El marc geogràfic del romànic del Baix Cinca

Presentació geogràfica

La comarca del Baix Cinca (960,86 km2), situada a ponent del Segrià i la Noguera, és a dir, a ponent del territori català, està adscrita administrativament a Aragó, situació que es va establir a l’inici del segle XIV, ja que fins llavors havia format part del Principat de Catalunya. Malgrat aquesta nova adscripció i del temps transcorregut des d’aleshores, aquesta comarca resta encara molt relacionada amb Catalunya, i en amplis sectors territorials es manté la parla catalana i una important influència cultural i econòmica de Lleida, en particular, i de les terres catalanes, en general.

Els seus orígens com a comarca estan articulats al voltant de la població de Fraga, ciutat que manté uns lligams més estrets amb Lleida.

La comarca, fisiogràficament, forma part de la Depressió Central Catalana, és integrada per les valls dels tres rius que hi conflueixen: l’Ebre, el Cinca i el Segre. És per aquí per on passen les tradicionals vies de comunicació entre Catalunya i Aragó, entre Barcelona i Saragossa. Configura, així mateix, una perfecta transició de les terres catalanes vers les aragoneses.

En parlar del relleu, la seva posició, més meridional, l’emmarca de ple dins la Depressió de l’Ebre, ja lluny de la influència pirinenca. Aquesta comarca es distingeix fonamentalment pel fet d’ésser travessada per les valls del Cinca i de l’Ebre. La primera constitueix una ampla i fèrtil vall on es concentra la majoria de la població de la comarca i la seva capital, Fraga; la segona, la vall de l’Ebre, força encaixada enmig de les planes pràcticament deshabitades, dona lloc a importants congostos.

A més de les valls fluvials, la part de la Depressió de l’Ebre que conforma la comarca es caracteritza per una sèrie de relleus que trenquen la monotonia de les plataformes estructurals, tals com les serres de Mequinensa, al sud, i de Campells, Sant Salvador i Pedregosa, a l’est, que separen morfològicament el Baix Cinca del Segrià. Cap a l’oest, i sense solució de continuïtat, apareixen els Monegres, les àrides terrasses que s’endinsen cap a Aragó, vers el centre de la Depressió de l’Ebre.

Respecte del clima, el Baix Cinca s’emmarca dins del tipus climàtic mediterrani continental, si bé se n’accentua l’aridesa cap al sud. Malgrat tot, només es disposa de dades de Fraga, a la comarca. Aquest fet impedeix una anàlisi acurada de la climatologia de la comarca, i només podrem explicar algunes generalitats que abasten una zona geogràfica molt més àmplia.

Les temperatures presenten forts contrastos com a característica típica de tot clima continental; les temperatures hivernals (les inferiors a 5°C) es donen al gener i part del febrer, mentre que les estiuenques (les superiors a 20°C) es produeixen al llarg de tot l’estiu; la temperatura mitjana anual se situa a l’entorn dels 15°C.

Quant a les precipitacions, aquestes oscil·len al voltant dels 350 mm a Fraga, i tenen el màxim a la primavera i el mínim a l’estiu i l’hivern. Per tant, el caràcter àrid del clima que pateixen a l’estiu no és tant per la manca de pluges en aquest període (plou tant a l’estiu com a l’hivern) com per les altes temperatures (gairebé 25°C de mitjana), que es mantenen durant força temps.

Com correspon a aquest tipus de clima, l’aigua és un recurs escàs i no té una xarxa de drenatge pròpia i interna ben desenvolupada. La comarca del Baix Cinca, com el seu nom indica, és travessada de NW a SE pel tram final del Cinca, ja que després d’uns quilòmetres de fer de frontera amb el Segrià acaba a l’aiguabarreig amb el Segre, continuant, tots dos rius ja junts com a límit de la comarca, fins a morir a l’Ebre, un cop passat Mequinensa.

L’Ebre també travessa la comarca d’W a E, formant un gran arc. Precisament, poc abans d’arribar a Mequinensa, on rep les aigües del conjunt Segre-Cinca, s’hi construí entre el 1957 i el 1964 el pantà de Mequinensa, fet que provocà que tot el recorregut del riu dins la comarca (110 km aproximadament) es convertís en un llac artificial allargassat. Malgrat la quantitat d’aigua que representa aquest pantà (1 530 milions de m3), per a la comarca només ha significat la fi de la navegació fluvial, ja que la zona on és instal·lat és totalment despoblada. En canvi, és a tota la riba del Cinca on es concentra la població de la comarca, inclosa Fraga, la capital, de manera que la vall del Cinca ha esdevingut l’eix vertebrador de la comarca.

El caràcter sec i continental del clima i els tipus de sòls, rics en carbonats càlcics, sulfats i clorurs a les fondalades, fan que en aquesta àrea geogràfica hi hagi una vegetació mediterrània molt particular i diferenciada de la resta d’Europa: rica en espècies del nord d’Àfrica i fins i tot de les estepes i dels semideserts de la zona asiàtica.

Del carrascar original, amb predomini del (Quercus coccifera) i l’arçot (Rhamnus lycioides), només resten petits residus en forma de boscos d’alzines, secs i pobres; la resta fou destruït per dedicar-ho a conreus. Abandonats aquests, la zona ha estat colonitzada per brolles clares de romaní i lli cabrer (Rosmarino-Linetum) i pastures seques calcíoles com a representants de la vegetació típica de sòls rocosos, poc profunds, així com plantes especialistes del (Gypsophilion), erms d’espart i associacions de plantes amigues de la sal. A les solanes abruptes, on l’element més característic és la mata espinosa, la taperera silvestre, la vegetació pot arribar a ser tan escassa que pràcticament es pot qualificar de subdesèrtica.

Finalment, en el nostre recorregut de nord a sud, a la part més meridional del Baix Cinca, les bosquines de garric estan recobertes per extenses pinedes poc denses, que, malgrat la sequera present, no donen pas un aspecte de paisatge desèrtic.

El bosc de ribera és representat a les vores de la Noguera Ribagorçana, del Cinca i de l’Ebre amb presència de salzes (Salix), (Ulmus minor) i fins i tot (Alnus glutinosa) i altres espècies típiques d’aquest tipus de bosc que sempre sorprèn i indica la presència de l’aigua en zones predominantment seques. L’activitat humana, amb la implantació del regadiu, ha provocat l’expansió d’aquest tipus de vegetació on la humitat hi és present.

Hem de fer una menció especial del Vedat de Fraga, de gran valor científic i que comprèn una gran superfície dels turons i planells que dominen l’Ebre, on s’ha mantingut la vegetació natural, actualment gairebé desapareguda a tot arreu. Hi trobem vegetació única al món i notables sorpreses científiques; és destacable la presència de plantes muntanyenques com el (Buxus sempervirens), la (Arctostaphylos uva-ursi) i l’auró (Acer monspessulanum), enmig de vegetació mediterrània rica en espècies que indiquen influències africanes i, fins i tot, de les estepes de l’Europa oriental. El valor científic d’aquest indret ha fet que se li atorgués un règim d’espai natural protegit.

L’ocupació humana

Els testimonis arqueològics indiquen que l’home ha ocupat aquestes terres des de temps molt reculats. Al Baix Cinca, les restes de poblament aparegudes són força escasses amb anterioritat a l’edat del bronze, a la qual s’ha d’atribuir un conjunt de jaciments com el de la Masada de la Rata (Fraga) i lo Tossal Rodó (Saidí), entre d’altres.

L’anomenada cultura ibèrica feu aparició dins l’àmbit d’aquestes comarques entre els segles VI-V aC. El poble dels ilergets, que ocupà aquestes contrades, és un dels més importants i més ben coneguts del món ibèric català i tingué com a centre la ciutat d’Iltirda (Lleida). Entre els poblats ibèrics més importants que s’han localitzat cal destacar el del Pilaret de Santa Quitèria (Fraga). La romanització de les comarques que tractem es feu efectiva vers mitjan segle II aC, sota la influència de la ciutat d’Ilerda, nom romà de l’antiga Iltirda. El període de domini visigòtic d’aquestes comarques (segles V-VIII) ha deixat algunes empremtes importants, com és el cas de les restes de l’església paleocristiana de la Vil·la Fortunatus (Fraga). A l’inici del segle VIII, tots aquests territoris foren conquerits pels musulmans, el domini dels quals perdurà durant quatre segles. Entre la darreria del segle XI i mitjan segle XII es produí la conquesta feudal, la qual aportà a aquests territoris gran nombre de pobladors procedents de la Catalunya Vella. Tot i així, i malgrat l’expulsió dels sarraïns en alguns indrets, romangué una nombrosa població musulmana fruit dels pactes establerts en el moment de la conquesta. Això fou així sobretot al Baix Cinca.

No es disposa de dades fiables de la població a l’edat mitjana. Els primers fogatjaments de la comarca del Baix Cinca són tardans i molt fragmentaris, ja que només esmenten els pobles de Fraga i Mequinensa; per aquest motiu és molt difícil d’establir, aproximadament, el nombre de pobladors. En general es pot dir que hi hagué una tendència al despoblament des de mitjan segle XIV fins a la fi del segle XV.

A partir del segle XVIII es produí una gran arrencada demogràfica. Hi ha un augment poblacional sense precedents històrics, que és degut, entre d’altres causes, a l’especialització dels conreus, principalment l’olivera i la vinya, als progressos mèdics i a la millora de les condicions higièniques. El Baix Cinca es beneficià, com la resta del país, d’una considerable prosperitat econòmica i demogràfica (1 800 habitants el 1713 i 7 383 el 1787). Durant el segle XIX, continua aquest creixement demogràfic general però amb un ritme menys accelerat. Els últims cent anys, en canvi, s’ha produït una certa despoblació pràcticament a tots els municipis. Tanmateix, el Baix Cinca, gràcies als seus regadius, ha pogut estabilitzar la seva població; el 1986 tenia 17 148 habitants i l’any 1991 se’n registraren 17 674.

L’activitat econòmica de la comarca és fonamentalment agrícola i ramadera i en gran part depèn de l’àrea econòmica de la ciutat de Lleida. La indústria, escassa i molt localitzada, generalment deriva de l’activitat agropecuària, excepte en casos com la producció d’energia elèctrica (la resclosa de Mequinensa inaugurada el 1963 produeix 770 milions de kWh els anys normals). Els millors conreus són els de regadiu, concentrats al voltant del Cinca i del canal d’Aragó i Catalunya. L’agricultura de secà, menys rendible que l’anterior, forma grans extensions d’oliveres, alternades amb parcel·les de cereals i vinya i amb arbres de fruits secs (avellaners i ametllers) als indrets més allunyats dels canals de regadiu o als llocs més elevats.

Les principals vies de comunicació del Baix Cinca són la carretera N-II, que travessa Fraga en direcció a Saragossa, i l’autopista A-2, que passa més al sud. La comarca disposa d’escasses vies de comunicació, amb carreteres, en general, en estat molt deficient i disposició perifèrica, la qual cosa pot arribar a dificultar el desenvolupament d’una àrea, per això han de reforçar les seves xarxes de comunicació si volen gaudir d’un major protagonisme a la regió de Lleida.

Els municipis que formen la comarca del Baix Cinca són: Fraga, Mequinensa, Saidí, Torrent de Cinca i Vilella de Cinca.

Bibliografia

• C. Calleja i Xifré i Altres: Població, economia i territori, Caixa d’Estalvis de Catalunya, Barcelona 1988
• R. Folch i Guillén: La vegetació dels Països Catalans, ed. Ketres, Barcelona 1981
• Gran Geografia Comarcal de Catalunya, vol. 11, Segrià, Pla d’Urgell, Garrigues i Baix Cinca, Enciclopèdia Catalana, Barcelona 1994, pàgs. 345-392