L’art romànic al Baix Cinca

L’arquitectura civil i militar i l’arqueologia

Mapa dels castells i les edificacions militars del Baix Cinca anteriors al 1300.

J. Salvadó

La comarca actual del Baix Cinca s’organitza bàsicament al llarg del riu Cinca, des de la població de Saidí fins a Mequinensa. El riu fa de columna vertebral d’aquest territori, fet que li dona uns trets característics poc o molt diferenciats. Això no obstant, cal tenir present que té moltes característiques semblants a les d’altres territoris propers, com poden ser alguns sectors de les comarques del Segrià o de la Llitera. Encara més, podem assenyalar el fet que en aquesta comarca del Baix Cinca trobem alguns exemples excel·lents d’allò que segurament devia ser normal en tot aquest espai regat pel Cinca i pel Segre i que, després de passar més de quatre segles sota domini musulmà, va caure en mans del comte de Barcelona Ramon Berenguer IV, l’any 1149.

Hi trobem diverses mostres molt notables de construccions d’època anterior a la conquesta cristiana i feudal. El territori musulmà, encara als segles XI i XII, seguint la tradició de l’alta edat mitjana, s’organitzava bàsicament en relació amb les ciutats, amb els castells (ḥuṣūn) i amb els petits llocs de poblament(*). En aquesta comarca trobem bons exemples de cadascun d’aquests elements fonamentals en l’organització de l’espai a Al-Andalus.

Pel que fa als castells o ḥuṣūn (plural de ḥiṣn), cal esmentar el castell de Vilella (o el Castellàs) a l’extrem nord de la comarca, i el de Torrent, al sud. Són dos exemples molt bons de fortificacions musulmanes poc transformades després de la conquesta cristiana del segle XII. La funció d’aquests castells, d’acord amb la tradició de l’alta edat mitjana, era, en primer lloc, servir de refugi per als habitants d’una contrada, els poblets de la qual tenien un lligam econòmic o social entre ells; també havien de fer de centre administratiu d’aquest espai. Segurament, era una funció força semblant a la que feien els oppida o castella en l’espai cristià altmedieval —d’abans del canvi de mil·lenni—.

El castell de Vilella (o el Castelàs) és situat al cim d’un esperó pla, que fa de contrafort de l’altiplà de les Menorques. Des d’aquest indret s’albirava la plana del Cinca: la resclosa o assut de la sèquia de Vilella, potser el poble de Vilella, el vilatge ara abandonat de Daimús, Miralsot i encara altres poblets que hi devia haver al llarg d’aquest espai irrigat per l’anomenada actualment Sèquia Vella(*).

El planell ocupat per aquest ḥiṣn de Vilella (o el Castellàs) té una longitud d’uns 90 m i una amplada màxima de 25 m. Aquest espai pla era clos per una muralla. A més, a l’extrem meridional hi havia una petita construcció, amb potser dues cambres, i una cisterna que feia, a l’interior, 2,5 m d’ample per 9 m de llarg i que ara té una alçada d’1,4 m. Aquestes mides i les característiques de l’arrebossat són molt semblants a les que tenen les cisternes de fortificacions musulmanes del País Valencià(*). Com en aquestes, hi veiem restes de l’encofrat, la superposició d’almenys dues capes d’arrebossat i el recobriment amb una pintura rogenca.

El tipus d’aparell dels murs d’aquest castell, fet amb carreus petits i col·locats, en algun fragment, d’una forma que recorda l’opus spicatum, sembla que pot ser datat en època musulmana, tal com trobem també al proper jaciment de Safranals o al ḥiṣn de Torrent.

Si el castell de Vilella (o el Castellàs) hagués estat situat en un lloc més baix, segurament després de la conquesta cristiana s’hauria construït un poble al seu peu; s’hauria esdevingut un cert procés d’encastellament, tal com potser va ocórrer a Torrent. Així mateix, cal ser conscients que, segurament, si en lloc d’estar situat en un territori que, després de ser ocupat, deixà de tenir un interès estratègic, hagués estat situat en un país de frontera, els cristians hi haurien construït una gran torre circular o quadrada, semblant a les que veiem més cap al nord, per exemple en fortificacions encimbellades com les de Monesma o de Viacamp, a la comarca de la Ribagorça, o bé haurien aprofitat i ampliat l’antic recinte andalusí, tal com potser s’esdevingué a Estopanyà, en aquesta mateixa comarca ribagorçana.

A Torrent trobem una fortificació semblant, bé que una mica menys espaiosa, que aprofità un altiplà petit i allargat, envoltat d’un espadat natural. Té només una longitud d’uns 45 m. Alguns dels fragments de paret conservats recorden els del castell de Vilella —pedres col·locades de forma inclinada d’una manera semblant a l’opus spicatum — i segurament també són de l’etapa andalusina. En època cristiana s’hi feren algunes ampliacions. El poble s’estén sota de la fortificació. Per sota de la població passa la Sèquia Vella.

El jaciment de Safranals és molt notable. És situat a poca distància al nord de Fraga, damunt del riu Cinca. Era format per una torre de planta quadrangular i, al seu costat, per un espai destinat als habitatges. Gràcies a les excavacions que hi ha realitzat F.J. Montón, s’ha pogut fins i tot distingir l’existència d’un corredor o lloc de pas, que va de sud —on hi havia la petita torre— a nord, de cambres, vestíbuls i també d’una cuina, situada a l’extrem nord-oest. La torre, de la qual es conserva la paret nord, és feta amb uns carreus de mida mitjana. Al mur visible d’aquesta construcció s’alternen filades més gruixudes amb altres de més estretes; alguns carreus són molt quadrats. A la paret perimetral del jaciment, situada al nord-est, hi ha algun fragment de mur amb un aparell semblant a l’opus spicatum, tal com ja hem trobat en altres construccions fetes abans de la conquesta de l’any 1149. Les parets dels habitatges en general, però, són fetes amb pedres o carreus poc treballats i col·locats més o menys seguint unes filades; aquesta mena d’aparell constructiu no és pas gaire diferent del que trobem a les construccions pageses d’aquesta època, bastides a l’altra banda de la frontera.

Si intentem relacionar aquesta informació obtinguda per les excavacions amb la que aporten els documents escrits podrem considerar que segurament aquest jaciment de Safranals correspon a allò que els textos anomenen “almúnia” (o, posteriorment a la conquesta, més sovint, “torre”). Segurament no hem de considerar pas que fos un cas únic, fruit de la necessitat de defensa de la ciutat de Fraga, sinó que cal veure-hi un exemple d’allò que hauríem trobat en molts altres indrets del Baix Cinca o, per exemple, de la rodalia de la ciutat de Lleida. Podem establir un paral·lelisme evident entre Safranals i el jaciment del Tossal de Solibernat (Segrià), tot i que la base econòmica d’aquests dos poblets no fos del tot igual. Segurament també, molts dels establiments humans creats a les comarques del Segrià, de les Garrigues o de la Llitera, en el moment d’expansió econòmica i demogràfica dels segles XI i XII, situats i edificats amb un evident caràcter defensiu —el perill ja era molt a prop—, tenien unes característiques semblants. Malauradament, molts d’aquests indrets després foren ocupats i reutilitzats al llarg de poc o molt temps, la qual cosa comportà la transformació i sovint la destrucció de les restes d’abans de l’any 1149. Per exemple, al voltant de Lleida, Vinfaro, Albarés, Rufea o moltes de les “torres” de la contrada del “Segrià”(*); segurament no devien ser pas gaire diferents d’allò que s’ha trobat arran de les excavacions fetes a Safranals.

El vilatge del Castellet de Sant Martí devia tenia unes característiques semblants. Segurament, en època musulmana estava relacionat amb una explotació agrícola; era situat al costat d’una sèquia i d’un camí, i potser restava dins el terme que depenia del castell de Torrent. També fou construït en un lloc fortificable, sobre l’indret on aflueix el torrent de Vallcarreres al riberal del Cinca. Tanmateix, en aquest cas, segurament l’espai edificat era més gran que en el jaciment de Safranals. Actualment hi resta una esplanada, closa per un mur i potser per un vall. A l’interior d’aquest clos, sembla que hi havia construccions, tot i que és difícil de saber de quina mena sense fer-hi cap excavació arqueològica.

Pel que fa a aquests dos darrers jaciments arqueològics, podem assenyalar també la continuïtat d’ocupació o utilització, des d’una època precedent: Safranals, en relació amb l’edat del bronze mitjàfinal, i el vilatge del Castellet de Sant Martí, en relació amb l’època romana. Aquesta pervivència en l’ocupació d’un mateix indret, en aquest darrer cas, pot correspondre a una continuïtat real o pot significar només l’aprofitament d’un mateix lloc proper a una via i potser a una sèquia. La problemàtica de les pervivències d’utilització, dels canvis d’ús i de les continuïtats del poblament també pot ser estudiada en la molt notable Vil·la Fortunatus, on trobem una interessant necròpoli de tombes de lloses —que imiten els sarcòfags de pedra—, feta evidentment quan ja s’havia abandonat la villa.

La torre del Pilaret de Santa Quitèria, molt propera a la Vil·la Fortunatus, era una construcció que aquests darrers anys havia estat considerada com un model de les petites fortificacions musulmanes rurals. Ara, en conèixer més bé alguns exemples de castells o d’almúnies —“torre” d’època andalusina—, es plantegen alguns dubtes pel que fa a la seva datació. Té una planta rectangular (a l’exterior fa 9 m per 5,7 m). Els primers 3 m són fets amb un mur de pedres només escalabornades a cops de maça, unides amb morter i cobertes amb un arrebossat exterior. Per damunt, començava la paret de tàpia, amb una alçada d’almenys 7,65 m més, que corresponen a l’alçada de 9 blocs o tapieres de 85 cm d’alt. El sistema constructiu d’aquesta part superior és el típic de la tàpia, que ha perdurat al llarg dels segles. Tanmateix, les característiques sobretot de l’aparell dels metres inferiors, tal com assenyala J.R. González, fan dubtar a l’hora de datar aquesta torre de guaita. Tant pot ser una torre islàmica d’un moment tardà com una torre de guaita dels darrers segles medievals, com, fins i tot, una construcció moderna. Mentre la part superior de tàpia podria ser feta en època musulmana(*), la part inferior, de carreus —evidentment feta en primer lloc—, més aviat sembla edificada als darrers segles medievals.

Després de la conquesta, alguns dels establiments de població d’abans de la conquesta foren aprofitats. Fins i tot, molt sovint, es mantingueren els límits dels antics dominis o espais agropecuaris que hi estaven relacionats(*). En el cas de la torre dels Frares és possible que s’esdevingués una continuïtat d’aquesta mena. La construcció, però, sembla que fou feta força després de l’any 1149. És un exemple molt interessant de casa forta de la baixa edat mitjana. D’acord amb l’acurat estudi que se n’ha fet, sembla que hi podem distingir, tanmateix, diversos moments constructius, fruit d’ampliacions —la part superior— i de reconstruccions posteriors. En la primera etapa, cap al segle XIII, es feu la part inferior, amb una planta baixa i dos pisos al damunt. La porta, acabada amb un arc de mig punt, era situada al nivell del primer pis o principal, a la banda de ponent, a uns 5 m del sòl exterior. Tot i ser aquesta casa forta més petita, recorda altres construccions de la Catalunya Nova, com, per exemple, la casa forta de la Torre de la Carrova (Montsià).

Segurament hauríem de col·locar l’origen del castell de Mequinensa en l’època musulmana, com el de Torrent. Tanmateix, els canvis que va sofrir després de la conquesta foren molt grans. D’acord amb els estudis que s’hi han fet, la major part de les construccions són del segle XVI, tot i que potser alguns dels elements puguin tenir l’origen als segles XIII o XIV.

Del castell de Saidí se n’ha conservat sobretot un impressionant pany de mur, situat al costat i a sota de la població i damunt de la carretera actual. Sembla que una bona part d’aquest mur, que cloïa la part de baix de la fortificació, ja fou fet en un moment tardà, bé que pugui tenir uns precedents anteriors, de cap al segle XIII, que són visibles allà on no han estat coberts per l’obra més moderna.

En totes les ciutats que tenen origen en l’època musulmana, hi ha dos elements centrals fonamentals: la fortalesa i la mesquita. A Fraga l’alcassaba podia ser, en principi, on hi ha l’església de Sant Miquel o bé a l’anomenat Hort de l’Hospital. La major part dels qui ho han estudiat s’han decantat a situar-la en aquest darrer indret, damunt de l’església de Sant Pere, on hi devia haver l’antiga mesquita, abans de la conquesta de l’any 1149. D’altra banda, una anàlisi de l’urbanisme permet de distingir un sector segurament inicial, de cap al segle X, on les vies principals coincideixen amb els antics torrents, i un sector fruit d’una ampliació, on l’urbanisme és més regular, amb illes de cases de planta ortogonal. Aquest espai, que s’estén al nord i al sud de la plaça de Sant Pere, potser ja organitzat i ben fortificat en època islàmica, després de la conquesta del comte de Barcelona Ramon Berenguer IV, restà repartit entre tres comunitats: la musulmana, la jueva i la cristiana.

El Baix Cinca és una comarca molt interessant amb vista a l’estudi del pas del món islàmic al món cristià i feudal. Abans de la conquesta, hi havia l’organització territorial característica de molts llocs de la Marca Superior de l’Àndalus: una xarxa d’almúnies (en altres llocs anomenades alqueries), situades al costat d’una sèquia i que restaven sota la protecció d’una fortificació, sovint en primer lloc un indret de refugi i en segon lloc una residència. El centre del territori era la ciutat. Després de la conquesta, aquests marcs econòmics i administratius foren sovint fragmentats o bé, si foren mantinguts, van ser repartits entre els diversos senyors, laics o eclesiàstics. Algunes de les antigues almúnies foren destruïdes i abandonades (Safranals), d’altres foren convertides en centres de dominis senyorials i foren fortificades (potser la torre dels Frares), i encara d’altres continuaren sent habitades, almenys al llarg de la resta de l’edat mitjana o fins a l’actualitat (Daimús, Miralsot, potser Vilella). Així mateix, alguns dels antics castells foren abandonats (el castell de Vilella o el Castellàs) i alguns altres foren utilitzats com a castells feudals (els de Torrent o de Mequinensa). D’altra banda, si anéssim més enllà i intentéssim d’estudiar com afectaren aquests canvis del segle XII altres aspectes del territori, com ara l’organització de les sèquies i les carrerades o l’organització de l’espai agrari o ramader —en funció evidentment dels nuclis de poblament—, ens endinsaríem de ple en l’encara poc fressat terreny dels estudis del paisatge històric. (JBM)

Vegeu: Castells i edificacions militars del Baix Cinca anteriors al 1300

L’arquitectura religiosa

Mapa de les esglésies del Baix Cinca anteriors al 1300.

J. Salvadó

La comarca del Baix Cinca representa el límit ponentí de la difusió de les formes romàniques a les contrades de domini català a l’alta edat mitjana. De fet, no es conserva cap edifici sencer que pugui datar-se en aquesta època, llevat de Sant Valeri de Vilella de Cinca. Sant Valeri és un edifici notable per les seves portades, pel seu emplaçament sobre un antic edifici romà i per la seva arquitectura, si s’ha de jutjar per les restes conservades.

Un fet similar es produeix a l’església, ara abandonada, de Sant Salvador de Cardell, de construcció tardana, però amb aprofitament significatiu de vestigis d’edificis anteriors, possiblement d’època visigòtica o anterior.

A banda d’aquests edificis, cal esmentar l’església de Sant Pere de Fraga, de factura clarament gòtica, que conserva la portada de tradició romànica, dins de l’òrbita de l’escultura lleidatana. (JAA)

Vegeu: Esglésies del Baix Cinca anteriors al 1300.

L’escultura monumental

La portada modificada de l’església de Sant Pere de Fraga, a la comarca del Baix Cinca, està relacionada amb els treballs escultòrics de la Seu Vella de Lleida. De fet, l’escultura d’aquesta portada ha estat relacionada amb un dels tallers escultòrics que van treballar a l’interior de la seu (Yarza, 1991, pàg. 51), en concret amb aquell que ho feu amb posterioritat al de Ramon de Bianya, entorn del 1220. Segons el mateix autor, aquesta qüestió ja havia estat observada per F. Español.

Pel que fa a l’escultura de Sant Pere de Fraga cal esmentar també un relleu que es conserva a l’interior de la mateixa església, encastat en un dels trams del mur del transsepte. (CELIU)