Una burgesia plural

La principal característica de la burgesia segurament és la diversitat de grups que la componen i la multiplicitat de vies de desenvolupament econòmic que poden originar, dins el sistema capitalista, guiats per la recerca del guany. A partir d’aquests components, no ha d’estranyar el perfil diferent que poden presentar les burgesies regionals o locals dins d’un mateix estat, i que de fet presentaren en els territoris de parla catalana al segle XIX. L’industrialisme centrat en el sector cotoner atorgà a la burgesia catalana el seu tret més particular, mentre que les activitats financeres lligades a la transformació urbana i la configuració del sistema de transports —que també es desenvoluparen al mateix temps a Catalunya— caracteritzaren fonamentalment la valenciana més emprenedora de mitjan segle XIX. Si l’industrialisme, juntament amb diferents línies de pensament conservador i una altra de republicana, portà a la burgesia de Catalunya a posicions nacionalistes al final de segle, la burgesia del País Valencià restà integrada, satisfeta —a excepció d’un grup d’intel·lectuals—, a l’Estat espanyol. L’actitud política de la classe dominant de les Balears va ser la mateixa que la del País Valencià, i es va caracteritzar com a grup social per la continuada preeminència incontestada de la noblesa fins al final de segle.

Les planes següents il·lustren algunes de les característiques més específiques de cadascuna de les burgesies dels Països Catalans; una classe social, integrada també per membres de la vella noblesa, que gràcies a la revolució liberal es va convertir en hegemònica i que fins el Sexenni Revolucionari monopolitzà el poder en recolzar-se en el sistema electoral censitari.

Els grups burgesos de Catalunya. La indispensabilitat dels comerciants

Burgesos reusencs, s.d.

MCSVR / F.F.

Els comerciants havien tingut un paper fonamental en el desenvolupament econòmic del segle XVIII. S’havien dedicat a tot tipus de negocis, havien introduït la nova manufactura de les indianes i pintats, havien intensificat els intercanvis amb les colònies americanes i havien aprofundit el mercat espanyol. Havien acumulat fortunes i, en alguns casos, fins i tot havien arribat a formar part de la noblesa. Tanmateix, aquestes primeres generacions burgeses modernes no entroncaren directament amb els homes dels nous negocis del segle XIX. Entre aquestes generacions hi va haver una ruptura personal, ja que els empresaris capdavanters del segle XIX no tenien a penes lligams familiars amb els grans negociants del segle XVIII. No és que hi hagués una ruptura total en el negoci mercantil entre l’un i l’altre segle, sinó un relleu dels homes més significatius, procedents de famílies diferents; ruptura que coincidí no fortuïtament amb la implantació del sistema liberal i que es concretà en una sèrie de mesures de caràcter més o menys revolucionari.

Els que serien els grans comerciants a partir de la dècada del 1830 havien adquirit prèviament ofici i capital en les activitats tradicionals com l’arrendament de drets senyorials i delmes, els contractes amb el govern o els municipis per a subministrar pa, carn —o d’altres implements—, el comerç de cereals, vi i aiguardent o els préstecs, per exemple. Activitats que es feien en solitari, o bé en societat si el volum del negoci era ja important, i que integraven sovint socis de diferents activitats i residents en poblacions també distintes; aquesta complementarietat posa de manifest el grau d’integració de l’economia catalana i de la cohesió dels homes de negocis.

A mesura que s’avançava en l’expansió capitalista apareixien noves activitats mercantils. La banca, el ferrocarril, la il·luminació per gas i la urbanització dels eixamples urbans segurament foren les més importants. Aquestes foren les activitats dels comerciants més dinàmics i potents, els quals van muntar empreses que requerien una acurada perícia gestora i la participació de capital aliè, aportat de vegades en partides minúscules pels accionistes d’aquestes societats anònimes sense precedents. L’estructura econòmica es complicava, i també el món burgès, amb l’aparició creixent dels directius i dels inversors passius.

La participació directa dels importadors de primeres matèries i maquinària i la indirecta dels comerciants banquers que finançaven la indústria en el sector fabril fou important, de manera que els interessos comuns en la bona marxa de la indústria travava fortament les tres esferes. El caràcter marítim que tenien gran part dels negocis mercantils explica el nexe que en altres casos hi hagué entre empreses navilieres, comerç i banca, com en el cas d’Antoni López i López.

Els comerciants de menor entitat es limitaven a intervenir en un sol sector, però sovint donaren lloc també a transformacions importants, com és el cas de la fabricació de l’aiguardent. Potser va ser el comerciant francès August Muller, instal·lat a Tarragona cap al 1850, el primer de fer el salt qualitatiu en el sector. Al principi dels anys seixanta, ell i Felip Sanahuja, a Vila-seca, amb un capital calculat en 300 000 rals i 18 o 20 operaris eren els més importants de Catalunya, seguits per set contribuents més establerts a Reus, sobretot, i a Tarragona. També en el sector de les farineres es trobarien casos similars.

La importància dels fabricants

Interpretacions simplistes sobre el desenvolupament econòmic i la transformació de la societat al segle XIX atorguen al fabricant un paper central, que el converteix en protagonista exclusiu dels dos fenòmens. Actualment, l’anàlisi de les llistes contributives i dels inventaris post-mortem obliguen a modificar aquesta apreciació perquè es percep la importància dels grans comerciants, que solien pagar quotes més altes de contribució i reunir uns patrimonis superiors als dels grans fabricants. Per aquest motiu alguns autors han passat a reduir excessivament la importància dels fabricants, concentrats fonamentalment en el sector cotoner, en la societat catalana. Els fabricants no solien tenir grans fortunes perquè les seves empreses eren de dimensions mitjanes i petites, tal com es dedueix a primera vista en observar l’estructura del sector a mitjan segle. D’altra banda, cal tenir en compte que moltes fàbriques eren societats i no propietat d’un sol individu, la qual cosa també ajuda a explicar el nombre relativament baix de grans i rics fabricants. Tanmateix, d’aquesta conclusió no s’ha de deduir que la indústria no tingués importància en la vida econòmica del país i que el pes dels fabricants en la societat fos insignificant.

Principals propietaris catalans. 1875.

A Barcelona, la posició dels fabricants queda relativamente eclipsada per la presència de comerciants i financers importantíssims com Francesc Fontanellas i Calaf, marquès de Casa Fontanellas, els germans Girona o Antoni López, però presumiblement en les poblacions on hi havia indústries, com Sabadell, Terrassa o Manresa, els fabricants van gaudir d’una preeminència incontestable. En aquesta darrera població, el 1864, entre els 13 principals contribuents hi havia vuit fabricants, això sense comptar Joaquim Torrents i Fuster, descendent dels empresaris Miralda, i Torrents i Miralda, el qual mantenia grans interessos en el sector (com a inversor i copropietari d’un gran immoble fabril que llogava), si bé no hi intervenia directament. En les colònies industrials que començaven a construir-se els anys seixanta, la situació encara era més clara. Els Rosal no solament eren els amos de la colònia homònima sinó els cacics del Berguedà, instituïts oficialment com a tais durant la Restauració.

El pes del fabricant en la vida local queda exemplificat en el cas de Josep Pons i Enrich (Manresa 1811-Barcelona 1893). Fill d’un veler, després d’haver estat soci de diferents societats fabrils per a filar i teixir cotó a Sallent i Manresa, va fundar la colònia Pons a Puig-reig. Ocupà diferents càrrecs a l’ajuntament de Manresa i va ser elegit diputat provincial progressista per aquesta ciutat els anys 1863, 1866, 1871 (com a monàrquic), 1874 i 1875; posteriorment, es dedicà a la política estatal, i fou cap dels progressistes del Berguedà enfrontats als Rosal. Fou un dels fundadors de la Caixa d’Estalvis de Manresa, gestionà l’anada de les germanetes dels pobres a aquesta ciutat, va promoure el ferrocarril de Manresa a Berga, i a Tortosa va instal·lar una fàbrica d’espellofar arròs, la primera de Catalunya. No es pot demanar més dinamisme i és fàcil de deduir la incidència dels diferents tipus d’iniciativa que va mantenir.

La copiosa despesa que hagueren de fer els fabricants que optaren (per la raó que fos) pel sistema de colònia, que comprenia habitatges, església, escola, botiga, etc. en enclavaments rurals de vegades força aïllats, mostra una voluntat extrema de persistir en aquesta activitat, ja que no s’esperava una amortització econòmica ràpida de la inversió.

El complex programa industrial basat en la colònia reforçava enormement les demandes proteccionistes a l’Estat, que arrencaven del 1760, moment en què es reivindicaren les primeres mesures prohibicionistes; posteriorment, diferents patronals havien anat sempre presentant les mateixes demandes. El proteccionisme va tenir un paper fonamental en la presa de consciència política de la burgesia catalana davant l’Estat espanyol, i es convertí en un dels principals elements cohesionadors del país, si no el primer, un cop la classe dominant aconseguí convertir-lo en el component ideològic que atorgà a “tot” Catalunya una identitat col·lectiva diferenciada de la resta de comunitats de l’Estat.

Els pes dels grans propietaris

Principals propietaris a les províncies de Girona, Lleida i Tarragona. 1875.

A diferència de les altres categories burgeses —a excepció de l’alt funcionariat, inclosos els oficials de l’exèrcit—, aquesta presenta una peculiaritat: la d’estar formada en part per membres de la vella noblesa. Un cop abolits els privilegis, la posició de la noblesa en la societat es va basar fonamentalment, a més de fer-ho en el prestigi i el que se’n diu capital social, en la magnitud del patrimoni econòmic que tenia, el qual era format per la propietat de béns immobles, censos emfitèutics i algun censal. Barrejats amb aquesta noblesa, i de vegades fins i tot superant-la en riquesa, es trobaven els grans propietaris.

En els rengles de la noblesa catalana del segle XIX només es trobaven comptadíssims exemples que tinguessin origen medieval. I cap títol no el tenia. Les cases nobiliàries medievals s’havien extingit o bé s’havien integrat en les de la gran noblesa castellanoandalusa; per exemple el ducat de Cardona, i el comtat d’Empúries, juntament amb altres títols, havien passat als Medinaceli per via matrimonial. La llista de les cases nobiliàries havia anat canviat al llarg del temps, ja que havien estat reemplaçades per noves nissagues.

Així, doncs, al llarg de l’època moderna van anar emergint nous caps de futures dinasties nobiliàries procedents de la pagesia benestant (com els Sagarra), de les professions liberals i el funcionariat (com els Fatjó i els Alós), i de les activitats artesanals (com els Cabanes, ferrers de Solsona) i mercantils (com el baró de Maldà). Part de la petita noblesa rural catalana es formà a la segona meitat del segle XVII a partir de combinar una sèrie de components, com bona posició econòmica, estudis de lleis i serveis a la monarquia. Aquesta fou la base de l’ennobliment, per exemple, de les famílies Borrell, Balaguer, Prior, Pallarès i Sabadell, que com ha estudiat M. Mirabet formaren la petita noblesa del Pallars, la qual es mantigué cohesionada gràcies a professar uns mateixos principis, a practicar una política matrimonial endogàmica i a ocupar alternativament els càrrecs públics de Talarn.

El procés de renovació sembla que va intensificar-se a l’últim terç del segle XVIII i al principi del XIX, ara amb l’ennobliment bàsicament de comerciants i manufacturers. Així, doncs, la noblesa abans de la implantació del sistema liberal tenia molt poc a veure amb la vella noblesa medieval. Ja ho havia dit ben clarament Jaume Caresmar en referir-se al Sabadell de l’últim terç del segle XVIII: “de forma que de estos principios [de l’activitat llanera dels paraires] y no de los godos descienden tanto aquí como en otros pueblos, no pocos que afectan de rancia nobleza”.

La posició econòmica del grup, encara que protegida pel vincle que normalment s’establia sobre el patrimoni, no estava, però, del tot sostreta a possibles adversitats, i el pagament de Ilegitimes i dots moltes vegades es convertia en un problema greu. Però des de l’esclat de la guerra del Francès, la situació econòmica de la noblesa va entrar en una crisi que no tenia paral·lel. A la necessitat de diners per a reparar els estralls de la guerra en algunes finques, s’hi va sumar la reducció dels ingressos a causa de la resistència dels pagesos a pagar drets senyorials i de la davallada dels preus agrícoles. Per aquest motiu, les vendes de béns durant el Trienni Liberal, gràcies a la implantació de les lleis desvinculadores, es van fer a bon ritme a Barcelona, on residia gran part de la noblesa catalana més important. Malgrat aquests problemes econòmics que van continuar a les dècades posteriors, part dels principals llinatges van conservar el més substanciós del patrimoni, de manera que a mitjan segle figuraven en les llistes dels principals contribuents de les quatre províncies catalanes. El 1872, entre els 20 contribuents principals de la província de Girona hi havia 13 nobles, cinc a les de Tarragona i Lleida, i tres a la de Barcelona (tanmateix, cal tenir en compte que la informació que s’ha utilitzat inclou també les finques urbanes, la qual cosa en el cas de Barcelona distorsiona la posició dels propietaris estrictament rurals). El marquès d’Alfarràs ocupava la 36a posició en la llista dels principals contribuents en aquesta província, la 6a en la de Lleida i la 10a en la de Tarragona; a Girona, també hi tenia terres, però no li arribaven a atorgar una posició entre els 50 contribuents principals de la província. El marquès de Monistrol només constava en les de Barcelona i Girona, però pagava una contribució total superior a la del marquès d’Alfarràs (13 243 ptes.).

Abolit el règim senyorial, el seu patrimoni era constituït fonamentalment per terres i per aquest motiu la noblesa s’interessava pel creixement agrari i el dels seus ingressos. Això és el que explica el paper decisiu que va tenir en la construcció del canal de la Infanta (1817-19) i en les millores del Rec Comtal (1770 i 1823) en el Pla de Barcelona, i també en la creació de la Companyia Agrícola Catalana (una societat anònima creada el 1846 i que cotitzà a la borsa fins el 1859) i en la constitució de l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre, el 1851. Tanmateix, en totes aquestes tasques mai no va estar sola, sinó acompanyada de la pagesia benestant que la peculiar estructura agrària catalana havia fet possible. Una pagesia sorgida de la crisi del segle XIV i seleccionada en el procés de diferenciació social pagesa que arrencà llavors. L’aproximació del grup benestant vers la noblesa es va anar incrementant amb el temps, fins que tots dos grups acabaren integrant-se sota una mateixa denominació en algunes comarques. L’emergència del terme hisendat a la regió de Girona en el període 1796-1820 és un magnífic exemple de com aquest nou grup social de vells nobles, antics pagesos benestants i burgesos urbans propietaris de nou, compartint una mateixa experiència de classe dominant, s’autodefinia i reafirmava com a grup, tal com ho ha estudiat Rosa Congost.

El Noguer de Segueró, segle XVIII, Beuda.

ECSA

A la Catalunya Vella els exemples de cases de pagès remodelades magníficament als segles XVIII i XIX, com el Noguer de Segueró, són relativament abundants. Un dels casos més representatius dels grans propietaris no nobles potser són els amos del mas conegut com Cavaller de Vidrà —una casa de gust clàssic amb tocs barrocs que data del 1787—, que al final del segle XVIII aplegaven 28 masos al Ripollès i en altres comarques. La regió de Girona, on el moviment remença s’estengué més i va tenir més força, es caracteritzava per la importància dels grans propietaris d’origen pagès; també la noblesa, amb orígens pagesos molts cops, pesava molt en el grup a mitjan segle XIX. Els fills d’aquests tipus de propietaris seguien, normalment, les carreres de lleis i l’eclesiàstica, i tenien de vegades un paper destacat en l’administració de l’Estat, com fou el cas d’Antoni Barata i Matas (1772-1850). Fill del mas la Barata, de Matadepera, fou advocat de la Reial Audiència de Barcelona i més endavant fou un dels directors generals del Crédito Público a Madrid; també participà en política, va ser procurador en les corts de l’Estatut Reial, diputat a corts i senador des del 1844.

La implantació del sistema liberal afavorí per diverses raons els grans propietaris, que van poder adquirir alguna nova propietat en les subhastes —si bé no sembla que hi participessin massivament— i completar el grau de propietat que tenien sobre la terra en redimir els censos emfitèutics que havien pagat fins llavors al domini directe eclesiàstic. En canvi, es van oposar al fet que la pagesia més pobra pogués redimir els censos que pel mateix concepte ells cobraven, ja que no volien perdre el control sobre la captació de la renda que aquest tipus de propietat els permetia d’obtenir. Així, a causa dels interessos dels grans propietaris, a Catalunya la revolució liberal no va posar fi a la propietat imperfecta.

El poder que tenien els grans propietaris pagesos no es repartia uniformement per tot Catalunya, sinó que es detecten diversos graus segons les zones a causa de la diferent correlació de forces que hi havia entre els grups socials. A la regió de Girona, on arribaren a acumular un gran nombre de masos, com en el cas de Pelagi de Camps i de Matas (n’acumulà 68), aquest fet va ser especialment destacat i va perjudicar sobretot els petits emfiteutes (el 75% establerts en parcel·les de menys d’una hectàrea), que vivien sotmesos a l’autoexplotació i en la misèria.

La renda agrària proporcionava els ingressos als grans propietaris, que no s’interessaren per les inversions mercantils o industrials i que un cop implantat el sistema liberal es van organitzar per defensar els seus interessos, testimoni evident de la seva consciència de classe. Els principals hisendats de l’Empordà el 1845 constituïren una associació agrícola, i posteriorment també els d’altres comarques crearen les seves, fins que finalment, malgrat certa recança, el 1851 es creava a Barcelona l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre (IACSI), que les integrava a totes. La desconfiança vers Barcelona residia en el fet, real i ben copsat, que a la capital de Catalunya els interessos dels propietaris no ocupaven el primer lloc en les estructures del poder. Ho deia amb claredat Narcís Fages i de Romà: “¿Quien es el Alcalde de Barcelona? un fabricante, persona dignísima sin duda, pero no representante de las clases propietarias. Cuando hay elecciones de Diputados á Cortes en la antigua capital del Principado, ¿se considera la propiedad territorial como recomendación particular en los diversos candidatos? no sin duda; (…) era preconizada su candidatura [la de Josep Manuel Torres, victoriosa en les darreres eleccions] como la de la fabricación, comercio y propiedad. Asi se leía la propiedad, después de la fabricación y el comercio, que es decir que se veía puesto en último lugar lo que debiera estar en el primero”. Tanmateix, la seu de la institució va ser ja sempre a Barcelona, on per alguna raó hi havia alguns dels principals propietaris de Catalunya, en gran part nobles. L’actuació de l’Institut es dirigí vers el que més els preocupava i el lema no deixava cap dubte sobre aquesta qüestió: “defensa de la propietat i millora i increment de la producció”. Per això es preocupà d’estimular el coneixement i la difusió de noves tècniques i maquinària; tanmateix, les iniciatives en aquest sentit no van tenir gaire incidència. Malgrat que els hisendats gironins els anys cinquanta confessaven voler passar a l’explotació directa i que alguns propietaris del Baix Llobregat, en gran part residents a Barcelona, i d’altres punts aïllats de Catalunya es decantaren també per aquest tipus d’explotació, la veritat és que la bona conjuntura que existí fins els anys vuitanta no féu necessari modificar les formes tradicionals de cessió de l’ús del sòl.

Emfiteusis, rabasses, masoveries, arrendaments i parceries continuaven oferint una bona renda als propietaris i no alteraven les aparentment pacífiques relacions, basades en la submissió, entre els propietaris i les franges més baixes de la pagesia que treballaven efectivament la terra. Així, l’expansió agrària, que continuà al segle XIX sobre les línies ja traçades al segle XVIII, es va deure no a les millores introduïdes pels grans propietaris sinó al treball dels més desvalguts, que accedien a l’explotació de parcel·les petites mitjançant els contractes tradicionals.

Les associacions dels grans propietaris de seguida actuaren com a grup de pressió. La de Girona reclamà l’autorització per a crear una guàrdia rural per a protegir la propietat, que li fou concedida el 1849. Constituït ja l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre (IACSI), l’objectiu comú fou aturar el projecte de codi civil presentat el 1851 perquè atacava dos dels pilars del sistema social que defensaven: els censos emfitèutics i les lleis d’herència. Durant el Sexenni, la funció essencial del IACSI fou aturar altre cop els embats contra la propietat privada que alguns diputats republicans presentaren a les corts el 1869 i el 1871.

En definitiva, a Catalunya, malgrat la revolució liberal i l’expansió capitalista persistí l’explotació petita i mitjana, l’existència de la qual permeté als grans propietaris elaborar una interpretació de la societat agrària catalana idíl·lica, harmònica, sense conflictivitat, a diferència de la imatge que pesava sobre l’Espanya latifundista. La difusió d’aquesta filosofia pairalista serví per a aconseguir —encara que no fou l’únic mecanisme de control— la submissió de la classe explotada fins els anys noranta, sense que això, òbviament, vulgui dir que no hi hagués conflictes menors. Ben poc d’empresarial hi va haver, doncs, en el comportament dels grans propietaris catalans del segle XIX. I, amb la doctrina pairalista que propugnaven, és indubtable el paper dels grans propietaris en el reforçament de les posicions conservadores de la classe hegemònica catalana durant aquest segle.

El patrimoni de nobles i propietaris

Marquès d’Alfarràs, M.Campanar, a.1856.

MRACBASJ / R.M.

Malgrat la crítica situació econòmica que travessà gran part de la noblesa després de la guerra del Francès i de l’impacte de la revolució liberal en l’estructura dels seus ingressos, part de les grans famílies nobiliàries aconseguiren conservar el patrimoni i la posició de grans propietaris. La preeminència de certs nobles va ser molt destacada al País Valencià i a les Balears. A Catalunya, l’emergència d’una gran burgesia mercantil i industrial, amb importants inversions en el sector immobiliari, desplaçà la noblesa de les primeres posicions en la llista dels grans propietaris. Només a la província de Girona la noblesa va mantenir-se en primera posició, si bé el valor del seu patrimoni era molt inferior al dels grans propietaris de la província de Barcelona. En part, això era degut a l’elevat preu que arribaven a tenir les cases de renda de la Ciutat Comtal, on vivien la majoria dels principals capitalistes catalans.

Hegemonia cotonera a Manresa

Els vint-i-cinc majors contribuents de Manresa. 1864.

El desenvolupament de la indústria cotonera va assegurar als fabricants, a mitjan segle XIX, l’ascens socioeconòmic i l’accés al poder polític.

Aquesta hegemonia és fàcilment constatable, per exemple, en el cas de Manresa, que a mitjan segle XIX era la ciutat industrial més important de la Catalunya interior. La relació dels principals contribuents de la ciutat posa de manifest la seva preeminència econòmica. D’altra banda, a més a més de participar en el poder municipal, van ser presents en les juntes de totes les institucions locals, fossin culturals, recreatives o benèfiques. Alguns dels fabricants més importants van significar-se pel seu paper de promotors en la construcció d’infraestructures i equipaments, ja que les millores de la ciutat beneficiaven també les seves empreses, si no significaven a la vegada l’inici d’un nou negoci. Entre tots ells destaca Josep Pons i Enrich (Manresa 1811-Barcelona 1893), que culminà la seva activitat política en ser elegit diputat provincial progressista diverses vegades entre el 1863 i el 1875, i la seva activitat empresarial en construir la colònia industrial Pons, a Puig-reig, al final de la dècada del 1870.

Gaspar Remisa i Miarons

G.Remisa, V.López, s.d.

MRM

Gaspar Remisa i Miarons va néixer a Sant Hipòlit de Voltregà l’any 1784 i va morir a Madrid el 1847. Fou un notori comerciant i banquer. Entre el 1812 i el 1822 ja havia reunit una considerable fortuna com a proveïdor de carn a la ciutat de Barcelona, però també a partir de l’arrendament de delmes i percepcions senyorials, la participació en societats fabrils i la compra de béns desamortitzats. Però el seu renom com a financer i home de negocis (arrendà les mines de Guadalcanal i de Riotinto, i fou promotor dels canals de Castella i d’Urgell) prové del seu establiment a Madrid, on fundà la casa de comerç Casal y Remisa, i inicià les activitats bancàries (la Banca Remisa), fins a convertir-se en un dels principals banquers i prestadors del govern durant l’època moderada. L’exercici del càrrec de director del Tresor Reial (entre els anys 1826 i 1833) l’introduí en els cercles de la cort, on es guanyà l’amistat de la reina regent. Paral·lelament, assolí una important influència social, revalidada per la seva militància en el partit moderat i la posterior obtenció d’una senadoria el 1843, i del corresponent títol nobiliari amb què fou honorat. Protector i patró de Bonaventura Carles Aribau, finançà el diari madrileny “El Corresponsal”, dirigit per aquest darrer, des del qual es defensaven els interessos proteccionistes de l’economia catalana.

L’elit econòmica valenciana

Principals propietaris valencians. 1875.

Al País Valencià la vella noblesa, com la catalana, també va patir les conseqüències de la revolució liberal, però a la vegada, en alguns casos, també va aconseguir mantenir-se en els rengles dels principals contribuents. Tanmateix, comparant les llistes dels més importants l’any 1875, s’observa que la posició de la noblesa valenciana era molt més bona que la que conservava la catalana. Entre els 50 principals contribuents de la província de València consten 18 títols nobiliaris, set dels quals estan entre els 10 primers; en canvi, entre els de Barcelona només consten sis títols, un dels quals havia estat concedit recentment a un gran comerciant que continuà treballant en aquesta professió, i el primer només ocupa la 7a posició. Hom arriba a una conclusió idèntica observant la llista reduïda als que paguen més de 7 370 ptes. de contribució, la qual cosa els situa en la llista dels 315 principals contribuents de l’Estat.

Els membres de la secció menor d’aquest cos privilegiat procedien de la hidalguía militar i urbana, que s’havia renovat molt als segles XVI i XVII. El seu patrimoni havia estat mixt, format de senyories però també de béns territorials, la qual cosa va tenir conseqüències molt importants per a determinar el grau de solidesa econòmica que van assolir un cop abolit el règim senyorial. Aquelles cases que tenien una propietat immoble substanciosa van estar en millors condicions per a adaptar-se a la nova situació i, en definitiva, són els que apareixen en les llistes dels principals contribuents que s’han esmentat més amunt.

Si Catalunya comptava amb Barcelona com a pol integrador de la vida econòmica catalana —sense que això vulgui dir que no existissin altres eixos menors—, el País Valencià en tenia dos, València i Alacant, que van competir per la primacia. Amb aquest fet se sol explicar la menor cohesió i força de la burgesia del País Valencià, que fins els anys seixanta es va caracteritzar fonamentalment pel seu caràcter financer, tot i que només es coneix a fons la de València, gràcies als treballs d’Anaclet Pons i Justo Serna.

Aquesta burgesia actuava en una ciutat de tradició mercantil, que assimilà una immigració selectiva de comerciants que al final del segle XVIII era formada en part per francesos i maltesos, els primers molt vinculats a la sedería. Tanmateix, com havia succeït a Barcelona, una de les seves característiques era la discontinuïtat respecte als membres més actius del col·lectiu que operava en el sector al segle XVIII. Altre cop, doncs, es copsa una substitució de les elits mercantils a causa de l’impacte de les crisis i dels conflictes econòmics del final del segle XVIII i el començament del XIX. En aquest relleu d’homes destacà l’arribada d’un important contingent de comerciants de Catalunya.

El grup dels principals comerciants, un cop implantat el sistema liberal, va controlar el poder municipal i tingué un paper clau en la constitució del sistema financer local. Va dedicar-se a modernitzar la ciutat i a crear les companyies de crèdit que van intervenir precisament en les obres que es feien a la ciutat impulsades des de l’ajuntament. Posteriorment van orientar les inversions vers obres d’infraestructura necessàries en l’articulació del mercat interior: la construcció de la xarxa ferroviària i les obres del port.

El màxim representant d’aquest tipus d’home de negocis va ser Josep Campo i Pérez (València 1814-Madrid 1889), marquès de Campo des del 1875. Fill d’un botiguer d’espècies aragonès instal·lat a València, esdevingué cap d’un dels dos grups financers que actuaren a la ciutat aquells anys. Alcalde de València en 1843-48, creà la Societat Valenciana de Foment, que el 1856 esdevingué Societat Valenciana de Crèdit i Foment, empreses que intervingueren en el proveïment d’aigua potable a la ciutat, la il·luminació de gas, la construcció dels ferrocarrils del Grau a València, de València a Xàtiva i d’Almansa-València-Tarragona, que connectava amb la línia Madrid-Alacant. Fou diputat a corts els anys cinquanta, disposà del diari “La Opinión” per a defensar els seus interessos i destacà en obres filantròpiques a València. El 1860 es traslladà a Madrid i s’introduí en els cercles de màxim poder polític (havia estat ja designat senador el 1865) i econòmic de l’Estat espanyol de la Restauració. Juntament amb el barceloní Manuel Girona i Agrafel, fou un dels financers més importants de l’Estat.

Aquesta burgesia valenciana no va ser una burgesia industrial, encara que, interessada en la producció i la comercialització agrària, va invertir també en indústries de transformació d’aquests sectors. També, beneficiant-se de les desamortitzacions i la desvinculació, es va crear un important patrimoni en terres, que es convertia tant en capital simbòlic —donava estatus— com en hipoteques, i a més a més produïa allò que comercialitzava. Per totes aquestes raons, la propietat immoble esdevingué la part més important dels respectius patrimonis al final de les seves vides. No hi havia res de contradictori en aquesta decisió amb relació a una mentalitat comercial, ja que quan compraven actuaven racionalment prenent el que el mercat oferia i es protegien de possibles crisis similars a les que hi havia hagut anteriorment. El fet que no es desenvolupés una indústria sedera moderna a València o al País Valencià, comparable a la cotonera de Catalunya, no es va deure, doncs, a la manca d’una burgesia emprenedora, sinó a unes condicions econòmiques que produïen els millors beneficis en altres sectors.

Sobre unes transformacions ja en marxa al segle XVIII i refermades a la primera meitat del segle XIX, a partir de la dècada de 1860 es van produir grans innovacions agràries en certes àrees del País Valencià, orientades a la producció per al mercat (arròs, vi i taronges). Com a Catalunya, els agents de la producció van ser les famílies pageses, que en la majoria dels casos accedien a l’explotació mitjançant arrendaments, encara que també existia la propietat pagesa en explotació directa. Tanmateix, els propietaris, majoritàriament membres de la burgesia urbana que controlaven la terra —concentrada, però sense arribar als nivells dels latifundistes andalusos—, també van intervenir en l’orientació de la producció proporcionant crèdit i comercialitzant els productes. Així, encara que rendistes de la terra, tingueren un paper, que no fou gens passiu, en el desenvolupament del capitalisme agrari valencià.

La burgesia industrial valenciana, fins els anys vuitanta, va evolucionar extensivament perquè la producció continuà en bona part tancada en firmes petites, com en el cas del tèxtil d’Alcoi, Requena, València, etc., de vegades amb característiques gairebé artesanals. Tanmateix, hi hagué un petit empresariat ben dinàmic en el sector fariner d’Alacant, en el del material de la construcció, on sobresurti la Industrial Valenciana, i en les foneries i els tallers mecànics; d’altra banda, no es pot oblidar que ja a la dècada dels anys quaranta es va introduir la màquina de vapor en la filatura de la seda. No fou fins els anys vuitanta que certes activitats artesanals es convertiren en indústries, com el calçat, i l’expansió agrària n’impulsà d’altres, com la química, la fusta i les construccions mecàniques, que plegades convertiren el País Valencià en la tercera regió industrial de l’Estat espanyol. També fou el moment que la burgesia industrial va prendre relleu. A Alacant, fou llavors que, per exemple, el grup guanyà pes en la representació corporativa de la Cambra de Comerç. Tanmateix, no es coneix gaire bé el perfil dels pioners d’aquesta indústria moderna.

Noblesa i comerciants a les Illes

Burgesos i nobles al palau dels marquesos de Vivot, Palma de Mallorca, F.X.Parcerisa-P.Piferrer, 1842.

BBM / J.G.

La migradesa d’estudis sobre la societat i les activitats comercials i industrials de les Balears només permet apuntar algunes línies sobre la burgesia de les Illes. En el món de l’activitat agrària destacà la preeminència de la vella noblesa, tal com pot observar-se en la llista dels principals contribuents del 1875; en la relació dels 13 majors —inclosos entre els 350 principals que hi havia a tot l’Estat espanyol— n’hi ha set amb títols nobiliaris, sense que això vulgui dir que els altres no en tinguin, però com que no se’n coneix la identitat només es fa referència a la noblesa titulada; aquesta xifra és similar a la del País Valencià, però superior a la de Catalunya. La base dels ingressos de la noblesa mallorquina, tema estudiat per Jaume Suau, eren les rendes percebudes en concepte d’arrendament de les terres i de les cavalleries (delmes); malgrat que aquestes foren abolides pel règim liberal, la noblesa va continuar cobrant-les després d’haver-les reconvertit. És tota una prova del poder que la noblesa tenia a Mallorca, els patrimonis de la qual no van ser desmantellats a favor de la burgesia mercantil i pagesa de l’illa fins al final del segle XIX.

La persistència del règim d’autosubsistència en la majoria de les famílies pageses va dificultar els intercanvis i el desenvolupament de les activitats manufactureres i industrials. Tot i això, va existir necessàriament un reduït cercle de comerciants que canalitzà els intercanvis amb l’exterior, els quals fonamentalment consistien en l’exportació d’oli i importació del gra que no arribava a produir l’illa. Una part mínima de comerciants entrà en contacte amb les colònies americanes a la dècada del 1780, enviant-hi bàsicament aiguardent i adquirint productes colonials. Tanmateix, no es coneix si aquests contactes es van consolidar al segle XIX.

Els grans comerciants van interessar-se també en la producció agrària per tal de controlar-la i tenir més garantida la posterior comercialització dels productes, i enriquir-se a més a més amb la renda agrària. Per aquest motiu van arrendar terres de la noblesa, si bé no hi van fer inversions. Segons ha explicat Carles Manera, al principi del segle XIX, seguint la tendència d’invertir en terres i esdevenir rendistes, els grans comerciants com els Capó i els Marcel van accedir a la propietat de la terra aprofitant decididament l’ocasió que se’ls va presentar amb la desamortització de béns eclesiàstics, i abandonaren les activitats mercantils. És un cas més del fenomen denominat “deserció de la burgesia” de les activitats productives.

Tot i la tendència dels grans comerciants a esdevenir rendistes i de la dificultat de la reproducció del capital mercantil en activitats productives, la societat mallorquina no restava immòbil. En la relació d’establiments fabrils que va publicar Giménez Guited el 1862, destaca l’existència de dues fàbriques de farina amb màquina de vapor, una a Manacor i l’altra a sa Pobla, i establiments de fer sabó, els més importants —segons aquesta font— de tots els territoris de parla catalana. Però, a qui es va deure la iniciativa? ¿Als grans comerciants que controlaven el proveïment de cereals de Mallorca i el comerç d’oli? Possiblement, però també es pot pensar que eren empreses no mallorquines. Aquest fou el cas de la iniciativa que motivà la presència regular des del 1838 del vapor Balear en el port de Palma de Mallorca. El nom del vaixell no ha d’induir a error, ja que era propietat d’un col·lectiu d’homes de negoci catalans —i des del 1844 també madrilenys i valencians—, que, associats primer sota el nom de Compañía Catalana de Vapores i des del 1844 en la societat Navegación e Industria, van incorporar la línia de Mallorca en el seu servei de transport marítim, a la vegada que iniciaven prospeccions mineres a Binissalem.

Principals propietaris a les Balears. 1875.

També es va deure a iniciativa forana —de barcelonins, encara que hi havia algun soci d’origen menorquí— la creació a Maó, el 1856, de la Industria Maonesa, una moderna fàbrica de filar i teixir cotó que amb un capital inicial de quatre milions de rals, augmentat després a sis, era la més gran de les Balears i una de les més importants de l’Estat espanyol.

Alguns indicis assenyalen l’existència de contactes estrets entre empresaris catalans, menorquins i mallorquins en el sector navilier i mercantil. Alguns menorquins van tenir un paper important en el món dels negocis barcelonis, concretament Josep Pere Taltabull i García i el seu fill Cristòfol, uns dels socis fundadors de la Industria Maonesa, i Àngel Borràs. Els contactes entre catalans i mallorquins es poden documentar amb la creació de la Sociedad Mallorquina de Seguros Marítimos, creada el 1857, amb un contingent de comerciants del primer origen (L. Fontanellas, E. Arnús, Compte, Vidal i Ribas, A. Robert, etc.) i del segon (Miquel Palmer, Manuel Mayol, etc.). Vet aquí un tema que obliga a pensar en els contactes de la burgesia mercantil dels territoris de parla catalana en l’esfera de les activitats marítimes.

Entre la meitat dels anys quaranta i el començament dels seixanta del segle XIX, la burgesia catalana i valenciana va crear importants institucions bancàries i companyies ferroviàries, que van rebre una forta sotragada amb la crisi financera del 1866, a la vegada que a Catalunya es vivia també una profunda crisi en el sector tèxtil, tant seder com cotoner. Algunes empreses van fer fallida i altres van haver de fer liquidació, mentre les societats ferroviàries catalanes van passar a integrar-se en les companyies impulsades pel capital estranger i establertes a Madrid, a la vegada que s’extingia la banca del País Valencià. L’experiència sortida de la iniciativa autòctona i de l’ambient d’eufòria que havia orientat fins aleshores les inversions va quedar malmesa i portà la burgesia a modificar les estratègies inversionistes. També la vida política va passar per una experiència sense precedents; l’evolució radical del Sexenni va reforçar la gran burgesia en les seves posicions conservadores, que van reimplantar-se, amb noves característiques, durant la Restauració.

Altres sectors de l’elit i la petita burgesia

Aquestes planes han tractat gairebé exclusivament algunes de les característiques que presentava la burgesia que detenia el poder econòmic i polític, la qual, al final del període, estava força travada personalment a causa dels matrimonis que havien anat efectuant els membres de l’alta burgesia dels negocis entre ells. Més tard arribarien, seguint les pautes que s’observen a tota l’Europa occidental, també els enllaços amb els fills de la vella noblesa, almenys en el cas de Barcelona.

Altres grups burgesos no han pogut ser analitzats per manca d’estudis. És el que passa en el cas de les professions liberals, que, si bé no adquiriren una presència nombrosa fins al canvi de segle, tenien ja un paper destacat a mitjan segle XIX. Els homes de lleis van tenir sobretot un paper important en la vida política, adoptant tant posicions conservadores en alguns casos com crítiques a la societat establerta en d’altres. Els tècnics directius d’empreses, normalment advocats o enginyers, també haurien d’ésser analitzats en aquesta secció de la història social, a més de l’alt funcionariat i els professors d’universitat.

Tampoc no s’ha dit res de la petita burgesia, que incloïa un conglomerat social de professions i la principal característica de la qual possiblement era l’alt grau d’inseguretat que marcava la vida dels seus membres i el contacte que aquests mantenien amb els sectors populars, dels quals sovint procedien. La seva presència fou important en moltes esferes productives i comercials, com també en la propietat urbana. A València, el 1860, el 70% de la renda urbana estava en mans de petits i mitjans propietaris, entre els quals es trobaria part de la petita burgesia que s’ha esmentat; a Barcelona, el 1852, una porció similar de la renda urbana, el 73%, estava en mans dels propietaris petits i mitjans. Uns grups que forçosament s’hauran d’estudiar per tal de poder copsar més a fons la complexitat de la societat i entendre millor la dinàmica històrica d’aquests països.

Els Porxos d’En Xifré

Els Porxos d’En Xifré, Barcelona, J.Boixareu i Gallart i F.Vila i Espliego, 1835.

ECSA / GC-P

L’indià Josep Xifré i Cases, amb importants negocis a Cuba i Nova York, s’instal·là a Barcelona l’any 1831. La seva principal inversió a Catalunya fou immobiliària i es concretà bàsicament en la col·laboració en el projecte d’urbanitzar el Pla de Palau de Barcelona, que en aquells moments s’estava remodelant per iniciativa municipal. Xifré hi va fer construir el primer bloc d’habitatges de la ciutat, l’edifici conegut com “els Porxos d’En Xifré” o “la casa de les set portes” (1836-39). Per a poder-lo construir va caldre aplanar i guanyar terreny al mar, fins deixar l’esplanada perfectament regular. La façana es va decorar amb balustres, relleus i medallons de gust neoclàssic, obra dels arquitectes Josep Boixareu i Francesc Vila; entre els relleus sobresurt el central, amb una clara referència maçònica. L’edifici —el primer de pisos que va disposar d’aigua corrent— era situat en una zona estratègica a tocar del port, de la duana i, pocs anys després, de l’estació de ferrocarrils. Ben aviat va ser seu de les principals cases comercials i de les navilieres de la ciutat. Va ser, també, un element decisiu per a convertir la zona del Pla de Palau en una de les que tenien un valor del sòl més elevat de la Barcelona del nou-cents.