Ildefons Cerdà i les condicions de vida dels obrers barcelonins

Els habitatges de primera categoria a Barcelona segons Ildefons Cerdà.

Durant els anys del Bienni Progressista, l’enginyer i urbanista va realitzar l’enquesta més completa i sofisticada sobre les condicions de vida de la classe obrera barcelonina d’aleshores. La Monografia estadística de la classe obrera de Cerdà prolongava un important corrent d’estudis sobre les condicions de vida de les classes treballadores que s’havia anat obrint camí als grans països industrials europeus. A Catalunya, aquests estudis van tenir dos conreadors importants en els treballs dels metges i higienistes Joaquim Salarich i Pere Felip Monlau. També Ramon la Sagra i Andrés Borrego havien treballat el cas de la classe obrera catalana en sengles monografies. El treball de Cerdà, però, es diferenciava en diversos aspectes dels dels autors esmentats.

En primer lloc, no responia al model de les memòries preparades o encarregades per corporacions filantròpiques més o menys oficials, a l’estil del que fou la conegudíssima enquesta de Villermé a França. Tampoc no era la tasca d’un socialista o d’algú proper als grups socialistes, com és el cas de l’estudi d’Engels sobre la classe obrera de Manchester, o el més tardà de Mayhew sobre la població treballadora i marginalitzada de YEast End londinenc. Per a Cerdà, l’estudi sobre la classe obrera barcelonina era una part important de l’estudi sobre la reforma urbana de Barcelona. Ell mateix ho assenyalà en la introducció de la monografia: “En un tratado de urbanización, y mas aún cuando su objeto es esencialmente de aplicación práctica á la reforma y ensanche de una urbe dada, es de primera necesidad conocer bajo todos sus aspectos y, en cuanto cabe, hasta en los mínimos medios y resortes, el funcionamiento de todas y de cada una de las clases que componen la población predestinada a encerrarse y vivir en la urbe, de cuyo mejoramiento material se trata”.

Una segona nota distintiva de la monografia de l’urbanista català fou el seu caràcter d’enquesta col·lectiva, és a dir, d’enquesta feta amb la participació directa de qualificats representants de la classe obrera que s’estudiava. Aquest fet no és comprensible si no es té en compte la conjuntura política en la qual la investigació es realitzà. El mateix Cerdà afirmà que, quan cercà dades sobre les condicions de vida de les diferents classes dins la ciutat, no en trobà de cap mena, fet que atribuí a V’atmósfera de la vida social española, y quizás más especialmente de la catalana”. La caiguda dels moderats i la pujada deis liberals progressistes al poder, fet que a Barcelona anà acompanyat d’una extensa mobilització obrera l’any 1855, portaren a la constitució d’una comissió per a realitzar una exhaustiva enquesta sobre les condicions de vida de la classe obrera barcelonina. No cal dir que Ildefons Cerdà, progressista i comandant de la Milícia Nacional, fou l’ànima de l’esmentada comissió, en la qual participaren representants qualificats de les associacions obreres de la ciutat. I la impressionant monografia fou el resultat de la indagació que els fou encomanada. El treball realitzat per la comissió, i que presentà amb posterioritat el mateix Cerdà, és d’una complexitat impressionant. No pot ser entès, però, separadament dels materials de la Teoria general de la urbanización que el precedeixen, per moltes raons; la principal és que l’anàlisi de la producció de l’habitatge a la ciutat — el cor de les consideracions generals de l’urbanista — es complementa absolutament amb la de les condicions de vida d’un dels grups socials més representatius de la ciutat industrial sobre la qual Cerdà es proposava intervenir.

Cerdà va establir, per començar, la primera descripció detallada de la població treballadora de la ciutat, i ho féu a partir d’una sèrie de distincions ben explícites. Va definir primer què entenia per obrers i per artesans, d’acord amb la relació salarial dels primers i no pas per les condicions de vida o el nivell d’ingressos dels uns i dels altres. Distingia, segonament, el que ell anomenava obrers “distinguidos” i obrers “plebe”, però establia clarament que la gran majoria formava part del segon grup. Els classificava, a continuació, per oficis, per categories professionals i per sexes. Aquest era un treball previ i indispensable per a establir els ingressos dels diferents components d’aquesta poblacjó, ja que l’estimació de Cerdà tractava d’establir no tan sols els diferents nivells salarials sinó també el volum del salari en funció dels dies treballats per any.

Calculats els ingressos, Cerdà passava a la quantificació de les despeses. En els seus càlculs intervenien diverses variables: “gastos sociales” (casa, roba, vida social…) més els “gastos de alimentación” (en diverses “combinaciones”). Cerdà mostrava —de fet és el cor de la seva anàlisi— el pes del cost de l’habitatge en el conjunt de la despesa de la familia obrera. Més en general, però, de la consideració d’aquestes dues estimacions i de la distribució segons la tipologia presentada anteriorment, en resulta una avaluació pionera dels nivells de vida de la classe obrera barcelonina del període, d’una vida que es movia, en frase de l’urbanista, en “frágiles bordes”. “El resultado económico que arroja el anterior balance —afirmava Cerdà en les conclusions finals del treball— que, salvas algunas escepciones por desgracia muy contadas, alcanza a toda la clase obrera, no solo de Barcelona sino también de todas las demás urbes fabriles de España y aun del estranjero, es en verdad poco satisfactorio y nada tiene de estraño que los publicistas, aun sin haber descendido á los minuciosos pormenores que nosotros al examinar concienzudamente lo más íntimo de la vida urbana del obrero hemos encontrado, hayan tratado de buscar una solución a esa cuestión trascendental”.

Els habitatges de quarta categoria a Barcelona segons Ildefons Cerdà.

Cerdà explica en la seva Teoría de la Construcción de Ciudades (1859) que l’estratificació per plantes dels edificis reproduïa l’estratificació de l’ordre social.

En el pis principal, un habitatge ocupava la planta sencera, mentre que en els altres n’hi havia dos, que anaven del davant al darrere de l’immoble, separats per una paret mitgera.

Les estances més públiques donaven al carrer, de 5 m d’amplada, mentre que les privades s’obrien al pati d’illa. Ambdós tipus d’estança s’alineaven per les portes, tot creant la il·lusió d’un sol espai. Als extrems hi havia els dormitoris, el lloc més individual i privat de la casa, al qual s’arribava des de les sales que envoltaven el menjador i el saló, respectivament. El rebedor, el despatx, la cuina, la comuna, el rebost i uns patis menuts se situaven al mig de l’habitatge.

Als pisos alts, en canvi, el menjador formava part d’aquest conjunt vora el rebedor i, en les cases de quarta categoria, fins i tot feia de rebedor. Aquests darrers tipus d’habitatge arribaren a ocupar una quarta part de la planta. D’aquesta manera, un edifici de primera categoria podia tenir més de 300 m², mentre que un de quarta podia no arribar als 28 m², a banda que només s’obria a un carrer que podia ser de menys de 3 m d’ample. En aquestes condicions era impossible dur una vida mínimament lliure i higiènica.