La geografia física
El relleu i la geologia
Dinamarca és formada per dues parts: la península de Jutlàndia, que forma part del continent, i l’arxipèlag, les illes més importants del qual són la de Fiònia, la de Sjaelland i, cent cinquanta quilòmetres més cap a l’est, la de Bornholm. Aquest arxipèlag, situat entre la península de Jutlàndia i la d’Escandinàvia, és separat de les penínsules i les illes entre elles per cinc estrets: Skagerrak, Kattegat, Øresund, Gran Belt i Petit Belt (Belt). Dinamarca forma part de la gran plana bàltica que comprèn també la plana sueca i la plana alemanya, que en els períodes glacials fou recoberta pel glaç. L’enfonsament posterior que donà naixement a la Bàltica, bé que fragmentà l’actual Dinamarca, no ha fet perdre a les seves terres el caràcter físic unitari. El relleu fou gastat pel glaç i és pla; hi ha un gran nombre de llacs i d’estanys i força torberes. El punt culminant és el Himmelsberg (180 m alt.). A la meitat occidental de Jutlàndia el sòl és constituït per sorra i còdols que portà l’aigua procedent de la fosa del glaç, i és una regió poc fèrtil; és coberta de landes i únicament és utilitzada per a la cria de bestiar. En aquesta regió, la costa és baixa, rectilínia i amb tot un rosari d’estanys. Per contra, a la meitat oriental de Jutlàndia i a l’arxipèlag, que són a la part central de l’antiga glacera, el sòl és recobert d’una argila molt fèrtil i apta per al conreu. La costa és baixa, tallada, i amb golfs estrets i segurs, on hom ha establert ports comercials i de pesca.
El clima
El clima de Dinamarca és humit, marítim i dolç; l’estiu hi és molt curt (16 °C de mitjana al juliol), la primavera i la tardor són temperades i plujoses (5,5 °C de mitjana a l’abril, 14,2 °C al juny, 12,3 °C al setembre i 8,1 °C a l’octubre), i l’hivern és variable. El vent predominant és el de l’oest, que es troba amb els vents polars de l’est i hi origina un temps molt variable.
La hidrografia
Els rius, curts en llur majoria, són de dimensions més grans a la península de Jutlàndia, els quals desguassen a la mar del Nord, llevat del Gudena, principal riu danès, que ho fa a l’estret de Kattegat. La vegetació natural és el bosc de fullatge caduc.
La geografia econòmica i l’economia
L’agricultura
De la superfície total, el 60% és dedicat a conreus, el 10,5% als boscos, el 7,5% a prats i pastures i el 28% restant a usos diversos. L’agricultura danesa, tot i que només representa el 4% del PIB i de la població activa (1996), és d’un gran rendiment, no tant pel clima i les condicions del sòl com per la tècnica i, des dels anys vuitanta, la concentració del sector en empreses de dimensions considerables que han comportat la pràctica desaparició de les explotacions familiars. Els principals conreus són els cereals, especialment el sègol (vuitè productor mundial el 1997) i l’ordi (dotzè productor), a més de blat (en pes absolut, la producció més elevada), la civada, les patates, les bleda-raves, les hortalisses, la fruita (sobretot pomes) i la colza. Aquesta producció agrària és majoritàriament subsidiària de la ramaderia (el farratge representa prop del 70% del valor de la producció agrària final), cosa que situa el sector agropecuari en segon lloc quant al valor de les exportacions (22% del total). Així, la producció de llet i de carn és una de les primeres de la Unió Europea. A banda els lactis i la indústria càrnia, de la branca alimentària és important la producció de cervesa i de sucre. La pesca és un sector tradicionalment rellevant, bé que l’exhauriment dels caladors de la mar del Nord ha deixat l’Àrtic i les mars properes (de Noruega, de Grenlàndia, i les Fèroe, que representen el 15% de la producció total) com a principals zones pesqueres. El 1996, Dinamarca era la quinzena potència pesquera del món, i els productes de la pesca equivalien al 5% del valor de les exportacions.
La mineria i la indústria
El sector miner i industrial danès aporta el 22% del PIB i ocupa el 17% de la població activa (1996). Dinamarca no posseeix riqueses mineres a la terra ferma, però els jaciments d’hidrocarburs descoberts els anys setanta a la plataforma continental de la mar del Nord, on el sector danès, corresponent a Jutlàndia, ocupa més de 74.000 km2, han donat lloc a una intensa activitat extractiva i de refinatge de petroli i de gas natural. Com a resultat, els anys noranta, el consum i la producció d’energia es trobaven pràcticament equilibrats, i encara restava un petit romanent per a l’exportació. En canvi, la manca d’altres recursos miners ha fet de Dinamarca molt dependent de la importació de primeres matèries i de productes semimanufacturats. Quant a la importància relativa de les diverses branques del sector secundari, destaca en primer lloc l’alimentària (carn, cervesa, lactis, sucre), la metal·lúrgia i la siderúrgia, la química i farmacèutica, amb un gran desenvolupament de la branca dels superfosfats, molt emprats en l’agricultura, la construcció naval, la maquinària, l’equipament de transport, la microelectrònica i la fabricació de mobles. Cal afegir-hi algunes indústries tradicionals renovades, com ara la de porcellana (amb caolí de l’illa de Bornholm). Els principals pols industrials es troben a Copenhaguen, Ålborg, Århus, Odense, Helsingør i Frederikshavn.
Els transports i les comunicacions
Les comunicacions terrestres comprenien el 1997 un total de 71.300 km de carreteres (dels quals 825 eren autopistes) i 2.349 km de vies ferroviàries. Hi ha, a més, 417 km de vies navegables. Copenhaguen, el primer aeroport del país, és la seu transoceànica de la SAS (Scandinavian Airlines System), primera companyia amb vols regulars damunt el pol nord i de la qual la Danske Luftfartelskab (Línies Aèries Daneses), participada en un 50% pel govern danès, és una de les tres companyies mare. La dispersió del territori danès, d’altra banda, ha afavorit el desenvolupament de l’aviació d’àmbit nacional. El port lliure de Copenhaguen perdé importància d’ençà que el canal alemany de Kiel (1895) possibilità l’accés a la mar Bàltica. Altres ports importants són els d’Ålborg, Århus, Fredericia i Esbjerg. El gran nombre d’illes i la situació mitgera de Dinamarca entre Alemanya i la península escandinava, d’una banda, i l’Atlàntic i la mar Bàltica, de l’altra, han afavorit una intensa navegació de cabotatge, modernament transformat en un sistema de transbordadors. El darrer terç del segle XX, hom ha iniciat una sèrie d’ambiciosos projectes destinats a unir físicament aquest territori discontinu i també amb la resta d’Escandinàvia: cal esmentar l’autopista i el ferrocarril que comuniquen les illes de Falster i de Sjaelland i, sobretot, els ponts que, per carretera i ferrocarril uneixen les illes de Fiònia i Sjaelland (des del 1997) i, des del 1999, les ciutats de Copenhaguen i Malmö (Suècia) a través de l’estret d’Øresund.
Els serveis i el comerç exterior
Vista de la ciutat de Copenhaguen
© Corel Professional Photos
Els serveis aporten el 70% del PIB i ocupen el 68% de la població activa (1996), participació singularment elevada però explicable per la situació geogràfica intermèdia de Dinamarca entre la resta d’Escandinàvia i l’Europa occidental (especialment Alemanya). Les finances són força desenvolupades i, malgrat el gran nombre de fusions que es produïren a la dècada de 1990, el nombre d’entitats era superior a cent. El 1975, una reforma igualà les caixes d’estalvis amb els bancs i eliminà les restriccions a la penetració de la banca estrangera. L’autoritat monetària és el Banc Nacional Danès, fundat el 1818, i no subordinat al Banc Central Europeu arran del refús danès a incorporar-se a l’euro (2000), cosa que, d’altra banda, ha determinat el manteniment de la corona danesa. La borsa de Copenhaguen, únic mercat de valors danès, és del 1861. El comerç exterior presenta un saldo positiu, i té com a principals clients i proveïdors, amb més d’un terç de les transaccions comercials totals, Alemanya (una cinquena part) i Suècia (més d’una desena part). Segueixen el Regne Unit, amb prop del 8%, i Noruega i França amb el 5%-6% respectivament. Per partides, la maquinària ocupa el primer lloc en les importacions (24% el 1997), seguides dels productes químics i alimentaris (10% cadascun) i l’equipament de transport (8%). Entre les exportacions cal destacar sobretot les de maquinària (23%), productes alimentaris (22%), productes farmacèutics (5%), hidrocarburs (5%) i mobles (4%).
L’economia
L’economia danesa presenta un dels nivells de desenvolupament més elevats del món (34.890 $ per habitant el 1997), malgrat les reduïdes dimensions demogràfiques i territorials i els relativament exigus (tot i el petroli de la mar del Nord) recursos naturals del país. A partir dels anys vuitanta, la progressiva internacionalització de l’economia i la integració gradual en el mercat únic europeu han donat lloc a un procés de concentració empresarial, i el predomini de la petita empresa ha declinat en favor d’un nombre menor i unes dimensions més grans. Les directrius de la Unió Europea també han contribuït a una retallada substancial del modèlic estat de benestar danès, que tanmateix, després del Tractat de Maastricht (1993), continua estant molt per damunt de la mitjana europea. Tot i els ajustaments, el creixement mitjà anual del PNB danès entre el 1990 i el 1997 fou del 2,5%, el més alt de la UE. L’any 2000, malgrat satisfer els criteris de convergència, Dinamarca refusà adoptar la moneda única europea. Aquest any, l’índex d’atur se situava entorn del 6%.
La geografia humana i la societat
El poblament i la població
Vianants en un carrer d’Ålborg
© Corel Professional Photos
Dinamarca presenta una taxa de creixement natural feble, que com més va és més negativa; així, el creixement anual de la població fou de 0,2% el 1975-80, de -0,1% el 1980-83 i de -1,1,% el 1984. Posteriorment, la tendència ha estat cap a una certa recuperació: 0% el 1988 i 1,4% el 1997, índexs que han convertit Dinamarca en un país de població pràcticament estable des de fa molts anys (4,9 milions d’habitants el 1970). El migrat creixement cal atribuir-lo en gran part a la immigració, que, tanmateix, és menys intensa que en altres estats d’un nivell socioeconòmic comparable: el 1998 hi havia un 1,7% d’asiàtics, la majoria turcs, el 0,6% de procedents dels estats balcànics i el 1,5% d’altres procedències, pel 95,3% de danesos. L’escassa natalitat (12,2‰ el 1978, 10,1‰ el 1984 i 12,8‰ el 1997) amb prou feines pot contrarestar la tendència a l’augment de la mortalitat (10,4‰ el 1978, 11,2‰ el 1984 i 11,4‰ el 1997) provocat per una població cada cop més envellida. Té una elevada densitat de població (123 h/km2), la més alta dels països escandinaus, com també ho és el grau d’urbanització (85%). Les principals ciutats són ports marítims: Copenhaguen, Århus, Odense i Ålborg. Ètnicament, la població és molt homogènia, ja que el 98% del total és danesa. L’idioma oficial és el danès. L’Església evangèlica luterana, religió oficial, és professada pel 87% de la població (1998).
L’ensenyament
La instrucció és obligatòria per als infants entre set i setze anys. L’Estat, però, està obligat a oferir ensenyament preescolar. Els centres d’ensenyament superior de Dinamarca són les universitats de Copenhaguen (fundada el 1479), la d’Århus (1928), la d’Odense (1964), Roskilde (1972) i Ålborg (1974), a més d’uns cent cinquanta centres d’ensenyament superior. El sistema de prestacions socials, que començà a instituir-se el 1891, és un dels més antics i més amplis del món malgrat les retallades que hi introduí una reforma el 1984.
El govern i l’administració
Palau d’Amalienborg a Copenhaguen
© B. Llebaria
Administrativament, Dinamarca és dividida en catorze comtats i dos districtes urbans (Frederiksberg i Copenhaguen, dins l’àrea metropolitana de la capital), a més de les illes Fèroe i Grenlàndia, dotats d’institucions de govern autònomes. Dinamarca és una monarquia constitucional (constitució promulgada el 1953). El poder legislatiu correspon conjuntament al rei i al Folketing (Parlament), tot i que, per a ésser vàlida, cada llei ha d’anar signada pel rei i almenys per un ministre, que és qui en té la responsabilitat. El Folketing és compost per 179 membres (incloent-n’hi dos de Grenlàndia i dos més de les illes Fèroe), tots els quals són elegits cada quatre anys per sufragi universal i pel sistema proporcional. El poder executiu correspon al rei i als seus ministres, que són nomenats pel Folketing, i que no poden restar en funcions si el Parlament els retira la confiança. Els principals partits polítics són el Socialdemokratiet, fundat el 1871, el Conservative Folkeparti, fundat el 1916, el Venstre (liberal), fundat el 1870, i el Socialistisk Folkeparti, fundat el 1959. Dinamarca és membre de l’ONU, del Consell Nòrdic, de la Unió Europea, de l’OTAN, de l’OCDE i del Consell d’Europa.
La història
De la prehistòria a la unió escandinava (1397)
Les troballes arqueològiques permeten d’establir com a cultures prehistòriques més importants les de Lingby i Maglemose, mesolítiques, i la de Kjökkenmöding, neolítica. Una brillant cultura del bronze (1500-400 aC) fou seguida per una decadent edat del ferro. Al segle VI els vikings escandinaus expulsaren angles i juts de Jutlàndia i s’hi establiren. Una primera unió de les tribus daneses sota el rei Jofré I de Dinamarca aconseguí d’aturar l’expansió franca a la vora del riu Eider al segle IX.
Els vikings danesos participaren àmpliament en les expedicions navals escandinaves, que convertiren Dinamarca en una potència nord-europea amb la capital al port de Hedeby. La política d’expansió culminà amb Canut II de Dinamarca (I d’Anglaterra) el Gran (1018-35), que el 1030 reuní Dinamarca, Anglaterra, conquerida el 1013 pel seu pare Sven I de Dinamarca, i Noruega. A la seva mort (1014) es desfeu l’imperi danès, i les lluites internes s’estengueren fins al regnat de Valdemar I de Dinamarca (1157-82), que reunificà el regne, l’estengué per la Bàltica i centralitzà el poder.
La societat rural, dividida entre homes lliures i no lliures, fou el fonament de la Dinamarca medieval, que no conegué gairebé el feudalisme. Des del segle XI s’hi anà formant, però, una aristocràcia més i més poderosa i fortament germanitzada. El fracàs de l’expansió bàltica a partir del 1227 (batalla de Bornhöved) i la constant oposició de la Hansa obligaren el rei danès a cedir davant les exigències de la noblesa i de l’Església, que obtingueren (1282) una carta de privilegis, expressada principalment en un poderós consell del regne.
Unió de Kalmar
© fototeca.cat
La mort de Valdemar IV de Dinamarca (1375), que no aconseguí de vèncer la competència de la Hansa, obrí una crisi successòria. La seva filla Margarida I de Dinamarca, vídua de Haakon VI de Noruega, fou proclamada reina de Dinamarca i de Noruega (1387) i s’apoderà de la corona sueca (1389). La Unió de Kalmar (1397) reconegué la unificació de tots tres regnes escandinaus en la persona d’ Eric de Pomerània.
De la Reforma (segle XVI) a les guerres napoleòniques (1801-1814)
Però l’oposició de Suècia, aliada amb la Hansa, fou constant: el 1523, els suecs, exasperats per la brutal política de Cristià II de Dinamarca, aconseguiren la independència.
Al mateix temps, la Reforma penetrà a Dinamarca (des del 1519) i fou acceptada per la dieta del 1536; això significà un nou triomf de la noblesa laica i eclesiàstica sobre el monarca i la burgesia. La persecució dels catòlics i l’enriquiment de l’aristocràcia coincidiren amb el moment de màxim prestigi de Dinamarca durant els regnats de Frederic II de Dinamarca(1559-88) i de Cristià IV de Dinamarca (1588-1648).
Les exportacions agrícoles i ramaderes i el control de l’Øresund eren les bases econòmiques d’un estat encara poc evolucionat socialment i políticament. No obstant això, la creixent competència de Suècia decidí Cristià IV a intervenir en la guerra dels Trenta Anys, però entre el 1611 i el 1670 Dinamarca fou derrotada unes quantes vegades per Suècia: les paus de Lübeck (1629), Brömsebro (1645), Roskilde (1658) i Copenhaguen (1660) l’eliminaren com a potència bàltica, a favor de Suècia.
La guerra arruïnà a l’últim la noblesa, i la burgesia i el clericat aprofitaren l’ocasió per a fer abolir els privilegis del consell del regne (1660) i proclamar la monarquia absoluta i hereditària (1661). L’etapa il·lustrada (1660-1814), dirigida o influïda per figures d’origen alemany, com Griffenfeld, Helmuth Karl Bernhard von Moltke i Johann Friedrich Struensee, beneficià internament l’Estat, però, malgrat certes reformes, no modificà l’estructura interna durant el segle XVII ni reeixí en les seves aspiracions exteriors.
Al segle XVIII, la crisi econòmica, particularment la baixa del preu del blat, motivà una sèrie de reformes socials i econòmiques de signe liberal que repercutiren en la millora de les condicions de vida dels estaments populars. Des del 1721 Grenlàndia fou recolonitzada i el 1800 Dinamarca ingressà a la Lliga dels Neutrals, actitud que topà amb els interessos britànics. Els bombardeigs navals de Copenhaguen (el 1801 i el 1807) per la flota anglesa decidiren Dinamarca a aliar-se amb Napoleó I.
De la pau de Kiel a la Primera Guerra Mundial
Per la pau de Kiel (1814) Dinamarca perdé Noruega i Helgoland, però rebé el ducat de Lauenburg i conservà Grenlàndia i Islàndia; com a duc de Holstein, el rei danès entrà dins la Confederació Germànica. La tràgica situació econòmica de la postguerra, amb les finances en bancarrota i l’agricultura arruïnada, motivà un conjunt de reformes de caràcter liberal, en particular en el terreny econòmic i educatiu. L’onada revolucionària europea del 1848 i la recuperació econòmica repercutiren profundament a Dinamarca, on la monarquia absoluta havia esdevingut molt impopular: el 1849 Frederic VII de Dinamarca adoptà una constitució liberal basada en dues cambres, el Folketing i el Landsting.
L’aplicació de la constitució al Holstein i al Slesvig provocà la revolta d’ambdós ducats i la intervenció prussiana i austríaca (el 1850 i el 1854) contra Dinamarca, que hagué d’abandonar tots dos ducats. El 1857 havia estat iniciada una política de millores socials, gràcies a la supressió de les corporacions i a la creixent pressió del moviment obrer, mentre que el predomini del sector agrícola decantà l’economia cap a la producció agrícola, per damunt dels sectors comercial i industrial.
El triomf dels demòcrates en les eleccions del 1901 feu possible una nova liberalització constitucional el 1915. Durant la Primera Guerra Mundial, Dinamarca es mantingué neutral (1914-18), i el 1920 un plebiscit li feu recuperar el Slesvig septentrional; dos anys abans havia concedit l’autonomia a Islàndia. El 1924 els socialdemòcrates pujaren al govern sostinguts pels radicals-grangers i governaren fins a la Segona Guerra Mundial, excepte un període liberal entre el 1926 i el 1929. En esclatar la Segona Guerra Mundial (1939) Dinamarca s’esforçà a mantenir-se neutral, però el 1940 fou envaïda per les forces alemanyes. L’enduriment de l’ocupació alemanya provocà un fort moviment de resistència fins a l’alliberament pels anglesos al maig del 1945. Mentrestant, Islàndia, ocupada per l’exèrcit britànic, es proclamà independent el 1941.
De la postguerra a l’aprovació del Tractat de Maastricht i l’establiment de la Unió Europea
Durant la postguerra s’adherí a l’Organització del Tractat de l’Atlàntic Nord (1949) i a l’Associació Europea de Lliure Comerç (1959). El 1953 foren unificades ambdues cambres, mentre que els socialdemòcrates conservaven la majoria en les successives eleccions. Les dificultats per a exportar productes agrícoles a Alemanya (RF) i l’actitud britànica decidiren Dinamarca a sol·licitar la seva incorporació al mercat comú, que fou acomplerta el primer de gener del 1973.
El 1972 morí el rei Frederic IX de Dinamarca —fill de Cristià X de Dinamarca —, que fou succeït per la seva filla Margarida II de Dinamarca. El 1973 el partit socialdemòcrata sofrí un retrocés electoral que inicià una llarga etapa d’inestabilitat política, per tal com cap dels successius governs no pogué governar amb majoria. Després d’una llarga crisi, els socialdemòcrates governaren en coalició amb els liberals (1978). El 1979 hom concedí un estatut d’autonomia a Grenlàndia.
El govern socialdemòcrata sorgit de les eleccions anticipades del 1981 hagué de dimitir l’any següent. Es formà, així, un govern minoritari de dreta integrat pels partits centre-demòcrata, popular-cristià, conservador i liberal, i fou nomenat primer ministre el conservador Poul Holmskov Schlüter. En les eleccions del 1984 el seu govern romangué en el poder, bé que no assolí la majoria al Parlament, i també novament el 1987, al capdavant d’una coalició formada per conservadors, liberals i el Partit del Progrés.
En política exterior, Poul Schlüter hagué d’acceptar el rebuig sistemàtic del Folketing a les seves propostes d’augmentar els lligams amb l’OTAN. Les relacions amb els altres membres de la Comunitat Econòmica Europea esdevingueren tenses, pel gener del 1986, quan Dinamarca s’oposà en solitari a l’aprovació de l’Acta Única Europea, fet que es traduí en la convocatòria d’un referèndum sobre la continuïtat del país en el Mercat Comú i que es resolgué amb la decisió de mantenir-s’hi.
El 1987, Schlüter convocà eleccions anticipades i, al capdavant d’una coalició formada per conservadors, liberals i el Partit del Progrés, fou reelegit primer ministre. En les eleccions al Parlament Europeu (juny del 1989), el partit conservador de Poul Schlüter perdé dos dels quatre escons, mentre que el partit anti-CEE conservava els quatre que hi tenia. Les eleccions anticipades, celebrades el desembre del 1989 privaren Schlüter de cinc escons respecte dels assolits el 1988, però li permeteren de formar un nou govern minoritari amb el suport dels liberals.
Mentre aquest govern aconseguia una taxa d’inflació baixa respecte de la resta dels països occidentals, l’atur, però, creixia fins a la xifra rècord del 10,9%; l’any 1991 hom devaluà la corona i el 1992 augmentà l’impost de l’IVA al 25%. El juny del 1992, amb el 82,3% de participació en un referèndum, el 50,7% dels votants refusaren el Tractat de Maastricht, l’aprovació del qual era imprescindible per a la plena integració a les Comunitats Europees.
El 1993 Poul Schlüter hagué d’abandonar el càrrec arran d’un informe del tribunal suprem que l’implicava directament en un escàndol sobre el tractament donat als refugiats tàmils de Sri Lanka. Fou substituït pel socialdemòcrata Poul Nyrup Rasmussen el gener del 1993, el qual formà govern amb el suport del Partit Popular Socialista i del Partit Radical. El 18 de maig del mateix any un segon referèndum ratificà el Tractat de la Unió Europea.
En les eleccions generals del setembre del 1994, la coalició governamental de centreesquerra perdé 14 dels 179 escons. Tot i la sortida de la recessió, el govern de Rasmussen dugué a terme una política de contenció de la despesa. De bon començament tant el Partit Liberal —segona formació del país— com el Partit Conservador donaren la seva aquiescència a aquesta política, però l’acord assolit el novembre del 1995 entre els partits de la coalició governamental i el Partit Conservador sobre la contenció de la despesa pública amb vista al pressupost del 1996 i sobre la reducció d’imposts significà la ruptura dels dos partits de l’oposició després de setze anys d’aliança. Dinamarca, tot i estar adherida al Tractat de Schengen, fou autoritzada l’any 1997 per la Unió Europea a mantenir un control duaner. Des de la crisi del 1994, l’economia danesa presentà una evolució positiva.
Aquesta conjuntura favorable permeté que, el març del 1998, Rasmussen i el Partit Socialdemòcrata renovessin el govern de coalició amb el Partit Radical Liberal. El 28 de maig de 1998, Dinamarca aprovà amb el 55,1% dels vots el Tractat d’Amsterdam sobre la reforma institucional de la Unió Europea, fet que s’interpretà com una victòria dels socialdemòcrates i els seus aliats.
Aquesta fou una altra manifestació més de la pèrdua progressiva d’influència del Partit Popular Conservador (KF) i les seves tesis antieuropeistes, tendència que quedà confirmada en les eleccions al Parlament Europeu del juny del 1999 amb el pràctic enfonsament del KF. El setembre del 2000, però, la majoria del cens votà negativament en el referèndum sobre la incorporació a la zona euro. Aquest rebuig no fou obstacle perquè la corona mantingués la paritat amb l’euro i perquè el 2001 el país s’incorporés al Tractat de Schengen.
Els primers anys del segle XXI
Després de nou anys de govern socialdemòcrata, el nou context produït pels atemptats de l’onze de setembre de 2001 a Nova York fou determinant en el gir conservador que es produí en les eleccions del novembre, dominades pels temes relatius a la immigració. L’extrema dreta representada pel Partit Popular Danès augmentà espectacularment i restà com a tercer partit al Parlament. La coalició de centredreta encapçalada pel liberal Anders Fogh Rasmussen aprovà la participació en l’ocupació de l’Iraq i fou reeditada després de la victòria en les eleccions del febrer del 2005. A l’interior, se centrà en un controvertit enduriment de la legislació antiimmigratòria.
Rasmussen també s’enfrontà novament a l’euroescepticisme argumentant la conveniència d’una integració més gran, i anuncià la celebració, per al 2005, d’un segon referèndum sobre l’euro i un altre per a la ratificació de l’anomenada i finalment rebutjada Constitució Europea. El mateix any, el diari danès Jyllands-Posten publicà unes caricatures de Mahoma. Per aquest motiu, diversos països de població majoritàriament musulmana decidiren retirar els ambaixadors de Dinamarca i tancar les delegacions daneses al seu territori, mentre que organitzacions islamistes radicals cridaren al boicot dels productes danesos. Els anys següents també foren desarticulats diversos complots per a atemptar contra els autors de les vinyetes.
El febrer del 2007, Rasmussen anuncià la retirada de les tropes de l’Iraq i una presència més gran a l’Afganistan. La coalició liberalconservadora de Rasmussen quedà a un escó de la majoria absoluta en les eleccions anticipades que se celebraren el novembre del 2007, i formà govern amb el suport de l’ultradretà Partit Popular. Rasmussen i Hans Enoksen, governador de Grenlàndia, acordaren la celebració d’un referèndum per decidir l’ampliació de l’autonomia de l’illa.
La consulta, celebrada al novembre, aprovà el pla i també una participació més gran en els beneficis de l’explotació petroliera. També s’aprovà donar al kalaallisut (llengua esquimoaleuta dels grenlandesos aborígens) estatut de llengua oficial, substituint el danès. L’abril del 2009, Rasmussen fou elegit secretari general de l’Organització del Tractat de l’Atlàntic Nord i fou rellevat en el càrrec de primer ministre i com a líder del partit conservador pel ministre d’Economia Lars Løkke Rasmussen. Després d’aquest canvi de govern, el debat polític continuà centrat en la immigració, i el març del 2011 el ministre d’Immigració hagué de dimitir a causa de la denegació de ciutadania a una trentena d’apàtrides d’origen palestí, que els tribunals consideraren improcedent. Al juliol, Dinamarca reforçà els controls fronterers per a estroncar la immigració il·legal. Aquestes mesures foren criticades per altres estats membres de la Unió Europea, que consideraven que infringien el Tractat de Schengen.
Arran de les pressions exercides pel seu soci de govern d’ultradreta, que el posava en una situació incòmoda, Løkke Rasmussen anuncià l’agost del 2011 eleccions anticipades. Celebrades al setembre, en sortí guanyador el bloc de centreesquerra al voltant del Partit Laborista, que aconseguí 89 dels 179 escons, tot i que els liberals foren el partit més votat. El centreesquerra tornà a formar govern després de deu anys de mandat conservador. Encapçalà la coalició com a primera ministra la socialdemòcrata Helle Thorning-Schmidt, primera dona a ocupar el càrrec al capdavant d’una coalició d’esquerres. El juny del 2012 Dinamarca aprovà el matrimoni entre persones del mateix sexe. El govern esdevingué més feble el gener del 2014, quan un dels seus membres, el Partit Socialista Popular, abandonà la coalició arran de l’entrada de Goldman Sachs en el conglomerat estatal Dong Energy. El maig del 2014, el partit antieuropeu i antiimmigració Partit Popular Danès obtingué el primer lloc en les eleccions al Parlament Europeu. Menys d’un any més tard, el febrer del 2015, un islamista de nacionalitat danesa cometé un doble atemptat en un centre cultural on s’exposaven dibuixos de Mahoma i en una sinagoga, amb el resultat de 3 morts. En les eleccions al Parlament del juny, els socialistes tornaren a ser els més votats, bé que lluny de la majoria absoluta i per davant del Partit Popular. Els liberals de Løkke Rasmussen (tercera força) formaren un govern en minoria amb el suport extern de conservadors i liberals. La coalició conservadora-liberal mantingué una política de duresa amb relació a la immigració, amb mesures com ara la reclamació als demandants d’asil d’una bestreta per a cobrir la manutenció i l’allotjament (2016), i l’aprovació d’una llei que permetia a la policia confiscar-los els béns i la prohibició del vel en els espais públics (2017). Després de catorze anys a l’oposició, les eleccions del juny del 2019 retornaren els socialistes al poder al capdavant d’una coalició d’esquerra que obtingué majoria absoluta. El mateix mes el nou govern, amb Mette Frederiksen com a primera ministra, prengué possessió mantenint les polítiques restrictives respecte a la immigració i amb la reforma de l’estat del benestar, per a garantir-ne la continuïtat, i la lluita contra el canvi climàtic com a prioritats. En les eleccions del novembre del 2022, Mette Frederiksen fou reelegida com a primera ministra.
Dinamarca és un dels estats europeus on la crisi financera global iniciada el 2008 tingué menys repercussions, gràcies a una economia sanejada i a l’elevada competitivitat. Tanmateix, nou entitats bancàries hagueren de ser rescatades per l’Estat des del començament de la crisi. L’any 2010 el creixement del PIB fou del 2,1%, el deute públic del 46% i l’atur del 4,2%. El 2009 tingué lloc a la capital del país la Cimera de Copenhaguen sobre el Canvi Climàtic, de resultats controvertits.
Pel que fa als territoris dependents de Dinamarca, a Grenlàndia el tribunal suprem rebutjà, el novembre del 2003, la petició dels inuits de restitució de les terres al nord-est del territori expropiades el 1953 per a la construcció de la base aèria nord-americana de Thule, la qual, l’agost del 2004, els governs dels EUA i Dinamarca acordaren modernitzar. D’altra banda, a les illes Fèroe, el projecte del govern autònom de convocar un referèndum per a la independència fou retirat (2001) quan el govern danès amenaçà de suprimir tots els ajuts i subvencions.
En els afers estrangers, Dinamarca s’alineà amb els estats de la UE encapçalats pel Regne Unit favorables a la invasió de l’Iraq el març del 2003. El 2004, les acusacions de maltractaments a presoners iraquians per soldats danesos suscitaren una forta controvèrsia. D’altra banda, el 2002 Dinamarca mantingué una disputa amb Rússia per acollir una conferència d’exiliats txetxens (posteriorment traslladada a Brussel·les). L’any 2010 el govern danès aprovà la construcció d’un túnel submarí d’uns 17 km des de Lolland fins a l’illa alemanya de Fehmarn, amb capacitat per a una via del tren doble. L’obra havia d’estar acabada el 2020. El 2014 el govern danès reclamà formalment a l’ONU la sobirania sobre una porció de territoris del pol nord. El maig del 2015 el Parlament danès aprova per 64 vots a favor, 41 en blanc i cap en contra la moció proposada pel partit d’esquerra Aliança Roja i Verda que instava el govern espanyol a emprendre un diàleg pacífic i democràtic amb Catalunya sobre la qüestió de la independència.
L’1 d’agost de 2022, els governs de Dinamarca i el Canadà signaren un acord per al repartiment de l’illa de Hans, en disputa des del 1974, un territori despoblat d’1,3 km2 situat al mig de l’estret de Nares que separa el nord de Grenlàndia (territori autònom sota jurisdicció danesa) i Ellesmere Island (Canadà), on s’estima que hi ha importants reserves de petroli i de gas.
El 31 de desembre de 2023, durant el discurs de Cap d’Any, la reina Margarida II anuncià de manera inesperada la seva abdicació del tron, i el 14 de gener de 2024, el seu fill primogènit, Frederic X, fou proclamat rei de Dinamarca, Grenlàndia i les illes Fèroe.