Els condicionaments d’una població en expansió

Els resultats de la reconstrucció de la població d’Anglaterra des del començament dels registres parroquials fins al primer cens del 1871 han canviat la manera d’estudiar les poblacions europees d’antic règim. Ara l’atenció se centra més en els possibles canvis pel que fa a la fecunditat, i sobretot a la nupcialitat, ja que, com ha mostrat el cas anglès, aquests podien ser el principal determinant del creixement de la població.

Els canvis a mitjà termini de la mortalitat, comparats amb els de la fecunditat, semblen ara menys importants del que en un principi s’havia cregut. Fins i tot, la millora de l’esperança de vida registrada a Anglaterra i altres regions europees al final del segle XVIII tampoc no sembla avui tan excepcional. La raó d’això és que el primer país que va conèixer la Revolució Industrial no va registrar uns nivells de mortalitat que es poguessin qualificar de nous i excepcionals, en relació amb el passat, fins a la segona meitat del segle XIX. L’expansió de la població anglesa abans d’aquella data es degué, doncs, a la conjunció d’una disminució relativament modesta de la mortalitat i d’un augment sorprenentment notable de la nupcialitat i la fecunditat.

El creixement de la població de Catalunya durant el segle XVIII i la primera meitat del XIX podria explicar-se d’una manera relativament similar. Així i tot, les dades catalanes són encara massa incompletes per a ponderar exactament la contribució de la nupcialitat en el creixement de la població. Aquestes dades han estat establertes a partir dels censos del 1787 i dels primers del segle XIX que, malauradament, són ja de la segona meitat de segle. La sort, dintre de la desgràcia de no tenir cap cens durant seixanta anys, és que els censos del segle XVIII s’anticipen a tots els europeus i avaluen la incidència del celibat entre la població dels diferents grups d’edat. Però la lectura i la interpretació d’aquestes dades, massa puntuals, referides als moments del cens i a les generacions que eren llavors presents, seran més clares quan es disposi de sèries cronològiques contínues, i per això la feina que cal fer no és més gran que la que ja s’ha fet en altres països. El retard té alguns avantatges, un dels quals és poder usar les llargues sèries de dades d’altres països per a enquadrar les nostres dades, molt més esparses. La comparació en aquestes condicions esdevé molt profitosa, però no ens estalvia pas el deure de la demostració.

L’augment de la nupcialitat i el creixement de la població catalana

Els primers estudis sistemàtics sobre l’evolució de la nupcialitat i la fecunditat de les regions espanyoles, com ara els de William Leasure i Massimo Livi Bacci, es van fer en 1960-70. Aquests estudis s’inscriuen en una línia d’investigació que ha donat com a fruit una llarga sèrie de monografies nacionals i una obra de síntesi sobre el descens de la fecunditat a les regions europees. Aquests treballs, i en particular el de Livi Bacci, van mostrar que la fecunditat espanyola no s’havia mantingut constant abans que se n’iniciés el declivi. El cas de Catalunya era el més espectacular, tant en el context espanyol com en l’europeu. Aquí, la fecunditat general havia disminuït des d’un nivell relativament elevat, el 1787, fins a un nivell sorprenentment baix a mitjan segle XIX, que indicava una clara i decidida voluntat dels matrimonis de limitar la descendència.

Jaime Benavente, el 1990, va examinar més detalladament l’evolució de la fecunditat catalana, amb la intenció d’explicar-ne el caràcter excepcional. Segons l’autor, aquesta evolució es devia a les transformacions socials que va generar el procés de creixement agrari i industrial del segle XVIII. Des de llavors i fins a la fi del segle XIX, la fecunditat hauria estat la variable demogràfica més sensible als canvis de l’economia catalana i el principal motor del creixement demogràfic. Les seves estimacions de la fecunditat no li permeten dibuixar la seqüència completa de l’evolució, però el porten a concloure que al final del segle XVIII aquesta es trobava en un punt culminant, en el qual es mantingué fins el 1830 aproximadament i al qual s’arribà després d’un procés d’augment sostingut de la nupcialitat, iniciat a la primera meitat del segle XVIII.

Les diferències de nupcialitat entre les 84 localitats de la mostra elaborada per Benavente li semblen sorprenentment grans per a un país relativament petit i culturalment homogeni com Catalunya. La seva explicació és que aquestes diferències s’havien configurat al llarg del segle XVIII i estaven relacionades amb l’expansió del treball assalariat en la indústria rural i en una agricultura cada cop més orientada a produir per al mercat. Es tracta, doncs, de la tesi que sosté que la proletarització va afeblir la necessitat de disposar de terra i d’un patrimoni per a establir una família, i va permetre avançar l’edat i augmentar el nombre de matrimonis. A partir d’aquí, aquest autor suggereix la hipòtesi que les localitats i comarques de Catalunya que van viure una transformació més profunda en aquesta direcció van conèixer també un augment més marcat de la nupcialitat durant el segle XVIII.

Anna Cabré i Àngels Torrents veuen també en la nupcialitat la clau que posa en marxa el procés del creixement demogràfic modern de Catalunya. Les observacions que aporten provenen bàsicament dels censos de població. A partir d’aquests, examinen l’evolució d’un indicador de la intensitat de la nupcialitat com és el percentatge de dones de cada generació que arriben solteres als 50 anys. Les generacions per a les quals es coneix aquest percentatge són les nascudes abans del 1737 i les nascudes entre el 1797 i el 1836 (que tenien més de 50 anys en els censos del 1787 i 1887, respectivament). Mentre que en el primer grup de generacions el percentatge de solteres sobrepassava el 10%, en les nascudes al començament del segle XIX aquest percentatge era el 6%; un nivell que no es torna a registrar a Catalunya fins ales generacions dels anys trenta i quaranta del segle XX, que van protagonitzar el boom de matrimonis i naixements dels anys seixanta.

Índex de nupcialitat i relació de masculinitat a Catalunya. 1787.

L’efecte d’aquest augment de la intensitat de la nupcialitat sobre la fecunditat de les generacions no podia ser molt gran. Però, segons aquestes autores, es va veure reforçat per una reducció paral·lela de l’edat mitjana d’accés al matrimoni. Les generacions del començament del segle XIX, doncs, s’haurien casat més i abans que les seves avantpassades de l’inici del segle XVIII. Aquests dos factors haurien fet augmentar la descendència final d’aquelles generacions. No se sap la magnitud d’aquest augment, ni tampoc si va ser suficient per a explicar, tot sol, el creixement de la població durant els cent anys que separen les dues generacions. Les sèries de la nupcialitat són massa incompletes per a respondre exactament a aquesta pregunta. Pel que fa al celibat definitiu, hi ha un buit en les generacions del 1737 al 1797; i pel que fa a l’edat d’accés al matrimoni, que finalment és la variable més influent sobre els nivells de la fecunditat, se n’han fet encara molt poques estimacions.

En definitiva, les dades disponibles assenyalen l’interès de l’estudi de la nupcialitat durant aquella primera fase del creixement econòmic i demogràfic modern de Catalunya. Existeixen prou indicis per a considerar aquesta variable com una causa molt important de l’augment de la densitat demogràfica de Catalunya durant el segle XVIII i la primera meitat del XIX. Aquest augment no va ser igual per a tot Catalunya i aquesta observació ens porta a examinar, des d’una altra perspectiva, les pautes de nupcialitat de la població catalana.

Les probabilitats d’establir-se i de casar-se a Catalunya

L’existència de diferències significatives de la nupcialitat entre comarques de Catalunya és un fet que ha sorprès diversos autors. Aquestes diferències s’han pogut calcular gràcies a la classificació creuada per sexe, edat i estat civil de la població de tots els municipis en el cens del 1787. Els indicadors que s’han utilitzat són bàsicament dos: un de la intensitat de la nupcialitat i un altre de l’edat mitjana d’accés al matrimoni. Un tercer indicador, que resumeix els dos anteriors i que s’ha calculat per als 14 corregiments del 1787, és l’índex de nupcialitat de Princeton (Im). Es tracta d’una relació entre el nombre de dones casades i el nombre total de dones en edat fèrtil, de 15 a 49 anys, amb la particularitat que per a calcular aquesta relació es ponderen les dones segons la seva edat o fertilitat.

El 1787, en un terç dels corregiments catalans, els de Tarragona, Montblanc, Tortosa i Lleida, les dones casades representaven al voltant del 60% del total de dones en edat fèrtil, mentre que en un altre terç dels corregiments, els de Talarn, la Vall d’Aran, Puigcerdà, Cervera i Barcelona, aquesta proporció era sempre inferior al 50%. Aquesta diferència, en el cas que la fecunditat legítima i il·legítima fossin iguals en tots els corregiments, podria per ella sola fer variar el nombre mitjà de fills per dona, de quatre a aproximadament cinc fills. Les diferències en la nupcialitat eren, doncs, prou importants per a imbuir un ritme de creixement força més ràpid a les poblacions del sud si es compara amb les del nord de Catalunya. I, de fet, el creixement va ser més ràpid durant el segle XVIII a la part meridional i occidental de Catalunya.

La trajectòria nacional que s’ha projectat abans podria ser el resultat de processos demogràfics comarcals força diferenciats, però, en qualsevol cas, seria un error intentar explicar aquests processos aïlladament, perquè no eren independents i estaven estretament interconnectats per les migracions. Així, la comarca o el corregiment no semblen un marc d’anàlisi adequat per a explicar les transformacions demogràfiques i econòmiques que s’estaven produint llavors a Catalunya.

El desenvolupament de les activitats industrials i comercials depenia molt encara de l’augment de la producció agrària. En aquest sentit, és significatiu que, fins a mitjan segle XIX, les taxes de creixement demogràfic de les ciutats no es diferenciessin gaire de les del conjunt de localitats més petites i rurals de Catalunya. Però aquest creixement era molt ràpid i el sostenia un procés d’augment de l’especialització i la divisió del treball a escala regional. La manifestació més palpable n’era la intensa concentració de les activitats industrials a les comarques dels Prepirineus orientals i de la Catalunya central, i la creixent especialització agrària de les altres zones de Catalunya. Si ens atenim als augments de les densitats agràries, les comarques de la meitat sud de Catalunya foren les que més van avançar en aquesta direcció, per les majors oportunitats tant d’estendre les superfícies conreades com d’intensificar-ne l’ús i d’introduir els conreus més remuneradors. L’expansió de la vinya i la colonització de les terres baixes del Segre i de l’Ebre van ser els principals factors dinamitzadors d’aquelles comarques.

El fet que les oportunitats d’establiment i d’ocupació que es van generar en aquestes comarques fossin més grans va originar uns corrents migratoris que han deixat una empremta molt clara en els censos de població. En el cens del 1787, per exemple, s’observa aquesta empremta en la distribució de la població per sexe i edat. Els migrants no eren només homes joves, però aquest sector de la població era el que solia tenir una mobilitat més gran. La seva major presència relativa en algunes comarques era, normalment, indici d’una immigració recent i d’un saldo migratori positiu; i, a la inversa, l’absència relativa d’efectius en aquest grup d’edat revela una emigració recent i un saldo migratori negatiu. Els corregiments que mostren una concentració més elevada d’homes entre 16 i 24 anys són el de Barcelona i els del sud de Catalunya.

El creixement més ràpid de les comarques del sud de Catalunya no sembla que pugui explicar-se només per la pauta de nupcialitat. Les transferències de població des d’un altre conjunt de comarques són un altre factor que cal tenir en compte. La magnitud i les característiques d’aquestes migracions, com ara el seu lloc d’origen, només les poden revelar les fonts demogràfiques locals. Sovint s’ha dit que els migrants procedien de les comarques del nord de Lleida i del Pirineu català. Això sembla molt raonable, ja que en aquestes comarques la proporció d’homes joves era molt baixa i assenyalava una emigració recent. No obstant això, els límits estrictes de Catalunya semblen insuficients per a examinar els moviments migratoris, i sobretot, els que van contribuir al repoblament i al creixement de les comarques occidentals i del sud.

En aquest sentit, s’han comparat les taxes de creixement de la població de les comarques catalanes amb les aragoneses i les del nord del País Valencià, entre els anys 1787 i 1857. A partir d’aquesta comparació, sembla lògic suposar que una part dels immigrants de les comarques de la franja sud-occidental de Catalunya procedien de les zones veïnes de l’Aragó i de Castelló. El creixement d’aquestes comarques es prolongà durant tot el segle XVIII i la primera meitat del XIX, i va representar prop d’una quarta part del creixement total de Catalunya. La immigració d’aragonesos i valencians podria haver passat relativament desapercebuda fins el final del segle XIX, pel fet que es va dispersar sobre un nombre bastant gran de comarques i al llarg d’un període molt prolongat. El que determinaria, doncs, la magnitud i la importància d’aquella immigració no seria tant el seu volum anual com el nombre d’anys durant els quals s’hauria produït. El panorama sobre el creixement demogràfic de Catalunya sembla complicar-se amb la introducció d’aquesta variable, perquè té una relació amb la nupcialitat, tot i que és difícil de precisar la naturalesa exacta d’aquesta relació.

D’una banda, les migracions alteren les estructures per sexe i edat de la població i, d’aquesta manera, poden afectar la nupcialitat en el lloc d’origen i de destinació. En el cas concret de Catalunya, per exemple, les migracions d’homes joves haurien fet augmentar les probabilitats de casar-se de les dones a les comarques del sud de Catalunya, i les haurien reduït a les comarques del nord de Lleida, d’on probablement provenien una part d’aquells immigrants.

Però, d’altra banda, la migració pot modificar també les probabilitats de casar-se dels migrants mateixos i les dels seus parents. Si l’emigració contribueix a augmentar el nivell d’ocupació de la població, llavors té uns efectes positius sobre la nupcialitat. En aquest sentit, les migracions vers les comarques del sud havien contribuït a augmentar la nupcialitat a tot Catalunya i, d’una manera molt particular, a les comarques del sud on, a més, s’hauria afegit l’efecte del primer mecanisme descrit. Un cas a part és el de la ciutat i el corregiment de Barcelona on, si bé la immigració d’homes joves era elevada, la nupcialitat femenina era reduïda. En aquest cas, la importància relativa d’una sèrie d’ocupacions incompatibles amb el matrimoni, com ara el servei domèstic, explicaria per què un augment de l’ocupació i de la immigració no repercutia positivament sobre la nupcialitat.

En definitiva, la migració —una variable, com la nupcialitat, molt influïda pels factors econòmics i socials— podria explicar una part significativa del creixement demogràfic de Catalunya al segle XVIII i a la primera meitat del XIX. Fora convenient estudiar més l’emigració i la immigració durant aquell període i també les migracions internes. Aquestes últimes no apareixen en l’equació del creixement total de la població, però això no vol dir que no influeixin sobre els altres paràmetres que sí que hi són presents, com la nupcialitat, la fecunditat i la mortalitat. La reconstrucció de la població catalana, des dels inicis dels registres parroquials, seria un projecte engrescador vist des d’una perspectiva integradora de les migracions, perquè resoldria problemes ja resolts en altres països i perquè en plantejaria de nous que ara estan ocults darrere les trajectòries demogràfiques dibuixades per a França i Anglaterra.

Corredors, flux i saldos migratoris

Els primers censos només aporten una informació indirecta i tangencial sobre les migracions i la mobilitat de la població. El cens del 1787 no va fer cap pregunta específica sobre aquesta qüestió. L’únic que es pot utilitzar, per tant, és la classificació per sexe, edat i estat civil de la població.

Flux i saldos migratoris a Catalunya. 1857.

El cens del 1857 incorpora una petita millora amb relació als anteriors. Com aquells, presenta una classificació de la població per sexe i edat, però introdueix en el qüestionari dues preguntes que obren una via per a l’estudi del flux immigratori. La primera pregunta feia referència a la naturalesa dels habitants, però malauradament només s’hi preveien dues respostes: nacionals i estrangers. La segona pregunta classificava aquestes dues categories d’habitants entre els establerts (o residents) i els transeünts (o no residents). La definició dels transeünts és la de forasters que en el moment del cens, al maig del 1857, eren presents en el municipi per un període de temps limitat o indefinit, però que en cap cas no s’havien fet residents.

Amb aquestes dues preguntes, el cens del 1857 intentava registrar el total de la immigració estrangera i una part només dels immigrants interns, els que s’havien desplaçat sense actualitzar el lloc de residència. Si entre aquests últims s’eliminen els desplaçaments turístics, que devien ser molt poc importants, i les visites de parents dels immigrants, potser més significatives, resten els immigrants laborals que no s’han fet residents, bé perquè la seva ocupació en aquell municipi estigués molt limitada temporalment (al temps que durava una fira, una campanya agrícola, una obra de construcció, etc.), o bé perquè el seu estatus els allunyava de la condició de residents (no disposar de casa o tenir-hi un accés molt limitat, com podia ser el cas de molts treballadors domèstics).

Els estrangers i els transeünts representaven una part petita del total d’immigrants d’un municipi. Però, si s’admet que representaven una part relativament constant, aquestes dues categories del cens poden servir per a comparar la magnitud dels fluxos immigratoris dels municipis. La informació censal pel que fa a les migracions és, per tant, molt limitada, però la força del cens és la seva universalitat i la voluntat de recollir informació sobre tot el territori. Aquesta voluntat és ben explícita en el cens del 1857, l’únic que va publicar totes les dades municipals a més d’agregar-les per a les divisions administratives establertes a partir del 1833, els partits judicials i les províncies.

En resum, el cens del 1857 permet calcular, per als 33 partits de Catalunya, dos indicadors aproximatius i indirectes del fenomen migratori. L’un és la relació de masculinitat als 16-25 anys o la relació entre els efectius masculins i femenins en aquest grup d’edats. La major presència relativa d’homes joves en una comarca indicaria que el saldo migratori de la comarca és positiu, i a la inversa, la menor presència relativa d’homes joves revelaria un saldo de signe negatiu o emigratori. L’altre indicador és el percentatge d’estrangers i transeünts sobre la població total. La major presència relativa d’aquest grup d’immigrants en una comarca indicaria que els municipis d’aquella comarca rebrien uns fluxos d’immigrants més grans procedents d’altres municipis de la mateixa comarca o de fora d’aquesta.

Així, segons el cens del 1857, es delimiten tres zones on els municipis rebien fluxos immigratoris molt febles. La primera zona està constituïda per les comarques de la Vall d’Aran, el Pallars Jussà i el Sobirà i l’Alt Urgell; la segona, per Cervera i la major part de les comarques de Tarragona, a excepció del Tarragonès, el Baix Ebre i el Montsià; i finalment, la tercera, per les comarques de la Garrotxa, la Selva, la part nord del Maresme i el Baix Empordà. A la dèbil capacitat d’atracció d’aquestes comarques, s’hi afegia una absència relativa d’homes joves, reveladora d’una emigració recent. Es pot afirmar, doncs, que a mitjan segle XIX, en aquestes zones s’instal·là molt poca gent de fora, i la de dintre es desplaçà poc, i quan ho feu va ser per marxar a altres zones de Catalunya, a Amèrica o a d’altres destinacions.

El grup de comarques que presenta unes característiques més oposades a les anteriors forma una àrea compacta que inclou el Barcelonès, el Baix Llobregat, el Vallès Occidental i l’Oriental, la part sud del Maresme i Osona. Aquí, la mobilitat de la població era més intensa: els municipis rebien uns fluxos d’immigrants més grans i procedents dels municipis veïns, però també d’altres de relativament allunyats, de comarques externes a aquesta àrea. Totes aquestes comarques registraven saldos migratoris positius i molt elevats, amb l’única excepció de la part sud del Maresme, que rebia immigrants però d’on n’emigraven més encara, probablement a Barcelona i també cap a Amèrica. La qüestió, tanmateix, és conèixer d’on venien aquests immigrants que van fer possible que Barcelona tingués prop de 200 000 h el 1857 i concentrés al seu voltant, en un radi relativament reduït, 10 ciutats de més de 10 000 h.

Les fonts demogràfiques locals, registres parroquials i padrons d’habitants, són les úniques que poden respondre d’una manera precisa a aquesta pregunta. Enriqueta Camps ha explorat aquestes fonts i, en particular, els padrons d’habitants de Sabadell i Terrassa de mitjan segle XIX. En tots dos casos, els immigrants representaven més d’una quarta part del total de la població, i la immensa majoria procedien dels municipis rurals de la mateixa comarca i de les àrees industrials de les conques del Ter i del Llobregat. Més concretament, les comarques que nodreixen el creixement demogràfic d’aquestes dues ciutats del Vallès Occidental formen un llarg corredor que segueix el curs del Llobregat, des del Baix Llobregat fins a la Cerdanya, i al qual s’incorporen també l’Anoia i el Solsonès.

Es constata, per tant, l’absència d’immigrants procedents de les comarques més estrictament agràries de la Catalunya occidental i de fora de Catalunya. Aquesta observació és difícil de generalitzar respecte a Barcelona i les altres ciutats, ja que no es disposa d’estudis tan complets com els anteriors. En qualsevol cas, en els exemples estudiats per Camps, el procés de transferència d’actius del sector agrari al sector industrial no va ser automàtic ni immediat. El seu treball demostra les arrels industrials de molts dels treballadors tèxtils de les ciutats de Sabadell i Terrassa i com els altres que no en tenien, perquè procedien de localitats bàsicament agràries, les adquirien després de residir un cert temps a la ciutat, en una segona generació. Una altra característica dels treballadors industrials era la seva considerable mobilitat, que es demostra pel fet que la major part dels qui arribaven a Sabadell havien residit abans en altres municipis diferents del seu lloc de naixement. Els estudis sobre localitats concretes ajuden a interpretar els indicadors i les dades del cens. Aquests estudis, per la seva banda, suggereixen tendències generals que difícilment poden fer visibles un nombre encara reduït d’estudis locals.

Les tres zones ja esmentades —poc immigratòries i, alhora, emigratòries— situades al nord de Lleida, al nord de Tarragona i al sud de Girona, delimiten un ampli corredor que des del Ripollès, la Cerdanya i el Solsonès s’estén per tota la província de Barcelona. Dins d’aquest corredor, el corrent migratori era intens i augmentava a mesura que s’apropava als nuclis urbans pròxims a Barcelona. En dues d’aquestes ciutats, Sabadell i Terrassa, els immigrants arribaven des de moltes de les comarques d’aquest corredor, i sovint després d’haver fet una primera migració i estada en un altre municipi. Les comarques més allunyades de Barcelona i que ocupaven una posició més limítrofa en aquest corredor també rebien uns fluxos d’immigrants significatius. És per aquest motiu que s’ha dit que el corrent migratori era intens i s’ha emprat l’expressió de corredor migratori.

Tres estudis realitzats a Solsona, Manlleu i Igualada han utilitzat els llibres de matrimonis dels registres parroquials per a conèixer la procedència dels habitants durant la primera meitat del segle XIX. En tots tres casos, el percentatge de naturals de fora de la localitat és considerablement elevat. A Solsona, els immigrants procedien dels municipis situats més al nord de la mateixa comarca i de les comarques de l’Alt Urgell i el Berguedà. A Manlleu, els desplaçaments també tenien una direcció nord-sud, des dels municipis del nord d’Osona i des de les comarques veïnes del Ripollès i la Garrotxa. Finalment, la capital de l’Anoia rebia immigrants de les comarques occidentals pròximes i que formen una franja que inclou la Conca de Barberà, la Segarra, el Solsonès i l’Urgell.

En definitiva, les ciutats pròximes a Barcelona donaven la força a aquest corredor migratori que impel·lia l’entrada de les poblacions de les comarques més emigratòries i apartades del nord de Lleida, nord de Tarragona i sud de Girona. La major part dels desplaçaments eren de curta distància, però tenien una orientació dominant cap a l’àrea més urbanitzada que envolta Barcelona. Així, com més ens apropem a Barcelona, hi trobem una major afluència d’immigrants i un corrent més intens.

Aquest corredor migratori engolia població cap a les comarques que formen una primera corona al voltant del Barcelonès, però les que formen una segona corona, el Bages, l’Anoia, l’Alt Penedès i el Garraf, també aprofitaven aquell corrent i retenien més població de la que perdien. Totes tenien, doncs, saldos migratoris positius. Finalment, les comarques més allunyades, el Berguedà, el Solsonès, la Cerdanya i el Ripollès, servien només d’espai d’entrada a aquell corredor, pel qual circulaven els immigrants, però deixaven un saldo final negatiu.

Fora i relativament allunyades d’aquest corredor migratori de la Catalunya central hi havia dues zones més petites on la mobilitat de la població també era elevada i els saldos migratoris eren positius. Totes dues es troben a les franges limítrofes de Catalunya. El cas de la franja nord-oriental es presta a examinar el grau de permeabilitat de la frontera estatal i la fluïdesa de relacions entre les poblacions veïnes d’una i altra banda de la frontera. La mobilitat de la població a les comarques de la franja sud-occidental és més difícil d’estudiar a causa que els censos de població no especifiquen la naturalesa, o província de naixement, dels nacionals fins el 1920. És per això que, mentre no s’analitzin les fonts demogràfiques locals dels segles XVIII i XIX, no es podrà precisar la part exacta de la immigració aragonesa i valenciana en el creixement d’aquestes comarques.

El creixement de les comarques del sud, com ja s’ha vist, va ser molt intens durant el segle XVIII i la primera meitat del XIX, i la immigració, un fenomen igualment prolongat. En aquesta zona relativament allunyada de Barcelona es va configurar un espai migratori que va permetre augmentar les densitats de població de les comarques més pròximes a l’Aragó i al País Valencià. Aquest augment de la densitat, a més de la previsible presència d’aragonesos i valencians en aquelles comarques, va estrènyer els vincles i les relacions amb les altres regions de l’antiga Corona d’Aragó. I aquest fet va ser un actiu important per a dos processos que es desencadenaren molt ràpidament a partir del final del segle XIX. El primer fou la configuració d’un gran espai migratori a les regions de l’antiga Corona d’Aragó, fortament polaritzat per Barcelona. El segon procés, que es va produir simultàniament, va ser la difusió més ràpida a través d’aquesta gran regió de la limitació de la fecunditat i de la mortalitat infantil.

El creixement i la concentració geogràfica de les activitats industrials no es poden considerar l’única causa de l’augment de les migracions durant el segle XIX. El creixement agrari també va contribuir d’una manera important a augmentar la mobilitat general de la població, com és el cas, per exemple, de les migracions d’establiment que van acompanyar el repoblament de les terres baixes del Segre i de l’Ebre. Un altre tipus de migracions molt significatives en el món rural, que també van augmentar durant el segle XIX, foren les migracions estacionals. Els factors explicatius serien l’augment de les superfícies conreades i la gran expansió d’alguns conreus que, com la vinya, requerien un treball molt intensiu i amb una demanda important de treballadors estacionals.