A la clase obrera, ban, Barcelona, 2-7-1855.
FEC / G.S.
Entre els dies 2 i 10 de juliol de 1855, la població obrera de les fàbriques de Barcelona i de moltes localitats industrials de Catalunya va abandonar massivament el treball en actitud de protesta reivindicativa. Fou la vaga que ha estat designada com la primera de caràcter general, tot i que no s’exclou que un estudi més detallat sobre una vaga anterior, entre els dies 23 de març i 3 d’abril de 1854, pugui desplaçar cap a aquest moviment la primacia cronològica.
En la proclama impresa, no signada, que va ser difosa el dia 2 de juliol per convocar la vaga, figuraven les reivindicacions que la motivaren: llibertat d’associació obrera amb dret de les societats a posseir i administrar els propis fons econòmics; horari estable de treball; junta mixta d’amos i obrers per a dirimir litigis laborals, i limitació del lliure acomiadament. Una darrera reivindicació, de la qual s’ignoren encara el significat i l’abast precís, perquè no es coneixen prou bé ni la institució ni el funcionament de la milícia nacional, era el dret dels obrers a poder ser admesos a les files d’aquell cos armat.
Aquests motius, expressats amb el llenguatge concís d’una proclama, no reflecteixen, però, els dinamismes que dugueren a la participació massiva dels obrers en la vaga. La sensibilització obrera s’havia anat produint des del començament del Bienni Progressista. En efecte, els dirigents obrers de Barcelona tingueren un protagonisme destacat en l’aixecament del 14 de juliol de 1854. D’altra banda, en aquelles mateixes circumstàncies, els obrers filadors mantingueren durant llargues setmanes el conflicte de les selfactines, màquines automàtiques de filar que desplaçaven la mà d’obra, i ocuparen àmpliament l’atenció de les autoritats i de l’opinió pública. Finalment, un factor generalitzat de sensibilització de la classe obrera va ser l’elaboració de convenis col·lectius per a fixar, entre associacions obreres i patronal, els salaris, els horaris laborals i les condicions de treball. Els interessos i les esperances dels obrers del tèxtil eren en joc en aquell intent d’ordenar el mercat del treball, regit ordinàriament per la llei de l’oferta i la demanda.
La campanya de convenis col·lectius, començada a Barcelona els primers dies d’agost del 1854 amb un acord parcial entre amos i obrers dels teixits mecànics, s’anà estenent a ritme creixent als diversos sectors de la producció i a les altres poblacions industrials de Catalunya, des de mitjan mes d’octubre. El ban del governador civil, de 30 d’abril de 1855, representà un cop enèrgic de timó en la conducta de concessions seguida durant els mesos anteriors pels fabricants i per la mateixa autoritat civil, davant la pressió de les societats obreres: aquella norma estipulava que els convenis col·lectius quedessin reduïts al sector tèxtil, i a les empreses amb un nombre de treballadors superior al centenar, que eren minoritàries a Catalunya.
El capità general, Juan Zapatero, dugué la repressió a uns extrems que ell mateix creia suficients per “à en finir avec les grèves et la question ouvrière”, segons la confessió recollida pel cònsol francès a Barcelona. Amb el pretext d’uns escamots carlins apareguts a la frontera amb França, l’autoritat militar va decretar al final del mes de maig l’estat de setge i va procedir, el dia 6 de juny, a l’execució del cèlebre dirigent dels filadors Josep Barceló, acusat d’un robatori amb assassinat en un mas del terme d’Olesa de Montserrat i condemnat en un consell de guerra ple de confusions. El cop directe va arribar amb el ban del 21 de juny, que amenaçava amb la pena màxima els promotors de vagues i suprimia totes les societats obreres, i amb una ordre addicional del mateix dia 21, que disposava l’ocupació de tota la documentació de les societats obreres i la confiscació dels fons.
Després d’unes gestions infructuoses dels dirigents obrers perquè el capità general deixés sense efecte el ban i l’ordre addicional del dia 21 de juny, la vaga fou declarada el dia 2 de juliol. Dos actes de violència es produïren en la primera jornada. A Sants fou assassinat Josep Sol i Padrís i greument ferit Domènec Ramis, que ocupaven càrrecs de direcció a la fàbrica El Vapor Vell; les circumstàncies d’aquell atemptat no han estat aclarides. I a Igualada, foren atacats el fabricant Ramon Godó, la seva esposa i un dependent, en una disputa originada arran de la signatura d’un conveni col·lectiu.
Fora d’aquells greus incidents, la vaga va ser pacífica. A Barcelona i en altres localitats va exhibir-se una bandera vermella, que portava escrits amb lletres negres tres lemes: “Viva Espartero. Asociación o muerte. Pan y trabajo”. Els dos últims lemes tenien un significat obvi. En l’adhesió a Espartero, cap del govern de Madrid, hi havia la voluntat d’expressar els objectius estrictament laborals, i no polítics, de la vaga.
Precisament, en una mostra de respecte al poder constituït, dues comissions van prendre el camí de Madrid, el dia 4 de juliol, per negociar amb el govern central: una d’enviada per les societats obreres, i l’altra, que incloïa també representants obrers, per les autoritats. L’arribada a Barcelona de tropes que venien de diversos punts de la Península, la posició ferma del govern de no negociar fins que tornés la normalitat a Catalunya i les gestions dutes a terme a Barcelona pel coronel Sarabia, enviat d’Espartero, van afavorir que, el dia 10, els dirigents obrers donessin per acabada la vaga. El dia 12, la vida laboral havia tornat a la normalitat.
Amb el final de la vaga, va començar a Catalunya un forta repressió contra els dirigents obrers. Els resultats de les negociacions de Madrid van reduir-se a l’elaboració per part del govern d’un projecte de llei sobre la indústria manufacturera, que no va arribar a passar els tràmits per a convertir-se en llei i va ser objecte de crítiques de fons per part d’obrers i de patrons. Un resultat addicional de l’estada dels dirigents obrers catalans a Madrid va ser la fundació a la capital de l’estat del primer setmanari obrer, “El Eco de la Clase Obrera”, que començà a publicar-se el dia 5 d’agost de 1855, sota la direcció de l’obrer tipògraf Ramon Simó i Badia.
La mobilització de tota la població obrera de Barcelona i la de les comarques no hauria estat possible sense l’existència d’una estructura organizativa potent i eficaç. Francesc Pi i Margall, que col·laborà amb els dirigents obrers, en reconegué la notabilitat personal, com ho féu també per la seva part Ildefons Cerdà, i manifestà la convicció que la trama organizativa de les societats obreres catalanes, que aquests dirigents havien creat, no tenia parió a l’Europa de l’època.
La peça bàsica era la societat obrera de cadascun dels sectors de la indústria. I la pedra angular, des del punt de vista de l’organització, la constituí la Junta Central de Directors de la Classe Obrera, establerta el dia 24 de gener de 1855, com a organisme unitari, amb l’objecte de coordinar les diverses societats obreres i de regular les relacions entre les organitzacions obreres i les autoritats.
La repressió posterior a la vaga dispersà molts dirigents obrers i reduí ostensiblement l’activitat pública de les societats obreres, que foren objecte de mesures encara més enèrgiques de prohibició, per part del mateix capità general, després del final violent del Bienni Progressista, al juliol del 1856.