Arquitectura religiosa d’època romana

Temples

A la Catalunya antiga, com a la resta de la Mediterrània, les construccions religioses eren un element primordial del paisatge urbà. El temple que presideix la ciutat romana no és només una imatge estereotipada elaborada per la historiografia moderna, sinó que forma part de l’essència mateixa del fet religiós i polític indestriable que constitueix la ciutat. I encara que una gran part de l’arquitectura pública té implicacions religioses, explicitades amb més o menys intensitat, els temples constitueixen la focalització bàsica de la seva religiositat.

Per això, aquí centrarem l’atenció en els temples i santuaris de les principals ciutats de la Catalunya d’època romana. Constatarem com el coneixement arquitectònic d’aquests importants elements arqueològics de la nostra Antiguitat és força exiigu. Uns mateixos trets que caracteritzen aquest tipus de construcció, i una persistència molt generalitzada del culte en els mateixos llocs, amb la consegüent superposició d’edificis successius, són dos fets que han comportat un alt grau de destrucció de les seves restes. A més, la manca d’una recerca arqueològica sistemàtica segurament manté encara inconeguts bona part dels vestigis conservats sota construccions d’èpoques posteriors. Amb tot, tenim documents suficients per fer almenys una aproximació que ens permeti d’intuir la seva importància i la seva plasmació concreta.

Temples a la capital: Tarraco

Tarraco va ser el primer assentament urbà que Roma va establir a Catalunya. La ciutat, que havia posat les seves bases a redós de l’important paper estratègic que va desenvolupar durant els anys en què el país va ser escenari del dur i decisiu enfrontament entre Roma i Cartago a la darreria del segle III aC, es convertiria més endavant, com a capital de l’extens territori assignat a la província Tarraconense, en una de les ciutats més monumentals i brillants de la Hispània de l’Alt Imperi.

És adequat, doncs, que encetem aquest capítol centrant-nos en Tarraco i en l’evolució de la seva arquitectura concretada en els temples. Semblaria lògic esperar que fos precisament a Tarragona on trobéssim les primeres manifestacions d’arquitectura religiosa romana, ja que aquest tipus de construccions acostumen a estar presents en les fundacions urbanes romanes. A les nombroses colònies, tant llatines com romanes, fundades per Roma durant els segles III i II aC, el capitolium constituïa la construcció religiosa més típica. Era un temple amb tres cel·les, que s’alçava seguint una tipologia desenvolupada a partir del model constituït pel temple dedicat a la triada divina formada per Júpiter, Juno i Minerva, al turó del Capitoli de Roma. Aquests temples materialitzaven un lligam religiós i simbòlic bàsic entre Roma i les seves fundacions colonials.

Ara com ara, no tenim vestigis arqueològics clars que ens permetin d’entrar en contacte directe amb l’arquitectura religiosa de la Tarraco d’època republicana. Val a dir, però, que aquesta situació, de minsa informació, és generalitzable a tots els aspectes de les primeres fases de l’establiment tarraconense, a excepció de les seves muralles.

¿S’hi va alçar, a la Tarraco d’aquells anys, un temple dedicat a la triada capitolina? No ho sabem amb seguretat, i a priori, sense més indicacions, es faria difícil de teoritzar sobre aquest fet, ateses les circumstàncies que van marcar el naixement d’aquesta ciutat, o sia, un assentament bàsicament militar al costat d’un nucli indígena, que amb els anys es convertiria en un gran centre urbà que ho englobaria tot. Altrament dit, no es tracta d’una ciutat fundada mitjançant el ritual religiós i polític propi de les colònies. De fet, Tarraco no va rebre la categoria jurídica de colònia fins bastants anys després, en una data que sembla que cal situar entre els anys 45 i 27 aC, per iniciativa de Cèsar o potser ja d’August, com es pot deduir de la seva titulació oficial en època imperial: Colonia Urbs Triumphalis Tarraco.

Recentment, el descobriment i estudi a la ciutat romana de Sagunt d’un temple de tres cel·les que data de la primera meitat del segle II aC, ens dóna arguments per contestar afirmativament la nostra pregunta. Aquell temple saguntí es va construir reproduint el model arquitectònic dels capitolis que trobem a la Itàlia d’aquesta època, malgrat que Sagunt no fou tampoc una colònia pròpiament dita. Sembla bastant versemblant la interpretació que atribueix a Roma un paper important, fins i tot en l’aspecte demogràfic, en la reconstrucció de la Saguntum destruïda per Anníbal al començament de la Segona Guerra Púnica. Aquesta troballa saguntina, emplaçada en el mateix punt on en època imperial s’alçà un fòrum monumental, fa pensar que aquesta arquitectura concretada en els temples, que pel silenci de les fonts arqueològiques i epigràfiques es pensava que no s’havia difós a Hispània fins a una època més avançada, devia, en canvi, ser present en els punts neuràlgics d’assentament romà, segurament ja des de l’inici de la romanització.

Per aquest motiu, a Tarraco, que va tenir un paper clau en aquelles fases inicials, sembla lògic pensar en l’existència d’un temple d’aquest tipus, lligat a la intrínseca romanitat de l’establiment que queda fora de tot dubte. Aquesta deducció, que en principi podria qualificar-se de mera suposició, pren en canvi una certa consistència si la relacionem amb la referència, que trobem en algunes fonts d’època imperial (Suetoni i Florus), a un vetus templum Iovis a Tarraco. Alföldy ja havia teoritzat que aquest temple podia ser anterior al temple d’August, i creia que podia haver estat situat en el punt més alt de la ciutat, dominant la seva terrassa superior. Cal reconèixer, però, que pel que fa a l’emplaçament topogràfic d’aquest possible temple, no disposem de cap indicació indiscutible, i això ha permès a d’altres autors de proposar la seva situació a la part baixa de la ciutat, a la zona del fòrum colonial.

Alguna cosa més sabem sobre un altre temple, ben important i significatiu de l’antiga Tarraco: el temple d’August.

Llegim en un passatge de Tàcit (Annals, I, 78) que després de la mort d’August els hispans es van dirigir al seu successor, Tiberi, i li van demanar permís per edificar a Tarraco un temple dedicat a August; és dir, interpretem nosaltres, per instituir el culte a l’emperador divinitzat.

D’aquest temple, malgrat saber-ne la data precisa en què es va decidir la seva construcció, l’any 15 dC, no en tenim tampoc una constància arqueològica clara, ni sabem amb certesa la seva ubicació a la ciutat, encara que, com veurem, s’hagin avançat diverses hipòtesis. Disposem, però, d’un document de gran interès: les emissions monetàries, encunyades en època de Tiberi, commemoratives de la construcció del temple i del culte imperial que aquest representava. En les monedes es representa, a l’anvers, l’estàtua de culte d’August divinitzat i, en el revers, la façana del temple. El fet mateix que la ciutat encunyés aquestes monedes posa de manifest la importància que els tarraconenses van donar a aquest esdeveniment.

El temple representat esquemàticament en el revers d’aquestes monedes es pot interpretar com un temple octàstil, és a dir amb vuit columnes a la façana; columnes amb bases àtiques i capitells corintis, sobre els quals es detalla l’entaulament dividit en arquitrau, fris i cornisa, i el frontó amb el timpà decorat amb un clipeus. Pel que fa al basament del temple, en les diferents encunyacions es poden veure dues variants diferents: en unes el temple està aixecat sobre un pòdium, al qual s’accedeix mitjançant una escalinata central; en altres apareix sobre una plataforma esglaonada a la manera dels temples grecs.

Segurament es tracta de representacions simbòliques del temple, que no correspondrien a un edifici real i concret. Amb tot, cal considerar una hipòtesi formulada recentment: la segona variant en la representació podria correspondre a una primera emissió monetària anterior a l’inici de la construcció; i en canvi la que presenta el temple sobre pòdium seria una encunyació feta quan el temple ja estaria en fase de construcció avançada, ja que aquest esquema és el que més s’acosta al model que cal creure que inspiraria aquest temple d’August a Tarraco.

Respecte de l’emplaçament d’aquest temple dins la topografia de Tarraco, s’han avançat també diverses opinions. Per una banda s’ha relacionat amb el programa de monumentalització de la part baixa de la ciutat, és a dir amb la construcció del fòrum colonial, la basílica i el teatre. Això voldria dir, i semblaria força coherent, que el culte imperial nascut en aquest moment s’hauria focalitzat també precisament en aquesta zona tan emblemàtica de les primeres dècades de l’Imperi.

D’altres autors han volgut situar el temple d’August a la part alta de la ciutat, i recentment s’ha insistit en la possibilitat que estigués ubicat al sud-est del fòrum provincial, en un punt a l’entorn de l’actual plaça del fòrum. Aquesta afirmació es basa sobretot en la documentació en aquesta zona d’algunes restes d’elements arquitectònics, que es podrien datar de l’època de la dinastia Júlia-Clàudia, que podrien correspondre a un temple, que per les seves dimensions i cronologia semblaria fàcil relacionar amb el temple citat per Tàcit.

Haurem d’esperar, però, que l’arqueologia aporti algun indici més que permeti resoldre aquests problemes sobre la topografia religiosa de Tarraco. Apuntem només, mentrestrant, que la segona possibilitat marcaria un precedent important a la gran monumentalització que en època de la dinastia Flàvia havia d’involucrar bona part de les terrasses superiors de la ciutat, amb la construcció del gran fòrum provincial.

Gràcies a la documentació epigràfica tenim encara constància d’altres temples. És el cas del temple de Minerva, al qual fa referència una inscripció trobada a la zona de la plaça Prim, que ens parla de la restauració d’una exedra i un frontó d’aquest temple. També tenim constància epigràfica d’un temple dedicat a la deessa Tutela, també ubicat segurament a la part baixa de la ciutat, si hem de fer cas del lloc de troballa de la inscripció que hi fa referència.

Però, potser, la construcció religiosa més emblemàtica de Tarraco va ser la que s’aixecava a la terrassa superior del complex del fòrum provincial, que estava situat a la part alta de la ciutat. Malgrat que les funcions religioses, polítiques i administratives d’aquest complex són força indestriables, com passa sovint en l’arquitectura pública romana, cal que ens referim aquí sobretot a l’anomenat recinte de culte situat en aquella terrassa més alta, avui ocupada en bona part per la catedral de Tarragona, en la construcció de la qual, com és especialment notori en el claustre, es van aprofitar estructures arquitectòniques romanes.

Aquest recinte era de planta rectangular, i feia 136 m d’amplada i 153 m de profunditat. Era, de fet, una gran plaça porticada presidida per un temple que focalitzava tot el ritual i les cerimònies oficials en les quals els magistrats de la província desenvolupaven el culte imperial i dinàstic.

Els vestigis arqueològics que ha deixat aquest conjunt, i sobretot les diverses recerques que s’han portat a terme per intentar-ne una interpretació global, ens permeten avui d’intuir com, en aquesta part, d’altra banda la més simbòlica del conjunt, es va desenvolupar un llenguatge tant arquitectònic com decoratiu de remarcable grandiositat.

Malgrat tot, el coneixement que en tenim és encara molt fragmentari, i en molts aspectes ens hem d’acontentar amb poc més que hipòtesis quan volem concretar-ne la descripció. Així, un dels dubtes que encara planen sobre la interpretació d’aquest espai és si el temple que presidia la plaça estava situat al centre d’aquesta, exactament sota el lloc que avui ocupa la catedral, tal com s’havia interpretat fa anys, o bé si estava ubicat al fons de la plaça, coincidint en planta amb l’exedra axial que tenim ben documentada arqueològicament.

Aquesta hipòtesi, que ha estat desenvolupada darrerament i que sembla ara com ara la més versemblant, identificaria, doncs, aquella gran sala axial com la cel·la del temple, que tindria una façana de columnes de gran mida, imbricada amb el mateix porticat de la plaça que es desenvolupava amb columnes de mida més petita. Les columnes d’aquesta façana, de les quals tenim conservats alguns fragments de base, fust i capitell, feien uns 12 m d’altura, i eren de marbre de Luni acuradament treballat, igual que tota la decoració arquitectònica i escultòrica del recinte. El resultat d’aquesta disposició pot exemplificar-se, si ho comparem, amb la reconstrucció feta per Ph. Bridel del santuari (d’Aventicum (Avenches, Suïssa), que data dels darrers anys del segle I dC, en el qual el temple esta situat en una posició semblant repecte del pòrtic de la plaça.

Aquesta hipotètica disposició del temple dins del recinte pren encara més força quan es constata que aquesta construcció tarraconense estaria reproduint l’esquema desenvolupat a Roma en el Temple de la Pau del fòrum de Vespasià. Això lligaria molt bé amb la cronologia del començament de la dinastia Flàvia, cap a la qual apunten totes les dades estratigràfiques de què disposem per datar aquest interessant conjunt tarraconense, i indueix a pensar que aquest va ser no solament construït, sinó també concebut i planificat en aquests moments, i no alguns anys abans com s’havia pensat inicialment. És a dir, s’adoptaven gairebé contemporàniament els mateixos esquemes que s’estaven aplicant a la capital de l’Imperi.

També en els relleus escultòrics que decoraven l’arquitectura del recinte es feia ben palesa la influència dels programes decoratius més prestigiosos de Roma, ja que aquí sembla clar que el model va ser, igual que en d’altres ciutats de l’Imperi, com per exemple a Emerita Augusta, la decoració del fòrum d’August. Tenim conservats a Tarragona alguns fragments d’elements molt significatius que corresponen a la decoració de l’àtic del pòrtic de la plaça: els famosos clipei, escuts de marbre en forma de disc d’1, 5 m de diàmetre, amb la representació al centre de caps mitològics de Jupiter Ammó o de Medusa. Intercalats entre aquests clipei i separant-los sembla que hi hauria una representació de canelobres, que aquí substituirien les cariàtides del fòrum d’August de Roma. Un altre element decoratiu notable el podem entreveure mitjançant diversos fragments, els uns encastats en el claustre de la catedral i els altres conservats al Museu de Tarragona: es tracta d’un fris que estaria emmarcat per dalt i per baix per un cimaci adornat amb bucranis i garlandes, que segurament cal relacionar amb la decoració del temple.

Empúries: de la coexistència al sincretisme

Així mateix a Empúries l’arquitectura religiosa ens permet corroborar i completar el quadre de l’evolució de la ciutat en els aspectes d’urbanisme i arquitectura civil.

La continuïtat i el desenvolupament dels santuaris hel·lènics de la vella colònia grega i la implantació de l’arquitectura romana concretada en els temples exemplifiquen per si mateixos la dinàmica integradora que va regir la romanització de la ciutat.

Centrem l’atenció en primer lloc en la vella zona sagrada ubicada a l’extrem sud-oest de l’establiment grec de la Neàpolis. Aquesta va ser una de les primeres zones d’Empúries excavades en extensió al principi d’aquest segle, i ja J. Puig i Cadafalch el 1912 en va fer una primera interpretació. Darrerament la reexcavació i acurat estudi, dirigit per E. Sanmartí, ha permès d’afinar la seqüència evolutiva i la cronologia d’aquest important element de l’arqueologia emporitana.

Quan Empúries, acabada la Segona Guerra Púnica, entrava definitivament en l’òrbita políticomilitar romana, aquí ja hi havia un santuari que, segons tots els indicis, sembla que estava dedicat a Asclepi, déu de la medicina. Als santuaris d’aquesta divinitat, hi acudien els malalts per sotmetre’s al ritual propi del seu culte (purificacions, banys, dejunis, sacrificis...), i per passar la nit a l’abaton, una mena d’hostatgeria del santuari, tot esperant que el déu els visités en somnis i els donés indicacions sobre com superar la malaltia, indicacions que l’endemà eren interpretades i executades pels sacerdots del santuari.

Presidia el santuari d’Empúries un temple de dimensions modestes, orientat cap a l’est, davant del qual a un nivell més baix s’aixecava, centrat respecte d’una petita plaça, un altar que degué servir per a la realització dels sacrificis de culte a la divinitat venerada en el temple, probablement el mateix Asclepi. Al nord d’aquesta plaça s’han pogut identificar les restes d’un altre templet que podria haver estat dedicat a Posidó, déu del mar, el culte al qual no és rar de trobar associat al d’Asclepi.

Aquesta sistematització del santuari datava, sense gaires modificacions, del segle IV aC. Cal relacionar la seva construcció amb la renovació i millora de les muralles meridionals de la Neàpolis portada a terme durant el segon quart d’aquell segle. L’origen del culte en aquest lloc era, però, encara més antic, i les seves arrels es remunten almenys fins a la segona meitat del segle V aC, ja que diversos vestigis que podrien ser datats d’aquest moment, entre els quals alguns elements de decoració arquitectònica, han fet pensar en l’existència d’un primer temple, del qual s’ha teoritzat la seva adscripció a la deessa Àrtemis d’Efes, malgrat la dificultat per explicar el perquè del canvi d’adscripció del santuari en el segle següent.

Durant el segle II aC, la prosperitat d’Empúries, que havia de portar a la renovació de tants aspectes urbanístics i arquitectònics de la vella Neàpolis, també va deixar una petja profunda en aquest santuari. El punt de partida de la nova remodelació, sembla que cal relacionar-lo amb la construcció a mitjan segle II aC de la nova muralla meridional de la Neàpolis, que va dotar d’una certa monumentalitat la façana sud de la ciutat, amb les dues torres quadrangulars que flanquejaven la porta d’entrada.

És aleshores quan l’antic Asklepeion s’amplia i es remodela, i renova considerablement la seva imatge. Al sud del temple d’Asclepi, costat per costat, s’hi aixeca un nou temple, també de dimensions modestes, amb disposició in antis. Les cel·les dels dos temples es pavimenten amb mosaic d’opus signinum decorat amb tessel·les blanques. D’aquest nou temple, íntimament relacionat amb el d’Asclepi, no sabem a qui estava dedicat, però és força versemblant la proposta que la divinitat venerada fos Higiea. Aquesta deessa, considerada filla d’Asclepi, estava relacionada també amb els cultes a la salut, i sovint la trobem en aquest tipus de santuari.

La remodelació va comportar també la regularització dels diversos desnivells que fins aleshores havia tingut el santuari. El nou nivell de circulació es va alçar a l’altura dels dos temples, fet a causa del qual es va inutilitzar i cobrir completament l’altar que des del segle IV aC hi havia al davant del temple d’Asclepi. En el subsòl d’aquesta nova àmplia plataforma, davant de la façana dels dos temples, en l’espai que quedava entre aquests i l’altar amortitzat, es va construir una gran cisterna allargada, destinada a contenir la reserva d’aigua necessària per a les cerimònies del culte. Fins aleshores l’aigua, indispensable per als rituals propis d’aquestes divinitats, havia estat subministrada per un pou, la boca del qual estava situada al sud del temple d’Asclepi i que ara quedava integrada en el pronaos del nou temple, on probablement continuava fent la seva funció; però l’ampliació del santuari, que segurament aleshores era força concorregut, havia fet necessària la construcció de la nova cisterna.

La comunicació entre la nova plaça del santuari i el carrer que donava a la porta sud de la muralla es va resoldre amb la construcció d’una escala que permetia pujar al santuari i que donava davant de la façana del temple d’Asclepi.

Però l’ampliació del santuari no es va limitar a aquesta plataforma, sistematitzada gràcies a la nova fortificació, sinó que, segons sembla, també es va estendre a l’altra banda del carrer, cap a l’est, ocupant l’espai lliure entre la vella muralla del segle IV aC i la nova muralla acabada de construir. En aquest espai es va construir un nou abaton: una plaça rectangular allargada, amb un pòrtic al costat sud, al qual s’obrien una sèrie dlestances, on s’allotjarien els malalts que arribaven al santuari en cerca de guariment.

Així, doncs, aquest santuari emporità, ja remodelat i ampliat, ocupava bona part de l’extrem sud de la Neàpolis, i encara que les seves mides eren força modestes, tant les dels seus temples com les del mateix espai que ocupava, la seva situació, elevada respecte del carrer d’entrada a la ciutat i potenciada per la nova disposició, aconseguia un efecte escenogràfic molt propi de les tendències de l’arquitectura hel·lènística d’aquesta època. D’altra banda, és un bon exponent de l’expansió que vivia Empúries en aquests anys del segle II aC i de com conservava intactes els seus propis valors tant religiosos com culturals, ja arrelats en aquestes terres de les províncies occidentals des de segles enrere.

Aquesta àrea sagrada d’Empúries, però, va assolir el seu moment més brillant a la primera meitat del segle I aC. Va ser aleshores quan l’espai ocupat per l’abaton va ser convertit en un nou santuari dedicat al deu Serapis, divinitat originària d’Alexandria. En honor seu es va aixecar un temple tetràstil, és a dir, amb quatre columnes a la façana, segurament d’estil dòric, que presidia l’espai de l’antic abaton, ara convertit en un plaça porticada. La dedicació a aquest déu alexandrí es constata en una interessant inscripció bilingüe, en llatí i grec, apareguda a l’excavació d’aquest santuari. Per aquesta inscripció sabem que un personatge anomenat Noumas, nascut a Alexandria, fou qui va pagar la construcció d’aquest temple dedicat a Serapis, és a dir al déu de la seva ciutat d’origen. La inscripció ens parla també de la imatge que havia de presidir el santuari, i l’arqueologia ens ha donat, encara que molt fragmentaris, alguns vestigis d’aquesta estàtua; es tracta de restes dels peus de la divinitat, com també una de les urpes del gos que l’acompanya normalment en la seva representació iconogràfica. Aquestes peces, aparegudes el 1909, han trobat ara, gràcies als estudis recents, una interpretació adequada, que relaciona temple, santuari, inscripció i aquests fragments d’escultura.

El més interessant d’aquestes deduccions rau en el fet de poder constatar com un grec alexandrí, poc abans de mitjan segle I aC, és a dir en un moment ja molt avançat del procés de romanització, actuava a Empúries, potser la seva pàtria d’adopció, i hi promovia la construcció d’un edifici sagrat ben notable, potser amb els guanys de la seva activitat comercial amb Orient.

Els santuaris d’Empúries continuaven evolucionant aleshores com un exponent immers en la cultura grecohel·lenística que impregnava i relligava aquest univers grec, difós per les costes de la Mediterrània, que actuava encara amb plena vitalitat i vigència a la vella colònia grega, d’altra banda ja abocada plenament a la nova problemàtica que comportava la integració progressiva al món romà.

Contemporàniament, però, l’establiment de la ciutat romana, a ponent de la Neàpolis, va comportar la fundació d’una nova àrea sagrada construïda ja seguint els cànons de l’arquitectura romana concretada en els temples. L’arqueologia hi ha posat al descobert les restes del temple que va presidir el fòrum de la nova ciutat.

Malgrat l’estat precari del que ens queda d’aquella construcció: poc més que els seus fonaments, una part del pòdium i alguns elements que n’haurien format part, l’estudi d’aquests vestigis ha permès de proposar una interpretació dels seus trets arquitectònics essencials.

Era un temple de mesures també relativament modestes. La planta, que fa 12, 80 m de llargada per 6, 30 m de façana, s’aixecava sobre un pòdium d’1, 60 m d’altura. Devia ser un temple d’ordre corinti, tetràstil i, a partir de les pilastres en baix relleu a les parets externes de la seva cel·la, pot qualificar-se també de pseudoperípter.

L’accés al pronaos es feia des de la part frontal mitjançant una estreta escala de set graons. En una reforma posterior del temple, es van adossar al pòdium dues escales, una a cada costat, que permetien accedir a la plataforma del pronaos des de la part posterior de l’edifici.

La situació del temple en el lloc més preeminent de la ciutat, presidint la plaça del fòrum, fa versemblant pensar que degué fer les funcions pròpies d’un capitoli, malgrat que aquí no tinguem la triple compartimentació de la seva cel·la. Davant del temple, centrat respecte del seu eix i avançat cap a la plaça, hi havia un altar del qual es conserven restes de la fonamentació.

La datació d’aquest temple en el moment fundacional de la ciutat romana, és a dir al principi del segle I aC, el converteix, tal com ha posat de relleu R Gros, en l’exemplar més antic de temple corinti pseudoperípter fora d’Itàlia. Cal dir, però, que encara avui resulta problemàtica la interpretació cronològica de tota aquesta àrea sagrada de l’Empúries romana. Les excavacions que s’hi estan portant a terme en aquests moments sembla que demostren una gran complexiitat en la seva evolució. Caldrà esperar el resultat de l’estudi dels treballs en curs per revisar, esperem que definitivament, la seqüència i la datació de cadascun dels elements d’aquest conjunt.

En qualsevol cas és ben clar que l’àrea sagrada al voltant del temple va ser objecte, en un moment posterior, d’una monumentalització d’envergadura relativament considerable, que cal portar ben bé al principi de l’època imperial.

L’element més destacable d’aquesta monumentalització va ser la construcció d’un pòrtic en forma de U que, obert pel sud cap a la plaça del fòrum, delimitava pels altres tres cantons el recinte de l’àrea sagrada, el temenos del temple. Va ser bastit fonamentant-se sobre un criptopòrtic semisoterrani, les restes del qual han quedat força ben conservades, que permetia que el porticat, segurament de columnes dòriques amb fusts estriats, s’aixequés a una certa altura, creant una escenografia que, des de la perspectiva del fòrum emmarcaria adequadament el temple, que quedava situat al centre del conjunt.

Cal esmentar així mateix els templets que, orientats també cap a la plaça del fòrum i construïts en diferents moments, es van anar col·locant a banda i banda del temple principal, una mica més avançats respecte de la seva façana, fins a tancar completament el temenos del santuari. Sembla que els primers templets a ser construïts van ser els dos situats als extrems est i oest; eren dos templets disposats simètricament i de dimensions i tipologia molt semblants, és a dir, tetràstils, in antis i sense pòdium. Es diferenciaven, però, pel que fa a les cel·les; el del costat est tenia una cel·la única, i l’altre, doble.

S’ha apuntat la possibilitat que aquest tancament de la part davantera del temenos amb aquest seguit de templets, en total sis, hauria estat motivada per la necessitat de tapar els pòrtics del darrere que, segons sembla, molt aviat s’haurien esfondrat i haurien quedat en estat rüinós.

En qualsevol cas, la coexistència a Empúries de l’àrea dels santuaris grecs de la Neàpolis i aquest santuari que presidia la ciutat romana, reflecteix molt bé la superposició en un moment determinat de dues cultures i dues sensibilitats diferenciades, una diversitat destinada a fondre’s en el marc d’un organisme polític comú per a tots els habitants de la ciutat, que es va assolir a la segona meitat del segle I aC, quan Empúries va rebre la categoria jurídica de municipium i es va organitzar com a tal. Era la culminació del procés de romanització de la ciutat, que s’integrava així plenament en el nou ordre propugnat per Roma.

La darrera construcció que es va aixecar al santuari de la Neàpolis deu ser d’aquest moment o de poc després, però en tot cas quan ja els dos nuclis, el grec i el romà, s’havien unificat físicament enderrocant la muralla oest de la Neàpolis. Era un nou temple, construït al costat sud dels dos temples preexistents de l’Asklepeion i una mica més gran que aquests. Sembla que va ser edificat aprofitant part de la pedra de l’enderrocament d’aquella muralla oest, damunt les restes de la qual recolza part de la seva estructura. Malgrat que en queden només els fonaments, sembla que pot afirmar-se que aquest seria un temple pròstil, o sia amb columnes a la part anterior, i tetràstil, i que estaria construït sobre un pòdium amb una escala frontal per accedir-hi. Al costat del temple, s’hi va col·locar una gran ara quadrada, de la qual només ens ha quedat el basament i que cal relacionar amb el cerimonial de culte que s’hi desenvoluparia.

No tenim cap indici que ens permeti d’esbrinar l’adscripció d’aquest temple, però probablement aquest va significar la introducció, en el vell santuari grec, d’un element religiós ja pròpiament romà. La tipologia del temple apuntaria més aviat en aquest sentit. I encara que això no sigui una prova pròpiament dita, és una interpretació bastant versemblant, que en certa manera ens exemplifica el que segurament degué ser l’evolució religiosa de la comunitat emporitana, és a dir, la introducció d’un sincretisme religiós, en el qual l’element romà va tendir a imposar-se, però que proporcionaria els elements necessaris per arribar a la fusió de les diverses ètnies i cultures arrelades en l’Emporiae d’època imperial.

El temple de Barcino

Segurament el més emblemàtic dels temples romans de Catalunya és precisament el de Barcino, el de la segona colònia romana del país, fundada a la costa laietana en època d’August amb una finalitat estructuradora molt precisa del seu entorn. D’aquest temple es conserven diversos elements i importants restes in situ, encara vísítables a la seu del Centre Excursionista de Barcelona, al carrer Paradís núm.10, en el punt més alt de la topografia de la Barcelona d’època romana.

Des del segle XIV aquestes restes van suscitar l’interès d’erudits i estudiosos i han estat àmpliament citades a la bibliografia moderna i contemporània. D’especial significació i importància per al seu estudi és encara la Memòria que Antoni Celles va dirigir a la Junta de Comerç de Catalunya, realitzada a partir de les observacions i dels treballs d’excavació portats a terme el 1835. Aquella excavació es va programar per poder establir la planta completa del temple, cosa que es va aconseguir. Els treballs d’en Celles són encara avui una font fonamental per apropar-nos a les característiques d’aquest temple barceloní.

El temple, de planta rectangular, tenia unes dimensions de 35 m per 17, 50 m. S’aixecava sobre un pòdium de 3 m d’altura construït en opus quadratum. Era d’ordre corinti, hexàstíl i perípter, és a dir amb columnata pels quatre costats: sis columnes en els curts i onze columnes en els llargs. Al pòdium s’accedia mitjançant una àmplia escalinata de tretze graons que, situada davant de la façana principal, quedava emmarcada per dos murets que eren en realitat avançaments de l’estilobat.

El material utilitzat per a la construcció del temple va ser la pedra de Montjuïc, que aniria recoberta amb una fina capa d’estuc. Les columnes feien nou metres d’altura, és a dir tres vegades l’altura del pòdium.

Entre els elements arquitectònics decoratius podem destacar els capitells i les cornises. Els capitells s’ajusten, per la seva tipologia, als cànons dels capitells corintis romans de l’època, però estan esculpits amb un estil molt geomètric, el mateix que s’utilitza per representar el motius vegetals de la cornisa.

De l’acurada anàlisi de la decoració arquitectònica d’aquest temple, que ha portat a terme recentment M. A. Gutierrez Behemerid, se’n dedueixen consideracions interessants des d’un punt de vista estilístic i cronològic.

L’estil dels capitells del temple de Barcelona seria el producte d’una fórmula escultòrica intermèdia i heterogènia entre els tipus propis d’època republicana i els que van sorgir a continuació. Estaria, a més, relacionat amb el cercle estilístic en què podem incloure diverses peces procedents de la Gallia Narbonense i de la Cisalpina.

Pel que fa a la cronologia, correspondrien al moment en què s’estaven dissolent les formes itàliques, fet que cal datar de ple en època augustiana. També les representacions vegetals de les cornises són pròpies del repertori utilitzat en el període de final de la República i augustíà.

Sembla, doncs, bastant clar que el temple de Barcino formalment i estilísticament s’enquadra perfectament en els corrents artístics d’aquesta època, i més concretament en l’anomenat «estil del segon triumvirat», que va tenir una difusió àmplia per les províncies occidentals,

L’anàlisi global de tots aquests elements situen sens dubte el temple de Barcino a l’època d’August, com correspon, d’acord amb el moment fundacional de la colònia. Hi ha, és veritat, com ja s’ha assenyalat diverses vegades, alguns trets arcaïtzants en determinats elements del temple, com poden ser el tipus de planta, les proporcions de les columnes i l’estil dels capitells, que en alguna ocasió han portat a teoritzar una datació anterior. Però segurament aquests trets indiquen més aviat una certa pervivèncía d’un corrent hel·lenístic i itàlic, que hauria tingut una especial incidència a Barcino i el seu entorn. En aquest sentit, les característiques del temple de Barcino van ser, doncs, el resultat de l’eclecticisme propi del final de la República i de l’època augustíana.

Pel que fa a l’adscripció del temple de Barcino, s’ha assenyalat amb força unanimitat la seva probable dedicació a August i, per tant, al culte imperial.

El temple estava situat en el punt més alt de Barcino, i sembla bastant clar que la seva fundació degué ser programada conjuntament amb l’ordenació urbanística de la ciutat. Segurament presidiria el fòrum de la colònia que, d’acord amb les hipòtesis reconstructíves de la planta urbana, seria una plaça estreta i allargada. I com a temple colonial degué ser el punt de referència religiós, no únicament dels habitants del reduït nucli de la mateixa Barcino, sinó també de tots els ciutadans romans que, des d’alguns decennis abans de la fundació de la colònia augustíana, estaven instal·lats ja a les terres de la Laietania, i als quals, de fet, Barcino els venia a proporcionar un referent oficial, ja no solament en l’aspecte polític, judicial i administratiu, sinó segurament també en l’aspecte religiós, lligat ara ja al culte a la dinastia fundadora de l’Imperi.

Temples a les altres ciutats romanes de Catalunya

Cal una referència als temples de les altres ciutats del país encara que, de la majoria, en tinguem escassa documentació.

El temple de Vic, però, en pot ser un bon exemple, ja que és sens dubte, i d’una manera excepcional, el més ben conservat de Catalunya.

Les restes d’aquest temple van aparèixer quan, l’any 1882, es va enderrocar el castell medieval dels Montcada a Vic, dins de les parets del qual havien quedat englobades les seves restes. Tres dels murs corresponents a la cel·la del temple havien estat reaprofitats per a la construcció del castell.

Després de la seva descoberta, es va començar la reconstrucció, que no va quedar finalitzada fins al 1957. Aquesta reconstrucció es va fer seguint les directrius i les interpretacions de J. Gudiol i J. Puig i Cadafalch, a partir de les restes que encara es conservaven i dels diversos elements del temple que s’havien recuperat entre les runes del castell, entre els quals diversos fragments de capitells corintis, un fragment de fust llis i restes del frontó, que van servir per a la reconstrucció de la façana, de la qual només quedaven in situ els fonaments. El resultat va ser un temple pròstil, hexàstil, o sia amb una façana de sis columnes, d’ordre corinti, amb columnes de 6, 35 m d’altura.

De la cel·la, que fa exteriorment 10, 10 m per 12 m, se’n conservaven les parets nord i oest fins a sobre de l’arquitrau, i també part de la paret est on hi havia l’entrada. En els angles nord-est i nord-oest de la cel·la es conservaven les antae, constituïdes per dues pilastres angulars llises, de base jònica, i sobre la pilastra nord-est hi havia encara el capitell corinti que va ser utilitzat per fer les primeres aproximacions cronològiques. Sobre la línia de l’arquitrau de l’interior de la cel·la es conservaven també els encaixos corresponents a l’embigat de la coberta.

Recentment s’ha replantejat una hipòtesi, que de fet ja havia estat considerada per J. Puig i Cadafalch, però descartant-la, en el sentit que el nombre de columnes de la façana podria haver estat de quatre i no de sis, i tractar-se per tant d’un temple tetràstil, amb un intercolumni que passaria de fer 1, 20 m, de la solució actual, a 2, 46 m, mesures que no són pas completament descartables.

Les excavacions portades a terme als anys vuitanta d’aquest segle, han permès de restituir també el períbol del temple, rectificant en part la planta efectuada en el seu moment per J. Gudiol. Aquest períbol fa 20 m per 24, 80 m.

Pel que fa a la tècnica constructiva, el temple va ser bastit amb pedra sorrenca local. El pòdium estava construït per tres filades de carreus regulars i acabat amb una cornisa. Els murs de la cel·la eren d’opus africanum sobre el qual s’aplicaria una capa d’enlluït.

Pel que fa a la cronologia, Gudiol i Puig i Cadafalch, a partir de la comparació del capitell de pilastra amb un capitell de l’arc de Berà, dataven aquest temple del segle II dC, però en realitat estem davant d’una cronologia encara discutida, i que ben bé podria oscil·lar entre el principi del segle I dC i el principi del segle II dC.

L’emplaçament del temple respecte del nucli urbà d’Auso no es pot definir encara massa bé, ja que d’aquesta ciutat no coneixem la configuració urbanística ni cap altre edifici públic. Cal remarcar, però, que el temple estava en el punt més elevat del nucli, i possiblement presidiria un hipotètic fòrum que encara no tenim documentat per cap altre element.

Així doncs, aquest temple de Vic, senzill i auster com correspondria segurament al context en què va ser construït, ens serveix bé com a exemple substitutiu d’aquells temples, sens dubte presents a les altres ciutats romanes de Catalunya, però dels quals no tenim restes significatives conservades que ens permetin parlar, d’una manera mínimament documentada, de la seva arquitectura, malgrat haver-hi a vegades fins i tot hipòtesis versemblants sobre el seu emplaçament.

És el cas, per exemple, de Baetulo i d’Iluro, on les restes dels temples deuen estar sota les esglésies parroquials actuals, fet que ha impedit de portar a terme excavacions sistemàtiques que segurament permetrien de localitzar amb èxit els vestigis dels temples antics. D’altra banda, aquesta superposició del temple cristià damunt de l’antic temple romà ens indica molt probablement una continuïtat de culte en el temps, mitjançant la seva cristianització en època del Baix Imperi o al final de l’època antiga.

Bibliografia

• Alföldy, G.: «Flamines Provinciae Hispaniae Citerioris», annex de Archivo Español de Arqueología, 6, 19, Madrid, 1973.
• Alföldy, G.: «Tarraco», dins Forum, 8, Tarragona, 1991.
• Aquilué, X.: La seu del Col·legi d’Arquitectes. Una intervenció arqueològica en el centre històric de Tarragona, Tarragona, 1993.
• Aquilué, X. ; Dupré, X. ; Massó, J. ; Ruiz de Arbulo, J.: Tarraco. Guia arqueológica, Tarragona, 1991.
• Balil, A.: Colònia Iulia Augusta Paterna Faventia Barcino, Madrid, 1964.
• Bassegoda, J.: El templo romano de Barcelona, Barcelona, 1974.
• Beltrán Martínez, A.: «La significación de los tipos de monedas antiguas en España y especialmente las referentes a los monumentos escultóricos y arquitectónicos», dins Numisma, 1980.
• Bonneville, J. M. «Aux origines de Barcino romaine (Barcelona)», dins Revue d’Études Anciennes, LXXX, 1-2, Bordeus, 1978, pàg.37-68.
• Bridel, Ph.: Le sanctuaire du Cigognier (Aventicum). Lausana, 1982.
• Cortés, R.: «Los foros de Tarraco», dins Los foros romanos de las Provincias Occidentales, Madrid, 1987, pàg.9-24.
• DDAA: La ciutat hispano-romana, Tarragona, 1993.
• DDAA: Roma a Catalunya, Barcelona, 1992.
• Dupré, X.: «Fòrum Provinciae Hispaniae Citerioris», dins Los foros romanos de las Provincias Occidentales, Madrid, 1987.
• Duran i Sanpere, A.: Barcelona i la seva història. La formació d’una gran ciutat, Barcelona, 1972.
• Étienne, R.: Le culte imperial dans la Péninsule Ibérique d’Auguste a Diocletien, París, 1958.
• Fabre, G. ; Mayer, M. ; Rodà, I.: Inscriptions romaines de Catalogne, 4 vol, París, 1984-97.
• Gimeno, J.: «El templo augusteo de Barcelona», dins Goya, 1983, pàg.286-293.
• Gimeno, J.: Estudios de arquitectura y urbanismo en las ciudades romanas del nordeste de Hispània, Madrid, Universidad Complutense , 1991.
• Gimeno Pascual, J.: «Barcino augusta. Distribució de espacios urbanos y áreas centrales de la ciudad», dins Boletín del Museo Arqueológico Nacional, 1, 1983, pàg.22-30.
• Granados, J. O.: «Notas sobre el estudio del foro de la Colònia Barcino», dins Los foros romanos de las Provincias Occidentales, Madrid, 1987.
• Gros, P: L’architecture romaine du debut du Ille siècle av. J. C à lafin du Haut Empire.1. Les monuments publics, París, 1996.
• Gros, P; Torelli, M.: Storia dell’urbanistica. Il mondo romano, Bari, 1988.
• Gudiol, J.: «Descripció del temple romà», dins Ausa, III, núm.29, pàg.250.
• Gudiol, J.: L’ausa romana i el seu temple, Barcelona, Biblioteca d’autors vigatans 3, Barcelona, 1982 (reedició).
• Guitart, J.: Baetulo. Topografía arqueológica. Urbanismo e Historia, Badalona, 1976.
• Guitart, J.: «L’antiga Iesso: seqüència evolutiva constatada a l’excavació del camp primer», dins Annals de l’Institut d’Estudis Gironins, XXXVII (1996-97), Girona, 1997, pàg.815-823.
• Gutiérrez Behemerid, M. A.: «El templo romano de Barcino. Anàlisis de la decoración arquitectónica», dins Templos romanos de Hispania. Cuadernos de Arquitectura Romana, 1, Múrcia, 1992.
• Gutiérrez Behemerid, M. A.: «Sobre el templo romano de Barcino», dins III Congrés d’Història de Barcelona (Barcelona, Octubre 1993), Barcelona, 1994.
• Hauschild, Th. Arquitectura romana de Tarragona, Tarragona, 1983.
• Història, política, societat i cultura dels Països Catalans, vol 1: Els temps prehistòrics i antics fins al segle V, Barcelona, 1996.
• Koppel, E.: Die römischen Skulpturen von Tarraco, Berlín, 1985.
• La ciutat antiga, vol. I, Barcelona, 1991.
• La ciutat en el món romà (Actes del XIV Congrés Internacional d’Arqueologia Clàssica, Tarragona, 1993), 2 vol. , Tarragona, 1994.
• Mar, R.: «El temple romà de Vic», dins Roma a Catalunya, Barcelona, 1992, pàg.138-139.
• Mar, R. (ed. ): «Els monuments provincials de Tarraco. Noves aportacions al seu coneixement», dins Documents d’Arqueologia Clàssica, 1, Tarragona, Universitat Rovira i Virgili, 1993.
• Mar, R. ; Ruiz de Arbulo, J.:Ampurias romana. Historia, Arquitectura y Arqueología, Sabadell, 1993.
• Marcet, R. ; Sanmartí, E.: Empúries, Barcelona, 1989.
• Molas, M. D.: Els ausetans i la ciutat d’Ausa, Vic, 1982.
• Molas, M. D.: «El temple romà de Vic i la ciutat d’Ausa. Novetats arqueològiques i cronologia», dins Ausa, X, pàg.275-291.
• Molas, M. D. ; Ollich, I: «L’aplicació d’un programa d’arqueologia urbana: la delimitació del períbol del temple romà de Vic», dins Cypsela, V, pàg.163-170.
• Molas, M. D. ; Ollich, I: «Temple romà, Vic», dins Anuari d’Intervencions arqueològiques a Catalunya. Època romana-Antiguitat tardana. Campanyes 1982-1989, Barcelona, 1993, pàg.173.
• Padrós, R: Baetulo. Arqueologia urbana 1975-1985, Badalona, 1985.
• Pallarès, F.: «La topografia e le origini di Barcellona romana», dins Rivista di Studi Liguri, XXXVI (1970), Bordighera, 1973, pàg.63-102.
• Pena Jimeno, M. J.: «Hipòtesis noves sobre Empúries a partir de l’anàlisi de les fonts literàries», dins Fonaments, 7, 1988.
• Puig i Cadafalch, J.: «Els temples d’Empúries», dins Anuari de l’Institut d’Estudis Catalans, IV, 1912, pàg.303-322.
• Puig i Cadafalch, J.: L’Arquitectura romana a Catalunya, Barcelona, 1934.
• Puig i Cadafalch, J.: «El temple romà de Barcino: descoberta d’elements de la cornisa», dins Anuari de l’Institut d’Estudis Catalans, vol. VIII (1927-1931), Barcelona, 1936, pàg.89-97.
• Rodà, I.: «Las dedicatorias a divinidades en la Barcelona romana», dins Simposium sobre la religión romana en Hispania, Madrid, 1981.
• Sanmartí, E. (ed): El fòrum romà d’Empúries, Barcelona, 1984.
• Sanmartí, E. ; Castanyer, P. ; Tremoleda, J.: «Emporion: Un ejemplo de monumentalización precoz en la Hispania republicana (Los santuarios helenísticos de su sector meridional)», dins Stadtbild und Ideologie. Die Monumentalisierung hispanischer Städte zwischen Republik und Kaiserzeit, Munic, 1990.
• Sanmartí, E. ; Castanyer, P. ; Tremoleda, J.: «Nuevos datos sobre la historia y la topografía de las murallas de Emporion», dins Madrider Mutteilungen, 33, 1992, pàg.102-112.
• Sanmartí, E. ; Nolla, J. M.: Empúries. Guia Itinerària, Barcelona, 1988.
• Sobrequés i Callicó, J. (ed. ): Història de Barcelona, Barcelona, Enciclopèdia Catalana, 1991-97.
• Ted’a: «El foro provincial de Tarraco, un complejo arquitectónico de época flavia», dins Archivo Español de Arqueología, 62, Madrid, 1989, pàg.141-191.
• Trillmich, W. ; Zanker, P.: Stadtbild und Ideologie. Die Monumentalisierung hispanicher Satädte zwischen Republik und Kaiserzeit (Actes del col·loqui de Madrid, 1987), Munic, 1990.