Situació
Aspecte que ofereixen les ruïnes d’aquesta fortalesa, en la qual es poden veure encara diverses espitlleres obertes als murs.
ECSA - J. Colomé
El castell és situat al cim d’un esperó rocós que s’alçava sobre el poble i sobre el riu Matarranya. Actualment, en haver restat negat el poble per l’embassament de Riba-roja, el castell queda poc per damunt del nivell de l’aigua.
Mapa: 31-17 (443). Situació: 31TBF784697.
A l’entrada del camí que des de la carretera porta al poble nou de Faió, surt a mà esquerra una pista que condueix fins a l’abocador d’escombraries. Des d’aquí, a peu, cal seguir el camí que baixa pel costat del torrent que va cap a l’embassament. Quan arribem a l’aigua, hem d’agafar un corriol, en algun tram inundat o amb esllavissades, que porta a les cases de l’antic poble, i seguir-lo fins al castell. (JBM)
Història
La història de Faió es vincula a la del proper terme de Mequinensa i al control de la ruta de l’Ebre. L’indret és documentat des del segle XIII (1219, Fayone), encara que és molt probable que ja hi hagués a Faió una fortalesa sarraïna quan el comte de Barcelona Ramon Berenguer IV conquerí el terme a mitjan segle XII. Com Mequinensa, Faió fou dels Montcada i acabà a mans dels ducs de Medinaceli. (RMAE)
Castell
Planta de la construcció principal del castell.
J. Bolòs
El castell és format per una torre de planta rectangular i per un recinte que s’estén a la banda oriental de l’edifici principal.
Aquesta construcció principal té una amplada interior de 3,25 m i una longitud de 9,65 m, i el gruix dels seus murs és d’uns 85 cm. Tot i que es pot veure per on passaven les quatre parets, de fet només se’n conserven les de la banda occidental. A la cara interna arriben a tenir una alçada de 2,5 m. A l’exterior són una mica més altes; de fet, la seguretat d’aquesta construcció provenia del fet de ser construïda sobre una roca abrupta i difícilment accessible. A més, en aquesta banda oest hi ha una espècie de vall natural; tot aquest edifici central resta envoltat per un estimball d’almenys 5 m.
Sembla que aquest recinte de 31,3 m2 era dividit per un envà transversal que tenia un gruix de 80 cm; la seva existència només s’intueix a causa d’algunes pedres ben col·locades i arrenglerades. De fet, si és així, la part més ben conservada de la construcció correspon a tota la cambra més occidental.
En els murs més ben conservats, veiem diverses espitlleres. N’hi ha tres a la paret oest, quatre a la part occidental del mur meridional i una al mur nord. En aquest mateix mur septentrional s’obria una porta, amb una amplada de 70 cm.
Aquestes parets de l’edifici principal són fetes amb carreus o amb pedres poc treballats, col·locats en filades i units amb fang i guix, i amb una mida aproximada de 25 cm d’alt per 35 cm de llarg.
A la banda oriental d’aquesta construcció principal, hi ha un recinte amb una longitud —des de la roca de la torre— d’uns 25 m i una amplada d’uns 8 m. L’accés actual del recinte a l’edifici superior és per una escaleta que fa ziga-zaga a la seva banda oriental; l’accés antic devia ser a la banda nord, on hi ha la porta i on arrenca el mur del recinte inferior. Precisament a sota d’aquesta porta hi havia un portal del clos. D’aquest extrem septentrional seguia el mur perimètric cap al SE, on delimitava una plataforma allargada, que s’alça damunt de les restes del poble i que, com hem dit, té una longitud d’uns 25 m. L’accés actual, des de l’exterior, a aquest recinte —i potser també l’antic— era en aquest extrem septentrional i el constituïa un pas estret, esglaonat i situat entre dues roques. A terra, dins d’aquest clos, s’endevina l’existència d’altres murs.
La datació de totes aquestes construccions és difícil. En principi, podem considerar que l’edifici superior fou fet en l’època que s’estudia en aquesta obra. De fet, la seva situació és lògica i semblant a la d’altres castells de l’època romànica. Per contra, les parets perimètriques del recinte que hi ha a sota, fetes amb un aparell de maçoneria molt irregular, han de ser d’època moderna. Això no vol dir que, en època medieval, no hi hagués un recinte ampli que devia tenir una extensió semblant a la de l’actual. De fet, l’existència de la porta a peu pla, en la fortificació superior, gairebé fa suposar l’existència d’aquest clos inferior. (JBM)