La riquesa cultural d’Europa constitueix una de les seves característiques de marca, però difícilment pot quedar reflectida en aquest mapa, que indica l’origen dels ciutadans dels diversos estats que constitueixen la Unió Europea (UE) el 2004, amb dades procedents dels censos oficials elaborats el 2001. Les limitacions informatives són efecte de decisions polítiques que impedeixen tenir dades sobre els trets ètnics dels habitants de la UE, al contrari del que s’esdevé correntment als Estats Units d’Amèrica (vegeu el mapa La diversitat cultural als Estats Units d'Amèrica), i són conseqüència també d’una normativa estadística que no permet conèixer el nombre de fills dels ciutadans estrangers, com tampoc el grau d’integració.
Aquestes limitacions s’han convertit, doncs, en un fre que impedeix arribar a fons quan tractem del tema de la diversitat cultural europea. Només es pot afirmar, genèricament, que la història dels pobles europeus (vegeu el mapa Els pobles europeus) està plena d’enfrontaments, expansions i replegaments, però també d’unes expressions artístiques, científiques, ètiques i religioses que configuren la denominada cultura europea. Aquest fet tan complex és reforçat encara per la pluralitat d’orígens, de costums, d’identitats, de llengües... Tot això fa que la diversitat cultural europea sigui vastíssima. Tanmateix, si es compara la varietat lingüística d’Europa, un dels elements més evidents de la diversitat cultural, amb la dels altres continents, ens adonem que, en termes absoluts i amb diferència, la primera és més reduïda, a causa, probablement, de les pressions territorials i les tensions polítiques internes que s’hi han produït els darrers segles (vegeu el mapa Els Estats).
D’altra banda, a la UE ha augmentat, de manera rellevant en el transcurs dels últims decennis, el nombre d’estrangers provinents d’altres continents. Tots ells hi han introduït, d’alguna manera, les respectives cultures, si bé no es disposa de dades precises que permetin valorar el significat o el volum d’aquestes aportacions. Dóna indicis de la importància del fenomen –i tan sols fent referència a la immigració dels darrers anys–, el fet que mentre a Luxemburg els nouvinguts representen més del 37%, al Regne Unit i a Alemanya els percentatges se situen al voltant del 9% de la població total. A l’altre extrem hi ha Bèlgica, l’Estat de la UE amb un percentatge d’estrangers extracomunitaris inferior a l’1%, seguida de Grècia i Finlàndia que se situen entre l’1% i el 2%. En xifres absolutes, Alemanya és l’Estat amb més estrangers, per sobre del set milions, seguida del Regne Unit, amb prop de cinc, i de França, que en té més de quatre. L’Estat espanyol destaca per la immigració procedent de l’Amèrica Llatina.
Quant a l’origen de la població estrangera de la UE provinent dels països europeus que no en són membres, la informació censal no és prou uniforme per a poder establir-ne una tipologia, tot i que cal destacar-ne el percentatge elevat de ciutadans procedents dels antics estats comunistes de l’Europa central (vegeu el mapa Londres, metròpoli multicultural).
Les polítiques restrictives de la immigració, tot i que no són ben homogènies entre els diversos estats (vegeu el mapa Les polítiques migratòries), tendeixen a homogeneïtzar la ciutadania europea a través de la progressiva concessió del dret de vot –tant per a les eleccions locals com al Parlament Europeu– a tots els ciutadans de la UE.
Les llengües europees
En qualsevol societat existeixen molts tipus de marcadors culturals, com el folklore, la literatura, la gastronomia, la pertinença a una determinada classe social, l’adscripció religiosa, uns valors ètics definits i tants d’altres que, a escala mundial, han quedat reflectits al llarg d’aquest Atles. El fet lingüístic, però, permet una anàlisi força clara, encara que la relació entre llengua i cultura no sigui exacta, i encara menys exclusiva. Per exemple, l’actual cultura i identitat irlandeses s’expressen majoritàriament en anglès, la cultura andalusa o la cultura bavaresa s’expressen, respectivament, en les mateixes llengües que altres pobles amb identitats culturals relativament distants.
El CIEMEN, entitat cultural de caràcter internacional, establerta a Milà des del 1976 i a Barcelona des del 1978, entre altres activitats informatives i pedagògiques ha publicat un mapa de les llengües d’Europa que mostra un dels aspectes de la diversitat lingüisticocultural europea, especialment interessant pel que fa a les llengües dites minoritàries.
La “Unió en la Diversitat”
La Unió Europea fonamenta la seva identitat, com han deixat palès els redactors de la Constitució Europea, en el principi: “Unió en la Diversitat”. A partir d’això, la Unió Europea es vol configurar com a garant privilegiat de les diverses cultures i llengües que s’hi manifesten; vol ser, en definitiva, un model de convivència i respecte de tots els ciutadans i pobles que en formen part, tot integrant a la vegada els qui provenen d’altres indrets del nostre planeta i opten per establir-s’hi. L’adopció d’un principi tan en sintonia amb l’anomenada nova generació dels drets humans no queda, però, prou reflectida en les lleis i les actituds polítiques vigents de molts estats, sigui en el terreny governamental sigui en el de la societat civil. Persisteixen les discriminacions i la por del “diferent”. Però l’objectiu manifestat amb l’adopció del principi esmentat genera energies per a pensar que el que s’anuncia en l’expressió “Unió en la Diversitat” es convertirà en una dinàmica irreversible de progrés humà.
Les identitats transnacionals
Les migracions contemporànies han convertit la UE en terra d’acollida de molts africans (magribins, sobretot), asiàtics (pakistanesos i kurds, especialment) i llatinoamericans, a més d’altres europeus (vegeu el mapa Les noves migracions). Els avatars dels camins de la migració, moltes vegades il·legal i sotmesa a l’explotació de màfies internacionals, fan l’itinerari dels immigrats a la UE força complicat. Algunes ciutats mediterrànies solen ser la primera etapa d’una migració que cerca la residència definitiva a les grans metròpolis de l’Europa central o atlàntica. Així, cada dia més, es troben persones nascudes fora de la UE que conserven alguns trets culturals del seu origen, que han adoptat costums d’un Estat determinat, sobretot la seva llengua oficial, i n’han adquirit una altra en un nou país de residència, amb els seus respectius hàbits i costums: són els nous migrants transnacionals a la força que comencen a configurar una nova cultura híbrida a Europa.