i Xina | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

Xina

Nom oficial deRepública Popular de la Xina, Nom oficial deZhonghua Renmin Gongheguo (zh)
Estat
Xina
Nom oficial deRepública Popular de la Xina, Nom oficial deZhonghua Renmin Gongheguo (zh)

Estat de l’Àsia oriental.
Població: 
1.349.911.000 h
[est. 2012]
Extensió: 
9.572.900 km2

Limita al N amb Corea del Nord, Rússia, Mongòlia, el Kazakhstan i el Kirguizistan, a l’W amb el Tadjikistan i el Pakistan; al S amb l’Índia, el Nepal, Bhutan, Myanmar, Laos i Vietnam, i a l’E amb l’oceà Pacífic (de S a N, mar de la Xina Meridional, mar de la Xina Oriental i mar Groga). La capital és Pequín.

La geografia física

El relleu

Per la seva extensió, l’estat xinès presenta una gran varietat d’aspectes litològics i morfològics. Els relleus del SW i del NW pertanyen al període arcaic, i els de la Xina oriental pertanyen als plegaments caledonià, hercinià i alpí. El Quaternari és present a les planes i les conques interiors, la majoria de les quals d’origen al·luvial o eòlic, i és molt interessant la gran zona de loess de les províncies de Shanxi, Shaanxi, Henan i Gansu. El vulcanisme és patent entre Nanquín i la vall del Huang He (cons volcànics i corrents de lava) i a les costes de Bo Hai (basalts i traquites).

Morfològicament, hi ha un fort contrast entre l’E i l’W del país: una línia SW-NE que va del Yunnan a les muntanyes de Da Hinggan Ling el divideix en dos conjunts ben diferenciats: la Xina occidental (o Xina Exterior) i la Xina oriental (o Xina Interior). La Xina occidental es caracteritza per extensos altiplans (més de 2.000 m d’alt), vorejats i sovint tancats per altes serralades, alineades principalment d’E a W i travessades per corrents d’aigua que moren en conques tancades ocupades per llacs salats. Al SW s’estén el Tibet, altiplà de 4.000 m d’altitud mitjana, envoltat d’altes serralades: l’Himàlaia al S, l’Altin Tagh i el Nan Shan al N, i a l’E diverses alineacions el separen de l’altiplà del Yunnan. La part occidental és ocupada pel Xinjiang o Turquestan xinès, que s’estén al N de l’Altin Tagh i pel Pamir, al límit occidental, des d’on arrenca la serralada del Tian Shan, que travessa la regió i separa les conques (200-1.000 m d’alt) del Tamir, al S, i de Jungària, al N. A la banda septentrional s’estén l’altiplà de Mongòlia, la part S del qual (Mongòlia Interior) pertany a la Xina; és una vasta extensió molt erosionada pel vent i limitada per les muntanyes Bei Shan a l’W, Nan Shan i els seus perllongaments orientals al S i el Da Hinggan Ling a l’E. Hi abunden les conques tancades (Elsin, Ordos, Argum Bouir), amb nombrosos llacs salats, als quals desguassen els principals cursos d’aigua. La Xina oriental (o Xina Interior), d’un relleu menys variat, consta d’una sèrie de serres paral·leles alineades de NE a SW i separades per les valls dels rius que flueixen cap al Pacífic; hi ha també les planes més extenses i fèrtils. Manxúria, al NE, drenada pel Songhua Jiang al N i el Xiliao He al S, és una gran plana fèrtil voltada de muntanyes (Da Hinggan Ling, Changbai Shan i Zhangguangcai Ling).

El nord presenta diferents aspectes: a la zona oriental el curs mitjà i inferior del Huang He i les conques del Hai He i del Yiyun He formen la gran plana xinesa; a migdia la regió s’eleva gradualment fins al Qin Ling i, al NW, cap a les terres altes del loess, on el sòl és cobert, en certs indrets amb un gruix de centenars de metres, de fins sediments grocs (loess), molt fèrtils, dipositats pel vent a l’altiplà mongol al principi del Quaternari i arrossegats pels rius cap a la plana. Aquests rius han solcat profunds congosts de parets verticals que caracteritzen el paisatge de la regió. La regió central de la Xina, travessada pel curs mitjà inferior del Iang-Tsé, és força muntanyosa: hi predominen els turons i les muntanyes, i les planes es limiten a les valls del Iang-Tsé i els seus afluents. L’ampla vall s’estreny a l’W (la gran gorja), i després d’uns 100 km s’obre a una ampla conca lacustre (la conca roja). Al N la conca del Iang-Tsé és separada de la del Huang He pels Qin Ling, i al S és delimitada pels altiplans del Yunnan i Guizhou i pel de Nan Ling. La banda occidental, la més elevada de la regió, és ocupada per la depressió de Sichuan. La Xina meridional és formada per turons i altiplans tallats per valls perpendiculars, principalment la conca del Xi Jiang i els seus afluents, que forma una vall de vessants accidentats, aprofitats per mitjà de terrasses per al conreu de l’arròs. La zona occidental és ocupada per l’altiplà de Yunnan i de Guizhou (1.000-2.000 m), que enllaça amb els contraforts de l’Himàlaia. Les costes de la Xina (8.000 km) són d’un traçat irregular, predominantment altes al N (penínsules de Liaodong i Shandong) i a les províncies muntanyoses del SE, i baixes i arenoses a les planes al·luvials. Hi abunden els ports naturals.

El clima

El règim monsònic caracteritza el clima de la Xina oriental. El violent contrast tèrmic entre els vents freds del N i els càlids del S produeix, sobretot al litoral, violents tifons. A causa de l’extensió del país, hi ha diverses condicions climàtiques entre regions. Manxúria té un clima fred, amb variacions considerables de N a S, atès el seu caràcter marítim. Al N les temperatures mitjanes anuals són de -4°C, i hi ha 250 dies de glaçada, mentre que al S les temperatures són de 10°C i els dies de glaçada són 150; les precipitacions són de 750-1.000 mm anuals a Changbai i de 250-500 al Da Hinggan Ling. La Xina septentrional té un clima continental, a penes mitigat a la costa de Shandong. Les temperatures mitjanes, més suaus que al NE, són de 8°C al NW i de 17°C a la plana del Huang He, i hi ha una sensible amplitud tèrmica estacional. Les precipitacions, sobretot d’estiu, són de 750 mm anuals a la Xina oriental i de 250 a l’occidental. Les regions centrals gaudeixen d’un clima temperat, amb hiverns poc freds (6°C pel gener) i amb estius calorosos (mitjana de 28°C); les precipitacions hi són abundants a l’estiu (750-2.000 mm anuals). La Xina meridional, típicament monsònica, té temperatures suaus a l’hivern (12-16°C pel gener), però a l’estiu, a causa de l’exposició marítima de l’E i l’altitud de l’W, són més baixes que a la Xina central; les precipitacions hi són abundants (1.000-2.000 mm), sovint amb la intensitat i la violència de veritables tifons. Al Tibet el clima és rigorós, a causa de la forta influència altitudinal, amb temperatures molt baixes i vents forts; les precipitacions varien de 1.500 mm al S a 100 al NW. La Xina nord-occidental té un clima desèrtic, amb una gran oscil·lació tèrmica diària i estacional, atès el seu caràcter continental, amb més de 28°C pel juliol a la conca del Tarim i -20°C pel gener a Jungghariya. Les pluges hi són escasses: menys de 50 mm, que arriben a 500 mm a les muntanyes. A l’altiplà mongol el clima, molt rigorós, té mitjanes de -8°C i -28°C pel gener i de 20°C a 24°C pel juliol, i precipitacions de 50 a 250 mm; els vents, freds i secs, d’hivern i de primavera hi són més intensos que a la resta de la Xina.

La hidrografia

El sistema hidrogràfic de la Xina occidental és bàsicament diferent del de la Xina oriental: el primer comprèn una sèrie de conques de drenatges interiors, com la del Tarim (els rius que davallen del Tibet oriental —Brahmaputra, Indus, Salwen i Mekong— deixen el país per dirigir-se a l’oceà Índic), mentre que els rius del segon, sotmesos als monsons, experimenten una forta variació de cabal entre hivern i estiu, i les crescudes provoquen grans inundacions. La direcció dels rius (W-E) cap al Pacífic és determinada pels sistemes muntanyosos de les regions que travessen. Els principals són el Huang He, el Iang-Tsé i el Xi Jiang, les conques dels quals ocupen la major part del país.

La vegetació

En relació amb unes condicions climàtiques que es transformen regularment (climes humits i marítims, amb temperatura creixent de N a S, a la Xina oriental; climes continentals i molt durs a les terres interiors), la flora i la vegetació xineses són extraordinàriament variades. La inexistència de barreres importants que dificultin les migracions en la direcció N-S ha determinat que a la Xina oriental la flora del bosc laurifoli i caducifoli de l’era terciària hagi pogut arribar fins avui sense haver sofert l’empobriment que els períodes freds del Quaternari provocaren en la flora temperada i subtropical d’Europa, i que, per això, sigui incomparablement més rica. La regió sinojaponesa del bosc caducifoli, que s’estén de la Manxúria a la latitud de Nanquín, presenta, allà on l’home no l’ha destruït, un bosc anàleg al de l’Europa mitjana humida, però molt més complex i abundós d’espècies. L’estiu, temperat i humit, afavoreix una vegetació esponerosa, que comprèn roures, castanyers, càrpinus, nogueres, oms, ailants, tells, bedolls, aurons, freixes, etc., sota els quals es fa una gran exuberància de plantes herbàcies d’ombra. A desgrat dels freds, molt intensos, de l’hivern, alguns grups tropicals, com el dels bambús i el de les gesneriàcies, són representats encara en aquestes selves. Els sòls arenosos o pobres poden ésser coberts de pinedes. El bosc xinès té molts de gèneres en comú amb el bosc de l’Europa humida, però en general aquests gèneres hi són representats per espècies diferents. Cap a l’interior del país les coníferes esdevenen més abundants, les espècies fredoliques desapareixen, i finalment hom passa a l’estepa o al semidesert. La regió austroxinesa és caracteritzada pel bosc laurifoli, en el qual predominen espècies de fulla persistent, coriàcia i relativament grossa. Hi ha Quercus laurifolis, semblants a alzines, però de fulla més grossa, lauràcies, magnoliàcies, teàcies, etc. També s’hi fan pins i d’altres coníferes. En els indrets més frescals el bosc de fullatge caduc, molt ric en espècies, pot ocupar encara extensions considerables. La influència tropical és intensa, i augmenta progressivament cap al S, alhora que disminueix la importància dels caducifolis. Entre les relíquies d’altres èpoques geològiques que han sobreviscut en aquesta regió, la més rica de totes les extratropicals de l’hemisferi boreal, hi ha la cèlebre Metasequoia i també Ginkgo biloba, conreat als jardins d’una gran part del món. Procedeixen igualment d’aquestes terres privilegiades (la Xina temperada i el Japó meridional) el caqui, de fullatge caduc, les aucubes i moltes altres plantes de jardí. Allà on no hi ha bosc apareix una exuberant flora herbàcia, que pot constituir herbassars densos i sabanes de tipus variats. A diferència, però, de la regió mediterrània, la flora esciòfila del bosc és molt més rica que l’heliòfila dels llocs oberts. L’extrem meridional de la Xina, aproximadament des de la latitud de Canton, és tropical, i per la seva vegetació correspon ja a la regió malaia. A la Xina occidental, d’unes condicions extremament continentals (regió centreasiàtica), la flora és pobra i molt especialitzada. No hi ha bosc, i la vegetació hi té un caràcter estèpic o, en extensions molt més grans, de semidesert o de desert. En algunes àrees les plantes superiors arriben a mancar d’una manera pràcticament total. Els deserts centrasiàstics normalment no posseeixen ni plantes anuals ni geòfits; només s’hi mantenen algunes mates resseques i petites herbes perennes xerofítiques. El violent contrast que existeix entre la Xina àrida i la Xina humida actualment és atenuat pel fet que la densa població humana de la darrera ha transformat una gran part de les terres forestals en paisatges agrícoles sotmesos a greus fenòmens d’erosió del sòl.

La geografia econòmica i l'economia

L'agricultura

Els canvis d’orientació econòmica que han tingut lloc a la Xina des de l’inici dels anys vuitanta han repercutit considerablement en l’agricultura, tant pel que fa a la millora de rendiments com al retrocés de la importància d’aquest sector en el conjunt de l’economia: el 1982 ocupava encara el 71% de la població activa i l’aportació al PIB representava el 34%. El 1994 aquests percentatges havien retrocedit al 54% i al 21%, respectivament.

Plantacions de te a Hangzhou
© Corel Professional Photos
Els conreus ocupen el 10,3% de la superfície (1992) i es concentren a les planes de la Manxúria, el Nord i l’Est i als turons sud-orientals, les àrees més afavorides pel sòl i el clima. En relació amb la seva població, la Xina disposa relativament de poca superfície útil (a escala mundial, només representa el 7%, mentre que la població supera el 20%), cosa que ha comportat una insuficiència crònica de la producció agrícola i una dependència de la importació d’aliments que hom arribà a superar tot just a la meitat dels anys noranta. Malgrat els esforços per a augmentar la producció i els rendiments (introducció de maquinària, construcció de pantans per a l’augment de la superfície regada —o inundada en el cas de l’arròs—, l’ús d’insecticides, fertilitzants, tècniques de selecció, etc.), gran part de l’agricultura xinesa depèn encara dels mètodes de conreu tradicionals, i només al voltant del 25% de les explotacions pot considerar-se modernitzat. Tanmateix, hom ha aconseguit controlar considerablement les crescudes, les responsables de la pèrdua de les collites que han castigat tradicionalment l’agricultura xinesa, i també de provocar molts altres desastres. Al final del 1996 a la Xina hi havia més de 20 000 pantans en funcionament. El mateix any, hom començà al riu Iang-Tsé les obres per a la gegantina presa de les Tres Gorges, amb la qual hom pretén solucionar definitivament el problema del control de l’aigua, a més de fornir una gran potència hidroelèctrica. El projecte, que hom preveu acabar en deu anys, ha rebut nombroses crítiques pels possibles danys medioambientals i també perquè ha comportat l’evacuació d’un milió de persones. Del 1949 al 1978, que fou vigent l’economia planificada, l’agricultura fou totalment col·lectivitzada i s’organitzà en comunes, grans unitats de producció que agrupaven petits pobles i comunitats de camperols amb l’objectiu d’esdevenir autosuficients. Amb les reformes implantades el 1978, l’estat inicià, sota el nom de ‘sistema de responsabilitat’, la supressió gradual del col·lectivisme. Bé que en un principi la terra restà inalienable, hom estimulà el benefici privat mitjançant l’arrendament de parcel·les, la comercialització dels excedents i fins i tot la contractació de jornalers i l’heretament de béns. Els anys noranta, amb l’accés a la propietat de la terra, l’agricultura xinesa entrà definitivament en el sistema de mercat lliure, cosa que provocà un important èxode rural, sovint de conseqüències socials greus. L’arròs, base de l’alimentació i el conreu principal (n'és el primer productor mundial, amb més d’una tercera part de la collita del món), ocupa més d’un terç de la superfície conreada, amb un alt rendiment per hectàrea, que passà dels 17,7 quintars/ha el 1970 als 51,4 el 1985, gràcies a l’aplicació de nombroses millores. Com que es tracta, però, d’un conreu bàsicament d’autosubsistència hom n'ha frenat l’expansió per tal de permetre altres conreus més comercials. Les regions productores principals són a la conca del Iang-Tsé, a Sichuan, Jiangsu i Guangdong (al delta del Xi Jiang) i a Henan. El blat, conreat sobretot a la plana del Huang He i del Liao He, ocupa entre un terç i un quart de l’àrea conreada. Tot i que la Xina n'ha esdevingut el primer productor, amb una cinquena part de la collita mundial, la producció resulta insuficient per a una població tan nombrosa, i el 1994 hom hagué d’importar més de 80 milions de quintars mètrics, cosa que la situà en el primer lloc de la importació mundial. Uns altres cereals molt difosos són el blat de moro, a la Manxúria, Hebei, Hunan i Sichuan (segon lloc de la producció mundial), l’ordi i la civada, a la conca del Huang He, i el mill (tercer lloc mundial), la melca (tercer) i el kaoliang (gairebé exclusiu de la Xina), a la Manxúria. Als oasis del Xinjiang hom conrea arròs, blat i blat de moro, a la Mongòlia Interior, mill i blat, i al Tibet, ordi i sègol. Molt importants per a l’alimentació són les patates (ocupa el segon lloc de la producció mundial), al nord, i els llegums i els moniatos, al centre-sud. La Xina produeix una gran quantitat de plantes oleaginoses, especialment soia (típica de la Manxúria, tercer lloc mundial), cacauets (primer), colza (primer), gira-sol (quart lloc), sèsam (segon), ung (67% de la producció mundial), ricí (tercer), nous de palma (vuitè), cocos i grana de plantes tèxtils, molt important. La Xina és el tercer productor mundial de sucre, sobretot a partir de la canya de sucre, conreada al S, tot i que també té un pes considerable la bleda-rave sucrera a les zones fredes de la Manxúria. El cotó és conreat a les planes septentrionals (primer productor mundial de fibra, juntament amb els EUA), el jute a Zhejiang i Jiangsu (segon), i el lli a la Manxúria (sisè). També és notable la producció de cànem (tercer) i rami (primer). El tabac se centra a la vall baixa del Huang He, a Shangdong i Henan (primer lloc). Els conreus industrials es completen amb el cautxú (cinquè productor). El conreu arbustiu més important és el te, beguda nacional, que hom conrea a Zhejiang, Anhui, Fujian i Hunan (segon lloc). Té molta expansió la producció de fruita (cítrics, bananes, préssecs, vinya, ananàs, pomes, peres i prunes). En el sector ramader destaca el bestiar porcí (el 1994 la Xina tenia gairebé la meitat dels caps de tota la cabanya mundial), l’aviram (també el nombre més gran), els bous per a carn i els búfals (segon cabal del món). Hi és important la piscicultura. A l’interior, més sec i amb menys conreus, la terra és dedicada al bestiar, i a les zones agrícoles més pobres abunden les ovelles, les cabres (segon lloc), els ases i els muls (primer lloc). A les prades i les estepes dels territoris perifèrics i a les zones muntanyoses predomina la ramaderia nòmada (ovins —tercer cabal del món—, bovins —sisè— i cavalls —primer—), a la Mongòlia Interior, els camells, i al Tibet, els iacs. Una activitat tradicional important és la cria de cucs de seda: el 1994 la Xina fornia el 73% de tota la seda normal i gairebé tota l’anomenada tussà, produïda a la Manxúria del S. La pesca, tant la marítima (amb molta diferència, la més important) com la fluvial, ha estat tradicionalment la principal font de proteïnes animals. Els anys noranta, la Xina era el primer país pesquer, amb el 15% de les captures mundials. Els ports pesquers principals (Tianjin, Qingdao, Canton, Yantai, Lüda, Xangai) són grans centres de conserves i salaó que proveeixen tot el país. El bosc cobreix el 14% de la superfície, sobretot al Sud-oest i a la Manxúria; hom n'explota llenya, fusta (quart productor del món), pasta de paper i paper. Les activitats forestals, però, són limitades, en part per l’extensió reduïda del bosc, situat en zones poc accessibles.

La mineria i la indústria

El país, ric en fonts d’energia i en minerals, disposa de grans dipòsits de carbó (hulla —de la qual és el primer productor mundial— i lignit —sisè productor—), escampats per tot el territori, sobretot al N (Hebei, Shandong, Shanxi, Jiangxi i la Manxúria), on hi ha les majors reserves. El 1995 el 75% de l’energia provenia del carbó (amb una producció que representa la tercera part del total mundial) mentre que el petroli, en plena expansió (sisè productor) amb jaciments a la Manxúria, Sichuan i, principalment, al Xingiang (Qaramai, Yumen), aportava el 16,7%, a més de deixar un romanent exportable.

Indústria tradicional tèxtil xinesa
© B. Llebaria
Hi ha refineries a Lanzhou, Fushun, Nanquín, Dajing, Xangai, Qaramai, Yumen i Lenghu. La resta de la producció energètica derivava de les centrals hidroelèctriques (el 6%, tot i que l’abundància de recursos hidroelèctrics és poc aprofitada) i del gas natural (l’1,8%), explotat majoritàriament a les reserves del Sud-oest (Sichuan). En conjunt, la Xina és gairebé autosuficient pel que fa a energia: el 1995 només el 3,5% del valor de les importacions corresponia a combustibles. El 1994 la mineria ocupava l’1,7% de la població activa. Gràcies a l’enorme extensió del país, les reserves de minerals són abundants i variades. A més del carbó, el petroli i el gas natural, la Xina disposa de jaciments minerals molt importants, especialment de mineral de ferro (segon productor del món) a la Manxúria, la Mongòlia Interior, Shanxi, Hebei i Hubei. El ferro és elaborat localment aprofitant el carbó. Altres minerals importants són el manganès (Liaoning, Hunan, Guangxi Zhuang), la bauxita, el grafit mineral (primer productor mundial), el tungstè (Liaoning, Hebei, Hunan; primer), el zinc (Gejiu, Huludao), l’estany (Yunnan, Guangxi Zhuang; quart), el plom, la magnesita (Manxúria; tercer), l’antimoni (Hunan; primer), el molibdè, el coure, el mercuri (quart), l’or (cinquè), l’argent, l’amiant (tercer), els fosfats (quart), el sofre, l’urani (Urumqi) i la sal. La indústria, que el 1995 representava el 50% del PIB, és la principal riquesa de la Xina, i el sector en què s’ha basat el desenvolupament accelerat que ha iniciat el país a partir de la dècada dels anys vuitanta; així, el creixement del PNB industrial els anys 1980-93 va ser de l’11,5% anual (en contrast amb el creixement global del PNB, que en el mateix període va ser del 9,6%). Tot i això, només el 15,6% de la població activa està ocupada en aquest sector. Com en la majoria dels estats comunistes, el govern s’ha esforçat a dotar el país de l’equipament necessari per a una industrialització accelerada, amb preferència per la indústria pesant. La siderúrgia es concentra al Iang-Tsé (Huangshi, Wuhan), Baodou, Maanshan, Taiyuan, Xangai (Baoshan, amb l’acereria més important) i Pequín, i les instal·lacions més importants a la Manxúria (Anshan, Lüda, Benxi). Els anys noranta, la Xina compartia amb el Japó el lideratge mundial en la producció d’acer, de fosa i de ferroaliatges. També és molt activa la metal·lúrgia: alumini (vuitè productor), alúmina, zinc, plom, coure, magnesi, estany (quart productor), níquel, or, molibdè i urani. La indústria mecànica, molt important, es concentra a la Manxúria (Harbin, Shenyang, Lüda) i als grans centres de Taiyuan, Wuhan, Pequín, Tianjin, Nanquín i Xangai: construcció de maquinària automobilística, automòbils, tractors, motors, material ferroviari, màquines de cosir, maquinària agrícola, tèxtil, de bicicletes, naval i mecànica de precisió, rellotges de polsera, locomotores i material elèctric i electrònic, sector en què la Xina ha aconseguit un gran prestigi (microelectrònica, aparells de ràdio i televisió, material fotogràfic, satèl·lits de comunicacions i rampes de llançament). La indústria química de base (refineries de petroli —la capacitat de les quals situa el país en sisè lloc—, àcids sulfúric i clorhídric, sosa càustica, benzol, fertilitzants, cautxú, etilè i urea, així com la petroquímica dels plàstics i de les fibres artificials i sintètiques) se centra als grans nuclis industrials (Harbin, Jilin, Changchun, Fushun, Anshan, Lüda, Tianjin, Benqi, Taiyuan, Jinan, Lanzhou, Luoyang, Nanquín, Xangai, Chongqing i Canton. També són importants la construcció i les indústries relacionades (del ciment —segon productor del món— i el vidre), les de la fusta, la polpa de fusta i el paper de diari, la del coc i la del gas manufacturat. La indústria lleugera, d’un desenvolupament més lent, s’ha modernitzat darrerament i ha doblat la producció: si bé és dispersa per tot el país, es concentra a les grans ciutats costaneres (Xangai, Tianjin, Canton) i allí on és més fàcil d’aconseguir primeres matèries. Hi ha una química lleugera, que fabrica productes farmacèutics, insecticides, sabons, etc. La indústria tèxtil ha creat establiments moderns al costat dels tradicionals (Harbin, Shenyang, Jinzhou, Lüda, Yingkou, Liaoyang, Xangai, Pequín, etc.) i les fibres sintètiques hi han aconseguit un lloc considerable. La Xina és el primer productor mundial de filats de cotó i un dels grans productors de filats i teixits de llana, seda i fibres dures, de teixits de raió i de fibres sintètiques (sisè del món). Es destaquen encara altres indústries: alimentària (sucrera, oleícola, arrossera, farinera, càrnia, làctia, cervesera, de conserves de peix), del paper, el vidre artístic, la porcellana, la laca, el tabac, el calçat i les ombrel·les de paper i els ventalls.

Els transports i les comunicacions

Les comunicacions interiors utilitzen encara els mitjans tradicionals, millorats (barques als rius i els canals, carros tirats per cavalls o bous a les planes septentrionals, i per mules, iacs o camells a les estepes occidentals), que són com més va més desplaçats pels mitjans moderns. Les línies de ferrocarril, que és un monopoli estatal, sumaven en total 54 616 km el 1995.

Estació de troleibús a Canton
© J.A. Afonso
Les línies principals són, de N a S, les de Pequín-Canton per Wuhan (amb més de 2 300 km), Tianjin-Xangai, Shenyang-Pequín, que allarga 854 km l’eix Pequín-Canton, i Changchun-Lüda, i en la direcció E-W hi ha les línies Lanzhou-Xingiang Uighur i Pequín-Baotou-Laonzhou, del qual parteix un enllaç amb el Transsiberià a través de Mongòlia, i les línies Xangai-Vietnam, per Hangzhou i Nanchang, i el Transmanxurià, originàriament tram quasi final del Transsiberià, que, per la Mongòlia Interior i Harbin, arriba a Vladivostok. El 1994 entrà en funcionament la primera línia d’alta velocitat, que unia les ciutats de Guangzhou i Shenzen, i el 1995 hom acabà una nova línia que unia Pequín amb Hong Kong. Aquest darrer any totes les províncies, llevat del Tibet, disposaven de ferrocarril. En algunes ciutats (Pequín, Xangai i Tianjin) hi ha ferrocarril metropolità. Les carreteres, gairebé inexistents el 1949, han experimentat una gran expansió: de 126 000 km el 1952 passaren a 550 000 km el 1964, a més de 948 000 km el 1986-87 i a 1 157 009 el 1995, el 89% de les quals eren asfaltades. A més, quatre grans autopistes uneixen Lhasa amb Sichuan, Qinghai Hu i Kàtmandu (Nepal). Els rius navegables són molt utilitzats per al transport, tant de passatgers com de mercaderies. El 1995 hi havia uns 110 000 km de vies fluvials navegables, 40 000 dels quals per a grans vaixells. Es destaca el Iang-Tsé i els seus afluents, amb més de 1 000 km navegables fins a Wuhan per a vaixells de 10 000 t. També són navegables el Xi Jiang, vora Canton, el Valu Jiang, fronterer amb la Corea del Nord, l’Amur, que ho és amb Rússia, i el Beihe, riu de Pequín que el Gran Canal, de 1 782 km, enllaça amb el Iang-Tsé. La marina mercant de la Xina és una de les primeres del món; disposa d’uns 3 000 vaixells, amb la particularitat que només dedica un sisè del tonatge a la navegació d’altura. Dels més de 2 000 ports, el principal és Xangai, que també és sortida de la navegació pel Iang-Tsé. El transport de mercaderies resta completat per una xarxa d’oleoductes de 10 400 km. L’aviació, molt necessària ateses les grans dimensions del país, disposa d’una xarxa en ràpida expansió i afavoreix les comunicacions entre la Xina oriental i l’occidentals, així com les internacionals. Hi ha més de 80 aeroports internacional, el primer dels quals és el de Pequín. Bé que les companyies aèries —aproximadament unes 40— són majoritàriament de titularitat estatal, l’aviació comercial privada és en ràpid creixement. La bicicleta és el vehicle més utilitzat.

El comerç exterior i els serveis

Fins a l’inici dels anys vuitanta, que es posaren en pràctica les mesures de liberalització, l’intercanvi comercial amb l’exterior es caracteritzà per un lleuger predomini de l’exportació sobre la importació, gràcies a la política governamental de reduir aquesta, especialment els béns de consum, mentre que augmentava la de mitjans de producció i que, amb intermitències, es mantingué fins el 1983. L’obertura als mercats exteriors disparà les importacions, que el 1985 s’incrementaren un 54% i provocaren un dèficit del 22% en la balança comercial. Posteriorment, però, la forta orientació exportadora de la indústria xinesa ha tendit a capgirar aquesta tendència: a partir del 1990, el saldo comercial ha estat positiu (excepció de l’any 1993) i ha oscil·lat entre el 6,5% i el 12%. El 1994 hom importà en primer lloc maquinària i equipament de transport (44,6%), productes semielaborats, especialment tèxtils, gomes i metalls (24,3%), primeres matèries (6,4%), carburants (3,5%) i productes alimentaris (2,7%). La composició de les exportacions és semblant a la de les importacions: el mateix 1994 els productes semielaborats representaren el 19,2% de les vendes a l’estranger, seguits de la maquinària i equipament de transport (18,1%), productes alimentaris (8,3%), productes químics (5,2%), combustibles i lubricants (3,4%) i primeres matèries (3,4%). Els principals proveïdors són el Japó (22,8%), Taiwan (12,2%), els EUA (12,1%), Corea del Sud (3,6%), Alemanya (6,2%) i Rússia (3%). Com a clients, destaquen, en primer lloc, el Japó (17,8%), els EUA (17,7%), Alemanya (3,9%) i Corea del Sud (3,6%). Hong Kong fou un dels principals socis comercials de la Xina fins el 1997, que aquesta l’absorbí. Des de l’obertura a occident afavorida per l’allunyament de l’òrbita soviètica i l’aplicació progressiva de mesures liberalitzadores, el turisme a la Xina no ha parat de créixer, i cap a la meitat dels anys noranta ja constituïa una font de divises important: el 1995 hi havia uns 3 000 hotels (la majoria de propietat estatal) i visitaren la Xina uns 45 milions de turistes. Tot i que el 85% procedia de Hong Kong, Macau i Taiwan, el turisme no xinès, com ara el del Japó i els EUA, té un pes cada cop més gran. Aquests mateixos anys, la banca era encara controlada majoritàriament per l’estat a través del Banc Central, que emet moneda i aplica les directrius del govern en política monetària. El 1995 entrà en vigor una nova llei de bancs comercials que regulava la banca privada. La moneda de curs legal és el yan min biao, generalment anomenat iuan, subdividit en 10 jiao i 100 fen.

L'economia

Després de la Revolució Xinesa (1949), l’objectiu principal de la política econòmica fou la reconstrucció segons les directrius d’una economia planificada socialista, que s’inicià amb l’expropiació dels terratinents i la cessió de l’ús de llurs terres a unitats cooperatives de producció i la socialització de la indústria.

Mercat a la ciutat xinesa de Canton
© B. Llebaria
El primer pla quinquennal (1953-58), realitzat sota la direcció soviètica, donà prioritat a la indústria pesant, i en cinc anys la producció d’acer, electricitat i ciment, es duplicà amb escreix. El 1958, en comptes de continuar fidel a les directrius soviètiques, hom començà el que tres anys després s’anomenaria el ‘gran salt endavant’ (1958-60), destinat a assolir la industrialització accelerada mitjançant el desenvolupament simultani de l’agricultura i la indústria. Aquest procés, però, consistí de fet en una transferència massiva i immediata de mà d’obra agrícola a la indústria, perquè no existien capitals per a invertir ni en maquinària ni en qualificació. Mao volgué dur a terme aquesta transformació en un context autàrquic i amb la preservació de la igualtat econòmica i social dels diversos sectors professionals, exigència que descartava qualsevol mena d’incentiu. Amb el “gran salt endavant”, milions de famílies camperoles hagueren de compaginar el treball agrícola amb el treball industrial a domicili i, per tal de fer-ho possible, l’agricultura, que ocupava el 80% de la població activa, fou col·lectivitzada mitjançant comunes alhora agrícoles i industrials, administratives i de defensa, cadascuna integrada per unes 25 000 persones. Els perjudicis per a l’economia, i molt especialment per a l’agricultura, del ‘gran salt endavant’ van ser enormes, i s’agreujaren a causa de la retirada de l’ajut soviètic i una sèrie de males collites: hom estima que els anys 1958-60 moriren de fam uns 20 milions de persones. L’evidència d’aquest fracàs motivà una certa reestructuració de la política econòmica, i el 1961 l’estat privilegià provisionalment l’agricultura a base de plans anuals. Els èxits relatius d’aquestes correccions no pogueren evitar que des del 1966 (any que hom reimplantà els plans quinquennals) fins a la mort de Mao (1976) l’activitat econòmica fos obstaculitzada per la Revolució Cultural, que prioritzant la ideologia per damunt del creixement econòmic reprengué l’esperit del ‘gran salt endavant’. Desaparegut Mao Zedong el 1976, el nou home fort del règim, Deng Xiaoping, apostà decididament pel canvi en el projecte de modernització de l’economia. Presentat pel març del 1978, aquest projecte se centrava en els camps agrícola, industrial, tecnològic i el militar, anomenat per això de les quatre modernitzacions. El primer efecte d’aquest pla fou l’entrada en massa de les grans multinacionals i d’inversions de la majoria de països desenvolupats. Posteriorment, hom aplicà mesures de consolidació de l’economia, de les quals resultà un creixement notable però desequilibrat, en part com a conseqüència d’un viratge en la política econòmica (1979) cap a la liberalització del mercat interior. Per tal de desenvolupar els intercanvis, i sobretot, d’atreure capital estranger, en els dos plans quinquennals següents (1981-85 i 1985-90) hom instal·là quatre zones econòmiques especials al SE del país, gairebé zones franques on les activitats econòmiques són regulades íntegrament pel mercat. La zona especial de més èxit ha estat la de Shenzhen, que es beneficià del veïnatge amb Hong Kong, aquesta convertida al seu torn en una nova ‘zona especial’ de singular puixança un cop reincorporada el 1997 a la Xina. Les altres tres són Zhuhai, veïna de Macau, i els ports de Shantou i Xiamen. L’acollida internacional fou tan favorable (capitals de Hong Kong, el Japó, els EUA i la CEE, bàsicament) que l’estat xinès ha anat establint unes altres zones industrials especials de segon ordre en diverses ciutats costaneres i a l’illa de Hainan. L’activitat d’aquestes zones especials repercutí en l’economia general, que, d’altra banda, era sotmesa a un procés de desregulació i liberalització graduals: la producció programada per al 1985 fou assolida el 1983, encara que la inflació i les importacions es dispararen. El setè pla (1986-90) es proposava l’obertura econòmica a 70 productes bàsics, les empreses dels quals podien disposar lliurement d’un 20% dels beneficis. D’altra banda, el govern començà a modificar els mecanismes econòmics de la mateixa administració i, en lloc de l’expropiació dels guanys de les empreses i la redistribució subsegüent, introduí figures típiques de l’economia capitalista, com ara els imposts i els crèdits. El vuitè pla (1991-95) superà amb escreix els objectius inicials, amb un creixement anual mitjà del PNB de l’11,8%. La liberalització fermament guiada i supervisada per l’estat ha convertit la Xina en un dels mercats més dinàmics del món i més sol·licitats pels financers i les empreses dels països desenvolupats. Això no obstant, aquest creixement espectacular no deixa de tenir aspectes negatius: el més important és el creixent divorci entre la Xina desenvolupada, concentrada a la costa i a les ‘zones especials’, d’una banda, i l’immens rerepaís on encara prevalen condicions d’un clar subdesenvolupament, de l’altra. El dinamisme de les grans ciutats i, en molts casos, l’empobriment de molts agricultors subsegüent al desmantellament del sistema col·lectivista han afavorit un èxode rural massiu. El 1995 hom estimava que el nombre d’aturats a les ciutats procedents del camp era d’uns 150 milions (aproximadament el 25% de la població activa rural). El mateix any, el Banc Mundial estimava la renda per habitant xinesa en 620 $, i una quarta part de la població vivia en el nivell que aquesta institució qualificava de pobresa. Un segon problema és la reconversió de les grans infraestructures industrials de titularitat estatal, en gran mesura obsoletes i que arrosseguen un dèficit en augment. Finalment, la corrupció (afavorida en gran part per un sistema polític autoritari) i la inflació, controlada amb dificultat, són també amenaces per a unes perspectives aparentment brillants.

La geografia humana i la societat

El poblament i la població

La Xina, tercer país del món en superfície, és el primer pel nombre d’habitants (21% del total mundial). La població experimenta un ràpid creixement (54 670 000 h el 1949, 587 960 000 h el 1953, 673 000 000 h el 1958, 1 003 937 078 h el 1982 i 1 218 700 000 h el 1996), a causa de l’alt índex de natalitat, tot i que els darrers anys manifesta una clara reculada: 21,3‰ el 1979 i 17,5‰ el 1984, taxa que des d’aleshores s’ha estabilitzat i que el 1996 se situava un terç per sota de la mitjana mundial.

Tricicles per al transport de mercaderies a Canton
© J.A. Afonso
Amb una taxa de mortalitat que el mateix any era del 6,6‰, l’índex de creixement de la població xinesa era del 10,5‰, també una tercera part inferior a la mitjana mundial. L’evolució de la piràmide d’edats mostra una certa tendència a la disminució del pes relatiu de la població menor de 15 anys: del 33,6% del 1982, el 1996 havia passat al 27,7%. En bona part, aquestes tendències són conseqüència de les mesures de control de la població dutes a terme pel govern xinès (entre les quals la coneguda ‘política del fill únic’), per tal d’evitar així problemes de tot ordre: des dels purament alimentaris (que la Xina ha patit al llarg de tota la seva història) fins als socials. El pes de la població rural és molt important, ja que a la meitat dels anys vuitanta se situava al voltant del 70%. Amb tot, les reformes econòmiques iniciades els mateixos anys i centrades sobretot a les grans ciutats han provocat un èxode rural de dimensions creixents. La distribució de la població és molt desigual i la densitat mitjana (127 h/km2) resulta una magnitud poc significativa pel gran contrast entre la Xina de l’E i la de l’W. Tres quartes parts de la població es concentren en quatre grans àrees: la gran plana del Huang He al N, la vall mitjana i baixa del Iang-Tsé, la Conca Roja de Sichuan i la Xina del S. D’aquestes àrees, la gran plana del Huang He absorbeix una quarta part de la població del país, amb una densitat que supera els 300 h/km2. A la vall mitjana i baixa del Iang-Tsé la densitat sobrepassa els 500 h/km2 al delta i els 300 h/km2 al curs mitjà del riu. Les riques terres de la Conca Roja de Sichuan assoleixen densitats de 700 h/km2, mentre que a la Xina del S les àrees d’alta densitat formen una sèrie d’illots al llarg de les valls fluvials que culminen al voltant de Canton, amb 500 h/km2. Hi ha nou ciutats que superen els dos milions d’habitants, entre les quals sobresurten Pequín, Xangai i Tientsin, amb més de quatre milions cadascuna, 24 tenen més d’un milió d’habitants i menys de dos i unes 200 sobrepassen els 100 000 h.

Els pobles i les llengües

Mapa de les nacionalitats i els pobles de la Xina
© Fototeca.cat
La República Popular de la Xina és un estat format per nombroses minories nacionals. Al costat dels xinesos pròpiament dits (anomenats generalment hans, del nom de l’antiga dinastia han), que constitueixen el 93% de la població estatal, hi ha una cinquantena de minories nacionals, que en total comprenen uns 90 milions d’individus. Aquesta pluralitat de nacions és el resultat d’un llarg procés històric. La cultura xinesa, nascuda a les ribes del Iang-Tsé mitjà, s’expandí a poc a poc, i la història de la Xina correspon a aquesta lenta assimilació dels pobles veïns, que alhora tingueren també un paper important en l’elaboració de la cultura xinesa, que n'absorbia constantment elements diversos. La majoria d’aquests antics pobles han desaparegut com a tals i constitueixen l’actual poble han o xinès. Actualment, les minories nacionals més importants són les que geogràficament ocupen la perifèria de l’estat xinès i, en conseqüència, han estat incorporades més tardanament (sovint mitjançant l’assimilació forçosa) a la cultura xinesa. Els més diferenciats d’aquests són els tibetans (uns 4,5 milions d’individus els anys noranta), els mongols (4,8 milions) i els uigurs (7,2 milions), amb llengua, escriptura, religió (lamaisme, islam) i àdhuc organització social pròpies i que ocupen grans territoris que nominalment són regions autònomes, tot i que llur cultura és generalment marginada o, fins i tot, perseguida. Altres minories corresponen als pobles del SE, i sobretot del Yunnan i del Guizhou, on hi ha més de la meitat de les minories nacionals, molt disseminades geogràficament, d’organització social molt poc centralitzada i en els quals el poblat, dirigit per un cabdill, constitueix la unitat política bàsica. Els miaos (uns 7,3 milions), que parlen llengües tai, són els principals representants d’aquestes ètnies meridionals, a les quals cal afegir els zhuang, que són l’ètnia no xinesa més nombrosa (uns 15 milions), tot i que la seva cultura es troba en un estadi de sinització molt avançat. El 1953 el govern xinès federà les tribus zhuang i formà la regió autònoma de Guangxi Zhuang. Una altra minoria és la representada pels huis (8,5 milions), poble islamitzat que pràcticament només es distingeix dels xinesos per la religió. Viuen escampats per tot el territori, amb una certa concentració al centre de l’estat, a la regió autònoma de Ningxia Hui, que el govern xinès creà específicament per a ells. Fora d’aquest territori, tal com ho ha fet per a altres ètnies, l’estat xinès ha creat demarcacions huis en algunes províncies. Finalment, els manxús, originaris de la regió històrica de la Manxúria, al NE de l’estat xinès, són un poble gairebé completament sinitzat, tot i que el govern xinès ha insistit a considerar-los una minoria nacional. Bé que relacionats amb els tungús, els manxús conqueriren la Xina el 1644 i fundaren l’última dinastia xinesa, la dels qing. Tot i que els manxús formaren l’estrat dominant del nou imperi i que imposaren una estricta separació amb els xinesos, no pogueren evitar l’assimilació. A banda dels pobles esmentats, hi ha uns altres onze grups etnolingüístics que comprenen entre sis milions i un milió d’individus cadascun d’ells (yi, tujia, dong, coreans, etc.) i que teòricament tenen reconeguts els seus drets a l’interior de diverses províncies. Malgrat que l’article quatre de la Constitució xinesa del 1982 estableix que l’estat ha de protegir els drets i els interessos de les minories nacionals, garantir el desenvolupament de la seva cultura i dotar-les d’una organització autònoma en aquells territoris on formin comunitats compactes, l’activa política d’assimilació per part del règim és la tònica que ha prevalgut. En el cas de les tres principals regions autònomes, el Tibet, la Mongòlia Interior i el Turquestan Oriental (Xinjiang Iugur), l’existència d’una considerable resistència a l’assimilació ha desencadenat una duríssima repressió per part de les autoritats xineses, que han suplantat els dirigents autòctons, sigui eliminant-los sigui forçant-los a l’exili, com és el cas, sobretot, del Tibet. Però l’amenaça més greu per a la identitat d’aquests pobles són, sobretot, els trasllats massius de població xinesa a aquestes zones de l’Oest, on la població autòctona perd pes progressivament. Així, els anys noranta, a les capitals del Tibet (Lhasa) i Xinjiang Uigur (Urumqui) la població autòctona era inferior al 50%. Pel que fa a les llengües, tot i que l’administració xinesa ha promogut l’elaboració d’alfabets de nombroses llengües de tradició exclusivament oral, el cert és que el xinès és l’única llengua oficial, cosa que, juntament amb el seu enorme pes demogràfic, afavoreix els processos de substitució lingüística.

Les religions

Des de la seva fundació, el règim comunista xinès fou en principi hostil a totes les religions, tant les autòctones com les estrangeres. Tanmateix, aquesta hostilitat no sempre comportà una persecució efectiva: els imperatius polítics de cada moment han determinat la política oficial envers la religió, que ha oscil·lat entre la repressió i la tolerància.

Xineses realitzant ofrenes religioses
© J.A. Afonso
Així, mentre que durant la Revolució Cultural foren tancats tots els llocs de culte sense distinció de confessions, a partir del 1978 l’estat ha mantingut una posició més tolerant, recollida explícitament en la constitució del 1982. Cal dir, però, que la vigilància ha continuat i que la repressió religiosa ha estat habitual en aquells casos en què un credo manté lligams amb dissidències polítiques, com és el cas del lamaisme al Tibet. Les religions autòctones de la Xina són el taoisme i el confucianisme. Malgrat que són antitètiques en molts aspectes, ambdues s’identifiquen indissolublement amb la cultura i la tradició xineses i, al llarg de la història, han incorporat nombroses pràctiques supersticioses, de culte als avantpassats i tradicions de tipus animista, molt arrelades també en el el llegat cultural xinès. La tendència al sincretisme mutu, i també amb el budisme, és molt gran, motiu pel qual resulta difícil establir el nombre d’adeptes a cadascuna d’aquestes religions: el 1980 hom estimava que aproximadament un 20% de la població xinesa (uns 200 milions de persones) observaven el que genèricament hom qualificava de ‘religions tradicionals’. El taoisme és en part una religió organitzada que originalment té una orientació naturalista, subratlla l’espontaneïtat i té una forta tendència envers el misticisme. Per la seva banda, el confucianisme és més un codi ètic i una tradició que no pas una religió pròpiament dita: el paper marginal que té la divinitat ha fet que hom arribi a qualificar-la de ‘religió agnòstica’. Tot i que no disposa d’una organització o un clergat clarament definits, des del s. II aC fins a l’establiment del comunisme el confucianisme fou la religió oficial de l’estat xinès i els seus preceptes i rituals impregnaren la vida pública. La religió al·lòctona amb més tradició és el budisme, que s’estengué per la Xina sobretot al final de la dinastia han (segle III dC) i entre els segles IV i VI fins i tot fou religió imperial. El budisme xinès creà les seves pròpies sectes, donà lloc a corrents originals i difongué la doctrina a Corea i el Vietnam. El lamaisme, una variant del budisme, fou introduït al Tibet al s. VII, on formà una teocràcia, i posteriorment (s. XIV) s’estengué també a Mongòlia. Sota la pressió comunista, milers de monjos, encapçalats pel dalai-lama, s’exiliaren el 1959. Des d’aleshores el govern xinès ha alternat la repressió amb els intents d’atreure i integrar el clergat budista a l’estat comunista. L’Associació Budista Xinesa, fundada el 1953, coordina i supervisa les diverses manifestacions del budisme, que el 1990 tenia a la Xina uns 60 milions d’adeptes. L’islam, que té uns 20 milions d’adherents, és practicat sobretot al Turquestan oriental, on fou introduït al s. VII; la seva existència és precària a causa de la identificació amb el nacionalisme uigur. De l’antic cristianisme nestorià, procedent de Síria i Pèrsia i difós per tota la Xina, no resta cap indici, perquè desaparegué amb els mongols. La nova cristianització fou obra dels missioners jesuïtes, i el 1990 els cristians eren uns 9 milions (5 milions de catòlics i 4 milions de protestants). El govern comunista intentà, des del començament, de tallar les relacions de l’Església Catòlica amb Roma, i el 1957 hom fundà l’Associació Catòlica Patriòtica Xinesa, destinada a substituir el Vaticà en l’organització dels catòlics a la Xina, i que el 1962 hi trencà les relacions. Alguns bisbes s’exiliaren, però el catolicisme xinès ha continuat expandint-se, separat de Roma, i han estat consagrats nous bisbes sense l’aprovació del Vaticà. També els protestants formaren, el 1961, el Comitè Nacional d’Esglésies a la Xina per a l’Autoadministració.

L'ensenyament

El sistema educatiu xinès, tot i que majoritàriament és de titularitat pública, no és completament gratuït. L’educació primària sol començar als set anys d’edat i té una durada d’uns cinc anys. La secundària és impartida també en cinc anys i està dividida en dos cicles, de tres i dos anys. Des del 1985 hi ha proves de selecció per a accedir a l’educació superior i, després de les agitacions estudiantils del 1989, el govern ha introduït filtres de tipus ideològic en l’accés a la universitat. Des del 1979 el sistema educatiu ha posat l’accent en la modernització i amb aquest objectiu hom preveu l’escolarització obligatòria durant nou anys a gairebé tot el territori. El 1996 hi havia 136 milions d’escolars a l’ensenyament primari i 50 milions al secundari, mentre que l’ensenyament superior era cursat per uns 3 milions d’alumnes. El 1992 hi havia unes 130 universitats, a més d’altres institucions tècniques i especialitzades d’ensenyament superior. Des del 1980 el govern admet l’ensenyament privat. El 1995 la taxa d’escolarització en els majors de 25 anys era del 70%, bé que només el 34% havia completat els estudis primaris. El mateix any, la taxa d’alfabetització dels majors de 15 anys era del 77%; el 87% dels quals eren homes i el 68% dones. La institució més antiga d’ensenyament superior a la Xina era el col·legi imperial, fundat per l’emperador Wudi, de la dinastia han (124 aC). Hi eren ensenyats els “cinc clàssics” (Yijing). Els estudiants que dominaven un dels clàssics rebien càrrecs oficials. Hi havia, a més, acadèmies privades, sota la direcció de mestres coneguts, com ara Cai Xuan. Aquest sistema formà la base de l’educació superior fins al període qing (1644-1911), encara que ja molt decadent. A les províncies, les institucions més altes d’educació eren una mena de col·legis (shuyuan), mig privats i mig públics, creats per l’emperador Yungzheng l’any 1733. Amb les invasions occidentals, els xinesos maldaren per dominar les tècniques europees, i l’any 1861 fou oberta a Pequín una escola de llengües on hom ensenyava anglès i francès i, més tard, alemany i rus, juntament amb matemàtiques, astronomia, dret internacional, meteorologia, química, etc. El 1903 hom elaborà un pla d’educació superior de tipus occidental, que es generalitzà, i amb l’abolició, el 1905, dels exàmens d’estat, desaparegueren tots els vestigis de l’educació tradicional i fou obert el camí a les universitats de caire europeu i japonès.

Els mitjans de comunicació

A la Xina, la informació és controlada per l’estat. La premsa escrita és competència del ministeri de cultura, i la ràdio i la televisió ho són del ministeri de radiodifusió. La supervisió dels continguts, però, és centralitzada pel departament de propaganda del comitè central del partit comunista, que disposa de delegacions a totes les divisions administratives. Hi ha una sola agència de notícies, l’Agència de Notícies Nova Xina, amb seu a Pequín i amb delegacions a tot el territori i a l’estranger. El 1992 hi havia unes 1 755 publicacions d’aparició diària, i el tiratge total era d’uns 50 milions d’exemplars. Hi ha publicacions d’àmbit estatal, les més importants de les quals són el Renmin Ribao (‘Diari del poble’), publicat a Pequín, òrgan del comitè central del partit comunista, amb un tiratge de 2,5 milions d’exemplars, i el Sichuan Ribao (‘Diari de Sichuan’), amb uns vuit milions d’exemplars diaris. Una modalitat àmpliament usada a la Xina per a la transmissió de notícies és el dazibao, cartell de paret col·locat en punts concorreguts i emprat bàsicament com a instrument de propaganda política. La televisió és bastant desenvolupada, amb centres emissors i estudis a les ciutats principals. Hi ha una sola companyia per a tot el país, la Televisió Central de Xina, fundada el 1958, que el 1996 gestionava vuit canals. El govern xinès intenta limitar la recepció d’emissions estrangeres per satèl·lit. El 1996 hi havia uns 45 milions de receptors. La ràdio, centralitzada en un sol organisme, la Ràdio Nacional de Xina (fundada el 1945), és el mitjà de comunicació social més desenvolupat i amb més capacitat de penetració en la població. El xinès (el guoyu) és gairebé l’únic idioma emprat, i constitueix un importantíssim instrument d’unificació idiomàtica, tant per la marginació a què relega les llengües no síniques, com també per la uniformització a què sotmet els nombrosos dialectes de la llengua dels hans.

L'administració i el govern

La República Popular de la Xina és una república formada per vint-i-dues províncies (sheng), cinc regions autònomes (zizhiqu) i tres municipalitats (Pequín, Xangai i Tianjin). En províncies o regions autònomes on viuen minories nacionals en comunitats compactes hi ha demarcacions (zhou i xien) diferenciades.

Guilin, ciutat de la Xina sud-oriental
© B. Llebaria
El 1997 l’antiga colònia britànica del Hong Wong s’integrà a la Xina amb un règim especial. Malgrat aquestes distincions formals, la Xina és un estat clarament unitari, ja que totes les divisions administratives són controlades directament pel govern central. La República Popular de la Xina, proclamada el 1949, és regulada per la constitució promulgada el 1982 (en substitució de l’anterior, del 1978), que, en el seu article primer, defineix la Xina com un estat socialista regit per una dictadura popular democràtica de la classe treballadora. El poder legislatiu és detingut pel Congrés Popular Nacional, que consta d’uns 3 000 membres, elegits indirectament per a un període de cinc anys, per les províncies, les regions autònomes i les municipalitats. El poder executiu és exercit pel Consell d’Estat, compost pel primer ministre i els membres del govern, elegits pel Congrés, el qual també designa el president de la república (càrrec abolit per la constitució del 1975 i ignorat per la del 1978). En darrer terme, el poder polític resideix en el Partit Comunista Xinès (PCX), única organització política permesa i l’òrgan directiu del qual, el Comitè Central (189 membres), elegeix un politburó de 22 membres i designa els candidats a les eleccions locals. El PCX té delegacions a totes les divisions administratives. La República Popular de la Xina és membre de l’APEC i de l’ONU, dins la qual és membre permanent (amb dret de vet) del Consell de Seguretat, i té un lloc com a observador del Moviment de Països No-alineats.

La història

La prehistòria i la història primitiva

Al Plistocè mitjà (~500000 aC) corresponen les troballes del Sinanthropus pekinensis, homínid emparentat amb el Pitecanthropus erectus de Java, que fou trobat a Zhoukoudian, al SW de Pequín. L’home de Pequín coneixia l’ús del foc i probablement practicava l’antropofàgia. Notícies recents parlen de fòssils humans trobats a Yuanmou (Yunnan) i a Lantian (Shanxi), d’1.700.000 i de 800.000 anys d’antiguitat. L’any 1978 hom descobrí el crani de Dali (Shaanxi), forma pròxima a la de Neandertal, amb una antiguitat atribuïda de 150.000 anys. Hom no sap si aquests fòssils tenen indústries lítiques associades. La dels estrats vells de Zhoukoudian comprèn destralons, gratadors discoidals, rascadors i burins toscs, amb un gran parentiu amb la pebble culture de terres més meridionals. Les afinitats entre sinantrop i pitecantrop fan pensar en una progressió dels homínids des del s. cap al N. Aquesta idea es basa en la troballa del Gigantopithecus al s. de la Xina i en les descobertes de Dingxian (Shanxi) i Changyang (Hubei). Rebutjada l’existència d’un Paleolític mitjà a l’Ordos, cal considerar la presència probable d’un hiat entre el Paleolític inferior i el superior a la Xina. El jaciment més considerable del Paleolític recent és encara la part superior de Zhoukoudian, amb estrats que se situen entre el 25000 i el 10000 aC. Sembla d’aquest mateix moment el lloc de Chatan Gol (a la recolzada del riu Groc), però la seva indústria no és de fulles, sinó microlítica. Al s. del riu Blau no hi ha troballes que documentin la presència d'Homo sapiens, però sembla presagiar-les la de Ziyang (Sichuan). Aquest Paleolític superior xinès es relaciona amb el siberià de la Mongòlia Interior i del s. del llac Baikal. Quant al poblament epipaleolític de la Xina —amb jaciments importants a Mongòlia (Exterior i Interior), la Manxúria i Shanxi—, és palès que es reparteix en dues gran àrees: la de les estepes, al N, i la de les selves i el bosc, al S. Entre elles dues tingué lloc el fenomen revolucionari del Neolític xinès. La transició de l’Epipaleolític al Neolític —possessió de la pedra polida i d’una agricultura incipient— es produí a la zona dels rius Wei i Fen i a la conca mitjana del riu Groc. La cultura de Yangshao, del nom d’un jaciment de la província de Hunan, ha pogut ésser ben estudiada des del 1952 a Panpo, prop de Xi'an (Shaanxi). El conreu principal era el mill, però també l’escaiola i d’altres plantes, com el cànem, que servia per a teixir. Els treballs eren fets amb aixades i pals cavadors, de pedra i de fusta. A més, hom criava porcs, gossos, bòvids, ovelles i aviram. La pesca i la caça continuaven tenint un paper important en l’alimentació. La indústria de Panpo aconseguí un grau elevat de perfecció. Moltes de les peces presenten un fons pintat de color vermell amb representacions de cares humanes i de peixos i uns 30 símbols, que hom sol considerar com l’antecedent més antic de l’escriptura xinesa. La importància d’aquesta indústria de terrissa ha fet que la cultura de Yangshao sigui anomenada també cultura de la ceràmica pintada (~5000-4000 aC). Els arqueòlegs xinesos sostenen que el seu sistema social era el matriarcat. L’any 1959, a Dawenkou, s’individualitzà una altra fase neolítica, més recent, que s’estén per la província de Shandong i el N de Xiangzhou. És emparentada amb la cultura, molt més àmplia, de Longshan, coneguda des del 1923, que es distribueix per la conca inferior del riu Groc. Es caracteritza per una ceràmica prima i brillant, de color negre, i per això ha estat també anomenada cultura de la ceràmica negra. Fou la primera que utilitzà el torn, i hom en coneix objectes d’ornament de jade i de vori. Els centres neolítics de la conca del riu Groc i les zones immediates s’expandiren cap a altres regions xineses: el focus del riu Iang-Tsé i la cultura de Longshan (àrees central i meridional), que perduraren fins al començament del primer mil·lenni aC. El pas del Neolític al Calcolític és representat per la cultura de la ceràmica grisa, ben documentada a Xiadon (Shaanxi), amb els començaments titubejants del treball del metall i una ceràmica amb vasos de parets fines i decoració barroca. Algunes de les llegendes xineses més antigues semblen referir-se a aquest estadi cultural, com ara la que explica com es formà la lliga tribal del riu Groc, de la qual, successivament, foren caps elegits Huangdi, Yao, Shun i Yu. Corresponen al tipus d’"heroi cultural” mític.

Primeres dinasties

Aspecte de la Ciutat Prohibida (Pequín)
© Corel / William Semple i Brian Mantrop
En morir Yu, el seu fill Zhi heretà el poder; trencà, així, la llei consuetudinària de l’elecció, i fundà la dinastia xia, primera de la història xinesa (2205-1766 aC), amb cinc sobirans, xifra que reforça la idea del seu caràcter semimític. Hom posseeix més informació sobre la dinastia dels shangs (1766-1122 aC, o potser 1523-1028 aC), formada per trenta sobirans, amb el seu centre a les planes del curs mitjà del Huang He. En aquest moment, l’alta cultura xinesa pot considerar-se formada: perfecte coneixement de les tècniques del bronze, sistema de govern molt desenvolupat, perfeccionament de les tècniques de regadiu de l’arròs, etc. La dinastia dels zhous, originària del Shaanxi, fou llarga (1122-221 aC), i es caracteritza pel seu feudalisme peculiar. Tingueren la capital a Hao. El primer rei fou Wu, i els dos monarques més importants de la dinastia foren Xuan (827-782 aC) i Yu (782-771 aC). A partir de Yu la sobirania fou sols nominal, i àdhuc hi hagué un sistema de “visirs” en el període de “primavera i tardor” (722-481 aC), anomenat així pel títol d’una obra confuciana. A partir del s. VII aC s’inicià la utilització del ferro, es desenvolupà el comerç (als dos darrers segles hom ja disposava de monedes) i es feren grans rompudes en regions fins aleshores poc poblades. Un dels productes principals del comerç era la sal. Els centres urbans augmentaren en nombre i en dimensions. En aquest període fou inventada la ballesta, i foren introduïts el fre i l’arnès del pit de les cavalleries. A partir del s. VI aC tingué lloc el notable moviment intel·lectual que inclou l’època clàssica de la filosofia xinesa. Cap al 300 aC els zhous eren encara sobirans de set estats pràcticament independents: els tres estats sorgits de la fragmentació de Qin (o sia, Han, Wei i Zhao), l’estat de Qi i els estats marginals de Len (al N), Qin (a l’W) i Qu (al S), que foren objecte de la conquesta dels senyors de Qin al llarg de 100 anys. Probablement s’imposaven pel perfeccionat armament de ferro de llur infanteria i per llurs arquers a cavall. L’any 249 aC fou destronat el darrer emperador zhou. En llur fase final, les conquestes abans esmentades foren obra del rei Zheng de Qin, que l’any 221 aC adoptà el títol d’emperador amb el nom de Qin Shi Huangdi (‘Qin, el primer emperador’). El 1974 hom descobrí la seva tomba, colossal, prop de la ciutat de Xi'an (Shaanxi), la qual tomba és envoltada per un exèrcit de milers de guerrers de terracota de mides naturals, i és un dels descobriments més importants de la història de l’arqueologia.

L'imperi xinès

Qin escometé l’organització dels antics principats segons un nou concepte centralista i unificat: creà 36 províncies, construí un sistema radial de carreteres, sovint amb criteris militars, i unificà els pesos i les mesures, la moneda i l’escriptura; també completà la Gran Muralla al N, a fi de protegir l’imperi de les expedicions dels nòmades. Manà la destrucció dels llibres que glorificaven el passat, i perseguí els confucianistes que li eren contraris. Organitzà diverses expedicions militars contra les tribus de Gansu, de Mongòlia, de la Manxúria i de Corea, i maldà per colonitzar les regions meridionals del Guangdong i del Fujian. Tanmateix, els canvis estructurals i l’esforç militar provocaren fortes resistències locals, sobretot a les contrades orientals més civilitzades. Finalment, esclataren diverses revoltes populars, que feren caure la dinastia Qin el 206 aC, i esclatà la guerra civil. Malgrat l’esfondrament temporal de l’imperi, l’expansió econòmica i demogràfica es mantingué durant 400 anys més. Continuaren les grans obres hidràuliques i es perfeccionà l’ús del ferro, i l’augment de la superfície conreada i la millora de les tècniques agrícoles feu créixer la producció d’aliments. Així, al començament de l’era cristiana la Xina assolí gairebé 60 milions d’habitants. L’antiga noblesa, delmada per les guerres civils, fou substituïda per una nova classe de terratinents, a vegades latifundistes, i àdhuc de comerciants.

La dinastia han

La Xina a l’època de la dinastia han
© Fototeca.cat
En el transcurs de les guerres civils, un príncep oriental, Liu Bang, gran terratinent, s’imposà al rei Chu, fundà la dinastia han (206 aC) i traslladà la capital a Chang'an (actual Xi'an), al Shaanxi. La dinastia dels hans restablí i perfeccionà l’administració central, retallà el poder a la noblesa, imposà una legislació uniforme, repoblà la zona de Chang'an i la vall del riu Wei, creà colònies militars a les regions amenaçades pels bàrbars nòmades i organitzà un feixuc sistema fiscal, a base de treballs forçats i de prestacions militars. Una vegada consolidats, els emperadors hans iniciaren una política de conquestes cap a l’E (principat de Nan Yue, actual Canton), Corea, cap al NW de la vall del riu Tarim (a l’actual Xingiang) i cap al N; però no fou fins el regnat de Xiao Wudi (141-87 aC) que aconseguiren una victòria decisiva sobre els nòmades xianbi i xiongnu. Aquests dissolgueren finalment llur regne el 43 aC, i moltes tribus nòmades entraren dins l’imperi o s’hi aliaren, la qual cosa feu evolucionar les poblacions frontereres cap a una sinització i permeté d’allargar les rutes comercials (sal, ferro, seda, cereals, etc.) fins a l’Àsia central i meridional. Fins i tot l’imperi Romà, segurament més petit i menys evolucionat que el xinès, entrà en contacte amb els hans a través de Síria (ruta de la seda). Tanmateix, les campanyes militars obligaren els emperadors a endeutar-se amb la noblesa terratinent, cada vegada més poderosa. Diverses mesures monetàries i comercials —com ara el monopoli estatal del ferro i de la sal a partir del 119 dC—, destinades a aplegar diners, no evitaren aquesta dependència del tron. Malgrat tot, l’època dels hans es distingí per una gran florida cultural entorn de la cort imperial, interessada a establir un cos doctrinal oficial. Durant els hans posteriors, però, les discussions filosòfiques i històriques dividiren i enfrontaren els cortesans. Enmig d’una crisi agrària, entre els anys 8 i 22 dC el tron imperial fou ocupat per un noble cortesà, Wang Man, fundador de la dinastia xin, que escometé, debades, nombroses reformes. Noves revoltes agràries i l’oposició dels terratinents de Henan l’expulsaren finalment del tron. Entre el 23 i el 186 la capital residí a Luoyang, més a l’E, on fou traslladada pels hans posteriors. Aquests emperadors abandonaren la política expansiva de llurs antecessors, i el poderós sistema defensiu del NW s’esquerdà. A partir del s. I aparegueren noves tribus bàrbares procedents del Tibet i de Mongòlia. A les províncies més allunyades de la capital, l’autoritat imperial anà desapareixent, i sorgí un sistema sociopolític semblant al feudal. Durant el s. I, però, encara foren adreçades diverses expedicions cap a l’Àsia central, fins al Pamir, per a mantenir obertes les rutes comercials, i fins i tot hom percebé tributs del regne de Kušān (90 dC). Aquestes campanyes posaren en contacte els xinesos amb el budisme, que penetrà lentament dins l’imperi, malgrat l’oposició dels taoistes i gràcies al suport que rebé dels emperadors hans. Cap al 184 esclataren unes revoltes populars a les províncies occidentals, animades pels taoistes, que volien substituir l’administració imperial per una altra de signe teocràtic, revoltes que coincidiren amb nous atacs dels bàrbars septentrionals. L’emperador, sense recursos ni pràcticament autoritat, lliurà el poder efectiu als generals i els governadors provincials, és a dir, a les grans famílies terratinents. La unitat imperial restà així anorreada una altra vegada. A partir del 186 l’imperi xinès es fragmentà en tres grans zones: la vall mitjana del riu Groc, el baix Iang-Tsé i la vall del riu Roig, al Sichuan. Els bàrbars (tibetans, turcs, tungús, etc.) penetraren a la vall del riu Groc, ocuparen centres importants, com Luoyang (316), i fundaren diversos estats al Gansu, al Shaanxi, al Shanxi, al Henan, etc., els quals perduraren fins al s. VI. Solament el regne de Chang'an assolí una certa importància i arribà a amenaçar el baix Iang-Tsé (387). En aquesta zona els diversos principats s’embrancaren en nombroses guerres (222-317), amb la intenció de refer la unitat imperial; però la inestabilitat i el bandolerisme esdevingueren crònics, sobretot a les contrades frontereres amb els estats bàrbars. Per aquesta raó els xinesos del S anaren abandonant les pràctiques confucianistes i anaren adoptant el taoisme i especialment el budisme, més d’acord amb llur situació. Hom ha comparat aquesta època amb l’alta edat mitjana europea.

Els tres regnes

Tres regnes sorgiren sobre l’antic imperi dels hans: wei al N, wu al SW i shu a Sichuan. El regne wei, a la vall d’aquest riu, sorgí d’una tribu turcomongola establerta al Shanxi. Gràcies a llur control de les rutes comercials amb l’Àsia central i budista, s’enriquiren ràpidament i se sinitzaren, sobretot després d’ocupar Luoyang i la vall del riu Groc. Aquesta situació motivà finalment una guerra civil (523-534), que partí el regne entre els wei occidentals, més sinitzats, i els wei orientals, que conservaren llurs tradicions primitives, tendència que es mantingué, malgrat els canvis dinàstics (zhu, qi, etc.). El regne wu al baix Iang-Tsé, governat per sis dinasties xineses (327-589), menys poblat i menys evolucionat, després de les guerres civils conservà el seu caràcter agrari en mans dels colons xinesos i dels grans terratinents. A la fi del s. V, aquest regne, lliure del control del nord, entrà en una etapa d’expansió agrícola, comercial i industrial (drassanes, teixits, forges, etc.), que potencià un notable creixement de les ciutats costaneres, sobretot la capital, Nanquín, i un rellançament cultural. Malgrat tot, el sistema polític i social romangué inestable, a causa de la resistència dels nobles rurals, avesats a una economia autàrquica que el desenvolupament urbà feia trontollar. Mentrestant, el regne shu visqué abocat a l’Àsia central i sota la influència alterna dels regnes weis i wus. Els estats bàrbars del N romangueren en una situació cultural més endarrerida, malgrat llur procés de sinització, però mantingueren llur organització militar i social, basada en l’aristocràcia guerrera i les tribus. El budisme s’escampà entre la població (s. IV i V) amb el suport de l’aristocràcia. El 581 un noble d’origen xinès, Yangjian, cap de la dinastia sui, unificà tot el N, i vuit anys més tard ocupà Nanquín. Fins al s. VIII l’estructura social, política i militar de l’imperi reunificat fou gairebé idèntica a la vigent al regne wei: preocupació per l’Àsia central, poder central recolzat sobre una aristocràcia militar d’origen bàrbar, preponderància de la vall del wei, etc. Els monarques de la dinastia sui (581-618) dugueren a terme una tasca administrativa molt important. Així, per exemple, la construcció del Gran Canal millorà les comunicacions entre el N i el S, i els cereals del baix Iang-Tsé arribaren més regularment a les ciutats del riu Groc central, la qual cosa assegurà el desenvolupament econòmic d’aquesta regió. Les grans capitals, Chang'an i Luoyang, cresqueren ràpidament (la segona assolí un milió d’habitants). Però, malgrat la prosperitat existent, les guerres contra els turcs i els coreans desprestigiaren la dinastia sui, i a partir del 615 esclataren diverses revoltes, fins que el 618 l’emperador fou derrocat i substituït per la dinastia tang, família noble del Shanxi que disposà de l’ajut turc.

La dinastia tang

La Xina durant la dinastia tang
© Fototeca.cat
L’imperi dels tang constituí un període de tres segles (618-907) d’apogeu xinès sobre les bases establertes pels suis, l’obra dels quals continuaren. El constant creixement urbà i el desenvolupament del baix Iang-Tsé permeteren una política expansionista contra Corea, la Indoxina i l’Àsia central. La derrota dels nòmades turcs i dels tibetans obrí novament el pas dels exèrcits xinesos fins al Pamir, l’Afganistan i l’Índia nord-occidental. Els principats de Bukhara i de Samarcanda reconegueren la sobirania xinesa. Mongòlia i la Manxúria passaren sota control xinès, però Corea no fou ocupada fins el 660, malgrat haver-hi estat adreçades diverses expedicions. També continuà la colonització del baix Iang-Tsé; però, en canvi, s’estroncà la política naval. Els estudis geogràfics milloraren les rutes comercials continentals. Una de les conseqüències principals de tot aquest moviment fou la intensificació de les relacions amb la resta de pobles, cultures i religions asiàtiques. Cal destacar sobretot la difusió del nestorianisme, per obra de l’Església siríaca oriental o persa, que al s. VII havia creat ja diverses seus episcopals i que continuà la seva expansió i florida fins ben entrat el s. XIII. El cosmopolitisme de les grans ciutats als s. VII i VIII no fou igualat fins molts segles més tard. Això motivà un renaixement cultural i l’arrelament definitiu del budisme. L’evolució comercial fou facilitada per l’ús creixent de la moneda i de primitius sistemes bancaris. El 624 fou promulgada una nova llei agrària, que atribuí terres lliures a camperols jornalers, la qual cosa feu créixer la producció agrària. Això no obstant, aquesta nova reforma agrària provocà forts moviments migratoris interns de camperols que fugien de les càrregues fiscals i que cercaven terres lliures, i consolidà el poder dels grans terratinents, i especialment dels monestirs, amb una tendència general a defugir l’autoritat imperial. A més a més, a partir del s. VII arrelà una compacta classe de funcionaris imperials, que disputà el poder a la noblesa militar de la cort. Els exèrcits imperials esdevingueren unitats fixes i regulars, amb un comandament estable, la qual cosa els atribuí ràpidament un paper polític. La dinastia tang entrà en una profunda crisi a partir de la segona meitat del s. VIII, interrompé les relacions amb l’Àsia central i les rutes comercials foren tallades per noves tribus estrangeres, sobretot tibetanes i birmanes. Els exèrcits xinesos foren vençuts pels àrabs (751), i, sota el comandament del general An Lushan, es revoltaren a la capital (755), que el 763 fou saquejada per invasors tibetans i uigurs. Malgrat tot, els darrers emperadors tangs maldaren per redreçar la situació i adoptaren mesures importants, com ara la reforma del sistema fiscal, l’ampliació del monopoli de la sal, la percepció dels imposts agraris segons l’extensió de les propietats i no pas segons el nombre de treballadors, etc. Aquestes mesures no aturaren la decadència xinesa al llarg del s. IX. El poder imperial s’anà afeblint en les diverses províncies, i tant l’antiga aristocràcia d’origen bàrbar com els alts funcionaris foren substituïts per nouvinguts de les classes inferiors. Això comportà una onada xenòfoba, un retorn als vells costums (neoconfucianisme) i la persecució del budisme i dels cultes estrangers.

Les cinc dinasties i els deu regnes

El 875 el general Huang Zhao encapçalà una revolta popular, que finalment anorreà la unitat imperial el 907. El N es dividí en cinc regnes, i el S, en deu. Tot i això, el baix Iang-Tsé mantingué el seu desenvolupament, i àdhuc assolí una gran prosperitat, com ho demostren les riquíssimes tombes d’aquesta època. També aparegué la impremta i es perfeccionà la moneda fiduciària. Per contra, els bàrbars Kitan, instal·lats al NE (regne Liao), amenaçaren des del 937 tota la Xina. Des del punt de vista sociopolític, aquesta etapa significà la liquidació de l’aristocràcia terratinent de tradició militar, la qual fou el principal suport de la dinastia tang. D’altra banda, s’independitzaren diversos territoris fronterers, com l'Annam i el Tonquín. El regne Kitan se sinitzà, i això li permeté d’assumir el control d’una bona part de les rutes comercials amb l’Àsia central, la qual cosa prestigià el regne fins a les capitals europees.

La dinastia song

Cronologia de les dinasties
© Fototeca.cat
El 960 pujà al tron imperial el primer monarca de la dinastia song, Zhao Kuangyin, procedent del regne Kaifeng. Els songs esmerçaren llurs forces a ocupar el S, però hagueren de mantenir constantment un fort exèrcit a la frontera septentrional, i àdhuc pagar tributs per comprar la pau, una vegada enllestida la reunificació. Això feu que els songs s’haguessin de recolzar en les tropes mercenàries i en llur guàrdia personal. Els progressos tècnics (pólvora, impremta, rellotges, etc.), nàutics (brúixola, àncores, timó, vaixells de gran tonatge, etc.), monetaris (peces de coure, lletres de canvi, etc.) i agrícoles (introducció del cotó, millores en el conreu de l’arròs, etc.) foren molt importants durant els s. XI i XII, i potenciaren una nova classe mercantil, que donà un caire diferent i modern a la societat xinesa. L’estat enfortí, però, els seus monopolis sobre la sal, el te, l’alcohol, etc., la qual cosa obligà a augmentar la burocràcia i multiplicà els imposts comercials, fins al punt de superar els agraris. L’expansió comercial i urbana afectà especialment el baix Iang-Tsé, el Sichuan i les costes sud-orientals, on sorgiren grans ciutats, com ara Guanzhou o Fuzhou, que convertiren la cultura xinesa d’aquests segles en una cultura típicament urbana. El renaixement cultural es caracteritzà pels cercles d’erudits, per les escoles privades i per l’ús de la impremta. Cap al 1124 els djurtxets (tribus tungús) substituïren els kitans i fundaren l’imperi jin, que ocupà gairebé tota la Xina septentrional fins al baix Iang-Tsé. La cort xinesa, dividida entre conservadors i renovadors, restà paralitzada, i això feu que, el 1126, els jins ocupessin la capital, Kaifeng, capturessin l’emperador song i s’enduguessin cap a Pequín un gran botí. La capital song fou traslladada aleshores a Hangzhou (1135), més al S, mentre que el general Yefei aconseguia diverses victòries sobre els jin, victòries anul·lades en gran part per la persistència de les disputes cortesanes entre els partidaris de pactar amb els jins i els partidaris de la guerra. Finalment, al s. XIII, la formació de grans latifundis al baix Iang-Tsé, que les mesures imperials no reeixiren a impedir, provocaren tensions socials i revoltes agràries, que afebliren encara més el poder dels songs. Tant els jins com llurs antecessors, els kitans, combinaren els atacs de cavalleria propis de pobles nòmades amb les tècniques de setge apreses dels xinesos, fet que els atorgà una gran superioritat militar i els facilità la conquesta de les riques planes del S. Els jins foren finalment vençuts pels mongols de Genguis Kan (1215), que tot seguit atacaren la Xina. Els songs del s. resistiren encara fins el 1273, però el 1276 els mongols completaren llur ocupació del s. de l’imperi i de la capital, Hangzhou. El 1300 tot l’imperi s’havia sotmès. El net de Genguis Kan, Khublai Kan, fou l’iniciador de la dinastia mongòlica yuan

La Xina mongòlica (dinastia yuan)

Els emperadors mongols d’aquesta dinastia (1280-1368) foren els primers monarques d’origen no xinès, bé que també foren assimilats amb una relativa facilitat per les institucions xineses. Ho demostra el fet que continuessin la política d’obres públiques, així com la comercial. Tanmateix, els mongols donaren sempre preferència als pobles dominats (turcs, uigurs, tibetans, iranians, etc.), i recorregueren sovint a musulmans de l’Àsia central i de l’Orient Mitjà, o a europeus, per a dur l’administració de l’imperi i fer avançar les tècniques. D’aquesta manera, les poblacions xineses del S, més cultes i evolucionades, es trobaren al capdavall d’aquesta piràmide de pobles foranis. Culturalment, els mongols romangueren pròxims als tibetans, i àdhuc es convertiren al lamaisme, religió que resultà molt afavorida. També l’islam penetrà fortament al Xinjiang, al Gansu i al Yunnan. Els mongols destacaren per l’impuls que donaren als estudis matemàtics, astronòmics i geogràfics. La cort imperial s’instal·là a Pequín (1260), ciutat que esdevingué un centre cosmopolita, amb nombrosos contactes no solament amb altres cultures asiàtiques, sinó amb països musulmans i europeus, com ho prova el cèlebre viatge del venecià Marco Polo, entre molts d’altres. Els emperadors mongols foren guerrers que enviaren expedicions a Birmània, la Indoxina, el Japó, Java, etc., sense gaires resultats positius, llevat del Yunnan. Això no obstant, aconseguiren de tornar a obrir l’Àsia central al comerç xinès, i àdhuc dominaren nominalment el Tibet. A l’interior de l’imperi, les ciutats comercials i menestrals prosperaren, però al camp es produïren fortes lluites socials, a causa de l’expropiació de terres per als senyors mongols, de la inflació, de la fam i de diversos moviments agraris (1325). Una d’aquestes revoltes, la dels Turbants Roigs, fou aprofitada per un senyor rural de l’Anhui, Zhu Yuanzhang, per a proclamar-se emperador i fundar la dinastia ming (1368).

La dinastia ming

Rebutjats els mongols a l’altra banda de la Gran Muralla, els mings encetaren tres segles de gran esplendor (1368-1644). L’agricultura i el comerç evolucionaren favorablement, i fou represa la política d’obres públiques.

La Gran Muralla, de 6 000 km de llargada i 10 m d’alçada, fou iniciada per l’emperador Qin Shi Huangdi (221-206 aC) i completada quasi en la seva totalitat per la dinastia Ming (segles XIV-XVII)
© B. Llebaria
També fou censada la població, i hom distribuí les famílies per oficis i funcions, sistema que no superà al s. XV. Establerta la cort definitivament a Pequín (1450), el poder imperial esdevingué despòtic i autoritari, sense el contrapès de les grans famílies ni de les institucions de govern, com succeïa amb les dinasties anteriors. Així, es multiplicaren els serveis d’espionatge i les intrigues cortesanes, que sovint mediatitzaren el govern imperial. Una de les conseqüències d’aquesta situació fou el distanciament de les ciutats mercantils i intel·lectuals del baix Iang-Tsé amb relació a la cort. Els mings organitzaren nombroses expedicions marítimes a fi de revifar el comerç exterior: els ports de la Indoxina, el Japó, Java i Sumatra, l’Índia, Malàisia, Ceilan, Aden, el golf Pèrsic i àdhuc els de l’Àfrica oriental reberen vaixells xinesos de gran tonatge, fet que demostra l’evolució i la perfecció dels coneixements nàutics xinesos, molt superiors als europeus. A partir de la segona meitat del s. XV els mongols, que havien estat rebutjats a l’altra banda del riu Amur pel gran emperador Yongle (1403-24), tornaren a amenaçar la Xina des del N, mentre que els pirates japonesos atacaven les costes xineses. L’imperi se situà finalment a la defensiva, construí noves muralles frontereres i disminuí l’activitat naval i les expedicions asiàtiques. La pressió mongola a causa de certes restriccions comercials fou especialment severa entre el 1540 i el 1573, que fou signada una treva. El desenvolupament de l’economia monetària gràcies a l’argent provinent d’Amèrica i de les Filipines, la mobilitat social de les classes més baixes i el creixement dels sectors menestrals i comercials caracteritzaren aquest període
Expansió de la Xina a partir del segle XV
© Fototeca.cat
. Els contactes, ja regulars, amb els europeus a partir del s. XVI (arribaren els primers missioners, conduïts pel jesuïta Matteo Ricci) milloraren les tècniques, els intercanvis comercials i l’agricultura, amb la introducció del blat de moro i de les patates, per exemple. Després d’una llarga etapa de bona administració, durant la segona meitat del s. XVI els atacs dels mongols i dels japonesos es combinaren amb les intrigues cortesanes i la bancarrota de l’estat, que no podia sostenir les despeses militars i les de la cort. Un augment dràstic dels imposts originà diverses revoltes al camp, que s’uniren al malestar dels sectors menestrals i urbans en general i de l’exèrcit, per culpa de les dificultats en els forniments i les pagues. Els grans terratinents i els eunucs de la cort acabaren de desfer el poder imperial, i el 1620 les masses revoltades entraren a Pequín, i el darrer emperador ming se suïcidà. Els desordres dins l’imperi facilitaren la penetració de noves tribus djurtxets, que l’any 1642 havien ocupat ja tota la Manxúria, territori colonitzat pels xinesos. Gràcies a l’anarquia general i a la traïció del general Wu Sangui, els manxús entraren sense oposició dins l’imperi i proclamaren la dinastia qing, però toparen encara amb una forta resistència dels mings al S i a Formosa, on se sostingueren per mitjà de l’estol del pirata Zheng Chenggong (o Koxinga). Les darreres tropes mings foren definitivament vençudes al Yunnan el 1661, i el 1683 els manxús ocuparen Formosa.

La darrera dinastia xinesa

Els manxús tractaren la Xina com un país conquerit: ocuparen les terres més productives, monopolitzaren el poder i pràcticament esclavitzaren les masses xineses sotmeses als nous senyors. Tanmateix, l’emperador Kangxi (1662-1722) sinitzà la cort, cercà la col·laboració dels notables xinesos i suavitzà les mesures anteriors. El mateix Kangxi inspirà l’expansió xinesa per l’Àsia central, on calgué vèncer els mongols de Jungghariya, aliats i protectors dels lames tibetans, els quals passaren també sota la sobirania manxú. Els exèrcits xinesos arribaren al llac Balkhaš, ocuparen una part del Turquestan, el Nepal, Birmània, Siam, el Tonquín, l’Annam, Corea, etc., i es declararen vassalls dels qings. Amb la dinastia qing la situació xinesa feu un tomb decisiu. En primer lloc cal esmentar el ràpid creixement demogràfic: la Xina passà de 150 milions el 1600 a 300 milions el 1790 i a 430 milions el 1835. Això generà un corrent migratori que s’escampà pels territoris fronterers i per la Indoxina, Insulíndia, l’Àsia central i altres zones asiàtiques i àdhuc americanes. Fins a la segona meitat del s. XVIII l’imperi qing fou pròsper, estable i pacífic. Però cap al 1758 esclataren diverses revoltes de minories ètniques i religioses, sobretot de musulmans, de camperols i de sectes secretes, com ara el Lotus Blanc. A més, calgué enviar nombroses expedicions contra els vietnamites, els birmans, els nepalesos, etc., i les despeses militars i la corrupció a la cort arruïnaren una altra vegada l’estat, que endurí la seva tolerància anterior i perseguí els texts i els mestres crítics envers la dinastia. Tanmateix, el manxús mantingueren una estreta col·laboració amb els jesuïtes desplaçats a la Xina. Aquests contactes perfeccionaren els coneixements lingüístics, agrícoles, tècnics, astronòmics, geogràfics, mèdics, etc. Els missioners assoliren alts càrrecs a la cort imperial, especialment de caire diplomàtic amb les grans potències colonials, i àdhuc fabricaren canons moderns que permeteren de resistir la pressió russa al N. La prohibició per part de la Santa Seu dels anomenats ritus xinesos qüestió dels ritus xinesos i malabars feu trontollar aquesta collaboració. Al començament del s. XIX l’explosió demogràfica, que s’aturà cap al 1850, comprometé el sistema de govern centralitzat dels manxús i estroncà l’etapa de prosperitat. La corrupció administrativa, la feixuga legislació, la pressió social i la depreciació de la moneda d’argent xinesa enfront de la d’or europea, així com la creixent competència naval, comercial, industrial i financera de les potències occidentals, que encetaven llur Revolució Industrial, acabà de dislocar el model econòmic vigent. La pressió europea, sobretot des de Macau, cresqué una vegada enllestides les guerres napoleòniques; però la tradició autàrquica dels xinesos, l’obligació de tractar sempre amb intermediaris locals i la limitació de ports oberts al comerç forani travaven l’acció dels mercaders occidentals. Solament els russos aconseguiren alguns privilegis a partir del 1727. En aquestes circumstàncies el contraban de l’opi, que es feia des de l’Índia, malgrat la prohibició del 1720, esdevingué un factor comercial i polític molt important, especialment des del 1820, perquè equilibrava les compres europees a la Xina, que exportava seda en primer lloc. Com a resultat de la guerra de l’Opi, pel tractat de Nanquín la Xina obrí cinc ports al comerç anglès (Canton, Amoy, Fuzhou, Ningpo i Xangai), cedí Hong Kong a aquesta potència i atorgà moltes facilitats comercials i consulars, de manera que els europeus habitaven en barris no sotmesos a la jurisdicció xinesa. Nord-americans, francesos, belgues i suecs obtingueren també sengles tractats comercials. Una segona guerra de l’Opi (1856-58), closa amb el tractat de Tianjin, obrí onze ports més als europeus i nord-americans i els concedí noves facilitats diplomàtiques i comercials, així com la pràctica lliure del cristianisme. Mentrestant, els russos ocuparen àmplies zones de la Manxúria, fins als rius Amur i Ussuri, i imposaren diversos tractats bilaterals a l’imperi que els afavorien molt. Els europeus introduïren tropes i vaixells de guerra dins la Xina i obtingueren el control d’algunes branques administratives, com ara la recaptació dels drets de les duanes. Un feble intent de resistència, el 1859, fou contestat amb l’ocupació de Pequín. Aquesta situació debilità notablement el prestigi i el poder de l’emperador. Cap al 1850 començaren a esclatar revoltes populars, expressió de la crisi política i social, del rebuig a les ingerències estrangeres i de la presència de grups mafiosos als ports i de societats secretes. A la Xina meridional i central esclatà la rebel·lió dels Taiping (1850-64), amb un contingut nacionalista, messiànic, xenòfob, tradicionalista i amb influències cristianes. Els rebels ocuparen Nanquín i establiren un règim igualitari, una reforma agrària molt radical i diverses mesures de modernització. Els imperials defensaren Pequín amb èxit, però les potències europees, després de molts dubtes, s’entengueren amb els Taiping, marxaren sobre la capital i aconseguiren noves i importants concessions comercials i diplomàtiques. Després uniren llurs forces a les imperials i derrotaren els Taiping (1864). Altres revoltes internes anaren esclatant alhora, i si l’imperi no s’esfondrà en aquell moment fou gràcies a la desunió de totes aquestes forces disgregadores i al suport dels occidentals. Aquests proporcionaren material militar, instructors i suport logístic per a salvar una dinastia que tant els havia afavorits. A la fi del s. XIX la dinastia qing no tenia ja pràcticament poder efectiu. El 1894 els japonesos pressionaren sobre Corea, i la guerra esclatà. La campanya fou desastrosa per als xinesos, que perderen Corea, Port Arthur i una part de la Manxúria. El tractat de Shimonoseki (1895) cedí altres territoris al Japó, com ara Formosa, i hom també els feu concessions mercantils i els pagà una indemnització. La Xina esdevingué una mena de colònia (els russos i els japonesos al N, els alemanys a Shandong, els anglesos a la vall del Iang-Tsé, els francesos al SW, etc.). Totes aquestes potències disposaven de bases militars, que els permetien d’arrencar altres concessions, com ara la construcció d’una xarxa de ferrocarrils, que originà una complicada pugna entre les potències colonials, les quals finalment es repartiren aquest mercat. El 1899 els EUA encapçalaren una iniciativa diplomàtica per tal d’evitar la davallada definitiva de l’imperi, la qual cosa no els convenia, perquè les potències colonials amenaçaven amb llur presència les illes Filipines i les Hawaii.

Aquesta situació provocà una primera reacció reformista, dirigida per alguns mandarins i cercles il·lustrats, que volien seguir la via japonesa dels Meiji (el yangwu). L’experiència fracassà, a causa de llur respecte al règim polític i a la contraofensiva dels immobilistes, que aconseguiren els favors de l’emperadriu Cixi. A més a més, l’ofensiva francesa al Tonquín (1884-85), la posterior ocupació de Formosa i el bombardeig de les drassanes de Fuzhou demostraren que la col·laboració amb els occidentals, com pretenien els partidaris del yangwu, era impossible. Al s. XIX l’estructura social i política xinesa no havia variat amb relació al segle anterior. Les classes populars depenien simultàniament dels terratinents i dels funcionaris, els quals, d’altra banda, monopolitzaven el poder econòmic i el saber. El moviment del yangwu respectà aquest sistema. Alguns notables locals organitzaren aleshores la resistència als revoltats, formaren autèntics exèrcits provincials i una vegada pacificat el país desplaçaren l’aristocràcia d’origen manxú. Sorgiren, així, poders locals semiautònoms. La misèria era habitual entre les classes baixes, i les guerres civils i les catàstrofes naturals delmaren la població, fins al punt d’aturar l’explosió demogràfica anterior. Els moviments populars romangueren, doncs, allunyats del poder, reservat als buròcrates i als propietaris. Això facilità la fundació de nombroses societats secretes, que mai no aconseguiren de modificar l’estructura social xinesa.

Si la derrota al Tonquín davant els francesos anorreà l’intent modernitzador moderat i pactista del yangwu, la derrota del 1895 davant el Japó endegà un nou moviment reformista de caire radical. Dirigits per Kang Youwei, un grup de mandarins i d’intel·lectuals occidentalitzats assoliren el poder a l’estiu del 1898 i planificaren una profunda modernització de l’imperi. Conservadors i moderats s’oposaren decididament a aquestes mesures, i, d’altra banda, els moviments populars no connectaren amb aquests nuclis reformistes, que tampoc no feren res per eixamplar llur base política. Al cap de tres mesos (els anomenats “cent dies”) l’exèrcit anul·là aquest esforç modernitzador, en bandejà els inspiradors i restablí la situació anterior. La creixent penetració de les potències occidentals i del Japó, totes elles en plena expansió colonial, motivà que les societats secretes i els moviments populars adquirissin un caire xenòfob i el convenciment que constituïen l’única sortida possible per a la Xina. La reacció més violenta anà a càrrec dels anomenats bòxers (¦ bòxer). Aquests, aliats amb la cort imperial, foren derrotats pels occidentals (1900), que imposaren un protocol (1901) que determinava duríssimes sancions pecuniàries i acabà d’obrir el país als capitals europeus i japonesos. El govern xinès reprengué aleshores el programa reformista del 1898 i maldà per modernitzar l’administració, l’educació mitjana i superior, l’exèrcit, la marina, les relacions exteriors, etc. El 1907 s’inicià fins i tot una reforma constitucional a l’estil japonès, amb assemblees provincials i una altra de nacional amb caràcter consultiu, reforma que fou ajornada a causa de la mort de l’emperador. Tanmateix, els canvis no convenceren els modernistes radicals, que optaren per la via republicana i revolucionària, ni els moviments tradicionalistes, que acusaven de feblesa la dinastia manxú. L’any 1905 japonesos i russos combateren en territori xinès guerra russojaponesa, i els primers s’annexaren, com a conseqüència de llur victòria, la Manxúria meridional. Una nova agressió occidental -la negativa dels EUA a admetre més immigrants xinesos-, també el 1905, no fou ni tan sols protestada oficialment. Els republicans animaren diverses coalicions amb societats secretes i amb altres grups modernistes, tots ells enemics de la dinastia manxú. La coalició Tongmenhui (antecedent del Guomindang) establí un programa unitari: sobirania popular, derrocament de la dinastia imperial i proclamació de la república, reforma agrària i benestar del poble. El Tongmenhui desplaçà la influència dels monàrquics reformistes, molt actius des del Japó i influents en sectors com l’exèrcit i les escoles. Les societats secretes escamparen la idea republicana entre les classes populars. Aquest moviment, certament confús i poc organitzat, promogué diverses revoltes entre el 1905 i el 1911.

La República de la Xina

Per l’octubre del 1911 esclatà una revolta a Wuqang, organitzada per dues societats secretes revolucionàries, la Wenxueshe (‘Associació literària’) i la Gongzhin Hui (‘Lliga dels qui marxen junts’), molt actives entre els militars. Estudiants i soldats participaren en la revolta, que accelerà la disgregació de la dinastia qing.

Xina Mao Zedong parlant a membres del partit
© Fototeca.cat
Tres mesos després, delegats de les províncies rebels es reuniren a Nanquín, proclamaren la fundació de la República Xinesa i elegiren Sun Yatsen com a president del govern provisional. Davant aquesta situació, a fi de salvar els interessos de les classes dominants, el general monàrquic Yuan Shikai aconseguí que la dinastia qing abdiqués i que el govern de Nanquín el proclamés primer president de la Xina. Bé que coartada des del seu inici, aquesta revolució burgesa tingué una importància històrica extraordinària. Els anys que van del 1912 al 1919 constitueixen anys d’una gran confusió. Yuan Shikai intentà àdhuc de fer-se coronar emperador, fins que, en morir ell (1916), el poder polític caigué en mans d’un grup de caps militars, coneguts com a “senyors de la guerra de Beiyang”. Les rivalitats entre els diversos “senyors de la guerra” (zhun fa) els feren reforçar llurs posicions a les províncies, i reconeixien d’una manera molt llunyana el govern central. La Xina es mantingué en un estat de guerra civil latent, amb un govern central manipulat per les potències imperialistes occidentals i el Japó. La Primera Guerra Mundial fou la gran oportunitat d’enfortir-se la burgesia nacional, juntament amb el capitalisme japonès a la Xina. Els tractats desiguals imposats per les potències occidentals des del darrer quart del s. XIX ferien l’orgull dels xinesos. El fet que el recent govern soviètic hagués cancellat tots els tractats injusts sense compensació impressionà molt els intel·lectuals i els obrers, que de menys d’un milió el 1914 havien crescut fins a gairebé tres milions el 1919, bé que encara sense gaire consciència de classe. Quan, per l’abril del 1919, arribà la notícia que en el tractat de Versalles els països capitalistes reconeixien al Japó el dret de succeir els antics privilegis d’Alemanya a Shandong, un gran moviment patriòtic contra l’imperialisme començà amb la participació del proletariat, la petita burgesia urbana i la burgesia nacional: fou el moviment Quatre de Maig. Els estudiants estigueren a l’avantguarda del moviment, amb una gran manifestació a la Dienanmen. A Xangai hi hagué també manifestacions, i fou declarada una vaga general. Per primera vegada la classe obrera xinesa participà en una lluita política. Com a conseqüència d’aquesta, el govern hagué de negar-se a signar el tractat de pau de Versalles. Després del moviment Quatre de Maig, els intel·lectuals s’uniren amb els obrers, i, entusiasmats per la Revolució Russa del 1917, fundaren molts periòdics a tot el país, a fi de divulgar el marxisme leninisme entre els treballadors. Un congrés celebrat a Xangai pel juliol del 1921 fundà formalment el Partit Comunista Xinès, que passà a dirigir la Revolució Xinesa. Entre els fundadors hi havia Mao Zedong. D’altra banda, la conferència de Washington del 1923 aconseguí que els japonesos evacuessin Shandong i la desocupació de les mines de Qingdao. L’acció del partit comunista es feu sentir de seguida a través d’un seguit de vagues, des del gener del 1922 al febrer del 1923, algunes de les quals violentament reprimides pels militars. A partir d’això, el partit comunista decidí la formació d’un front unit revolucionari, i establí una base de cooperació amb el Guomindang. Això li permeté l’organització d’una expedició militar conjunta contra els “senyors de la guerra” del NE. Després de la mort de Sun Yatsen (1925) i d’un període de lluita pel poder, la direcció del Guomindang fou assumida per Chiang Kai-shek, el qual, recelós de l’augment de prestigi i de poder del partit comunista, desencadenà un cop d’estat contrarevolucionari i feu assassinar nombrosos membres del partit comunista a Xangai, Canton i d’altres ciutats. Això fou el començament d’una altra guerra civil. Es formà un exèrcit popular sota la direcció de Zhu De, a les muntanyes Zhinggang, on el 1928 se li uní un altre cos militar comandat per Mao Zedong.

Evolució de la Xina comunista
© Fototeca.cat
El 1931 l’exèrcit japonès desencadenà la invasió del NE de la Xina, on organitzà l’estat de Manxukuo (Manxúria) i posà en el tron l’últim descendent de la dinastia qing. El 1932 els japonesos atacaren Xangai i provocaren un profund moviment de resistència a tota la Xina. Chiang Kai-shek llançà un exèrcit de mig milió d’homes contra les bases comunistes, fet que obligà el partit comunista a retirar les seves forces en la llegendària Llarga Marxa (1934), les quals instal·laren una base revolucionària a la província de Shanxi, a partir de la qual organitzaren la resistència antijaponesa i una administració popular autònoma. Pel maig del 1933 el grup de quatre grans famílies capitalistes (Soong, Kung, Zhen Guofu i Zhen Lifu) associades a Chiang Kai-shek signaren l’acord de Danggu, en què reconeixien de fet l’ocupació japonesa en les quatre províncies del NE (Liaoning, Jilin, Heilongjiang i Hebei). Dos anys més tard, al maig del 1935, signaren l’acord de Ho-Umezu, que reconeixia el dret dels invasors japonesos de controlar el N de la Xina. Els comunistes organitzaren aleshores un gran moviment patriòtic antijaponès, i molts soldats de Chiang Kai-shek refusaren d’atacar els comunistes. Pel desembre del 1936 un grup de militars del Guomindang exigiren a Chiang Kai-shek la cessació de la guerra civil i la cooperació amb els comunistes per a resistir al Japó. Chiang Kai-shek hagué d’acceptar la formació d’un front unit; però, a causa de la línia antipopular de Chiang Kai-shek, les tropes del Guomindang tingueren grans derrotes durant els primers sis mesos de la guerra de resistència. A la fi del 1937 el Guomindang havia abandonat Pequín i Tianjin i es retirava de Xangai i Nanquín. Pel desembre i en diverses ocasions al llarg dels anys 1939-42, el Guomindang atacà, juntament amb el japonesos, les zones controlades pels comunistes. El Guomindang llançà el seu tercer gran atac anticomunista pel juny-juliol del 1943. Els invasors japonesos, però, ara en una posició desfavorable en la guerra contra els aliats al Pacífic, llançaren una nova campanya a les àrees controlades pel Guomindang a fi d’obrir una línia de comunicacions des del N de la Xina fins a Birmània i l’Índia. Mentrestant, a l’agost del 1945, l’URSS declarà la guerra al Japó, seguida, dos dies després, per la República Popular de Mongòlia. El Japó es rendí al cap de pocs dies. A la Xina, l’exèrcit d’alliberament popular desarmà els soldats japonesos en moltes regions i ocupà nombroses ciutats i vies de comunicació, malgrat els esforços dels nord-americans perquè les rendicions fossin fetes només al Guomindang. La situació militar canvià ràpidament en tot el país en favor del partit comunista. Delegacions d’aquest i del Guomindang prepararen, el 1949, un document basat en propostes de pau de Chiang Kai-shek i de Mao Zedong, però el Guomindang es negà a signar-lo i la guerra civil recomençà (abril del 1949). L’exèrcit popular d’alliberament travessà el riu Iang-Tsé i ocupà ràpidament la capital de Chiang Kai-shek, Nanquín. A la fi del 1949 tota la Xina continental, excepte el Tibet, era en mans dels comunistes. L’1 d’octubre de 1951 fou fundada la República Popular de la Xina, amb Mao Zedong com a cap del govern. S'iniciava així una etapa decisiva de la història de la Xina, coneguda amb el nom de Revolució Xinesa, dins la qual tingué lloc també la Revolució Cultural. Aquest període es clogué amb la mort de Zhou Enlai (gener del 1976) i Mao Zedong (setembre del 1976).

La Xina després de Mao Zedong

Desapareguts els dos dirigents màxims, la lluita pel poder fou molt ràpida: Hua Guofeng, que dominava tot l’aparell polític i del partit, aconseguí expulsar-ne pel juliol del 1977 els quatre caps de l’extrema esquerra -anomenats la Banda dels Quatre-, un dels quals era la mateixa muller de Mao, Jiang Qing. A l’onzè congrés del partit comunista xinès (1977), foren rehabilitats innombrables dirigents, víctimes de la Revolució Cultural, entre els quals Deng Xiaoping, que passà a ocupar de seguida el segon lloc en la jerarquia xinesa i es convertí en l’element clau de la nova orientació, que cercava fonamentalment impulsar el desenvolupament econòmic a través de la introducció gradual del sistema de mercat mantenint, al mateix temps, un règim polític centralitzat i autoritari que dirigís les reformes. Com a tasca immediata, Deng imposà un canvi en la política exterior que fes sortir la Xina de l’aïllament, a fi de trobar vies per a la modernització del país. Des del 1978 el país s’obrí a les inversions estrangeres que poguessin aportar tecnologia i així accelerar el desenvolupament. Constància també d’aquest canvi de rumb fou la crítica a la Revolució Cultural formulada el 1980 pel partit comunista, que la qualificava de ‘gran error’ de Mao Zedong. Malgrat l’autoritarisme vigent, el culte a la personalitat també perdé protagonisme en la vida pública. Pel setembre del 1980 es produí un nou canvi: Hua Guofeng, tot i conservar la presidència del partit, dimití el càrrec de primer ministre, càrrec per al qual havia estat nomenat Zhao Ziyang a l’abril del mateix any i que significava el predomini de la facció moderada del partit. El 1982 fou abolit el càrrec de president del partit comunista, la secretaria general del qual ocupà, tanmateix, Hu Yaobang. Coincidint amb un moviment de purga dels maoistes i dels opositors a la política de Deng Xiaoping, fou adoptada, al desembre del 1982, una nova constitució que restablí la figura de cap de l’estat, càrrec que ocupà, al juny del 1983, Li Xiannian. Els aldarulls estudiantils a diverses ciutats i les crítiques d’una excessiva liberalització burgesa menaren a la dimissió (gener del 1987) de Hu Yaobang, substituït altre cop en la secretaria general per Zhao Ziyang, el qual prosseguí la política de reforma econòmica controlada. El mateix any Li Peng fou nomenat primer ministre i, bé que Deng Xiaoping es retirà del comitè central, retingué la presidència de la Comissió Militar Central. Al mateix temps, davant la creixent agitació nacionalista al Tibet, el 1989 el govern hi decretà la llei marcial. A l’abril i al maig d’aquest any es produïren manifestacions massives en una vintena de ciutats, en les quals hom reclamava la democratització del règim i la dimissió de Deng Xiaoping i de Li Peng.

Els fets de la plaça de Tiananmen de Pequín

L’abril i el maig del 1989, en dues manifestacions d’un milió de participants cadascuna, hom demanà la dimissió de Deng Xiaobing a la plaça de Tiananmen. Hi fou enviat l’exèrcit i els dies 3 i 4 de juny obrí foc contra els manifestants: hi moriren milers de persones, altres 10.000 foren arrestades i els capdavanters del manifestants executats. El novembre Deng Xiaobing renunciava a la presidència de la comissió militar i el gener del 1990 eren alliberats 573 contrarevolucionaris. Els fets de la plaça de Tiananmen representaren la victòria del sector conservador del PCX, la qual cosa comportà la paralització de les reformes internes de signe polític liberalitzador. Derogada, el gener del 1990, la llei marcial imposada el maig del 1989, alliberats uns 880 detinguts arran dels esdeveniments de Tiananmen i, sobretot, ateses les mostres de bona voluntat donades per la Xina sobre el problema de Cambodja, i al Consell de Seguretat de l’ONU sobre la crisi del golf, es començaren d’aixecar les sancions econòmiques, primer amb els EUA i continuant amb Japó, el Banc Mundial i la CEE. D’ençà d’aleshores, moltes empreses occidentals participaren en el desenvolupament del país, amb una notable suma d’inversions l’any 1990.

Al llarg de la dècada dels noranta, la Xina alternà l’obertura econòmica -que provocà un creixement econòmic no lliure de problemes però que feu d’aquest país un actor econòmic a tenir en compte en l’àmbit internacional- amb un ferri immobilisme polític. La magnitud de la seva economia, més que les demostracions polítiques de bona voluntat, contribuí a fer-se perdonar ràpidament la repressió de Tiananmen per part del Japó, la CEE, els Estats Units i les institucions financeres internacionals, que, sota el lema de ‘no aïllar la Xina’, aixecaren, només un any després, les sancions imposades arran dels fets del 1989. El mateix tractament benèvol rebé la Xina cada vegada que fou acusada de violació dels drets humans. Així, la Xina anava obtenint l’anhelada renovació de la clàusula de nació més afavorida per part dels EUA sense aturar la repressió dels dissidents o el control de la informació. A l’inici de la dècada dels noranta, les inversions directes estrangeres creixien més d’un 100% anual. El 1991 els bancs estrangers foren autoritzats a obrir sucursals a la Xina. Les autoritats xineses intentaven frenar el ritme de creixement econòmic (per sobre del 10% des del 1991) per evitar l’escalfament de l’economia i que la inflació (sempre de dos dígits) continués augmentant, però no sempre s’aconseguien els objectius. Les disparitats regionals entre el camp i les industrialitzades regions costaneres eren cada cop més abismals, així com les diferències entre les categories socioprofessionals. L’atur no parava d’augmentar (es calcula que a mitjan 1997 existien entre 120 i 150 milions d’aturats). L’elevat ritme de creixement de la producció industrial (20% el 1994) provocava una escassesa de recursos energètics, de primeres matèries i de transports. A les ciutats, el 8% de la població se situava per sota del llindar de la pobresa. Un problema més era la corrupció generalitzada dels quadres mitjans i dels familiars dels alts càrrecs que acaparaven els nous negocis. El govern reaccionà durament i, només el 1995, la lluita contra la corrupció se saldà amb l’execució de diversos centenars de persones.

La política demogràfica d’un sol fill’ donà signes de perdre la seva efectivitat i el 1995, cinc anys abans del previst, la població xinesa assolí la xifra de 1.200 milions d’habitants. La diplomàcia xinesa, amb el rerefons de la seva capacitat militar en contínua renovació (del 1988 al 1992 es duplicà el pressupost militar), fou una diplomàcia de força que mobilitzà tropes o realitzà maniobres intimidatòries quan les ocasions, segons les autoritats xineses, ho requerien. Una acció de força fou, per exemple, la construcció d’un aeroport a les disputades illes Spratly el 1993 o les maniobres balístiques realitzades davant la visita del president taiwanès Lee als Estats Units el 1995 i les del 1996, quan la campanya presidencial taiwanesa prenia un caire independentista. D’altra banda, la Xina continuà els seus assaigs nuclears fins el 1996, que s’adherí a la moratòria internacional d’assaigs. A l’interior, el problema de la minoria proindependentista uigur (de la regió autònoma de Xijiang i de confessió musulmana) experimentà una escalada el 1997: hi hagué tiroteigs entre els uigurs i l’exèrcit i actes terroristes. El conflicte arribà a la capital quan, al març del 1997, explotà una bomba al metro de Pekín. La mort de Deng Xiaoping (a 92 anys), al febrer del 1997, no significà cap canvi significatiu, per tal com acabà imposant-se la línia continuista: es confirmà com a successor de Deng l’home que ell mateix havia designat, Jiang Zemin, i que des del 1993 centralitzava en la seva persona els tres principals càrrecs polítics: president de la república, secretari general del partit i president de la comissió militar central.

L’1 de juliol de 1997 la Gran Bretanya entregà Hong Kong enmig de la preocupació occidental sobre el futur econòmic i polític de l’enclavament. Al setembre del mateix any se celebrà el 15è Congrés del Partit Comunista Xinès, preludi de la 9a Assemblea Nacional Popular en la qual es nomenà Zhu Rongji primer ministre. Zhu Rongji prengué la responsabilitat d’emprendre una nova legislació sobre les empreses públiques que, a partir d’aleshores, passaren a constituir-se en societats anònimes accionarials, amb el recurrent imperatiu d’una majoria de participacions de l’estat en les empreses mitjanes o grans. Aquest mateix procés de liberalització començà a produir les seves pròpies contradiccions, com ara la creixent massa d’aturats (entre 15 i 30 milions), i uns conflictes laborals i socials cada vegada més aguditzats, com els que es visqueren a la regió industrial de Sichuan a l’estiu del 1997. En aquest sentit, les repercussions de la crisi asiàtica, tot i ser controlades per les autoritats, suposaren un greu perill d’inestabilitat social. A partir de l’agost del 1998, i considerant que una devaluació del yuan perjudicaria seriosament la balança de pagaments dels Estats Units, ja de per si deficitària, Pequín amenaçà amb aquesta eventualitat tant els Bancs Centrals del Japó i els Estats Units, com els especuladors que viuen a la seva ombra. Un altre fet posà en greu perill l’estabilitat social i política del país, quan, a l’estiu del 1998, tres mesos de pluges torrencials desbordaren el riu Iang-Tsé, fet que afectà milions de persones, entre damnificats i morts. Una decidida intervenció amb fons públics per a recuperar les zones de collita i atendre els damnificats, culminà amb l’entrada en vigor al gener del 1999, d’una llei per a racionalitzar la gestió del sòl i reorientar la política d’inversions cap al control de possibles catàstrofes naturals (que en el passat foren causa de revoltes socials i polítiques).

A la meitat del 1999, la via cap a la integració del país en l’Organització Mundial del Comerç (OMC) quedà sobtadament paralitzada per dos fets controvertits: el bombardeig de l’ambaixada xinesa a Belgrad durant la guerra de Kosovo, i la publicació d’un informe als Estats Units que denunciava l’activitat de l’espionatge xinès entorn de qüestions estratègiques com ara secrets nuclears. A l’estiu del 1999, l’anunci per part del primer ministre taiwanès Vincent Sien de voler establir unes relacions independents amb la Xina i no ja com una simple regió portaren a maniobres militars intimidatòries davant de les costes taiwaneses. Al desembre del 1999 Portugal retornà a la Xina l’enclavament de Macau, el mateix any de la celebració dels cinquanta anys de la Revolució. El 2003 el PIB de la Xina era el sisè del món després dels EUA, el Japó, Alemanya, la Gran Bretanya i França, si bé la renda per habitant se situava, encara, en el lloc 144. Els primers anys del s. XXI, el creixement anual del PIB, que del 2000 al 2004 se situà entre el 7,5% i el 9,5%, amb una mitjana del 8,5%, aparentment no reflectí la recessió internacional d’aquests anys i diverses incidències, com ara la irrupció de l’epidèmia SARS el 2003. Pel volum dels intercanvis comercials (que reberen un impuls renovat amb l’ingrés a l’Organització Mundial de Comerç el 2001 i amb la signatura, al novembre del 2004, d’un acord de lliure comerç amb els països de l’ASEAN), la Xina se situava el 2003 en el quart lloc a escala mundial, i el 2005 superà els EUA en exportacions de tecnologia. El fort creixement seguí concentrant-se sobretot a les ciutats del litoral, especialment a les anomenades “zones especials”. Al març del 2003 una esmena constitucional sancionà el dret a la propietat privada. El ritme accelerat i la localització geogràfica han produït fortes desigualtats. Aquests anys, hom estimava que el 25% de la població rural i el 10% de la població urbana vivien per sota el llindar de la pobresa. D’altra banda, eren també motiu de preocupació l’atur (superior al 10% si hom té en compte la subocupació), que es nodria sobretot de l’èxode rural i dels obrers industrials de les empreses obsoletes estatals, privatitzades, sotmeses a reestructuracions, o bé directament tancades, i també l’evolució demogràfica, que comportà l’aprovació, al setembre del 2002, d’una llei que enduria la planificació familiar (coneguda sobretot per l’anomenada “política del fill únic”).

Al costat d’aquest dinamisme econòmic coexistia encara una cúpula comunista dominada per l’autoritarisme i el perfil pragmàtic dels seus dirigents. D’altra banda, la corrupció endèmica en tots els àmbits dels organismes oficials constituïa, malgrat les condemnes a mort de diversos alts funcionaris aquests anys, un problema greu per la seva repercussió negativa en la credibilitat de les institucions i en l’eficàcia administrativa i econòmica en general i d’imatge exterior, contrarrestada en part per la recent incorporació en el món de l’alta tecnologia: a l’octubre del 2003 la Xina llançà el primer vol espacial tripulat i dos anys següents el segon; i a l’octubre de 2007 la primera estació lunar orbital. Al novembre del 2002 Jiang Zemin fou substituït a la presidència del Partit Comunista per Hu Jintao, i al març del 2003 també a la del Congrés Popular Nacional. Per la seva banda, Zhu Rongji fou substituït per Wen Jiabao com a primer ministre. Zemin, tanmateix, conservà el càrrec de cap suprem de l’exèrcit fins al setembre del 2004. La repressió sistemàtica contra qualsevol forma de dissidència no manifestà, aquests anys, modificacions substancials, malgrat que al març del 2004 una esmena introduí a la constitució el respecte als drets humans i que al desembre del 2005 fou detingut un comandament de la policia considerat responsable d’una massacre en una operació antiavalots contra una manifestació. El control sobre els mitjans de comunicació (malgrat que el govern admet fins a un cert punt les crítiques sobre pràctiques corruptes), l’ús habitual de la tortura i les execucions en sèrie com a mesura penal rutinària foren objecte de condemna sistemàtica per organitzacions humanitàries internacionals i, amb menys contundència, per alguns governs. Tot i que fou il·legalitzada el 1999 per considerar-la una “secta malèfica”, el govern xinès ha continuat perseguint el moviment Falun Gong, que malgrat la prohibició té un gran nombre d’adeptes. La política repressiva del govern xinès patí un contratemps important quan al juliol del 2003 intentà imposar la “llei antisubversió” a Hong Kong, que provocà una crisi política en aquest territori semiautònom i que, després de nombroses protestes, finalitzà el 2005 amb la dimissió del governador i la designació del seu primer subordinat en el càrrec el seu subordinat immediat.

Pel que fa al Tibet, Pequín seguí denegant cap mena de legitimitat al dalai-lama (a l’exili) i, amb el pretext de la modernització (de la qual al juliol de 2006 el govern xinès presentà com un símbol l’inici del servei del nou ferrocarril que enllaçava directament la regió amb el la resta de la Xina), continuà la destrucció de la identitat tibetana afavorint la instal·lació massiva d’immigrants xinesos i marginant la població autòctona de les principals activitats econòmiques i dels càrrecs de responsabilitat. Al maig del 2008, tingué lloc al Tíbet la rebel·lió de dimensions més greus des del 1989. El govern xinès acusà el dalai-lama d’instigar els avalots (molts dels quals mostraren una violència considerable), tot i les crides d’aquest a la resistència pacífica i al diàleg. Les manifestacions, reprimides amb gran violència pels cossos policials tingueren, malgrat l’hermetisme oficial, una elevada repercussió internacional atesa la coincidència amb les celebracions dels actes oficials previs a la celebració de les Olimpiades d’estiu a Pequín. Aquesta repercussió feu ressorgir la qüestió del respecte als drets humans a la Xina. A Xinjiang Uigur (sotmès igualment a l’influx massiu d’immigrants xinesos), la continuació dels atemptats esporàdics de la guerrilla independentista musulmana propicià l’augment de la repressió, que el govern xinès volgué legitimar vinculant-la, a causa de l’adscripció bàsicament musulmana dels autòctons, amb la lluita antiterrorista global.

En política exterior, els primers anys del s. XXI es feu evident el contrast entre el pragmatisme en els afers econòmics i la diplomàcia de duresa en l’àmbit polític que dominà les relacions amb Taiwan: així, mentre que al gener del 2001 es restabliren les comunicacions marítimes directes amb l’illa, i al gener del 2005 ho feren els vols directes (interromputs el 1949), Pequín no modificà la seva intransigència pel que fa al seu no-reconeixement i l’exigència de reunificació, cosa que renovà les friccions amb els EUA, amb les maniobres de simulacre d’invasió de l’illa (simultànies a la realització de maniobres defensives per les forces taiwaneses) com a episodi culminant al juny del 2001. Tot i esporàdiques escalades de la tensió, com quan al març del 2005 el govern xinès proclamà una nova llei que avalava l’us de la força en cas de declaració de declaració de dependència de l’illa, les relacions tendiren a millorar: al gener tingué lloc el primer vol comercial directe entre la Xina i Taiwan i a l’abril el líder del Partit Nacional de Taiwan feu un viatge a la Xina en el que fou la primera trobada oficial de dos dirigents dels partits nacionalista i comunista. Amb la resta d’estats del sud-est asiàtic les relacions també han oscil·lat entre la cooperació (acord de lliure comerç amb l’ASEAN el 2004) i les tensions per la voluntat d’hegemonia regional, com ho ha manifestat el llarg contenciós per les illes Spratly, tot i que al novembre del 2002 els estats involucrats en la disputa signaren un “codi de bona conducta”. Les relacions amb l’Índia, afectades per litigis fronterers milloraren substancialment el 2003 amb la signatura d’un acord comercial que comportava un principi de delimitació als territoris limítrofs de Sikkim i el Tíbet. Pel que fa al Japó, les tensions recurrents entre ambdós països per la manca del reconeixement nipó de les atrocitats comeses a la Xina durant el període colonial i durant la Segona Guerra Mundial semblaren donar un tomb a l’abril de 2007 quan, en la primera visita d’un primer ministre xinès al Japó Wen Jiabao anuncià avenços en la reconciliació entre ambdós països. La Xina ha anat restablint també els lligams amb Rússia i els estats de la seva òrbita: simultàniament al tractat bilateral del juny del 2001 (el primer d’importància des del 1950), es constituí l’Organització de Xangai per a la Cooperació, formada pels estats de l’Àsia Central, Rússia i la Xina, que al maig del 2003 signaren un pacte antiterrorista. En part, aquesta organització nasqué com un fre per al creixent intervencionisme dels EUA a la regió arran de la lluita antiterrorista, i tingué una continuació a l’agost del 2005 en les maniobres militars que la Xina i Rússia dugueren a terme conjuntament.

Més enllà de la consolidació com a primera potència regional, la necessitat de matèries primeres portà també la Xina aquests anys a intensificar les relacions comercials (amb un clar suport del govern) amb diversos països africans. La projecció xinesa al continent es concretà al novembre de 2006 en una cimera sinoafricana celebrada a Pequín en la qual se signaren contractes de negocis i s’acordaren préstecs i crèdits, i al febrer de 2007, en què el president Hu Jintao efectuà una gira diplomàtica per a reforçar els vincles econòmics i comercials. La penetració xinesa a l’Àfrica aixecà suspicàcies als EUA i la UE, les quals censuraren el suport xinès, amb la justificació de la ‘neutralitat’ de les relacions comercials, a règims que violaven sistemàticament els drets humans, especialment el Sudan. A banda les qüestions polítiques, malgrat el balanç globalment positiu de la integració de la Xina en l’economia mundial, les tensions per qüestions comercials amb altres països han estat recurrents; especialment des dels EUA i la UE hom acusat la Xina de mantenir la cotització del iuan artificialment baixa per tal d’afavorir les exportacions i, per la seva banda, la Xina ha acusat aquests països de mantenir barreres proteccionistes: així, al juny del 2005, en finalitzar el període de trenta anys estipulat per a l’aixecament de les barreres aranzelàries en el mercat tèxtil mundial tingué lloc una crisi comercial amb la UE quan aquesta imposà noves quotes per a determinats articles tèxtils xinesos, qüestió en la qual al setembre ambdues parts arribaren a un principi d’acord sobre els aspectes més immediats (acumulació d’importacions de tèxtils a les duanes europees). El desenvolupament accelerat xinès, si bé ha comportat un augment molt elevat del benestar general, ha tingut, al mateix temps, repercussions negatives en alguns aspectes, a més de la desigual incidència en la població. Entre els més preocupants cal esmentar els sociolaborals, derivats del descobriment d’una sèrie de casos d’explotació abusiva dels treballadors en moltes empreses que portà el govern a dictar una nova legislació laboral. Els problemes mediambientals han estat també molt greus per la manca de control en els residus i en l’emissió de contaminants i en l’erosió , fins al punt que al novembre de 2006 el govern xinès reconegué que la degradació mediambiental resultat de les activitats econòmiques havia assolit un grau que amenaçava la salut pública i l’estabilitat social. Tanmateix, algunes iniciatives del mateix govern xinès han estat polèmiques des d’aquest punt de vista: sobresurt la presa gegantina de les Tres Gorges, al riu Iang-Tsé, que al juny del 2003 començà a omplir-se, projecte molt criticat pel seu impacte humà (un milió de desplaçats) i mediambiental, que havia de ser completat el 2009. D’altra banda, la Xina mostra encara un elevat grau de vulnerabilitat davant les catàstrofes naturals, que al llarg dels primers anys del s. XXI s’ha evidenciat en diversos episodis, entre els quals una sequera que a l’agost del 2008 el govern declarà com la més greu en cinquanta anys i que afectà uns vint milions de persones. Posteriorment, al gener de 2008 tingueren lloc nevades de gran intensitat que afectaren prop de cent milions de persones, i al maig un terratrèmol a la província de Sichuan causà prop de 70.000 morts i desapareguts, i deixà milions de damnificats.

Al final de la primera dècada del segle XXI i l’inici de la segona, la Xina amb prou feines notà els efectes de la crisi mundial desencadenada el 2008, i els Jocs Olímpics de Pequín de l’agost foren l’ocasió per a mostrar la puixança del país. Aquest mateix any el govern aprovà una important partida d’estímuls i al febrer del 2011 la Xina esdevingué la segona economia més gran del món pel valor del PIB. A l’abril del 2012, el govern acceptà una lleu apreciació del iuan. En política internacional, els drets humans enterboliren les relacions amb els Estats Units, d’altra banda força fluïdes en el pla econòmic, així com també el suport tàcit a l’escalada nuclear de l’Iran i al règim comunista de Corea del Nord. Augmentaren els conflictes de la Xina amb altres estats asiàtics per la sobirania sobre diverses illes del mar de la Xina. Foren especialment tensos els incidents amb el Japó. En canvi, el 2010 la Xina i Taiwan signaren l’acord comercial més ambiciós en seixanta anys, que corroborava la millora de les relacions.

A més de l’empitjorament dels conflictes al Xinjiang i al Tibet, als quals les autoritats seguiren responent invariablement amb la repressió i el bloqueig, les condicions de la dissidència s’enduriren: al premi Nobel de la pau del 2010, Liu Xiaobo, li fou prohibit anar a recollir el premi, i l’artista Ai Wei Wei fou detingut per delicte fiscal. El govern xinès, a més, reforçà la censura als mitjans de comunicació susceptibles de defensar els drets humans, especialment a internet, cosa que comportà tensions amb Google. Al divuitè Congrés del Partit Comunista del novembre del 2012 tingué lloc el relleu de la cúpula dirigent. Xi Jinping hi fou elegit nou secretari general del partit, i poc després assumí la presidència del país i el comandament suprem de l’exèrcit en substitució de Hu Jintao, que ocupava aquests càrrecs des de feia una dècada. El Congrés estigué precedit per un turbulent escàndol que descavalcà de la cursa pel lideratge Bo Xilai, el candidat favorit, i posà de manifest la gran extensió de la corrupció, que els nous liders es comprometeren a combatre.

Emperadors de les darreres dinasties de la Xina

yuan (1280-1369)
Khublai Kan   1280-1294
Timur   1294-1307
Khaichan   1307-1311
Bouyantou   1311-1320
Souddhipala   1320-1323
Yesun Timur   1323-1328
Kousala   1329-1329
Togh Timur   1329-1332
Rintchenpal   1332
Tugan Tīmūr   1332-1368
ming (1368-1644)
Zhu Yuanzhang [Hongwu]* 1368-1399
Zhu Yunwen [Jianwen] 1399-1403 
Zhu Di  [Yongle]  1403-1425 
Zhu Gaozhi  [Hongxi]  1425-1426 
Zhu Zhanji  [Xuande]  1426-1436 
Zhu Qizhen**  [Zhengtong] 1436-1450 
Zhu Jianshen  [Chengua]  1465-1488 
Zhu Youtang [Hongzhi] 1488-1506 
Zhu Houzhao [Zhengde[  1506-1522 
Zhu Zaigou  [Lonqqing]  1567-1573 
Zhu Yijun  [Wanli]  1573-1620 
Zhu Changluo  [Taichang]  1620-1621 
Zhu Yujiao  [Tianqi]   1621-1628
Zhu Yujian  [Chongzhen] 1628-1644
qing (1644-1911)
Fulin  [Shunzi]  1644-1662 
Xuanye  [Kangxi]  1662-1723 
Yinzhen  [Yongzheng] 1723-1736 
Hongli  [Qianlong]  1736-1796 
Yonganyg  [Jiaqing]  1796-1821
Minning [Daoguang]  1821-1855 
Yizhou  [Xianfeng] 1851-1862 
Zaichun (regència de Cixi [Guangxu]  1875-1909 
Pu Yi [Xuantong] 1909-1911 
* nom d’era dinàstica; ** segona vegada

Llegir més...