Les associacions obreres del sector tèxtil a la província de Barcelona. 1840-1855.
El grup sociològic que rep la denominació de classe obrera es configura a partir de l’aparició de quatre dinamismes socials i econòmics: en primer lloc, la mecanització dels procés de la producció, estimulada per l’augment del consum i feta possible per l’acumulació de capital; en segon lloc, el canvi en les relacions entre els agents de la producció, que perden el caràcter familiar i patriarcal propi dels petits tallers artesans i tendeixen a constituir-se en relacions distanciades entre grups d’interessos contraposats; en tercer lloc, la progressiva presa de consciència, per part dels obrers, del caràcter col·lectiu dels interessos dels qui, en el procés de la producció, aporten la força del treball; i, en quart lloc, l’organització classista, que assumeix la defensa d’aquells interessos col·lectius dels treballadors.La mecanització del procés de la producció no s’inicià en una data determinada, ni tampoc tingué lloc de manera simultània en tots els sectors. Les eines foren substituïdes per les màquines d’una manera lenta i discontínua, començant pel sector del tèxtil. En tot cas, és possible d’assenyalar una data simbòlica: la implantació del vapor com a subministrador d’energia mecànica, que començà a funcionar en la indústria tèxtil dels Bonaplata, a Barcelona, al final de l’any 1833. Quant als canvis en les relacions entre els agents de la producció i en la presa de consciència col·lectiva dels obrers, no cal insistir ni en els ingredients subjectius que els integren, ni en la inutilitat de l’intent de fixar-ne una data d’aparició. Finalment, sí que té data la constitució de la primera societat obrera de caràcter reivindicatiu: el 10 de maig de 1840 fou el dia en què es fundà la Sociedad de Protección Mutua de Tejedores de Algodón de Barcelona, emparada en la Reial Ordre de 28 de febrer de 1839, que fixava les condicions per a establir societats destinades a l’auxili mutu dels associats en cas de malaltia o d’altres necessitats. Aquella cobertura legal permeté de dur l’acció col·lectiva al terreny de la negociació de les condicions de treball i dels salaris, iniciatives que eren susceptibles de ser considerades com a responsables de l’alteració artificiosa dels preus del mercat del treball i podien ser castigades com a delictives pel codi penal vigent.
Miquel Izard calcula que, els primers quaranta anys del segle XIX, eren 26 000 els obrers del tèxtil a Barcelona, i 54 000 els de la resta de les comarques de Catalunya. Les fonts impreses, particularment la premsa, i la documentació arxivística han permès d’establir els objectius genèrics de la primera classe obrera organitzada, els seus èxits sempre precaris, els obstacles pràctics i institucionals que trobaven en l’esforç per a aconseguir aquells objectius, i, fins i tot, els indicis d’alguns trets temperamentals dels seus dirigents.
Des del primer moment, l’associació obrera es va proposar no sols de socórrer els socis en cas de malaltia o de desocupació, sinó també de constituir-se en borsa de treball, de signar amb els patrons convenis col·lectius que fixaven els salaris i les condicions de treball i d’establir una estratègia col·lectiva de lluita, amb la vaga com a recurs últim, i amb la denúncia a través de la premsa i davant les autoritats, com a mitjans sempre problemàtics perquè depenien de tercers. Els obstacles amb què va topar la línia reivindicativa van ser de doble naturalesa. En els casos en què s’aconseguia de signar els convenis collectius, de seguida apareixia la manca de consistència legal d’aquells pactes, que els patrons fàcilment consideraven com a paper mullat i als quals es negaven a sotmetre’s. D’altra banda, els patrons tenien un accés relativament fàcil als centres de poder polític de Madrid, des d’on vingueren les primeres desqualificacions, no sols dels convenis signats sinó també del mateix fet associatiu.
Quan pel desembre del 1841 van arribar rumors sobre una disposició del govern central contrària a l’existència de les societats obreres, els dirigents obrers van fer publicar a la premsa una carta oberta, datada el dia 20 d’aquell mes, en la qual, després d’afirmar que no necessitaven l’aprovació de ningú per a associar-se, emparats com estaven per “la naturaleza y la ley”, concloïen de manera contundent: “Mucha firmeza y mucho silencio es lo que debemos guardar, y vengan decretos”. Aquesta audàcia verbal només és explicable si es té en compte que les noticies de Madrid trigaven quatre dies a arribar a Barcelona, i que la inexperiència del pes efectiu del poder polític tenia entre els dirigents obrers un grau molt elevat.
En un context cultural en què la gran majoria dels obrers no tenien accés a la institució escolar, l’adquisició de coneixements era proporcionada pel medi familiar, pel lloc de treball a través de l’aprenentatge i per l’experiència personal i la lectura de diaris i altres papers impresos, feta moltes vegades en grup al mateix lloc de treball, quan les circumstàncies ho permetien, aprofitant l’hora d’esmorzar o de dinar i actuant de lector algun obrer que havia pogut aprendre de lletra. La documentació conservada, en particular les cartes de dirigents obrers de l’època, revela uns nivells notables de precisió verbal i d’expressivitat en la descripció d’aspectes concrets i conjuntarais de la necessitat en què la classe obrera es trobava d’obtenir treball remunerat per a assegurar la subsistència. En canvi, la manca de recursos culturals es manifesta no solament en les deficiències ortogràfiques i sintàctiques, sinó sobretot en certes limitacions en la intepretació de l’experiència obrera i en l’absència d’objectius a llarg termini en la lluita reivindicativa.
D’una banda, s’acceptava com una obvietat fatal i irreversible la llei de l’oferta i de la demanda, sense donar proves de capacitat crítica i, més encara, incorrent en la contradicció d’acatar cegament aquella llei en l’àmbit del mercat interior i d’apressar les autoritats perquè la infringissin en l’àmbit del mercat internacional a través del proteccionisme. Atribuïen així a la fatalitat allò que, en realitat, era resultat del funcionament de mecanismes estructurals. En el fons, el que succeïa en aquell ordre de coses era que els obrers donaven per bona la intepretació dominant. Així es complia aquella observació de Marx en La ideologia alemanya: “Les idees dominants són les idees de la classe dominant”.
D’altra banda, la relació amb els fabricants es plantejava predominantment en termes de denúncia i d’enfrontament personal, i fins i tot en termes de victòria, en realitat il·lusòria i efímera, quan eren de fet interessos col·lectius els que hi havia en joc, i era l’estructura de classes la que en darrer terme determinava la confrontació. Probablement, aquella interpretació dels enfrontaments entre classes reflectia una societat en la qual tenien encara vigència els vincles personals de senyor-vassall, més que no pas els d’empresari-assalariat.
Finalment, la manca d’objectius a llarg termini es reflectia tant en l’abundància de les exhortacions voluntaristes al “valor”, a la “constància”, a la “tenacitat” i a la “unió”, com en la facilitat amb què els dirigents obrers agafaven la drecera d’atribuir a l’experiència immediata un caràcter permanent en el temps, i propugnaven com a programa únic de futur l’expansió i la consolidació de les societats obreres.
Un plantejament d’objectius de la lluita obrera a llarg termini podia considerar-se que l’oferien, de manera genèrica, els postulats igualitaris del partit republicà. Aquest fou, probablement, el pensament que féu el dirigent obrer més destacat de l’època, Joan Muns, que participà en l’alçament republicà d’Olot al final del 1842. L’opció de Muns, però, va ser criticada pels seus companys Joan Sugranyes i Pere Vicheto, que havien signat juntament amb Muns la carta oberta de 20 de desembre de 1841, ja esmentada, i que qualificaren aquella decisió de “desagarío [sic] ( ) efecto de la juventud”. I un dirigent obrer d’Olot, Agustí Roca, atribuí a “falta de juicio” el fet que Muns hagués assumit “uno de los primeros papeles de la revolución”, i lamentà que “nos ha comprometido un poco por estar al frente de las sociedades”. L’opció política d’aquell dirigent obrer creava complicacions addicionals a la tasca de les societats obreres, ja suficientment delicada en ella mateixa, i apareixia com a susceptible de donar lloc a reaccions apassionades i a divisions internes entre els obrers associats.
Per la seva labor incansable com a dirigent obrer, per la tisi que l’afectava, malaltia del segle a la qual eren propensos els teixidors segons Joaquim Salarich, cèlebre metge vigatà de l’època, i fins i tot pel fet d’acceptar a la seva manera les implicacions polítiques de la lluita obrera, Joan Muns, vigatà també d’origen i teixidor d’ofici, pot considerar-se com una figura emblemàtica de la primera classe obrera. Alguns trets del seu caràcter es manifesten en les cartes que signà, com en aquella en què encarregava que agraïssin a un company de Vic, anomenat el Frare, l’obsequi d’un canari que, tot i haver hagut de suportar el tropell del viatge de Vic a Barcelona, “ya canta”, deia, “en su torresilla”. Alguns detalls del seu físic apareixen en la fitxa que li va fer la policia de Perpinyà, després d’haver-se vist obligat a passar la frontera el 8 de desembre de 1842, un cop fracassada la revolta d’Olot: propietari —ho degué declarar tot esperant rebre tractes millors—, 23 anys, solter, talla 1,64, celles de color castany clar, ulls blaus, nas arromangat, boca mitjana, barba rossa, mentó rodó, cara ovalada, pell clara.