Lluís Companys, advocat

Al·legoria de la Justícia encarnada en la República

ECSA

Un dels aspectes dels quals sempre s’ha fet esment en les biografies de Lluís Companys és el seu exercici professional com a advocat. Això no obstant, en tota la bibliografia sobre el president es fa al·lusió al seu compromís polític com a lletrat en termes generals, sense donar-ne mai referències concretes.

No deixa de ser difícil resseguir la dedicació professional, cas per cas, d’un advocat, si no s’està en possessió de documents del seu bufet o si no es tenen indicacions precises dels plets en els quals va intervenir. En aquestes condicions, esbrinar en quina mena d’assumptes va actuar esdevé una tasca molt àrdua. En el cas de Lluís Companys, no cal dir que tota la seva documentació professional es va perdre en els anys que seguiren la Guerra Civil i que solament se’n tenen referències indirectes, la pista de les quals se seguirà en aquestes pàgines per tal de tenir-ne una visió al màxim de completa.

Els inicis en l’advocacia

La primera dada de què es disposa és la sol·licitud de Lluís Companys per col·legiar-se a l’Il·lustre Col·legi d’Advocats de Barcelona, el 9 d’octubre de 1916, com a advocat en exercici, que presentà a trenta-quatre anys. La data que consta en el document de l’alta és l’1 de gener de 1917. Normalment, les altes als col·legis d’advocats es feien al final d’any, perquè entressin en vigor efectivament el dia 1 de gener següent. (Es mirava de fer coincidir l’alta amb l’inici de l’any natural a efectes del pagament dels tributs.)

Companys s’estrenà en la defensa de les lleis treballant al costat del seu oncle Sebastià Companys i Granyó, que es dedicava al dret administratiu. El domicili professional que consta en el document, doncs, coincideix amb el del despatx d’aquest oncle, situat a la Gran Via de les Corts Catalanes número 635, entresòl. Quan s’inscriví a l’Il·lustre Col·legi d’Advocats de Barcelona, Companys es donà d’alta com a advocat d’ofici per a aquell any, com solien fer molts dels nous col·legiats. Des del començament, compaginà la seva tasca professional com a advocat amb la seva vocació per la política. De fet, mai no s’arribà a decantar per l’exercici de les lleis de manera exclusiva, com demostra el fet que desestimés continuar treballant al despatx administrativista del seu oncle quan a aquest li faltava poc temps per jubilar-se. Va ser el seu germà Camil el qui reprengué la gestió del despatx de Sebastià Companys quan es col·legià alguns anys després, el 1923. En tot cas, el model de Lluís Companys era el de l’advocat proper a les causes socials i polítiques, com el seu amic Layret, i no tancar-se en un àmbit tan allunyat com el dret administratiu, que li hauria donat una situació econòmica més estable, cosa que no cercava.

El 1916, Companys es dedicava de manera intensiva, com a periodista, al diari «La Lucha», l’òrgan del Partit Republicà Català, del qual era el redactor en cap. Aquesta publicació i la tasca que hi desenvolupà com a periodista durà fins al 7 de juny de 1919, data en què la redacció del diari fou clausurada a causa de la pressió de la censura. En aquest període, a més de periodista, Companys resultà elegit regidor de l’Ajuntament de Barcelona (1917), la qual cosa fa pensar que la seva activitat com a advocat d’ofici no va poder ser gaire intensa. En la seva biografia sobre el que fou president de la Generalitat, Ángel Ossorio y Gallardo destaca l’anècdota següent. En el transcurs d’un judici en què li tocà defensar un comerciant acusat d’atemptar contra la salut pública per haver barrejat sacarina amb el sucre, Companys va recórrer a un cop d’efecte per convèncer el jutge que la sacarina no era tòxica: ell mateix en menjà una bona cullerada davant dels atònits membres del tribunal.

Advocacia i política

La trajectòria de Companys com a advocat és difícilment destriable de la seva activitat en el món de la política. De fet, la seva carrera com a home de lleis es pot considerar subordinada a la carrera del Companys polític, en la mesura que els principis ideològics d’aquest inspiraren tota intervenció professional en el camp del Dret. A l’hora de posar-se la toga, Companys trobà sens dubte un model i una guia en el seu amic Francesc Layret i Foix. No era corrent en aquells anys trobar entre el col·lectiu d’advocats persones que haguessin pres un compromís polític i social d’esquerra, i encara menys que el defensessin, com Layret o el mateix Companys. Militants republicans, aquests defensors de la llei estaven vinculats al partit radical d’Alejandro Lerroux o bé a les diverses formacions del republicanisme catalanista, com era el cas de Companys.

Les actes de la junta de govern del Col·legi d’Advocats de Barcelona es fan ressò de les conseqüències d’aquesta activitat política i de la relació amb la institució. En l’acta del dia 1 d’octubre de 1917 es fa constar que s’havia presentat davant l’esmentada junta una carta, signada per Layret i Companys, en la qual es demanava que el Col·legi es pronunciés sobre la detenció del diputat Marcel·lí Domingo i Sanjuán, i que es fessin gestions per alliberar-lo. En aquell moment, Domingo era company de partit de Companys i director del diari «La Lucha», del qual el futur president de la Generalitat era redactor en cap i en les pàgines del qual també escrivia Layret. El motiu de la detenció havia estat un article de Domingo titulat Soldados, en què comminava els militars sense grau a no disparar contra el poble els dies següents, en què hi havia vagues convocades que, segons es preveia, podien desembocar en una revolta.

El 8 d’octubre la junta del Col·legi va decidir, segons consta en l’acta corresponent, que no li pertocava intervenir en favor de Marcel·lí Domingo perquè aquest no era advocat. De tota manera, en un informe del diputat i col·legiat Joan Ventosa i Calvell, aprovat pel Col·legi, s’afirmava que, atès que aquesta il·lustre institució era un organisme constituït per advocats que tenien el deure de defensar el Dret, no es podia deixar de fer constar que, amb relació a la detenció d’un diputat, era inexcusable l’aplicació de la llei del 1912 —segons la qual corresponia al Tribunal Suprem la competència de jutjar les causes en les quals es veiessin implicats senadors i diputats—. En aquest sentit, el Col·legi va defensar la necessitat d’exigir per a Marcel·lí Domingo —víctima d’una detenció governativa injustificada— les garanties d’immunitat i la concessió del fur especial que la llei del 1912 atorgava als diputats.

Una de les qüestions en les quals intervingué el Col·legi d’Advocats de Barcelona en aquells anys va ser amb relació als problemes que tenien els advocats per poder visitar i atendre alguns dels seus representats. En efecte, als detinguts governatius acusats d’atemptar contra l’ordre públic o de causar problemes laborals, se’ls sotmetia a incomunicació, cosa que no es feia amb els empresonats per delictes comuns. La llei d’ordre públic preveia que els governadors, en moments en què estiguessin suspeses les garanties constitucionals, podien detenir persones fins a un màxim de quinze dies, sense que calgués cap mena de justificació ni portar-los davant del jutge. El que no deia és que aquests detinguts tinguessin limitat els drets de defensa.

Les arbitrarietats imperants durant aquells anys van afectar el mateix col·lectiu de defensors del Dret: diverses vegades foren detinguts advocats que tenien un paper actiu en la defensa de sindicalistes i polítics, tant en processos de caràcter polític com en conflictes laborals jutjats pels tribunals industrials. Així doncs, els representants davant la llei de sindicalistes i polítics tenien més difícil el compliment del seu deure davant dels tribunals, atesa la gran pressió que representaven aquestes agressions.

El malestar que creava aquesta situació portà un grup d’advocats, format, entre d’altres, per Ramon Aguiló i Gil, Josep Puig d’Asprer, Joan Tauler, Joan M. Lluhí, Emiliano Iglesias Ambrosio, Antoni Montaner, Josep Ulled i Altemir i Rafael Guerra del Río, a presentar una petició davant l’ens corporatiu que els agrupava. En l’assemblea general del 1917, el Col·legi d’Advocats de Barcelona va sotmetre a consideració la petició que es reconegués la immunitat als lletrats mentre actuessin als tribunals, per tal de garantir la llibertat necessària per al desenvolupament de la seva tasca. Els peticionaris també demanaven que es determinés el que aquesta immunitat permetia fer davant dels tribunals, així com que fos competència del Col·legi i no pas dels tribunals sancionar els qui no respectessin allò acordat. El primer signant i defensor de la petició, Ramon Aguiló, va aconseguir que s’acordés fer un estudi sobre l’abast de la immunitat sol·licitada.

Els problemes amb relació a les dificultats que tenien els advocats per poder-se entrevistar amb els seus representats quan aquests eren presos governatius continuaren. Emiliano Iglesias, advocat i polític destacat del Partido Radical, el dia 24 de març de 1917 va publicar un article al diari «El Progreso», el portaveu d’aquesta formació política, titulat Por las prerrogativas de la Toga. El fet que l’article es presentés formalment com una carta oberta adreçada al degà del Col·legi —el qual s’havia dirigit al director de la presó Model per recordar-li el dret dels advocats d’entrevistar-se amb els seus defensats, tant si eren presos comuns com polítics—, li va valer l’obertura d’un expedient pel Col·legi, expedient que es va tancar amb un advertiment en què es recordava a Iglesias que les queixes s’havien d’adreçar directament a la junta i no fer-les públiques.

El 24 d’abril de 1919, la junta del Col·legi d’Advocats de Barcelona va estudiar la situació de diversos lletrats detinguts, entre els quals hi havia Josep Puig d’Asprer, Rafael Guerra del Río, Rafael de Val i el mateix Lluís Companys, per la seva actuació en defensa dels sindicalistes empresonats amb motiu de la lluita dels vaguistes de l’empresa Barcelona Traction, Light and Power Company, coneguda com La Canadenca.

Aquelles detencions s’havien dut a terme arran de la declaració de l’estat de guerra que seguí la vaga general. El Col·legi va presentar una queixa al ministre de Gràcia i Justícia per l’atac al dret de defensa que tenien els advocats, a la qual es van adherir els col·legis de Reus, Madrid i Pamplona. El dia 31 de maig, el degà Vilaseca defensà personalment l’advocat del sindicat de tramviaires Ramon Aguiló i Gil en un consell de guerra, del qual va resultar absolt. La situació convulsa d’aquells dies va seguir afectant els advocats i, així, en la reunió de la junta del Col·legi del 23 de setembre, es tractà de la detenció governativa d’un altre col·legiat, Jesús Ulled i Altemir, que va ser alliberat poc després. Aquestes intervencions arbitràries del governador i de l’autoritat militar en els moments en què eren suspeses les garanties constitucionals posaven en perill el dret de lliure defensa, imprescindible en un Estat de dret.

El mes de febrer del 1920, la junta del Col·legi d’Advocats de Barcelona va rebre una carta de diversos advocats, el primer signant de la qual era Lluís B. Ricard, en què se li demanava que fes les gestions oportunes per tal que es permetés tornar a Barcelona als advocats Josep Lluís d’Asprer, Rafael Guerra del Río i Rafael de Val, que el governador havia posat en llibertat amb la condició que no tornessin a viure a la capital del Principat. I és que una de les prerrogatives dels governadors d’acord amb la Llei d’ordre públic del 1870 era el poder d’allunyar persones, tingudes per indesitjables, de la seva ciutat. No cal dir que la mesura, aplicada a advocats, era del tot injustificada —tant com el fet d’empresonar-los per dificultar la seva labor de defensa de sindicalistes i polítics.

El 20 de novembre de 1920, el governador civil de Barcelona, Severiano Martínez Anido, en plena crisi d’atemptats contra sindicalistes i membres de la patronal, va decidir deportar a Maó un grup de sindicalistes —entre els quals hi havia Salvador Seguí i Rubinat, el Noi del Sucre, i també el regidor de l’Ajuntament de Barcelona Lluís Companys, que havien estat detinguts i eren a la presó Model—. La muller de Companys, Mercè Micó i Busquets, va córrer al despatx de Francesc Layret per demanar-li ajuda. Quan aquest sortia per fer les gestions oportunes en favor del regidor de l’Ajuntament de Barcelona, Companys, i els altres detinguts, va ser abatut per uns pistolers, que sens dubte estaven al corrent de la deportació de presos. L’advocat, ferit de mort, expirà al cap d’unes quantes hores, sense que la intervenció que li va practicar el doctor Manuel Corachan i Garcia pogués impedir-ho. Sorprèn de no trobar cap referència a les actes del Col·legi de la detenció de l’advocat col·legiat en aquesta institució, Companys, ni tampoc, cosa que és més greu, de la mort de Layret, advocat i diputat. Tampoc no se’n troba cap referència ni documents en el seu expedient personal. En les seves memòries, Amadeu Hurtado i Miró, que en aquell moment era membre de la junta del Col·legi, explica que li van encomanar a ell d’anar a donar el condol a la família de Layret.

L’única al·lusió a la mort violenta de l’advocat Layret és el panegíric dedicat a la seva persona que es va llegir a la junta general del 27 de gener de l’any següent. El degà, Joan Maluquer i Viladot, digué en el seu discurs: «Fruit de l’estat d’agitació passional en què desgraciadament viu la nostra ciutat, va ser el crim execrable que costà la vida a en Francesc Layret i Foix. Aquí no tenim de sapiguer les filiacions, sinó recordar les obres dels companys que foren i la vida de l’advocat Layret fou un constant treball en el que demostrà aptituds singulars que el posaren al costat dels millors dels nostres oradors forenses.»

L’espiral del pistolerisme no s’acontentava a engolir només sindicalistes i membres de la patronal. Amb l’assassinat de Layret, un dels advocats més destacats del republicanisme catalanista, compromès des de feia temps en la defensa de sindicalistes i activistes polítics, el fenomen adquiria proporcions més grans. Els atemptats contra advocats no s’aturaren. Els dos següents van tenir com a objectius Josep Ulled, advocat del sindicat únic i membre actiu del Partido Radical, i Josep Lastra, advocat del sindicat lliure. La primera víctima, per sort no mortal, abandonà l’activitat política, colpida per la violència rebuda. Pel que fa a la segona, el Col·legi d’Advocats li va concedir diversos ajuts per pal·liar la mala situació econòmica en què quedà arran de l’atemptat, un dels quals fou una aportació per contribuir a la compra d’un passatge de vaixell cap a Amèrica, on a la fi Josep Lastra marxà per fugir de les amenaces de mort que encara pesaven sobre la seva persona. Al juliol del 1923, l’advocat Josep Maria Seseras i Batlle fou objecte d’un atemptat, del qual va sortir amb ferides greus. Novament el Col·legi d’Advocats de Barcelona ajudà econòmicament la família del lletrat.

Sota la dictadura de Primo de Rivera

Companys es va donar de baixa com a col·legiat en exercici el 22 de juny de 1921. En aquelles dates, era diputat a Corts per Sabadell, en substitució de Layret. Segurament l’activitat política l’absorbia massa, i preferí no seguir pagant les quotes del Col·legi, atès que l’advocacia no li reportava cap guany. De tota manera, el dia 1 d’octubre de 1923 es tornà a donar d’alta com a advocat al Col·legi de Barcelona. El 13 de setembre anterior, havia tingut lloc el pronunciament de Miguel Primo de Rivera que inaugurà la Dictadura. En ser suspeses les Corts i la constitució monàrquica, Companys, que naturalment hagué de deixar de ser diputat, es va veure en l’obligació de buscar una sortida professional. Amb posterioritat, el 1925, també es donà d’alta al Col·legi d’Advocats de Sabadell, perquè era a la comarca del Vallès, entre Sabadell i Cerdanyola, on duia a terme la seva tasca d’assessor jurídic de la Unió de Rabassaires.

Durant els anys de la Dictadura, Companys es va dedicar a treballar intensament per a la Unió de Rabassaires, de l’òrgan de premsa de la qual, «La Terra», era el director. El 1922, es va oferir per assessorar els pagesos amb relació als conflictes que originaven els contractes de conreu. El van ajudar en aquesta tasca els companys Fèlix Duran i Cañameras, que després deixà l’advocacia per ser l’arxiver de l’Audiència Territorial de Barcelona, i Pere Estartús i Eras. A més a més d’assessorar-los, Companys defensà els rabassaires en diversos plets que es van plantejar sota el règim instaurat per Miguel Primo de Rivera.

Mentrestant, Lluís Companys no deixà l’activisme polític. L’acta corresponent a la reunió de junta del Col·legi d’Advocats de Barcelona del 29 de desembre de 1923, després del cop d’estat del marquès d’Estella, es fa ressò de la detenció de diversos advocats barcelonins —Salvador Bremon, Martí Esteve, Estanislau Duran i Reynals i Lluís Companys— per motius polítics.

La Dictadura també havia portat el Col·legi a una situació d’excepció: en negar-se la junta d’aquesta institució a deixar d’editar la Guia Jurídica de Catalunya en català, el degà Amadeu Hurtado i Miró es va veure forçat a presentar la dimissió i de les noves eleccions sortí elegit Ramon d’Abadal i Calderó. La nova junta de govern va impulsar les gestions en favor dels advocats Lluís Companys i Joan Casanovas i Maristany —company de partit del primer—, que eren detinguts des del 28 de maig. El degà Ramon d’Abadal va comunicar que els havia anat a veure a la presó i que Casanovas havia estat alliberat.

El 5 de març de 1926, la junta de govern abans esmentada fou destituïda i el ministre de Gràcia i Justícia del dictador en nomenà una de presidida per Joaquín Dualde Gómez. La nova junta donà compte, en una acta, de la detenció de Companys juntament amb l’advocat Joan Luhí i Vallescà al maig del 1929. El degà Dualde va fer gestions perquè els arrestats fossin tractats amb consideració a la presó Model. El 18 de febrer següent, després de la dimissió de Primo de Rivera, el nou Govern Berenguer va reposar la junta destituïda pel dictador presidida per Ramon d’Abadal.

El polític desplaça l’advocat

L’activitat de Companys com a professional del Dret degué quedar reduïda a la mínima expressió després de l’adveniment de la República, però es va mantenir com a membre en exercici a l’Il·lustre Col·legi d’Advocats de Barcelona fins al dia 12 de juny de 1933, data en què fou nomenat ministre de Marina. Des d’aleshores ja no es tornà a col·legiar, sens dubte perquè l’activitat política que l’havia de portar a ser elegit president de la Generalitat anava guanyant cada vegada més pes. Pel que fa al Col·legi d’Advocats de Sabadell, va ser-ne donat de baixa en l’assemblea del 21 de desembre de 1935 (quan estava empresonat al penal d’El Puerto de Santa María), perquè devia diverses quotes. Amb tota probabilitat, quan el 1933 es donà de baixa del Col·legi de Barcelona, Companys oblidà fer-ho també al de Sabadell. No deixa de resultar sorprenent el fet que fos donat de baixa precisament en aquell moment, quan estava empresonat com a president de la Generalitat de Catalunya, i que aquesta circumstància excepcional no fos tinguda en compte.

El darrer acte de Companys en relació amb el Col·legi d’Advocats de Barcelona va tenir lloc el 1939. El dia 1 de juny d’aquell any prengué possessió del Govern una junta presidida per Llorenç Alier Cassi, nomenada per una ordre ministerial del Govern franquista. Una de les tasques que va emprendre aquella junta va ser la depuració de tots els advocats. Així, en la reunió del 13 de juliol es va adoptar l’acord d’expulsar del Col·legi diversos lletrats que havien ostentat càrrecs durant el període republicà, entre els quals hi havia Lluís Companys, Joan Casanovas i Camil Companys, entre d’altres. Aquell acord va ser publicat en tots els diaris barcelonins el 24 de març de 1940, ja que el procés depurador no començà fins que, el 16 de març de 1940, es va publicar una ordre ministerial en virtut de la qual es reformaven els estatuts del Col·legi per donar base jurídica al tribunal depurador.

Tots els advocats que, com Companys, havien tingut un paper actiu en la defensa dels sindicalistes i dels presos polítics en els anys de la Monarquia i la Dictadura foren depurats o donats de baixa del Col·legi per haver marxat a l’exili. Companys fou detingut el 13 d’agost a La Baule. Arran d’aquesta detenció, va ser traslladat il·legalment a Madrid, sense seguir l’estipulat procés d’extradició, i va haver d’afrontar el consell de guerra, en què no es tingué en compte ni la seva condició de president de la Generalitat ni la seva condició d’aforat. En aquell judici, els seus coneixements de la llei li van permetre ajudar el seu advocat, el capità Ramon de Colubí, a preparar la seva pròpia defensa. Ironies del destí, el lletrat Colubí havia estat un els membres de la guarnició de Barcelona revoltada, el qual, en ser detingut, havia estat jutjat i condemnat a mort en un consell de guerra —sentència que va ser commutada pel Govern de la Generalitat que presidia Companys.

Finalment, Companys va ser condemnat a mort pel delicte d’adhesió a la rebel·lió militar. Aquesta condemna és una monstruositat jurídica, atès que ningú no pot ser condemnat per un delicte que no estigui tipificat exactament en les lleis penals, i aquest no n’estava. En efecte, l’article 237 del Codi de Justícia Militar vigent durant la guerra, que no havia estat modificat per Franco, i basant-se en el qual fou condemnat deia que cometrien aquest delicte els que es revoltessin contra les institucions republicanes, cosa que deslegitimava encara més el procés a Companys, que de fet era jutjat i condemnat per ser el president de Catalunya i per tota la seva trajectòria de lluita política i social.

En resum, la pràctica de l’advocacia de Companys va ser curta i fou sobrepassada per la seva vocació per a la lluita política. Com a advocat, però, sempre treballà per a la defensa dels drets polítics i socials. Mai no va deixar de ser un defensor de la justícia i l’Estat de dret, fins i tot en els moments difícils de la revolució del 1936.

Detencions i empresonaments documentats de Lluís Companys

	Data entrada	Data sortida	Dies d'empresonament
1	VII/1909	?	?
2	VIII/1917	VIII/1917	1
3	V/1918	VI/1918	29
4	II/1919	?	?
5	25/III/1919	?	?
6	14/IV/1919	16/V/1919	31
7	26/XI/1920	28/XII/1920	32
8	28/V/1924	20/VI/1924	23
9	X/1924	?	?
10	I/1929	I/VI/1929	més de 100
11	14/IV/1930	?	?
12	VII/1930	VII/1930	1
13	11/X/1930	6/XI/1930	27
14	XII/1930	?	?
15	7/X/1934	21/II/1936	503
16	13/VIII/1940	15/X/1940 afusellament	64
FONT: Jordi Pomés i Vives