biblioteca

f
Arxivística i biblioteconomia

Biblioteca del British Museum de Londres

© Jgz - Fotolia.com

Servei cultural que organitza i manté el dipòsit, la classificació, la conservació i la consulta o lectura de llibres o d’altres materials gràfics.

Una biblioteca pot constituir un organisme funcionalment autònom o ésser un servei subordinat d’una institució, com ara una universitat, una acadèmia, etc. Les biblioteques poden ser objecte d’una classificació sumària, segons el règim de possessió i l’objecte (estatal, nacional, municipal, universitària, corporativa, pública o privada) o segons el contingut (general o especialitzada). De les biblioteques especialitzades, hom pot distingir entre les orientades a un sector de públic (infantils, etc.) i les que ho són per la selecció del seu fons (història social, agricultura, etc.). Altrament les biblioteques generals, sobretot les de gran magnitud, contenen, elles mateixes, seccions o col·leccions especialitzades. Les grans biblioteques han esdevingut organitzacions extremament complexes; els seus catàlegs i fitxers centralitzen milions de dades i són concebuts, cada vegada més, per ser processats mitjançant els ordinadors; les instal·lacions per a l’emmagatzematge del material bibliogràfic assoleixen desenes de quilòmetres d’extensió i impliquen edificis immensos i sistemes mecanitzats de transport interior; aquestes organitzacions són servides per una nombrosa plantilla especialitzada (bibliotecari; biblioteconomia). Com a institucions de cultura, les biblioteques han tingut i tenen una importància bàsica; actualment constitueixen una peça clau en el sistema educatiu i la recerca científica i erudita d’un país. El concepte general de biblioteca, com a conjunt de recursos informatius organitzats i accessibles, continua sent vàlid, però les biblioteques estan evolucionant extraordinàriament. Les noves tecnologies i particularment internet han produït canvis en la comunicació, la investigació, l’aprenentatge i l’oci que han afectat també les biblioteques, els espais de les quals perden importància mentre que es proporcionen nous serveis, com ara la consulta remota dels catàlegs i els documents digitals —digitals des de la seva creació o documents originalment en un altre suport i que es digitalitzen posteriorment.

Organització i funcionament de les biblioteques

Una de les funcions més delicades d’una biblioteca és l’adquisició de nou material bibliogràfic, per tal com cap biblioteca del món no pot proposar-se el programa d’adquirir tot allò que hom publica o que hi ha publicat. S’imposa, així, un criteri sistemàtic de selecció, que és en funció del caràcter de la biblioteca o dels camps que tingui la missió de cobrir. Les biblioteques nacionals acumulen sistemàticament tota la bibliografia publicada dins un àmbit territorial determinat; les biblioteques municipals no poden negligir l’adquisició de les obres que tracten de la seva ciutat; les biblioteques de corporacions acadèmiques procuren de reunir una col·lecció al més completa possible del camp de la seva especialització.

Com més gran és una biblioteca, més inservible és sense una bona classificació, catalogació i connexió amb bases de dades bibliogràfiques. El procés de classificació i catalogació té les següents parts: encapçalament de la fitxa o entrada del catàleg, descripció de l’objecte catalogat, determinació del tema o matèria, classificació, i ordenament de les fitxes o dades de catalogació. L’encapçalament més corrent es basa en el cognom de l’autor. La descripció conté el nom complet de l’autor, el títol, el nombre de l’edició, el lloc i any de publicació, el format, el nombre de pàgines o de volums, etc. La classificació consisteix a establir agrupacions entre els objectes que formen part d’una biblioteca que tenen alguna cosa en comú. Es pot basar en el format, o en el públic al qual s’adreça (adolescents, tècnics d’empresa, mestresses de casa, etc.), però la més útil es basa en les matèries o temes. Hi ha diversos sistemes de classificació. El sistema de classificació decimal, establert per Melvil Dewey i usat des del 1876, fou adoptat per moltes biblioteques nord-americanes i, posteriorment, ha constituït la base del sistema de classificació decimal. Els criteris de classificació han estat subjectes a una revisió molt profunda els darrers cinquanta anys. La clara distinció entre diverses disciplines, que hom havia assolit al segle XIX, ha estat substituïda per una complexitat gairebé indestriable, a causa del desenvolupament de noves disciplines, de la major importància donada als sectors interdisciplinaris i de l’enorme expansió experimentada per les obres de consulta i documentació: enciclopèdies, diccionaris especialitzats, anuaris, índexs de publicacions periòdiques, etc. L’ordenament de les fitxes basades en les dades obtingudes en la descripció i catalogació de les obres permet d’establir els corresponents catàlegs. Les grans biblioteques cataloguen actualment en línia, mitjançant algun dels formats dissenyats per processar-ne les dades. En això consisteix el projecte MARC (Machine Readable Cataloging) de la Library of Congress dels EUA, que ha d’emmagatzemar la informació relativa al catàleg de la pròpia biblioteca i la dels catàlegs de les principals biblioteques europees. El servei o circulació d’una biblioteca té dues dimensions. Una, la més tradicional, consisteix a atendre els lectors o consultadors que esperen unes determinades prestacions: servir les obres, establir la possibilitat de préstec per a la lectura domiciliària, donar orientació als usuaris, etc. Cal tenir en compte que cada dia és més gran el nombre d’usuaris que no van a llegir un llibre, sinó a resoldre una consulta determinada, la qual cosa exigeix una organització i una capacitat d’orientació molt més àgils que en temps passat. Una segona dimensió s’origina en el fet que la biblioteca ha de ser un servei que arribi a tots els sectors d’una comunitat. Això no ho pot proporcionar una biblioteca aïllada, sinó un conjunt de biblioteques, territorialment ben repartides, coordinades entre si i amb un servei d’intercanvi de llibres d’informació. Els microfilms, els microimpresos, la xerocòpia, la telecòpia i la informàtica han revolucionat a escala mundial les possibilitats d’intercanviar biblioteques.

La història de les biblioteques

Les biblioteques de l’antiguitat

Els aplecs més antics de textos escrits conservats que mereixen el nom de biblioteca són la gran col·lecció de tauletes d’argila en escriptura cuneïforme, la major part en llengua eblaïta procedent del palau reial (ca. 2400-2250 aC) d’Elba, ciutat d’uns 250.000 habitants, que estava situada prop del port d’Ugarit a uns 55 km al sud-oest d’Alep, descoberta el 1975 per una expedició italiana dirigida per Paolo Matthiae, i la del palau d’Assurbanipal (668-626 aC) a Nínive, descoberta al final del segle passat i conservada al British Museum. Bé que gran part d’aquells texts tenen el caràcter de documentació d’arxiu, la presència de poemes, escrits litúrgics i didàctics, càlculs astronòmics, pesos i mesures, etc., i l’existència d’una ordenació de signatures, d’indicacions de procedència i de catàlegs parcials, els acosten al concepte actual de biblioteca. A l’Egipte preptolemaic hi hagué col·leccions de documents i texts en papir en temples i palaus reials (Tebes, Tel el-’Amarna, Karnak). La primera menció segura de l’existència de biblioteques a l’antiga Grècia fa referència a les grans escoles filosòfiques del segle IV aC a Atenes; l’Acadèmia de Plató i l’escola d’Epicur posseïren biblioteques; la més important, però, sembla haver estat la de l’escola peripatètica d’Aristòtil, la qual, després de diverses vicissituds, fou portada vers l’any 82 aC per Sul·la a Roma, on Andrònic de Rodes elaborà la recensió dels manuscrits aristotèlics utilitzada fins als nostres dies. Altres ciutats gregues com Rodes i Cos posseïren biblioteques, i un actiu mercat de llibres que hi havia a Atenes des del segle V aC incrementà col·leccions particulars, d’algunes de les quals hi ha notícies evidents, com les d’Empúries, Euclides, Isòcrates, Polibi i Plutarc, a l’època imperial. Les biblioteques més famoses de l’antiguitat clàssica foren la biblioteca d’Alexandria i la de Pèrgam. La biblioteca d’Alexandria fou el centre d’atracció dels savis i dels erudits del seu temps i un punt de reunió dels texts de la cultura grega i d’altres països del Pròxim Orient i la Mediterrània, que eren allí mateix traslladats al grec. A Egipte hi hagué altres biblioteques, de les quals han estat descoberts una gran quantitat de papirs en coves pròximes a llocs d’antics pobles i edificacions. Bé que fundada almenys un segle després, la biblioteca de Pèrgam és considerada com la rival de la d’Alexandria. A l’Àsia Menor encara hi ha restes de les sales, aixecades per la dinastia dels atàlides, annexes al temple d’Atena. Hom emprà ací probablement per primera vegada l’anomenada charta pergamena (‘pergamí’) com a material d’escriptura. Segons Plutarc, Marc Antoni saquejà la biblioteca i traslladà a Alexandria els seus 200.000 volums per fer-ne do a Cleòpatra. Les primeres biblioteques romanes foren privades, i els seus fons principals provenien de les biblioteques gregues i dels regnes de l’Àsia Menor. Al cap d’uns quants anys d’haver arribat a Roma la col·lecció d’Aristòtil, Lúcul formà la seva biblioteca a Túscul amb llibres també d’origen grec. Totes les vil·les romanes posseïen la seva pròpia biblioteca, segons reporten Ciceró, Sèneca i, encara, el segle II, Llucià, alguna de les quals havia arribat als 62.000 volums. La primera biblioteca pública fou oberta a Roma pel senador Asini Pol·lió (39 aC), i August erigí així mateix una sèrie de biblioteques, totes annexes a un temple i d’estructura semblant a la de Pèrgam, com l’Octaviana i la Palatina. La més important de les biblioteques romanes devia ésser la Ulpiana, fundada per Trajà (100 dC), que subsistí fins al segle V. Durant el segle II dC nombroses ciutats a les diverses províncies de l’Imperi posseïren biblioteques municipals subsidiàries de les escoles, establertes sovint per fundació imperial. Hi ha notícies de Comum (Como), Tibur (Tívoli), Milà, Timgad (a Numídia) i Efes (a l’Àsia Menor). De les descripcions contingudes en les obres literàries i de les excavacions i restes d’antigues biblioteques hom pot deduir que a partir de Pèrgam la disposició de l’edifici era d’una sala encarada a orient precedida d’un pòrtic o columnata. Aquesta és també la disposició que donà Vitruvi a les biblioteques privades. Entorn de la sala, a l’interior, una galeria revestida d’armaris o prestatges de fusta contenia els volums o rotlles amb el front a l’exterior i el títol penjant. La biblioteca antiga era normalment annexa a un santuari, un temple o un sepulcre d’un home il·lustre; solia tenir caràcter monumental, amb ornamentació d’estàtues, medallons o pintures. Consta també que, almenys en les grans biblioteques públiques i en algunes de privades, hi havia catàleg o índexs.

Les primeres comunitats cristianes posseïren ja des del segle I col·leccions de llibres, especialment de les Escriptures. Fou en aquesta època que els rotlles o volums començaren a ser substituïts per la forma de llibre o còdex, que no fou generalitzada en les obres paganes fins als segles III o IV. La biblioteca més important de la naixent Església fou la d’Orígenes a la seva escola de Cesarea, al segle III. D’aquesta ciutat i d’altres de l’Àsia Menor, d’Atenes i d’Alexandria, Constantí el Gran i els seus successors fins a Justinià recolliren llibres cristians i texts clàssics. Foren així mateix dipòsits d’aquells texts les biblioteques dels monestirs del mont Athos, recés eclesiàstic des de l’època de Constantí, algunes de les quals han arribat intactes fins als nostres dies.

Les biblioteques a l’alta edat mitjana

Les invasions dels pobles nòrdics a l’Imperi d’Occident iniciades al començament del segle V destruïren les biblioteques imperials esteses per gran part d’Itàlia. Molts dels seus volums, que contenien la gran tradició clàssica llatina, foren conservats en biblioteques particulars i consta que a Roma el comerç de llibres i la còpia de texts d’autors populars no foren mai interromputs. Importants dipòsits de llibres clàssics conjuntament amb els texts eclesiàstics llatins foren establerts a les comunitats cristianes de Vivari, al sud d’Itàlia, fundada per Cassiodor, les formades a Narbona, a Nimes (per Sidoni Apol·linar) i als monestirs de Montecassino i Bobbio a Itàlia. Durant tota l’edat mitjana, des de la fundació de Montecassino (529) fins al segle XV, les biblioteques de l’Europa occidental foren exclusivament eclesiàstiques, pertanyents als monestirs o a les catedrals i, a partir del segle XIII, a les universitats. La regla benedictina, amb les seves prescripcions obligant a la lectura i a l’escriptura, posava els fonaments del scriptorim i la biblioteca que hi hagué en tots els monestirs que l’orde estengué per Europa. Al principi del segle V sant Patrici, format al monestir de Sant Martí de Tours, portà a Irlanda, amb la fundació de comunitats cristianes, el coneixement de les Escriptures i dels autors llatins i grecs, còpies dels quals es multiplicaren en els monestirs i les escoles del país. Un deixeble d’aquestes, sant Columbà (540-615), fundà a França els dos grans monestirs de Corbie i de Luxeuil, centre d’atracció de texts i també de difusió de còpies d’una gran riquesa paleogràfica, i a Itàlia, poc abans de la seva mort l’any 615, el monestir de Bobbio, que esdevingué aviat dipòsit important de manuscrits procedents de les devastades regions d’Itàlia, palimpsests amb texts clàssics i dels primers temps del cristianisme. Un deixeble de sant Columbà fundà prop del llac de Constança el monestir després anomenat de Sankt Gallen (614), que posseí també una important col·lecció de texts llatins. Al segle VII foren fundats a Anglaterra els monestirs de Jarrow i Wearmouth, on Beda escriví les seves obres; el segle següent sant Bonifaci establí a Fulda, Alemanya, el seu convent, amb una important biblioteca (744). Poc temps després fou establerta l’escola del convent de York, amb una biblioteca d’importància semblant a les italianes, on florí Alcuí. La forma benedictina de Cluny (910) incrementà la creació de cases de religió —més de 300 en les dues centúries següents—, totes les quals tenien biblioteques i scriptoria. Les biblioteques monàstiques, fins al segle XV, eren repartides per diversos indrets: els llibres litúrgics en dependències properes a la sagristia, els d’estudi als locals de l’escola, i els de simple lectura prop del refectori o del dormitori. Al claustre hi havia la biblioteca general en els corresponents armaria. Hom conserva alguns catàlegs del segle IX, com els de Sankt Gallen, Bobbio, Reichenau, amb els llibres sotmesos a una succinta classificació per matèries.

Les biblioteques de la baixa edat mitjana i de l’humanisme

Els segles XIII i XIV portaren un canvi profund a les biblioteques medievals. Diversos factors hi confluïren: l’expandiment de la cultura fora dels monestirs i les cases religioses amb la florida de les universitats i l’interès reial i de la noblesa en la formació de biblioteques privades, l’increment del comerç de llibres i la progressiva substitució del pergamí pel paper, amb l’abaratiment del llibre, i el lent desvetllament de l’humanisme, que s’encaminà vers la biblioteca moderna. Les biblioteques universitàries tingueren el seu origen generalment en donatius dels fundadors, com la de París, el 1253, iniciada amb el de Robert de Sorbon, o la d’Oxford, amb el del bisbe de Worcester Thomas Cobhan (1327). Bolonya, Cambridge, Salamanca, Praga i Viena tingueren aviat biblioteques que, per altra banda, no arribaren a una real importància fins al Renaixement. Les col·leccions privades de llibres prengueren un gran increment. La més notable fou la de Richard de Bury (1287-1345), autor del Philobiblon, a Anglaterra, conservada fins al segle XVI. A Itàlia, els primers humanistes, Petrarca (1304-1374), Boccaccio i, especialment, Poggio Bracciolini (1380-1459), recorregueren les antigues abadies i es relacionaren amb els mercaders d’orient a la recerca de texts clàssics grecs i llatins.

La tradició de les biblioteques als pobles de l’Islam remunta al segle VIII, en incorporar a l’aràbic la tradició de texts grecs mèdics, matemàtics i científics, l’obra d’Aristòtil inclosa. Des del segle IX una important xarxa de biblioteques s’estengué per tot el món islàmic, des de Bagdad, sota Hārn al’Rašīd, el Caire i Alexandria fins a Còrdova, Toledo i Granada.

La invasió de Constantinoble, amb la consegüent dispersió de texts grecs conservats a les biblioteques imperials i el successiu descobriment dels texts clàssics llatins ja iniciat al segle XIV, impulsà la formació de les grans biblioteques particulars, especialment a Itàlia, aplegades pels humanistes sota els auspicis dels prínceps del Renaixement. Cosme de Mèdici fundà a Florència la Biblioteca Medicea, i Lorenzo el Magnífic la Laurenziana. Amb l’ajuda dels humanistes Agnolo Poliziano i Pico della Mirandola i els grecs Làscaris i Aurispa, Lorenzo de Mèdici aplegà a la seva biblioteca tresors de manuscrits grecs dels monestirs del mont Athos i de Constantinoble. Al mateix temps, i amb els fons de la biblioteca del cardenal Bessarió, a Venècia fou fundada la Biblioteca Marciana, també d’una gran riquesa. A París fou important la biblioteca establerta per Carles V al Louvre, i a Avinyó la biblioteca papal fundada per Joan XXII, dispersada després del retorn del pontificat a Roma. A mitjan segle XV, sota Nicolau V, fou organitzada i oberta al públic la Biblioteca Vaticana, enriquida pel seu successor Calixt III amb manuscrits salvats de la destrucció de Constantinoble. A Anglaterra, entre el 1536 i el1540, foren suprimides les comunitats religioses i dispersades les seves biblioteques, i el 1550 les biblioteques universitàries foren expurgades, amb pèrdues bibliogràfiques incalculables.

Les biblioteques de l’època moderna

La definitiva adaptació del paper com a material librari i la invenció de tipus mòbils en la impremta tingueren una considerable influència en l’evolució de la biblioteca. Aquesta se separà definitivament dels scriptorium i, per contra, fou dotada invariablement d’una assignació per a l’adquisició de llibres, aparegué l’ofici de bibliotecari administrador i calgué fer cara als problemes que l’augment ràpid de les adquisicions provocava. Els llibres habitualment encadenats a les biblioteques dels segles XIV i XV i col·locats de pla sobre pupitres foren disposats verticalment en prestatgeries arrambades a les parets. La biblioteca d’El Escorial, fundada el 1584, ja disposà els seus volums lliurement en armaris accessibles. Els problemes d’organització de grans col·leccions de llibres produïren el 1627 la primera obra sobre biblioteconomia, Avis pour dresser une bibliothèque, de Gabriel Naudé, al qual el 1642 el cardenal Mazzarino encarregà l’organització d’una gran biblioteca que portés el seu nom. L’obra de Naudé fou traduïda a l’anglès per John Evelyn i tingué una gran influència en l’organització de les biblioteques modernes. La idea bàsica que les informava era l’accés lliure dels estudiosos, és a dir, el caràcter públic de la col·lecció de llibres. L’any 1602 Thomas Bodley donà la seva important col·lecció a la Universitat d’Oxford, i el 1609 fou inaugurada a Milà la Biblioteca Ambrosiana, fundada pel cardenal Borromeo, considerada la primera biblioteca pública. Però fou Leibniz qui posà les primeres bases per a una organització bibliogràfica que tingués com a fi essencial l’accés al coneixement del progrés científic. Els ideals de Leibniz foren realitzats a la biblioteca universitària de Göttingen (Alemanya). S’estengué la reorganització de les biblioteques universitàries, acadèmiques i eclesiàstiques, en funció de la seva nova comesa d’ajuda als estudis històrics i a la filosofia experimental o la investigació científica. La Biblioteca Vaticana facilità l’accés als seus fons de llibres i documents, i els bol·landistes de Bèlgica i els mauristes establiren en les seves biblioteques unes bases per a la crítica textual. Després de la Revolució Francesa foren expropiades les biblioteques eclesiàstiques i els fons passaren a enriquir les biblioteques universitàries o a formar biblioteques de cultura popular, a la mateixa França (1789), a Alemanya (1803) i també als Països Catalans (1835). L’expansió d’aquest darrer tipus de biblioteques fou, malgrat tot, lenta, i prengué directrius distintes als diversos països en el transcurs del segle XIX, fins a arribar a la gran expansió assolida durant el segle XX.

Les biblioteques al món

Les biblioteques dels Països Catalans

Les biblioteques aparegueren als Països Catalans en els principals centres religiosos cristians. Les més antigues es remunten al segle X i són les de les catedrals de Barcelona, Girona i Elna, i les dels monestirs de Ripoll, Cuixà, Montserrat, Sant Benet de Bages i Sant Cugat del Vallès. Al segle XIII s’hi afegiren les de les catedrals de Tarragona, Tortosa i València, i la del monestir de Poblet. La biblioteca reial, molt important, fou catalogada en temps de Martí I (uns 600 volums), continuada per Alfons el Magnànim a la cort de Nàpols i traslladada per Ferran d’Aragó, duc de Calàbria, a València, al monestir de Sant Miquel dels Reis. Fou important també la de Benet XIII a Avinyó, després traslladada a Peníscola, continuada per Climent VIII. Una biblioteca especialitzada fou la de l’Escola Lul·liana de Barcelona, que el 1444 reunia més de 200 manuscrits lul·lians, en part conservats actualment a la Biblioteca Nacional de Baviera, procedents de la Palatina de Mannheim, on havien anat a parar per a l’edició maguntina de les obres de Llull.

El Renaixement i l’aparició de la impremta donaren lloc a la formació de biblioteques humanístiques, com les de Pere Miquel Carbonell i de Miquel Mai a Barcelona, i la d’Antoni Agustí a Tarragona (amb el primer catàleg imprès al món, el 1586). Pere Antoni d’Aragó donà al monestir de Poblet, el 1690, la seva biblioteca de més de 4.000 volums, que es conservà fins al 1835. La biblioteca del monestir de Montserrat fou destruïda el 1811, el mateix any que la de la seu de Tarragona.

Les primeres biblioteques públiques foren la de la catedral de Barcelona, oberta pel bisbe Sapera al principi del segle XV, i la fundada el 1508 a Santa Maria del Pi per Pere Joan Matoses. El 1655 el canonge barceloní Josep Jeroni Besora llegà la seva biblioteca de 5.573 volums al convent dels carmelites descalços de Sant Josep. El 1730 el dominicà Tomàs Ripoll fundà una biblioteca pública de més de 15.000 volums a Santa Caterina de Barcelona.

Al segle XVIII l’afecció a la història i a les ciències auxiliars i naturals fomentà la creació d’importants biblioteques privades, com la de Pau-Ignasi de Dalmases, la de Josep de Móra i Catà, marquès de Lló, la botànica dels Salvadors de Barcelona, la jurídica que reuní Josep Finestres a Cervera, la de Gregori Maians i Siscar a Oliva, la de Francesc Pérez i Baier a València, la de Manuel Martí a Alacant, la que, aplegada a Itàlia, el cardenal Antoni Despuig instal·là a la seva possessió de Raixa (Mallorca), la de Josep de Togores, comte d’Aiamans, comprada l’any 1926 pel monestir de Montserrat, la dels marquesos de Vivot a la Ciutat de Mallorca i la dels Ramis a Maó. Entre les altres biblioteques religioses de Barcelona, cal esmentar les dels agustins calçats (15.000 volums), dels carmelitans descalços (10.000 volums), dels franciscans (10.000 volums) i dels mercenaris (6.000 volums), totes semipúbliques. A València foren importants, ja al segle XVIII, la de la Universitat (fundada el 1785) i la del Col·legi del Patriarca. A Tarragona, el canonge Ramon Foguet llegà la seva biblioteca de més de 4.000 volums al convent dels franciscans el 1794. Al monestir de Bellpuig de les Avellanes, hom reuní un conjunt valuosíssim de manuscrits i de volums impresos sobre història catalana i eclesiàstica. A Vic, el bisbe Veyan convertí la biblioteca episcopal en pública. Les acadèmies foren igualment l’origen de biblioteques importants. El 1772 el bisbe Josep Climent fundà la Biblioteca Episcopal de Barcelona, en la qual fou creada una Biblioteca Catalana per iniciativa del bibliotecari Ignasi Torres i Amat, oberta al públic el 1819. Una bona biblioteca especialitzada fou la del Col·legi de Cirurgia de Barcelona.

Al segle XIX l’esforç per a secularitzar la cultura afectà també les biblioteques. Ja durant l’ocupació napoleònica s’intentà crear a Barcelona una biblioteca pública amb els fons conventuals i privats segrestats. I el 1835, després de la crema de convents, també a Barcelona s’aplegaren fins a 133. 855 volums, que foren l’origen de la Biblioteca de la Universitat de Barcelona, la més important dels Països Catalans durant el segle XIX; en aquesta ocasió fou considerablement ampliada la Biblioteca de la Universitat de València i fou acabada la Biblioteca Pública de Palma. Altres biblioteques es formaren al voltant de les noves entitats, com la de l’Ateneu Barcelonès o la del Centre de Lectura de Reus. La filantropia cultural motivà la fundació de biblioteques públiques, com la de Víctor Balaguer a Vilanova i la Geltrú (1884) i la de Rossend Arús a Barcelona Biblioteca Pública Arús. La creació d’una biblioteca d’autèntica projecció nacional fou proposada per l’Institut d’Estudis Catalans (1907), i així, sota el patronatge de la Mancomunitat de Catalunya, fou inaugurada l’any 1914 amb el nom de Biblioteca de Catalunya. Simultàniament fou creat el servei de biblioteques populars biblioteca popular arreu del Principat (complementat i estès a Andorra i a les Illes per l’obra de les biblioteques populars de la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis). També molts municipis dels Països Catalans han emprès pel seu compte la creació de biblioteques públiques. Amb l’Estatut d’Autonomia de Catalunya del 1979, correspon a la Generalitat de Catalunya la competència exclusiva en matèria de cultura i de biblioteques. Amb l’objectiu de normalitzar i establir les línies i els organismes que constitueixen el sistema bibliotecari de Catalunya, el Parlament de Catalunya aprovà el 1981 la Llei de Biblioteques, que afecta tant les públiques com les que, sense ser-ho, tenen el caràcter de servei d’interès públic general. El 1993 una nova Llei de biblioteques, que recollia la del 1981, fixà el sistema bibliotecari català en tres nivells: la Biblioteca de Catalunya, que té l’estatut de biblioteca nacional, el sistema de lectura pública i, en tercer lloc, les biblioteques universitàries, d’ensenyament no universitari i especialitzades. De les biblioteques religioses contemporànies cal destacar, a més de la del Col·legi del Patriarca a València, la Biblioteca Balmes de Barcelona, la Biblioteca Borja de Sant Cugat del Vallès, la dels jesuïtes, i la biblioteca de Montserrat. Entre altres biblioteques especialitzades cal destacar, a Barcelona, la de l’Institut Municipal d’Història, la del Col·legi d’Advocats, la de l’Escola d’Enginyers i la del Foment del Treball Nacional, de temes econòmics. Les biblioteques privades més importants són les de Miquel Mateu i Pla a Peralada, la de Pau Font de Rubinat a Reus i la Biblioteca Bartomeu March, a Palma.

L’agost del 2023 la biblioteca Gabriel García Márquez, del districte de Sant Martí de Barcelona, fou designada millor biblioteca pública del món per la Federació Internacional d’Associacions i Institucions Bibliotecàries (IFLA). L’equipament, inaugurat el maig del 2022 i guardonat amb el premi Ciutat de Barcelona d’arquitectura 2022, és obra dels arquitectes Elena Orte i Guillermo Sevillano (SUMA Arquitectura). Amb un espectacular disseny en fusta i vidre, ocupa 4.000 m2 i té una capacitat prevista per a 40.000 llibres.

Principals biblioteques dels Països Catalans

Generals 

  • Biblioteca de Catalunya (Barcelona, 986.000 volums)
  • Biblioteca de la Universitat de Barcelona (Barcelona, 2.000.000 volums)
  • Universitat Autònoma de Barcelona (Bellaterra, 467.000 volums)
  • Ateneu Barcelonès (Barcelona, 447.000 volums)
  • Biblioteca de l’Abadia de Montserrat (Montserrat, 270.000 volums)
  • Universitat de València (València, 130.000 volums)
  • Biblioteca de la Caixa d’Estalvis de Sabadell – Central (Sabadell, 114 830 volums)
  • Biblioteca Popular Joan Miró (Barcelona, 2.000.000 volums)
  • Biblioteca Popular Sant Pau (Barcelona, 25.810 volums)
  • Biblioteca Pública (Palma, 119.000 volums)
  • Biblioteca Pública (Girona, 170. 931 volums)
  • Mediateca (Perpinyà, 226.000 volums)
  • Biblioteca Pública (Tarragona, 178.050 volums)
  • Centre de Lectura (Reus, 80.000 volums)
  • Biblioteca de la Caixa d’Estalvis Laietana (Mataró, 93.315 volums)
  • Biblioteca Municipal (València, 52.000 volums)
  • Biblioteca-Museu Víctor Balaguer (Vilanova i la Geltrú, 50.000 volums)
  • Biblioteca Pública de Maó (Maó, 41.000 volums)
  • Biblioteca Soler i Palet (Terrassa, 53.000 volums)
  • Biblioteca Pública (Lleida, 82.494 volums)
  • Biblioteca Valenciana (València, 130.000 volums)
  • Biblioteca Universitària (Perpinyà, 117.000 volums)
  • Universitat Pompeu Fabra (Barcelona, 120.000 volums)
  • Universitat Rovira i Virgili (Tarragona, 93.000 volums)

Bibliografia - Biblioteconomia

  • Biblioteca Bergnes de las Casas (Barcelona, 34.000 volums)
  • Escola Universitària Jordi Rubió i Balaguer de Biblioteconomia i Documentació (Barcelona, 18.000 volums)

Filosofia i religió

  • Biblioteca Pública Episcopal del Seminari (Barcelona, 400.000 volums)
  • Biblioteca Borja (Sant Cugat del Vallès, 260.000 volums)
  • Convent dels Caputxins de Sarrià (Barcelona, 70.000 volums)
  • Facultat de Filosofia (UB) (Barcelona, 42.000 volums)
  • Biblioteca dels Franciscans de Catalunya (Barcelona, 40.000 volums)
  • Biblioteca Balmesiana. Fundació de Cultura Religiosa (Barcelona, 40.000 volums)
  • Biblioteca Arquebisbal (València, 24.000 volums)
  • Col·legi del Corpus Christi (València, 10.000 volums)

Ciències socials

  • Col·legi d’Advocats (Barcelona, 250.000 volums)
  • Facultat de Ciències Econòmiques (Barcelona, 128.000 volums )
  • Facultat de Dret (Barcelona, 115.000 volums)
  • Cambra Oficial de Comerç, Indústria i Navegació (Barcelona, 18.000 volums)
  • Foment del Treball Nacional (Barcelona, 72.000 volums)
  • Escola Superior d’Administració i Direcció d’Empreses (ESADE) (Barcelona, 43.000 volums)
  • Consorci d’Informació i Documentació de Catalunya (CIDC) (Barcelona, 22.200 volums)
  • Rosa Sensat (Barcelona, 26.000 volums)
  • Institut Catòlic d’Estudis Socials (ICESB) (Barcelona, 31.000 volums)
  • Institut Municipal d’Educació – Biblioteca Artur Martorell (Barcelona, 27.000 volums)
  • Parlament de Catalunya (Barcelona, 26.000 volums)
  • Institut d’Estadística de Catalunya (Barcelona, 40.000 volums)

Ciència i tècnica

  • Facultat de Medicina (Universitat de Barcelona) (Barcelona, 210.000 volums)
  • Acadèmia de Ciències Mèdiques de Catalunya i Balears (Barcelona, 80.000 volums)
  • Reial Acadèmia de Ciències i Arts (Barcelona, 95.000 volums)
  • Escola Tècnica Superior d’Enginyers Industrials (Universitat Politècnica de Catalunya) (Barcelona, 55.000 volums)
  • Facultat de Geologia (Barcelona, 50.000 volums)
  • Associació d’Enginyers Industrials de Catalunya (Barcelona, 34.000 volums)
  • CETS. Institut Químic de Sarrià

Les biblioteques de les illes Britàniques i dels països nòrdics

Els països britànics són dels de més gran tradició en matèria de biblioteques, en antiguitat, qualitat i extensió. Un sistema flexible, eficaç i notablement descentralitzat cobreix tot l’àmbit de l’Estat britànic i abraça els diversos plans socials (escoles, municipis, hospitals, universitats, establiments penitenciaris, etc.). Actualment hi ha a la Gran Bretanya i a Irlanda més de 500 biblioteques centrals, amb un elevat nombre de filials. A Anglaterra, la biblioteca del British Museum (1753) fou la biblioteca nacional fins el 1973, que es creà la British Library, que l’enclou i que, amb els fons de la National Lending Library for Science and Technology (1961) i la National Central Library (1916), amb les quals es fusionà, posseeix actualment un fons d’uns 14 milions de volums. Són nombroses les biblioteques estatals incloses en institucions científiques i organismes de govern; així, la del Natural History Museum, fins el 1963 dins el British Museum, la National Art Library, al Victoria and Albert Museum (1837), la National Reference Library for Science and Invention, antiga Patent Office Library (1855), la del Public Record Office o arxius nacionals (1838), la Central Library (1916), biblioteca central de préstec, i les de les cambres i dels departaments de govern. Entre les universitàries hi ha les més antigues de la Gran Bretanya, com la Bodleian Library d’Oxford (1602) i la de Cambridge (segle XIV). La general universitària de Londres és la més important de les modernes i conté variades col·leccions, entre les quals destaca la de Goldsmith sobre economia. La British Library of Political and Economic Science (1896), a la London School of Economics, i la biblioteca de l’School of Oriental and African Studies (1916) són fons especialitzats molt importants. Cal remarcar també les biblioteques especialitzades en història de la ciència del Warburg Institute i del Courtland Institute. El 1850 fou aprovada la primera Public Libraries Act, i el 1852 foren establertes les primeres biblioteques populars, bé que no fou fins el 1919 que es generalitzaren per obra de la fundació Andrew Carnegie (Carnegie United Kingdom Trust, 1913). Les biblioteques municipals angleses més importants són les de Birmingham (1860), Manchester (1852) i Liverpool (1852). Londres sosté des del 1425 la Guildhall Library, important en obres sobre la història de la ciutat. Són incomptables les biblioteques d’institucions privades i semiprivades, com ara la John Rylands Library (1899) de Manchester, amb importants edicions de clàssics grecs i llatins i d’obres orientals, la Lambeth Palace Library (1610), important per a la història de l’Església a Anglaterra, les de la Royal Geographic Society (1830), de la Royal Commonwealth Society (1868) i la Library Association Library (1877). A Irlanda, la National Library of the Republic of Ireland (1887), la biblioteca del Trinity College de Dublín i les universitàries de Corcaigh (Cork) i An-Gaillimh (Galway) actuen com a biblioteques nacionals i reuneixen tota la bibliografia irlandesa. Són notables les biblioteques de la Queen’s University a Belfast (1848) i de l’University College a Corcaig (1849). És molt important també el fons de la biblioteca de la Royal Dublin Society (1731). A Escòcia, la National Library of Scotland (1682), a Edimburg, amb més de 6 milions de volums, disposa d’exemplars en dipòsit legal. Cal esmentar també la biblioteca universitària d’Edimburg (1580) i la municipal de Glasgow (1874), molt riques en literatura escocesa. A Gal·les, la National Library of Wales, a Aberystwyth, amb més de 5 milions de volums, recull tots els llibres referents al domini gal·lès. És notable la biblioteca de l’University College of North Wales (1884), a Bangor.

Els països nòrdics disposen també, en general, a més de biblioteques nacionals i de centres d’ensenyament superior, d’una extensa i ramificada xarxa de biblioteques populars i escolars. La biblioteca reial (Kungliga Biblioteket; 3 milions de volums, 60.000 manuscrits), a Estocolm, és la nacional de Suècia, fundada el 1661 amb els llibres de la casa reial dels Vasa; conté el Codex Aureus dels Evangelis (750) i els Gigas Librorum o Bíblia del Diable (1200). També hi ha la de la Universitat d’Uppsala (1620), que posseeix 5 milions de volums i conté el famós Codex Argenteus. La biblioteca nacional de Noruega és la universitària d’Oslo (1811), amb 4,5 milions de volums i col·leccions de manuscrits i incunables. A Dinamarca, la principal biblioteca és la Kongelige Bibliotek (1661), que conté 4,6 milions de volums i col·leccions de manuscrits mongòlics, tibetans i nòrdics i de literatura judaica. Són notables també la Universitetsbiblioteket de Copenhaguen (1482) i la Statsbiblioteket d’Århus (1902). Les intenses relacions polítiques i culturals entre Dinamarca i Islàndia fan que l’organització de biblioteques sigui semblant. La biblioteca nacional d’Islàndia (Landsbókasafn Islands) és a Reykjavík (1818). A Finlàndia, la universitària de Hèlsinki (Helsingin Yliopiston Kirjasto) té les funcions de nacional; fou fundada a Turku el 1640 i l’any 1828 passà a Hèlsinki. Posseeix notables col·leccions de llibres de literatura russa i bàltica i de cartografia.

Les biblioteques de l’Europa occidental i meridional

Una part important de les biblioteques de l’Estat francès depèn administrativament de la Direction des Bibliothèques de France (1945): la Bibliothèque Nationale de France, i biblioteques universitàries, municipals, provincials, de préstec i de grans establiments científics com la de l’Institut de France (1795), la Bibliothèque Mazarine (1643), la Bibliothèque du Musée National d’Histoire Naturelle (1635), etc. A part d’aquest sistema, hi ha les biblioteques d’institucions científiques superiors, com les del Collège de France, de l’École Polytechnique i del Conservatoire National des Arts et Métiers (1798), dependents d’altres departaments governamentals. Les biblioteques públiques municipals, aproximadament 500, tenen suport econòmic del municipi, amb ajudes estatals irregulars. Hi ha 43 biblioteques municipals que, per raó de la seva antiguitat, són servides per funcionaris estatals; entre aquestes, destaquen les de Besançon (1694), Troyes (1651), Dijon (1701) i Lió (1693), la més important de totes. Les vint-i-tres biblioteques universitàries franceses, amb excepció de la de París, foren fundades al segle XIX. La biblioteca universitària de París comprèn la de la Sorbona (1762), general; la d’Orsay (1962), de ciències; les de dret (1876) i de farmàcia (1570); de Sainte Geneviève (1624), d’humanitats, amb més d’un milió de volums; la Bibliothèque d’Art et d’Archéologie (1918), la de l’Institut de Géographie i la de Documentation Internationale Contemporaine (1917). La Bibliothèque Nationale et Universitaire d’Estrasburg (Alsàcia) (1872) frueix d’autonomia civil i econòmica. A Occitània cal destacar les biblioteques universitàries d’Ais de Provença (1879), de Clarmont-Ferrand, de Montpeller (1890) i de Tolosa (1879). Les biblioteques universitàries de Nantes (Naoned) i de Rennes (Roazhon) (1885) són les més notables de Bretanya.

L’Estat espanyol posseeix una xarxa de biblioteques d’estructura semblant a la francesa. Els serveis són composts de tres classes de centres: les biblioteques públiques estatals de servei general, les biblioteques incorporades a institucions, corporacions, establiments d’ensenyament i centres d’investigació, i les biblioteques públiques no estatals. Les primeres depenen de la Dirección General de Archivos y Biblioteca. La Biblioteca Nacional, a Madrid, és al capdavant d’aquest sistema, que coexisteix amb la xarxa de biblioteques d’aquelles comunitats autònomes que, com Catalunya i el País Basc, tenen transferides les competències en aquesta matèria. Entre les biblioteques d’establiments científics o d’ensenyament destaquen sobretot la universitària de Madrid (segle XVI), les del Consejo Superior de Investigaciones Científicas, les dels departaments ministerials i les de les acadèmies. A Castella, entre les biblioteques públiques no estatals sobresurten la de l’Ateneo de Madrid (1820), la Biblioteca Menéndez Pelayo de Santander (1915), la biblioteca del monestir d’El Escorial, i la Biblioteca Capitular Colombina de Sevilla. Entre les biblioteques portugueses, la Biblioteca Nacional de Lisboa (1796), rica en fons antics i en temes portuguesos (especialment sobre Camões), és la més important del país. Cal destacar també la universitària de Coïmbra (1519).

A Itàlia la riquesa bibliogràfica és extraordinària. Hereva de la tradició clàssica de les primeres biblioteques monàstiques medievals, tingué també un paper brillant al Renaixement amb la biblioteca pontifícia i les dels grans mecenes florentins i venecians. La tardana unificació dels seus diversos estats afavorí la formació de biblioteques nacionals que han subsistit juntament amb les grans biblioteques històriques i eclesiàstiques. Itàlia disposa actualment de vuit biblioteques centrals. La política de biblioteques és encomanada a quinze centres regionals dependents del Ministeri d’Educació. Cal destacar la Biblioteca Nazionale Centrale de Roma (1876), la Biblioteca Nazionale Centrale de Florència, la Biblioteca Medicea - Laurenziana, també de Florència, i la Biblioteca Nazionale Marciana (1468) de Venècia, fundada, segons tradició, amb un primer donatiu de Petrarca (1352) i la incorporació posterior d’un llegat del cardenal Bessarió (1468). És remarcable la Biblioteca Ambrosiana de Milà. Són també riques en fons manuscrits i impresos rars les biblioteques de fundació privada, com la Casanatense (1700) i la Vallicelliana (1581) a Roma, l’Estense (1598) a Mòdena, i la Palatina (1769) a Parma. Entre les universitàries són notables la de Bolonya (1605), reconstruïda per Benet XIV el 1756, i la Biblioteca Nazionale Universitaria de Torí, originada per la biblioteca de la casa de Savoia. Subsisteixen com a propietats estatals, entre d’altres, les de les antigues abadies de Montecassino (529) i de Subiaco (Roma, segle X), on fou imprès el primer llibre italià. Entre les religioses no suprimides cal remarcar les capitulars de Verona i de Vercelli, i la Biblioteca Apostolica Vaticana.

Les biblioteques a Bèlgica, als Països Baixos i altres estats europeus

Bèlgica començà l’organització d’un extens sistema de biblioteques populars el 1921. Aquest sistema es fonamentava en diverses biblioteques privades o d’ordes religiosos, propietaris de valuosos fons. La Bibliothèque Royale Albert Ier és la nacional. Com aquesta darrera, són també un resultat de la secularització la universitària de Lieja (1817), amb més d’un milió de volums, i les municipals de Mons, Namur i Tournai. A Brussel·les és important la biblioteca dels Bollandistes. Entre les biblioteques flamenques cal citar la universitària de Gant (1797), d’origen i volums semblants a la de Lieja, i les municipals de Bruges i d’Anvers. Són notables la de la Universitat Catòlica de Lovaina (1636), i la del Plantin-Moretus Museum (1876), a Anvers, amb l’arxiu i material de la impremta Plantin.

La Koninklijke Bibliotheek (‘Biblioteca Reial’, 1879), a la Haia, és la biblioteca central holandesa. Allotja el catàleg nacional i posseeix col·leccions d’impresos aldins, elzevirians i plantinians, i d’obres de Spinoza. Són notables les biblioteques universitàries de Leiden (1575), amb més d’un milió de volums i importants manuscrits orientals, d’Utrecht (1584) i d’Amsterdam (1578), també amb més d’un milió de volums i col·leccions de texts hebreus i atles.

Les biblioteques suïsses més notables són les antigues monàstiques de Sankt Gallen (719), Einsiedeln (934) i Engelberg (1120), seguides en antiguitat per les universitàries, com la de Basilea (1460). La Schweizerische Landesbibliothek de Berna (1895) fa les funcions de nacional. A Ginebra hi ha les biblioteques internacionals de les Nacions Unides (1919) i de l’OIT. Actualment, un extens sistema de biblioteques cantonals, comunals i ambulants abasta tot el país.

Alemanya és un país amb una organització de biblioteques tradicionalment descentralitzada. La Deutsche Bibliothek de Frankfurt del Main és la biblioteca nacional des del 1946. El 1990 es fusionà amb la Deutsche Bücherei de Leipzig, fundada el 1912, biblioteca nacional fins al 1945 i, després, a l’antiga RDA. D’entre les biblioteques dependents dels länder és molt important la Bayerische Staatsbibliothek de Munic i la Sächsische Landesbibliothek de Dresden (1556), rica en manuscrits i llibres rars i en impresos sobre història i literatura. Entre les universitàries més importants cal remarcar la Staats-und Universitätsbibliothek d’Hamburg (1479), pública des del 1684, la Niedersächsische Staats-und Universitätsbibliothek de Göttingen (1734), com també la de Heidelberg (1386), la més antiga biblioteca universitària alemanya, amb més de 6.000 manuscrits i 3.000 papirs; la universitària de Bochum és un centre avançat en l’aplicació de sistemes d’automatització. Les biblioteques populars públiques han tingut un gran desenvolupament després de la Segona Guerra Mundial; l’obligada reconstrucció de moltes biblioteques alemanyes en permeté la completa modernització.

A Àustria subsisteixen diverses biblioteques mil·lenàries, com les dels monestirs de Sankt Peter (Salzburg), Kremsmünster, Admont i Melk, amb notables col·leccions de manuscrits i d’impresos antics. La biblioteca més important és l’Österreichische Nationalbibliothek de Viena. Són notables també les universitàries de Viena, Graz, Innsbruck i Salzburg. També a Àustria la xarxa de biblioteques populars és força completa.

Les biblioteques de l’Europa central i oriental

Les biblioteques de Polònia sofriren enormes pèrdues durant la Segona Guerra Mundial. La nacional (Biblioteka Narodowa), cap de les biblioteques del país, fou fundada el 1928 a Varsòvia i té més de cinc milions de volums. La més antiga biblioteca polonesa és, però, la Biblioteka Jagiellońska de Cracòvia (1364), que té 3,2 milions de volums, i fa les funcions de nacional per als llibres anteriors a l’any 1800.

La biblioteca més antiga de la República Txeca és la Národní knihovna (‘Biblioteca Nacional’) de Praga (1366). Conté uns 5,5 milions de volums i en depèn la Slovanská knihovna (‘Biblioteca Eslavònica’, 1924). Quant a Eslovàquia, les biblioteques més importants són la Štátna vedecká knižica (‘Biblioteca Científica Estatal’, 1924) i la Univerzitná knižica (‘Biblioteca Universitària’, 1919), cadascuna amb uns dos milions de volums. A l’antiga Txecoslovàquia (1919-92) fou creada el 1958 la Biblioteca Oficial de la República Socialista Txecoslovaca, d’àmbit estatal, que desaparegué amb la partició del país.

A Hongria, la biblioteca nacional (Országos Széchényi Könyvtár), fundada a Budapest el 1802, amb 2,6 milions de volums, és la més gran del país. Són també importants l’Egyetemi Könyvtár (‘Biblioteca Universitària’) de Budapest (1635) i la Magyar Tudományos Akadémia Könyvtára (‘Biblioteca de l’Acadèmia Hongaresa de Ciències’, 1826), amb una notable col·lecció de manuscrits orientals. Als estats balcànics, hi ha biblioteques d’antiguitat notable, com ara les biblioteques nacionals de Croàcia (Nacionala i sveučiliša biblioteka), d’Eslovènia (Narodna in univerzitetna knjižica), i, a Iugoslàvia, de Sèrbia (Narodna biblioteka Srbije), fundades el 1774, al segle XVIII, i el 1832, respectivament, i amb uns dos milions de volums cadascuna. Molt posteriors són les principals biblioteques nacionals i universitàries de Bòsnia i Hercegovina i de Macedònia, creades els primers anys d’existència de l’antiga República Socialista de Iugoslàvia. Romania disposa d’una xarxa notable de biblioteques, d’entre les quals sobresurten, pel volum dels seus fons (uns 9 milions de volums), la Biblioteca National de Bucarest, fundada el 1955, i, per la seva antiguitat (1640), la biblioteca universitària Mihai Eminescu de Iaşi (3 milions de volums).

Albània té biblioteca nacional (1922) i universitària (1957), ambdues a Tirana, i diverses biblioteques municipals. A Bulgària destaca la nacional de Sofia (1878), amb riques col·leccions de manuscrits orientals i l’arxiu històric de Bulgària. Són notables també les de la Universitat de Sofia (1888) i la de l’Acadèmia Búlgara de Ciències (1869).

D’entre les biblioteques gregues cal remarcar, a més de la biblioteca nacional (1832) a Atenes, les monàstiques del mont Athos, riques encara, malgrat les espoliacions, en manuscrits dels primers segles del cristianisme. A causa de les dimensions del seu territori i de la seva demografia, Rússia disposa d’una extensíssima xarxa de biblioteques. Tanmateix, fora d’algunes de les grans biblioteques centrals, com ara la Biblioteca Estatal de Rússia (1862), amb seu a Moscou i amb més de 40 milions de volums, o la Biblioteca de l’Acadèmia Russa de Ciències de Sant Petersburg (1774), amb uns 20 milions, les actuals xarxes de biblioteques especialitzades, escolars o populars no foren creades fins a la instauració del règim comunista (1918-91). En alguns territoris de l’antiga URSS, esdevinguts independents o inclosos a Rússia el 1991, les biblioteques creades durant aquests anys foren les primeres de tota la seva història, atès que els pobles autòctons no havien desenvolupat una escriptura en llengua pròpia, i també perquè ocupaven una posició molt perifèrica amb relació als centres culturals i polítics. En altres casos, la xarxa de biblioteques soviètica n’absorbí d’altres existents ja anteriorment. Així, a Ucraïna, destaca la biblioteca nacional parlamentària (uns 4 milions de volums), creada el 1866, al costat de la Biblioteca Cientificotècnica, creada el 1935 i amb uns dipòsits de dimensions similars; ambdues tenen la seu a Kíiv. A Bielorússia, destaca la Biblioteca Nacional, amb seu a Minsk (uns 7,5 milions de volums), creada el 1922; Armènia, Geòrgia i els estats bàltics disposen també de notables biblioteques.

Les biblioteques d’Amèrica

L’inici i el fonament de les biblioteques dels EUA són en els centres d’ensenyament de tots el graus. Les més antigues i les més importants pels seus fons són la Harvard University Library, fundada el 1638, i la Yale University Library (1707). Des del 1965 han experimentat un especial desenvolupament les biblioteques d’universitats estatals o connectades amb institucions estatals. Les principals són la Library of Congress, que fa les funcions de nacional, i la New York State Library. La fundació privada de biblioteques, o el llegat de grans sumes per a aquest objecte, és freqüent als EUA a partir del segle XIX. Una de les més importants del país, i fins i tot del món, amb aquest caràcter, és la New York Public Library. Fundacions privades també de notable importància són la Pierpont Morgan Library a Nova York, rica en texts antics; la John Crear Library, notable en fons de ciències físiques, biològiques i enginyeria, i la Newberry Library, especialitzada en humanitats, ambdues a Chicago; la Henry E. Huntington Library and Art Gallery, a San Marino (Califòrnia), amb una important col·lecció de llibres rars, manuscrits i incunables; el Hoover Institute on War, Revolution and Peace, a Stanford (Califòrnia), centre internacional d’investigacions sobre la política, l’economia i la vida social del segle XX, amb més de 25 milions d’entrades, i la Folger Shakespeare Library, a Washington. La Carnegie Corporation i altres fundacions filantròpiques, com la Rockefeller Foundation i la Ford Foundation, contribueixen, amb el Council of Library Resources, al desenvolupament i millorament de les biblioteques i de la seva tecnologia. Els EUA, d’altra banda, és el país on més s’han potenciat les biblioteques públiques de caràcter popular, orientades no pas a un alt nivell d’estudis o d’investigació, sinó a l’educació del ciutadà mitjà. Algunes d’aquestes biblioteques tenen una categoria semblant a les universitàries. A part de la New York Public Library (1895, 11 milions de volums), cal esmentar la Boston Public Library (1852), considerada la més antiga biblioteca pública municipal del món (6 milions de volums). El sosteniment i el govern de les biblioteques públiques és a càrrec dels municipis, però, a partir de la Library Services Act (1956), el Govern federal intervé activament en la seva expansió. Els EUA han estat els capdavanters de les biblioteques infantils, les quals han adquirit un gran desenvolupament durant el segle XX. Són també nombroses les biblioteques especialitzades, com la de la Hispanic Society of America de Nova York (1904), dedicada a temes hispànics, o l’antiga Boston Medical Library.

Al Canadà destaca la National Library a Ottawa (1953), amb uns 15 milions de volums, que absorbí el Canadian Bibliographic Centre, el qual funcionava des del 1950. Conté el National Union Catalog, amb més de 9 milions d’entrades, que representen més de 290 biblioteques. Hi ha, a més, les de diverses institucions oficials, com la del National Research Council d’Ottawa, les biblioteques universitàries, com la de Toronto (1862) (amb més de 6 milions de volums), i més de mil biblioteques populars.

Les biblioteques de l’Amèrica Llatina són actualment en procés de desenvolupament, bé que amb grans diferències segons els països i les regions. La Latin-American Committee of the International Federation for Documentation i la Inter-American Library School de la Universitat d’Antioquia (Medellín, Colòmbia) treballen en la formació del personal de biblioteques i en la difusió de la informació. La biblioteca més important de l’Amèrica Llatina és la Biblioteca Nacional do Rio de Janeiro, fundada per la família reial el 1810 amb fons portats de Portugal. Posseeix uns 8 milions de documents entre llibres, la notable col·lecció de manuscrits, llibres preciosos i gravats de tema brasiler i portuguès. Altres biblioteques nacionals importants són les de Buenos Aires (1810), Mèxic (1867), amb uns dos milions de volums cadascuna i més de 60 000 manuscrits la segona, la de l’Havana (1901), etc. D’altra banda, hi ha nombroses biblioteques especialitzades, algunes de notable antiguitat, com la de la Universidad Nacional Mayor de San Marcos de Lima (Perú), del 1551.

Les biblioteques de l’Índia

Hom troba també a l’Índia antiga la tradició de biblioteques monàstiques, particularment en els centres universitaris budistes de Taxila i Nālanda. En aquest últim, la biblioteca ocupava tres edificis, i la còpia de manuscrits constituïa un aspecte important del treball universitari. La gran biblioteca de Nālānda fou destruïda pel foc al segle X dC, pels tīrthica (‘no budistes’). Els monestirs jaines posseeixen una gran quantitat de manuscrits encara no catalogats. Més tard, les cases reials de bastants estats principescs també formaren grans col·leccions de manuscrits. Lord Curzon, virrei de l’Índia, seguint les idees de Macaulay, que els “natius” havien de familiaritzar-se amb el pensament i els sentiments dels clàssics europeus, fundà la Imperial Library a Calcuta, orientada a la difusió de la cultura occidental. Contràriament, sir William Jones fundà la Royal Asiatic Society of Bengal (1784), el primer centre de recerques orientals, que formà una biblioteca important i que avui continua amb el nom d’Asiatic Society. De la iniciativa privada dels col·leccionistes principescs sorgiren les col·leccions de manuscrits perses, àrabs, sànscrits i de llengües vernacles, de la Manuscript Library de Rāmpur, de la Saraswati Mahal Library de Tanjāvūr (18.000 manuscrits), de la Safdar Jang de Haidarabab, de la Khuda Bakhsh Library de Patna i de la Buhar Library de Calcuta. Els maharajàs de Tiruvatāńkur (Travancore), Maisuru i Udaipur foren menys generosos, i les seves col·leccions de manuscrits encara continuen inaccessibles al públic. Es destaquen també les col·leccions de l’Oriental Manuscripts Library de Madràs i de la Manuscripts Library de la Universitat de Tiruvatāńkur. Actualment la National Library, a Calcuta (1902), és el resultat de la fusió entre la Imperial Library i la Calcutta Public Library. Posseeix el dipòsit legal (1954) dels llibres publicats a la República de l’Índia i publica l’Indian National Bibliography (1957). La República de l’Índia, d’altra banda, té més de 1.100 biblioteques, més de la meitat de les quals depenen d’universitats o de centres d’ensenyament, unes 100 d’organismes de govern, i 250 són públiques; d’aquestes, la primera fou oberta a Delhi per la UNESCO (1951).

Les biblioteques més importants de Sri Lanka són la Public Library (1925), biblioteca municipal, i la Colombo National Museum Library (1877), ambdues a Colombo.

Les biblioteques principals del Pakistan són la Liaquat National Library a Karāchi, la Punjab Public Library (1884) a Lāhaur, i les universitàries de Karāchi i Lāhaur (1884).

Les biblioteques del Pròxim i Mitjà Orient i d’Àfrica

L’actual desenvolupament de les biblioteques als països àrabs és el resultat de la confluència de la seva mil·lenària tradició cultural, en la qual l’islam continua tenint un gran pes, amb les modernes tècniques i orientacions, introduïdes especialment per la UNESCO als seminaris de Damasc (1955), Beirut (1969) i el Caire (1962). Hi ha biblioteques nacionals al Caire (1870), Alger (1835), Rabat (1920), Tunis (1883), Beirut (1921) i Damasc (1925), i biblioteques universitàries a gairebé tots els estats. En alguns dels estats àrabs amb més influència occidental hom ha creat biblioteques d’institucions científiques, com l’Institut d’Egipte del Caire (1956), però també al Líban, el Marroc i Tunísia. Cal fer esment, també, de les biblioteques de les institucions religioses cristianes, com la del monestir de Santa Caterina del mont Sinaí, rica en manuscrits grecs i aràbics, o islàmiques, com la d’Al-Riyād (Aràbia Saudita).

Les biblioteques a Turquia, al món àrab i a l’Àfrica

Amb diferència, Turquia i Israel són els països del Pròxim Orient més ben dotats pel que fa a biblioteques. Turquia posseeix biblioteques riques en manuscrits aràbics, com la Süleymaniye d’Istanbul. La biblioteca nacional (1946) és a Ankara. La principal biblioteca de l’Estat d’Israel és la Jewish National and University Library (1892), a Jerusalem, amb uns 4 milions de volums, que conté la col·lecció més important del món d’obres hebrees i judaiques, i de la qual depenen diversos instituts d’investigació, especialment de temes hebreus. També a Jerusalem hi ha la biblioteca Gulbenkian (1929), que, juntament amb les biblioteques de Venècia i Viena, concentra la major part de la documentació armènia a la diàspora. A l’Iran destaquen la biblioteca central de Tabriz, que data del segle XV i que posseeix valuosos manuscrits i, a Teheran, la nacional i la universitària, creades al segle XX. L’única biblioteca pública afganesa és la nacional de Kabul (1931).

Una de les biblioteques nacionals africanes més importants és la d’Etiòpia (1944), a Addis Abeba, on hi ha també una interessant biblioteca universitària.

La major part de les biblioteques de l’Àfrica no àrab són de tradició francesa o britànica i han rebut un notable desenvolupament després de la independència. Les més importants pertanyen a universitats, com la de la University of East Africa (1963), que comprèn els col·legis de Kampala (Uganda), Dar es Salaam (Tanzània) i Nairobi (Kenya). A l’Àfrica occidental la Universitat de Ghana ha obert una biblioteca a Legon (Accra, 1950); és important la d’Ibadan (Nigèria), amb col·leccions sobre història i etnologia africanes. Hi ha altres biblioteques universitàries a Monròvia (Libèria), Kinshasa i Lubumbashi a la República Democràtica del Congo i Limbe (Malawi). Però només a Nigèria i a Ghana hi ha biblioteques públiques. A Sud-àfrica hi ha dues biblioteques nacionals, la South African Library (1818) a la Ciutat del Cap, i la State Library, a Pretòria (1887), i diverses de provincials i universitàries.

Les biblioteques a la Xina i al Japó

A la Xina la funció de biblioteca fou exercida històricament per les col·leccions de llibres del palau imperial. Quan el primer unificador de la Xina, Shi Huangdi, ordenà l’any 213 aC la destrucció de tots els llibres, llevat dels tècnics, en feu conservar tanmateix un exemplar al palau imperial. Aquesta biblioteca fou destruïda poc temps després en un incendi. Posteriorment la divisió típica de les històries dinàstiques comportà invariablement un capítol sobre la literatura, el yiwen, amb el catàleg de la biblioteca imperial. Això ha permès la conservació de molts títols d’obres perdudes. L’exemple més important del procés de formació d’aquestes biblioteques imperials fou la redacció dels Siku quanshu (‘Escrits complets en quatre biblioteques’). Del 1773 al 1782, sota la iniciativa de l’emperador Qianlong, arribaren a Pequín fins a 10.000 obres considerades dignes d’interès i enviades per biblioteques provincials o privades. Un equip de literats en copià 3.511 i les incorporà a la biblioteca imperial; la resta fou estudiada bibliogràficament i retornada. Les biblioteques privades aparegueren a la Xina durant la dinastia Song (segles X-XIII) gràcies a la invenció de la impremta. En l’època Tang (segles VII-X) només havien disposat de biblioteques alguns alts funcionaris. En l’època Song començaren a ser editats catàlegs de les grans biblioteques formades per les persones riques. Les restes de les antigues biblioteques imperials són conservades actualment sobretot a la Biblioteca Nacional de Pequín (1910) i a la de Nanquín (1933). Després de l’establiment de la República Popular la creació de biblioteques públiques ha tingut un notable desenvolupament. La República de la Xina (Taiwan), posseeix a la National Central Library (1954) una col·lecció de llibres rars xinesos portada del continent. Amb tot, la biblioteca pública de Taipei (Taiwan Provincial Library, 1915) i la de la National Taiwan University (1928), són les més importants del país. Al Japó històric hi havia hagut biblioteques al palau imperial, a les cases de la noblesa, a les universitats imperials i a les pagodes budistes. Moltes de les riques col·leccions privades de la noblesa encara subsisteixen. La biblioteca imperial de Tòquio(1872) ha estat reorganitzada i restaurada dins la Biblioteca Nacional del Parlament (1948).

Les biblioteques de l’Àsia del Sud-est i d’Oceania

A Myanmar les biblioteques més notables són la National Library (1952) de Rangoon i la Universities’ Central Library (1929). A Tailàndia destaca la National Library, a Bangkok, formada amb les antigues biblioteques reials (1905). A Singapurhi ha la National Library (1958) i la universitària. A Malàisia és important la de la University of Malaya, a Kuala Lumpur. A Indonèsia hi ha una biblioteca pública i una d’estatal a Jakarta i la Biblioteca Bogorensis (1842) a Bogor. A les Filipines el Bureau of Public Librairies de Manila fa les funcions de biblioteca nacional. Són importants també la de la Universidad de Santo Tomás de Manila i la Manila City Library. La biblioteca del National Institute of Science and Technology (1901), també a Manila, posseeix una col·lecció d’obres científiques i tècniques orientals de gran interès. A Austràlia la biblioteca més notable és la National Library of Australia (1961) a Canberra. Hi ha establertes, a més, sis biblioteques estatals a les corresponents capitals, catorze d’universitàries, les de diversos departaments del govern i un cos de biblioteques públiques, amb ajut estatal. El nucli de biblioteques principal de Nova Zelanda és a Wellington, amb la biblioteca del Parlament (General Assembly Library, 1858), rica en literatura neozelandesa, i també l’Alexander Turnbull Library (1918), important en bibliografia sobre el Pacífic. El National Library Service coordina els serveis de biblioteques del país.

Principals biblioteques del món 

Estat Biblioteca Nom de
Albània Biblioteka Kombëtare (Biblioteca Nacional), Tirana 1.000.000
Alemanya Deutsche Bibliothek, Die, Frankfurt del Main/Leipzig 16.600.000
Universitäts-und Landesbibliothek Sachsen-Anhalt, Halle 4.000.000
Stadt-und Universitätsbibliothek/Senckenbergische Bibliothek, Frankfurt del Main 5.000.000
Bayerische Staatsbibliothek, Munic 7.100.000
Algèria Bibliothèque Nationale, Alger 950.000
Argentina Biblioteca Nacional, Buenos Aires 2.000.000
Austràlia National Library, Sydney 4.700.000
Àustria Universitätsbibliothek, Viena 5.100.000
Österreichische Nationalbibliothek, Viena 6.179.000
Bèlgica Bibliothèque Royale Albert I, Brussel·les 3.000.000
Brasil Biblioteca Nacional, Rio de Janeiro 8.000.000
Bulgària Narodna Biblioteka Kiril i Metodij (Biblioteca Nacional), Sofia 6.700.000
Canadà University of Toronto Library, Toronto 7.744.000
National Library of Canada/Bibliothèque Nationale du Canada, Ottawa 14.500.000
Cuba Biblioteca Nacional José Martí, l’Havana 2.173.943
Dinamarca Kongelige Bibliothek, Copenhaguen 4.300.000
Egipte Biblioteca d’Alexandria, Alexandria 8.000.000
Biblioteca Nacional Egípcia, el Caire 1.500.000
Espanya Biblioteca Nacional, Madrid 1.500.000
Estats Units d’Amèrica University of California Libraries, Oakland 25.100.000
Boston Public Library and Massachusetts Regional Public Library, Boston 4.150.000
Harvard University Library, Cambridge 12.600.000
Yale University Library, New Haven 9.900.000
New York Public Library, Nova York 11.300.000
Library of Congress, Washington 104.000.000
Finlàndia Helsingin Yliopiston Kirjasto (Biblioteca Nacional i Universitària), Hèlsinki 3.000.000
França Bibliothèque Nationale de France, París 9.000.000
Bibliothèque Nationale et Universitaire, Estrasburg 3.000.000
Geòrgia Biblioteca Nacional de Geòrgia, Tbilisi 6.000.000
Gran Bretanya University of Cambridge Library, Cambridge 5.200.000
National Library of Scotland, Edimburg 6.000.000
British Library, The, Londres 13.000.000
Bodleian Library, Oxford 6.000.000
Grècia Biblioteca de la Cambra dels Diputats, Atenes 2.000.000
Holanda Universiteitsbibliotheek, Amsterdam 4.000.000
Hongria Országos Széchényi Könyvtár (Biblioteca Nacional Széchényi), Budapest 2.550.000
Índia National Library, Calcuta 2.000.000
Delhi Public Library, Delhi 970.000
Irlanda National Library of Ireland, Dublín 500.000
Islàndia Landsbókasafn Íslands Háskólabókasafn (Biblioteca Nacional Universitària), Reykjavík 725.000
Israel Jewish National and University Library, Jerusalem 4.000.000
Itàlia Biblioteca Nazionale Centrale, Florència 5.000.000
Biblioteca Centrale Vittorio Emmanuele II, Roma 4.500.000
Japó Biblioteca de la Universitat, Tòquio 6.000.000
Biblioteca Nacional Diet, Tòquio 10.400.000
Luxemburg Bibliothèque Nationale 900.000
Macedònia Narodna i univerzitetska biblioteka Sv. Kliment Ohridski (Biblioteca Nacional i Universitària), Skopje 2.550.000
Mèxic Biblioteca Nacional, Ciutat de Mèxic 2.000.000
Mongòlia Biblioteca Pública Estatal, Ulaanbaatar 3.000.000
Noruega Universitetsbiblioteket, Oslo 4.420.000
Nova Zelanda National Library of New Zealand, Wellington 750.000
Perú Biblioteca Nacional, Lima 2.670.000
Polònia Biblioteka Narodowa (Biblioteca Nacional), Varsòvia 4.990.000
Portugal Biblioteca General da Universidade, Coïmbra 800.000
Romania Biblioteca Academiei Române, Bucarest 9.400.000
Biblioteca Nationala, Bucarest 9.000.000
Rússia Biblioteka Rossijskoj Akademij Nauk (Biblioteca de l’Acadèmia de Ciències de Rússia), Sant Petersburg 19.000.000
Biblioteca Nacional de Rússia, Sant Petersburg 30.673.000
Biblioteca estatal russa, Moscou 37.000
Rossijskaja Akademij Nauk-Sibirskoje Otdelenie (Biblioteca Cientificotècnica del Departament de Sibèria de l’Acadèmia de Ciències de Rússia), Novosibirsk 13.000.000
Singapur National Library 1.500.000
Sud-àfrica State Library, Pretòria 684.000
Suècia Stockholm Universitetsbibliotek med Kungl. Vetenskapsakademiens Bibliotek (Biblioteca Universitària i de l’Acadèmia de Ciències), Estocolm 2.500.000
Uppsala Universitetsbibliotek, Uppsala 5.000.000
Suïssa Öffentliche Bibliothek der Universität Basel, Basilea 2.800.000
Eidgenössische Technische Hochschule/ ETH Bibliothek, Zuric 4.900.000
Tailàndia Biblioteca Nacional, Bangkok 900.000
Turquia Millî Kütüphane (Biblioteca Nacional), Ankara 875.000
República Txeca Národni Knihovnav. Praze (Biblioteca Estatal), Praga 6.000.000
Uruguai Biblioteca Nacional del Uruguay, Montevideo 900.000
Vaticà Biblioteca Apostòlica Vaticana 1.000.000
Veneçuela Biblioteca Nacional, Caracas 2.000.000
Xile Biblioteca Nacional de Chile, Santiago 3.500.000
Xina Beijing tushuguan (Biblioteca de Pequín), Pequín 16.000.000
Shang-hai tushuguan (Biblioteca de Xangai), Xangai 8.200.000