El mosaic de paviment medieval

El mosaic de paviment, com a tècnica, no s’ha deixat d’utilitzar mai des del món antic fins al món actual. Les característiques dels paviments de l’alta Edat Mitjana, essencialment els geomètrics, dels quals n’hi ha prou exemples tant a França com a Itàlia, anunciaven ja què serien els mosaics pròpiament romànics, però sobretot demostren fins a quin punt l’herència del món antic era important durant aquells segles.

Amb l’aparició de les esglésies cristianes durant l’antiguitat tardana, la tècnica del mosaic (com a decoració de paviments o bé de murs) va trobar un nou camp d’aplicació, al marge de l’ornamentació de cases i de llocs públics. La correspondència i la unitat entre els motius dels paviments de cases i basíliques paleocristianes fan pensar que molt probablement els mateixos artistes treballaven en uns indrets i en els altres.

L’ornamentació del paviment tenia, en època medieval, una certa importància dins de la iconografia i del simbolisme de l’edifici medieval, i això explica sens dubte el gust romànic per la decoració de paviments. Amb més o menys riquesa, segons els mitjans de què es disposava, acompanyava sempre la construcció de l’edifici, i cal comparar-la en aquest sentit amb l’escultura o la pintura monumental. És dins d’aquest marc més ampli de decoració de l’edifici medieval tot sencer on cal situar l’estudi dels paviments, sense oblidar que aquests, pel fet de ser posats «per terra», havien d’obeir a una composició que es pogués descobrir a mesura que els fidels caminaven per l’edifici.

Consideracions preliminars

En l’estudi del mosaic, la manca d’elements conservats –tant pel que fa a les mateixes obres com a la documentació– poques vegades permet d’establir una certa seqüència cronològica o formal. A això, cal afegir-hi la poca atenció que els estudiosos han prestat a aquesta tècnica artística, en comparació, per exemple, d’altres camps de la decoració monumental d’època medieval, com són les pintures murals. Sovint es produeix el cas que, des del punt de vista de la investigació, el mosaic es considera una tècnica pròpia del món antic, i els exemples medievals són d’alguna manera menystinguts. No és d’estranyar, en aquest sentit, que el mosaic antic produït a Catalunya sigui més ben conegut que el medieval.

D’altra banda, si bé en el camp de la pintura mural es pot més o menys agrupar els exemples conservats en diferents tendències estilístiques, els mosaics catalans medievals representen tipus diferents, i no formen un grup coherent. Ni tan sols es troben en una mateixa zona geogràfica. Aquest fet, que tradicionalment s’ha interpretat com un reflex d’un fenomen aïllat, podria ser també indici d’una producció important, d’una gran riquesa plàstica i estilística que ara com ara és encara desconeguda. No en va, i malgrat la recurrent manca de restes, s’accepta que les esglésies altmedievals es decoraven. Per això, no és possible que el mosaic no fos un element més d’aquests programes ornamentals. Potser amb el temps, les intervencions arqueològiques en esglésies del període confirmaran aquesta hipòtesi.

Tot i així, el poc nombre de mosaics medievals que es conserven (que probablement és proporcional a una producció més reduïda durant aquest període, respecte al món antic) ha estat més o menys estudiat, si més no en forma de monografies. Des del punt de vista historiogràfic, l’estudi més clàssic pel que fa a l’antiguitat tardana és el de P. de Palol, que l’any 1961 va publicar una síntesi dels mosaics funeraris, i el 1967, dins la seva obra sobre l’arqueologia cristiana a Espanya, va estudiar tots els paviments d’època cristiana de la península Ibèrica. Jo mateix m’he interessat més tard pels pròpiament medievals.

Època paleocristiana

Els exemples més antics de decoració de paviment de basíliques paleocristianes pertanyen al segle V, i es mostren a vegades com una derivació enriquida de les escoles hispàniques dels segles II i III. Estructurats a partir de plafons, aquests mosaics omplen grans superfícies amb motius principalment geomètrics. A aquest grup d’obres primerenques, que es troba escampat al llarg de la costa mediterrània de la Península, hi devia pertànyer el mosaic de Terrassa. Presidit per un gran cercle amb escates al centre, el paviment de Terrassa, avui situat al davant de l’església romànica de Santa Maria, està format per tot de panells juxtaposats i per temes geomètrics. Aquest mosaic de paviment devia ser comparable al de la basílica d’Elx –datable dins de la segona meitat del segle V–, i als de les basíliques de Mariana (Còrsega) i Hipona, fora de la Península.

D’època més tardana, cap al segle VI, devia ser un altre conjunt de mosaics localitzats sobretot a les illes Balears, que inclou animals simbòlics al costat dels motius geomètrics. Es tracta d’un grup d’obres molt diferents de les trobades a la Península, tant per la iconografia com per la composició dels elements dins del paviment, i denota molts punts de contacte amb les realitzacions de l’Àfrica del Nord i l’Orient, especialment des del punt de vista iconogràfic. Es parla fins i tot de la possible existència, al segle VI, d’una zona artística que geogràficament devia comprendre l’Àfrica del Nord, les illes Balears i l’alt Adriàtic.

Tot i que sembla que a Mallorca i a Menorca hi devien treballar dos tallers diferents, la unitat tècnica, iconogràfica i estilística de les obres conservades fa que siguin englobades dins d’una mateixa tipologia. Les dues tendències dins d’aquest mateix grup es diferenciarien potser per una geometrització més evident en els mosaics mallorquins i per una preferència pels temes i els motius vegetals en els menorquins.

A Mallorca hi ha el paviment de Santa Maria, excepcional per la representació de la vida de Josep, del Paradís i d’Adam i Eva, escenes repartides en quatre o cinc panells consecutius. Sembla que en el mosaic de la basílica de Son Peretó s’hi representava una escena relacionada amb el Paradís, tot i que en aquest cas els motius purament decoratius són molt més abundants.

Les analogies estilístiques són molt més palpables en els exemples de les basíliques de la Illeta del Rei i d’Es Fornàs de Torelló, a Menorca, en els quals trobem els mateixos motius de lleons enfrontats i d’un arbre en forma de xampinyó, així com les vores resoltes amb imitacions d’incrustacions amb pedres precioses. Són paviments comparables des del punt de vista iconogràfic als de les sinagogues jueves orientals.

El mosaic funerari potser era habitual a Catalunya, però en comparació amb la gran tradició que hi havia a l’Àfrica del Nord n’hi ha pocs exemples, i tots ells corresponen a sepulcres cristians d’època tardana. Es tracta de lloses rectangulars que cobrien les tombes, i que generalment estaven decorades amb un epitafi o amb la representació d’un personatge o d’un motiu important, com ara l’anyell del mosaic de la necròpolis suburbana de Tarragona, a la part central. La resta de l’espai estava ocupat per diferents motius decoratius, com ara animals o elements vegetals. Aquest tipus de mosaic funerari s’ha trobat sobretot a les zones litorals, de manera que a Catalunya i terres properes n’hi ha exemples a la basílica de Terrassa, a Sant Cugat del Vallès, a la necròpolis paleocristiana de Tarragona i a les illes Balears. Dels més de deu mosaics trobats a Tarragona, solament es poden esmentar els tres més importants. D’una banda, hi ha els dos que representen el Bon Pastor i l’anyell i, de l’altra, la llosa del sepulcre d’Optimus, potser més antiga que les altres (podria ser del segle IV), en la qual apareix un rostre comparable en estil als de la cúpula del mausoleu de Centcelles. Els mosaics funeraris de les basíliques balears es caracteritzen perquè contenen únicament la inscripció sobre un fons blanc. Tots aquests exemples s’haurien d’incloure dins del marc cronològic dels segles V i VI, excepte el del sepulcre d’Optimus.

Època romànica

Inspirant-se en els mosaics de l’antiguitat tardana conservats localment al final del segle X i el començament del segle XI, tant pel que fa a la tècnica com als motius emprats, es van elaborar en tot el món occidental un bon nombre de paviments. Es tractava d’un fenomen de renaixement del mosaic antic, afavorit per la supervivència d’unes tradicions locals, que seria la base dels mosaics de paviment pròpiament romànics. En aquells indrets en què hi havia hagut una producció més o menys important de mosaics en època paleocristiana –que encara es conservaven– es on fou més palès aquest renaixement: la Gàl·lia, Apúlia, el nord d’Itàlia o, aquí, especialment a Terrassa.

Eren mosaics sobretot geomètrics que podien integrar també temes figurats inspirats igualment en el món antic. Els mosaïcistes medievals, doncs, bevien directament de la font que els proporcionaven els vestigis conservats que tenien ben a prop. Per això, no és d’estranyar que n’arribessin a copiar les fórmules i els motius. El manteniment d’aquesta tècnica durant els segles intermedis n’assegurava la continuïtat, i esdevenia un model d’exemples a l’abast.

L’exemple potser més representatiu –i el més antic– d’aquest moment és el paviment de l’església de Sant Pere de Terrassa. Està estretament lligat al mur retaule que tanca l’absis, motiu pel qual es podria datar al començament del segle XI (Eduard Junyent, per exemple, proposava l’any 1017, data de celebració d’una important reunió a les esglésies d’Ègara). Presenta una estructuració ornamental a partir de motius geomètrics freqüents en els mosaics antics, com són els cercles secants. De fet, es tracta de cercles d’un esperit i d’una tècnica encara antics, tot i que amb característiques pròpies dels mosaics medievals, com ara la seva mateixa situació dins del presbiteri de l’església, o la utilització de colors dominants que es repeteixen al camp i a les sanefes exteriors.

El mosaic romà de l’església de Sant Miquel de Barcelona –actualment dipositat al Museu Arqueològic d’aquesta ciutat– ens porta a un altre fenomen important en la decoració de mosaics a l’època medieval: el reaprofitament de restes antigues. Si com hem vist a l’exemple de Sant Pere de Terrassa, el gust pels motius i per les tècniques del mosaic de paviment antic era present en el món medieval, la reutilització dels vestigis que se’n poguessin conservar no havia de ser un fet estrany. En realitat, en altres camps de la creació artística, especialment pel que fa a la decoració monumental d’esglésies, es veu que el reaprofitament de materials i de peces senceres era més o menys habitual en època preromànica i romànica. El panell de mosaic cosmatesc de la mateixa església de Sant Miquel de Barcelona planteja un altre problema diferent: el transport de les obres d’art com a botí, com les que es van col·locar a les façanes de Sant Marc de Venècia. Se sap que va ser importat de Sicília en un moment indeterminat, i que es tractava d’un panell mural. D’altra banda, són ben coneguts els documents medievals que ressenyen aquest tipus d’importacions fetes pels sobirans catalans. De fet, aquest mosaic no interessa únicament com una obra d’art, sinó també com un document històric i econòmic.

El mosaic que hi havia hagut en el presbiteri de l’església abacial de Santa Maria de Ripoll era ben diferent. Malgrat que actualment només se’n conserven sis petits fragments –quatre al Museu de Ripoll, un a la Col·lecció Rogent de Collbató i un altre al Museu Episcopal de Vic–, ha esdevingut, ara com ara, el millor exemple de mosaic medieval romànic de Catalunya. S’ha d’estudiar a partir de les descripcions fetes al segle passat, sobretot pel pare Villanueva (1806-07) i per Josep Maria Pellicer, que el va dibuixar (1877), i especialment analitzant els elements de comparació. No cal dir que aquestes fonts solament ens aporten una informació relativa, però suficient, per donar una idea de la configuració general del mosaic.

L’espai rectangular encaixat entre els quatre pilars que sostenien el cimbori que cobria el presbiteri de Santa Maria de Ripoll (11 x 9 m) estava totalment cobert per aquest mosaic, envoltat d’una vora amb rombes o quadrats negres sobre fons blanc, que incloïa en l’angle inferior esquerre el mot ARNAL amb tessel·les blanques, que podria haver estat la signatura del mosaïcista, fet freqüent en els mosaics romànics. La part principal del mosaic estava dividida en dos camps per una sanefa transversal formada per elements vegetals i senzilles volutes. A sota, sis dofins de diferents mides, col·locats simètricament, formaven una espècie de lletra M, que es va interpretar com la primera de Maria, a qui està dedicat el temple. En la part superior es desplegava tota una composició d’animals repetits i alternats dins de vint-i-quatre cercles: l’anyell davant d’un arbre de tres branques, un felí traient la llengua amb una serp al darrere, el basilisc, o un ocell al niu defensant-se de l’atac d’un monstre amb cap d’ocell rapinyaire, cos de rèptil i cua de peix.

Aquesta temàtica i la distribució en cercles era coneguda ja en els mosaics de paviment antics, i s’havia fet molt popular en època romànica, sobretot gràcies a la difusió de l’art islàmic (teixits, petits objectes de vori...) i dels bestiaris, especialment durant el segle XII. Un exemple ben conegut, encara que dins de l’àmbit pictòric, es troba a l’església de Santa Maria de Taüll. Els petits fragments de mosaic en opus tessellatum trobats l’any 1965 a Sant Miquel de Guixà són, si més no, el testimoni que hi havia hagut algun tipus de paviment fet amb aquesta tècnica. Són restes molt petites, de les quals no es pot distingir ni el dibuix, fetes amb tessel·les irregulars de colors blanc, negre i vermell; materials de la regió.

Les dues tècniques que els mosaïcistes d’època romànica empraven més habitualment, separadament o conjuntament, en una mateixa obra –com en el cas del mosaic de Ripoll– eren l’opus tessellatum –tal com hem vist en els exemples fins ara esmentats– i l’opus sectile. A Tarragona, el paviment medieval cobreix tot l’espai de l’absis i del presbiteri de la seu i acaba, d’una manera molt regular, a una distància aproximada d’un metre del mur perimetral, a causa de la possible existència anterior d’un banc corregut per als clergues. L’extraordinari estat de conservació, malgrat l’ús continuat que se n’ha fet, el converteix en un dels paviments més vistosos de Catalunya, però curiosament també és un dels menys coneguts i estudiats. La seva datació deu estar lligada a les primeres campanyes de construcció de la catedral (pels voltants de l’any 1171), un cop acabats l’absis i el presbiteri, de manera que caldria situar-se cap als primers anys del segle XIII. S’estructura a partir de sis bandes amb diferents motius geomètrics, principalment octàgons i hexàgons, cercles secants, trenes de dues cordes amb traus petits i grossos, o bé sanefes de quadrats units sobre els angles. Un exemple molt similar de paviment fet en opus sectile, també molt ben conservat, és el de l’església de l’antic monestir de Santa Maria d’Alaó. Ocupa igualment el sòl de l’absis central i el presbiteri, així com el primer tram oriental de la nau principal, espais que estan aixecats respecte al nivell de l’església a causa de l’existència d’una cripta alta, del mateix tipus que la de Cardona. El motiu principal, en aquest cas, són bandes d’anelles no contigües amb franges blanques i vermelles, disposades sobre un fons negre, així com línies de quadrats vermells units per les puntes, sobre fons blanc, i una sanefa de lloses negres desiguals que forma la vora de la part rectangular. Com a element distintiu d’aquest paviment cal esmentar la figura d’un peix negre, també l’opus sectile (plaques).

Es tracta d’un paviment de menys riquesa de materials i d’execució que el de Tarragona, i potser d’una cronologia anterior si es relaciona amb la construcció de l’edifici. No és estrany que en el segle XII, moment de riquesa i d’esplendor del monestir d’Alaó, s’emprengués una obra d’art major com aquesta, feta potser per un taller local que emprava les pedres dures de la regió.

Cal que diferenciem encara un altre tipus de tècnica per pavimentar els sòls que se sap que es va usar durant l’època romànica a diferents indrets d’Europa, sobretot a França i a Itàlia, i que de nou tenia l’origen en el món antic: la incrustació. L’únic exemple conegut a Catalunya, tot i que realment no se sap si hi va ser produït o es tractava d’una importació, és el que es troba a l’església de Cornellà de Conflent, que ornamenta un graó d’accés a la capçalera principal sobreaixecada. La data de reforma del transsepte i la capçalera de l’església de Cornellà de Conflent, dins de la segona meitat del segle XII, són un bon marc de referència per situar aquest fragment.

El paviment de la cripta de la catedral de Vic, descoberta en el decurs de les restauracions dels anys 1941-42 i datable dins del segle XII –moment d’ampliació de la cripta–, és una mostra d’un altre tipus de pavimentació, en aquest cas potser més barat i de realització més fàcil. Es tracta d’un enllosat de pedres de gres, de tall irregular, disposades formant tres conjunts de cercles concèntrics del mateix tipus que els d’Alaó, que estaven disposats un a cada nau i propers a l’altar, tal com mostren les fotografies del moment de la descoberta.

Per acabar, hauríem d’esmentar encara un altre tipus de tècnica de decoració de terres, també més senzilla i popular: els paviments fets amb còdols de riu disposats de cantell sobre un llit de morter, que a Catalunya s’han trobat sobretot a les zones de muntanya, especialment a la regió nord de Lleida i a les valls de Cardós o de Ferrera, entre d’altres. Malgrat que la majoria d’exemples conservats a Catalunya no són segurament d’època romànica, crec que si més no cal esmentar-los, ja que la disposició i els motius que presenten deriven sens dubte dels repertoris medievals que s’han anat veient: composicions de cercles secants, de quadrifolis, amb línies sinuoses, estrelles de sis puntes, o de sis rombes o dos triangles. El paviment més clarament medieval, tot i que no se sap si romànic, és el de la desapareguda església de Santa Coloma de Surri (sobre la Ribera de Cardós). La resta són posteriors a l’època romànica: Besan, Sant Liser de Benante, el Burgal, Sant Feliu d’Àreu (Pallars Sobirà), Sant Andreu de Cassibrós, Sant Martí d’Escalarre, Unarre, Isavarre, Sorpe, Mare de Déu del Roser de Tírvia, o el claustre de Sant Benet de Bages. Tots els exemples mencionats, per la seva derivació dels models romànics, demostren la voluntat dels comanditaris de les esglésies medievals de decorar el terra, fins i tot en aquelles zones situades en llocs més apartats.

El mosaic de l’església de Sant Pere de Terrassa

La primera menció historiogràfica del mosaic de paviment medieval de l’església de Sant Pere de Terrassa és del començament del nostre segle, quan el pare Villanueva en va constatar l’existència, tot i que probablement sempre havia estat visible. Al final del segle XIX, cap al 1896, sembla que s’hi va fer una intervenció per restituir-ne alguns dels elements, de manera que la part original és únicament la zona més oriental, que fa uns 3, 68 per 1, 05 metres. Malgrat la reforma, molt probablement el mosaic de Sant Pere de Terrassa ocupava la part central del presbiteri, sense penetrar en cap de les tres absidioles. L’església de Sant Pere de Terrassa –igual que la veïna de Santa Maria– presenta una estructura romànica, datable del segle XII o del principi del XIII, bastida aprofitant un creuer i una capçalera antics. L’edifici es cobreix amb una volta de canó perpendicular a la seva orientació, i es tanca amb un absis trilobulat que presenta els eixos de cadascuna de les absidioles amb inclinació convergent. És en l’absis principal –que en un moment determinat va ser tapat per un retaule, i que delimita un espai trapezoïdal–, on es va col·locar el mosaic de paviment. A causa d’aquesta reforma de l’absis central, el mosaic es va haver d’adaptar a l’espai que determinava el retaule, com es veurà.

Es tracta d’un paviment en opus tesellatum que dibuixa motius geomètrics realitzat per mitjà de tessel·les petites, bastant regulars i ben tallades, aquesta precisió en el tall fa pensar en una possible reutilització de cubs recuperats d’algun mosaic romà de la zona. Hi domina una gamma de tons terrosos formada únicament pels colors blanc, vermell, groc i negre, així com un to grisos per al fons de la sanefa exterior.

La part central del mosaic s’estructura en filades que alternen cercles i quadrats sobre la punta, dibuixats per línies negres i perfilats en la seva part exterior per una franja amb una filada de tessel·les blanques i dues de grogues, tot plegat sobre el fons vermellós. Les dues figures geomètriques alternades formen a la vegada rectangles amb els dos costats llargs còncaus. Dins de cadascuna de les figures geomètriques hi ha una creu negra, o millor quatre escaires que es toquen per la punta, també rívetejades de manera similar. La vora exterior que tanca el paviment és també d’opus tesellatum, força ampla (d’uns 40 cm), i està constituïda per una franja limitada per dues línies blanques dentades sobre fons negre a les vores, i una sanefa interior de cercles secants que inscriuen un petit motiu semblant a una flor. Els quadripètals que configuren els cercles secants tenen una franja interior vermella, i a continuació tres més (groga, blanca i negra) de concèntriques; igual que en el camp central, la sanefa de cercles secants origina en aquest cas uns quadrats amb els costats curvilinis, dins dels quals hi ha el motiu blanc i vermell.

El mur retaule que tanca l’absis central s’estructura a partir de dues fileres de nínxols com a decoració arquitectònica, dins dels quals es representen figures: les dels dos nínxols superiors sembla que són Jesucrist i sant Pere, mentre que a sota apareixen els símbols dels quatre evangelistes. El conjunt s’acompanya d’àngels i de serafins, tot i que sembla que a sota hi havia hagut alguna escena que actualment s’ha perdut i que solament es coneix per dibuixos. Es tracta de pintures murals amb certs elements encara de caire antic que s’han d’incloure dins de la primera producció en època romànica, juntament amb exemples com els de Marmellar, Olèrdola o Campdevànol, fet que porta a situar-los en una data propera al segle X. El moment de la consagració de l’església veïna de Santa Maria, i de la mateixa reforma de Sant Pere, l’any 1017, ofereix un bon punt de partida.

Per situar cronològicament el mosaic de Sant Pere de Terrassa s’ha de tenir en compte, tal com s’ha dit, el retaule que es va col·locar després d’haver construït la capçalera, i que va determinar la decoració del paviment de l’absidiola principal. La sanefa que delimita tot el mosaic s’adapta perfectament a l’espai, i les prospeccions realitzades els anys setanta d’aquest segle així com els treballs de restauració dirigits per l’arquitecte Jordi Ambrós han demostrat que més enllà del retaule no hi ha indicis que aquest continués, per la qual cosa cal suposar que va ser fet posteriorment o, a tot estirar, contemporàniament. D’altra banda, els contraforts moderns que es van haver de fer per consolidar el conjunt arquitectònic, malauradament, avui impedeixen constatar si els angles del mosaic coincideixen amb els dels murs de l’absis. Així, si es té en compte que la capçalera de Sant Pere de Terrassa és ben probablement contemporània a la de Santa Maria, que totes dues es poden situar en el període preromànic, i que el retaule podria datar-se del voltant del final del segle X o l’inici de l’XI, s’hauria d’establir aquesta cronologia com a punt de partida per a la datació del mosaic.

Per l’aspecte, el mosaic de paviment de Sant Pere de Terrassa no s’allunya gaire dels mosaics antics de producció local, que en època medieval eren prou coneguts, i tan sols la perfecta concordança amb el mur retaule i la limitada paleta de colors emprada asseguren que es tracta pròpiament d’un paviment d’època romànica. Hom es troba, doncs, davant d’un bon exemple de la producció mosaïcista d’època altmedieval que, sense oblidar del tot el treball antic, introdueix ja nous elements propis del repertori decoratiu romànic. En aquest sentit, s’ha de situar a partir dels darrers anys del segle X i el principi de l’XI, en un context de renaixement en el món occidental de la tècnica del mosaic de paviment, que de fet no s’havia perdut del tot, ja que el món paleocristià l’havia mantinguda. És ben palès que les característiques tècniques i el nivell decoratiu dels paviments de l’alta edat mitjana, essencialment geomètrics, dels quals existeixen prou exemplars tant a França com a Itàlia, anuncien ja el que serien els mosaics pròpiament romànics, però sobretot demostren fins a quin punt l’herència del món antic fou important durant aquells segles.

El mosaic de Terrassa utilitza motius geomètrics molt freqüents en els mosaics antics, i la seva tècnica sembla encara antiga. Alhora, però, mostra les característiques de mosaics medievals com els que es poden trobar a Orleans, Acqui o Verona: el lloc que ocupa, el presbiteri de l’església, i la utilització de tres colors dominants que es repeteixen al camp i les sanefes. Si s’accepta la datació proposada, el mosaic de Sant Pere devia haver tingut una gran importància en la formació del mosaic romànic a casa nostra, sobretot en llocs en què, com a Terrassa, la tradició local era més o menys forta. Per altra banda, i a més de constatar aquesta continuïtat entre el món antic i l’època medieval (que, així mateix, es manifesta també en l’arquitectura i la pintura de les tres esglésies egarenques), el mosaic de Sant Pere de Terrassa és una de les poques mostres que permeten conèixer la decoració policroma del primer art romànic.

Bibliografia

  • Alavedra, S.: Les obres de restauració de l’església parroquial de Sant Pere de Terrassa a final del segle XIX, Terrassa, 1978.
  • Ambròs i Monsonís, J.: Església de Sant Pere d’Egara (Terrassa). Obres de restauració, octubre 1975-juny 1976, (dactilografiat), Barcelona, 1976.
  • Balil, A.: «El mosaico romano de la iglesia de San Miguel», dins Cuadernos de Arqueología e Historia de la Ciudad, vol. I, 1960, pàg.21-74.
  • Barral i Altet, X.: «Els mosaics medievals de Ripoll i de Cuixà», dins Scriptorium Populeti, IV, Abadia de Poblet, 1971.
  • Barral i Altet, X.: «Les mosaïques de l’ancien siège épiscopal d’Egara (Terrassa), en Catalogne», dins La mosaïque gréco-romaine II, Actes du Iie Colloque International pour l’Étude de la Mosaïque Antique, Viena del Delfinat, 1971 (París, 1975), pàg.241-258.
  • Barral i Altet, X.: «Les debuts de la mosaïque de pavement romane dans del sud de la France et en Catalogne», dins Les Cahiers de Saint-Michel de Cuxa, vol. III, 1972, pàg.117-130.
  • Barral i Altet, X.: «Le passage de la mosaïque de pavement antique à la mosaïque de pavement médiévale en Occident. Travaux récents et nouveaux problèmes», dins BullAIEMA, vol. V, 1973, pàg.189-196.
  • Barral i Altet, X.: Les mosaïques romaines et médiévales de la regio Laietana (Barcelone et ses environs), Universitat de Barcelona, Instituto de Arqueología y Prehistoria, 1978.
  • Barral i Altet, X.: La catedral romànica de Vic, Barcelona, 1979.
  • Barral i Altet, X.: Els mosaics de paviment medievals a Catalunya, Barcelona, Artestudi, col·lecció d’art romànic, núm.10, Barcelona, 1979.
  • Barral i Altet, X. ; Manent, R.: L’arqueologia a Catalunya, Barcelona, Edicions Destino, 1989.
  • Batlle, P: «El paviment de la catedral de Tarragona», dins XVII Assemblea Intercomarcal d’Estudiosos, Santa Coloma de Queralt, 1973.
  • Durliat, Marcel: «Actualité des mosaïques de pavement romanes du sud-ouest de la France et de la Catalogne», dins Bulletin Monumental, vol. CXXIX, 1971, pàg.265-271.
  • Junyent, E.: «La cripta romànica de la catedral de Vic», dins Anuario de Estudios Medievales, vol. III, 1966, pàg.91-109.
  • Lampérez y Romea, V.: Historia de la arquitectura cristiana española en la Edad Media, vol. I, Madrid, 1908, pàg.405-406.
  • Palol, P. de: Arqueología cristiana de la España romana. Siglos IV-VI, Madrid-Valladolid, 1967.
  • Pellicer y Pagès, J. M.: Santa Maria del monasterio de Ripoll, Mataró, 1888.
  • Puig i Cadafalch, J. ; Falguera, A. de; Godayy Casals J.: L’arquitectura romànica a Catalunya, vol. II, Barcelona, 1911, pàg.572– 573.
  • Roma a Catalunya, Barcelona.1992.