i Escòcia | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Escòcia

Nom anglès i escocès d’EscòciaScotland (en), Nom gaèlic escocès d’EscòciaAlba (gd)
Nom anglès i escocès d’EscòciaScotland (en), Nom gaèlic escocès d’EscòciaAlba (gd)
Sector de la costa d’Escòcia
© Vicenç Barbero
País del Regne Unit que comprèn la part septentrional de l’illa de la Gran Bretanya i les illes Hèbrides, Òrcades i Shetland; la capital és Edimburg. 
Població: 
5.373.000 h
[est 2015]
Extensió: 
78.773 km2

La geografia física

El límit amb Anglaterra és constituït per una línia que va des del firth Solway, a l’oest, fins a la vall del Tweed, a l’est, per la carena de les Cheviot Hills.

El país és format per una sèrie de blocs paral·lels allargats de SW a NE, separats per depressions, i que de nord a sud són: els Highlands o altes terres del nord, el tall del Glen More, els Grampians, l’ampla depressió dels Lowlands i els Uplands, al sud. Extern a aquests blocs es troba el que forma les illes Hèbrides, separades dels Highlands pel canal de Minch. Els Highlands gairebé ocupen la meitat d’Escòcia i es prolonguen vers l’est per les illes Òrcades i Shetland: són constituïts, principalment, de materials metamòrfics i alguns de volcànics a l’oest, com l’altiplà basàltic de l’illa de Mull. Aquest sòcol, fortament erosionat, ha estat aixecat i fragmentat per valls profundes i estretes. El sector septentrional dels Highlands presenta una sèrie d'inselberge que dominen un baix altiplà d’erosió. Tot el paisatge, però, ha estat modelat per les glaciacions quaternàries: perfils morènics, cims arrodonits o aplanats, valls, costes profundament retallades i, sobretot, allargades i profundes conques lacustres que reben el nom de lochs. Cap al sud, els Highlands s’abaixen bruscament cap a la gran depressió del Glen More. Aquesta fossa tectònica, d’uns 160 km de llargada, ocupada en part pel loch Ness i travessada pel canal caledonià, separa els Highlands del nord dels Grampians o Highlands del SE. Els Grampians són la regió més alta d’Escòcia i constitueixen un altiplà on predominen els materials granítics i les quarsites, lleugerament inclinat vers l’est i fortament atacat per l’erosió. Culminen en el Ben Nevis (1.343 m), màxima altitud d’Escòcia. La regió dels Lowlands, o Escòcia central, és una vasta fossa que s’obre des del firth de Clyde fins al de Forth. No és plana, sinó que la formen baixos relleus i turons, i la recorren amples valls que han afavorit les comunicacions entre l’est i l’oest. La fertilitat del sòl i la riquesa minera n'han fet el centre vital d’Escòcia. Els Uplands constitueixen la regió més homogènia del país, que correspon a l’Escòcia meridional. Són una sèrie d’altiplans monòtons que rarament ultrapassen els 800 m i on abunden les calmes; la presència de conques sedimentàries li dona una característica especial. Aquestes terres continuen vers el sud pel bombament dels Cheviot Hills. La direcció del relleu unida a la forta erosió glacial del Quaternari ha originat a la costa occidental un litoral molt retallat, amb molts fiords i illes. La costa oriental, excepte els grans entrants del firth Moray i del de Forth, és molt regular i rectilínia. El clima, en general, és fred i, malgrat les influències oceàniques, que hi penetren àmpliament, atesa l’orientació orogràfica, l’abundància de terres altes fa que sigui molt rigorós, amb una forta diferència entre el vessant occidental i l’oriental. El clima del primer vessant, molt més temperat, amb hiverns més suaus i estius més frescos, i més humit (1.200 mm de pluja anual), es caracteritza per forts vents, que representen un obstacle per a la formació del mantell forestal. El vessant oriental té un clima més rigorós i sec (800 mm de pluja anual). Al centre, on és especialment sever (temperatura mitjana de gener, 0 °C), la neu cobreix les muntanyes durant una bona temporada. L’abundància de sòls pobres i magres i la forta humitat fan que la landa cobreixi grans extensions; els prats naturals també hi són abundosos: alguns, de poca qualitat (rough grazings), cobreixen més del 75% del territori escocès al nord dels Lowlands. El bosc, de pi roig o de caducifolis, resta limitat als vessants més meridionals i entre 300 m i 700 m d’altitud. La seva extensió és de poca importància, malgrat la repoblació forestal, començada l’any 1919 per la Foresty Commission i alguns grans propietaris.

La geografia humana i econòmica

Escòcia és la regió menys poblada del Regne Unit. Amb una població absoluta, que supera els 5 milions, té una densitat de 65 h/km2, la més baixa de la Gran Bretanya (240 h/km2). Al segle XX el seu creixement es mantingué també molt per sota del d’Anglaterra i del País de Gal·les (durant el període 1901-81 la mitjana anual de creixement fou del 0,16%). La natalitat, tanmateix, no ha estat tradicionalment baixa, i la causa habitual de la despoblació ha estat la forta emigració, provocada tant per l’atracció dels centres industrials anglesos com per les condicions naturals poc favorables, sobretot al nord i a les terres altes. La població és molt desigualment repartida i la major part es concentra a la regió dels Lowlands, la qual representa, aproximadament, unes 4/5 parts de la total i assoleix densitats de 300 a 600 h/km2. Al nord, per contra, no arriba als 10 h/km2. La principal ciutat és Glasgow, capital econòmica, seguida d’Edimburg, cap administratiu i cultural.

Vista dels carrers d’Edimburg (Escòcia)
© Vicenç Barbero
Altres ciutats importants són Aberdeen i Paisley, però, en conjunt, els nuclis són petits. Econòmicament, Escòcia, a part la regió central o Lowlands, ofereix uns trets diferents de la resta del Regne Unit. Les activitats tradicionals són la ramaderia i la caça i una pobra agricultura. Després del 1943 fou impulsat el desenvolupament regional, principalment a les terres del nord, amb construcció i explotació de centrals hidroelèctriques i creació d’indústries. L’agricultura, que té un paper molt secundari, es redueix a les regions baixes i fèrtils; els conreus principals són els cereals (civada, sègol i ordi), patates, llegums i jute. Atesa la gran extensió de prats naturals, la ramaderia és la principal activitat rural. La pesca també ha estat, de temps enrere, un suport destacat de la seva riquesa; s’hi pesca areng, salmó i bacallà, principalment. La costa oriental experimentà una notable revifalla des del 1975, que es descobrí petroli a la plataforma continental de la mar del Nord (Aberdeen n'és el principal centre d’explotació). També és important la producció de gas natural. Les mines de carbó de l’Escòcia central situen aquesta regió entre les tradicionals regions industrials britàniques. Les dues conques mineres corresponen als antics comtats d’Ayr i de Lanar. D’aquesta última, i de tota l’àrea industrial que s’estén al llarg del Clyde, el centre capdavanter és Glasgow. Cal destacar les indústries siderúrgiques, unides a la metal·lúrgica pesada i de diferenciació i les construccions navals, que produeixen gairebé la tercera part de la indústria naval britànica, a més de la química, la tèxtil i la destil·lació de whisky, la producció del qual, de llarga tradició, representa també quantitativament una part important del total. Dissolt el Parlament escocès el 1707, no fou fins el 1997 que fou restablert un Parlament autònom de 56 escons amb àmplies competències, incloent-hi la capacitat de modificar els impostos estatals.

La història

Dels inicis a la constitució del Commonwealth

Habitada des de temps prehistòrics, Escòcia fou el lloc on, cap al 500 aC, s’establiren tribus celtes (picte). Al segle I dC els romans intentaren inútilment d’ocupar el país i, el 120, hi construïren un mur de separació (mur d’Adrià), i des del segle III els pictes reberen influències cristianes i romanes. Als segles V-VI els escots irlandesos ocuparen la part NW, mentre que els anglesos envaïren la part E i els bretons la SW. Columba assegurà la cristianització d’aquests pobles, que des del 663 reconegueren l’autoritat de l’Església romana. Al segle VIII començaren les invasions dels vikings, que colonitzaren la part N i NW d’Escòcia.

La pressió que exerciren obligà pictes i escots a unir-se sota l’autoritat del rei escot Kenneth I MacAlpin (844), i el regne s’estengué cap al sud (segle XI), amb predomini de la influència celta (idioma gaèlic escocès) i amb una organització tribal i abacial. En produir-se la conquesta normanda d’Anglaterra, molts anglesos es refugiaren a Escòcia i el predomini anglonormand anà en augment; el feudalisme fou introduït cap al segle XII i l’Església normanda n'obtingué grans privilegis. Durant el període del 1153 al 1286 experimentà una gran expansió econòmica, però foren inútils els intents d’expansió cap al sud. El rei Guillem I, d’altra banda, fou capturat a Alnwick el 1174 i obligat a reconèixer-se vassall del rei anglès.

El 1292, arran d’una crisi successòria, Eduard I d’Anglaterra hi imposà com a rei vassall Joan I de Balliol, i després que aquest, sota la pressió dels nobles, s’hagués aliat amb França i revoltat contra ell, envaí Escòcia (1296) i la incorporà a Anglaterra. El 1314 els escocesos, dirigits per Robert de Bruce (rei des del 1306, amb el nom de Robert I d’Escòcia), venceren Eduard II d’Anglaterra a Bannockburn, i pel tractat d’Edimburg-Northampton (1314) fou reconeguda la independència d’Escòcia; però tant les intervencions angleses com les lluites nobiliàries continuaren. La monarquia Stuart s’alià amb França durant la guerra dels Cent Anys i tragué partit de la guerra de les Dues Roses a Anglaterra.

Després de derrotar Jaume IV d’Escòcia (Flodden, 1513), el protestantisme introduït per John Knox (vers el 1555) reforçà la influència anglesa a Escòcia. Maria I d’Escòcia tornà de França el 1561 i, enfrontada a la revolta nobiliària i presbiteriana, fou vençuda i executada (1587) per Elisabet I d’Anglaterra, que, aliada amb els nobles protestants, assolí el control d’Escòcia. Jaume I d’Anglaterra (I d’Anglaterra) heretà ambdues corones el 1603, però el govern dels dos regnes restà separat. Escòcia formà el National Covenant  (covenant) i feu costat als parlamentaris i puritans anglesos contra Carles I d’Anglaterra, i després s’oposà a l’autoritarisme d'Oliver Cromwell, que derrotà el Covenant a Dumbar (1650) i a Worcester (1651) i uní Escòcia al Commonwealth. El Covenant es resistí encara a Jaume II d’Anglaterra (1685-88; Jaume II d’Anglaterra) i a Guillem III d’Anglaterra, però la unió ja era efectiva, malgrat els intents de restauració dels Stuart en les revoltes jacobites dels anys 1715 i 1745.

De l'Act of Union a la Devolution (1707-1997)

Per l'Act of Union del 1707 el Parlament aprovà la integració amb Anglaterra, que temia una nova aliança francoescocesa durant la guerra de Successió a Espanya; així restà constituït el regne de la Gran Bretanya. El Parlament escocès fou abolit; en canvi, Escòcia pogué comerciar lliurement amb Anglaterra i les seves colònies, i conservà el dret i l’ordenament eclesiàstic propi.

Al segle XVIII Escòcia destacà per la seva vida cultural: la universitat d’Edimburg visqué una època brillant, i sorgiren nombroses figures intel·lectuals, com ara el filòsof David Hume i l’economista Adam Smith, molts dels quals, però, gravitaren vers l’òrbita cultural anglesa.

Durant el segle XIX el país s’industrialitzà i tingué lloc un fort augment de la població. Políticament, durant tot aquest segle a Escòcia predominà el partit whig  (des del 1868, Partit Liberal), però la incapacitat d’aquest d’incorporar les reivindicacions dels sectors més desfavorits (entre els quals hi havia els minaires) portà el 1888 a la creació del Partit Laborista Escocès, precedent del Labour Party, al qual posteriorment s’uní i el qual, ja abans del 1914, havia esdevingut la primera força escocesa. La crisi dels anys trenta produí el ressorgiment nacionalista que donà lloc al Partit Nacional Escocès, fundat el 1934, d’una banda, i la radicalització i les divisions dels laboristes, de l’altra. El govern conservador instaurà el 1939 una lleu descentralització administrativa.

Els anys setanta, el descobriment de jaciments de petroli a la costa escocesa de la mar del Nord donà un fort impuls al nacionalisme, però el projecte d’autonomia del govern laborista fou invalidat per la baixa participació en el referèndum a què fou sotmès (1979). Durant el mandat conservador (1979-97), foren rebutjades les peticions autonomistes, i durant aquests anys les polítiques de desindustrialització del govern i la minva progressiva dels serveis públics que implantaren els governs de Margaret Thatcher crearen entre molts escocesos un fort sentiment de desafecció envers l’Administració britànica. En tornar al poder el 1997, els laboristes elaboraren un nou projecte d’autonomia pel qual es restablia el Parlament escocès dissolt el 1707 (Devolution), aprovat el mateix any per un 74% dels vots i una participació del 55%. La pregunta inclosa en la consulta sobre la capacitat normativa del Parlament autonòmic sobre els impostos rebé un suport favorable del 63,5%.

Del restabliment del Parlament escocès ençà

El Parlament restablert tenia competències en educació, sanitat, medi ambient i justícia. En canvi, la fiscalitat, l'energia, la defensa i els afers estrangers corresponien a Londres. El 6 de maig de 1999, les primeres eleccions al nou Parlament escocès (129 escons) donaren, amb una participació del 56%, majoria relativa al Partit Laborista (56 escons). A continuació se situaren el Partit Nacional Escocès (SNP), amb 35, el Partit Conservador (18) i el Partit Liberaldemòcrata (17). El laborista Donald Campbell Dewar fou elegit primer ministre principal (títol oficial del cap de govern escocès) i formà un govern de coalició amb els liberaldemòcrates. Dewar morí sobtadament l’octubre del 2000 i fou substituït per Henry McLeish, que dimití el novembre del 2001, després d'haver estat acusat de corrupció. Pel maig del 2002 la Generalitat de Catalunya i el govern escocès signaren un acord per impulsar les regions en l’àmbit de la UE.

McLeish fou substituït pel també laborista Jack MacConnell, el qual fou revalidat en el càrrec després de les eleccions del maig del 2003, amb la mateixa coalició de govern amb els liberals, tot i que els laboristes, afectats per nous casos de corrupció, per la impopularitat de la intervenció britànica entre el seu electorat i per algunes mesures controvertides, com ara una dràstica llei antitabac en locals públics, sofriren un considerable retrocés (50 escons), com també els nacionalistes ( 27 escons), contra liberals i conservadors, que es mantingueren; d'altra banda, un cinquè partit, el Partit Socialista Escocès, emergí amb força (d’un a sis escons).

El 2004 s’inaugurà la seu del Parlament a Holyrood (Edimburg), un edifici projectat per l’arquitecte català Enric Miralles i Moya. En les següents eleccions (maig del 2007), el Partit Nacional Escocès s’imposà per un estret marge als laboristes (47 contra 46 escons) i formà un govern en minoria amb els ecologistes presidit per Alex Salmond, el qual, des del seu càrrec, plantejà el debat sobre un referèndum per a la independència, que es comprometé a celebrar el novembre del 2010, però que finalment hagué de retirar per manca de suport parlamentari, que aconseguí en les eleccions al Parlament escocès del 5 de maig de 2011. En aquesta ocasió, els nacionalistes assoliren la majoria absoluta (69 sobre 129 escons). A continuació se situaren laboristes (37), conservadors (15), liberaldemòcrates (5) i ecologistes (3). Salmond, que revalidà el càrrec de primer ministre, anuncià la celebració del referèndum d’independència.

El 15 d’octubre de 2012 Salmond i el primer ministre britànic David Cameron signaren a Edimburg un acord que preveia la celebració del referèndum a la tardor del 2014 i la formulació d’una sola pregunta en termes simples de resposta única SÍ/NO. Els termes exactes de la pregunta (“Escòcia hauria de ser un país independent?”) i la data (18 de setembre de 2014) foren anunciats el 22 de març de 2013. L’organització del referèndum, a càrrec del govern escocès, incloïa els majors de 16 anys residents a Escòcia però excloïa els escocesos residents en altres indrets de la Gran Bretanya i a l’estranger. Laboristes, conservadors i l’ultranacionalista britànic UKIP s’enfrontaren a l'SNP i als ecologistes sota els lemes “Better Together” i “Yes Scotland”, respectivament, en la campanya que precedí el referèndum i que girà al voltant, sobretot, de recursos econòmics i administració i relacions amb l'exterior. La votació tingué una participació excepcional (85%) i el NO s'imposà amb el 55% contra el 45% de vots afirmatius. Els resultats comportaren la dimissió de Salmond al novembre. Aleshores accedí al càrrec de primer ministre Nicola Sturgeon, que centrà la seva acció de govern a reclamar les promeses del govern britànic d'augmentar l'autogovern.

En les eleccions del 5 de maig de 2016, l'SNP fou novament el partit més votat (63 escons), bé que perdé la majoria absoluta. Amb un fort augment, els conservadors esdevingueren el partit amb més representació al Parlament (31), mentre que els laboristes, amb 24 diputats, sofriren el retrocés més important. Per la seva banda, els ecologistes —també partidaris de la independència— duplicaren els escons (6) i els liberals demòcrates restaren amb la mateixa representació. La participació fou del 55,6%. Amb el suport ecologista, Sturgeon formà un govern monocolor en minoria. La clara victòria a Escòcia de l'opció proeuropea (62%) en el referèndum sobre la permanència de la Gran Bretanya a la Unió Europea ("Brexit") en contrast amb l'opció guanyadora, partidària de la sortida amb un 52% al conjunt de l'Estat, proporcionà un argument a la primera ministra per a plantejar un nou referèndum al 2018 o el 2019. Tanmateix, l'acusat retrocès del SNP en les eleccions al Parlament britànic del juny del 2017, fou en gran part el factor determinant pel qual Sturgeon en revisés la convocatòria, que supedità a les negociacions de la Gran Bretanya amb la UE.

Data de revisió: 
2017-06-27
Llegir més...