i moneda catalana | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

moneda catalana

substantiu femeníf
Numismàtica i sigil·lografia
Ral d’argent, de Jaume II de Mallorca (1300)
© Fototeca.cat
numismàtica numis
Moneda pròpia dels Països Catalans i d’aquelles terres sobre les quals els catalans exerciren llur domini.

El sistema monetari català fou inicialment monometàl·lic (diners d’argent, després diners d’argent lligat amb coure) i més endavant bimetàl·lic (croat d’argent, florí d’or). La comptabilitat es féu sempre en diners i llurs múltiples, el sou (dotze diners) i la lliura (240 diners o 20 sous). Els valors sou i lliura rarament coincidiren amb una moneda real i efectiva. Malgrat la diversitat de les estampes que reflecteix el mosaic de regnes de la corona catalanoaragonesa, els sobirans s’esforçaren a unificar els valors a fi de tenir un sistema monetari coherent i unes monedes intercanviables. Sota Jaume III de Mallorca i després sota Pere III, hom començà a batre el florí d’or, primera moneda d’estampa comuna i de curs general per a tots els països de la corona.

Les primeres monedes

Les primeres monedes batudes en terra catalana foren petits divisors de la dracma d’argent encunyats a Empúries (s. IV aC). Poc després (s. III aC) foren batudes les belles dracmes de plata tant a Roses (Rhode) com a Empúries (Empòrion). També a Sagunt (Arse), Xàtiva (Saitabi) i Eivissa (Ebusus) fou batuda moneda de plata, i a Eivissa, a més, moneda de bronze. A aquest primer cicle grecopúnic en seguí un altre d’ibèric en el qual, tot i mantenir-se la inspiració artística grega, la metrologia de les monedes s’anà adaptant al sistema romà, mentre que les llegendes eren gravades en alfabet ibèric (s. III-I aC). El domini romà anà imposant successivament la reducció dels tallers monetaris, l’alfabet llatí (s. I aC a I dC), les efígies imperials i, finalment, la centralització de les emissions a Roma. Les darreres emissions romanes en terres catalanes correspongueren a l’època de Claudi (41-54 dC). El 409 dC, durant la revolta de Màxim Tirà, que es proclamà emperador a Barcelona enfront d’Honori, renasqueren efímerament les monedes de plata i de bronze (síliqua i bronze de dos pesos) fabricades al taller de Barcelona. Les emissions reprengueren amb els visigots, que bateren moneda (trient d’or) als tallers de Roses, Girona, Barcelona, Tarragona, Tortosa, Sagunt i València. La invasió alarb també deixà testimonis numismàtics amb monedes de Lleida, Tortosa, Mallorca, Menorca, Dénia, Alpont, València i Xàtiva.

Diners d’argent carolingis

Integrada la Catalunya Vella dins l’organització del reialme franc després de les intervencions de Carlemany (Girona 785; Barcelona 801), els seus reis hi feren batiments monetaris. Carlemany mateix va encunyar diners d’argent a Roses, Empúries, Girona i Barcelona. Lluís el Piadós ho féu a Roses, Empúries i Barcelona, mentre que, del regnat de Carles el Calb, hom només coneix òbols (migs diners) d’argent barcelonins. Aquest darrer sobirà ja féu cessió del terç de la moneda al bisbe de Barcelona i, després, Carles el Simple donà la tonalitat de la moneda de Vic als comtes barcelonins. Unes emissions barceloneses a nom de reis carolingis (Carles i Lluís), però de tipologia estranya al món carolingi, indiquen l’inici de l’apropiació del dret de moneda pels comtes catalans.

Diners comtals i episcopals

El precedent carolingi ajuda a explicar que prop d’un segle abans que als altres regnes peninsulars als comtals catalans hom comenci a batre moneda. Al llarg del s X els comtes s’atribuïren el dret de moneda. El de Barcelona obtingué la del seu comtat en feu del bisbe i, tot actuant com a sobirà, cedí els terços del benefici de les dels comtats de Vic i Girona als bisbes respectius. És l’inici dels amonedaments comtals (moneda comtal) a Barcelona, Besalú i Cerdanya i de les episcopals (moneda episcopal) Girona i Vic. Al s XI iniciaren batiments els comtes d’Empúries i Rosselló i també els vescomtes de Cardona (vescomtat de Cardona). Al s XII els comtes d’Urgell emprengueren encunyacions mentre que, paral·lelament, el comtat de Barcelona, tot exercint de centre aglutinador, anà adquirint comtats catalans i extingint llurs monedes privatives, a la vegada que estenia el curs del diner de Barcelona. Empúries emeté moneda fins al s XIV i Urgell (en mans d’una branca menor dels comtes barcelonins), fins al s XV. En aquest darrer segle el comte del Pallars féu una emissió aïllada. I encara, en ple s XVI els senyors de Cardona, emparats en antics drets, bateren moneda local a Arbeca o Bellpuig.

El circulant auri andalusí

El circulant dels comtats catalans es nodrí dels diners i òbols propis i també, sobretot des de final del s X fins a final del XII, de la moneda d’or andalusina. A Barcelona, al s XI, l’or andalusí arribà a cobrir el 90% dels pagaments documentats. Aquest or entrava sobretot amb els imposts o paries cobrats als taifes i amb les soldades dels mercenaris catalans que actuaren en terra andalusina. Aquest flux auri no sols enriquí els comtes (adquisició dels comtats de Carcassona i de Rasès i de nombrosos castells per part de Ramon Berenguer I), sinó que també incidí en l’economia del poble menut, tal com ho demostren els petits pagaments fets amb aquesta moneda, dels quals hi ha constància. L’or emès pels comtes barcelonins al s XI fou d’imitació aràbiga, com ho fou també el que emeteren els reis castellans al segle següent (morabatins alfonsins). Probablement, en tots dos casos hom procurà d’abastar el circulant per suplir les aflacades dels tallers monetaris andalusins. Restablertes les emissions andalusines, les imitacions aràbigues cristianes cessaven de nou. El circulant auri disminuí al llarg del s XIII i fou progressivament substituït per les emissions en massa de billó català (tern de Jaume I) i després pel croat d’argent (1285), talment que hom retornà, de fet, a un monometal·lisme de l’argent que no fou trencat fins a les emissions de florins catalans d’or.

El tern i el quatern: la unificació de valors

Des de les emissions d’argent carolíngies (s. VIII-IX) els diners havien anat perdent valor amb caigudes de pes i increment de coure a l’aliatge. Les disminucions, que pretenien d’incrementar els guanys de l’emissió, foren combatudes pels embrionaris estaments ciutadans, que acabaren pactant pagaments fiscals (impost del monedatge) en canvi de no mudar la moneda. Aquestes resistències frenaren les pèrdues de valor a partir de Ramon Berenguer III, primer sobirà que acceptà un pacte d’aquesta mena. Amb Alfons I el diner barceloní s’establí a llei quaternal, és a dir a llei de 4 diners (s. obre 12 i, doncs, amb el 33% d’argent). Aquesta mateixa llei i el mateix pes regiren les emissions fetes a Aragó (diner jaquès) i a Provença (diners de la mitra i ral coronat). Malgrat la pluralitat d’estampes que reflecteix l’estructura confederal de la corona, els valors de les monedes són idèntics. L’agressivitat almohade creà dificultats econòmiques serioses als reis catalans a partir dels darrers temps d’Alfons I. A Aragó i a Catalunya, des d’Alfons I fins a Jaume I hom féu un seguit d’emissions de baixa llei. Unes (Jaume I a Aragó) haguerem d’ésser retirades, i d’altres caigueren en el més gran descrèdit, com l’emissió d’aram argentat que féu Pere I l’any 1209. La victòria de Las Navas de Tolosa (1212) semblà redreçar la situació i l’any 1213 Pere I llançà una emissió barcelonesa de bona llei de quatern. Aviat, però, la desfeta de Muret (1213) i la llarga minoritat de Jaume I posaren novament les finances reials en dificultats. L’any 1222 Jaume I féu una emissió de baixa llei (doblenc), 16% d’argent) destinada, sobretot, a eixugar deutes, però aviat es pogueren assentar unes bases més sòlides amb la creació del diner de tern 3 diners, és a dir 25% d’argent), moneda que el rei jurà solemnement de no modificar i que, tal com succeí amb el quatern, fou emesa amb estampes diferents i valor igual tant a Barcelona i a Aragó com a Mallorca i València (que en aquest període tenien moneda comuna), com a Provença. Un cop més la unitat monetària fou un fet. Els nous compromisos contrets per Jaume I establiren sòlides bases per al control de la moneda barcelonesa per part dels consellers ciutadans. En aquest temps calgué fer cara a la invasió dels prestigiosos numeraris llenguadocians de Montpeller (diner melgorès) i del Bearn (diner morlà). És possible que el tancament dels tallers comtals i el descrèdit de la moneda barcelonesa després de les emissions de baixa llei afavorissin aquesta invasió que els monarques no cessaren de perseguir.

El croat, signe de l’expansió

Seguint el corrent de redreç econòmic europeu del s XIII, l’infant Pere (futur Pere el Gran) assajà d’establir l’any 1268 una nova moneda forta d’argent. L’intent fracassà per culpa de l’oposició dels consellers barcelonins, però l’any 1273 Jaume I encunyà el primer gros català a Montpeller. El 1283 Pere el Gran encunyà una gran quantitat de pirrals d’argent a Sicília. L’any 1285 els consellers barcelonins es reteren a l’evidència de la necessitat d’una moneda de més alt valor tot afermant, però, llur control sobre els amonedaments amb la creació dels guardes de la moneda (guarda de la moneda), dos prohoms elegits pel municipi que en controlaven la qualitat. Hom creà, doncs, el diner barceloní d’argent, denominat aviat croat. El croat d’argent seguí els paràmetres del pirral sicilià i fou el model per al ral sard creat el 1322. Es mantingué la unitat de valor ara en la moneda d’argent. Els rals sards, a l’igual que els mallorquins, també prengueren el nom de croats.

El sistema monetari mallorquí

La creació d’un regne privatiu, constituït bàsicament per les Illes, els comtats de Rosselló i la Cerdanya i Montpeller comportà la creació d’un sistema de monedes diferent. L’any 1300 Jaume II de Mallorca creà el seu ral d’argent anivellat amb el gros de Montpeller de Jaume I, és a dir a 60 el marc i llei d’11 diners. També introduí un nou sistema de billó a llei de 2,75 diners (23% d’argent) i valors de doblers, diners i malles a talles d’11,22 i 44 sous el marc. El 1310 creà un ral d’or d’inspiració francesa a llei de 23 quirats i talla 60 peces el marc. Disposà també l’equivalència entre el ral d’argent i el diner d’1/16. Aquest canvi era favorable al diner (l’equilibri era 1/19) i originà la fugida immediata de rals d’argent, cosa que obligà el rei a autoritzar el curs del carlí o ral sicilià que, en ésser equilibrat a 1/16 no era exportat. Els jurats de l’illa proposaren un canvi a 1/22 a fi de retenir la plata. Aquests problemes dificultaren el curs normal de la plata i la moneda mallorquina fou majoritàriament de billó. L’or hi fou encunyat en molt petita quantitat.

Primers intents de moneda d’or. El florí

Havent deixat de córrer l’or andalusí, a final del s XIII el circulant era format gairebé exclusivament de diners de billó i croats d’argent. L’any 1283 Pere el Gran baté a Sicília la primera moneda àuria catalana després de les velles imitacions del numerari andalusí ( mancús )del s XI). Fou el pirrial d’or o agostar que, tot seguint la tradició àuria dels augustals normands s’adaptava a la metrologia dels saluto d’oro napolitans angevins. El pirrial d’or, gairebé d’or pur, no tingué, però, continuïtat i les emissions dels seus successors foren simbòliques, com en el cas dels rals d’or mallorquins de la branca privativa (Jaume II i Sanç). El 1338 Pere III féu un altre assaig a Sardenya (l’alfonsí d’or) que tampoc no es consolidà. A conseqüència dels enfrontaments entre Jaume III de Mallorca i Pere III, el rei mallorquí féu batre a Perpinyà diversos tipus monetaris d’alt prestigi a fi d’adinerar al màxim els seus migrats recursos. Així imità el gros tornès francès i el florí d’or mallorquí en els quals gravà, però, REX MAIORICAR (um). Aquesta iniciativa de Jaume III fou continuada per Pere III, que, en incorporar el regne de Mallorca, creà, d’una banda el seu propi florí (1346) i de l’altra, reprengué el batiment del ral d’or mallorquí a un ritme apreciable. Pere III establí per al florí una talla de 65 el marc i una llei de 13,75 quirats (98,9% d’or). Aviat hom demostrà que el florí català no podia competir en el mercat amb el florentí i Pere III es veié obligat a rebaixar-ne progressivament la llei. Poc temps més tard (1365) el florí trobava el seu equilibri a 18 quirats de llei (75% d’or) amb una bona acceptació de mercat que mantenia acceptables els guanys d’emissió. El nou florí feble tingué menys acceptació a França però penetrà fortament a Castella i a Navarra, on arribà a constituir un contingent important del circulant. El nou florí de 18 quirats es mantingué invariat fins al temps de Ferran II i això n'afermà el prestigi, de tal manera que acabà essent la moneda de referència a Castella, sempre somoguda per les alteracions monetàries. El florí d’or reforçà el circulant català dels s XIV i XV, però no arribà a tenir mai la presència abassegadora que havia tingut el mancús. Bateren florins els tallers monetaris de Perpinyà, Barcelona, València i Ciutat de Mallorca i sols una petita marca distingia les produccions de cada taller, de manera que el florí constituí la primera moneda d’estampa uniforme i de curs general a la corona catalanoaragonesa. Pere III també intentà de batre florins a Saragossa, però l’encunyació durà només tres anys car els aragonesos preferiren de mantenir l’emissió del diner jaquès com a moneda exclusiva.

La unificació de l’argent: 1407-1422

La incorporació de Mallorca aportà una moneda d’argent a 60 el marc, sensiblement diferent, doncs, dels croats sicilians, barcelonins i sards a talla 72. Martí l’Humà assajà una unificació intermèdia a talla 68 el marc, tot situant-hi tant el ral mallorquí com el valencià. Els barcelonins es mantingueren però irreductibles i es negaren a variar les característiques de llur croat. Això obligà els sobirans a anar anivellant progressivament les altres monedes d’argent amb el croat de Barcelona. Entre el 1407 i poc després del 1422 els rals de València i Perpinyà passaren en una primera etapa a 70 el marc i finalment a 72 el marc (Perpinyà 1415, València després del 1422). El ral mallorquí fou anivellat amb el croat el 1422. Poc després del 1422, doncs, els sobirans havien assolit una moneda d’or d’estampa uniforme i de curs general i una d’argent amb les estampes pròpies de cada regne, però de valor igual. Les monedes destinades a un curs internacional eren, doncs, anivellades i intercanviables.

L’atzucac del billó barceloní (s. XV)

La tendència a rebaixar la llei billó, continguda a Barcelona amb la creació del diner de tern i els seus privilegis, es mantingué, però, a la major part de països europeus i la moneda de billó, tot i tenir una àrea de circulació restringida, no deixà d’envair els països veïns. El Principat de Catalunya no pogué evitar-ne l’entrada, afavorida també per l’especulació. El resultat en fou una avaluació global dels diners de billó que reberen una taxació baixa en el mercat. En aquestes condicions les emissions de tern es feren inviables per poc rendibles i cessaren amb Pere III (1381). Però el cessament de les encunyacions agreujà el problema, ja que les velles peces de tern perdien, progressivament, valor per desgast. D’altra banda, en altres països de la corona catalanoaragonesa els sobirans, menys lligats per compromisos contrets, hi encunyaren a més baixa llei, tot adaptant-se a les condicions del mercat. Així, el diner sard, creat el 1325 era de bona llei però més feble de pes, de manera que el croat sard equivalia a 18 diners. Amb Martí l’Huma, el diner mallorquí passà a una llei d’11/2 diner i les emissions d’Alfons el Magnànim de Perpinyà i València foren fetes a dos diners de llei. Era difícil d’evitar l’entrada d’aquest numerari interior. La contaminació i el desgast del diner de tern conduí a avaluacions del croat a 18 diners circulants a fi de compensar les pèrdues de valor intrínsec del diner. Amb l’afany de mantenir invariat el diner de tern hom es veié obligat a batre divisors del croat inferiors als que s’havien batut fins aleshores: amb Alfons IV aparegueren terços i sisens de croat. Calia una reforma de la moneda, però el problema sorgia amb les rendes i els censos antics, que es veien minvats si hom aplicava una altra equivalència a les monedes. Aquesta fou una de les raons dels enfrontaments entre la Busca i la Biga al s. XV. L’atzucac del billó Barceloní fou trencat l’any 1493 per Ferran II, el qual, prescindint dels privilegis del tern manà que hom batés diners a llei d’11/2 diner, tot anivellant la nova emissió amb les avaluacions del mercat que taxaven el croat en 24 diners.

La moneda local

Al final del s XIII els sempre endeutats comtes d’Urgell de la casa de Cabrera feren algunes concessions monetàries de caràcter local a fi de premiar ajuts pecuniaris rebuts. Ells i més tard el comte Alfons (futur Alfons III) feren tot un seguit de concessions per a batre pugeses ( pugesa), quarts de diner, a personatges de Balaguer, Almenar, Ponts, Agramunt, etc. La moneda local tingué un àmbit de circulació reduït i hagué d’ésser assegurada, és a dir que hom havia de dipositar l’import de l’emissió en moneda de curs general a fi de garantir-ne el reemborsament. La necessitat d’emetre moneda menuda de valor inferior al diner fou apressant, d’altra banda, en àrees econòmicament deprimides. El cessament de les emissions de billó a Barcelona afavorí la proliferació de les emissions locals. Amb Ferran II hom inicià una altra sèrie de concessions a diverses poblacions catalanes per a batre diners de coure, concessions que es feren encara més abundants en temps dels primers Àustria fins a arribar a crear un circulant paral·lel que escapà sovint de les àrees de circulació marcada. Barcelona combaté com pogué aquesta invasió de numerari. Tot i que la seva capacitat de control havia resultat minvada després de la guerra de Joan II la ciutat s’esforçà a vetllar pel compliment dels acords sobre quantitats a encunyar (assolint, per exemple d’aturar les emissions de Banyoles o bé de batre a Barcelona els menuts gironins). La ciutat produí una emissió moderada i mantingué la barreja de plata en els ardits i diners de Barcelona quan la major part de les emissions locals eren de coure pur.

Del florí al ducat d’or

Al llarg del s XV el florí de Florència perdé posicions en el mercat internacional en benefici del ducat venecià que era el que obtenia el més alt for. Paral·lelament el cruzado portuguès batut amb l’or obtingut amb les expedicions africanes competia amb aquella divisa.

moneda catalana Mig principat o mig ducat, moneda barcelonesa d’or, de Ferran II (1493)
© Fototeca.cat
A Catalunya, Pere IV innovà l’any 1465 el pacífic d’or, moneda que, amb una llei intermèdia entre el florí i el ducat (20 quirats), apareixia amb una estampa molt semblant al cruzado portuguès. El pacífic fou ben apreciat i això mostra que hom podia assajar un tipus auri d’alta llei. L’oponent de Pere IV, Joan II, tot copiant els tipus del pacífic, féu batre ducats d’or (ducat joaní) a Saragossa i a València. El ducat fou reprès per Ferran II, el qual, malgrat haver batut inicialment florins a València, aviat generalitzà l’encunyació de ducats a tots els seus reialmes de la corona catalanoaragonesa. El ducat, que fou anomenat principat en la seva emissió barcelonina, era anivellat de valor amb el ducat venecià. D’alta llei (23,75 quirats), la seva estampa varià, però, d’un país a l’altre, i es generalitzà la multiplicitat d’estampes a l’argent i a l’or, sobre la base d’un mateix valor. Amb Joan II i Ferran II, Aragó sortí finalment del seu aïllament monetari i abandonà l’exclusivitat del diner de billó per a encunyar rals d’argent i ducats d’or. L’any 1479 Ferran II introduí el ducat a Castella, on la moneda d’or encara era ancorada en els patrons metrològics àrabs, cosa que li conferia una baixa valoració al mercat, malgrat la bona llei que tenia. La reforma del 1497 introduïa a Castella les concepcions monetàries dels catalans, tot adoptant les monedes comercials europees de més prestigi i acceptació.

La introducció del numerari castellà

L’entrada en massa de metalls preciosos, resultat del descobriment d’Amèrica, motivà un canvi gradual però irreversible dels patrons monetaris. L’abundància de metalls preciosos en rebaixà el poder adquisitiu i, així, les monedes d’ús comú hagueren d’incrementar substancialment llur pes de metall fi.

moneda catalana Ardit, moneda barcelonesa de billó, de Felip III (1614)
© Fototeca.cat
Un llarg procés que s’inicià amb l’encunyació de múltiples del ral d’argent acabà abocant a un tipus que havia d’ésser habitual a partir del final del s XVII: el duro o peça de vuit rals. Pel que fa a l’or, seguint la tendència europea d’abandonar el ducat d’alta llei per l'escut de 22 quirats (91,6% d’or), Carles I adoptà aquesta moneda i a poc a poc els seus múltiples acabaren abocant a l'unça o peça de vuit escuts. Els catalans i, en general, els estaments dels països de la corona catalanoaragonesa s’oposaren inicialment a l’escut i mantingueren el ducat com a moneda àuria, però ja al final del regnat de Carles hom baté la corona a València; més tard (1599) el municipi barceloní, comprenent els avantatges del nou numerari, demanà autorització per a batre'l, cosa que es féu des del 1602. Foren els escuts anomenats “de la creueta”, de tipologia netament castellana. Al llarg del regnat de Carles I, mancats els tallers catalans de les fonts de proveïment de metall preciós, el numerari castellà d’or i d’argent, sobretot les peces múltiples, envaïren el circulant català, tot cobrint la gamma de les monedes d’alt valor. És cert que, en els primers temps dels Àustria encara hom baté múltiples d’or i d’argent, però sembla que llur emissió fou feta en quantitats molt restringides, de manera que el numerari pròpiament català restà arrelat a la petita moneda d’argent (croat o ral) o al billó encunyat en diners i sobretot en ardits o dobles diners. L'ardit barceloní, que mantenia barreja d’argent, fou batut durant els regnats de Ferran II i Carles I. A partir del 1612 hom féu l’encunyació a molinet i n'incrementà de forma notable l’emissió, de manera que la seva presència en el circulant sobrepassà de molt la del diner. La nova tècnica d’encunyació amb molinet només la pogué utilitzar, per privilegi, la seca de Barcelona. Així, el numerari barceloní obtingué una nova garantia d’autenticitat i un element més de prestigi enfront de les encunyacions locals fetes a martell i, per tant, més fàcils de falsificar. La falsificació fou particularment important en aquest període. En temps de Felip II equips de falsificadors es llogaren a València per exercir el seu “ofici” per compte de qui els contractés. El control de la petita moneda i la conducció d’una política d’emissions prudent féu que els països de la corona catalanoaragonesa s’escapessin del desgavell monetari castellà (devaluacions i revaluacions de doble a senzill en temps de Felip II), que tant castigà les petites economies. El croat d’argent es mantingué inicialment amb les seves característiques, però el 1614 hom ja era conscient que la millor llei del ral o croat català el feia eixir del Regne i que calia anivellar-lo amb el ral castellà. Per aquesta raó, el croat, tot mantenint les seves estampes s’afeblí de contingut de plata i, dels 3,3 grams inicials, passà a 2,5 grams en temps de Carles II per arribar als 2 grams durant la guerra de Successió.

El trentí i l’onzè d’or

Mentre a Catalunya hom establia finalment l'escut, als països Baixos el doble ducat castellà dels Reis Catòlics prengué altes cotitzacions i hi fou imitat. L’any 1614 entraren al Principat grans quantitats d’aquestes peces d’imitació, però curtes de pes o retallades, que els síndics barcelonins projectaren de refondre per fer-ne divisors. L’any 1618 la Taula de Canvi de Barcelona es veié obligada a posar en circulació un antic fons de dobles ducats castellans dels Reis Catòlics (doblons de dues cares) a causa d’una momentània penúria de moneda. Aquestes peces aviat avaluades a l’alt for de 35 rals la peça. Tot reajustant el seu curs a 33 rals, Barcelona es llançà llavors a encunyar de nou dobles ducats i ducats, monedes que prengueren el nom trentins i migs trentins per l’equivalència del doble ducat o trentí amb 33 rals. Aquestes peces, que pretenien de beneficiar-se de la fama de l’excel·lent o doble ducat castellà tingueren la mateixa tipologia que el seu model i, a poc a poc anaren incorporant elements distintius del taller barceloní: una B a partir del 1626 i les armes de Barcelona el 1640. També hom encunyà una peça menor: l'onzè o terç de trentí (que valia onze rals) de tipologia, però, catalana. Aquesta represa del ducat es mantingué fins els primers anys de la guerra dels Segadors; l’any 1641 hom baté encara trentins, migs i onzens a Barcelona.

Múltiples d’argent catalans a la guerra dels Segadors

L’aixecament del 1640 tallà el flux de moneda castellana. Aquest fet i les feixugues càrregues financeres de la guerra decidiren els consellers barcelonins a batre peces múltiples del ral; els cinc rals ( ral) d’argent i la seva meitat, que pel fet d’equivaler a cinc sous de diners (60 diners) prengué el nom de cinc sous (sou). També hom baté, a molinet, ardits, diners i, sobretot, una gran quantitat de múltiples de diner de valor sis diners, anomenats sisens (sisè). Trenta-dues altres poblacions catalanes, davant la mateixa necessitat de finançar les tropes, recorregueren a la fabricació de moneda. La major part de poblacions bateren cinc rals i cinc sous d’argent i sisens de coure, però algunes bateren migs rals d’argent i diners de coure (Vic), o bé només sisens (Bellpuig, Sanaüja, Valls), o bé exclusivament menuts (Oliana). Algunes poblacions demanaren autorització a la generalitat per a fer els seus batiments i d’altres s’empararen en els seus antics privilegis per batre moneda local. Amb la intervenció francesa, als tallers locals els fou prohibit el dret de batre (març del 1642) a excepció dels que tenien llicència per a fer menuts. La moneda de plata romangué, doncs, com l’encunyació exclusiva de Barcelona. Foren moguts alguns processos contra poblacions que havien batut i alguns tallers locals continuaren encunyant amb data endarrerida, però el fet és que les encunyacions locals havien cessat gairebé del tot el 1645. El sistema monetari català no restà alterat per la presència francesa i, si bé la seca de París féu encunyar escuts i múltiples d’escut de plata i lluïsos d’or de metrologia francesa, aquestes peces no arribaren a ésser adoptades formalment ni a circular. Sí que hom donà curs, en canvi, a la moneda francesa i el lluís d’or circulà a Catalunya i fins i tot en foren fabricades imitacions a Barcelona, però no sembla que el circulant francès arribés a tenir un pes significatiu. Les emissions barcelonines d’or cessaren aviat i les d’argent es mentingueren fins el 1644. A partir del 1649 hom baté quantitats molt importants de sisens de coure, en part amb el producte de la fusió del numerari local. Aquestes emissions de sisens foren fetes sense barreja d’argent, la qual cosa les desacredità i al final de la guerra només eren avaluades a 11/2 diner, de manera que hom els retallava per a fer-los passar per ardits (dos diners). El darrer any de la guerra, assetjada Barcelona i mancada de numerari, hom remarcà les peces de 5 rals pel valor de 20 rals i, reprengué l’encunyació de plata tot batent-hi rals amb el valor facial de 10 rals i amb el compromís de recollir aquest numerari un cop acabades les hostilitats, cosa que hom complí. Acabada la guerra hom recollí els sisens i les peces de cinc rals i hom baté croats d’argent i els tradicionals ardits amb barreja de plata.

Darreres emissions catalanes. Les pecetes carolines

Escuts, croats, ardits i menuts foren batuts als tallers catalans fins al temps de Carles II, amb la característica tendència a la baixa que portà el croat català als 2,5 grams. A València, on s’havia mantingut el ral dit divuitè (per la seva equivalència a 18 diners) hom assajà d’introduir el molinet a fi de combatre la retallada de les peces de plata, però la mesura no tingué èxit i el divuitè tornà a ésser batut a martell.

moneda catalana Peceta, moneda d’argent del Principat, a nom d’Isabel II (1837)
© Fototeca.cat
L’adveniment de Felip IV el 1700 no modificà el sistema monetari i hom baté croats tradicionals a nom seu a Barcelona l’any 1705. Durant la guerra de Successió (1705-14), la major part dels tallers monetaris tradicionals (i algun de local, com ara el de Reus) bateren moneda i foren les darreres emissions pròpiament catalanes; el 1707 hom baté els darrers croats barcelonins i els darrers divuitens valencians. A partir del 1708 foren batudes a Barcelona peces de dos rals castellans, anomenades pecetes (peceta) o, més concretament pecetes carolines fent referència a l’arxiduc Carles. Aquesta denominació popular catalana fou la que s’acabà imposant l’any 1868 per a designar la unitat monetària de l’estat. Després de la guerra de Successió, encara hom féu algunes emissions esporàdiques a Aragó (fins el 1719 hom hi baté dinerets) i a Mallorca, on fou canviada l’heràldica del regne per la castellana (tresetes i doblers de coure i peces d’escut batuts fins el 1724, alguns a nom de Lluís I). També del 1709 al 1713 hom baté a València peces múltiples del diner (sisons i tresetes de coure) a fi de facilitar la retirada del vell numerari. De fet, però, la moneda privativa catalana fou abolida pel decret de Nova Planta i els tallers monetaris aviat foren definitivament tancats. Com unitat de compte, però, el sistema català persistí fins ben entrat el s XIX.

Encunyacions esporàdiques posteriors al 1714

Amb motiu de les proclamacions reials o per causa de guerres o altres emergències encara foren batudes monedes especials que, bé que adaptades al sistema metrològic castellà presenten ben sovint signes evidents de catalanitat. Així, en les medalles moneda de proclamació reapareix l’heràldica dels regnes i en les mallorquines, el títol de rei de Mallorca i l’ordinal propi de la corona catalanoaragonesa. Durant la guerra del Francès (1808-18), fou establert pels ocupants francesos un taller monetari a Barcelona, mentre que paral·lelament, la Junta Superior de Catalunya, addicta a Ferran VII improvisava una seca a Reus. El taller de Barcelona baté monedes especials d’or i argent amb l’heràldica de Barcelona i basades en la pesseta : vint pessetes d’or i 5, 2,5 i 1 pesseta de plata i el coure en peces de 4,2,1 i 1/2 quarto, aquestes darreres anomenades xavos (per ochavo). El taller de Reus baté unces d’or i duros de plata, amb els seus divisors, de tipus castellà, però el coure es féu en peces de 6, 3, 2, 1'5, 1 i 1/2 quarto amb títol i l’heràldica del Principat de Catalunya. El taller de Reus, pressionat per les tropes franceses hagué de traslladar-se a Tarragona i més tard a Mallorca on baté, a més del numerari per a Catalunya, les peces mallorquines de 12 diners. Durant els setges hom feu emissions especials de 5 pessetes a Girona, a Lleida, a Tarragona, a Tortosa i a Mallorca. Com a fet únic, la peça de Girona porta estampada la denominació popular de duro. L’any 1823 hom féu emissions de cinc pessetes a Mallorca, de 4 rals a València i de 6 i 3 quartos a nom de la província de Barcelona al taller barceloní. A causa de les guerres carlines hom baté altre cop a Barcelona pessetes de plata i peces de coure de sis i tres quartos, que mencionaven el Principat de Catalunya i duien les armes catalanes, a nom d’Isabel II, mentre que el pretendent Carles V feia batre pessetes, mitges pessetes de plata i sis quartos de coure a Berga. Fins el 1868 el taller de Barcelona baté, a més, moneda d’or i de plata, de curs general a l’estat. L’any 1873 hom féu a Brussel·les peces de cinc i deu cèntims de coure per a Andorra, si bé sembla que no arribaren a circular. L’any 1936 la Generalitat de Catalunya emeté bitllets amb els valors de 10,5 i 2,5 pessetes per subvenir a la manca de moneda divisionària. Els ajuntaments també feren paper moneda cobrint generalment els valors de 5 cèntims fins a la pesseta tant a Catalunya com al País Valencià. Altres ajuntaments feren monedes amb materials diversos. Així, Olot féu peces de ferro, falset de cel·luloide, Ivars d’Urgell de fusta, l’Ametlla del Vallès d’alumini, etc. A Menorca hom féu una encunyació per a tota l’illa amb els valors de 2,5 i 1 pesseta i 25,10 i 5 cèntims. Les emissions locals i les de la Generalitat de Catalunya foren prohibides pel govern de la República i retirades de circulació al llarg de l’any 1938. Finalment, l’any 1957, motiu de la I Exposición Ibero-americana de Numismática y Medallística, foren batudes a Barcelona monedes de 50, 25 i 5 pessetes del tipus general a l’estat, però amb la marca BA.

Llegir més...