Hospital d’Arenys de Mar, 1844-48.
R.M.
La construcció de l’hospital d’Arenys de Mar i de les cases als terrenys de la muralla de mar de Barcelona són obres emblemàtiques de la capacitat econòmica d’un dels indians més acabalats del segle XIX català: Josep Xifré i Casas. El seu interès està sobretot en les dates de construcció, els anys quaranta, abans de l’eclosió de l’arquitectura d’indians més característica, més pròpia de la segona meitat del vuit-cents. El fet té una explicació prou senzilla.
En efecte, Josep Xifré pertanyia de ple a l’onada de catalans que marxaren a Amèrica al segle XVIII, abans de les guerres de separació colonials. De fet, l’entrada en el negoci colonial ja l’havia fet el seu pare, el qual era pilot de la marina mercant. El pare s’havia arruïnat a Buenos Aires el 1785 en les guerres amb els anglesos, i Josep Xifré s’establí directament a l’àrea de més futur de l’encara enorme imperi espanyol: a les Antilles, concretament a l’Havana. Hi arribà el 1795 amb divuit anys. Com solia succeir, entrà en negoci d’altri fins que va poder establir-se pel seu compte. Decidí esmerçar els seus esforços en un negoci d’adoberia. Amb aquest objecte passà als Estats Units per a tractar d’establir-se en el sector de la pell. Fou amb motiu de l’estada en aquell país que entrà en contacte amb William Downing, de Nova York, és a dir, amb la família de la futura muller. Però aquest cop decidí retornar a Cuba i endegar seriosament el negoci de cuirs que perseguia des de feia prou anys. Instal·là l’adoberia als afores de l’Havana. En pocs anys, Xifré acumulà una gran fortuna, la qual li permeté diversificar l’àmbit dels seus negocis, per exemple, comprar alguns ingenios sucrers. S’ha dit que Xifré no participà mai en el tràfic negrer d’importació d’africans a Cuba. En canvi, és ben conegut que tenia esclaus negres tant en el negoci d’adoberia com en les plantacions sucreres que havia adquirit. Els qui participaren activament en el tràfic foren els Milà de la Roca, socis d’ell, però certament això no demostra la implicació de l’arenyenc.
Entre els anys 1823 i 1830 repartí la seva activitat entre l’Havana i Nova York, ciutat aquesta darrera on construí un edifici de pisos a la part baixa de l’illa de Manhattan, avui dia desaparegut. A Nova York es casà amb Judit Downing. L’any 1830, però, decidí tornar a casa. S’ho podia permetre: se li calculava una fortuna d’uns sis milions de pesos. Si fos cert, devia ser segurament el català més ric de l’època.
Un cop a Barcelona, Xifré esdevingué un personatge molt popular, per la seva fortuna, per la participació en la vida social barcelonina, per les edificacions que construí, i, més anecdòticament, pels dos noiets negres que l’acompanyaven arreu com a criats.
La construcció al final dels anys trenta de la casa anomenada dels Porxos d’En Xifré, al Pla de Palau de Barcelona o, amb més precisió, als terrenys de l’antiga muralla de mar, tot just enderrocada, li donà un immens prestigi. Era la primera casa de pisos construïda a Barcelona com a gran operació immobiliària. El cas de l’hospital d’Arenys era del tot diferent. Aquest enorme edifici de tall neoclàssic, situat llavors en un turonet als afores de la població, responia a la mentalitat benefactora que les grans fortunes acumulades a Amèrica solien exhibir. Es construí entre els anys 1845 i 1848.
Xifré es feu càrrec, filantròpicament, de les despeses d’edificació i deixà un llegat per al seu manteniment. Si la generositat de Xifré responia a la ben coneguda síndrome del negrer o a l’amor local i al pur filantropisme és una cosa sobre la qual, de moment, no és possible pronunciar-se.