El cens dels Estats Units proporciona retrats concrets de la població americana en una data o en un període determinat, com també les tendències i els canvis que s’hi donen en el temps des de l’any 1970. Les dades que ofereix constitueixen un fons per als programes socials i la representació política, de manera que també han generat debats sobre la precisió aplicada alhora d’incloure-hi els immigrants il·legals o els indigents urbans.
La població d’origen hispànic es concentra a Texas, Califòrnia i el sud-oest, fet que recorda l’apropiació per part dels Estats Units d’aquestes terres de Mèxic. Aquesta població d’origen europeu i indígena s’ha incrementat espectacularment des del 1965 amb immigrants, legals i il·legals, de Mèxic i de l’Amèrica Central i del Sud; al voltant de Chicago viuen més d’1 milió d’americans d’origen mexicà. En aquesta categoria, també s’hi inclouen els porto-riquenys –que s’han desplaçat cap al nord-est–, els dominicans a Nova York i els cubans al sud de Florida amb diverses identitats racials.
Els Estats Units van comprar Alaska el 1867, i es van annexar Hawaii el 1898. Alaska encara és la terra dels esquimals i els aleutes. Una presència similar d’americans nadius és evident una mica arreu, excepte a Oklahoma, que havia estat “territori indi”, i al sud-oest. A Hawaii, els blancs, els hispans i els asiàtics han creat un món multicultural, malgrat els conflictes sobre la terra i la cultura que s’han plantejat amb hawaians nadius.
Els barris xinesos i els enclavaments japonesos sorgiren al segle XIX, a l’oest. Actualment, entre els americans d’origen asiàtic també s’hi inclouen coreans, tailandesos, indoxinesos, els procedents del sud d’Àsia, i filipins, en ciutats i barris de classe mitjana situats al voltant de la concentració urbana.
Els americans d’origen africà representen els descendents dels esclaus que es van deportar als Estats Units entre el 1609 i el 1808. Molts americans d’origen africà es mantenen a les plantacions del sud, però després del 1910 n’hi va haver d’altres que van migrar cap als centres industrials urbans del nord, el Midwest i Califòrnia.
La categoria “blanc” reflecteix no solament els primers colonitzadors anglesos, sinó també atributs culturals, entre els quals el protestantisme i la llengua anglesa.
De fet, tot plegat sembla que pot indicar que la realitat del país es troba més enllà de les velles classificacions emprades per a expressar les interaccions i identitats quotidianes de molts americans. Un país on l’any 2035 només el 49% dels nens podran ser considerats “blancs” en una nació de minories.
Els vells immigrants i els nous
La majoria de nord-americans aprenen que els Estats Units són una “nació d’immigrants” a l’escola, o bé quan s’estudia per als exàmens de ciutadania. Però les diferències en el temps i els moviments han influït de manera crítica en les categories de raça, identitat i poder, amb una interrupció especialment significativa entre la dècada del 1920 i la del 1960, en què es van separar els americans “ètnics” dels “immigrants”.
Tot i que els primers immigrants van travessar l’estret de Bering fa 30.000 anys, els colonitzadors van relegar aquests americans nadius a una categoria subordinada racialment. Actualment, molts americans nadius tenen una identitat dual, amb drets dins les tribus i les reserves alhora que viuen en una societat multicultural.
El colonialisme dels segles XVII i XVIII va establir una identitat europea, de gent blanca del nord, per als Estats Units, i va negar als esclaus africans la majoria dels drets humans. Malgrat la independència, la guerra civil i l’emancipació, la categoria “negre” es va convertir en una categoria dominada que feia que es tanquessin a la presó tots aquells que tinguessin qualsevol avantpassat negre. Però aquesta població negra era anterior a molts dels blancs europeus. Altres immigrants de l’època colonial es van convertir en minories a partir de l’annexió dels Estats Units, inclosos els criolls francesos i els cajuns a Louisiana, els mexicans de Texas i Califòrnia, i els porto-riquenys.
Generalment, el terme “vells immigrants” fa referència als europeus que van arribar als Estats Units entre el 1830 i el 1920. Les famílies originàries de la Gran Bretanya, Irlanda, Alemanya i Escandinàvia es van enfrontar entre elles per divisions de classe i de poder, tot i que es mostraven unides quan consideraven que calia denigrar els negres per mantenir el seu estatus. També es van crear tensions arran de l’arribada posterior d’immigrants de l’Europa del sud i de l’est, malgrat el fet que pertanyien a la mateixa fe. Els xinesos i els japonesos van arribar a l’oest al segle XIX, però el seu estatus estava estretament controlat i racialitzat, perquè es preparava el terreny per a la posterior exclusió (dels xinesos) o l’internament (dels japonesos).
El nativisme posterior a la Primera Guerra Mundial va restringir la immigració i va afavorir els europeus del nord. Des del 1920 fins al 1960, els nord-americans blancs van esdevenir “ètnics” mesclats, tot i que la raça es mantenia com una barrera.
Però a la dècada del 1960 els grups procedents d’altres hemisferis van passar a ser majoritaris. Milions de persones van arribar d’Àsia i l’Amèrica Llatina, entre elles 850.000 xinesos (del 1965 al 1990), i més d’un milió de sud-asiàtics. Els llatins també van augmentar en nombre (superaven els americans d’origen africà) i diversitat. A més, es valora que els immigrants il·legals poden ser més de 8 milions.
Actualment, la immigració transnacional estableix noves connexions entre la família, els mitjans de comunicació, Internet i el transport, i crea ciutats on els grups assimilats i els “hibriditzats” es donen empentes amb els nouvinguts. Les identitats emergents del sud també desafien la categoria “blanc” com a minoria en una nació postracial.