Les dimensions de la Unió Soviètica en feien el país més gran del món, tot ocupant gairebé la vuitena part de la superfície emergida del planeta; aquesta immensitat no es reflecteix en la seva població, uns 145 milions d’habitants, amb una relativa homogeneïtat ètnica, ja que d’aquests habitants es declaren nacionalment i lingüísticament russos prop del 82%.
La gran varietat nacional de Rússia ha condicionat tradicionalment la cultura russa, avesada a combatre, assimilar i conviure amb cultures diferents, que han acabat influint poderosament en la formació de la pròpia nació. Tanmateix, els més de vint-i-cinc milions de ciutadans de l’Estat rus que formen les minories nacionals presenten una varietat sorprenent, tant en les seves característiques culturals com en la seva situació geogràfica. Alguns dels grups minoritaris, com els jueus, els ucraïnesos o els gitanos, es troben escampats per tot el territori rus; d’altres, especialment a Sibèria, poden estendre’s per grans extensions territorials, malgrat que de vegades amb prou feines se’n comptabilitzen alguns milers; finalment, als Urals i, sobretot, al Caucas nord, es concentren nombrosos grups nacionals d’una intensa vitalitat cultural i demogràfica.
La manera amb què Rússia s’enfronta a la seva pròpia realitat nacional ha anat condicionant l’evolució històrica de l’Estat. Si, sota els tsars, Rússia era coneguda com una “presó de pobles”, la revolució soviètica va voler fer front a les diversitats nacionals amb una barreja desigual de respecte cap a les minories i repressió cap a qualsevol amenaça a la cohesió de l’Estat. La Unió Soviètica va desenvolupar un sistema d’administracions autonòmiques en diversos graus d’autogovern, un sistema que ha heretat l’actual Estat rus, sorgit l’any 1991. En l’actualitat, a Rússia hi ha 20 repúbliques autònomes, una regió ( oblast) autònoma i deu districtes ( okrugi) autònoms; en aquests vint-i-un territoris, hi viuen una mica més de la meitat dels ciutadans russos que declaren com a pròpia una nacionalitat ( natsionalnost) diferent de la russa. La vitalitat d’aquests pobles també és força diversa; si els pobles caucàsics i part dels uràlics, especialment els islàmics, presenten un fort dinamisme demogràfic i una alta consciència reivindicativa, els pobles xamanistes i budistes de Sibèria, el nord i l’Extrem Orient mostren signes clars de decadència demogràfica i d’aculturació que fan témer seriosament per la seva supervivència.
Els siberians, pobles amenaçats
A les immenses extensions del nord i de l’est de Rússia, més enllà de les grans ciutats que configuren el poder polític i la dinàmica econòmica de les seves regions, es poden trobar nombrosos pobles no russos que sobreviuen a la força assimiladora de l’Estat i d’un món cada vegada més uniformitzat. Es tracta de pobles de tradició caçadora, recol·lectora i ramadera, culturalment xamanistes si bé amb fortes influències cristianes, islàmiques i budistes. Alguns d’aquests pobles, com ara els iacuts i els buriats, són relativament nombrosos (a cadascun d’ells pertanyen alguns centenars de milers de persones) i han pogut mantenir estructures culturals i fins i tot polítiques relativament estables. D’altres pobles formen allò que estadísticament s’anomena “pobles del Nord, Sibèria i l’Extrem Orient”; en total no arriben a les 200.000 persones. Entre aquests hi ha els samoiedes o nentsi, uns trenta-cinc mil, que juntament amb els ostiacs o khanti, uns vint-icinc mil, poblen el nord de Rússia. Un altre grup, el formen els tungusos o evenki, uns trenta mil, ramaders estesos per la immensa superfície de Sibèria; amb pobles afins, constitueixen els principals guardians d’unes tradicions culturals ancestrals i úniques. Altres pobles presenten una herència encara més antiga: són els anomenats paleoasiàtics, com els txuktxi o els koriaks, o els inuits (amb prou feines dos milers a Rússia), testimoni vivent de migracions transcontinentals molt antigues.
Alguns d’aquests pobles presenten un passat gloriós i havien contribuït a les grans invasions que, en l’edat mitjana, havien atemorit Àsia i Europa. Els antropòlegs del segle XX, en estudiar-los, han aportat respostes a moltes incògnites de l’evolució cultural de la humanitat. Els soviètics els van donar un cert grau d’autonomia i de protecció, com també una gramàtica, una premsa i una limitada educació pel que fa a les seves llengües. Però la crisi econòmica i social que viu Rússia ha provocat la marginació de les regions més apartades del país i un creixent desinterès cap a la protecció de les minories nacionals. Els pobles aborígens de Rússia, privats de mitjans moderns de supervivència i amb les seves estructures socials tradicionals destruïdes, han de fer front a un futur incert. De fet, el mateix que han viscut, amb anterioritat, els pobles aborígens de la resta del món (vegeu el mapa Els pobles indígenes en el món actual).
Txetxènia, una rebel·lia secular
Al desembre del 1994 el president rus, Boris Jelcin, va enviar les tropes de l’exèrcit rus a ocupar la regió autònoma de Txetxènia, on el líder nacionalista Dzokhar Dudajev havia proclamat la independència l’any 1991, i on s’havien produït greus enfrontaments des de llavors entre els independentistes i els partidaris de Moscou. La primera guerra de Txetxènia va acabar al juliol del 1996, quan els rebels txetxens van reprendre Grozni, la capital, i van forçar un acord amb les autoritats russes que preveia la retirada de l’exèrcit i la convocatòria d’un referèndum per als anys següents. Tanmateix, l’octubre del 1999, el Kremlin va tornar a enviar l’exèrcit contra la regió rebel. El nou president, Aslan Maskhadov (Dudajev havia mort durant la primera fase de la guerra) hagué de fugir i s’inicià, com cinc anys enrere, una forta resistència des de les muntanyes, que tindria un tràgic ressò en accions terroristes a l’interior de les ciutats russes. Tanmateix, a diferència de la primera fase de la guerra i malgrat els abusos continuats de les tropes russes, l’ocupació de Txetxènia es va anar consolidant i la resistència es va anar dispersant i reculant, al mateix temps que s’inicià una difícil recuperació.
La resistència dels txetxens, però, no era un fet recent. Als segles XVIII i XIX hi havia hagut fortes guerres en què els soldats russos s’enfrontaven als “muntanyencs”, com ha quedat a bastament reflectit en la literatura russa. L’Estat soviètic va donar identitat nacional i autonomia als diferents pobles caucàsics segons la llengua que parlaven (txetxens, ingúixos, ossets, etc.), trencant així una noció tradicional de col·lectivitat nord-caucàsica caracteritzada per la religió islàmica i per l’enfrontament a l’exèrcit rus. Tanmateix, el fet recent que va marcar més la consciència txetxena va ser la deportació massiva que va sofrir aquest poble l’any 1944. Amb altres comunitats, els txetxens van ser obligats per Stalin a abandonar la terra que els era pròpia i instal·lar-se a l’Àsia central, en un trasllat en què va morir un terç de la població txetxena. Fins el 1957 no els va ser permès tornar al seu lloc d’origen. Una història difícil per a un poble que, potser, encara no ha viscut l’última mostra de la seva rebel·lia.