Pintura i pintors del segle XX

Introducció

A l’acabament del segle, el Modernisme pictòric ja havia donat tot el que portava a dintre. El Simbolisme deixava pas a actituds més positives, més reals, més socials. El moviment i els seus detractors postmodernistes es movien entre noms ja reconeguts: Isidre Nonell, Joaquim Mir, Ricard Canals, Ramon Pichot, Adrià Gual i, aviat, Anglada-Camarasa, Sunyer i Picasso. El 1897 Mir pintava La catedral dels pobres, testimoni del Realisme social expressat amb aquella llum de color groc que havia donat nom, a partir del 1893, a La Colla del Safrà. Per a molts, l’escola parisenca com a font d’inspiració s’havia acabat. Sorgien els colors d’arrel postimpressionista de Mir i l’Expressionisme social de les gitanes de Nonell (1873-1911). Els intercanvis i les problemàtiques artístiques generades per Els Quatre Gats també van marcar part de la generació més innovadora del primer terç del segle XX: Manolo, Gargallo, Gonzàlez, i el mateix Picasso, que estaven a punt d’imposar-se. Picasso, amb només setze anys, i quan en feia dos que vivia a Barcelona i estudiava a Llotja, va obtenir una menció honorífica a l’Exposició Nacional de Belles Arts de Madrid amb l’obra Ciència i caritat, en la qual espurnejaven dots excepcionals per a una carrera acadèmica. El 1889, després d’una estada a Madrid i d’una convalescència a Horta de Sant Joan, on tornaria per elaborar-hi el Cubisme, Picasso, que compartia taller a Barcelona amb el seu amic Casagemas, havia escollit un camí original i estava molt integrat en l’ambient barceloní del moment, prop de Mir i de Nonell, tot acusant el mestratge de Casas. Abans del final del segle va col·laborar a diverses publicacions catalanes, com L’Esquella de la Torratxa, o Pèl i Ploma, mentre freqüentava Els Quatre Gats (on va exposar el 1900) oposant-se al Simbolisme esteticista i contribuint a definir les tendències postmodernistes. Després d’haver sojornat i exposat a París des del 1901, s’hi va instal·lar definitivament el 1904.

Picasso és el gran artista del segle XX, l’únic. El principal debat artístic del segle XX que acabem, encara punyeix. És el segle de la discussió permanent, de les comparacions, de les novetats i tradicions, el que alimenta l’escena artística amb passió. Figuració o abstracció. Què aporta, l’art abstracte? És l’únic camí d’innovació, l’única via de la modernitat? Meyer Schapiro escrivia el 1960: «L’acusació d’inhumanitat que s’ha fet a l’art abstracte procedeix en part d’una tendència a sots-estimar la vida interior i les possibilitats de la imaginació. Aquells qui demanen a Vart de reflectir i de justificar les nostres mateixes limitacions humanes hauran d’acabar per acceptar, amb el temps, primer a contracor, allò que els millors d’entre els artistes nous han sabut portar a terme, i per veure que les seves obres aporten a la nostra vida un evident i necessari enriquiment. »

La pintura abstracta ha alliberat l’art, en la mesura en la qual ha permès que un quadre sigui fet només de formes i de colors, sense que es refereixin a cap objecte o imatge prèvia. L’art abstracte camina cap a l’absolut estètic. La forma que abans necessitava manllevar el contingut ara s’ofereix a la nostra percepció pura, sense intermediaris. L’art abstracte, a més, ha permès d’entendre i d’admetre les formes, l’expressió i l’estètica de l’art. Meyer Schapiro ha posat de manifest la importància per a la teoria general de l’art d’aquests dos aspectes de la pintura abstracta: l’exclosió de les formes naturals i la universalització ahistòrica de les qualitats de l’obra d’art. La pintura abstracta ha donat un cop decisiu als fonaments del concepte de l’art com a imitació, però de mica en mica els gestors de l’abstracció i els seus successors surrealistes s’han interessat cada vegada més pels objectes.

Cal considerar i canviar la idea que tot estil reacciona contra aquell que l’ha precedit. En general, l’oposició entre abstracció i figuració o realisme és massa immediata, massa poc ponderada. Per a alguns abstractes, la figuració reflecteix les coses de manera massa passiva i, per tant, no és art; es considera que la imitació del món és massa mecànica i és exclusivament dins els ulls i les mans de l’artista, i no pas de les seves emocions i imaginacions. L’art abstracte, en canvi, té una voluntat permanentment estètica que no està condicionada per cap objecte i només obeeix a les seves pròpies lleis eternes. Tota reproducció d’un objecte, fins i tot una fotografia, per exacta que pugui semblar, procedeix de valors, mètodes i punts de vista que, d’una o altra manera, donen la imatge de la seva forma i en determinen el contingut. Per altra banda, tampoc no existeix l’art pur, ja que sempre està condicionat per l’experiència viscuda. Tot invent, tota abstracció formal, fins i tot els esbossos i dibuixos fets per una mà distreta, aparentment sense control, estan organitzats per l’experiència i per preocupacions no estètiques.

Portem ja gairebé tot un segle d’interès i d’observació de l’art mal anomenat primitiu que la colonització va acostar a Occident. De cop i volta, amb ella es va entrar en una contradicció insòlita: es menyspreaven els homes dels qui s’admirava l’estètica de les produccions artístiques, per fi acceptades com a art.

La gran aventura del segle XX és sens dubte l’art abstracte. Aquest ha tornat la vida a un art que hauria mort per esgotament de les possibilitats que li va conferir la ideologia que el nodria i el justificava. L’art abstracte ens ha fet comprendre les arts de les altres gents i, sobretot, ens ha obert a la consideració de l’art dels altres pobles.

Em queda un immens dubte en relació amb la percepció que la gent té de la pintura, quan constato que l’art abstracte no ha aconseguit encara avui sensibilitzar intensament i completament la nostra vida, la vida de la majoria, malgrat la seva voluntat d’impregnar-la completament.

Bibliografia

La principal bibliografia sobre aquest període es troba recollida en l’obra de J. Corredor-Matheos Història de l’Art Català. La segona meitat del segle XX, vol.9, Barcelona, Edicions 62, 1996, pàg.227-229.

• Àlbum Villà (Daniel Giralt-Miracle editor), Barcelona, 1998.
• Antoni Tàpies. Les année 90 (catàleg d’exposició), Ceret, 1995.
• Barral i Altet, X.: El Palau Nacional, crònica gràfica, Barcelona, 1992.
• Barral i Altet, X.: A. Ràfols Casamada. Diàlegs a Barcelona, Barcelona, 1993.
• Barral i Altet, X.: Retallar el Blau. Assaig sobre l’art català del segle XX, Barcelona, Pòrtic, 2001.
• Cercle Artístic de Sant Lluc 1893-1993 (catàleg d’exposició), Barcelona, 1993.
• Cirici i Pellicer, A.: L’art català contemporani, Barcelona, Edicions 62, 1970.
• Combalia, V.: Picasso-Miró. Miradas cruzadas, Madrid, 1998.
• Constants de l’art català actual (catàleg d’exposició), Barcelona, 1992.
• El Noucentisme, un projecte de modernitat (catàleg d’exposició), Barcelona, 1994.
• El Surrealismo en España (catàleg d’exposició), Madrid, 1994.
• Grup de treball (catàleg d’exposició), Barcelona, 1999.
• Jardí, E. (director): L’art català contemporani, Barcelona, 1972.
• Joaquim Sunyer (catàleg d’exposició), Barcelona, 1999.
• L’art de la victòria. Belles Arts i franquisme a Catalunya, Barcelona, 1996.
• Les avantguardes a Catalunya 1909-1936 (catàleg d’exposició), Barcelona, 1992.
• Les Demoiselles d’Avignon (catàleg d’exposició), Barcelona, 1988.
• Los años pintados (catàleg d’exposició), Barcelona, 1995.
• Miquel Barceló 1984-1994 (catàleg d’exposició), València, 1995.
• Pavellón español. Exposición Internacional de París, 1937 (catàleg d’exposició), Madrid, 1987.
• Picasso 1905-1906 (catàleg d’exposició), Barcelona, 1992.
• Picasso. Paisatges 1890-1912 (catàleg d’exposició), Barcelona, 1994.
• Rodríguez Aguilera, C.: L’art català contemporani, 1940-1980, Barcelona, Edicions del Cotal, 1982.
• Santos Torroella: Dalí Residente; Dalí época de Madrid; los Putrefactos de Dalí y Lorca, Madrid, 1995.
• Tàpies (Conferències i col·loquis, París Jeu de Paume), París, 1995.
• Tàpies, els anys vuitanta (catàleg d’exposició), Barcelona, 1988.
• Tàpies, el tatuatge i el cos. Papers, cartrons i collages (catàleg d’exposició), Barcelona, 1998.
• Togores. Classicisme i renovació (catàleg d’exposició), Barcelona, 1998.
• Vidal Oliveres, J.: Josep Dalmau, l’aventura per l’art modern, Manresa, 1993.