Davallada i transformació de les indústries tradicionals

Les realitats industrials anteriors a la industrialització no solament eren molt heterogènies en organització, productes i mercats, sinó també molt desiguals pel que fa a la capacitat de transformar-se. La imprecisió del terme “tradicional” és, doncs, proporcional a l’extensió i complexitat de la situació que es vol analitzar.

Aquesta organització productiva no formava realitats estàtiques. En una visió de llarga durada es poden constatar canvis substancials de localització i d’organització que tenen a veure amb el desenvolupament agrícola, amb les transformacions comercials o amb les dificultats d’adaptació de la mateixa indústria, i també es poden confirmar la modificació dels productes tradicionals i l’adopció de noves activitats industrials. Els resultats de la recerca sobre la preparació de la industrialització des de la indústria tradicional, estimulada en les dues darreres dècades pel debat sobre la protoindustrialització, ha proporcionat una visió més complexa i sobretot menys maniquea de la relació entre la indústria vella i la nova.

Una anàlisi de la decadència de determinades activitats tradicionals ha de ser-ho també de la transformació d’altres, perquè aquests itineraris oposats no solament foren coetanis sinó que participaren d’un mateix procés d’abast català i europeu: la industrialització. Durant els dos primers terços del segle XIX, el liderat del cotó en la industrialització fou rotund. En el darrer terç del set-cents, la consideració de la indústria cotonera com a indústria nova es derivava de l’organització capitalista de la producció i de la transformació, a una escala fins llavors desconeguda, d’una fibra cada cop més accessible gràcies al conreu a les plantacions americanes. La novetat, però, era relativa. La manufactura cotonera arrelava en regions amb tradició tèxtil i una part significativa de l’empresariat provenia dels sectors tèxtils tradicionals.

D’altra banda, l’èxit cotoner ha ocultat el d’altres sectors amb arrels tradicionals. Pel que fa a alguns subsectors tèxtils, la industrialització començà allí on s’havien superat les limitacions de l’organització productiva tradicional. L’altra cara de la moneda fou la davallada en les àrees i sectors incapaços d’endegar el canvi de sistemes productius. Tanmateix, aquest canvi era una condició necessària però no suficient, ja que la mateixa industrialització cotonera —dins i fora d’Espanya— trastocà tot el mercat de tèxtils. L’adaptació dels productes tradicionals a aquest nou context, en el qual també s’ha d’incloure la industrialització més avançada d’altres subsectors tèxtils (llana, lli, seda) a la Gran Bretanya i al continent, era una prova difícil de superar. L’abandonament de la producció tèxtil llanera o de la sederia en nuclis avançats de Catalunya (Igualada, Manresa i Mataró) ho palesa a bastament.

La complexitat temàtica i el desigual estat de la recerca han imposat una selecció en aquesta aproximació. Per això, ens hem centrat en les indústries tèxtils i paperera i n’hem descartat d’altres tan rellevants com les fargues, la construcció naval o la blanqueria.

La indústria llanera a Catalunya

Les característiques essencials de la indústria llanera a la Catalunya setcentista poden resumir-se en els següents punts: en primer lloc, una localització rural desenvolupada en els segles precedents, en clara interacció amb la crisi de la indústria urbana i condicionada per les transformacions agrícoles i sobretot per l’especialització vitícola; en segon lloc, una activitat permanent i especialitzada en un bon nombre de viles —d’acord amb l’orientació comercial de la producció— reflectida en l’extensió de l’organització gremial; i finalment, una especialització i localització precises de les dues grans branques de la indústria: la draperia i la roba estreta d’estam o mixta d’estam i de llana cardada.

Vers el 1760 hom troba activitat de tissatge de llana a 105 localitats catalanes, amb uns 2 100 telers ocupats. La indústria de roba estreta i de baietes inferiors comprenia la major part de les localitats i dels telers llaners, 1419 dels quals (dos terços de tots els de Catalunya) es concentraven en el cor de la Catalunya central (Osona, Bages, Berguedà, Ripollès i una petita extremitat del Vallès Oriental). El nivell d’especialització de les localitats era considerable, ja que 26 viles d’aquesta àrea fabricaven més de 100 peces d’un mateix tipus de teixit.

La indústria de roba estreta utilitzava llana d’escassa qualitat, els telers estrets no requerien llançaire, els tints eren poc variats i simples, i els acabats eren força elementals. Tot plegat representava requeriments menors de capital i de treball qualificat i pot contribuir a explicar la petita dimensió de les unitats productives i l’organització corporativa local, basada en un únic gremi de paraires i de teixidors que tenia la propietat i el monopoli d’ús de les instal·lacions més grans (rentadors, tints, estricadors i plegadors). Tot i que una part significativa de la producció es destinava a altres mercats de la península, se sap molt poc dels mecanismes de comercialització.

Si bé es coneix la dimensió de la indústria a mitjan segle XVIII, resulta més difícil establir-ne l’evolució posterior. El declivi de la producció tèxtil llanera en algunes localitats es contraposa als símptomes de vitalitat en altres: fabricació de nous teixits a Castellterçol; intents de superar el monopoli gremial sobre determinades instal·lacions a Moià, Castellterçol i Taradell. Per això, la lleugera disminució de la producció de roba estreta respecte al 1760, assenyalada per unes dades del 1804, s’ha de considerar amb molta cautela. En canvi, sembla més indiscutible el manteniment sense canvis, tot i algunes temptatives, de l’estructura productiva i de l’organització gremial.

La producció de draps i de baietes fines envoltava la gran àrea de fabricació de roba estreta de la Catalunya central, tant des dels flancs meridionals (Anoia, voltants de Montserrat i Vallès Occidental) com des d’un flanc septentrional (de la vall de Camprodon a Maçanet de Cabrenys); en aquestes zones es localitzaven 446 telers, poc més del 20% de tota la indústria llanera. La llana consumida era en gran mesura de qualitat mitjana, els telers eren amples i el teixidor requeria un llançaire, els tints eren més variats i sofisticats i l’acabat (perxatge, abaixament i batanatge) representava un procés complex. La tendència a millorar la qualitat del producte significava l’encariment de la primera matèria i el procés productiu, i s’incrementaven els requeriments de capital i de treball qualificat. Finalment, a les principals viles draperes hi havia gremis específics de paraires i de teixidors. Tot i que els paraires es procuraven individualment o col·lectivament la primera matèria, el comerç barceloní tenia una intervenció remarcable en la comercialització dels teixits.

Fou en la draperia on es produïren les dues transformacions essencials, i a més íntimament relacionades, de la indústria llanera setcentista. D’una banda, les viles més importants orientaren la producció cap a qualitats mitjanes i mitjanes-altes. De l’altra, en algunes d’aquestes viles (Igualada, Terrassa i, amb més dificultats, Sabadell) una part dels paraires encapçalà un procés de superació de l’organització gremial i possibilità l’aparició d’empreses capitalistes de magnitud notable, les quals articulaven el treball al marge dels controls gremials i intervenien creixentment en la comercialització dels productes. La indústria moderna sorgia de la transformació de la tradicional.

Sembla un fet indiscutible l’increment del pes de la draperia en el conjunt de la producció de teixits de llana durant la segona meitat del segle XVIII. Les principals localitats draperes, llevat de Camprodon, incrementaren en un 80% el consum aparent de llana entre el 1760 i el 1802. D’altra banda, la producció conjunta d’Igualada, Terrassa, Sabadell, Camprodon i Vilallonga el 1790 no solament s’havia doblat amb relació al 1760, sinó que fins i tot superava la producció total de les 24 viles de les quatre zones draperes bàsiques en aquesta data.

No tots els centres drapers experimentaren creixements tan remarcables; alguns fins i tot estaven en dificultats, i el pare Caresmar es referia a “la innacción y decadencia que cada día ba (sic) de aumento” de Monistrol de Montserrat; altres, com Tortellà substituïren la draperia per la mitgeria. Però darrere el creixement general de la producció drapera hi havia dues realitats: les viles que havien transformat l’organització de la producció i les que no ho havien fet.

L’estat actual de la recerca imposa cautela a l’hora de considerar el declivi de la indústria llanera tradicional abans de la guerra del Francès, però en canvi se sap que des del 1815 el procés assolí unes dimensions remarcables. La indústria llanera tradicional, tant de roba estreta com de draperia mitjana-inferior, experimentà una contundent davallada. Les velles històries locals han tendit a emfasitzar els estralls de les guerres (la del Francès i les carlines), però aquesta explicació sovint no és més que un expedient simplista per a evitar una problemàtica complexa. La industrialització, en el context de la crisi i la transformació de l’economia peninsular, fou el fet nou i decisiu. El resultat primer i més espectacular de la Revolució Industrial anglesa i de l’arrencada industrialitzadora al continent i a Catalunya fou l’oferta creixent de teixits de cotó cada cop més barats. Aquest fet modificà radicalment la composició de la producció i del consum de teixits. El mercat de la roba estreta i lleugera de llana, adreçada a consumidors de poc poder adquisitiu, en resultà seriosament afectat. A més, tot i que amb menor transcendència, s’hi afegí, des de molt aviat, la industrialització dels teixits d’estam a la Gran Bretanya i a França. La indústria tradicional havia de competir ara amb la indústria moderna, tant exterior com catalana, i només podia fer-ho, com ho palesaven els centres drapers vallesans, amb la industrialització d’una oferta encertada.

El creixement sobre les bases de la vella indústria s’exhaurí. La manca d’un empresariat modern, la pervivència d’empreses artesanes sense capital i la incapacitat de transformar les estructures productives es traduïren en l’absència d’industrialització. A més, la industrialització de la producció estamera capgirava els anteriors avantatges de la producció de roba estreta: ara els requeriments de capital fix eren superiors als de la draperia, i la llana disponible resultava poc adient a la mecanització. La primera i efímera experiència de mecanització de la producció estamera, la fàbrica Moret a Roda de Ter, palesà clarament aquests problemes. De tota manera, davant les dificultats del producte tradicional, la capacitat industrialitzadora podia desplaçar-se cap a productes amb perspectives més falagueres, com ho exemplifica el pas al cotó a Igualada. Tanmateix, aquesta possibilitat estava limitada per la capacitat empresarial. L’expansió del tissatge manual de cotó, de la preparació i de la filatura amb maquinària simple i, sovint, amb energia animada (cardes, metxeres, jennies), permeté l’aparició de petites empreses cotoneres a bona part de les antigues viles llaneres, tot i que amb un grau molt desigual d’implantació. En canvi, pel que avui se sap, les grans empreses cotoneres establertes a Osona i al Bages tingueren poc a veure amb l’antiga parairia, i la posterior trajectòria cotonera de les viles llaneres de la Catalunya central fou feble o predominantment induïda, fet que confirmaria l’escassa capacitat industrialitzadora d’aquesta parairia.

En termes institucionals, la resposta més general de paraires i teixidors fou la pretensió de mantenir vigents les estructures gremials i la continuïtat de la producció tradicional. Però la radical transformació del mercat imposà la davallada de la producció de roba estreta i de la draperia inferior. Tot sembla indicar que l’oferta s’adaptà a una clientela més tradicional i immediata, sense descartar la modificació dels mecanismes de comercialització. Les dades de la davallada industrial són prou clares en termes locals. Castellterçol passà de 194 telers llaners el 1780, a 48 el 1861; Centelles, de 160 el 1787, a 26 el 1840, a 19 el 1843, i a 23 el 1861; Sant Hipòlit de Voltregà, de 60 el 1787 a 12 el 1837. A Torelló, el diccionari de Madoz constatava a la fí de la dècada del 1840 que encara hi havia algunes fàbriques de teixits de “lana gruesa, cuya industria ha decaído de veinte años a esta parte”.

Una altra aproximació a la davallada de la indústria tradicional es pot fer des de l’angle demogràfic. Atès el pes de l’activitat industrial en moltes d’aquestes viles, la davallada o l’estancament demogràfics de la primera meitat del vuit-cents poden ser atribuïts en gran mesura a la crisi de la indústria. La població del conjunt de les viles principals productores de roba estreta i baieta inferior (exclosa Manresa) del cor de la Catalunya central cresqué només un 2% entre el 1787 i el 1842. Només nou d’aquestes vint viles incrementaren la població, però solament a Manlleu i a Sant Feliu de Codines, on la indústria cotonera penetrà amb força, el creixement fou realment remarcable. Les viles de muntanya dedicades al mateix tipus de roba, en alguna de les quals la fabricació de teixits de llana havia començat a afeblir-se en la segona meitat del set-cents, perderen conjuntament un terç de la població. En aquesta àrea els signes de davallada productiva eren també prou clars: Borredà baixà la producció de 396 peces el 1760 a 120 el 1824; els mateixos anys, Bagà passà de fer 72 peces a fer-ne 30.

Les àrees dedicades a la producció drapera mitjana-inferior i inferior experimentaren un procés molt similar de davallada. A l’àrea nord-oriental, Camprodon i Vilallonga produïen, el 1787, 1 213 peces de drap i baieta i 3 200 mantes; el 1824, Camprodon només produïa 160 peces de teixit i 2 500 mantes. El 1842, Camprodon i Vilallonga havien perdut prop del 60% dels habitants del 1787. En canvi, el saldo demogràfic positiu d’altres poblacions de la zona no sembla atribuïble a l’evolució de la producció llanera; de fet, Sant Llorenç de la Muga passà de 182 peces el 1760 a 150 el 1824. A les tres viles draperes de l’àrea del Llobregat montserratí, la població només cresqué un 3% entre els anys 1787 i 1842. Esparreguera baixà de 1 085 peces el 1760 a 255 el 1828; i els mateixos anys Monistrol davallà de 322 a 185. Només Olesa, de la qual no es tenen dades de producció, obtingué un saldo demogràfic positiu entre el 1787 i el 1842.

La indústria tèxtil llanera al País Valencià: nuclis especialitzats i activitat esparsa

El mesurament de la davallada de la indústria llanera tradicional topa amb la incertesa de les xifres disponibles per a la fi del segle XVIII. Mentre que el nombre de telers llaners aportat per Tomàs Ricord sembla insostenible, altres fonts presenten dades molt divergents. Si s’accepten els 3 000 telers que proposa Antonio Hernández Marcos i la producció de l’“Almanak Mercantil” del 1797, el resultat seria un nombre de telers superior a Catalunya i una producció inferior (uns 900 000 metres lineals, excloses les cintes, el 1797, contra 1 570 000 metres, aproximadament, de Catalunya segons les estimacions fetes per al 1802). Per tant, una productivitat per teler molt més baixa, cosa que sembla prou plausible.

Segons Antoni Josep Cabanilles, a la fi del segle XVIII hi havia 24 localitats que teixien llana i 19 més que es dedicaven a la preparació i a la filatura de la fibra, tot i que no sempre aquest autor és prou precís. Tenint en compte que omet altres nuclis, hom pot estimar a l’entorn de la cinquantena les localitats on es treballava la llana amb una certa rellevància. Tanmateix, hi destacaven cinc nuclis especialitzats. Alcoi i Bocairent es dedicaven a la producció de draps, baietes i baietons. Énguera, a més de draps, produïa mantes, davantals i alforges. Ontinyent teixia mantes, davantals i cintes. Finalment, al nord, l’àrea de Morella produïa baietes, barragans, mantes, faixes, alforges, davantals i cintes. Aquests nuclis especialitzats treballaven per a mercats amplis i extralocals, i la indústria es caracteritzava per una organització gremial que s’havia renovat al segle XVIII. Altres teixits de llana, especialment els estrets, com l’estamenya i els cordellats, es produïen en un gran nombre de viles i s’adreçaven al consum local i a mercats de curt abast.

La comparació de la producció tèxtil llanera valenciana amb la catalana a la fi del segle XVIII ofereix alguns aspectes remarcables. En primer lloc, la producció el 1797 de roba estreta (cordellats, estamenyes) del País Valencià, segons l’”Almanak Mercantil”, equivalia a poc més del 10% de la roba estreta produïda a Catalunya el 1760; a més, aquesta producció era molt dispersa i poc especialitzada i tenia un reduït abast comercial. En segon lloc, la producció drapera valenciana del 1797 (575 000 m) superava en més d’una quarta part l’estimació de la producció drapera catalana del 1802 (uns 453 000 m).

Tanmateix, tot indica que dins la draperia valenciana tenia un pes molt més gran la producció basta i ordinària. En canvi, el desplaçament dels draps ordinaris pels de qualitat, no solament sembla més avançat a Catalunya, sinó que l’especialització de determinats centres en la draperia de qualitat va ser més profunda i radical. El cas d’Alcoi, que concentrava prop del 60% de la producció drapera valenciana si es comparen les dades del 1797 amb les locals del 1807 i que experimentà un fort creixement al llarg del set-cents, resulta particularment rellevant, ja que més de la meitat de la producció es componia de vint-i-quatrens cap avall.

Aquesta orientació de la producció tèxtil llanera valenciana resulta bàsica per a entendre la trajectòria de la indústria en la primera meitat del segle XIX. Tot i que no es tenen dades detallades sobre l’evolució de tots els centres industrials, es poden establir alguns elements interpretatius. En primer lloc, els processos d’industrialització es localitzaren a Alcoi i a Ontinyent-Bocairent, però amb dimensions molt menors si es compara amb les del districte llaner del Vallès. En segon lloc, a mitjan segle XIX, la producció tèxtil llanera valenciana es concentrava encara als cinc nuclis principals del set-cents, fet que palesava no solament l’èxit relatiu dels processos industrialitzadors esmentats, sinó també la pervivència de la indústria tradicional en àrees com Morella i Énguera. El 1861, només hi havia telers de llana a 12 localitats valencianes, fet que assenyala la reducció a la meitat del nombre de viles amb tissatge llaner a la fi del segle XVIII segons Cabanilles. El 1861, les localitats amb filatura i tissatge o una de les dues eren 14, però la meitat només reunia el 17% dels telers, el 6% dels fusos i el 8% dels obrers del País Valencià, mentre que la resta es concentrava a les set localitats que configuraven els cinc centres llaners principals ja esmentats, al voltant d’Alcoi, Bocairent, Énguera, Ontinyent i Morella.

A mitjan segle XIX, com es veurà més endavant, la indústria llanera moderna era més petita que a Catalunya, mentre que la producció tradicional conservava un pes major, tot i que el gros de la indústria tradicional menys consistent ja havia estat eliminat.

Adaptació i persistència de la indústria tèxtil tradicional a Mallorca

L’expansió de la indústria rural a Mallorca entre els segles XVI i XVIII ha estat explicada a partir de dos factors: l’evasió del control i de la fiscalitat gremial, i la possibilitat d’ingressos complementaris davant les magres rendes agrícoles. Tanmateix, Palma de Mallorca no deixà mai d’ésser un centre d’acabat i comercialització de teixits i de primeres matèries importades, i el terme municipal acollia la major concentració de telers de lli de tota l’illa a la fi del segle XVIII. Tot i que la indústria tèxtil s’articulava en gremis a nou viles, els telers de lli es repartien en més d’una trentena de municipis. A més, els petits comerciants o marxants —coneguts a l’època per “marxandos”— constituïen l’element dinamitzador de la indústria domèstica pel que feia al proveïment de primera matèria i la comercialització del producte, sense oblidar el paper del gran comerç en la importació de primeres matèries i en l’exportació de teixits.

La producció de teixits de llana es basava en gèneres bastos: burells, estamenyes, mantes i faixes. Els teixits de lli, que incloïen una proporció alta de cànem i més petita, des de mitjan segle XVIII, de cotó, eren llenços i llistats. No sempre hi havia una separació neta entre els dos subsectors tèxtils, ja que sovint es passava d’una activitat a una altra segons la demanda. La major part de la producció de mantes i una bona part dels llenços i llistats s’exportaven a la Península.

El 1784, Mallorca disposava d’uns 225 telers de llana i prop de 1 400 telers de lli. Durant la primera meitat del segle XIX, la indústria tèxtil tradicional mallorquina se significà per una remarcable capacitat de persistència. Tot i que desaparegueren a l’entorn de dos terços dels telers llaners entre el 1784 i el 1856, la indústria de llenços i llistats tingué una notable capacitat d’adaptació, com ho prova la substitució de les primeres matèries tradicionals pel cotó, ara disponible també en semimanufacturats gràcies a la industrialització catalana. Al costat de 117 telers manuals de lli, el 1857 hi havia a les illes Balears 908 telers manuals i 28 més de mecànics de cotó. La indústria moderna era una realitat encara marginal i el gros de la producció es basava en una indústria dispersa i rural que també comprenia les àrees suburbanes. La persistència d’aquesta indústria, la qual incloïa un sector llaner modest i centrat en la fabricació de mantes, palesava, ultra les possibilitats de sortida del producte final, la viabilitat d’organització d’una força de treball que combinava activitats agrícoles i industrials.

Industrialització llanera i districtes industrials

Els fabricants drapers vallesans havien encertat l’especialització en els teixits de qualitat. El drap de qualitat, amb una primera matèria més cara i un major valor afegit, s’adreçava a una clientela reduïda i benestant. Les perspectives d’increment de la demanda s’havien demostrat fermes, si hom s’até tant a les característiques dels consumidors com a les possibilitats derivades de les limitacions de l’oferta espanyola i de la substitució d’importacions.

Contemplat en la perspectiva de la industrialització, l’encert d’especialització fou encara més rotund. La nova oferta cotonera substituïa altres teixits de llana més barats però no els draps de qualitat. Els requeriments per a la industrialització de la draperia de qualitat eren a l’abast dels empresaris vallesans, ja que tant les menors inversions requerides en capital fix per a la producció de semimanufacturats com la facilitat de desintegració vertical del cicle productiu, afavorien la presència d’empreses petites i mitjanes. Tot i que no hi mancaren capitals provinents del comerç barceloní, la reeixida industrial se sostingué bàsicament en els recursos propis dels fabricants i en la disponibilitat de crèdit dins i fora de l’àmbit local.

Marca de la fàbrica, Barcelona, 7-4-1856.

AC-ECSA

La industrialització s’inicià molt aviat. Abans de la guerra del Francès ja s’havien aplicat màquines de cardar i d’emborrar, i també de perxar, i s’havien fet temptatives infructuoses per a mecanitzar la filatura. En una primera etapa d’arrencada industrial, entre el 1815 i el 1840, l’ús de l’energia animal i hidràulica sostingué la mecanització de la preparació, de la filatura i de bona part dels acabats, mentre que el tissatge manual experimentà l’aplicació de la llançadora volant. El sistema de fàbrica es desenvolupà en el context d’una estructura industrial plural i flexible, ja que empreses petites i mitjanes accedien a la mecanització gràcies a l’ús de la força motriu dels animals o a l’arrendament d’energia hidràulica, mentre que el treball manual, predominantment domèstic, es combinava amb la fàbrica. Aquesta fou l’estructura que caracteritzà els districtes llaners de Sabadell-Terrassa i Alcoi.

Ben aviat l’expansió productiva evidencià la insuficiència dels recursos energètics vallesans. La transició al vapor fou especialment precoç a Terrassa (una fàbrica a vapor el 1833, cinc cap al 1842), ja que la manca de recursos hidràulics obligava a desplaçar les fàbriques a altres termes municipals. Tant per l’especial concentració de la draperia com per la repercussió menor del cost energètic en el cost final del producte, la transició al vapor fou més completa que en el cotó, tot i que no es produí fins a les dècades del 1850 i el 1860. El canvi energètic accelerà i aprofundí la industrialització (leviatans, carda contínua, mule-jenny, selfactina, batà de cilindres, premsa hidràulica). A més, el canvi esperonà la centralització del tissatge manual. Tot i l’increment de la dimensió mitjana de les unitats productives, es mantingué la flexibilitat de l’estructura industrial amb un protagonisme rellevant de les indústries de fase i de les empreses petites i mitjanes.

Consum de llana bruta a Catalunya. 1802-1867 (en milers de tones)

	1802	1830	1840	1855	1867
Catalunya	1,9/2,3	2,3	3,1	4,9	6,2
Sabadell i Terrassa	0,36	0,71 (1831/1833)	1,2*	2,5 (1857)	4,3*
% Sabadell i Terrassa **	15,6/18,9	30,8	38,7	51,0	69,3
* Estimacions de Terrassa a partir de les dades de consum de Sabadell i/o de la relacló entre el nombre de fusos d’ambdues viles. ** Percentatge sobre el total de Catalunya.

El creixement de la producció tèxtil llanera catalana al llarg dels tres primers quarts del segle XIX s’associà directament al predomini progressiu del districte industrial vallesà, mentre que, d’altra banda, es produïa la desaparició de la indústria llanera tradicional de la Catalunya central, incapaç de resistir la concurrència dels teixits de cotó i de l’oferta estrangera de teixits barats mixtos d’estam i cotó. Amb una certa exageració es pot dir que la indústria vallesana, que introduí la producció de teixits de novetat des de la dècada del 1840, optà per fabricar per a pocs. Però aquests pocs, en un context de constant recomposició del consum de teixits, asseguraven el creixement de la demanda de teixits de llana de qualitat. D’altra banda, el desenvolupament quantitatiu i qualitatiu de l’oferta no es podia fer sense la innovació tecnològica, fet que acreixia les diferències entre el districte vallesà i la resta de nuclis llaners d’Espanya. La progressiva pèrdua de posicions d’aquests nuclis, especialitzats en gèneres de llana més barats o tradicionals, adreçats a satisfer un consum de menor poder adquisitiu i a vegades d’abast regional, palesava les dificultats d’industrialitzar aquest segment de l’oferta, molt més disputat pel cotó.

Fora de Catalunya, Alcoi fou l’únic nucli que experimentà un procés industrialitzador similar al vallesà ja que, sense sortir de la producció de gèneres barats, els fabricants intentaren d’imitar els gèneres de novetat. Tanmateix, a mitjan segle XIX les distàncies entre la indústria llanera de Catalunya i la del País Valencià eren més que ostensibles: davant dels 1 765 telers i 87 030 fusos de Catalunya, al País Valencià n’hi havia 729 i 29 666 respectivament, el 1861.

La indústria llanera. 1861

	Telers	Fusos	Obrers	Fil1	Teixit2
Catalunya	1 765	87 030	9 185	7 835 040	4 843 500
PaísValencià	729	29 666	3496	2 831 120	1 654 000
1. En lliures de pes. 2. En metres.

La sederia: dues trajectòries

Les sederies del País Valencià i de Catalunya presentaven alguns trets comuns. En tots dos casos es tractava d’una activitat de consolidació recent, ja que el desenvolupament d’aquesta indústria fou sobretot un fenomen setcentista; a més a més, la indústria tenia una localització urbana i s’estructurava a l’entorn d’una complexa organització gremial.

Vicente Martínez Santos ha remarcat suficientment les limitacions del producte final de la sederia valenciana, derivades essencialment de l’escassa qualitat dels semimanufacturats (fil i torçats), tot i que també hi havia deficiències en els dissenys i en les tècniques relacionades amb altres fases del cicle productiu. La subordinació de la sederia valenciana a la producció de primera matèria determinà la insuficiència del desenvolupament industrial en la producció de semimanufacturats. Finalment, tot i la descomposició progressiva de la cotilla gremial, la transformació de l’estructura productiva es veia dificultada per la pobresa òbvia de la majoria de mestres i, sobretot, per l’escassa propensió industrialista dels comerciants empresaris, poc partidaris de reinvertir els guanys en el sector i menys decidits encara a estructurar el capital fix, com ho palesa la seva absència en la producció de semimanufacturats. L’escassa competitivitat de les sederies valencianes les limitava als mercats protegits d’Espanya i de l’imperi colonial.

La veritable eclosió de la sederia catalana, tant pel que fa a l’expansió de la producció com al desenvolupament de l’organització gremial, es produí en el set-cents. La sederia es configurà com una indústria urbana, tant per la qualificació exigida a la força de treball com pels problemes d’accés i de distribució d’una primera matèria cara. Es concentrava fonamentalment a Manresa, Barcelona, Mataró, Reus i, a més distància, Tortosa. Tot i que en el conjunt de l’economia de Catalunya tenia una importància menor que la draperia, en termes locals podia constituir la principal activitat econòmica (Manresa i Mataró) o manufacturera (Reus).

La sederia catalana s’especialitzà sobretot en productes de baix cost: mocadors, cintería, passamaneria i mitges. A diferència de la producció valenciana, una part molt rellevant trobava sortida en l’exportació, no solament en el mercat colonial sinó també en mercats europeus vinculats al comerç exterior català. Les exportacions de sederies reusenques als mercats del nord d’Europa estaven vinculades als circuits tradicionals d’importació de blat i pesca salada i d’exportació d’aiguardents. Tanmateix, el mercat peninsular, i especialment el de Madrid, eren decisius per a moltes empreses.

La producció experimentà una clara expansió en la segona meitat del setcents, com ho palesen tots els indicadors (telers, nombre de mestres i de treballadors, peces de teixit) de les quatre ciutats que concentraven la indústria. Aquesta expansió incidí en la flexibilització de l’organització productiva, caracteritzada per la forta presència de les estructures corporatives. Diversos factors convergiren en aquest procés. En primer lloc, la creixent diferenciació social en el si dels gremis entre mestres empresaris i mestres treballadors, que comportava una creixent subordinació del treball. En segon lloc, hi ha casos de clara superació de les estructures gremials, com ho palesen els perxers i els mitjaires de Barcelona. En tercer lloc, i potser el més important, els comerciants manufacturers es col·locaren al capdavant de la indústria a totes les ciutats sederes. En alguns casos, aconseguien trencar monopolis corporatius, com ho feu l’empresa de Pau Sagristà i companyia amb el gremi de torcedors de Manresa. En aquest context, el manteniment de l’organització corporativa donava lloc a la realitat ambivalent d’una rigidesa institucional vigent, però superada per la realitat social.

La crisi de la sederia tradicional

El màxim de la producció de teixits de seda a València, si hom s’até al nombre de telers corrents, s’assolí en la dècada del 1780. Després s’inicià una davallada amb moments crítics els primers anys del segle, que podien reflectir les dificultats d’accés al mercat colonial i els problemes del mercat espanyol. La conjuntura de la guerra del Francès i els anys de postguerra marcaren un clar enfonsament. A partir de la dècada del 1820 el nombre de telers s’havia reduït per sota de la meitat dels nivells assolits els anys de màxima esplendor.

La davallada s’ha d’emmarcar en els canvis econòmics de gran abast de la cruïlla dels segles XVIII i XIX. D’una banda s’havia perdut el mercat colonial. De l’altra, la industrialització del sector tèxtil modificava l’oferta i el consum de teixits. Les dades de David Ringrose sobre el consum de teixits a Madrid mostren com els teixits de cotó substituïren espectacularment els teixits de fibres tradicionals a la primera meitat del segle XIX. Les entrades de teixits de seda a la capital gairebé es reduïren en un 80% entre el 1789 i el 1847: d’1 375 000 a 283 000 vares. A més, les distàncies entre les sederies europees modernitzades i les sederies espanyoles s’havien incrementat.

El 1792, Espanya era una exportadora neta de teixits de seda: els valors de les exportacions i de les importacions, en preus del 1827, eren respectivament de 28,2 i 12,7 milions de rals. El 1827, la situació s’havia invertit i Espanya havia esdevingut clarament una importadora de teixits de seda: les exportacions de teixits pujaven a 7,1 milions de rals i les importacions s’acostaven als 28 milions. En el segon quart de segle, mentre que les exportacions de sederies esdevenien irrellevants, les importacions mantenien una tendència a l’alça. En canvi, el valor de les exportacions de semimanufacturats (seda filada i torçats) no cobria ni de bon tros el de les importacions de manufactures.

La reacció de la sederia valenciana davant la radicalitat d’aquests canvis fou molt limitada. En la fabricació de teixits no hi hagué cap mena de transformació, i la mecanització de la filatura fou induïda pel mercat exterior de semimanufacturats, i particularment per l’expansió de la sederia lionesa. Així, doncs, el desenvolupament d’aquest sector modern tenia poc a veure amb el tissatge tradicional, anquilosat tant per la incapacitat dels petits mestres com per la progressiva deserció del capital comercial.

El marc general de la davallada de la sederia catalana, que no tingué pal·liatius, era el mateix, tot i que l’especialització en menuderies de seda permeté afrontar millor la nova situació. La davallada tingué molt més a veure amb la manca d’expectatives del subsector, considerada l’escala de la indústria catalana, que amb les insuficiències d’inversió per part dels empresaris. Mentre un reduït nombre de fabricants modernitzà una empetitida indústria sedera, altres reorientaren la inversió cap a altres subsectors tèxtils —sobretot el cotoner— amb millors perspectives. Tot i que les possibilitats de desenvolupament de la indústria sedera eren minses, la concentració d’indústries tèxtils a Catalunya creava demandes interindustrials (teixits de mescla), generava economies externes i, sobretot, proporcionava un ambient empresarial propici. Fou per això que una sederia de dimensions modestes s’incorporà al sistema de fàbrica. La mecanització integral de la indústria arrencà des d’empreses barcelonines (Dotres, Calvé i Gelabert, Joan Escuder, Vilumara Germans i Companyia) i reusenques (Victor Martí, anomenada després La Sedera Reusense).

Als anys centrals del segle XIX, l’inici de la mecanització del tissatge a Catalunya contrasta amb l’estancament del País Valencià on, en canvi, la notòria mecanització dels torçats de seda era un fet induït per la demanda d’altres àrees sederes. A Catalunya, la mecanització dels torçats també s’incrementà aquests anys centrals del segle, i a més els capitals catalans eren presents en algunes empreses valencianes de torçats.

A mitjan segle XIX, la indústria sedera havia estat radicalment redimensionada pel doble impacte de la industrialització cotonera a Espanya i de la industrialització sedera en altres àrees del continent, i particularment a França. A partir de mitjan segle XIX, esgotades les possibilitats de creixement de les exportacions de semimanufacturats a França, la disparitat entre les sederies valenciana i catalana apuntava dos processos divergents, concretats al llarg de la segona meitat del vuit-cents: aprofundiment de la industrialització dins d’un subsector de dimensions reduïdes i estancament productiu. El 1900, mentre que la indústria sedera catalana tenia dos telers mecànics per cada teler manual, al País Valencià la ratio era d’un teler mecànic per 26 de manuals.

El paper

La fabricació de paper es diferenciava amb claredat d’altres indústries tradicionals: la manufactura era centralitzada i, en conseqüència, el capital fix tenia un major pes relatiu. L’accés a les primeres matèries (draps vells de lli i de cotó i carnasses) i la facilitat de comunicació amb la capital de l’Estat, per la importància de la demanda pública, juntament amb la disponibilitat de recursos hidràulics, en condicionaven la localització. Atesa la rellevància comercial del proveïment de primeres matèries i la relativa concentració de la demanda, no ha de sorprendre que la indústria fos presidida per una elit de manufacturers rics, que fabricava en molins propis i amb treball subcontractat a altres molins. D’altra banda, l’organització gremial era inexistent.

La política mercantilista, el desenvolupament de l’economia colonial i l’expansió de la demanda pública i privada afavoriren el creixement de la indústria en el set-cents. El nombre de molins paperers a Catalunya passà de 35 el 1728 a 69 el 1766 i a 109, dels quals 23 romanien aturats, el 1775. Tot i que Catalunya tenia, per nivell de renda i per localització de la indústria cotonera, un context favorable per a l’accés a les primeres matèries, a partir del darrer quart de segle l’expansió de la indústria es veié frenada per les dificultats d’incrementar-ne l’oferta. L’abandó de més del 20% dels molins catalans, el 1775, palesava aquesta situació, agreujada cap a la fi de segle amb les dificultats afegides del comerç amb Amèrica.

Les dificultats de la indústria paperera catalana contrastaven amb l’expansió de la producció valenciana la segona meitat del segle. A la fi del setcents hi havia uns 65 molins paperers al País Valencià, 40 dels quals eren a la regió d’Alcoi-Ontinyent. La indústria paperera era recent a Alcoi, però el 1808 aquesta ciutat tenia més de la meitat de les tines existents al País Valencià. La creixent participació en els contractes de l’Estat i la demanda de papers inferiors per a la indústria tèxtil en expansió afavoriren aquesta eclosió. Les dades disponibles assenyalen que, a la fi del segle XVIII, més de la meitat de la producció espanyola de paper blanc i un terç de la de paper d’estrassa s’elaboraven al País Valencià, mentre que la producció catalana se situava a molta distància amb percentatges del 13% i el 16% respectivament. Tot i que es pot pensar en una menysvaloració de la producció catalana, en canvi tot indica una productivitat superior de les tines valencianes (92 el 1808) en relació amb les catalanes (210 de paper blanc i 30 de paper d’estrassa el 1817), que pot fer pensar en un cert endarreriment tecnològic o organitzatiu. En qualsevol cas, a la fi del segle XVIII la instal·lació de cilindres o piles holandeses ja estava molt generalitzada a Alcoi.

A l’inici de la dècada del 1840, la indústria paperera catalana tenia 280 tines i produïa unes 700 000 raimes de paper. Tot i aquesta expansió, si es compara amb el set-cents, l’estructura de la indústria gairebé no s’havia modificat. De fet, fou en aquesta dècada que s’inicià a Espanya, amb la fabricació de paper continu, la mecanització de la indústria. En aquests primers moments l’endarreriment de Catalunya era notori: només una de les 14 fàbriques de paper continu creades entre el 1841 i el 1845 era catalana. Aquest endarreriment s’afegia a l’alt cost de la primera matèria i accentuava la manca de competitivitat de la indústria catalana. Tanmateix hi hagué una doble reacció els anys centrals del segle. D’una banda, s’accelerà la mecanització a Catalunya, especialment a la nova àrea d’especialització paperera de Girona. De l’altra, la producció tradicional de paper de tina s’adaptà a la nova situació amb la concentració empresarial i amb l’especialització en la producció de qualitat a l’àrea de l’Anoia. Finalment, la tercera àrea productora catalana, al Francolí-Brugent, continuà la fabricació tradicional de paper d’estrassa i cartons. Els anys centrals del segle, Catalunya i el País Valencià concentraven el gros de la fabricació de paper a Espanya.

La indústria paperera. 1861
	Catalunya	País Valencia	Estat espanyol
Cilindres	26		56
Tines manuals de paper
Fi / mitjá	124	63	303
Comú	56	105	203
Estrassa	52	29	163
Fabriques de paper pintat	3	2	14
Obrers	1 961	1 459	5 689
Producció en milers de rals	25 445	16 455	73 728

L’endarreriment del País Valencià era notori pel que fa a la mecanització, i també es pot observar una especialització en paper manual de qualitat inferior. Així, aquests anys quedava reflectida en aquest sector una divisió entre la indústria moderna i la indústria tradicional. Tanmateix, aquesta era una situació de transició, ja que el gran canvi tècnic que significà la substitució dels draps vells per la cel·lulosa de fusta transformà radicalment la localització de la indústria moderna de paper a Espanya al darrer terç del segle.