El mosaic en l’antiguitat
El mosaic és encara, a Catalunya, força desconegut. Tant si es tracta de l’estudi dels paviments antics com dels medievals, es troba a faltar el desenvolupament que ha tingut en altres països com ara França, Itàlia, Alemanya o Suïssa, que passaria per la continuació de l’imprescindible corpus de les obres conservades i de les documentades, com a base de qualsevol investigació sobre aquesta tècnica.
D’altra banda, però, l’estat de conservació de molts d’aquests mosaics, força desigual, dificulta encara més qualsevol investigació o estudi que se’n vulgui fer. La mateixa Tarragona, nucli important pel que fa a la concentració de peces, i que en el seu moment era un centre urbà molt important dins de la Península, no conserva els seus mosaics in situ; molts han estat destruïts, i la resta són gairebé tots al Museu Nacional Arqueològic de la ciutat, fora dels seu context.
La primera síntesi i el primer intent de classificació del mosaic antic català són obra, com en tantes ocasions, de Josep Puig i Cadafalch. Seguint els estudis de Gauckler o de Daremberg i Saglio, J. Puig i Cadafalch va fer el 1909 un assaig de repertori que serviria de punt d’arrencada a altres autors. A partir d’aquest moment, però, la resta d’estudis van ser tan sols monografies aïllades que testimoniaven descobertes recents, sense que en cap moment hi hagués un intent de reunir i d’estructurar totes aquestes informacions.
Historiografia del mosaic
La historiografia sobre la decoració de paviment en el món antic –i per extensió, també, en la resta de períodes– havia consistit sobretot en petits capítols o en citacions dins d’obres generals sobre art romà. Fins i tot el capítol sencer que es va dedicar al mosaic a l’obra Ars Hispaniae continuava tenint un caràcter sintètic i descriptiu. A partir dels anys cinquanta va començar a publicar-se en forma de monografies els resultats de tot un seguit d’excavacions arqueològiques, de manera que hi va haver informació més regularment. Això va portar a la configuració d’un corpus general de mosaics de la península Ibèrica per part de l’Instituto Español de Arqueología de Madrid, en el qual A. Balil va fer l’estudi de la Tarraconense. Després, però, s’han anat acabant estudis monogràfics com els de la Laietana, amb Barcelona, i Tarragona.
El mosaic bicrom antic
La romanització va ser un procés ràpid a Catalunya. Des que Cnaeus Escipió va desembarcar a Empúries l’any 218 aC fins a la conquesta de Tarraco va passar poc temps, i aviat es van adoptar els costums, les lleis i la cultura romans. Ciutats, villae i nuclis rurals es fundaven sovint sobre hàbitats indígenes, i el desenvolupament del comerç i la fundació de colònies afavorien la presència de funcionaris a les vil·les.
Tant els habitatges privats com els edificis públics de l’antiguitat tenien mosaics que en decoraven el sòl i també sovint els murs. Els grans propietaris enriquien les seves estances amb paviments més o menys simples, tant a la ciutat com al camp, tradició que es va anar mantenint al llarg de tota l’antiguitat, i arreu del domini romà, i que seria el fonament de la decoració d’esglésies amb paviments de mosaic durant el període medieval.
Fins al segle II la figuració era un element que pràcticament no s’emprava en els paviments, i els motius –que cobrien tot l’espai– eren generalment geomètrics o vegetals. D’aquesta mena de mosaic, en blanc i negre, se’n troba a tota la geografia hispànica, des de Badalona fins a Mèrida, i sembla que va ser un model de producció molt corrent al llarg dels segles I i II que va arribar a adoptar uns esquemes iconogràfics constants a tot l’Imperi. Un primer moment de producció de mosaic a Catalunya, doncs, està representat per aquesta tendència, de marcat caràcter italià.
A poc a poc, però, el mosaic en blanc i negre va començar a introduir la figuració fent un tipus de mosaic molt similar al d’Òstia (sota els Antonins). El mosaic dels tritons i dels hipocamps que havia estat a les termes de Barcino, dites de Sant Miquel –actualment al Museu Arqueològic de Barcelona–, molt similar d’altra banda al mosaic de Neptú d’Itàlica, n’és un bon exemple. Associada a aquests temes freqüents, gairebé de repertori, els paviments acostumaven a tenir una vora amb composicions més geomètriques o amb elements figuratius formant una mena de sanefa, com ara els laberints, o bé les torres i les muralles d’una vil·la que podem trobar al mosaic de Caldes de Montbui.
Aquest caràcter itàlic del mosaic bicrom és un fenomen general al Mediterrani. La qualitat dels exemples que conservem és molt desigual: al costat de còpies d’una certa qualitat que es creien fetes per artistes itàlics hi ha mosaics realitzats per mestres més maldestres. Sigui com sigui, la voluntat de les classes dirigents hispàniques d’adaptar-se al gust oficial de la capital romana és ben evident, fins al punt que d’una manera o d’una altra es va anar creant un veritable art provincial.
Entre el final del segle II i els primers temps del III, a Itàlia es va començar a produir un canvi de gust en el mosaic en blanc i negre, que aviat s’estendria per la resta de l’Imperi. Els contorns de les figures i els detalls esdevenien més durs, més marcats i contrastats, i es destacava fortament el blanc sobre el negre. Al museu de Sabadell es conserva un mosaic que encaixaria força bé amb aquesta tendència, en el qual es representa un Posidó barbut i nu, dempeus amb el seu trident i acompanyat d’una tritonessa. L’escena està tancada dins d’un espai quadrat al centre del paviment, que es delimita amb una fina línia negra. El modelat de les formes està accentuat per tessel·les planes i allargades.
La policromia
A la vegada que s’estenia l’ús dels motius figuratius en mosaics bicroms, que representaven escenes diverses, va començar a desenvolupar-se el mosaic policrom, que a la llarga provocaria la decadència dels tallers especialitzats en els paviments en blanc i negre. N’és un testimoni la vil·la dels Munts, prop de Tarragona.
Entre alguns dels exemples principals del desenvolupament d’aquesta tradició que ja és pròpia de l’antiguitat tardana a Catalunya hi ha el conegut mosaic de les curses de circ de Barcelona –conservat al Museu Arqueològic d’aquesta ciutat–, el de Girona, el de la vil·la romana de Tossa i els de les vil·les de les terres de l’Ebre i de Lleida.
Els mosaics que representaven curses de quadrigues sembla ser que eren més o menys habituals, atès el nombre que se n’han conservat. A Catalunya mateix se’n té un altre exemple procedent de Girona, i conservat al mateix Museu Arqueològic de Barcelona. Dividida en dos registres sobreposats, la cursa de carros del mosaic de Barcelona esdevé un document excepcional de la manera com es desenvolupa aquest tipus d’espectacle que es feia a les ciutats romanes, subvencionat pels seus prohoms. En la franja inferior apareix amb tots els detalls la cursa de quadrigues, en la qual es pot veure des del carro tombat en voler agafat un revolt amb massa velocitat fins a l’arnès i el guarniment de cavalls i de cavallers, com també la persona encarregada de refrescar els cavalls (sparsor). L’artista fins i tot indica el nom dels cavalls que estiren cadascuna de les quadrigues. A sobre, i seguint també aquest detallisme descriptiu, es representa l’spina del circ, amb tots els elements i els estris per a la indicació de les voltes de la cursa, disposat sobre un llarg basament rectangular. Des del punt de vista més estilístic, aquest mosaic barceloní és una mostra de les recerques de gust i de composició característiques dels mosaïcistes del segle IV.
El propietari d’una casa d’esbarjo a Tossa de Mar es va fer representar en el paviment de mosaic, a sota d’una arcada, de la mateixa manera que ho feien els cònsols romans en els díptics de vori. A la vegada, va voler que hi constessin el seu nom i el de l’equip de mosaïcistes que havia fet l’obra. El tipus de sanefes, de motius i d’elements geomètrics que formen el paviment de la majoria d’estances són no tan sols un exemple del desenvolupament de la tècnica del mosaic durant el Baix Imperi i en un àmbit rural, sinó també l’exemple dels models que també es troben en els primers mosaics cristians.
El mosaic romà més tardà anticipava la forma i la tècnica dels primers mosaics de paviment medievals que es farien en terres catalanes, com els de Terrassa.
Els mosaics murals de Centcelles
Dins d’una gran vil·la romana situada al poble de Constantí (la vil·la de Centcelles) a l’entrada de Tarragona, es troba un mausoleu que conserva en el seu interior una de les més extraordinàries mostres del mosaic romà d’època tardana, i del pas cap a la representació de temes propis del món paleocristià. Els mosaics de Centcelles, que han estat estudiats i restaurats per l’Institut Arqueològic Alemany de Madrid, són a la vegada un exemple de la utilització de la tècnica de l’opus tessellatum destinat a l’ornamentació de murs i de cobertes d’una edificació que pertanyia a una família de l’alta societat cristiana. Gràcies a aquests mosaics, la construcció funerària és datable dins del període constantinià.
En la cúpula del mausoleu, i al costat de les característiques escenes de caça i de la representació de les estacions, temes propis d’una vil·la, s’introdueixen elements de l’Antic i del Nou Testament. Les diferents representacions es disposen en bandes concèntriques. En el registre inferior apareix una gran escena contínua de cacera amb la representació del propietari i del seu seguici. En el fris següent, i separades per columnes, es representen les escenes de l’Antic Testament, seguides d’un espai ornamentat amb cercles escatats. A continuació, les quatre estacions prenen la forma d’amorets nus i s’alternen amb personatges asseguts en trons. De la part alta de la cúpula, únicament en resten alguns caps.
La cúpula de Centcelles. Els retrats
Tot i que al final del segle XVI Lluís Ponç ja testimoniava l’existència de restes romanes a la zona propera al riu Francolí (Tarragona), els mosaics i el mausoleu de Centcelles no van ser descoberts fins a l’any 1877, en el que seria una casa de pagès fins al 1958. En el terme municipal de Constantí es conservaven les restes d’una vil·la edificada durant l’Alt Imperi i modificada en el segle IV per tal de construir-hi unes termes, i on posteriorment s’alçaria un mausoleu que, en època medieval, esdevindria una capella dedicada a sant Bartomeu.
Els primers estudis publicats al principi del segle XX (entre el 1901 i el 1909), de la mà d’Antoni Gallissà, mossèn Josep Gudiol i Lluis Domènech i Montaner, identificaven les restes amb un baptisteri; però més endavant, els treballs d’Eduard Junyent, Pere Batlle i els de Camprubí demostrarien que es tractava d’un mausoleu. L’estudi més exhaustiu, però, arran de la consolidació i de la restauració del conjunt durant els anys 1959-78, va ser fet per un equip d’arqueòlegs de l’Institut Arqueològic Alemany de Madrid, dirigit per Helmut Schlunk i Theodor Hauschild. L’any 1983 la Generalitat de Catalunya va continuar els treballs de restauració per tal que el monument fos visitat. El monument de Centcelles és un edifici de planta rectangular format per dos grans espais inscrits: un de planta quadrilobulada, que no conserva la coberta, que es comunica amb un altre de circular amb quatre absis, cobert amb una cúpula de maons, l’interior de la qual està decorada amb pintura mural i mosaic policrom. Les excavacions arqueològiques van descobrir una cripta en el subsòl d’aquesta cambra principal –on devia haver estat emplaçat el sarcòfag–, i encara una segona cripta més petita a sota. Les pintures i el mosaic de la cúpula del mausoleu es disposen en un seguit de zones concèntriques, en les quals conviuen representacions pròpies d’una vil·la, com les escenes de caça o les estacions, amb temes bíblics. En la part central de la cúpula tan sols es distingeixen alguns caps, de difícil interpretació, seguits del registre següent en què les quatre estacions, en forma d’amorets nus, s’alternen amb una sèrie de personatges asseguts en trons. Una banda de cercles escatats separa el fris següent, que és el que, entre columnes, conté episodis testamentaris. A continuació, i com a registre inferior, es representa una cacera de cérvols i un personatge (el senyor de la finca) situat en posició axial amb membres de la seva família.
Els mosaics figurats d’aquest monument han estat datats d’època constantina, moment en el qual es va desenvolupar una iconografia complexa, preocupada sobretot per la narració. L’estudi estilístic d’aquests retrats d’època tardana és un dels principals elements d’interès del conjunt de Centcelles. D’ulls grossos i rodons, boca petita, i amb els cabells tallats arran del front, els personatges de Centcelles presenten un aspecte general galtaplè. És un tipus de retrat que hom pot retrobar en altres conjunts de mosaics datables del mateix període a tota la Mediterrània, com els mosaics de la piazza Armerina i del complex episcopal d’Aquilea, a Itàlia; les pintures de Trèveris a Renània, o el mosaic anomenat dels cavalls de l’Antiquarium de Cartago.
L’art del mausoleu de Centcelles no pertany pas als corrents locals, sinó que s’apropa més als de la capital. Podríem comparar-lo, per exemple, al del mausoleu de Santa Constança a Roma, els mosaics del qual havien estat concebuts en un moment proper. En aquest mateix sentit, si hom compara els nus dels amorets de Centcelles amb els del paviment de la basílica d’Aquilea, constatarà també una comunitat d’estil. Aquestes comparacions entre decoracions geogràficament allunyades permeten parlar de l’existència d’una barreja d’estils en les arts del segle IV.
Algunes hipòtesis parlen del fet que el mausoleu de Centcelles hauria estat construït com un monument funerari per a Constanci, mort per Magnenci l’any 350, mentre es dirigia a Hispània. La grandiositat i la qualitat del mosaic que ornamenta la cúpula i la sumptuositat de l’enterrament són els elements principals que fonamenten aquestes hipòtesis sense cap base demostrable. És molt probable que es tractés únicament del mausoleu d’un alt dignatari provincial que tenia el desig d’imitar el gust i els costums dels cercles imperials d’època constantina, construït en un moment històric en què els rics propietaris i senyors de la ciutat de Tarraco tenien per costum viure a la perifèria, o bé posseïen una casa a la ciutat i una residència als afores. Sigui com sigui, la cúpula de Centcelles constitueix un exemple de l’art de les elits urbanes durant el segon quart del segle IV.
Els mosaics d’Empúries
Del conjunt de primers mosaics romans conservats de la península Ibèrica i, és dar, de Catalunya, destaquen els paviments d’Empúries, on s’han documentat i s’han estudiat diversos centenars d’obres. La ininterrompuda ocupació del mateix indret en època hel·lenística i romana va fer que les cases d’Empúries reunissin en un mateix lloc un bon conjunt d’obres, les quals ens permeten estudiar actualment tant paviments d’opus signinum com d’opus tessellatum, o d’altres tipus de tècniques pavimentals, pertanyents a l’un o a l’altre període. Però aquesta ocupació continuada d’un mateix territori també representa certs problemes a l’hora de datar aquests paviments, especialment els que provenen del nueu més antic, ja que actualment la majoria de mosaics ja no es troben al seu emplaçament original, sinó que es conserven en el museu. Aquest fet ha impossibilitat un bon estudi estratigràfic minuciós, que hauria pogut donar molta més informació sobre la datació. Val a dir, però, que en aquest sentit l’ajuda que ofereix la documentació derivada de les primeres excavacions fetes a Empúries al principi de segle, com ara els vells diaris d’excavació de Gandia o d’altres de posteriors, amb restitucions gràfiques i dibuixos dels conjunts, pot arribar a ser molt important. D’altra banda, i per a aquells mosaics que encara romanen in situ, l’excavació sota del nivell pavimental podria permetre de constatar si es trada de paviments que daten del moment de la construcció de les cases o si corresponen més aviat a un moment de restauració de la decoració dels habitatges de la zona antiga.
El grup de mosaics que es conserven al Museu d’Empúries i al de Barcelona són el conjunt més important de la zona del Mediterrani occidental, comparable probablement al de Pompeoa o al d’Òstia. Pel que fa a Catalunya, constitueix sens dubte un dels punts més importants de l’estudi –de manera general– de la introducció del mosaic de paviment a la península Ibèrica, entre el segle I aC i el segle I dC. De fet, la mateixa ciutat d’Empúries és l’exemple més representatiu de l’evolució històrica i artística de Catalunya durant el període antic, entre la colonitzadó grega i l’època romana. Les comparacions d’aquests mosaics, doncs, cal fer-les amb els paviments de casa nostra i de la Península, i a més amb els de llocs prestigiosos de fora, com són Glanum, Vaison-la-romaine, Marsella, Pompeia, Òstia o Roma, sense oblidar les sèries de Grècia.
Els paviments d’opus signinum de les cases dites hel·lenístiques presenten generalment composicions geomètriques simples, delimitades amb vores contínues, i sovint hi apareixen també inscripcions en grec amb fórmules de salutació. A la vegada, però, els panells centrals emblemata (conservats al Museu d’Empúries i al Museu Arqueològic de Barcelona) són potser els exemples més bells de mosaics hel·lenístics que es conserven. Eren petits elements que se situaven al centre del paviment, presidint la composició geomètrica, en opus signinum o bé en opus tessellatum simple, i d’alguna manera els personificaven. S’hi acostumava a representar un sol motiu, com ara el que dibuixa una màscara tràgica o el que mostra peixos o una perdiu; però també hi havia escenes, com la del felí que persegueix una gallina o el conegut i interessant plafó figurat amb el sacrífid d’Ifigènía, que és un exemple d’aquells temes molt propis del gust grec que reprenien els romans. Pel que fa a la tècnica, en els plafons d’opus vermiculatum s’empraven cubs fins, de talla molt petita.
Moltes cases de la part romana de la ciutat conserven encara el mosaic en les seves estances. Voltant un atri, algunes d’elles tenien únicament paviments en opus tessellatum blanc sobre negre o bé negre sobre blanc, i configuraven motius geomètrics més o menys variats. Els motius figurats, però, són escassos. Es tracta d’un tipus de mosaic molt similar al que podem trobar a la costa provençal (Glanum, Vaison-la-Romaíne o Marsella) o a Itàlia, com per exemple als paviments de Pompeia. De totes maneres, els mosaics que es van fer a Catalunya al llarg dels segles I i II estaven molt influenciats pels gustos i per les modes que es desenvolupaven a Roma.
L’estudi del mosaic, i especialment dels mosaics d’Empúries, tant d’època grega com romana, requereix un coneixement profund de l’arquitectura i de la decoració dels edificis estudiats; camí que avui ja s’està recorrent. En aquest sentit, Empúries s’ha convertit en un centre clau per a l’anàlisi no tan sols de l’evolució formal de les decoracions del paviment des de la romanització fins gairebé l’antiguitat tardana, sinó també de la decoració de la casa romana general, de la qual també formaven part les pintures murals amb motius figurats o geomètrics.
Bibliografia
Bibliografia sobre els mosaics d’Empúries
- Barral i Altet, X.: «Els mosaics d’Empúries. Informació preliminar», dins Faventia, núm.1, Publicacions de la Universitat Autònoma de Barcelona, 1979, pàg.71-76.
- Barral i Altet, X.: «La preparació del corpus de mosaics de la ciutat d’Empúries», dins Ampurias. Revista de Prehistòria, Arqueologia i Etnologia, núm.41-42, Barcelona, 1979-1980, pàg.463– 465.
- Santmartí, E. ; Marcet, R.: Empúries, Barcelona, 1989.
Bibliografia sobre Centcelles
- Schlunk, H.: Die Mosaikkuppel von Centcelles (Madrider Beiträge, 13), Madrid-Magúncia, 1988.