El Quart Món entre nosaltres

Quan des de la sociologia es fa una proposta per a analitzar un espai de la realitat col·lectiva, no es fa mai en el terreny dels principis inamovibles, sinó en el de les coses objectives sotmeses imperiosament a l’atzar de les variacions dinàmiques condicionades no solament per l’espai geogràfic, sinó també pel temps, que imposa la quotidianitat d’una determinada època o circumstància històrica. La generalització i la rellevància són els pilars sobre els quals s’edifiquen els postulats de la sociologia com a ciència, de manera que aquesta disciplina s’interessa per tot allò que es pot generalitzar en una situació més o menys identificable i en tot el que té una certa rellevància en el context de la vida col·lectiva.

El terme “Quart Món” fou introduït a Catalunya per Justícia i Pau i el seu ús evoca i designa les mancances i la marginació que pateixen determinats col·lectius inserits en societats en les quals una bona part dels qui les integren gaudeix d’abundància i de prosperitat. Sol ésser el trist patrimoni associat a grups minoritaris: presos, certs sectors d’homosexuals, immigrants, minories ètniques, aturats, drogoaddictes, malalts de la sida, etc. Minories que, per les seves característiques sociològiques i per les condicions socials, econòmiques i contextuals en les quals es veuen obligats a viure, veuen una considerable disminució de la seva qualitat de vida.

El Quart Món acaba constituint la cara oculta de la pobresa. Efectivament, és una pobresa que té una imatge real perquè és aquí entre nosaltres, però és també una imatge encoberta, moltes vegades desconeguda i no visible. Aquesta no-visibilitat té un doble fonament: la immunitat que proporciona la contemplació llunyana, anònima i difusa de la realitat carencial pròpia del Tercer Món i la gran quantitat de legitimacions respecte de la seva situació que graviten sobre els col·lectius que integren aquest Quart Món. És bo que, si es parla de la història, la política, la societat i la cultura dels Països Catalans, es faci un espai per destapar aquesta capsa de Pandora de la pobresa i de la marginació, del Quart Món entre nosaltres.

Catalunya és una unitat territorial dintre d’un únic sistema econòmic de producció i consum

En un llarg període de quasi trenta anys, Catalunya ha sofert una considerable evolució; hi ha un cúmul de variables que experimenten uns notables canvis en funció de les evolucions internes i externes de la realitat catalana, i els models de creixement i canvi social han anat trencant l’imaginari socialment construït entorn del que és o del que va esdevenint Catalunya. Cauen els mites, es destrueixen els tòpics, es creen realitats noves i el futur del país es va configurant de tal manera que les construccions socials d’aquells imaginaris es veuen obligades a desaparèixer per a donar pas a una nova realitat catalana que, pel seu aspecte innovador, cal que sigui explicada, interpretada i considerada amb una nova perspectiva. Aquesta neix precisament de la força predictiva de les ciències socials, que, basant-se en l’observació i l’anàlisi del que està passant, defineix de forma adequada i realista el present i el futur de Catalunya.

Si Catalunya és una unitat territorial, s’ha de diferenciar la posició territorial de la posició social. La posició territorial és la localització que delimita l’actuació dels agents; la posició social és el punt de la formació social en l’estructura des de la qual actuen aquests agents.

Aquestes precisions fan que no sigui efectivament adequada la distinció entre la Catalunya urbana i la Catalunya rural, que identifica urbanització i ruralitat amb unes determinades comarques clarament diferenciades per la seva estructura geogràfica; i creiem que tampoc no s’adequa a la realitat parlar de la Catalunya rica i la Catalunya pobra en el context d’una diferenciació comarcal que només té en compte la realitat geograficoadministrativa. Una unitat territorial com la de Catalunya no és tant la tensió entre unitats territorials diverses i definides geogràficament com la dependència d’un sistema social i econòmic de capitalisme avançat en el qual l’espai es funcionalitza i constitueix una dinàmica espacialment diferenciadora i jerarquitzadora, sense determinacions espacials de superioritat i d’inferioritat internes. L’espai català es troba diferenciat i jerarquitzat dins la formació social, però integrat dintre d’una unitat territorial única.

La industrialització ha comportat la concentració urbana i, per tant, la urbanització del territori. Però el procés industrial (lligat a la producció de béns i fent de l’empresa el lloc privilegiat de formació de les relacions socials) no es pot identificar amb el procés d’urbanització (lligat a l’ocupació de l’espai i fent de l’empresa un lloc d’activitat i relació social entre tants d’altres), tot i que es tracti de dos processos inseparables. És imaginable, i a Catalunya n’hi ha prou exemples, l’existència d’un procés d’industrialització que no tingui cap relació amb un procés d’urbanització. Les velles colònies fabrils del Llobregat i de l’Anoia en donen prou testimoni.

Quan es parla de Catalunya es fa referència a un país que ha rebut les influències mundialitzadores del sistema econòmic imperant, el capitalisme avançat, que imposen unes tendències a la mundialització del sistema i les conseqüències que se’n deriven. La comunicació, el mercat de treball, la informació, el tractament de valors que provenen de fora, el món empresarial, els interessos dels diferents grups amb presència, etc., tot plegat concreta la situació estratègica dels interessos del capital, que ja no depèn d’una tecnologia i unes potencialitats pròpies i autòctones, sinó d’uns circuits o corrents mundials que escapen del poder de decisió a petita escala. Ens trobem en unes coordenades de mercat que fan de Catalunya, del territori català, una part integrant d’aquests interessos dominats per forces mundials (Unió Europea, Fons Monetari Internacional, internacionalització dels interessos i els conflictes, etc.) que expliquen que Catalunya com a regió s’integri en el concert del mercat i les transaccions a gran escala. La presa de decisions o les fites del mercat no s’aturen en unes fronteres delimitades històricament, sinó que eixamplen els seus horitzons més enllà dels propis límits. De fet, la competència és internacional i la productivitat s’estableix en funció d’interessos que són dirigits a escala mundial. Així, per exemple, un fabricant de xocolata de Sant Sadurní d’Anoia verifica per telèfon cada dia el preu del cacau a Nova York per tal de saber a quin preu ha de facturar el seu producte.

Per dir-ho breument, no són les delimitacions comarcals que expliquen els problemes del territori, sinó que aquest s’inscriu en una totalitat simbòlica imposada per “forces ocultes” o “mans invisibles” que indiquen per on va la Catalunya d’avui. No queden al marge del fet català ni el xarampió totalitari de després de la Segona Guerra Mundial, ni els corrents democràtics posteriors, ni els neoliberalismes imperants avui dia. Catalunya, com a unitat territorial, forma part d’un món més ampli i més complex. Això té conseqüències evidents i ineludibles en la composició, estructura i formació dels nous espais de pobresa.

És dins d’aquesta perspectiva teòrica que s’emprèn l’anàlisi de la pobresa en la realitat catalana, i és per això que sembla important posar clarament en evidència els viaductes sobre els quals camina aquesta reflexió i dir que a Catalunya s’està produint una recomposició social de les realitats i les persones en la dinàmica dels interessos que explica i determina la situació de les classes socials a casa nostra.

La intensificació de les desigualtats socials, la diferenciació de les classes en funció de la seva respectiva posició en el conflicte d’interessos i la marginació d’àmbits de població sotmesos a la pèrdua d’expectatives i de possibilitats en la tensió essencial entre dominants i dominats són fenòmens inherents al sistema. Per tant, la tensió entre les classes té lloc en funció de la posició dels grups socials d’acord amb la productivitat capitalista i també, lògicament, del consum.

Les situacions marginals a Catalunya es poden trobar tant a les ciutats —amb un creixement més o menys especulatiu i desorganitzat— com al món rural. No és el territori el que defineix la relegació, sinó la seva participació en la dialèctica constant entre els empresaris o propietaris dels mitjans de producció i els qui viuen de la dependència d’un salari sense connexió amb la propietat. La marginació social a Catalunya es planteja en termes de diferenciació social.

L’arraconament per part del sistema de determinades capes de població neix, en el sistema capitalista, de l’agreujament i la diversitat “qualitativa” de la pobresa. Les diferents comunitats viuen de manera molt diversa aquest estat de pobresa —els pobres del Tercer o del Quart Món tenen molt poc a veure amb els del Primer Món, i la pobresa gitana divergeix completament de la pobresa paia—; alhora, el concepte ha anat evolucionant al llarg de la història: en efecte, els pobres de l’edat mitjana a Catalunya no ho serien ara si no s’afegís al seu estatus una altra problemàtica conflictiva que els reduís a la condició de mendicants.

La pobresa no és un concepte merament econòmic; en un context de gran opulència real i global, cal saber veure qui són els nostres pobres susceptibles de sentir-se marginats en la societat catalana d’avui. La pobresa exclusivament econòmica acaba essent un reduccionisme inacceptable.

Aquesta dinàmica ha configurat un mapa de la pobresa que demana a crits una forta imaginació teòrica i metodològica en la intervenció que impulsa nous interrogants, noves hipòtesis de treball i nous incentius per tal d’arribar al fons mateix de les coses. En una societat desigual, tant el creixement com la regressió, tant el desenvolupament com les crisis, segueixen també un itinerari desigual i afecten de manera molt diferenciada els seus membres.

Aquesta és la Catalunya pobra que no està lligada a l’espai, sinó al sistema de vida que va més enllà de la contradicció urbana i rural i que és determinada pel sistema.

Els nous espais de pobresa a Catalunya

Amb la sensació de moure’s en el terreny inconcret dels oblits o les llacunes, aquesta exposició s’ha estructurat partint de les variables que, en la seva evolució actual a Catalunya, permeten explicar el naixement de nous col·lectius que indefectiblement pateixen el risc evident d’esdevenir progressivament l’actual i històric Quart Món.

Les cinc grans variables més determinants són les següents:

• la demografia, des del moment que planteja desequilibris de població per causa d’un envelliment progressiu de la població catalana, derivant vers el gran debat sobre les pensions necessàries per a aquestes classes passives;
• l’economia, des del moment que origina forts desequilibris en el mercat de treball, marginant treballadors grans a la precarietat o a l’atur en situació de llarga durada;
• la cultura, des del moment que criminalitza el drogoaddicte, victimitzant indiscriminadament els col·lectius amb dependència, per mitjà de la construcció social del mite, afavorit per la presència de la malaltia de la sida;
• la justícia, des del moment que intervé selectivament sobre minories desfavorides per la seva pobresa i la seva manca de recursos, de manera que, en definitiva, penalitza coactivament la mateixa pobresa;
• la pressió social, des del moment que impulsa a fugir de la societat a la recerca de sortides alternatives ofertes pels moviments sectaris com a refugi de salvació col·lectiva i de reconstrucció d’una identitat personal.

La problemàtica específica de les persones grans

Si hi ha una evidència empíricament contrastada i avaluada és la del progressiu envelliment de la població de Catalunya; és a dir, a les piràmides d’edat de pràcticament totes les poblacions grans i petites, s’observa la tendència a un engruiximent relatiu dels grups de població que es troben al vèrtex de la piràmide, en detriment dels intervals d’edat que se situen a la base. El procés d’envelliment progressiu és una tendència que es manifesta de manera generalitzada a tots els països del món occidental desenvolupat, fins al punt d’aguditzar les diferències demogràfiques entre els paï sos del Nord i els del Sud. Els primers presenten trets característics d’aquest increment de les persones grans, els segons plantegen greus excedents de població jove.

Són moltes les causes que expliquen aquestes diferències, i més enllà de les condicions econòmiques desiguals que neixen del fet de pertànyer a un món estructurat diversament pel que fa al desenvolupament social i econòmic, hi ha les diferències d’accés al coneixement de les possibilitats de domini de la natalitat, dels elements culturals propis d’una determinada concepció de la funció de la família, amb especial referència a estructuracions nascudes d’una creença religiosa concreta i subsegüent pràctica eticomoral i dels elements simbòlics que guien i encaminen un determinat comportament sexual a partir de la imatge del paper social que han de representar ambdós sexes, de la posició social en què se situa la dona en el seu paper reproductiu, i de la subordinació i submissió acordada a la dona en una cultura determinada. Com es pot veure, al voltant de la tendència a l’envelliment de la població hi ha una gran complexitat sociocultural que cal tenir en compte.

El fet és que a Catalunya, concretament, la tendència a l’envelliment és una manifestació evident des de fa ja, almenys, unes tres dècades. Hi ha indicadors indirectes que ajuden a fer una lectura del procés: comença a haver-hi un excedent de places escolars en educació infantil, s’incrementa la demanda de places de residència per a la tercera edat, hi ha dubtes sobre la capacitat de solvència econòmica de les reserves de la seguretat social per a fer front a un increment de demandes de pensions de jubilació i d’invalidesa, els serveis sanitaris es veuen col·lapsats per les necessitats assistencials de les persones grans amb l’increment manifest de l’esperança de vida de la població, i el futur de l’estat de benestar es veu compromès per l’increment extraordinari de les classes anomenades passives en demanda de suports de prevenció, acolliment i recuperació d’aquestes persones grans.

La vellesa per ella mateixa no és realment una font de marginació; però el cert és que les persones grans es troben per definició al marge del que és el sentit social de l’existència humana en les nostres societats de capitalisme avançat: l’activitat productiva. I, a part d’aquesta realitat entitativa lligada a les persones grans, n’hi ha que viuen soles (el 1974, quan encara no s’havien generalitzat els negocis residencials per a les persones grans, el 23,5% d’ancians vivien sols, sobretot dones), en edificis vells sense ascensor, que pateixen malalties cròniques o deficiències físiques que els dificulten o impedeixen de sortir de casa, que no tenen parents, amics o coneguts, o, si en tenen, sovint no hi mantenen relació, i que a la seva soledat hi afegeixen un fort sentiment d’impotència per causa de demències senils o malalties psiquiàtriques (com ara l’Alzheimer) que les incapaciten per a la seva vida quotidiana i que exigeixen suports absolutament indispensables que en determinats contexts no poden trobar. Segons l’EDIS, a la diòcesi de Barcelona, el 14,8% de la població era pobra en tots els nivells de pobresa, des de l’extrema fins a la precarietat social, i l’11,1% de la qual patia malalties diverses, sobretot minusvalies invalidants. No són pas pocs els qui han de recórrer als menjadors públics de la beneficència i els qui han hagut de vendre’s tot el que posseïen, els qui demanen almoina o recullen el que troben a les deixalles per a poder disposar d’uns diners per a sobreviure i també els qui són acollits en albergs davant l’alternativa de dormir al carrer.

En la nostra societat, els sistemes de protecció es troben estretament vinculats a la trajectòria laboral de les persones i aquesta estructuració normativa fa que molts es trobin absolutament desprotegits: no han treballat o ho han fet en feines agrícoles o temporals que no donaven dret a una percepció contributiva per raó d’una cotització feta efectiva a la seguretat social. Aquesta condició afecta de manera considerable moltes dones grans que durant la seva trajectòria vital depenien de l’ingrés econòmic del cònjuge. La necessitat de recórrer a ajuts assistencials, recursos complementaris, pensions no contributives o de supervivència (el 6,1% dels pobres de la diòcesi de Barcelona rebia aquesta mena de subsidi: 30 830 pessetes al mes de mitjana), es fa indispensable per a sobreviure; no és cap consideració marginal assenyalar el fet que les pensions de viduïtat són les menys dotades de tota l’escala retributiva (el 13,6% de les dones pobres viuen d’una pensió de viduïtat a la diòcesi de Barcelona: 49 620 pessetes mensuals de mitjana).

Cada cop hi ha més vells (entorn del 16,5% de la població total), i el problema que es genera és d’unes dimensions considerables quan s’hi afegeixen aquests components carencials. Aquí hi ha un Quart Món que, per raons purament demogràfiques, es veu sotmès a una precarietat de vida i a un rebaixament considerable de les seves condicions d’existència. La vellesa és un hàndicap irreversible que, quan es dóna en contextos de carències i de pobresa real, disminueix considerablement la qualitat de vida.

Aquests problemes s’agreugen extraordinàriament en el món urbà molt més que en el rural. I la raó és ben simple: a la ciutat la persona gran fa nosa i demana una dedicació que els altres difícilment li poden donar; ocupa un espai que es necessita per als joves, no ateny a saber quin és el seu paper, no sap gaire on anar i tothom ha de fer un esforç suplementari quan necessita atencions sanitàries, de dia o de nit, en el cas que sigui una persona a qui cal un tractament o una assistència mèdica especialitzada.

L’atur de llarga durada i la precarietat laboral

Al Quart Món la misèria no és solament econòmica, com ja hem insinuat abans; veure la pobresa només des de la perspectiva de l’economia o dels recursos econòmics és un reduccionisme inacceptable. El que sí que és cert és que la manca de recursos econòmics és el detonant, l’indicador o la síndrome que, d’una banda, posa en evidència la desintegració de les relacions interpersonals i que, de l’altra, genera la impossibilitat que les persones que s’hi troben puguin arribar a sortir d’aquesta situació per elles mateixes. És igual que la carència de recursos sigui la causa o l’efecte de la degradació del context de vida, perquè acaba essent la manifestació visible d’una realitat marcada per la difícil coexistència amb els altres i provoca problemes d’identitat en una societat en la qual dur a terme una activitat productiva expressa una presència en el sistema i una ubicació o posició en les relacions col·lectives. La persona sense treball, quan no té altres signes d’identitat (propietat, prestigi, reconeixement públic), és una persona inexistent en aquestes societats capitalistes avançades.

Tot el que es pugui dir de l’atur en general ja ha estat ponderat en moltes i diverses anàlisis. Només cal evocar el fet que la desocupació, en persones que han treballat i que de sobte es queden sense feina, fa que es vegin expulsades no solament del circuit laboral quan encara tenien l’edat i la necessitat de treballar sinó també del circuit del consum. I, també, només cal veure l’angoixa dels joves que, després d’un itinerari d’aprenentatge professional o de l’adquisició d’un títol acadèmic que certifica la superació d’unes proves realitzades durant almenys tres anys, no poden accedir al mercat laboral a causa d’una inexistència conjuntural d’ofertes o de la manca d’uns requisits indispensables, com és ara l’experiència, per a poder-s’hi fer presents. Per a tots, l’atur és una problemàtica real amb conseqüències imprevisibles pel que fa a la pròpia identitat personal i a la col·lectiva.

Si l’atur per ell mateix és la base de moltes problemàtiques socials, hi ha col·lectius aturats particularment perjudicats i que se singularitzen per la degradació més que considerable de la seva qualitat de vida: ens referim concretament a l’atur de llarga durada, sobretot en persones adultes. La seva característica essencial és que es tracta de l’aturat sense retorn, irreversible, que difícilment podrà agafar mai més el tren de la història. Aquí hi ha un nou col·lectiu social que s’ha d’incloure forçosament dins d’aquest Quart Món entorn del qual es pretén centrar l’atenció.

Es tracta d’un adult, sovint el cap de família, que supera els quaranta anys i que, de sobte, per conveniències de la productivitat, per la necessitat de racionalitzar les plantilles o per l’imperatiu legitimat per una real i imposada flexibilització laboral, es troba sense feina i desocupat, havent de mantenir constants, però, les seves obligacions i càrregues familiars i socials, i amb l’afegit que no té cap mena d’expectativa de rebre una sortida laboral digna per causa de la seva edat, que el fa incapaç de posar-se al dia amb un reciclatge tecnològic, i sense gaires esperances de trobar una oferta de treball atesa la curta vida laboral esperable. Es tracta d’un treballador potencialment actiu que deixa de ser útil com a força de treball, no solament per causa de les noves exigències tecnològiques de la producció, que demanen una adequació paral·lela a les noves formes de treballar i d’organitzar el treball, sinó també per causa de la seva pobra expectativa de rendiment productiu considerant la seva edat.

Aquest tipus d’aturat està pràcticament condemnat en vida, cosa que comporta greus problemes d’identitat i que, a més, té importants repercussions psicosomàtiques que poden manifestar-se i es manifesten massa sovint en episodis d’autonegació de la pròpia existència, els quals fins i tot arriben a autolesions irreversibles, intents de suïcidi o actituds agressives mortals en el propi entorn i amb les persones més properes. Moltes notícies sovint n’han fet esment a través de la premsa quotidiana i seria excessivament llarg fer-ne un recompte il·lustratiu de la diversitat d’aquestes informacions. En darrer terme, l’aturat de llarga durada és susceptible de patir, per causa de la seva situació, vertaders problemes de salut i d’equilibri mental. Segons un estudi de l’EDIS, l’atur, juntament amb l’edat elevada i la injustícia social, era una de les primeres causes de l’autoconsciència de la pobresa, que afectava el 3,7% de la població pobra.

No cal dir que aquest Quart Món s’agreuja considerablement quan aquest cap de família és una dona (el 17,3% de la pobresa afecta dones mestresses de casa, segons l’estudi de referència). La metàfora social de la dona que s’especifica en la definició del seu treball com un complement necessari del sou del marit, quan aquesta dona és el cap de família i té responsabilitats familiars —situació extraordinàriament freqüent en una societat com l’actual, en la qual la presència i progressió de famílies monoparentals encapçalades per dones solteres, separades o divorciades amb responsabilitats familiars es va generalitzant— la col·loca en una situació de precarietat extrema.

Les dones, pel fet de ser-ho, en el mercat de treball tenen un salari mitjà inferior al dels homes (un 18% inferior segons dades del mateix Ministeri de Treball), ocupen sectors laborals poc remunerats perquè són poc qualificades, tenen categories professionals més baixes, estan més exposades a l’acomiadament per causa de les seves mateixes càrregues familiars, es troben indefectiblement en la necessitat d’aguantar diversos tipus d’agressions fins i tot sexuals si volen conservar la feina que els és tan imprescindible per a sobreviure… Quan l’atur sense retorn colpeja una cap de família, la situació és considerablement més greu.

Hi ha una sortida: es pot recórrer a qualsevol tipus de feina que suposi un ingrés econòmic. És el recurs típic al treball en empreses no declarades (que es calcula a l’entorn del 19% del Producte Interior Brut), on no hi ha mesures dels temps ni dels ritmes laborals, on les condicions físiques del treball són inhumanes, on els sous i les retribucions són pactats oralment, on no hi ha cap mena de protecció davant les eventualitats de la malaltia o de la previsió… La precarietat laboral és acceptada per tal de garantir un sou, encara que mínim, per a l’afrontament de les responsabilitats familiars.

Aquí també hi ha diferències entre el món urbà i el rural. En aquest darrer sempre hi ha la possibilitat de trobar recursos en la natura (l’hort, els productes de la terra, la producció de bestiar o ramaderia) per a superar determinades situacions; en canvi, en el context urbà, aquestes fugides no són possibles: o s’aconsegueix una ocupació remunerada, o no hi ha cap mena de possibilitat de trobar una sortida per a alleugerir les greus conseqüències que comporta l’atur estructural i irreversible.

Si aquesta descripció feta a correcuita és la fugida esperable i possible per a l’aturat de llarga durada, és encara més real quan es tracta d’una dona. Quan ni tan sols la possibilitat de vendre la seva força de treball a qualsevol preu és possible, neix el sovintejat recurs a l’ajuda d’altres persones o d’organismes oficials, o la venda del seu propi cos per tal d’obtenir uns guanys que permetin afrontar una determinada situació.

S’ha dibuixat un col·lectiu que evidentment s’ha de situar en el Quart Món de Catalunya. Tant l’atur de llarga durada com l’entrega indiscriminada a una sistemàtica i ineludible explotació i precarietat laborals sotmeten aquest col·lectiu a un àmbit de necessitat que permet entendre l’existència d’un nou espai de pobresa evident en les nostres societats desenvolupades.

L’estigma del drogoaddicte

La presència de la drogoaddicció en la nostra societat avançada té una funció social indiscutible: defineix nous espais de victimització social tot tranquil·litzant la consciència col·lectiva quan s’han definit els paràmetres entorn dels quals es mouen aquells o aquelles que se saben esclaus d’una determinada dependència. La droga, només la legalment prohibida, té el paper de catarsi social que permet descarregar i alliberar gran part dels nostres mals socials. I en aquest sentit es presenta com un instrument simbòlic eficaç, des del moment que a les enquestes fetes a la població entorn dels problemes que més preocupen la ciutadania, en un dels primers llocs, sempre i arreu, apareix “la qüestió de la droga”.

La repressió, el rebuig i l’estranyesa que es troben estretament connectats al fet de la drogoaddicció, només quan es tracta de droga considerada il·legal, són conseqüència lògica del discurs articulat entorn de la mitificació del perill. La perspectiva única en la panoràmica internacional de la persecució i criminalització de la droga il·legal per part del control formal de la justícia i les seves instàncies acaba de reforçar i d’engruixir el discurs social sobre la droga, tot donant-li consistència.

La droga il·legal començà a ser problema quan es va consolidar el mercat mundial de la droga des que les guerres de l’opi del segle XIX van aconseguir sedimentar la possibilitat de negocis a gran escala. Des d’aleshores es fabriquen productes adulterats mentre hi hagi les condicions que en viabilitzen un mercat, i es genera alarma social quan els episodis terminals de les malalties i de les defuncions per sobredosi es manifesten com a indicadors que el problema és present entre la població. Aquesta dinàmica de la droga no és només un problema català, sinó la manifestació d’una problemàtica que es presenta a escala mundial. Aquesta escalada de la problemàtica de la droga ha passat per diverses etapes; en aquests moments ja és un fenomen perfectament integrat en les nostres societats de capitalisme avançat amb importants implicacions i col·laboracions d’instruments financers, econòmics i polítics.

No es poden escapar a ningú les greus contradiccions que comporta aquesta situació actual: per què només són criminalitzades les drogues que no formen part de la nostra cultura? Per què s’està culpabilitzant els països productors de les primeres matèries? Per què no es persegueixen durament els moviments dels grans capitals financers que a escala mundial encobreixen i amaguen els negocis de la droga? Per què es mesuren només els costos sanitaris i socials pel que fa a les persones dependents i no es tenen en compte els costos econòmics, socials i polítics que s’originen en l’organització de la persecució i repressió del mercat? Per què es persegueixen indiscriminadament només i únicament els petits traficants? Per què les patrulles urbanes intenten netejar de traficants uns barris o contextos habitats concrets? Per què se’n fa un tractament penal quan és una qüestió de salut? Per què…? No acabarem mai d’interrogar-nos entorn de les coordenades que emmarquen la situació present.

Mentrestant, la construcció dels tòpics socials, engruixits amb la presència de la sida, agreuja la situació social de les persones que es veuen sotmeses a la gran pesta d’aquest final de segle XX o d’aquesta contaminació letal que les condemna per sempre més. Les morts per sobredosi en un portal, un jardí o un racó qualsevol del nostre país aconsegueixen posar fi a un itinerari infernal, i la detecció dels anticossos o de la malaltia de la sida, malgrat els pocs coneixements que se’n tenen, fa que la distància social s’incrementi fins al punt d’arribar a convertir-les en els empestats de l’època contemporània, una marginació sense retorn. El 1993 es va donar a conèixer el fet que en l’espai de cinc anys hi havia hagut a Barcelona 2 548 morts per drogodependència: el 44% per sida, el 31% per sobredosi i el 25% per malalties infeccioses.

A Catalunya hi ha sectors habitats molt infectats i famílies senceres destrossades per causa de la dependència i de la tolerància a la droga d’un dels seus membres. Les relacions socials esdevenen insuportables i la desesperació dels pares arriba al límit d’implorar al jutge, per exemple en una ciutat com Mataró, que tanqui en el dipòsit municipal de presos el seu fill o filla perquè aquests pares tenen necessitat de descansar, o fins i tot, de tranquil·litzar-se amb la mort del seu fill encara de cos present pensant que ja s’ha acabat el malson.

El drogoaddicte ha d’aconseguir com sigui la dosi que necessita i un dels indicadors d’aquesta necessitat és l’increment de delictes amb coacció, l’ús de la violència gratuïta i indiscriminada i la presència d’un notable nombre de reclusos que tenen antecedents en el tràfic i la dependència de les drogues il·legals. S’ha constatat que, el 1986, les dues cinquenes parts dels presos a Catalunya havien mantingut una relació personal amb la droga dura, sobresortint de manera considerable les dones. La nostra societat ha aconseguit controlar i victimitzar bona part de les persones, sobretot joves, que han patit els problemes de la seva relació amb la droga prohibida.

La droga, per a l’addicte, va començar essent una cursa infernal d’evasió d’un món absurd i incomprensible; la seva capacitat de generar addicció va convertir el dependent en un malalt que és tractat i vist per la societat com un perill susceptible de càstig i una persona objecte de rebuig social indiscriminat. I pel que fa a la sida, sembla que es troba una legitimació en la consideració que es tracta de grups de risc i, per tant, un problema dels altres. Els empestats són condemnats en vida a la marginació o a l’oblit o, el que és més greu, a la interpretació cínica que es troben en aquesta situació per la seva sospitosa i degradada conducta. Heus aquí un Quart Món que neix a l’ombra de l’actual sistema socioeconòmic i que és generat per la nostra cultura etnocèntricament discriminadora.

La pobresa penalitzada

La intervenció social és profundament necessària i indispensable per tal de superar les greus contradiccions que planteja la desigualtat d’oportunitats socials en el capitalisme avançat i en les societats que anomenem d’estat de dret. Les societats modernes, independentment del que pugui fer la societat civil, s’estructuren, s’organitzen i es mobilitzen des de les instàncies mateixes del poder per tal d’atendre, de subvenir i d’ajudar a superar les realitats socials que la desigualtat d’oportunitats va estructurant en funció de les exigències del mercat. Com s’ha vist precedentment, sempre hi ha unes minories socials que van quedant al marge de la història i que van caient en un pou sense fons del qual no és esperable un retorn.

Però aquesta intervenció social té una mirada més àmplia i les necessitats generades per aquesta desigualtat van exigint noves formes d’intervenció que es van fent cada vegada més imprescindibles a més del que s’ha vist entorn dels drogoaddictes, les persones grans i l’aturat de llarga durada, cal intervenir quan es dóna el maltractament sistemàtic d’un infant o d’una dona, quan hàndicaps irreversibles de naturalesa mental, física o social incapaciten les persones per a actuar amb normalitat en la vida col·lectiva, quan es donen conductes conflictives que distorsionen l’ordre social, quan grups ètnicament o culturalment minoritaris són discriminats o marginats per causa de la seva ètnia o cultura, quan episodis traumàtics i conflictius destorben o enterboleixen les relacions quotidianes de les persones, quan grups de persones es troben en situació d’inferioritat per no haver pogut satisfer les seves necessitats educatives quan eren joves, etc. En una paraula, des del punt de vista de l’administració i amb la legitimació que acorda la representativitat democràtica, els poders públics tenen la missió de garantir l’harmonia de la vida col·lectiva, tot garantint l’ordre i la pau social. Un deure basat no solament en la legitimitat política acordada per les urnes, sinó també en l’aspecte humanista de la mateixa intervenció pública.

D’una banda, es preveuen sistemes de cobertura sanitària i social a través d’organismes pensats expressament per a impulsar la cooperació mútua i, de l’altra, es creen organismes públics deliberadament pensats per a fomentar l’assistència preventiva, formativa o d’inserció dels grups socials particularment desfavorits. Entre els primers, l’exemple més notori és la seguretat social; entre els segons hi ha les instàncies anomenades de benestar social, que comprenen tant serveis col·lectius com serveis personals. Els uns i els altres acompleixen un objectiu últim que no és altre que el de satisfer, reparar i equilibrar els desequilibris que provoca la desigualtat d’oportunitats en el mercat.

Però hi ha un Quart Món a Catalunya generat precisament per aquesta mateixa intervenció social. I no es tracta únicament de la dependència que indefectiblement es genera per causa d’aquella intervenció, sinó més aviat de les conseqüències perverses que moltes vegades poden tenir aquestes mateixes actuacions. En efecte, si aquestes no es fan bé, no es realitzen en el moment adequat o no es porten a terme amb unes derivacions competencials i interdisciplinàries adequades i assumides, poden causar més mals que els que volen resoldre i acabar generant més problemes que els que pretenien fer desaparèixer.

Hi ha col·lectius que es troben desemparats en la seva mateixa identitat col·lectiva per causa de la seva situació i demanen i exigeixen unes atencions singularitzades per causa de la seva impotència social; són aquests els que justifiquen el desplegament de tots els esforços per tal de sortir de l’atzucac en el qual es troben. Però, entre aquests, n’hi ha que són marginats o etiquetats per causa d’aquesta mateixa intervenció i que veuen agreujats considerablement la feblesa i el desemparament de la seva situació social. Aquests darrers acaben constituint un Quart Món que enfonsa la seva condició de pobresa i de marginació fins a estadis absolutament insostenibles.

De manera absolutament no volguda, la intervenció social pot acabar penalitzant i castigant la mateixa pobresa. Només i únicament perquè la definició de la situació feta pels professionals i, en darrer terme, per la mateixa administració selecciona els col·lectius socials sobre els quals ha d’intervenir; és una forma de reacció social que, malgrat la seva bona voluntat, enfonsa més i més els atesos en la seva condició de carències i de manca d’oportunitats. L’etiquetatge generat per aquesta reacció social entra en la mateixa definició de necessitat social i genera col·lectius humans que es troben completament desvalguts i necessiten peremptòriament de l’ajut d’altres. Una mena de peix que es mossega la cua, una mena de cercle viciós que fa que el dèficit de qualitat de vida que justifica la intervenció es vegi agreujat per la mateixa acció social.

Exemples? Els que es vulguin… Quan s’intervé en el cas d’un maltractament infantil en el qual un context sociofamiliar determinat s’hi troba compromès i la burocràcia retarda la intervenció, o el conflicte de competències entre instàncies (educatives, sanitàries, de justícia, de serveis socials de base o especialitzats) fa que ningú n’assumeixi la responsabilitat, o els professionals que hi intervenen no s’impliquen com cal en la problemàtica de la situació, o s’estableixen discussions de capacitat analítica entre tècnics i polítics, o costa de reparar errors comesos en un moment donat de la intervenció, o… Quan es prenen mesures de justícia, siguin castigadores o reparadores, en el cas d’un menor o d’un adult, sense tenir clarament la mirada posada en el veritable sanejament de la situació interessant-se per les causes que expliquen una determinada conducta conflictiva només atenint-se a l’agreujament de la conducta concreta, internant senzillament el menor o l’adult sense tan sols intentar imaginar mesures alternatives i apropiades a una determinada inserció futura de la persona objecte de la mesura… Quan s’exigeixen uns requisits i unes contraprestacions per la via burocràtica a una població sense recursos i sense ni tan sols tenir la mínima capacitat ni disponibilitat d’entendre les coses que se li demanen... Quan es culpabilitza la població atesa sense tenir la disponibilitat de comprendre els components culturals en els quals s’expressa una determinada sol·licitud entorn de la qual no existeix la més mínima consciència de responsabilitat... Quan...

Hi ha un Quart Món a Catalunya nascut precisament d’aquesta penalització de la pobresa; tot volent ajudar les persones a sortir de l’enorme dificultat en la qual es troben, es pot acabar empenyent-les a un món de pobresa i de carències sense retorn. Aquesta realitat hauria de dur a la consideració de les marginacions generades en els reductes dels reformatoris, de les presons, dels hospitals psiquiàtrics, dels internats en general i en els centres d’assistència primària, en els quals els errors, dèficits o intervencions realitzades amb carències d’objectivació de les situacions, poden produir un Quart Món real com la vida mateixa.

Què cal fer?

La consideració d’aquestes realitats, entre moltes altres que també evidencien la presència d’un Quart Món entre nosaltres (per exemple, el mercadeig progressiu realitzat entorn dels éssers humans joves o adults, generalment dones, amb finalitats de negoci, d’ajut a la immigració il·legal o de recerca científica fruit d’un sistema neoliberal que transforma els éssers humans o els seus òrgans en mercaderies), mena a la pregunta que presideix aquest apartat: i ara, què cal fer?

Es té la impressió que els diversos temes abordats que tipifiquen paradigmàticament la presència d’un Quart Món dins la societat catalana no es resolen només i únicament per la via de la contenció social. A l’hora de plantejar sortides a l’atzucac actual, cal plantejar-se el tema de fons. No es tracta tant de buscar solucions puntuals a problemes concrets com de canviar radicalment una determinada visió que fa que les coses segueixin per aquest camí. No és cap utopia dir que ens cal un nou model de societat.

En efecte, per la via actual del neoliberalisme potser s’aconseguirà l’eficiència del sistema socioeconòmic present, però de cap manera no es podrà assolir una equitat mínima entre les persones. Les desigualtats socials cada vegada seran més pronunciades mentre l’únic criteri de bondat es trobi en la pruïja del guany i el creixement de la riquesa.

Cínicament s’ha argumentat que la flexibilitat crearia ocupació a Europa i generaria més equitat. Ningú no s’ha preocupat realment de l’equitat o de la distribució. Equitat vol dir justícia en la distribució dels fruits que s’esperen de l’activitat laboral: més igualtat en la distribució de la riquesa i més equilibri en el poder de decisió. En un context de precarització laboral, l’equitat no es donarà mai. S’ha de centrar el debat, no en la flexibilització, sinó en la satisfacció de les necessitats socials i en la distribució equitativa de la producció social; és aleshores que es pot abordar la flexibilitat necessària i la intensitat en la seva aplicació. Mentre no s’adopti aquesta perspectiva, el Quart Món a Catalunya seguirà essent el que s’ha intentat descriure en aquestes línies.