Situació
Aspecte de la capçalera de l’església, amb l’absis semicircular reforçat per contraforts, i al fons la vila d’Horta de Sant Joan.
ECSA - J. Colomé
L’actual santuari i antic convent de la Mare de Déu dels Àngels és a 2 km a llevant del poble d’Horta de Sant Joan, al peu del vessant nord de les muntanyes de Sant Antoni i Santa Bàrbara.
Mapa: 31-19 (496). Situació: 31TBF755375.
S’hi arriba per un camí que neix al poble d’Horta de Sant Joan. (JFS)
Història
Els orígens d’aquest santuari no són encara del tot clars. Tanmateix, hom considera versemblant que aquí s’hi establís al segle XIII la comanda templera d’Horta, creada a la fi del segle XII, la història de la qual s’explica en aquesta mateixa monografia. Les primeres referències de l’església de Santa Maria dels Àngels, dita en els primers documents Santa Maria d’Horta, són de la fi del segle XIII. En la relació d’esglésies i beneficis que pagaren les dècimes papals del 1279 i el 1280, hi consta el capellà de Santa Maria d’Horta, el 1280, juntament amb el capellà [de Sant Joan] d’Horta. El 1281 fra Pere de Montcada, mestre provincial del Temple, concedí al bisbe de Tortosa, Arnau de Jardí, un pati vora l’església de Santa Maria d’Horta per tal que s’hi pogués bastir una casa per al rector del lloc. També dona notícia de l’església la visita pastoral del bisbe Francesc de Paolac, el 1314, a la parròquia d’Horta, durant la qual alguns dels feligresos declararen que el capellà coix que vivia a l’església de Santa Maria no complia bé els seus deures.
El convent dels templers devia passar a mans de l’orde de l’Hospital el 1317, el qual el conservà fins al segle XVI. Després d’un primer intent dels franciscans d’establir-s’hi a principi d’aquest segle, el 1547 hi anà a viure una comunitat de conventuals observants i el 1576 una de franciscans recol·lectes. Aquesta comunitat hi restà fins a l’exclaustració del 1835. Durant aquest llarg període es feren nombroses reformes i ampliacions a l’edifici, com el claustre o la capella de Sant Salvador, en honor d’aquest sant, que va viure al convent entre el 1547 i el 1559. (CPO)
La comanda templera d’Horta
Horta esdevingué domini del Temple per donació d’Alfons el Cast del 30 de juny de 1174, domini reblat vuit anys més tard, el 1182, per la cessió que li feu Ramon de Montcada, senyor de Tortosa, dels drets que hi tenia, per bé que a canvi de la quantitat de 1 000 morabatins. Aquest traspàs de senyoriu afermà els frares a la zona i els feu plantejar la necessitat de creació d’una comanda. La comanda d’Horta, no entesa mai com a sotspreceptoria de Miravet, sinó amb entitat pròpia, fou creada al començament de la dècada del 1190, després de la cessió reial i dels Montcada i de l’impuls conjunt amb la mitra, fonamentat en el pacte del 1185. El primer comanador, fra Bertran Eimeric, és documentat en un text que ha de ser datat el 1193. Un any abans, al gener del 1192, els templers havien concedit una nova carta de poblament als habitants d’Horta, de tipus dominical i que esdevingué model a seguir en la repoblació del sector gandesà.
D’ençà d’aleshores, i coincidint amb la formació de la comanda, la repoblació del lloc fou efectiva. I, paral·lelament, no mancaren els conflictes jurisdiccionals, de manera especial amb els Montcada i la mitra, conflictes que els templers arranjaven mitjançant la signatura d’acords, acompanyats gairebé sempre del pagament en diners. Amb els Montcada, calgué signar pactes el 1202 i el 1210, després d’uns intents d’aquesta família de reclamar uns dominis sobre Horta, cosa que no tenia gaire sentit, sobretot si considerem la cessió feta el 1182. Segurament, el que pretenien els Montcada era només l’obtenció de beneficis, fet que anava aparellat, tanmateix, en aquest cas, a un reforçament del domini templer a la zona.
Respecte de la mitra, el 1185 s’havien posat els fonaments de la relació entre ambdues institucions: el bisbat donava al Temple el terç de tots els delmes, alhora que es reservava les primícies i els drets episcopals sobre les esglésies i els clergues, les donacions i els difunts; i l’orde, al seu torn, s’atribuïa determinades retencions territorials. Els acords també foren freqüents durant tot el segle XIII. Així, al gener del 1218 hom signà un detallat conveni sobre tot un seguit d’afers puntuals, preferentment de tipus jurisdiccional. I al maig del 1263 s’arribà al segon acord transcendental, després del del 1185, mitjançant una sentència que reproduïa l’essència d’aquest pacte anterior. Afegim-hi, encara, que a l’abril del 1281, el mestre provincial de l’orde, fra Pere de Montcada, concedí al bisbe de Tortosa, Arnau de Jardí, de tenir cases a totes les viles d’aquest bisbat en les quals la mitra percebia rèdits, per poder reunir-los i guardar-los; hom cedia igualment al bisbe un pati.
La comanda templera d’Horta esdevingué més significativa del que hom, de bell antuvi, podria pensar. De ben segur que en foren la causa diferents factors, com ara la seva situació, en un territori durant molts anys limítrof amb els sarraïns de les terres meridionals, o bé el fet d’esdevenir centre d’una àrea de jurisdicció exclusiva, que comprenia també Bot, Arnes, Caseres i Prat de Comte. Malauradament, la documentació conservada és ben poca i no permet realitzar anàlisis més detallades. Amb tot, aquest fet és palesat per la mateixa llista de comanadors, més notable a partir del 1236, talment com s’esdevingué a Miravet, quan desaparegué l’estructura administrativa del districte: tres d’ells —fra Ramon de Serra, fra Guillem de Pontons i fra Simó de Lenda— assoliren la dignitat de mestre provincial, i cal afegir que el darrer ho feu en uns anys (1307-11) especialment difícils per a l’orde.
La significació de la casa és corroborada per dades com ara: que tenim documentats lloctinents de comanadors i capellans, que la responsió que pagava el 1307 era de 250 masmudines, o que s’hi celebrés un capítol provincial el maig del mateix any, fet que cal relacionar amb l’imminent nomenament del comanador d’Horta, fra Simó de Lenda, per al càrrec de mestre provincial. Encara, en el mateix sentit s’orienta l’inventari del 1289, publicat fragmentàriament per J. Miret i Sans, que documenta un total de 25 esclaus, 15 egües i 1 mula, com també un nombre important de bestiar: 300 cabres, 110 bocs i 250 crestats. Cal concloure, per tant, que la comanda d’Horta fou de les primeres preceptories de segona línia de la corona catalanoaragonesa. (LPS)
Església
Planta del claustre del convent i de l’església, amb el sector de la nau i la capçalera del segle XIII, i el primer tram i la galilea afegits al segle XIV.
Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya - A. Pallejà i R. Valls
Les construccions de l’actual santuari daten d’èpoques molt diverses, des del segle XIII fins als segles XVII o XVIII. Les edificacions es disposen ordenades al voltant d’un claustre quadrat construït al segle XVII pels franciscans. És el més rellevant que resta de les dependències conventuals, molt malmeses després de l’exclaustració del 1835. Adossada a l’ala nord hi ha l’església, l’edifici més antic del conjunt, amb el seu atri o galilea. Aquest temple presenta dues parts ben diferenciades, que corresponen a dues cronologies diferents: l’església pròpiament dita i un cor elevat construït al mateix temps que l’atri com a prolongació de l’església vers ponent. L’obra que podria correspondre a l’època templera és l’església pròpiament dita. Tant el cor com l’atri van ser bastits en una data immediatament posterior a l’abolició de l’orde del Temple, ja en època hospitalera, seguint explícitament o implícitament les directrius arquitectòniques de l’obra anterior.
Tot l’edifici és de pedra tallantada en carreus mitjans, disposats en aparell isòdom a trencajunt. El temple és d’una sola nau rectangular, amb absis semicircular un xic més estret que la nau, amb contraforts a l’absis i a la nau. La planta —sense el cor— fa 20 m de llargada per 9 m d’amplada. La nau és dividida en cinc trams rectangulars per arcs de diafragma de perfil apuntat que coincideixen amb els contraforts i suporten una coberta de fusta. El nombre de trams de la nau és igual al dels sectors en què és dividit l’absis, seguint així la correspondència clàssica del gòtic català.
Interior de l’església, on són visibles els característics arcs de diafragma, de perfil apuntat, i el presbiteri al fons.
ECSA - J. Colomé
Els arcs de diafragma arrenquen de columnes de fust prismàtic i disminuït, amb les cares lleugerament concavades. La secció poligonal del fust es repeteix en el basament, i el capitell té un tambor troncopiramidal invertit, del tot nu, com ho és també l’àbac.
Els intradós dels arcs de diafragma estan arrodonits amb un boet, acabat característic en les primeres construccions cistercenques amb aquests arcs —dormitoris de Santes Creus i Poblet—.
En els trams de la nau i al mig de l’absis s’obriren finestres altes, de doble esqueixada i arc de mig punt. L’absis va precedit d’un arc triomfal, de mig punt, bastant més baix que els de la nau, la qual cosa va permetre foradar l’extradós amb un ull de bou molt lluminós. L’arc carrega sobre columnes cilíndriques, amb capitells esculturats amb motius geomètrics.
La volta de l’absis és de quart d’esfera, nervat a la manera provençal, poc comú a Catalunya. S’aproxima a aquest absis el de Gandesa, tot i tenir planta poligonal, o el de Sant Cugat del Vallès. El primer nervi arrenca de columnetes aparellades amb les de l’arc triomfal, els capitells de les quals són decorats amb elements vegetals; els altres nervis descansen en culdellànties ornats amb el mateix tema.
Actualment la porta principal és situada a la galilea construïda amb posterioritat a la nau. En època templera, la porta principal potser era la que s’obre al mur sud de la nau i dona al claustre. És una portalada capialçada que per fora té les dovelles amb l’intradós motllurat formant una arquivolta amb columna i capitell.
L’ampliació que es va realitzar al peu de la nau està perfectament assenyalada per un tram molt curt que fa de transició entre la nau i el cor. Això es dugué a terme amb un fornit pilar amb tres columnes adossades, al damunt del qual descansa una arcada de perfil apuntat però més alta que els arcs de la nau. Segueix el cor cobert amb una volta de creueria. El pis del cor descansa sobre un embigat, i aquest, sobre permòdols i una arcada escarsera transversal. Per sota del cor hi ha l’entrada a la capella de Sant Salvador, barroca.
Exteriorment l’església mostra els contraforts dels arcs de diafragma i de l’absis, perfectes i regulars, que sobresurten uns quants pams dels murs. Estan coronats per cornisa i formen al cim plans inclinats que s’allarguen fins a la paret, a 1 m de la teulada. Les capelles laterals que avui s’intercalen entre els contraforts de tramuntana i modifiquen l’esquema originari de l’església, són obra de les darreres intervencions. Els murs que es corresponen amb l’afegit del cor no tenen contraforts. En contrapartida, són molt més gruixuts que els de l’església. Cal que ho siguin per a aguantar l’espadanya i permetre que s’obri al mur de ponent la gran portalada amb arquivoltes ogivals que dona accés a l’església, d’estil gòtic, molt semblant a la portada de Sant Miquel de l’Espluga de Francolí.
La cornisa, molt simple, és formada per un taló i un bossell. Dona la volta al perímetre del temple i el seu nivell baixa uns pams quan arriba al semicilindre absidal. Recolza sobre permòdols llisos molt simples i austers.
Una ampla escalinata salva el desnivell per a accedir a l’església i porta al nàrtex o galilea, que és porticat i té planta quadrada, com el cor. És cobert amb fusta, que s’aguanta sobre un arc de diafragma que el divideix en dos trams. La coberta resulta un xic més baixa que la del cor, potser per a deixar un ull de bou, parió al de l’absis, que s’obre a la façana de ponent de l’església per donar llum a la nau.
Pel que fa a la datació de l’església, podem dir que, amb tota probabilitat, els templers construïren Santa Maria dels Àngels d’Horta a la primera meitat del segle XIII, i abans del moment en què va desaparèixer el districte de Ribera (1236). L’ampliació vers ponent utilitzà els mateixos materials que la part primitiva i sembla que intentà imitar l’obra original, tot i que cal datar-la més d’un segle més tard. El nàrtex o galilea de l’església conserva alguns sarcòfags de la mateixa època. Un d’ells és del 1357, del temps de l’ampliació. Un altre, amb la inscripció tapada en part, podria correspondre al mestre d’obres que amplià l’església. (JFS)
Bibliografia
- Miret, 1910 I 1911, XLII, pàg. 67
- Rius, 1946, vol. I, pàgs. 167 I 173
- Forey, 1973
- Pagarolas, 1992, pàgs. 147-158
- García, 1993, pàg. 188
- Fuguet, 1995, pàgs. 120-129