Situació
Aspecte que ofereix el mur sud d’aquest castell, que es dreça en un petit cingle sobre la població de Torrent de Cinca.
ECSA - J.I. Rodríguez
El castell és situat sobre un cingle rocós a l’oest de la població de Torrent de Cinca, tot just sobre les seves darreres cases.
Mapa: 31-16 (415). Situació: 31TBF773948.
S’arriba a Torrent de Cinca en 5 km per la carretera N-211 que es pren a la sortida de Fraga, en direcció sud. (JRG)
Història
Tot i que no surt esmentada en les cròniques de la conquesta, no hi ha dubte que la fortalesa de Torrent va caure en mans d’Alfons el Bataller en la famosa expedició fluvial pel Cinca (1133), i del comte de Barcelona Ramon Berenguer IV en la campanya definitiva del 1149, juntament amb la ciutat de Fraga. Sembla que poc després, el comte Arnau Mir de Pallars Jussà, com a senyor de Fraga, segregà el nucli de Torrent, l’elevà a la categoria de castell termenat, i confià la senyoria al cavaller Pere de Palau. Així ho consigna el mateix comte pallarès en el seu primer testament del 1157, bo i establint que el dit Pere de Palau “per kastrum de Torrent faciat hominaticum filio meo et habeat illum per fevum”. I, de fet, aquesta fou una de les raons principals que enfrontaren els barons d’Erill, castlans com eren de Fraga, al comte Arnau Mir. En el judici consegüent es decidí que Ramon III d’Erill havia de demostrar que Torrent pertanyia d’antic als termes de Fraga (1164).
El comte Arnau Mir lliurà als hospitalers una important heretat a Fraga, alhora que ratificà la seva voluntat de deixar el comtat pallarès sota l’alta protecció de l’Hospital de Sant Joan de Jerusalem (1171), cosa que comportà dificultats de tota mena. En aquesta situació hom considerà el castell de Torrent com una valuosa peça de canvi. El primer a reaccionar fou el rei Alfons el Cast, que cedí l’alt domini de Torrent als hospitalers (1174). Semblantment feu l’hereu del comtat, Ramon V de Pallars Jussà, que juntament amb la seva dona Anglesa de Cardona, els lliurà la senyoria del castell de Torrent, segons que expressa, a fi de cancel·lar els grans deutes contrets pel seu pare amb aquest orde militar (1175). Més tard, el 1186, mitjançant permuta amb el monarca, els hospitalers també aconseguiren el domini de Torralba.
Així, doncs, Torrent esdevingué centre d’una comanda hospitalera, dependent de la Castellania d’Amposta, que perdurà fins al segle XIX. Consta que el 1232 la comunitat era formada per Guillem Mascaró, comanador, i cinc frares més. Llavors, després de múltiples conteses i dissensions per qüestions de límits entre els homes de Torrent i els de Fraga, es registra la delimitació d’ambdós termes amb intervenció de Jaume I, que en primera instància nomenà com a àrbitres quatre representants per banda, i, en segona, designà el senyor Vallès de Berga, que posà creus i fites. Al capdavall l’instrument registra les signatures dels homes de Torrent “tom christiani quam sarraceni” (tretze i vuit cases respectivament), i és interessant constatar que els repobladors cristians descendien de la Ribagorça i del Pallars (Castanesa, Jusseu, Aguilaniu, Martinet, Vilba. Montcortès), mentre que alguns musulmans provenien de Montsó. La petita comanda hospitalera de Torrent va acréixer els dominis en heretar els béns dels templers (1317), amb la famosa almúnia o torre dels Frares (Fraga).
Hi hagué encara una guarnició militar al castell durant les guerres carlines. (JBP)
Castell
Planta del castell.
J.R. González - J.l. Rodríguez
L’excepcionalitat d’aquest castell és deguda al fet que és situat sobre un cingle rocós de més de 4 m d’alçada, format per capes de gres i margues tallades verticalment que fan inaccessible la fortificació bastida a sobre, que s’adapta al perímetre de la roca. Aquesta roca presenta un eix principal de gairebé 45 m en direcció E-W i té una amplada irregular que va des dels 11 m de la zona de ponent fins als 17 m de l’oriental, passant pels 8 de la part central. És a la banda nord on trobem l’erosió més intensa provocada per la caiguda de les balmes en ensorrar-se les capes de margues basals; per a intentar contrarestar aquest efecte es construïren murs de carreus bastant regulars i lleugerament atalussats, els quals, per la seva accessibilitat, han patit més l’espoli. Entre les capes naturals i algun fragment de mur es veuen testimonis del morter.
Al costat meridional es conserva la cantonada sud-est, formada per carreus rectangulars que formen un pany de muralla en angle obtús que pujava des de la part inferior de la roca al capdamunt. La muralla perimetral està formada per trams rectes que s’adapten al perfil de la roca, i destaca al sud l’existència d’una única torre rectangular, que probablement fou construïda per protegir l’única porta situada al seu costat de llevant.
L’aparell d’aquesta obra somital contrasta amb la de la base per ser de carreus petits que no donen una imatge de gaire regularitat, tot i assolir una alçada exterior d’entre 5 i 6 m, mentre que interiorment no sobrepassa el nivell superficial de la fortificació. Precisament en el tram ponentí de la muralla sud hi ha la tercera filada que té les pedres col·locades de manera inclinada, segons una tècnica que entre altres moments històrics és atribuïble principalment a l’època islàmica, com per exemple a Solibernat de Torres de Segre. Per sobre del mur, es veuen restes de les refaccions posteriors, sobretot la que correspondria al segle XIX, durant les guerres carlines; en aquest sentit es pot diferenciar a l’angle nord-oest la forma semicircular que devia tenir la muralla original i que ha estat suprimida per la més poligonal que mostra la fortalesa globalment. A l’angle oposat, passà el contrari, ja que la cantonada conservada d’època antiga fou substituïda dalt de tot per una torreta gairebé cilíndrica.
La porta devia ser a peu pla del mur perimetral, cosa que li donava una aparença de porta enlairada, ja que per a accedir-hi calia superar tot el cingle, cosa que fins i tot avui no resulta gaire fàcil. A l’interior del recinte veiem, prop de la porta, restes d’un mur en direcció SW-NE que té un contrafort; al darrere hi ha un forat fet per furtius. A l’oest, corresponent a la part més alta del castell, hi ha la cisterna de planta rectangular, amb restes de l’arrebossat interior, coberta amb una volta de canó de mig punt, avui amb dos esvorancs. Per dins és visible, al mig del costat nord de la volta, el tub cilíndric d’entrada d’aigua, que és de ceràmica.
La datació del castell de Torrent és força difícil sense un estudi arqueològic més ampli. Al pendent sud-occidental hi ha una gran quantitat de material ceràmic, fet a torn, d’aparença islàmica. També s’ha pogut recollir algun fragment de ceràmica grisa. Tot això fa pensar que es tracta d’una obra bastida en època islàmica, probablement no més enllà del segle XI, moment al qual correspondrien l’aparell del mur meridional, la torre rectangular i la porta enlairada. Posteriorment a la conquesta, es consolidaria, bastint-se entre altres coses, la cantonada sud-oriental, que podria ser ben bé del segle XIII. El mur interior, possiblement la cisterna, i altres aspectes de l’aparell del costat nord suggereixen una datació baixmedieval i fins i tot més moderna, com passa amb els reforços de basament allí existents. Finalment cal recordar els senzills parapets que es bastiren per a protegir la guarnició que hi hagué durant les guerres carlines.
En general sorprèn el fet que aquesta singular fortificació sigui tan poc coneguda, ja que sempre és descrita molt superficialment pels diferents autors. Per a C. Guitart és un dels pocs castells que encara tenen restes significatives, i parla de dues torres rectangulars, quan de fet només n’hi ha clarament una, cosa que repeteix exactament V. Buron. Probablement el marcat angle que fa la muralla a la zona nord-occidental ha estat la causa que s’afirmés que hi havia una segona torre. Aquest fet és una petita prova del poc interès que ha tingut la fortalesa de Torrent entre els castellòlegs, malgrat que és sense cap dubte una de les més interessants i a la vegada més desconegudes no solament del Baix Cinca, sinó de tota la vall inferior del Segre (JRG).
Bibliografia
- Miret, 1910
- Pita, 1957, XXX, pàg. 131
- Guitart, 1976, vol. 1, pàgs. 77-78
- Buron, 1989, pàg. 73