L’arquitectura religiosa d’època preromànica i romànica

Les catedrals són els monuments religiosos més importants de la Catalunya medieval, com de l’Edat Mitjana en general, tant per la seva presència a la ciutat com per la riquesa creativa que van significar. Malgrat la importància que tenen en l’estudi de l’art medieval, les catedrals han quedat pràcticament en l’oblit per a la bibliografia artística catalana, i no s’han beneficiat dels estudis globals de què han estat objecte els monestirs. Aquesta és una situació curiosa, atesa la bibliografia catalana sobre l’art medieval, i és també insòlita en relació amb tot el que s’ha fet sobre catedrals, tant estudis monogràfics com de conjunt, en altres llocs.

Si quant als monestirs hi ha monografies i estudis globals, pel que fa a les catedrals sembla que a Catalunya no ha existit un interès prou continuat perquè aquests temes apareguin en publicacions generals o especialitzades. Cal remarcar, en primer lloc, l’absència fins fa ben poc de grans monografies sobre les catedrals catalanes que s’ocupin de tot el marc cronològic, històric, artístic o arqueològic d’una catedral. De la mateixa manera, tampoc no es disposa d’excavacions exhaustives, totals, de catedrals (tret d’exemples parcials com els de Barcelona, Vic o Girona) que permetin conèixer els períodes precedents a l’edifici actual.

La manca d’exemples conservats és un dels principals motius de l’oblit que han patit les catedrals romàniques catalanes. La desaparició dels edificis antics, que van donar lloc a noves estructures durant tota l’Edat Mitjana, indica que les catedrals han estat sempre centres vius, dinàmics, i per tant exposats a múltiples reformes i evolucions, al contrari de molts nuclis monàstics.

Tot i així, i pel que fa a la bibliografia, la situació ha anat canviant els darrers anys. El Congrés de la Seu Vella de Lleida, publicat el 1991, el volum monogràfic que la revista D’Art de la Universitat de Barcelona va dedicar l’any 1993 a la catedral de Barcelona i el recent congrés dels Amics de l’Art Romànic, publicat a Lambard, són, junt amb el corpus sobre els vitralls, les contribucions més recents.

La problemàtica de la catedral medieval s’ha de plantejar des de l’Antiguitat tardana, és a dir, des de l’estudi de la ciutat romana i la cristianització de la ciutat antiga. En primer lloc, els interrogants sobre la localització: on era la catedral de l’Antiguitat tardana?, on era l’edifici de culte paleocristià? En algun cas aquest problema encara està per resoldre, tot i que el llibre de Cristina Godoy publicat recentment i la nova sèrie de Catalunya romànica aporten moltes novetats. Les dates de què es disposa són bastant tardanes per a les primitives catedrals catalanes; algunes han estat aportades per l’arqueologia, i d’altres pels documents, com és el cas de les catedrals de Barcelona i de Vic.

Del període més antic no se sap, en cap cas, com era la catedral, o quina va ser la seva primera implantació. Cal suposar, pel que l’arqueologia ensenya (a Catalunya i a fora), que la catedral no es trobava al centre de la ciutat, perquè l’espai al voltant del fòrum era ple i construir-hi una catedral significava enderrocar allò que ja existia. A les zones perifèriques de la ciutat, buides, el finançament era, a més, més assequible. À això s’afegeix la predilecció per un espai allunyat del centre de la ciutat, dins del recinte de muralles però a prop d’aquestes, freqüentment connectat amb les necròpolis situades fora de la vila, sovint a tocar de la muralla. Convé recordar a Barcelona, per exemple, la proximitat de la catedral primitiva a les necròpolis tardanes d’extramurs a la plaça d’Antoni Maura o a la zona de Santa Maria del Mar.

Evidentment, a les ciutats romanes de Catalunya, que eren ciutats relativament petites, l’església mare no devia ser, malgrat tot, gaire lluny del fòrum, com a Barcelona. En altres casos, com per exemple a Girona o Tarragona, la catedral primitiva hauria estat situada a la part més alta de la ciutat; a Tarragona, cal buscar-la al lloc on hi ha actualment la catedral medieval, i no pas a Santa Tecla, com s’havia pensat en un cert moment i com havia proposat mossèn Serra i Vilaró.

A més d’estudiar la localització de la primera catedral, també és important de veure quin tipus d’edificis urbans foren substituïts per la primitiva seu paleocristiana. A Barcelona, sembla que la catedral ocupava un espai urbanitzat i va alienar propietats privades; a Tarragona, en canvi, probablement s’erigí damunt d’un lloc públic, un temple. Per ara no hi ha prou documentació per poder fer generalitzacions.

Un altre aspecte encara poc conegut de les catedrals de l’Antiguitat tardana és la durada del seu ús, és a dir, fins a quin moment les catedrals i els grups episcopals paleocristians es van utilitzar per al culte cristià, en quin moment es va reconstruir cada edifici durant l’alta Edat Mitjana i com era la catedral preromànica. Aquesta seqüència de canvis entre la construcció de la primera catedral paleocristiana (documentada o no) i el moment de l’edificació d’una nova catedral romànica és més ben documentada pel que fa a períodes més tardans, corresponents ja al primer art romànic. La continuïtat en l’ocupació d’un mateix lloc de culte sembla general, probablement a causa del fet que sovint l’edifici primitiu es devia utilitzar durant molt de temps. Però d’altra banda, i pel que se sap de les característiques arquitectòniques de les construccions religioses de l’Antiguitat tardana, sembla difícil que la basílica hagués pogut sobreviure durant segles. El grup episcopal d’Egara-Terrassa, per exemple, es va reconstruir diverses vegades al llarg de sis o set segles, abans d’arribar a l’edifici romànic, i sempre al mateix lloc. El cas de Barcelona és també molt exemplar des d’aquest punt de vista, sobretot pel fet que encara avui no hi ha la seguretat que les restes que s’han identificat amb la basílica paleocristiana realment corresponguin a aquesta; bé que el baptisteri indica la presència de la catedral primitiva sota l’actual.

Pel que se sap de fora, les catedrals paleocristianes haurien perviscut en plena utilització durant molt de temps; això és una hipòtesi atractiva que sedueix, perquè permet de documentar molt clarament la continuïtat entre l’Antiguitat tardana (el cristianisme antic) i el primer romànic. La presència i la importància de grups episcopals ben documentats i coneguts a la Catalunya de l’alta Edat Mitjana (en general als segles IX i X) és un element important que afavoreix aquesta idea de permanència històrica i artística. Però la continuïtat, arqueològicament parlant, no és sempre demostrable, i gairebé només es pot documentar realment a Terrassa, entre els segles IV-V i XII-XIII.

Les catedrals van tornar a fer un gran paper pels volts de l’any 1000. Pel que diuen els documents, en aquest moment les seus episcopals van ser construïdes, o reconstruïdes, i en tot cas modificades àmpliament, durant la segona meitat del segle X. Serien les catedrals anteriors al primer romànic —tal com el va definir Puig i Cadafalch—, catedrals que s’erigeixen setanta, cinquanta o trenta anys abans d’una altra etapa de construcció o reconstrucció de catedrals, molt més ben coneguda: la primera meitat del segle XI.

La catedral medieval, però, no era únicament l’edifici de culte; era també tot un barri episcopal. El temple i tots els edificis que l’envoltaven ja estaven configurats i definits devers l’any 1000. Es tractava d’una herència de l’Antiguitat tardana, amb complements, i en aquest cas sí que els documents permeten, en certa manera, de fer-se una idea de l’aspecte amb complements dels conjunts catedralicis.

El pas de la catedral de l’any 1000 cap a la catedral romànica té una relació estreta amb la consolidació d’un barri de canonges, que va comportar la implantació dins la ciutat d’un espai que fins aleshores era propi dels monestirs: el claustre. El claustre urbà de la catedral, però, no era tancat al públic, sinó que era un espai de circulació obert a la vida urbana, un lloc (com el cementiri, d’altra banda) de trobada i de reunió, moltes vegades allunyat del culte. Els claustres romànics que es coneixen (Girona, Tarragona) demostren la importància que van tenir com a espai de desplegament de la gran escultura romànica del segle XII, sobre la qual sempre s’havia tingut tendència a pensar que es va gestar prioritàriament al món dels monestirs. De fet, la catedral i el seu entorn van esdevenir a l’època romànica un nucli productor de diverses creacions artístiques; un lloc on es trobaven, per exemple, els grans tallers d’orfebreria i alguns dels escriptoris més importants del moment. Tota aquesta creativitat artística es va ampliar en època gòtica.

Pel que fa a les criptes, la catedral sembla participar, durant la primera etapa del romànic, de totes les novetats arquitectòniques del moment. Es podria demostrar millor que moltes devien haver nascut a la catedral, si no fos que les catedrals d’aquest període han desaparegut, o se’n sap ben poques coses.

L’origen de les tendències ascètiques i la mateixa aparició del terme monachus es poden datar de l’Antiguitat tardana, devers la fi del segle IV. Aquestes primeres comunitats monàstiques, que eren sobretot rurals, formaven grups de tres o quatre persones, i no tenien cap església o capella per al culte. D’aquesta manera, durant l’Edat Mitjana, el monestir va anar substituint a poc a poc la unitat de producció de la vil·la romana o d’una petita comunitat d’hàbitat reduït, en instal·lar-se sovint al mateix lloc o molt a prop d’una església rural.

El creixement progressiu de les comunitats, però, va comportar una renovació tant del lloc de culte com del lloc d’habitació, i els monestirs van començar a cercar l’emplaçament més idoni per desenvolupar les seves activitats. Gràcies a l’adopció de les noves tècniques de conreu arribarien a la llarga a crear una unitat de vida i de producció al seu voltant. L’evangelització, el control dels camins, l’explotació del sòl i la ramaderia són algunes de les activitats d’aquests nous centres, que a poc a poc anaven estructurant els seus dominis. Es pot dir, doncs, que la gran obra renovadora dels monestirs a l’alta Edat Mitjana va ser la repoblació del país, la qual cosa va contribuir en gran mesura a la renovació del paisatge rural i, fins i tot, urbà.

Cal cercar l’origen dels monestirs medievals en una església anterior o bé en una nova fundació, per iniciativa episcopal, monàstica, laica, comtal o reial, o gràcies a donacions o llegats. Els motius d’aquesta fundació, però, podien ser ben diferents: l’existència d’un culte precristià, d’un màrtir local, d’una necròpoli, d’un santuari, d’un camí de pelegrinatge, etc.

El teixit monàstic, doncs, va començar a articular-se i consolidar-se durant l’època que s’anomena preromànica, sota la protecció comtal o papal. Durant els segles IX i X es va emprendre una gran campanya constructiva que ompliria les terres catalanes de monestirs, dels quals malauradament se sap ben poc arqueològicament parlant.

En parlar dels monestirs catalans medievals, i de la seva importància en l’estructuració del país, no es pot deixar d’esmentar un factor important: les relacions amb Cluny. A l’hora d’estudiar l’inici i el desenvolupament posterior de la reforma cluniacenca a la península Ibèrica cal tenir present que els lligams no van ser els mateixos a tot arreu. A Catalunya, la regla de sant Benet es va adoptar en una data molt primerenca, al final del segle VIII, gràcies a la pertinença de Catalunya al món carolingi. De fet, els monestirs catalans van rebre nombrosos privilegis d’exempció pontificis, atès l’estat de decadència i de manca de poder en què es trobava la Santa Seu. Només un any després que Agapit II concedís una nova butlla a l’abat Aymard de Cluny, el monjo Sunyer del monestir de Sant Miquel de Cuixà va marxar a Roma i va aconseguir del mateix pontífex l’exempció i la lliure elecció de l’abat, acció que es repetí en diverses ocasions. Segons Ramon d’Abadal, aquest fet només s’explica per la coneixença de les concessions monàstiques que havien estat atorgades a Cluny.

Entre la fi del segle X i el començament del segle XI, els lligams entre Catalunya i Cluny van ser esperonats per dos personatges: l’abat Garí i l’abat-bisbe Òliba. Si l’abat Garí va introduir la renovació monàstica, Òliba es va encarregar de la seva reagrupació, i de crear lligams entre els monestirs catalans, tant jurídics com simplement amistosos.

Durant la segona meitat del segle XI, diversos nobles catalans van fer donació dels seus monestirs a abadies estrangeres reformades, però l’abadia borgonyona, sense que encara avui se’n sàpiga la raó, en va refusar la majoria. Així, les úniques possessions directes de Cluny als comtats catalans foren el monestir de Sant Pere de Casserres i els priorats de Clara i Corbera, ja que els monestirs de Sant Pere de Camprodon, Sant Pau del Fenollet i Santa Maria d’Arles de Tec van ser cedits, amb l’abadia de Moissac com a mitjancera. La reagrupació monàstica, doncs, va adquirir en aquest moment una base local.

Els darrers anys, Manuel Riu ha investigat el paper que tingueren els monestirs en el repoblament i l’estructura territorial de la Catalunya Vella. En els seus estudis demostra que durant la segona meitat del segle XI foren les canòniques les que guanyaren adeptes enfront dels monestirs, que haurien d’esperar una nova reforma, la del Císter, per participar activament en el repoblament de la Catalunya Nova.

L’escassa incidència històrica de l’abadia borgonyona a Catalunya i la seva desvinculació de les hipotètiques vies d’influència cluniacenca fan suposar que els contactes artístics directes devien haver estat mínims i, fins i tot, inexistents. Josep Puig i Cadafalch ja no va saber veure gaires relacions artístiques entre Cluny i Catalunya, malgrat l’esperit congregacionista d’arrel cluniacenca que implantaren homes com l’abat Garí o l’abat Òliba. Tot i així, i per aquesta raó, els lligams han estat exagerats massa sovint. Caldria veure fins a quin punt les estructures de les construccions que van promoure seguien els models borgonyons o si simplement eren solucions generalitzades. La construcció de l’església de Santa Maria de Cuixà s’inicià l’any 956, abans de l’arribada de l’abat Garí procedent de Lézat. El nou abat, ¿aportà alguna novetat artística, relacionada amb el nou prestigi de Cluny, al monument que s’anava construint? D’altra banda, tampoc no és segur que la solució de la capçalera de Cuixà feta en època d’Oliba s’inspirés en els corredors laterals que envoltaven la capçalera major de Cluny II, o que el cos circular occidental tingués res a veure amb les rotondes de Borgonya. Cal, doncs, fer un estudi exhaustiu sobre aquestes qüestions i moltes més, però sense perdre de vista el fet que la presència de deambulatoris o d’alguna de les característiques de la part occcidental dels temples és un aspecte que tant podria procedir de Cluny com d’altres centres, a través de models.

Bibliografia

Als darrers volums de l’obra Catalunya Romànica, esmentada més avall, s’inclou una bibliografia general i monogràfica sobre l’arquitectura preromànica i romànica a Catalunya, i ara al volum Del romà al romànic.

Obres generals

  • Ainaud i de Lasarte, J.: «Notas sobre iglesias pre-romànicas», dins Anales y Boletín de los museos de arte de Barcelona, vol. VI, núms.3 i 4, Barcelona, 1948, pàg.313-321.
  • Ainaud i de Lasarte, J.: Catalogne romane, col·lecció «La Nuit des Temps», Sainte-Marie-de-la-Pierre-qui-Vire, 1994. Artistes, artisans et production artistique au Moyen Àge, Col·loque international, Universitat de Rennes II, Alta Bretanya, 2-6 maig 1983, Xavier Barral i Altet (ed.), 3 vol, París, 1986-89.
  • Avril, F. ; Barral i Altet, X. ; Gaborit-Chopin, D.: Le Monde Roman 1060-1220. Le temps de Croisades, Les royaumes d’Occident, París, 1982-83.
  • Bango Torviso, I.: Alta Edad Media. De la tradición hispanogoda al románico, Madrid, 1989.
  • Bango Torviso, I.: El arte románico en Espana, Madrid, 1992.
  • Barral i Altet, X.: L’art pre-romànic a Catalunya. Segles IX-X, Barcelona, Edicions 62, 1981.
  • Barral i Altet, X.: «Les juifs dans la ville médievale», dins Politique et religion dans de judaisme ancien et medieval, Desclée, 1987, pàg.357-367.
  • Barral i Altet, X.: «Josep Puig i Cadafalch historiador de l’art medieval», dins Josep Puig i Cadafalch: l’arquitectura entre la casa i la ciutat (catàleg d’exposició), Barcelona, 1990, pàg.64-89.
  • Barral i Altet, X.: Tresors artístics catalans, col·lecció «Som i Serem» 7, Barcelona, 1994.
  • Barral i Altet, X.: «Arte prerrománico y románico», dins Historia del Arte de España, Barcelona, 1996, pàg.83-144.
  • Barral i Altet, X.: «El primer arte románico en la Península Ibérica (elementos para un debate)», dins Hortus Artium Medievalium, núm.3, Zagreb-Motovun, 1997, pàg.131-140.
  • Barral i Altet, X.: Le Moyen Àge. De VAntiquité tardive a Van Mil, Colònia, 1997.
  • Barral i Altet, X.: Le monde Roman. Ville, cathédrale, monastère, Colònia, 1998.
  • Camps i Cazorla, E.: El románico en España, Barcelona, 1945. Catalunya del romà al romànic, Barcelona, Enciclopèdia Catalana, 1999.
  • Catalunya medieval (catàleg de l’exposició), Barcelona, Pia Almoina, Saló del Tinell i capella de Santa Àgata, 1992.
  • Catalunya Romànica, 26 vols. , Barcelona (en curs de publicació des del 1978). «Col·loqui de terminologia dels períodes de l’art romànic a Catalunya i dels seus precedents cristians», actes publicades dins Lambard. Estudis d’Art Medieval, vol. I, 1977-81 (1985).
  • Dalmases, N. de; José Pitarch, A.: «L’època del císter. segle XIII», dins Història de l’art català, vol. II, Barcelona, 1985. Dalmases, N. de; José Pitarch, A.: «Els inicis i l’art romànic. Segles XI-XII», dins Història de l’art català, vol. I, Barcelona, 1986.
  • Durliat, M.: El arte catalán, Barcelona, 1965.
  • Durliat, M.: «L’art roman», dins L’art et les grandes civilisations, París, 1982.
  • Gómez Moreno, M.: Iglesias mozárabes. Arte español de los siglos ix a XI, Madrid, 1919.
  • Junyent, E.: «L’art pre-romànic», dins L’art català, vol. I, Barcelona, 1955, pàg.111-131.
  • Junyent, E.: Catalogne romane, 2 vol. , col·lecció «La Nuit des Temps», Sainte-Marie-de-la-Pierre-qui-Vire, 1960-61.
  • Junyent, E.: L’arquitectura religiosa en la Catalunya carolíngia (discurs de recepció a la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona), Barcelona, 1963.
  • Junyent, E.: L’arquitectura romànica. L’arquitectura del segle XII, Barcelona-Montserrat, 1975-76.
  • Junyent, E.: L’arquitectura religiosa catalana del segle X, Barcelona, Facultat de Teologia (concessió del Doctorat Honoris Causa), 1978, pàg.37-47.
  • Junyent, E.: L’arquitectura religiosa a Catalunya abans del romànic, Barcelona-Montserrat, Curial Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1983.
  • Kubach, E.: «L’art roman, de ses debuts à son apogée», dins L’Art dans le Monde, París, 1982.
  • Millenium. Història i art de l’Església catalana (catàleg d’exposició), Barcelona, Pia Almoina, Saló del Tinell i Capella de Santa Àgata, 1989.
  • Pallium. Exposició d’Art i Documentació. Catedral de Tarragona. IX centenari de la restauració de la Seu Metropolitana i de la repoblació del camp i la ciutat de Tarragona 1091-1991 (catàleg d’exposició), Tarragona, 1992.
  • Palol i Salellas, P. de; Hirmer, M.: L’art en Espagne du royaume Wisigoth a la fin de l’époque romane, París, 1967.
  • Pijoan, J.: «Arte bárbaro y prerrománico desde el siglo iv hasta el ano 1000», dins Summa Artis, vol. VIII, Madrid, 1966.
  • Pijoan, J.: «El arte románico. Siglos XI-XII», dins Summa Artis, vol. IX, Madrid, 1944.
  • Puig i Cadafalch, J. ; Falguera, J. ; Goday, A. de; Casals, J.: L’arquitectura romànica a Catalunya, Barcelona, 1909-18 (2a edició facsímil, 1983).
  • Puig i Cadafalch, J.: Le premier art roman. L’architecture en Catalogne et dans l’Occident méditerraneen aux Xème et Xème siècles, París, 1928.
  • Puig i Cadafalch, J.: La geografia i els orígens del primer art romànic, Barcelona, 1930.
  • Puig i Cadafalch, J.: L’art wisigothique et se survivances. Recherches sur les origines et developpement de l’art en France et en Espagne du Ieme au xilème siècle, París, 1961.
  • Thesaurus/estudis. L’art als bisbats de Catalunya, 1000-1800 (catàleg d’exposició), Barcelona, Palau Macaia, 1986.
  • Yarza Luaces, J.: Arte y arquitectura en España.500-1250, Madrid, 1979.
  • Yarza Luaces, J.: «La Edad Media», dins Historia del Arte Hispánico, vol. II, Madrid, 1980.
  • Yarza Luaces, J.: «Arte Medieval», dins Fuentes y documentos para la historia del arte, vol. I, Universitat de Barcelona, Barcelona, 1982.

Bibliografia específica

  • Ainaud i de Lasarte, J.: Los templos visigótico-románicos de Tarrasa. Monumento nacional, Madrid, 1976.
  • Baraut, C: «Les églises préromanes et romanes d’Andorre (Xème-XIIème siècles)», dins Les Cahiers de Saint-Michel de Cuxa, núm. VI, Prades, 1975, pàg.181-191.
  • Barral i Altet, X.: Josep Pijoan. Del salvament del patrimoni artístic català a la història general de l’art, Barcelona, Institut d’Estudis Catalans, 1999.
  • Corominas i Planellas, J. M. ; Marquès i Casanovas, J.: «La comarca de Besalú», dins Catalogo Monumental de la Provincia de Gerona, vol. IV, Girona, 1976.
  • Durliat, M.: El Rosselló romànic, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1975 (la edició en francès, 1958).
  • Gonzalez, A.: «Història de l’art i restauració monumental. A propòsit de Sant Quirze de Pedret», dins Miscel·lània en homenatge a Joan Ainaud de Lasarte, vol. I, Barcelona-Montserrat, 1998, pàg.99-106.
  • Hernández, F.: «San Miguel de Cuixa, iglesia del ciclo mozárabe catalán», dins Archivo espanol de arte y arqueología, vol. VIII, Madrid, 1932, pàg.157-199.
  • Junyent, E.: «Las iglesias de la antigua sede de Egara», dins Ampurias, vol. XVII-XVIII, Barcelona, 1955-56, pàg.79-96.
  • Martí i Bonet, J. M. (dir.): Catàleg monumental de l’Arquebisbat de Barcelona, vol. I, Barcelona, 1981.
  • Pagès i Paretas, M.: Les esglésies pre-romàniques a la comarca del Baix Llobregat, Barcelona, 1980.
  • Ponsich, P.: «L’architecture préromane de St. Michel de Cuxa et sa veritable signification», dins Les Cahiers de Saint-Michel de Cuxa, núm. II, Prades, 1971, pàg.17-27.
  • Puig i Cadafalch, J.: «L’architecture mozàrabe dans les Pyrénees méditerranéens, Saint-Michel de Cuxa», dins Memoires presentes à l’Academie des Inscriptions et Belles Lettres, vol. XIV, París, 1938.
  • Puig i Cadafalch, J.: Noves descobertes a la catedral d’Egara, Barcelona, 1948.
  • Simposi Internacional sobre les esglésies de Sant Pere de Terrassa, 20, 21 i 22 de novembre de 1991, Terrassa, 1992.
  • Sitges i Molins, X.: Les esglésies pre-romàniques del Bages, Berguedà i Cardener, Manresa, 1977.
  • Vidal-Vilaseca: El romànic al Solsonès, Barcelona, 1979.
  • Vidal-Vilaseca: El romànic del Pallars Sobirà, 2 vols. , Barcelona, 1987-90.
  • Vigué, J. ; Bastardes, A.: «El Berguedà», dins Monuments de la Catalunya Romànica, 1, Barcelona, 1978.
  • Villegas i Martínez, F.: El romànic del Bages. Estudi dels edificis religiosos, Manresa, 1982.

Catedrals

  • Adan i Ferrer, LL. ; Soler i Fonrodona, R.: «La planta de la catedral romànica de Vic», dins Fulls del Museu Arxiu de Santa Maria, núm.54, Mataró, 1996, pàg.21-24.
  • Barral i Altet, X.: La catedral romànica de Vic, Barcelona, Artestudi (núm.7), 1979.
  • Barral i Altet, X.: Les catedrals de Catalunya, Barcelona, Edicions 62, 1994.
  • Barral i Altet, X.: «Aspectes de l’estudi de les catedrals catalanes medievals», dins Lambard. Estudis d’art medieval, vol. VIII, Barcelona, 1995, pàg.15-30.
  • Duval, N.: «La cathédrale paléocristienne de Barcelone», dins Bulletin Monumental, vol.156, 1998, pàg.403-410.
  • Junyent, E.: «La iglesia de La Rodona», dins Ausa, vol. II, 1957, pàg.447-453.
  • Junyent, E.: «La primitiva sede episcopal de Ausona», dins Ausa, vol. V, 1964-67, pàg.8-13.
  • Junyent, E.: «La catedral de Vich en el período de la Reconquista», dins Ausa, vol. V, 1964-67, pàg.121-128.
  • Junyent, E.: «La cripta romànica de la catedral de Vic», dins Anuario de estudiós medievales, vol. III, 1966, pàg.91-109.
  • Junyent, E.: «La ciutat de Vic i la seva història», dins Documents de Cultura, núm.13, Barcelona, 1976.
  • Planes i Albets, R.: Santa Maria de Solsona. Notes sobre els orígens i les transformacions del temple romànic, Solsona, 1986.
  • Riu i Riu, M.: «La canònica de Santa Maria de Solsona. Precedents medievals d’un bisbat modern», dins Urgellia, vol. II, 1979, pàg.211-256.

Monestirs

  • Barral i Altet, X.: «El monestir de Sant Pere de Rodes objecte d’estudi fora de Catalunya: les etapes historiogràfiques», dins Col·loqui sobre la problemàtica del monestir de Sant Pere de Rodes i el seu voltant, Barcelona, 5, 6 i 14 de novembre de 1982, publicat a Lambard. Estudis d’Art Medieval, vol. II, Barcelona, 1981-83 (1986), pàg.67-77.
  • Barral i Altet, X.: Saint-Michel-de-Cuxa, Rennes, 1986.
  • Barral i Altet, X.: «Dos testimonis inèdits sobre l’exportació del claustre de Cuixà», dins Estudis rossellonesos dedicats a en Pere Ponsich (Miscel·lània d’arqueologia, història i història de l’art del Rosselló i de la Cerdanya, a cura de M. Grau i 0. Poisson), Perpinyà, 1987, pàg.409-413.
  • Barral i Altet, X.: «Observacions sobre les relacions històriques i artístiques entre Cluny i la Península Ibèrica (segles X-XII)», dins Anuario de Estudiós Medievales, núm.24, Barcelona, 1994, pàg.925-942.
  • Barral i Altet, X.: «La època de los monasterios. La plenitud del romànico», dins Historia del Arte Español, IV, Barcelona, 1995.
  • Barral i Altet, X.: «Aspectes de l’arquitectura romànica de Santa Maria de Ripoll», dins Art i cultura als monestirs del Ripollès, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, «Biblioteca Milà i Fontanals» 20, 1995, pàg.37-44.
  • Bolòs i Masclans, J. ; Pagès Paretas, M.: «El monestir de Sant Llorenç prop Bagà», dins Quaderns d’estudis medievals. Suplementa, núm.1, Barcelona, 1986.
  • Durliat, M.: «La tribune de Saint-Michel de Cuxa», dins Études Roussillonnaises, vol. II, núm.1-2, 1952, pàg.103-112.
  • Durliat, M.: «L’église et le cloitre de Saint-Martin du Canigou», dins Tramontane, núm.350-351, 1952, pàg.303-308. Durliat, M.: «La fin du cloitre de Saint-Michel de Cuxa», dins Les Cahiers de Saint-Michel de Cuxa, 2, 1971, pàg.9-16.
  • Durliat, M.: «Histoire et archéologie: l’exemple de Sainte-Marie de Besalú», dins Bulletin Monimental, CXXXI, 1972, pàg.225-230.
  • Durliat, M.: «Les cloitres romans du Roussillon», dins Les Cahiers de Saint-Michel de Cuxa, 4, 1973, pàg.68-76.
  • Durliat, M.: «Le monastère de Saint-Pierre de Roda», dins Archéologia, núm.128, 1979, pàg.54-64.
  • Español i Bertran, F.: Sant Benet de Bages, Manresa, 1995.
  • Gaillard, G.: «Besalú», dins Congrés Archéologique de France, Le Roussillon, sessió CXII, 1955, pàg.236-246.
  • Gaillard, G.: «Ripoll», dins Congrés Archéologique de France, Catalogne, sessió CXVIII, 1959, pàg.144-159.
  • Gaillard, G.: «Elements andalous et carolingiens dans l’architecture et la sculpture de Sant Pere de Roda», dins . Arte in Europa, Scriti di Storia delVarte in onore di Edoardo Arslan, I, Milà, 1966, pàg.203-209.
  • Gaillard, G.: «L’origine de Saint-Pierre de Rodes et Sainte-Marie de Besalú», dins Bulletin de la Societé Nationale desAntiquaires de France, 1954-55 (reeditat a: Études dArt Roman, París, 1972), pàg.176-181.
  • Hernández, F.: «San Miguel de Cuixa, iglesia del cicló mozàrabe catalàn», dins Archivo español de arte y arqueología, vol. VIII, 1932, pàg.157-199.
  • Heitz, C.: «Saint-Michel de Cuxa et la tradition carolingienne», dins De la création à la restauration. Travaux d’histoire de l’art offerts à Marcel Durliat pour son 75ème anniversaire, Tolosa de Llenguadoc, 1992, pàg.53-67.
  • Oliva Prat, M.: «La iglesia de Sant Pol en San Juan de las Abadesas y su obra de restauración», dins Revista de Gerona, núm.29, 1964, pàg.25-33.
  • Pellicer, J. M.: Santa María del Monasterio de Ripoll, Girona, 1878.
  • Pladevall, A.: El monestir de Santa Maria de Lluçà. Guia, històrico-turística, Granollers, 1969.
  • Ponsich, P.: «L’emplacement de la tribune de Saint-Michel de Cuxa», dins Études Roussillonnaises, vol. IV, núm.1-2, 1954-55, pàg.164-65.
  • Ponsich, P.: «Chronologie et typologie des cloitres romans roussillonnais», dins Les Cahiers de Saint-Michel de Cuxa, 7, 1977, pàg.75-97.
  • Rogent i Amat, E.: Santa Maria de Ripoll Informe sobre las obras realizadas en la basílica y fuentes de la restauración, Barcelona, 1887.
  • Zahn, L.: «El monestir de Sant Pere de Rodes. Aportacions al seu estudi», dins Quaderns d’estudis medievals, vol. II, núm.11, Barcelona, 1987, pàg.50-64.