Els intercanvis comercials

En termes generals, la població de Catalunya, Mallorca i el País Valencià va créixer entre el darrer terç del segle XVIII i la primera meitat del XIX. També s’observa una tendència a l’alça de la producció agrícola en conjunt, assolida sobre una base tecnològica tradicional. Ara bé, s’ha de matisar aquest aspecte. Per exemple, l’increment dels cereals no fou pas uniforme —l’ordi s’estengué més que el blat—, tot i que cal recordar que, generalment, les comunitats catalanes necessitaven aliments estrangers per tal de cobrir els seus dèficits de queviures. La seguretat del tràfic mercantil esdevingué, doncs, una garantia de la demanda bladera, i facilità l’assignació de recursos envers altres produccions; però, tot i això, no s’eludiren pas situacions d’escassetat, amb vinculacions ben estretes a pràctiques especulatives, que solien ser dramàtiques sobretot a les àrees urbanes. Freqüentment, la tàctica dels petits productors s’enfrontà a aquest estat de dificultats per mitjans diguem-ne econòmics, sense descartar la resposta politicosocial. Quant als primers, hom pot destacar la incentivació de recursos alimentaris, com ara les faves (entre d’altres lleguminoses) o l’arròs, productes que integraven, cada cop més, la dieta dels pagesos i d’altres grups menys afavorits i que, fins i tot, s’adoptaven com a aliments substitutius del blat quan aquest es cotitzava a preus elevats. Alhora, aquestes produccions, juntament amb els gèneres vitícoles, les tàperes, les garrofes o els cítrics, esperonaven l’entrada de la pagesia en circuits comercials. La diversificació agrícola esmentada esdevingué, en àrees geogràfiques concretes, una profitosa especialització productiva, amb paleses connexions mercantils. Això es pot observar des de diverses perspectives: en primer lloc, una inserció desitjada en les transaccions comercials; en segon terme, la penetració involuntària, forçada, en aquestes operacions. Amb relació sobretot a Catalunya, Enric Tello ha desentranyat, en un altre apartat d’aquesta obra, les circumstàncies precises en què es donaren aquestes respostes pageses que, alhora, configuraven processos d’especialització influïts pel mercat. El que ara cal remarcar és l’existència de trets comuns en els dos aspectes abans enunciats, que afectaven pràcticament tot l’àmbit dels Països Catalans.

Conreus comercials i negociacions voluntàries

Primerament, l’agricultura s’inserí en una àmplia xarxa d’intercanvis, la qual cosa va determinar el creixement del capital comercial, que pogué penetrar a les zones rurals amb suficient resolució per a orientar la producció envers el mercat. Referent a això, es pot afirmar que foren les demandes externa i interna les que van contribuir a esperonar aquestes relacions mercantils.

Des del punt de vista de les economies interiors, això va provocar la superació dels diferents mercats comarcals, i la seva integració en un altre d’abast regional, procés que resultà particularment clar a Catalunya i que Josep Fontana ha qualificat d’“esquema quadrangular” dels fluxos de l’economia catalana, organitzats de la manera següent: la zona oest, productora de blat, que venia a les comarques més orientals; la Catalunya dels teixits de llana que vestien el país, que trametia part dels seus estocs a l’interior de la Península Ibèrica; l’àrea que fabricava aiguardents, exportats a places europees del nord i a les colònies americanes, mentre comprava blats i teixits de les dues zones anteriors, tot dinamitzant l’activitat econòmica; i la muntanya, que proporcionava homes i ramat.

A Mallorca també es constata un grau important d’integració del propi mercat a partir d’uns corrents comercials concrets que responien a àrees precises d’especialització. Per una banda, la zona de la serra de Tramuntana, abocada a produir, en règim gairebé de monoconreu —tot i l’excepció de casos específics—, la principal mercaderia d’exportació insular, l’oli. Era una franja que no produïa blat a gran escala, ni tampoc gèneres que, com ara l’aiguardent o certes manufactures, eren necessaris per a la seva subsistència, de manera que adquiria aquestes mercaderies a d’altres comarques a canvi dels excedents oleícoles. Per altra banda, les viles productores d’aliments bàsics, cereals i lleguminoses, que alimentaren la major part de l’illa amb la canalització d’aquests queviures. En tercer terme, la zona vitícola, que monopolitzà les produccions de vi i d’aiguardent —al mateix temps que disposava del major nombre d’alambins—, efectives divises per a costejar els cereals que mancaven a la comarca. Finalment, l’àrea més humida, hortícola i productora de primeres matèries, on les majors disponibilitats aqüíferes expliquen la dedicació envers unes produccions —-alls, cebes, mongetes— destinades a les demandes pròximes i al principal mercat urbà, Palma. La presència de l’aigua també justificà la clara orientació productiva en lli i cànem, transportats a les viles manufactureres que no disposaven de produccions rellevants de les fibres esmentades.

Les transaccions que es van generar des de les diferents zones productives, especialitzades en articles concrets per als mercats locals i exteriors, facilitaren estrets encadenaments que només es comprenen des d’un diagnòstic fonamental: els pagesos s’acostumaren a produir per vendre i no sols a conrear per tal de satisfer l’autoconsum. Aquest moviment comercial intercomarcal explica l’homogeneïtzació dels preus a l’interior. Però a més, i ja des d’una òptica exterior, es palesen fluctuacions similars en les cotitzacions de distints articles —l’exemple dels cereals és ben il·lustratiu en aquest sentit— si es comparen les regions considerades; això obeïa als intensos enllaços comercials existents i a una vertebració gradual dels mercats internacionals.

En segon lloc, l’avenç de la vinya fou el factor que millor caracteritzà l’especialització productiva. En efecte, la viticultura es desenvolupà considerablement, atesa la seva vinculació comercial, a comarques concretes de Catalunya, Mallorca i el País Valencià, de manera que es determinava una clara orientació en la producció de vins i d’aiguardents, objecte d’un tràfic força actiu.

Per a Catalunya, aiguardents i vins significaven la primera de les seves exportacions, i un dels pilars del creixement econòmic, molt més important que el sorgiment de les fàbriques d’indianes de cotó. Al començament del segle XIX, el valor de les exportacions vitícoles catalanes a l’estranger fou superior al de les trameses lliurades a Amèrica. Aquestes variables denoten, principalment, una forta demanda europea de productes agrícoles —vitícoles, però també fruits secs com ara ametlles i avellanes—, ja que el consum de les indianes catalanes era, com és obvi, més aviat escàs a l’estranger. Una mostra corrobora això: segons Francesc Olivé, entre el 1780 i el 1788 el 60% de les vendes d’aiguardents de la firma Baldrich i Janer, especialitzada en aquesta mena d’afers, s’efectuaren a Calais, Honfleur i Dunkerque, mentre que l’aiguardent tramès a Cadis —per a ser reexportat a Amèrica— en significava tan sols el 10%. El pes dels mercats mediterrani i nord-atlàntic era, doncs, aclaparador.

A Mallorca s’aprecia un augment de la producció vitícola, que cal relacionar amb la fabricació d’aiguardents a àrees concretes de l’illa, especialitzades en la destil·lació de vins, i es palesa, en canvi, un retrocés dels conreus cerealícoles. Els aiguardents mallorquins tenien despatx segur i estable als mercats locals, ja que eren intercanviats per aliments i altres productes en una complexa xarxa interior de transaccions patrocinada per menestrals, pagesos i petits comerciants. Nogensmenys, les vendes exteriors d’aiguardents foren més oscil·lants, tant pel que fa als mercats americans (on els vins cremats representaven prop del 40% dels enviaments a les colònies des del port de Palma) com a les ciutats nord-atlàntiques i mediterrànies (en aquests indrets, l’esmentat licor es bescanviava per cereals, espècies, primeres matèries tèxtils i colonials). El capital mercantil més poderós era, en aquests circuits exteriors, el que posseïa el control absolut del tràfic.

Al País Valencià, el creixement de la vinya esdevingué decisiu a Alacant, amb un port que canalitzava cap a Anglaterra, França i Holanda importants remeses de vins d’alta qualitat, amb poca transcendència dels aiguardents als registres exportadors (poc més d’uns dos mil hectolitres anuals). No succeïa el mateix a València, on els vins destil·lats es convertiren en els principals responsables de l’expansió vitícola a les acaballes del segle XVIII. Els seus lligams amb els mercats internacionals eren evidents, ja que els viticultors valencians aprofitaren la crisi de les vinyes franceses del darrer terç del set-cents; aleshores, les quantitats exportades d’aiguardents sumaven entre cinquanta i seixanta mil hectolitres anuals, magnituds que donen una idea de la seva significació comercial. Aquestes xifres s’expliquen per la formació de les primeres factories orientades a l’exportació d’aiguardent, fet que, tanmateix, no n’eliminà pas la producció a petita escala. Així, doncs, València podia despatxar amb gran regularitat aiguardents cap a França, des d’on, barrejats amb vins locals, eren reexpedits a Anglaterra com si fossin gals. L’augment de la producció d’aiguardents es traduí, en definitiva, en una major presència exterior: més de les tres quartes parts dels vins destil·lats a València es distribuïren a mercats internacionals. El monopoli català sobre aquesta mercaderia, doncs, es començà a compartir amb la producció valenciana i, en menor mesura, amb la mallorquina.

Precisament, les contestacions registrades en un interrogatori lliurat el 1800 a la vila illenca de Felanitx, una de les principals àrees vitícoles de les Balears, són ben representatives d’aquesta especialització agrícola adreçada al mercat, comuna en l’àmbit català: es destacava que tots els pagesos “en caso ygual prefieren la viña al campo”. Vet ací com “las cosechas de este término son granos, vino y azeyte (...) sobre los primeros no son suficientes para la población (...) vino ay mucho (...) y es preciso convertirlo en Aguardiente que suele ser especialísimo y que se haze en grande copia. Azeyte ay poco (...)”. Alhora, es vinculava la viticultura a un mercat que, d’altra banda, no aportava els mateixos resultats per a tots els qui hi intervenien. Hom es trobava, doncs, amb una producció deficitària de cereals, de manera que la població havia d’adquirir el blat que li mancava al mercat, fet que també l’obligava a despatxar-hi la seva collita. És a dir, no semblava existir per als productors gaire diferència entre el conreu comercial i el de subsistència, ja que s’havia pogut trencar la resistència a la participació involuntària en els intercanvis, de manera que la pagesia responia positivament a l’atracció del mercat i es desplaçava progressivament vers el conreu comercial.

Així, doncs, la producció i la negociació de l’aiguardent crearen una complicada xarxa de relacions en què els nivells de participació foren dispars, si bé això permet constatar un fet força eloqüent: la inexistència de monopolis. En efecte, les remeses poc concentrades de l’esmentat licor coexistiren amb les que en feien els grans comerciants. L’atomització productiva i negociadora tenia com a clara conseqüència l’amoïnament del qui, en principi, esdevenia l’afectat més directe en dita situació: el capital comercial més fort, que dirigia amb regularitat l’administració de l’aiguardent, dependent, en gran mesura —atès que solia fer transaccions amb les partides sobre les quals requeia l’impost—, de les quantitats de producte que arribaven a les seves mans. L’engany dels petits productors, manifestat en l’omissió de la quantitat exacta de vi cremat produït, es reflectí en una menor oferta controlada pel rendista de l’aiguardent i, per tant, en una inferior capacitat en el volum del negoci.

Els bescanvis forçats

Ara bé, cal recordar un cop més que el mercat no impulsà, de manera mecànica, relacions favorables per a tot els qui hi prenien part amb negociacions. De fet, la Catalunya pobra conegué la inserció forçosa en les transaccions: en aquelles contrades on no hi havia extensions considerables de terra, sinó petits emfiteutes que tenien problemes constants per tal de reproduir les fases productives i garantir-ne l’autosubsistència. Aquestes dificultats promovien un endeutament estructural, amb préstecs que es destinaven a mantenir el cicle agrícola i no pas a ser esmerçats en la producció. L’instrument utilitzat era el censal, quantitat anticipada que s’havia de retornar a canvi d’un rèdit anual que oscil·lava entre el 3% i el 5% del capital. El diner penetrava així en aquestes economies familiars que, alhora, pagaven en metàl·lic les pensions dels crèdits, la qual cosa situà la pagesia davant l’exigència d’acudir a un mercat que desconeixia i que, per tant, li resultava aliè. D’aquesta manera, hom percep actituds poc assenyades des d’una perspectiva econòmica: el pagès podia vendre els seus productes quan els preus estacionals baixaven, i havia de comprar en conjuntures en què eren elevats, atesa la seva incapacitat per entrar en el mercat d’una manera competitiva i racional. En aquest aspecte, els desavantatges de la pagesia eren manifestos, puix que no gaudia de magatzems, es trobava obligada a pagar rendes i impostos i estava impossibilitada d’obtenir diners quan ho sol·licitava. En suma, es tractava d’un clar desconeixement mercantil i d’una mancança igualment rellevant d’infraestructures, de manera que hom sancionava una participació involuntària en el tràfic, sota la pressió dels deutes contrets.

Aquest tipus de pagès català obrà, en definitiva, mogut per la compulsió dels seus dèbits, i no pels guanys teòricament inherents al comerç. Cal assenyalar que l’objectiu final dels creditors no era aconseguir la terra —en tot cas, només interessaven les millors parcel·les—, sinó reforçar l’explotació dels pagesos pobres mitjançant un major control del treball familiar. Per això, els mecanismes d’extorsió mantenien uns límits estrictes, ja que radicalitzar-los hauria provocat el col·lapse i la desaparició del sistema. La reproducció de la comunitat pagesa era important, ja que en depenia la pervivència dels qui, parasitàriament, vivien dels crèdits que aquesta sol·licitava. Així, es poden explicar especialitzacions en conreus comercialitzables o la formació d’indústries domèstiques —en les quals el treball femení esdevingué crucial—, sorgides a causa de l’afany de les famílies per a monetaritzar part dels seus ingressos i saldar, d’aquesta manera, els seus comptes negatius. Això dona sentit al fet que fossin aquestes petites explotacions, econòmicament febles, les que més intervenien en el mercat, mentre que altres de més sòlides optaven per un policonreu equilibrat, menys subjecte a les fluctuacions dels preus d’una sola collita.

Al País Valencià, el desenvolupament mercantil agrari comportà igualment noves dependències de la pagesia que, en moltes ocasions, hagué de recórrer al comerciant per a fer front als seus compromisos financers. Aquest poder creditici (que bàsicament, i com succeïa a Catalunya, adoptà la forma del censal) es concretava en un avenç important del capital comercial i en la formació d’un poderós col·lectiu de burgesos que tenien en les transaccions un pilar bàsic de llur estratègia econòmica i una fórmula decisiva per a l’ascens social. En efecte, des de mitjan segle XVIII la disponibilitat dels diners constituí una necessitat imperiosa per als pagesos valencians. La usura solia representar un procediment, tot i que molt costós, per a accedir a una certa liquiditat. En el cas dels petits propietaris, l’endeutament gradual i les pràctiques especulatives dels comerciants obligaren a la venda de part de la terra i, en suma, van significar la seva despossessió. La inserció forçada en els mercats de capital i terra es convertí, així, en un factor més d’explotació que s’havia d’afegir a la penetració, igualment no desitjada, en el mercat de productes. El conjunt de deutes contrets confirmà la perspectiva de conrear per a vendre, de manera que es produïren fissures en la producció de pura subsistència. La monetarització de l’economia pagesa possibilità el pagament, en metàl·lic, de rendes, tributs i contribucions; és així com les collites de seda, barrella i arròs, entre altres gèneres, serviren per a pal·liar aquesta peremptorietat de diner.

Les xarxes d’intercanvi

Ruta dels vaixells mallorquins del Lliure Comerç. 1800-1802.

Les diferents especialitzacions agràries sancionaven, com s’ha dit, l’entrada de gèneres concrets en els circuits mercantils. L’existència de processos similars en diferents indrets de la Mediterrània obligà els comerciants a orientar, de manera ben destacada, les seves estratègies cap a retallar despeses per tal de col·locar millor en el mercat els excedents disponibles. En aquest sentit, la formació d’infraestructures fou un dels trets característics dels negociants de Catalunya, Mallorca i el País Valencià. La incentivació i el manteniment d’aquestes xarxes exteriors facilitaren la inserció avantatjosa d’homes i mercaderies en espais on la competitivitat era ben intensa, en unes coordenades en què s’imposava una política encara més racional de reducció de costos.

A grans trets, s’ha de dir que el control del mercat pertanyia als comerciants. Aquesta dada revela poc i, alhora, pot indicar molt. Revela poc per la senzilla raó que la missió tradicional, històrica, del capital comercial ha estat dinamitzar la distribució. L’única excepció que caldria apuntar és la dels mercaders modestos, més relacionats que els grans carregadors amb determinats processos productius (com ara l’elaboració de manufactures tèxtils o la destil·lació d’aiguardents). Però, com s’ha dit, pot indicar molt perquè el monopoli del mercat no excloïa un control més directe dels excedents que es comercialitzaven mitjançant l’arrendament de predis, com succeïa a Mallorca. Aquesta vinculació més estreta amb la producció podia significar inversions a la terra, tot i que amb criteris que poc tenien a veure amb les formes més regulars de l’incipient capitalisme. L’esmerç responia a condicionaments típics del feudalisme tardà, estipulats en part en els mateixos contractes d’arrendament. Però endemés no existia una determinació palesa per a variar les produccions o millorar els rendiments: el capital comercial perseguia, i no és poc, limitar els costos de transacció. És precisament aquest punt el que interessa remarcar.

En aquest sentit, els treballs de Jaume Torras i Josep Maria Delgado han copsat, amb gran precisió, la complexitat dels processos d’especialització productiva i la seva connexió mercantil a partir, respectivament, de l’anàlisi de la manufactura preindustrial de Catalunya i de les estratègies catalanes en el comerç amb Amèrica.

Torras ha explicat com els tràfics regionals se sustentaven sobre el creixement de l’agricultura, que produïa per a un mercat en expansió. En el decurs d’aquesta seqüència, naixé el que es pot qualificar de “venedor ambulant”, és a dir, un nou tipus de comerciant: la seva activitat consistia a visitar viles properes i col·locar les mercaderies que hi mancaven. Ara bé, la progressiva extensió geogràfica del mercat imposà a aquests mercaders modestos l’associació amb d’altres per tal de fer front a l’augment de la incertesa que significava negociar en places cada cop més allunyades dels seus punts d’origen. Això va obligar, doncs, a construir xarxes comercials que cercaven, precisament, limitar els costos inherents als afers desenvolupats en punts de consum en principi aliens.

D’aquesta manera, es generà la diàspora comercial —que comprenia tant el cas català com el valencià i el mallorquí—, que gaudia d’una virtut innegable: la capacitat de garantir el compliment de les obligacions establertes entre els seus membres mitjançant codis ètics que, en definitiva, resultaven força més eficients que els mateixos marcs jurídics. Torras ha subratllat que aquest comerç ambulant català fou tan rellevant que desplaçà del mercat interior els quincallaires francesos. Els mercaders que hi intervenien empraren els serveis d’una determinada xarxa mercantil per tal d’alleugerir la distribució dels seus productes. Aquestes vendes s’executaren mitjançant l’obertura de botigues a ciutats i pobles de l’interior peninsular i amb el concurs de traginers que, en el decurs de visites als mercats locals, despatxaven les produccions catalanes tant a majoristes com a minoristes. És important indicar que el volum d’operacions enllestit en aquests punts de consum no fou insignificant segons Delgado, el muntant anual de vendes d’alguns productes manufacturats catalans a les fires de Madrid i Valdemoro superà, a les acaballes del segle XVIII, el total de les exportacions de Catalunya al mercat americà.

El mateix Delgado ha demostrat que una de les claus per a entendre el desenvolupament del comerç català amb Amèrica durant els segles XVIII i XIX està en l’habilitat palesa dels negociants per a organitzar xarxes comercials, amb la finalitat de transmetre informació quant a les pautes de consum dels mercats colonials. Aquesta estratègia era igualment vàlida, amb lleugeres variacions, per a descriure l’experiència mallorquina amb les índies. En efecte, durant la primera meitat del set-cents, catalans i illencs es dedicaren, ateses llurs deficients rendes de situació, a transportar mercaderies vers Cadis i les Canàries, els punts clau del comerç transoceànic. Aquest tràfic s’inseria alhora en un complicat circuit de cabotatge que no oblidava les necessitats —i les ofertes— dels diferents centres a on arribaven les embarcacions catalanes i mallorquines. També aquí (ja sigui a Alacant, Cadis, Màlaga o Santa Cruz de Tenerife) la informació esdevenia cabdal, i la dinàmica teranyina teixida pels corresponsals dels mercaders actuà amb una celeritat implacable: les lletres sovintejaven entre les cases matrius i llurs filials peninsulars, tot explicitant les condicions concretes dels afers sol·licitats, les fluctuacions dels preus que interessaven distints enclavaments comercials o les necessitats imperioses de la ciutat des de la qual es lliurava la informació; en definitiva, es construïa així una acurada visió de l’evolució dels mercats del litoral espanyol i de les colònies.

Sens dubte, aquesta informació significà poder i capacitat de maniobra. Així, s’apressaren operacions a comissió, negocis canviaris, poders per a representar els interessos de residents a Barcelona o Palma, és a dir, un ampli feix de serveis que es tancava per mitjà de la correspondència mercantil. La confiança entre els principals i els apoderats —tant pels seus vincles familiars com per raons estrictes de veïnatge— constituïa la garantia principal en els afers i, alhora, permet entendre la consistència d’unes xarxes mercantils que, tal com ha evidenciat Delgado, no es reduïen només a l’àmbit de la Península Ibèrica. En efecte, arran dels decrets del Lliure Comerç (1765-89) els mercaders i els seus homes de confiança pogueren, per primer cop, obrir botigues a les ciutats i els pobles de les colònies, i romandre-hi un temps no superior a sis anys. Aquesta disposició resultà favorable per al comerç català, ja que els negociants del Principat engegaren processos de formació d’infraestructures de característiques similars a les aixecades als mercats peninsulars. Així, doncs, aquella experiència mercantil resultà determinant en l’evolució d’aquestes transaccions ultramarines.

Les xarxes comercials també esdevingueren cabdals per al comerç entre el País Valencià i Amèrica, tot i que en aquest cas es tractava d’operacions enllestides per vies indirectes. De fet, els sectors de l’economia valenciana més orientats als mercats transoceànics depenien en gran part del bon funcionament de les infraestructures mercantils generades pels comerciants a Cadis, nucli peremptori del comerç colonial. En efecte, els negociants havien establert a l’empori andalús una xarxa que s’encarregava de despatxar les mercaderies remeses des de les ciutats valencianes d’origen. Els gèneres arribaven a Cadis per la via d’un eficaç sistema de transport terrestre força reconegut en l’àmbit nacional, complementat amb la intensa navegació de cabotatge existent entre els ports de la Mediterrània. Això és clarament perceptible en les transaccions efectuades amb un dels renglons essencials del País Valencià: els teixits de seda.

Ricard Franch ha confirmat que els dos trets fonamentals del comerç valencià de; manufactures sederes a la darreria dél segle XVIII foren, precisament, la seva aclaparadora orientació vers el mercat colonial i la concentració de la major part de les remeses a Cadis. Els teixits de seda eren transportats per traginers valencians fins a la plaça esmentada sobre la base d’un acurat engranatge de relacions personals de gran efectivitat, utilitzat fins i tot pels comerciants catalans per a repatriar els fons derivats de les seves vendes. Així, doncs, el tràfic que els negociants seders efectuaven amb Cadis es caracteritzava pel fet de tractar-se d’afers força segurs i rendibles; cal remarcar que el cost del trajecte, en el marc d’una ruta poc arriscada, no resultava onerós, ja que podia representar al voltant de l’1% del valor del producte. Les partides, un cop desestibades, eren posteriorment col·locades pels corresponsals valencians als carregadors d’índies, de manera que es tancava així el cercle més dinàmic de la xarxa.

Quant a Mallorca, el fet insular obligà a dinamitzar al màxim els contactes exteriors per tal de gaudir amb major promptitud de les mercaderies necessàries, sobretot aliments. Aquesta realitat va marcar de manera notable l’evolució econòmica de les Illes, i generalment s’ha volgut interpretar com un factor dramàtic de dependència, fins a la irrupció dels vaixells de vapor, de la navegació de cabotatge. Tanmateix, res no és més lluny de la realitat. Una comunitat com Mallorca, situada al mig de la Mediterrània i gairebé crònicament deficitària en la producció de cereals, tenia en les relacions comercials una de les garanties més segures per tal de limitar l’escassetat de queviures fruit de les males anyades. La qual cosa, alhora, permetia una major diversificació econòmica —i la formació d’àrees d’especialització productiva, tal com s’ha comentat en el primer epígraf—, des del moment en què les entrades de grans i la pròpia oferta bladera eren, en general, suficients per a nodrir la demanda d’aliments.

La captació de blats imposà als comerciants la formació d’infraestructures mercantils a les places avitualladores cerealícoles, amb l’objectiu evident de conèixer l’evolució dels seus preus per tal de comprar en les conjuntures més adients. Al mateix temps, aquesta estratègia facilità noves possibilitats al capital comercial. En efecte, les xarxes mercantils inseriren els negociants en zones que es trobaven econòmicament més desenvolupades, ja que gaudien d’una demanda més heterogènia i d’una oferta també més gran. Hom intueix que, al marge de la consecució dels gèneres que urgien al mercat mallorquí, els guanys assolits en aquests afers foren considerables. Un indicador d’això és el moviment d’efectes de canvi, prova eloqüent del fort dinamisme comercial generat pels negociants de Mallorca a d’altres indrets. Els cabals obtinguts amb les operacions efectuades representaren, un cop retornats, partides compensatòries que pogueren equilibrar, en alguns casos, la balança de pagaments. Uns exemples concrets permetran d’albirar millor aquesta afirmació.

El 1787, el valor de les exportacions del port de Palma significà uns 2,2 milions de rals de bilió, i les importacions uns 2 milions aproximadament. Ara bé, la quantitat ingressada en moneda fou similar a la provinent de la venda de mercaderies; així, doncs, el saldo de la balança de pagaments en aquell any —tenint presents les esmentades partides— se situaria, positivament, en uns 2,5 milions de rals de bilió. El 1791, les extraccions s’elevaren a prop d’1,5 milions de rals, i les introduccions resultaren prop dels 2 milions. Però cal tenir present que els capitals repatriats es xifren en uns 3,8 milions: de bell nou, el resultat seria satisfactori per a Mallorca en 3,3 milions. No hi ha dubte que, durant molts anys, la realitat no degué ser tan afavoridora. Però el més destacable és que aquestes remeses de capitals, resultat d’afers esperonats pels mallorquins a d’altres zones a partir de les seves infraestructures mercantils, constituïren un mecanisme ben ajustat per a compensar la inestabilitat de la balança comercial illenca.

Les comunicacions entre els Països Catalans, fruit del dinamisme de les xarxes comercials

Catalunya, Mallorca i el País Valencià es trobaven força imbricats en múltiples contactes. En efecte, les relacions existents entre les tres comunitats foren fluides, d’un clar dinamisme i d’una palesa regularitat, de manera que, si més no en alguns casos (com ara el tràfic existent entre el Principat i Palma, Maó i Barcelona, o entre Barcelona i els ports valencians), no és agosarat parlar de graus significatius d’articulació comercial. Les dades referents a això són concloents. Per a les Balears, Barcelona es convertí en l’epicentre dels bescanvis mallorquins i menorquins, fet constatat per les nombroses mostres documentals, tant de caire públic com privat.

Per exemple, els representants diplomàtics emplaçats a l’urbs catalana no es cansaren d’advertir respecte de les estretes connexions entre Barcelona i els ports valencians i insulars. El cas del cònsol de Portugal a Maó és il·lustratiu, ja que al començament del segle XIX expressava al govern de Lisboa que el Principat era la garantia essencial per als intercanvis mallorquins, puix que els vaixells catalans canalitzaven el gros del tràfic marítim de les Illes. Els papers particulars del carregador illenc Claudi Marcel, una de les cases comercials més solvents a la Mallorca de les acaballes del set-cents, constitueixen un indicador meridià sobre aquestes relacions. Una prova és clarament il·lustrativa: l’esmentat gran mercader instà les firmes Willemsen-Hekman (d’Amsterdam), Baltasar Rebuffat (de Cartagena), Francesc de Milans (de Barcelona) i Gutiérrez-Ortiz (de Reus) perquè prenguessin part en diferents embarcaments d’oli a Marsella. El mallorquí els informà sobre els freqüents viatges dels vaixells insulars, alhora que exposà els comptes possibles d’un nombre determinat de pipes d’oli destinades al port francès. El corol·lari de les transaccions esmentades, pocs mesos després, no pogué ser més positiu: “no han sido malas las resultas de este negocio”, segons expressà el comerciant palmesà als seus col·legues. Operacions com l’esmentada sovintejaren i demostren, un cop més, la solidesa de les xarxes comercials, de gran operativitat fins i tot en conjuntures problemàtiques. Un exemple força contundent sobre això es concreta en l’estratègia seguida a Mallorca pels comerciants catalans en el decurs de la guerra del Francès (1808-14).

En aquest conflicte, és ben sabut que aquests negociants utilitzaren diferents ports (com ara els de Vilanova i la Geltrú, Tarragona, Palma, Cadis, la Corunya o Vigo) com a plataformes per a accedir al mercat americà i evitar així la interrupció dels contactes transoceànics.

Contracte d’embarcament, Palma de Mallorca, 22-5-1802.

AC / G.S.

Entre aquests ports es va significar el de Palma. L’establiment d’un nombre destacable de comerciants catalans a la ciutat mallorquina s’explica per les intenses relacions entre el port de Ciutat i el de Barcelona, i també pels estrets lligams que vinculaven en diferents afers els comerciants d’ambdues comunitats (transaccions culminades tant per la situació de corresponsals a les places esmentades com per la circulació intensa i constant de lletres de canvi entre Mallorca i Catalunya). Durant les hostilitats dels anys 1808-14, l’arribada de la colònia mercantil catalana —que comportà l’establiment d’infraestructures comercials, tallers, magatzems i tècniques propis— significà, doncs, el desenvolupament del port de Palma pel que fa sobretot als intercanvis amb Amèrica. I aquí cal destacar la tipologia de les mercaderies expedides vers les colònies. Les principals foren aiguardent, sabó, vi i sederia, és a dir, productes que requerien transformacions en major o menor grau. Les calces, els capells i el paper s’exportaven en quantitats molt més limitades; nogensmenys, es tractava de renglons que també precisaven d’una determinada fabricació de caire manufacturer. Dels casos esmentats, destaca sobretot la relativa significació del paper —atesa la seva inusual presència en els carregaments mallorquins anteriors a la conjuntura bèl·lica—. Aquesta presència és explicable a causa dels tipus d’orientació dels afers dels catalans emplaçats a l’illa. L’interès dels comerciants catalans per prolongar el proveïment paperer a les colònies fou remarcable, malgrat l’esquifida disponibilitat de capitals fixos i d’energia aplicables a Mallorca. Una mostra representativa de l’any 1809 serveix per a corroborar això. Es refereix a l’estibament de 1 160 raimes, valorades en uns 32 500 rals de bilió, a l’interior de les bodegues d’un bergantí patronejat per Pau Sorà, a punt de llevar àncora envers l’Havana. Aquesta partida va ser inscrita per Miquel Ferragut, a la vegada propietari del vaixell i soci de Benet Capó i Puigserver, un dels comerciants mallorquins més importants del principi del vuit-cents. El dit Capó era cunyat de Guillem Oliver i Salvà, personatge ben conegut a Catalunya pels seus escrits econòmics, i home vinculat a les jerarquies mercantils i fabrils catalanes. Tots aquests nexes podrien explicar l’aparició destacada d’exportacions de paper i d’altres manufactures envers Amèrica durant la guerra del Francès.

Les dades de les exportacions del port de Palma per als anys 1813 i 1814 són prou il·lustratives: gairebé el 70% dels valors corresponen a activitats que no es poden incloure dins l’àmbit de la producció estrictament agrària, amb clar protagonisme de parcel·les que, com s’ha dit, eren reduïdes en anys anteriors per als mateixos mercats, o bé palesaven magnituds més aviat testimonials. Això porta a pensar que les vinculacions entre mallorquins i catalans degueren ser força intenses, tant pel que fa a l’aprenentatge dels primers quant a la millora de determinades tècniques de producció, com per la intervenció d’aparells i d’ inputs illencs per a l’elaboració de gèneres d’elevada demanda ultramarina, en la producció dels quals els coneixements dels mallorquins eren ja destacats. Així, el gran volum d’aiguardent exportat des de Palma no es pot explicar solament amb les destil·lacions dels alambins catalans, si és que els traslladaren a l’illa; igualment, és factible que bona part de les nombroses partides de manufactures tèxtils registrades envers Amèrica fossin confeccionades als tallers mallorquins.

Sobre això, encara que amb un producte distint dels exposats, un nou exemple permet constatar els estrets lligams entre empresaris palmesans i barcelonins: la fundació, el 1813, d’una fàbrica de sabó en la qual participaren els ja coneguts Benet Capó i Guillem Oliver i el català Baldiri Brunells. Aquests negociants gaudien d’una capacitat econòmica notable. De fet, firmes com l’esmentat Brunells o d’altres, com Josep Cerdà i Seriol, Fructuós Escolà, Lleó Gatell, Pere Gil, Martorell Pla, la vídua de Bargès, Bofarull Bosch i Antoni Bresca, esdevingueren els comerciants catalans més importants residents a Mallorca durant la guerra del Francès, segons les xifres contributives; i aquest potencial es reflectí bé en el control de les mercaderies del tràfic colonial. Aquests empresaris, juntament amb altres de menor capacitat econòmica, foren els que disposaren del gros dels carregaments americans arribats a Palma de gèneres cabdals com ara el cacau, el cafè, l’anyil, el sucre i el cotó.

Josep Maria Fradera ha mostrat com el sucre forçà el capital comercial català a bastir una complexa xarxa mercantil, que enllaçava els centres productors americans amb els punts finals de consum; una estructura basada en la complementarietat de tres mercats ben distints: l’interior català, la perifèria espanyola i les demandes mediterrànies. El colonial procedia essencialment de les Antilles, mentre que les vendes es dirigien sobretot vers la Mediterrània, amb Maó com a enclavament de lliurança decisiu. Aquest port esdevingué un eficient centre per als interessos catalans, no únicament pel que fa a la recepció de colonials registrats pels comerciants catalans, sinó també com a vertader magatzem de cereals produïts en altres contrades, que trobaren, a la badia menorquina, un punt segur de custòdia, negoci i redistribució.

El comerç cerealícola del port de Maó formà part dels intercanvis entre els països europeus i els musulmans, i generà un eficient circuit de relacions en què participaven catalans, mallorquins, menorquins i, en menor mesura, valencians. Generalment, les embarcacions partien des de Menorca amb llast, però ben proveïdes de numerari i amb destinacions força variades; a tall d’exemple, cal esmentar Alexandria, Alger, Bona, Esmirna, Sardenya, Sicília i Tunísia, entre d’altres. De tornada, els vaixells portaven el blat de les conques oriental i central de la Mediterrània al port de Maó, on, segons les diferents conjuntures del mercat —que els corresponsals intentaven esbrinar mitjançant els seus contactes—, s’emmagatzemaven o es canalitzaven vers els nuclis de demanda ja concertats. L’evolució de les xifres del comerç blader entre Maó i Catalunya, calculades per Amador Marí, és força clara pel que fa a la seva constant progressió: si, al final del segle XVIII, el port menorquí canalitzava el 10% dels blats mediterranis que es destinaven a Barcelona, al començament de la nova centúria el nombre de naus amb càrrega de blat de procedència maonesa representava entre el 20% i el 60% del total. Segons Josep Maria Fradera, aquest procés es tallà el 1820, quan es prohibí la importació de cereals i llegums dels mercats internacionals.

Els ports del País Valencià també es convertiren en vertaders intermediaris en les relacions entre Barcelona i l’Havana, amb funcions que, centrades en despatxos de colonials i compres de cereals, eren consemblants a les conegudes per a les places mediterrànies. La xarxa d’empreses i cases catalanes establertes en aquests enclavaments arrodoní una estratègia d’ampliació del mercat per al comerç català, de manera que alhora fomentà l’articulació del mercat interior. Aquesta realitat explica la intensificació de les relacions entre el litoral valencià i el català, sobretot a partir de les guerres napoleòniques; posteriorment, el buit deixat pels cereals estrangers va radicalitzar encara més aquestes relacions. Alhora, cal advertir que les rades valencianes mantenien una important connexió amb el mercat europeu, tant pel que fa a la importació (de manufactures i peix salat) com a l’exportació (seda i productes agraris). I totes aquestes relacions expliquen la significació de València com a eix comercial, en el qual l’establiment d’infraestructures mercantils esdevingué, com és lògic, determinant.

L’anàlisi d’Anaclet Pont i Justo Serna sobre els negociants inscrits a València al principi del nou-cents, arran del codi de comerç, permet corroborar una dada força eloqüent: la meitat eren de procedència forana, és a dir, de la resta del País Valencià, d’Espanya i de l’estranger. Ara bé, dos aspectes més resulten ben significatius: d’una banda, els cognoms estrangers establerts a la ciutat no es corresponien en la major part amb les dinasties existents al segle XVIII, i, de l’altra, entre els comerciants de la resta d’Espanya resultava aclaparador el pes específic dels catalans, que constituïen gairebé el 13% del total de comerciants registrats. Per tant, de bell nou es tracta d’una diàspora comercial que va crear una atapeïda xarxa d’establiments mercantils amb tres eixos d’actuació: les vendes de mercaderies vitícoles i teixits, la compra de cereals i la redistribució de colonials.

Al voltant de la dècada dels anys vint, s’introduïren un seguit de modificacions que alteraren pregonament la naturalesa i les funcions del comerç català amb Amèrica. El nou plantejament esperonà una progressiva diversificació dels circuits d’intercanvi, amb un protagonisme cada cop més palès d’un rengló cabdal: el cotó en floca. Fradera ha argumentat que l’articulació d’aquest nou model comercial s’aixecà a partir de dos elements essencials de continuïtat: la base exportadora tradicional del tràfic colonial català i l’aprofitament del colonialisme espanyol a les Antilles. En tots dos casos, la funció dinàmica de les xarxes comercials fou crucial, i obeí als interessos dels comerciants i als dels industrials cotoners. El mercat català del cotó es transformà a partir de l’ampliació de la base industrial i de l’avenç de la filatura pròpia; per tant, la conclusió sembla òbvia: les acaballes dels anys vint i els inicis dels trenta marcaren el naixement d’un comerç americà adaptat a les necessitats industrials, amb estretes col·laboracions entre els grans mercaders i els empresaris interessats en una mecanització completa del ram cotoner. Això confirma el caràcter clarament colonial de les relacions exteriors catalanes.

Per un costat, destaca l’evident funcionalitat de la relació antillana com a base organitzativa de les importacions de cotó brasiler i nord-americà. Per l’altre, els lligams entre el comerç exterior català i els circuits americans facilitaren la canalització cap al mercat peninsular d’importants carregaments de colonials, que conformaven els retorns de les expedicions transatlàntiques. Aquestes transaccions facilitaven el finançament de les importacions cerealícoles, dels aliments i de les primeres matèries adquirides al mercat interior. Així, la industrialització regional, juntament amb un actiu capital comercial, afavorí, en un context internacional nou respecte al de la darreria del set-cents, la concreció d’una economia industrial que es canalitzà vers el mercat espanyol i es reforçà a partir de les seves relacions comercials. En efecte, una de les preocupacions bàsiques dels negociants catalans era mantenir una projecció que abastés Espanya, Europa i l’Amèrica espanyola, tot això en conjuntures que no sempre foren favorables. En aquest marc, la inquietud per controlar parcel·les creixents del mercat interior peninsular juntament amb l’estratègia per a conservar ben actius els circuits colonials que restaven en mans de la monarquia esdevingueren dues peces decisives de l’estratègia empresarial.