L’agricultura en temps de crisi

L’etapa que va del 1780 al 1850 fou un període de trasbals i capgirament. En una successió d’esdeveniments que no és fàcil d’encavalcar, les estructures agràries que s’havien consolidat a la darrera etapa d’expansió de l’antic règim es veieren fortament commogudes per tres desafiaments. En primer lloc, es produí un cert esgotament dels factors que havien fet possible el creixement entre els anys 1720-40 i 1780-90, esdevingut en una societat encara feudal governada per un règim absolutista. En segon lloc, la tendència dels preus agrícoles, l’alça dels quals havia sostingut fins aleshores l’ampliació i la diversificació del producte agrari, evolucionà en sentit invers, i a la retallada dels preus se sumaren els efectes del tancament de molts mercats d’exportació. L’escanyament havia de colpir, sens dubte, els ingressos derivats del treball de la terra que sustentaven les diferents classes socials agràries. I, en tercer lloc, la lluita per retenir uns excedents agraris que havien deixat de créixer va fer col·lisionar els interessos dels senyors, dels perceptors de rendes, dels treballadors de la terra i de la monarquia. Cap d’aquelles categories socials no era homogènia en el conjunt dels Països Catalans, però la col·lisió entre unes i altres obrí el procés de la revolució liberal.

La reforma liberal, en refundar el règim de propietat, alterà les càrregues que requeien sobre el producte del treball pagès. La redefinició dels drets sobre la terra, i l’alteració mateixa de la propietat que va comportar, s’imposaren a batzegades enmig de les guerres civils. Però, a la fi, aquella recomposició social, el canvi de tendència de l’evolució dels preus a mitjan segle XIX, i les noves oportunitats obertes per tot allò que s’esdevenia en el món urbà, en la indústria i la xarxa de transports, havien de reobrir de nou el camp de possibilitats del creixement agrari.

Des de la talaia de l’historiador que coneix el final, aquella crisi agrària no s’identifica amb una noció estreta de col·lapse o d’atzucac. La crisi va significar, al capdavall, transformació i recomposició de les possibilitats de creixement (tot i que, en una societat manifestament desigual, això no havia de significar sempre, ni immediatament, una millora per a tothom). Però la perspectiva devia ser diferent per a les generacions que visqueren aquells decennis. Com ha dit Jaume Torras, cap al 1820 semblaven haver-se trencat els eixos sobre els quals havia girat el desenvolupament de l’economia catalana. Estudiar aquell període vol dir tractar d’entendre els factors que precipitaren un punt crític d’inflexió, i les vies que permeteren sortir-ne.

Els límits del creixement agrari setcentista: especialització i diversificació

El gran problema de totes les agricultures orgàniques preindustrials era el d’evitar que l’extensió del conreu cap a sòls més prims i exposats a l’erosió produís una forta minva dels rendiments. Quan el creixement de la població exigia rompre més terra, la maledicció dels rendiments decreixents es presentava per dos costats: els sòls d’inferior qualitat exigien més adobs i treballs per obtenir-ne un producte equivalent, però alhora el proveïment d’adobs vegetals —com les cendres dels anomenats “formiguers”— o animals —els fems— disminuïa ràpidament perquè la frontera del conreu feia recular les zones de bosc i pastura.

L’especialització vitícola, olivarera o en fruits secs era una de les formes d’escapar als rendiments cerealícoles decreixents en les agricultures de clima mediterrani. En efecte, si el coll d’ampolla més greu eren els adobs, optar per la viticultura, les plantacions d’oliveres, i de vegades també d’ametllers, garrofers, figueres i avellaners, podia ser una bona solució: aquests cultius no s’adobaven (tret dels fems ocasionals dels ramats que de vegades hi pasturaven les herbes espontànies), i pal·liaven la manca de formiguers o de llenya amb els sarments o les branques de l’esporgada. I encara tenien un altre avantatge, en suprimir el guaret i permetre un ús molt més intensiu del sòl. Una família de viticultors necessitava molta menys terra per a subsistir —i per a ocupar la seva força de treball— que una altra família pagesa dependent de les sembres a la terra campa. Així, les oportunitats comercials s’entrelligaren estretament amb la fam de terra i la manca de fems per empènyer l’avanç agrari mediterrani cap a la viticultura o els altres conreus arboris especialitzats.

Però per a copsar la importància i la funció d’aquestes rompudes vitícoles cal situar-les també en el context social dels grups humans que, o bé posseïen la terra que s’anava a desermar, o bé necessitaven accedir-hi per falta de mitjans de subsistència. A la Catalunya Vella, a l’est del Llobregat, dominava un règim agrari centrat en el mas. Tot i continuar pagant càrregues feudals al senyor i a l’Església, i tributs al rei, l’amo de cada mas aïllat posseïa de fet el conjunt de recursos inclosos als seus límits, i de vegades altres masos rònecs que circumdaven la casa pairal. Durant els períodes de despoblament, les zones ermes o boscoses tenien poc valor. Però amb el creixement demogràfic, la fam de terra de la pagesia pobra i dels immigrants provinents d’altres indrets els permeté reocupar els masos rònecs i establir-hi petits pagesos. Emprant el subestabliment emfitèutic, tornaren a separar el domini útil del conreador del domini directe de l’amo que li donava dret a percebre una renda. Igual que els amos eren emfiteutes del senyor feudal, a qui pagaven un cens pel mas, els ocupants del altres masos satèl·lits o de parcel·les aïllades passaren a ser emfiteutes seus, i a pagar-los un cens. No cal dir que aquest segon era generalment una forta càrrega proporcional, mentre que ells pagaven als senyors censos fixos en diner molt devaluat.

En el set-cents —el moment precís depenia dels recursos i les densitats de població de cada indret—, ja no es tractava de repoblar antics despoblats i recuperar-ne el conreu. Es tractava d’atacar erms i boscos que mai no havien estat romputs permanentment. Fou aleshores que la tradició del subestabliment emfitèutic s’adaptà a la nova conjuntura agrària, i es generalitzà a les masies el vell contracte de rabassa morta. Aquest contracte era més precari que els altres: d’una banda, només durava fins a la mort dels ceps que s’havien plantat, i, de l’altra, obligava a plantar vinya i a pagar el cens amb vi. El rabassaire depenia aleshores de la venda del vi per a adquirir al mercat la major part de la subsistència. El cost de la rompuda i la plantada es traspassava sobre les espatlles del rabassaire.

Fou a unes quatre hores de Montserrat, venint des de França pels Pirineus i pel nord de la Segarra, que l’agrònom anglès Arthur Young descobrí en el seu viatge del 1787 “per primera vegada ceps plantats a 6 peus els uns dels altres, cosa que vol dir que el propietari només hi fa vi, en aquest camp”. Ja no es tractava, doncs, del vell policonreu mediterrani que feia, al costat de molt blat, “una mica de tot i poc de cada cosa”. La vinya “espessa” que Young descobria en apropar-se al litoral català implicava, cada cop més, una viticultura especialitzada.

Tres factors es combinaven en favor d’aquestes noves plantacions de vinya espessa: la disponibilitat de terra, d’homes i dones que necessitaven accedirhi per a poder subsistir, i de sortides comercials remuneradores. Totes tres es conjugaven en una ampla franja litoral, tant de la Catalunya Vella de masies —des de l’Empordà al Baix Llobregat passant pel Maresme i el Vallès— com, més al sud, al Penedès, el Tarragonès i el Baix Camp, on la viticultura ja havia arrelat amb força durant la centúria anterior i esdevingué en el set-cents un monocultiu. A la Catalunya oriental dominava l’obtenció de vins de taula, de qualitat mitjana o superior, com els de Mataró, mentre que a la costa de ponent l’activitat vitícola va bolcar-se cap a la fabricació d’aiguardents. Situada a l’epicentre de la regió vitícola més especialitzada, Reus es convertí en la segona ciutat de Catalunya. L’envaïment de la vinya fou atribuït pels mateixos contemporanis al desenvolupament del comerç exterior, i rebé amb la liberalització dels intercanvis amb Amèrica, entre el 1765 i el 1778, un estímul addicional.

Però la distribució geogràfica de les fàbriques d’aiguardent del 1824 mostra com, terra endins, perdia força l’atracció de l’estímul comercial: els costos del transport esdevenien prohibitius més enllà d’un radi petit. La destil·lació d’aiguardent permetia bullir vi d’inferior qualitat, i alhora el valor més gran de l’aiguardent per unitat de pes resistia els costos de desplaçaments superiors. Això donava un marge per a eludir l’extensió cerealícola a les comarques interiors, accedint als circuits comercials del litoral. La presència d’alambins a la Conca de Barberà, l’Anoia o el Bages n’és testimoni. Però es tractava de conques amb bones sortides al mar i això també dona a entendre fins on podia penetrar l’influx del gran comerç litoral.

A la Segarra, per exemple, l’associació de conreus en bancals alterns, que havia estat tradicional segles enrere a moltes altres comarques, no es va modificar al llarg del set-cents. A l’enquesta feta per Francisco de Zamora en 1789-91, la resposta de Guissona deia amb claredat: “parece sirve de algun estorvo para la cosecha de granos el sembrarse la maior parte de ellos dentro de las viñas, que aun las mas estan plantadas de olivos, y como una cosa priva el buen cultivo de la otra, es motivo, y lo enseña la experiencia, que quedan tales tierras mui cortas en sus productos, pues siendo así que está plantado el término de bastantes olivos son escassísimas las cosechas de Azeite, siendo mejores y mas continuas en parte donde separadamente se cultiva, como en las Villas de Arbeca, Borjas Blancas y otras de aquella comarca”. El redactor d’aquesta resposta oblidava que, terra endins, la incertesa del proveïment exterior i la vulnerabilitat dels rendiments convertien el cultiu dels blats en un mal necessari.

L’observador de Guissona facilita encara una altra pista: l’olivera. L’avenç demogràfic del segle, concentrat a les comarques litorals més especialitzades, comportà una demanda creixent d’oli tant per al consum humà com per a l’enllumenat o les fàbriques de sabó i draps. Com que l’oferta d’oli mallorquí consumit a Catalunya començava a decaure, hi havia un marge creixent per a abastir el consum interior que es va cobrir amb una intensificació del conreu de l’olivera. A la Catalunya Vella tingué lloc dins el marc policultural de la masia. Però fou a la Catalunya Nova de l’oest, i especialment a les Garrigues, on adquirí un caràcter especialitzat. Aquí, el despoblament produït per la pesta negra i les epidèmies del segle XVII havien deixat en mans de la noblesa i l’Església grans extensions ermes. En el set-cents es tornarien a repoblar amb establiments per a plantar olivera. En altres zones, com a l’Urgell i la Segarra, les franqueses de delmes o la major facilitat de defraudar-los afavoriren les plantacions per iniciativa pagesa, però, aleshores, fou una mera intensificació de la presència d’aquest arbre en la intercalació de bancals. La pressió per a aconseguir recursos complementaris comptava tant com l’oportunitat comercial, si no més.

L’exemple posa de manifest un tret més general del lligam entre la necessitat —la pressió demogràfica— i l’opció —les oportunitats obertes pels mercats— en l’avenç agrari setcentista. Tot i l’augment dels intercanvis intercomarcals, quan la inducció comercial provenia només de la demanda interior la capacitat de transformar les estructures agràries pel camí de l’especialització era limitada. La gran empenta venia sobretot del comerç exterior. Així, per exemple, el conreu d’avellaners i ametllers es va difondre al Baix Camp, ñns a transformar el paisatge agrari d’algunes zones, perquè la forta demanda dels fabricants de torró de Xixona, Alacant i Cartagena, i també les sortides de vaixells carregats de fruits secs cap al nord arribaren a representar una exportació prou segura i potent concentrada sobre una zona agrària restringida.

Casos com aquest es reproduïen a molts punts del litoral mediterrani. Així, a Mallorca, els cítrics i els presseguers de Sóller, com també els vins i els aiguardents de Felanitx, es poden llegir amb la mateixa clau. Ja el 1718 el port de Felanitx lliurava el 57% de les sortides mallorquines d’aiguardent i, un segle més tard, la vinya ocupava el 46% de la superfície cultivada del terme. Unes proporcions similars s’assoliren a viles com Sencelles i Binissalem, vinculades al port de Palma. Però, fora d’aquests enclavaments, la resposta de les economies pageses a les necessitats i les oportunitats de l’expansió demogràfica no estigué marcada pel signe de l’especialització, sinó per la diversificació. Els sementers de la petita pagesia mallorquina s’ompliren de tapereres, figueres, garrofers i ametllers plantats a portell i sembrats fins a la soca, amb un patró de conreus associats que donà una forta personalitat al paisatge agrari de l’interior de l’illa. Els únics punts on triomfà la producció plenament especialitzada foren les poques viles de Mallorca on l’influx comercial va unir-se amb l’excepcional supervivència d’una pagesia benestant.

Les possibilitats de creixement s’esgoten

A Catalunya els pagesos de mas tampoc no eren representatius de totes les diverses estructures agràries comarcals, ni l’especialització vitícola, olivarera o en fruits secs dona compte de totes les diferents respostes. La diversificació i la pluriactivitat també van conviure amb l’especialització; la necessitat va coexistir amb l’opció, i la comercialització voluntària i profitosa dels productes va conjuminar-se amb les vendes forçades per la urgència dels deutes i els impostos que requeien sobre el petit productor. Lleida, que en iniciarse el segle XVIII amb prou feines era una vila de 3 000 h —no gaire més que Cervera, molt més petita que Girona, Manresa, Mataró, Tarragona o Vic, i equiparable a Valls—, va ascendir a la darreria del set-cents a un tercer lloc ben significatiu. La capital del Segrià es convertí en l’epicentre de la forta onada repobladora que afectà tots els despoblats de les terres de ponent. El salt demogràfic lleidatà i la proliferació del seu proletariat rural s’expliquen per la dinàmica colonitzadora de l’oest.

La major part de les terres guanyades pel conreu a les terres de ponent va dedicar-se a la sembra de blats. Aquest monocultiu blader del Segrià i l’Urgell contrasta amb el policultiu parcel·lari associat en bancals de la Segarra, el Solsonès o les parts altes de l’Anoia i el Bages, i amb el policultiu més ben distribuït en l’espai dels masos a la regió de Girona, les planes del Bages, la plana de Vic o el Vallès. Però a tot arreu, també a la Catalunya Vella oriental, l’alternativa de les plantacions va anar sempre paral·lela amb l’extensió de les sembres. A les terres gironines, els contractes de rabassa morta no arribaren al 10% del formigueig d’establiments entre el 1768 i el 1862, que afectà unes 30 000 ha. A la plana de Vic, on es produí una forta extensió del conreu i una intensificació de les rotacions, la vinya va romandre un cultiu marginal; i el mateix es pot dir de moltes altres comarques de l’interior. A la darreria del set-cents l’agricultura intensiva i comercialitzada estava lluny d’abraçar tot el territori. Això vol dir, en definitiva, que es preparava un futur de rendiments decreixents.

Un informe dels canonges de Vic del 1779 palesava la seva preocupació davant la fam de terra que esperonava “el arbitrio de los labradores de reducir tierras a noval, que, animados del excesivo precio de los granos, lo han hecho con tanto exceso, que ya se conoce en la falta notable de pastos para ganados, y están ya imposibilitados de continuarlo con utilidad por permitirlo poco los terrenos”. L’enquesta de Francisco de Zamora feta a Guissona poc després precisava: “de esto resulta la falta para el estiércol, y del poco que se hace se consume la maior parte en los huertos quedando por consiguiente mui poco para emplear en las demás tierras, motivo que desalientan sus labradores trabajarlas, pues saben por experiencia que no echándoles adobos se pierden en ellas los trabajos”. Cap al 1780 les possibilitats de creixement s’anaven estrenyent, l’onada artigadora s’enfrontava a terres cada cop més pobres, la productivitat total minvava.

La disminució del producte agrari per habitant havia de tenir múltiples efectes: demogràfics, econòmics i socials. Les crisis de mortalitat reaparegueren, especialment a les parts occidentals de Catalunya, i s’uniren a la retracció de la nupcialitat i la natalitat per a deturar l’augment de població. Les guerres feren persistents aquells nivells de mortalitat extraordinària i baixa natalitat, entre els anys 1793 i 1812, fins al punt que Jordi Nadal ha retrobat l’empremta de les generacions perdudes a la piràmide d’edats del cens del 1857. Aquest fou un dels senyals més clars de la nova etapa crítica que s’obria el 1780. Tanmateix, l’anàlisi prèvia dels factors que havien fet possible l’expansió suscita algunes preguntes sobre les causes que determinaren el canvi de tendència.

La davallada dels preus precipita la crisi

Si la viticultura i l’especialització havien permès eludir els rendiments decreixents, per què no podien continuarho fent arribats a aquest punt? Bona part de la resposta està en els seus efectes econòmics: l’atac als sòls prims, mai no conreats, i els resultats decebedors que encarien cada nova quartera de blat posada al mercat, havien de tenir efectes sobre els preus. Els canonges de Vic abans citats no dubtaven a relacionar els excessos de l’artigament amb “el extraordinario aumento de los precios de los mismos frutos, que causan la miseria del país”. Només si els preus pujaven resultava viable el conreu de les terres més pobres, i en tractar-se d’un bé de primera necessitat l’encariment no provocava una retracció dels compradors. A més, amb la independència nord-americana s’inicià un seguit de conflictes, amb la Guerra Gran contra la França revolucionària declarada el 1793, a la qual seguí el 1796 la guerra contra Anglaterra, i finalment la guerra del Francès entre el 1808 i el 1814. Totes aquestes guerres desballestaren el sistema comercial i encariren més les subsistències.

La inflació es disparà justament quan el ritme ascendent de la producció començava a remetre. L’increment dels preus a les dècades anteriors havia incitat —i possibilitat a la vegada— l’ampliació del conreu necessària per a nodrir l’augment demogràfic. Però, a partir del 1780, els rendiments decreixents ja no eren prou compensats per altres formes d’intensificar, diversificar o especialitzar els cultius, i començaren a deturar l’expansió mentre accentuaven l’alça dels preus.

El problema no era només la inflació. Era que els preus dels diversos productes no es movien al mateix ritme, i això alterava els termes amb què uns productors intercanviaven llurs produccions amb els altres. Només els preus de la llenya van pujar més que els del blat —òbviament, ja que els desboscaments eren a l’arrel del problema—, mentre que el preu de la carn pujava, si fa no fa, com el dels cereals. La cotització de tots els altres béns s’endarreria, i això vol dir que en termes relatius els productors especialitzats en vi, oli, etc., hi sortien perdent. Els termes d’intercanvi del vi amb el blat havien afavorit l’opció vitícola fins a la meitat del setcents. Cap al 1740, per una càrrega de vi un rabassaire obtenia una quartera i mitja de blat; entre el 1740 i el 1780, l’alça dels preus dels cereals va rebaixar aquella raó fins a 1:1. Però a partir d’aleshores va esfondrar-se, i en finalitzar la guerra del Francès se situà per sota de mitja quartera de blat per càrrega de vi. La quantitat de blat que un viticultor obtenia pel seu vi al mercat s’havia dividit per tres en menys de vuitanta anys!

La fi de les guerres napoleòniques va significar un canvi de tendència. De la inflació es va passar a una forta etapa deflacionària provocada per l’encavalcament de diversos factors. D’una banda, el final del període bèl·lic va posar fi a la interrupció dels intercanvis exteriors i va redreçar els episodis de desgavell monetari. El nou sistema comercial que es reconstruïa facilitava una arribada més directa dels blats de l’Europa oriental, els preus dels quals convergien amb els del gra venut per les agricultures més avançades de l’Europa nord-atlàntica, on les millores tècniques en reduïen els costos. Així, el període d’inflació i estancament dels darrers anys del segle XVIII va donar pas a una etapa de deflació i de depressió agrària que Josep Fontana ha caracteritzat com una mena de frontissa: la primera crisi agrària del món capitalista naixent, amb els seus trets de sobreproducció i malvenda, s’encavalcava amb les darreres seqüeles de l’escassetat.

La davallada dels preus agraris era resultat dels efectes de la innovació en agricultures com l’anglesa. Però la barator del gra es transformava en autèntica depressió quan la caiguda de la cotització internacional en traslladava els efectes a països on no s’havien produït canvis comparables. A la fi del període, la deflació va començar a canviar novament de signe quan en els anys 1846-47 la pèrdua de les collites de patata pels efectes del míldiu (Phytophtora infestans) va estendre l’espectre de la fam a moltes parts d’Europa. Malgrat el canvi de tendència de la inflació del final del segle XVIII a la deflació del primer quart del segle XIX, dues de les condicions que havien esperonat l’avenç vitícola, els preus favorables i els mercats de sortida, continuaren esfondrades. Els preus de l’aiguardent a Reus es van dividir per tres i mig entre el 1818 i el 1830, però el que es pagava als petits viticultors en vendre el vi de baixa qualitat va arribar-se a dividir per cinc perquè els fabricants d’aiguardent descarregaven els costos de la crisi sobre aquells. Mentrestant, els preus del blat només es van dividir per dos. Fou aleshores quan per una càrrega de vi venuda al mercat no es podia arribar a comprar ni mitja quartera de blat. Les exaccions fiscals s’endurien, primer a causa de les despeses de les guerres i després a causa de la pèrdua dels ingressos de les colònies. L’emancipació també retallava una de les sortides dels ceps catalans: el 1827 la venda d’aiguardents a Amèrica era una setzena part de la que havia estat el 1792, i en els altres mercats nordatlàntics s’havia reduït a la meitat. Les dificultats no eren només els baixos preus, ja que sovint tampoc ningú no volia comprar.

Però si la viticultura havia deixat de ser una alternativa remuneradora, també és possible plantejar si no es podia prosseguir l’expansió estenent el conreu blader. Una darrera constatació ajudarà a entendre per què totes les portes es tancaven. L’alça dels preus dels cereals fou superior als mercats interiors que als litorals; els preus traduïen els rendiments marginals decreixents allà on es produïen, mentre que al litoral el proveïment exterior moderava les oscil·lacions. Però com que el nivell de partida dels preus del blat era inferior a les zones productores de l’interior, el ritme diferent de l’alça al llarg de l’etapa inflacionària va acabar provocant un apropament de les dues cotitzacions. Cap al 1745 els preus del blat a Lleida o a Cervera eren un 30 o un 40% més baixos que a Barcelona. Això feia molt remuneradora la sortida de blats del Segrià o l’Urgell en direcció al litoral. A la segona meitat del set-cents, el marge es va reduir fins a un 20%, però es va mantenir en aquest nivell fins el 1800. Entre el 1760 i la guerra del Francès es va acumular en aquella Catalunya nova i jove la major part del creixement demogràfic natural del segle, que va dur a artigar terres que no haurien estat mai reduïdes a conreu. Aleshores arribaren a igualar-se les cotitzacions del blat a dos mercats com Cervera i Barcelona. Cervera era a més de 25 hores de camí de la capital, i Lleida a 35. Amb els costos de transport vigents, això volia dir que les vendes dels blats interiors esdevenien gairebé inviables als mercats litorals abastats des de l’exterior.

Crisi agrària, crisi social

De fet, la sortida de blat de l’Urgell cap a Barcelona mai no havia estat un afer purament comercial: els excedents provenien dels delmes i d’altres exaccions, la percepció de les quals era arrendada per negociants. L’escanyament del marge comercial de compra-venda de blats entre l’interior i el litoral fou un dels motius que va posar fi al lucratiu negoci dels arrendaments de delmes. L’altre era la insubmissió dels pagesos sotmesos a aquestes càrregues, que començaren a desafiar-Íes col·lectivament i sistemàticament. La crisi no fou una mera crisi productiva i econòmica. Fou també una fonda crisi social, que va acabar precipitant la fi del règim senyorial i el procés de la revolució liberal. Mentre l’expansió agrària va poder fer camí conjurant els rendiments decreixents, la pagesia catalana va poder suportar les successives càrregues que havien de satisfer la monarquia (el cadastre), els possessors del domini útil del sòl (les rendes de la terra) i el senyor feudal (delmes i altres drets). Segons la diferenciació que s’havia produït en aquella pagesia, unes i altres càrregues se sumaven o s’excloïen. Però el signe del segle en fou la coexistència.

Aquella coexistència va trontollar quan l’expansió donà pas a l’estancament i la inflació, els preus es giraren contra els productors especialitzats, i es tancaren moltes de les sortides comercials. Començà arreu una veritable vaga de delmes, i els petits pagesos endeutats també deixaren de pagar sovint les pensions pels interessos de les hipoteques (els anomenats censals). Si se suma l’import de totes les sèries de rendes feudals de Catalunya reconstruïdes per diversos investigadors, i es compara aquest índex amb el dels preus del blat, es comprova que entre el 1732 i el 1797 els ingressos dels senyors s’havien multiplicat per quatre o per cinc, mentre que els preus només s’havien triplicat. Això vol dir que aquelles rendes equivalien a uns excedents de blat que havien augmentat en un 50 ó 60% entre els anys 1730 i 1780. Però a partir del 1780 l’alça dels preus superà àmpliament el valor de les rendes, i aquestes davallaren ràpidament, primer en termes reals —el seu equivalent en blat— i després del 1806 també en valors absoluts. Les 112 sèries de delmes de l’arquebisbe de València mostren una evolució similar, amb oscil·lacions encara més marcades. Entre el 1730 i el 1780 augmentaren un 90% en termes reals, després caigueren gairebé fins al punt de partida en acabar la guerra del Francès, tornaren a recuperar-se amb la restauració absolutista, en què assoliren un màxim que duplicava els nivells del 1730, i es desplomaren novament ñns a la vigília de l’abolició del règim senyorial. A Mallorca, el delme era un ingrés important per a la monarquia, però la classe senyorial de l’illa obtenia el gruix dels seus ingressos dels arrendaments de les possessions i no de les velles càrregues feudals.

A partir del 1780, els senyors feudals laics i eclesiàstics reaccionaren davant la pèrdua de capacitat adquisitiva tractant de recobrar vells drets; la conflictivitat antisenyorial s’aguditzà al País Valencià i a Catalunya. Si se sumen totes les sèries de rendes de la terra conegudes per a Catalunya, i es compara l’evolució del seu valor real —l’equivalent en blat— amb l’índex de les rendes senyorials, es pot comprovar aspectes força interessants, com ara que les rendes del sòl s’havien endarrerit respecte de l’alça coetània de la renda feudal entre el 1760 i el 1780. El mateix es detecta al País Valencià, si es comparen les rendes de diverses finques de rec del bisbat d’Oriola amb l’índex dels delmes de València, o les càrregues feudals i la renda de les parcel·les d’horta d’Alfara i Burjassot del Reial Col·legi de Corpus Christi.

Els delmes eren una deducció fixa sobre el producte brut de tota una senyoria, i captaven amb facilitat la forta extensió dels conreus. Les rendes del sòl, en canvi, es negociaven a curt termini, parcel·la a parcel·la, i s’ajustaven més fidelment a les variacions del producte net. Els límits de l’extensió regable a l’horta i la caiguda de la productivitat deguda als rendiments decreixents al secà havien d’afectar més directament la simple renda del sòl que les càrregues feudals.

Però per això mateix la renda feudal esdevenia més insuportable, i alhora resultava més fàcil de defraudar. A partir del 1780 la “vaga de delmes” va fer que l’índex del valor real dels ingressos feudals davallés fins a retrobar-se amb el de la renda de la terra. Després del 1795 es pot observar un altre fet: quan la successió de conflictes bèl·lics i la insubmissió pagesa trastocaren l’equilibri de la societat rural, la renda del sòl s’ensorrà fins a uns nivells inferiors als dels delmes. Malgrat la recuperació de tots dos tipus de renda durant la primera restauració de Ferran VII, no fou fins després del Trienni Liberal que ambdós índexs tornaren a retrobar-se a l’alça. Així, doncs, la fallida definitiva de l’antic règim va transcórrer enmig d’una crisi social molt àmplia que va afectar simultàniament tots els ingressos derivats del treball de la terra. En unes societats ja molt allunyades de la contraposició simple entre pagesos i senyors, i on havien proliferat altres capes de pagesos enriquits i hisendats rurals, la rebel·lia popular no sempre prenia en compte la frontera entre el privilegi nobiliari i la mera puixança econòmica.

Quan els testimonis coetanis parlaven de la impossibilitat de continuar artigant amb profit, estaven donant per fet que del producte brut del pagès es descomptaven delmes i censos per al senyor, les parts de fruits o els diners corresponents a formes noves de renda de la terra, i el cadastre del rei. Era la suma de tot això que determinava aquell límit màxim fins on era suportable el cultiu de terres marginals. Un cop ultrapassat, era inevitable que els perceptors d’un o altre tipus de detracció sobre el producte del treball de la terra lluitessin per retenir cadascun la seva fracció sobre uns excedents reduïts. Molts dels mateixos hisendats i negociants que havien arrendat drets feudals adoptaren actituds antisenyorials: tractaven de dirigir la rebel·lia pagesa cap a les rendes feudals per a ocupar-ne el terreny.

Una de les cases comercials més importants de Catalunya, la dels Cortadellas, escrigué aleshores: “deu haver variat molt lo estat dels pobles en la revolució” perquè “al mateix temps que se ha disminuït lo cultiu, se han tornat tots mal pagadors y cada día va en aument lo frau de los pobles en lo pago dels drets”. A Palau d’Anglesola el mateix sotsbatlle s’apoderà el 1808 del delme per repartir-lo entre els veïns.

En una carta datada el 1844, l’administrador del marquès de Sentmenat a les baronies del Vallès renunciava a fer-se’n càrrec perquè “després de cinc-cents anys de pagar censos” els pagesos “diuen ara que no volen pagar y ho disputen tot amb mil raons”. No eren casos aïllats o singulars. Un informe del 1825 del rector de Pierola, en una zona vitícola de l’Anoia propera al Penedès, denunciava els principals hisendats del poble com a instigadors de la defraudació dels delmes i les primícies, “que no sols ells se han negat a pagar, sinó també han aconsellat y casi manat als parcers que no paguesin”. Aquests hisendats emergiren de la revolució liberal com a nous cacics locals: Pere Subirats posseïa el 1860 més de cinc-centes hectàrees a Pierola, Masquefa, Esparreguera i el Bruc, on tenia establerts prop d’un centenar de rabassaires.

A la fi, les rendes fundades sobre la nova noció de propietat liberal guanyaren la partida, i desplaçaren aquella possessió de rendes i drets sobre la terra d’altri que constituïa la complexa col·lecció de rendes feudals. La mateixa noblesa va haver de reconvertir els seus patrimonis d’acord amb els nous principis; on els seus ingressos depenien dels delmes i de les càrregues jurisdiccionals, sortiren força mal parats, malgrat les indemnitzacions rebudes. Força zones del País Valencià poden servir d’exemple. On, en canvi, havien conservat una part important de la possessió sobre béns reals, els senyors s’inseriren amb força èxit en la nova classe propietària. Mallorca és el cas més clar dels Països Catalans, però també la noblesa mitjana i petita de Catalunya com el marquès de Sentmenat o el baró de Maldà, que, a diferència dels llinatges dels grans d’Espanya com el duc de Medinaceli o els grans monestirs, reeixiren a ingressar al nou ordre del capitalisme liberal.

Les respostes a la crisi

Com respongueren les diferents explotacions agràries als desafiaments de la crisi? Davant el dilema de trobar alternatives als rendiments decreixents dels blats i topar alhora amb una evolució desfavorable dels preus relatius, quina fou la reacció? No hi hagué una resposta única, com tampoc no hi havia una única estructura agrària. Però totes es van veure afectades per un factor comú: el model d’especialització fundat en la viticultura va ser qüestionat durant algunes dècades. El 1816 Antoni Bonaventura Gassó assegurava en el llibre España con industria, fuerte y rica que els ceps s’havien reduït considerablement a Catalunya d’ençà de la guerra amb Anglaterra, “que opuso tantos obstáculos a la navegación de los aguardientes y del vino, cuyos precios no sufragaban después los gastos de cultivo, agregando a este daño, con la invasión, el destrozo de mucha viña”. Els informes de l’administració francesa ocupant reconeixien la mateixa situació.

A Mallorca el valor dels delmes reials de la vinya s’havia duplicat entre el 1730 i el 1770. Després es produí un bloqueig de l’avenç dels ceps, els viticultors es carregaven de deutes, i el 1805 un informe municipal assenyalava que “hay muchos pueblos cuyos vecinos sólo subsisten con el producto de sus viñas y ahora, ni los poderosos de dichos pueblos ni los jornaleros podran vivir”. Amb fortes oscil·lacions, el delme reial davallà el 1794 a poc menys del valor que havia tingut el 1730, tot i que es recuperà de nou al principi del vuit-cents. Però si el 1800 hi havia unes 20 000 ha de vinya a l’illa, el 1819 ja eren menys de 15 000 ha, i el 1860 menys de 12 000 ha. La producció vitícola era en aquesta data equiparable a la de vuitanta anys enrere. Malgrat l’evident retrocés vitícola, els ceps es mantingueren on havia arrelat un procés d’especialització. La continuïtat fou encara més clara pel que fa a la capacitat d’elaboració d’aiguardents. El 1784 Felanitx disposava de 60 alambins per a destil·lar aiguardent, que passaren a 65 el 1800 i a 85 el 1835. A partir d’aquesta darrera data, la manufactura gairebé domèstica fou substituïda per fàbriques d’aiguardent de nova planta, de les quals ja n’hi havia 20 el 1844, que concentraren la capacitat de destil·lació fins aleshores dispersa al món rural.

A Catalunya l’evolució fou una mica més complexa. Si es prenen com a exemple els delmes de vi recaptats per la parròquia de Santa Maria de Mataró, al cor de la zona vitícola del Maresme, es comprova que al començament del set-cents gairebé multiplicaven per deu el valor dels delmes de blats i llegums. Però el 1816 el gra recaptat s’havia multiplicat dues vegades i mitja, mentre que el volum de vi delmat s’havia anat reduint progressivament. Els delmes de gra equivalien als del vi cap al final del segle, i després tots dos es precipitaren a la baixa fins a l’abolició del delme en 1837-40. Entre el 1780 i el 1840 els delmes del vi s’havien reduït a la meitat. La caiguda sostinguda dels delmes vitícoles mostra una interessant sincronia amb l’enfonsament dels preus del vi enfront del blat. Vol dir això que les produccions relatives de gra i vi s’ajustaren a les tendències dels preus? Cal entendre que la vinya va recular davant l’avenç d’un blat més rendible? O bé, si les quantitats delmades s’allunyaven de la producció real, expressava això una necessitat creixent de defraudar la càrrega feudal per part dels petits viticultors?

L’estudi de diverses masoveries a l’entorn de Barcelona —a Gràcia, Sant Gervasi, Sants i l’Hospitalet, Santa Creu d’Olorda, Esplugues, Cornellà i el Prat—, posseïdes per l’hospital de la Santa Creu i pel convent de Sant Felip Neri, demostren que les masies suburbanes respongueren positivament als preus relatius en ampliar el conreu de cereals i reduir les proporcions de vi. Per contra, altres sèries de primícies de gra i vi, com les de la torre de Claramunt a l’Anoia, i a Bergús, molt a prop de Cardona, mostren tendències oposades a les de Mataró o les masoveries del Barcelonès i el Baix Llobregat: la producció vitícola no va retrocedir, malgrat tenir la tisora de preus en contra, sinó que encara es va intensificar.

Aquest contrast sembla expressar un fet important: les respostes dels petits pagesos i rabassaires no podien ser les mateixes que les dels amos de masies benestants o dels rendistes urbans. Aquests darrers podien optar —i tot sovint van fer-ho— per ajustar el marc policultural del mas a fi de treure el màxim partit de l’evolució dels mercats.

Si el blat s’encaria, incrementaven les sembres, si més no per autoproveir-se i estalviar compres. En canvi, els petits viticultors no tenien opció. No podien arrancar les vinyes per fer-hi blat. El contracte de rabassa morta els ho impedia, i els viticultors que no eren rabassaires també es trobaven econòmicament atrapats un cop havien passat a dependre d’un conreu més intensiu: si amb els ceps una família podia subsistir amb menys terra que sembrant blat, després no podia fer marxa enrere i tornar a la terra campa amb guaret biennal i uns rendiments de quatre vegades la llavor. Si els preus del vi posaven en dubte la seva viabilitat econòmica, un retorn al blat —que entre altres coses els hauria exigit una major força de tir i una arada— encara resultava menys viable.

Això ajuda a entendre la resistència dels pagesos de força comarques interiors a abandonar la promiscuïtat de conreus en bancals intercalats, i també permet copsar un tret una mica sorprenent: mentre que els amos de masies continuaven practicant un considerable grau d’autoconsum, les explotacions dels petits pagesos i dels rabassaires eren les que estaven més intensament bolcades als mercats. Ho estaven involuntàriament, és clar, però les transformacions institucionals i fiscals de la revolució liberal els forçaren encara més a vendre per a pagar, i a produir per a vendre. En efecte, l’abolició del règim senyorial i el delme fou parcialment compensada per un cert augment de la renda del sòl: entre el 1815 i el 1840 el cens dels contractes de rabassa morta va passar d’una cinquena part a un terç del raïm a moltes comarques catalanes. Però l’augment de la pressió fiscal va omplir el buit deixat per les velles càrregues. A diferència dels delmes, els impostos es cobraven sempre en diner i calia tenir-ne per fer-hi front. Aquí rau potser una de les raons més poderoses que impulsaren l’avenç de la vinya en plena crisi vitícola.

Aquesta expansió és força clara en algunes comarques situades al corredor prelitoral, especialment el Penedès. L’estudi dels establiments escripturats a llocs com ara Vilafranca del Penedès i Piera ha demostrat que les plantacions vitícoles van prosseguir, i encara es van intensificar, a la darreria del set-cents i durant la primera meitat del vuit-cents. El 1770 la vinya ocupava el 35% del terme conreat de Piera, i el 87% el 1853. A Sant Sadurní d’Anoia el percentatge del 1771 era del 52%, i del 92% el 1860. En canvi, la participació de la vinya en la superfície conreada sembla haver retrocedit en algunes comarques litorals, com el Maresme i el Baix Camp. Fou en aquesta primera meitat del vuit-cents que l’Alt Penedès, la part meridional de l’Anoia i el Garraf es col·locaren als primers rengles de la viticultura catalana.

Si en els darrers anys del segle XVIII sortien pel port de Vilanova i la Geltrú entre 16 000 i 20 000 hi de vi a l’any, el 1818 s’havien reduït a 8 000. La recuperació es produí cap al 1830, i al final d’aquesta dècada ja s’embarcaven per aquell port més de 50 000 hi. Mentrestant, l’opció que resultava més fortament afectada eren els vins de molt baixa qualitat venuts per fer-ne aiguardent, i aquesta havia estat justament la que havia permès als petits pagesos de les comarques de terra endins participar en els guanys de l’expansió anterior. Josep Fontana i Jaume Torras han suggerit la relació entre l’empobriment d’aquests pagesos de la muntanya, sotmesos a un augment de la pressió fiscal, i la geografia de l’arrelament reialista i carií.

I, a la fi, les vies de sortida

Això ens recorda que el primer factor de recomposició que permeté la represa del creixement agrari fou, en 1836-41, l’abolició del règim senyorial —del delme, molt en particular— i la redistribució de les càrregues que requeien sobre el producte agrari obtingut pel pagès. Josep Fontana ha assenyalat, referint-se a la crisi agrària del començament del segle XIX, que “el desenvolupament del capitalisme tendeix a projectar-se fora del marc nacional per a convertir-se en sistema mundial, i en el decurs de dita expansió contribueix a desgastar i destruir el vell sistema en aquells països on, sense aquestes influències externes, potser hagués pogut durar més. És possible que amb això alteri els termes en què es produeix el trànsit al capitalisme accelerant-ne la crisi, sense haver permès que actuï la formació d’una consciència adient de la naturalesa dels problemes”. Això ajuda a entendre les anades i vingudes de la reforma agrària liberal a Espanya, i també les seves ambivalències socials.

Però la revolució liberal va tenir lloc, i un dels efectes més immediats de la transmutació en les formes de la propietat agrària fou l’increment de la càrrega fiscal. Els delmes podien resultar, segons com, menys costosos per al petit pagès que les contribucions en diner. És cert que el delme era una càrrega sobre el producte brut, obtinguda sense cap consideració dels costos d’explotació necessaris per a obtenir-lo. Per això la seva càrrega sobre el producte net esdevenia cada cop més gravosa si hi havia rendiments decreixents. Però com que es pagava en producte, evitava al productor haver de passar pel mercat. Un impost en diner, per contra, el forçava a vendre per a poder pagar. Si l’import de la càrrega fiscal creixia justament quan els preus s’ensorraven, això volia dir que calia vendre cada cop més producte per a pagar. En una situació com aquella, la fiscalitat escanyava molt més que no pas uns delmes àmpliament defraudats.

No hi havia, doncs, per als pagesos econòmicament més febles, un camí de retorn per a defugir la inserció en els mercats. No els quedava més remei que forçar la seva capacitat de treball en produccions per vendre. La represa dels intercanvis comercials i la millora de la xarxa de transports —amb uns ferrocarrils finançats en part amb els estalvis de les rendes que pagaven als amos de la terra, i amb les subvencions de l’Estat liberal al qual pagaven impostos— els obriren noves oportunitats de fer-ho. Cap al 1830, i molt més clarament després del 1850, els preus relatius tornaren a fer sostenible la seva lluita per sobreviure en un món on s’imposava la lògica despietada dels mercats. I fou en arribar a aquest punt que les transformacions prèviament assolides en el decurs de l’expansió setcentista havien d’esdevenir decisives.

Aquelles economies peninsulars que més havien avançat en el procés de produir per a vendre i vendre per a comprar també podien readaptar-se millor a la desprotecció enfront de la competència de les agricultures més avançades, deguda a la transformació dels mitjans de transport. Perquè, en efecte, la construcció de la xarxa ferroviària, la millora de les carreteres i de la navegació, comprimiren els costos de la circulació de mercaderies i multiplicaren les possibilitats de comercialitzar el producte agrari. El desafiament podia ser molt dur, i els costos foren suportats un cop més pels grups més febles de la societat agrària. Però els avenços previs en la intensificació, la diversificació i l’especialització dels cultius oferien més oportunitats de resposta en el si de les economies rurals de la façana mediterrània que, posem per cas, en altres de l’Espanya interior.

Al seu torn, la represa del procés d’industrialització a Catalunya també reforçava la capacitat de resposta de les agricultures catalanes, generava noves demandes i absorbia una part de la força de treball dels productors rurals en situació més precària. Tanmateix, la relació entre el creixement agrari i el de la indústria no fou ni simple ni unidireccional. L’obtenció de sosa a partir d’àcid sulfúric i sal comuna, descoberta per Leblanc a la darreria del set-cents, va provocar l’enfonsament de les exportacions alacantines de barrella cap a les fàbriques de sabó de Marsella i altres indrets. El conreu del cànem hagué de lluitar amb l’avenç del tissatge de cotó, fins que la introducció del jute indi, ja a les acaballes del segle, li donà el cop de gràcia. La greu epidèmia del cuc de seda coneguda amb el nom de “pebrina” {Nosema bombycis) s’estengué a partir del 1854, i va fer recular el conreu de la morera. Força zones del País Valencià es veieren abocades a desenvolupar noves opcions, i aleshores es produí un nou avenç espectacular dels arrossars en detriment tant de les superfícies cerealícoles com d’anteriors produccions diversificades. Aquesta oscil·lació de l’agricultura valenciana il·lustra força bé com les pressions externes forçaven les explotacions agrícoles a donar el salt des de la mera diversificació de productes comercials a una especialització plena en mercats molt més amplis.

Així, per exemple, al conjunt de Catalunya la vinya representava l’any 1860 el 32% de la terra agrícola, i l’olivera l’ll%. Els conreus arbustius i arboris ocupaven en aquesta data prop del 49% del conreu de Catalunya, i al País Valencià el 45%, mentre que al conjunt d’Espanya representaven el 16% i a Castella i Lleó el 5%. Si es prenen les sortides de vi pel port de Vilanova i la Geltrú com a indicador, la represa del creixement fou a partir d’aleshores espectacular: cap al 1840 s’exportaven més de 50 000 hl de vi, i el 1858 ja se superaven els 100 000 hl. En els aiguardents l’augment va ser molt més moderat; concretament, d’unes trameses de 10 000 hl al final del segle XVIII es pasà a 25 000 hl anuals a mitjan segle XIX. Això també mostra una altra característica de la recomposició de la viticultura catalana: no solament es produïa una concentració a determinades comarques, també s’avançava en l’especialització en determinades qualitats de preus diferents. La preocupació per obtenir un producte de millor qualitat era cada cop més palesa.

La primera meitat del segle XIX va estar marcada, doncs, per les transformacions socials i econòmiques que permeteren reprendre el creixement agrari. Els canvis tècnics més decisius arribaren a la segona meitat del vuitcents. El 1819 s’havia inaugurat a Catalunya el canal de la Infanta, que regava 3 230 ha, però el de la dreta del Llobregat no es va acabar fins el 1855 (1212 ha), i el del delta del Ebre fins el 1857 (2 300 ha el 1861, prop de 5 000 deu anys després). El 1862 es posà en marxa, finalment, el canal d’Urgell, però calgué esperar als anys vuitanta del segle XIX perquè els diversos problemes tècnics comencessin a ser superats i l’aigua arribés a 63 343 ha de nous recs, que cap al final de segle ja eren 134 300 ha. El 1910, i amb la iniciativa de l’Estat, el canal d’Aragó i Catalunya regava 22 600 ha més.

Al País Valencià, les grans obres hidràuliques hagueren d’esperar també a les acaballes del segle XIX. Però s’introduïren un seguit de millores en les tècniques de regatge que allunyaren l’espectre del paludisme, mitjançant els motors que substituïen el negament per aigua corrent. A mitjan segle XIX, el marquès de Montortal va introduir a Carcaixent les primeres motobombes. Quan, d’ençà d’aleshores, la difusió de la màquina de vapor va multiplicar la potència de les bombes de rec, es van poder començar a explotar els aqüífers subterranis de pous i galeries, saltant les limitacions imposades fins aleshores per la disponibilitat d’aigües superficials.

No fou l’únic exemple que anunciava la superació dels límits de les economies orgàniques preindustrials per la transició a l’era del carbó, propulsada pel capitalisme industrial naixent. El ferrocarril, les noves farineres, premses de vi i oli, i fins i tot les primeres batedores de blat i arròs, en són d’altres. Però el veritable coll d’ampolla de l’agricultura orgànica era la manca de fertilitzants per a compensar una elevada intensitat de conreu. Després dels treballs pioners de l’anglès Humphrey Davy, cap a mitjan segle XIX Justus von Liebig va establir l’anàlisi química dels nutrients de les plantes, i va descobrir també el cicle del nitrogen i la funció dels fosfats o el potassi. Això posava les bases de coneixement necessàries per a la indústria de fertilitzants químics, que no es difongueren massivament fins entrat el segle XX. Però força abans que els adobs químics apareguessin a les terres catalanes, valencianes i balears, l’era del carbó i de la navegació a vapor va fer accessible la comercialització mundial d’un recurs orgànic com el guano. El primer carregament arribà al País Valencià el 1844, a mans d’un comerciant que en feu una demostració a la Societat Econòmica d’Amics del País. A la segona meitat del vuit-cents el guano esdevingué una peça important en l’avenç del conreu dels arrossars i, més endavant, dels tarongers i els nous productes que ompliren les hortes valencianes.

A Catalunya i a les Illes, el consum de guano sembla que fou molt més moderat, i en qualsevol cas tampoc no va comptar fins després del 1850. Això vol dir que, com al secà valencià, les vies d’avenç encara havien de dependre en bona mesura de les possibilitats orgàniques: l’especialització arbòria o arbustiva aprofitant els òptims ecològics de cada conreu, l’enterrament de lleguminoses verdes per a nitrogenar el sòl, la difusió de les patates i el blat de moro, l’increment del bestiar estabulat on el grau d’humitat permetia cultivar prou farratge, la intensificació de l’horticultura aprofitant l’abundor de residus urbans o els fems de la transhumància de ramats forans. Mentre avançaven els primers estadis de la industrialització, potser continuava vigent el principi que un il·lustrat anònim mallorquí havia proclamat emfàticament a la darreria del set-cents: “la tierra es la que produce, pròdiga, no sólo lo necesario al sustento y abrigo de sus Pobladores, pero quanto se puede pensar para un Comercio entendido y útil”. Encara el 1852 un representant de la nova classe propietària catalana, Fages de Romà, proclamava en les pàgines d’una revista de l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre que “en adelante como hasta aquí, será siempre la tierra la dispensadora de todas las riquezas”.

Arcaisme de les idees davant l’empenta tossuda dels fets? Quan parlaven de la terra aquells autors no es referien al conjunt de recursos agraris. Pensaven, és clar, en els sòls cultivables que posseïen. Però, just aleshores, la major transformació de l’agricultura mai viscuda estava encara a les beceroles. De ser l’exportadora neta que nodria, com una mare, la resta de l’economia amb energia i materials de tota mena, passà a ser un receptacle cada cop més dependent de tot allò que la indústria contemporània li proporcionava. Els efectes d’aquest canvi s’han viscut molt després, quan ja havia finalitzat el període que aquí s’estudia. Però entre el 1780 i el 1850, la darrera crisi de la vella agricultura es va resoldre removent els obstacles que barraven el pas a la gran transformació.