Situació
Part occidental del castell, on es conserven dues torres semicilíndriques i una de rectangular d’època moderna, que amaguen la muralla de la fortificació medieval.
ECSA - J. Bolòs
Les restes d’aquest castell es troben sobre el poble de Saidí, a l’extrem de ponent d’un altiplà. Per les bandes sud i est l’esplanada on era el castell està limitada per les cases de la població, mentre que pel nord domina el barranc que serveix d’accés a Saidí i per l’oest, tota la vall del Cinca.
Mapa: 31-15 (387). Situació: 31TBG721096.
Saidí és al nord-oest de Fraga, a uns 8 km, a la riba esquerra del Cinca. S’hi arriba per la carretera A-1234. (JRG-JBP)
Història
El nom de Saidí és de clara ascendència aràbiga, en el sentit de “braç de riu” probablement. El castell de Saidí apareix documentat per primera vegada l’any 1089, com a límit meridional dels termes de Montsó, ciutat que acabava de ser conquerida per Pere I de Ribagorça. Llavors l’infant d’Aragó ocupà Saidí, organitzà el castell segons els esquemes feudals i concedí la seva custòdia al cavaller Pere Ramon d’Erill, en canvi del castell de Sopeira, i això amb la meitat de les paries i dels esplets, i amb la quadra del Cinca (1092). Vers el 1105 el castell va caure en mans dels almoràvits, que foren derrotats per Alfons el Bataller a la batalla de Cutanda. Després d’això, l’alcaid de Lleida Abū Hilāl, més conegut com a Avifilel, lliurà el 1120 Cegdi i altres castells veïns al comte Ramon Berenguer III de Barcelona, com a penyora d’un pacte d’amistat i d’ajuda mútua (en realitat, de submissió) que havia estat establert entre ambdós. Els comtes catalans, però, foren derrotats pels almoràvits a Corbins (1126), i poc temps després el castell de Saidí degué ser expugnat novament pel rei d’Aragó. L’any 1130 comparegué Alfons el Bataller a Saidí tot expedint un instrument a favor de la seu de Roda; s’ha d’inferir que el rei s’ocupava de fortificar i de repoblar la zona, puix que acabaven de morir dos dels seus principals valedors, el bisbe Esteve d’Osca i Gastó de Bearn. Amb tot, probablement després del desastre de Fraga (1134), el castell de Saidí es va tornar a perdre, de manera que el comte Ramon Berenguer IV va prometre a Pere I d’Estopanyà la senyoria de Saidí “quando Deus ea castra dederit ei” (v. 1143).
Saidí, igual que Fraga i Mequinensa, caigué en mans de Ramon Berenguer IV l’any 1149. Sembla que des d’un bon principi prevalgueren els antics drets dels barons d’Erill sobre Saidí, car Bernat I d’Erill, en marxar a Jerusalem, deixà al seu nebot Ramon III d’Erill el castell de Saidí amb la condició que el tingués sotsinfeudat al seu germà Ponç d’Erill (1157). Des d’aquestes posicions aquest Ramon III d’Erill atacaria els desemparats dominis que el comte de Pallars tenia a Fraga, segons consta en el judici del 1164. En el conveni sobre l’herència de Ramon III d’Erill, la seva filla, Berenguera d’Erill, traspassà la senyoria de Saidí als seus oncles Arnau II d’Erill i Sibil·la (1187), els quals havien d’originar l’anomenada branca de Perarrua-Fraga. Al segle XIII Saidí aniria a parar a mans dels Montcada, barons de Fraga, puix que l’aportà en dot Sibil·la d’Erill al seu marit Ramon III de Montcada (1253), i encara el fill d’aquest, Guillem II de Montcada, permutà amb el rei Jaume II la senyoria de Tortosa pels castells i les viles de Vallobar i Saidí, els quals rebé en feu honorat segons el costum general de Catalunya (1294). Tal com destaca l’historiador J. Salarrullana, a més, aquest instrument és interessant perquè fa esment dels “christianis, sarracenis et judeis”, que fa entendre que ja llavors Saidí devia tenir una notable aljama hebrea.
Consta també que Alfons el Cast lliurà per esponsalici l’alt domini sobre Saidí a Sança de Castella (1174). Sembla que per influència fragatina Saidí rebé el fur d’Osca, car des d’allí estant Pere el Catòlic estengué un privilegi pel qual els pobladors reunits podrien elegir jurats i regidors (1201), cosa que confirmà el 1206. Finalment, tot i pertànyer a la vegueria de Lleida des del 1242, per disposició de Jaume II Saidí fou incorporat al regne d’Aragó (1305), fet que les corts catalanes no reconegueren mai.
Saidí fou un important baluard del comte d’Urgell Jaume II el Dissortat, el qual el fortificà amb motiu de la guerra de successió (1411). Els nous dinastes Trastàmares recompensaren el compromissari Berenguer de Bardaixí amb una baronia que tenia com a centre Saidí; al segle XVII passà a poder de la branca titulada marquesos de Cañizar. L’arquer E. Cock (1585) i P. Madoz (1848) fan breus esments d’aquesta fortificació. (JBP)
Castell
Un aspecte dels murs d’aquest castell, amb la muralla medieval a mà dreta i la moderna a l’altre costat.
ECSA - J. l. Rodríguez
No es coneix exactament quina era la planta d’aquest castell, segurament quadrangular. La seva situació en esperó permet suposar que devia existir un fossat que el separaria de la població, la qual sembla també que devia tenir una muralla que s’unia amb la fortalesa, tal com indiquen informacions orals. Tota la superfície actual del castell està ocupada per un parc infantil, la qual cosa permet pensar que arqueològicament encara té possibilitats d’investigació.
Malauradament l’aigua que es filtra de la població i del rec del jardí existent a dalt no afavoreix en absolut la conservació de les restes visibles, com ho demostra el fet que ara fa uns dos anys s’enderroqués la torre més septentrional; cal assenyalar també el perill immediat que corre la torre central i el tram més meridional de la muralla, que tenen la seva base, de manera miraculosa, completament enlairada, ja que el mur i la terra que servia de fonament han desaparegut.
Al costat nord no hi ha cap testimoni visible de la fortalesa, a excepció de la part interior de la muralla, corresponent al tall vertical de les graves quaternàries de la terrassa fluvial assentades sobre la roca sorrenca, la qual és la que serveix de base als murs del castell. Per la part de dalt i cap a l’angle nord-oest hi ha els fonaments del mur perimetral del qual surt en direcció oest una muralla de 6 m de llargada i 1,5 m d’amplada, feta de carreus petits, de mida irregular. Per la seva disposició recorda el Murallot, de Fraga, i suggereix un mur que aniria possiblement cap a una albarrana.
A tota la banda occidental es conserva la part més espectacular del castell de Saidí. Són uns 60 m de muralla amb dues torres semicilíndriques i una de rectangular. Aquesta té la base atalussada, igual que els trams de muralla situats entremig de les torres semicilíndriques, les quals tenen una base d’uns 3 m d’alçada amb un diàmetre més gran que la part superior, d’una alçada d’uns 6 m. Una motllura en forma de base àtica marca la divisió entre les dues parts de les torres. Al costat meridional el talús té un cos afegit i cantoner, també atalussat, que perpendicularment es lliura a un tram de muralla que s’uneix per darrere de l’obra vista actualment a la torre més septentrional. Aquest tram, més antic, té una llargada de 8 m i una alçada d’uns 4. Es caracteritza per tenir carreus molt horitzontals, alguns de molt erosionats i d’altres d’espoliats; la part que devia estar tapada pel cos atalussat és on s’ha conservat més bé l’esmentat tram de muralla i mostra algun carreu amb signe de picapedrer (forma de L). Clarament ens trobem davant d’una muralla anterior a la construcció del cos atalussat i de les torres semicilíndriques, que difícilment podria anar més enllà del segle XIII. Per contra, la part exterior o més visible es pot datar cap al segle XVI, tant per la motllura de gust clàssic que es compagina amb torres encara d’aparença medieval com per la inclinació dels panys de muralla que ja són aptes per a resistir l’artilleria de l’època. Cal afegir que el morter utilitzat és d’una gran duresa, la qual cosa permet sostenir les filades de la base sense cap element de suport per sota. Igualment, el mur desenganxat de l’estructura septentrional jeu al peu d’una torre rectangular, mantenint la disposició original de filades. Aquella bestorre de 2 m × 6 m és de fàbrica diferent al parament calcari de la reforma postmedieval, ja que té carreus més petits, del tipus corresponent al tram de muralla meridional o fase més antiga. Encara té a la part inferior algunes filades adossades del folre posat al segle XVI. Tota la seva part superior està en un estat que fa témer per la seva conservació.
En conseqüència, s’observen en aquest castell almenys dos moments constructius: un de més antic, que podríem datar al segle XIII o XIV, i un altre de més modern, que situaríem al segle XVI, bastit de manera que amaga l’anterior. Resulta evident que caldria una urgent consolidació de les restes del castell de Saidí, així com iniciar un estudi més exhaustiu que permeti conèixer l’evolució d’aquesta singular fortalesa. (JRG)
Bibliografia
- Villanueva, 1851, vol. XV, ap. XII, pàgs. 288-289
- Miret, 1910, pàgs. 124-125
- Salarrullana, 1928, vol. II, pàgs. 9 i 128-133
- Yela, 1932, pàgs. 30-31
- Miquel, 1945-47, vol. I, doc. 26, pàg. 36, doc.130, pàgs. 131-132 i doc. 131, pàgs. 132-133
- Ubieto, 1951a, docs. 10 i 11
- Pita, 1957, XXX, pàg. 134
- Coromines, 1965, vol. 2, pàgs. 120-122
- Duran i Gudiol, 1963-65, vol. 2, doc. 650
- Guitart, 1976, vol. 2, pàg. 157
- Puig, 1984, doc. 59, pàgs. 104-105