El somni de Los Angeles, la segona ciutat més gran dels Estats Units, ha atret gent diversa pel que fa als orígens, les creences i els estils de vida. La ciutat es diferencia de Nova York quant a la història, la localització, la forma i el significat (vegeu el mapa Nova York, metròpoli multicultural). Fundada pels espanyols fa una mica més de dos segles, el seu primer creixement va arribar amb la migració americana. L’Amèrica Llatina i el cercle del Pacífic han estat predominants en la immigració, tot i que Los Angeles és també la ciutat persa més gran de fora de l’Iran. A Los Angeles, la diversitat no es tradueix en carrers atapeïts de gent, sinó en urbanitzacions esteses al llarg de les moltes autopistes que hi ha més enllà de la metròpoli. Tot i que es mantenen les marques territorials i els grups ètnics, el gran Los Angeles també inclou barris de llatins, blancs i asiàtics, i hi ha moltes àrees en què les procedències es barregen, però que encara es troben dividides per la classe social.
Fins i tot sense tenir en compte els barris que s’estenen al llarg de 80 km, el mapa mostra la integració i les variacions segons l’àrea. Els llatins, sobretot americans d’origen mexicà, dominen a l’est, tot i que estan augmentant al sud, que abans era negre. Al centre de la ciutat, revitalitzat, s’hi inclouen el barri xinès i el barri japonès. Els blancs dominen els barris de classe alta, com els de Brentwood i Beverly Hills, i les àrees de classe mitjana a San Fernando Valley (on queden grups d’americans d’origen mexicà). Però pel que fa a les diverses històries la qüestió és encara més complexa.
El terme “espanyol” s’ha fet servir per a evocar la ciutat de Los Angeles colonial, tot i que els mites sobre la ciutat sovint passen per alt els indis, els americans africans i els criolls que van crear la ciutat abans que Califòrnia s’unís als Estats Units a la dècada del 1850. Els parlants d’espanyol a Los Angeles potser eren 2.000 al principi del segle XX. Des del 1965 aquesta xifra ha augmentat en milions de persones amb la immigració mexicana, la legal i també la il·legal. Molts migrants de l’Amèrica Central fan que la “llatinitat” sigui més diversa.
Els americans asiàtics també han crescut en nombre i diversitat des del 1965, i han format nous barris coreans i tailandesos, grups filipins i riques zones integrades.
Els grups més grans d’americans africans de South Central es van desenvolupar al segle XX. Exclosos del somni de Los Angeles, fins i tot en el seu boom industrial, la segregació negra desafia els nous immigrants i, alhora, fomenta els aldarulls urbans, com els del 1965 i el 1992.
D’altra banda, els blancs es troben dividits per la classe: els rics posseeixen els turons i les platges i la classe mitjana s’estén fora de les autopistes. Los Angeles també té conegudes àrees de població gai.
La imatge de Los Angeles
Si bé la ciutat de Nova York és considerada el centre americà de la cultura mundial, cal considerar, en canvi, que Los Angeles inclou Hollywood. Estrelles del cinema i de la televisió, directors, guionistes i tècnics viuen a Bel Air, Malibú, Beverly Hills i els Canyons suburbans, però alhora apareixen en les pantalles d’arreu del món. Així, Hollywood sovint utilitza Los Angeles com a doble d’Amèrica. El cinema de Hollywood s’ha representat i interpretat amb la idea d’un públic nord-americà predominantment blanc, fins i tot passant per alt les diverses ètnies i classes socials en un Los Angeles brillant i luxós. Per a poder presenciar el canvi i la diversitat en el Hollywood “real”, encara cal esperar.
A Hollywood, els americans nadius de Califòrnia no solament van perdre les terres que els pertanyien sinó també la representació cultural, atès que el western homogeneïtzava la majoria d’indis com a genets de les Grans Planes (amb papers interpretats per actors que no eren indis). Als asiàtics, els va passar el mateix; les productores utilitzaven el barri japonès i el barri xinès com a marc dels actors d’origen europeu. Els cineastes americans d’origen asiàtic més joves han ofert una perspectiva diferent, per exemple amb Yellow (1998), orientada al públic juvenil, o la suburbana Better Luck Tomorrow (2003). Cineastes asiàtics com Jackie Chan també han reflectit la ciutat diversa.
John Singleton ha mostrat els problemes del gueto i les aspiracions de la classe mitjana negra a Boyz N’the Hood (1991) i Baby Boy (2001). Els personatges del novel·lista Walter Moseley també van revisar la història de Los Angeles negra a Devil in a Blue Dress (1995).
Al vell Hollywood, els actors mexicans feien més de personatges exòtics que de locals per als productors. Born in East LA (1987) va ser una important revisió còmica de les fronteres i les identitats, també explorades en la tràgica El Norte (1984), de Gregorio Nava. Edward Olmos va fomentar igualment pel·lícules sobre els llatins amb American Me (1982) i Mi Familia (1995).
Les produccions de Hollywood també han mostrat i descrit la destrucció urbana causada per diversos agents naturals, com ara terratrèmols, volcans i pluges d’insectes. D’altra banda, la molesta Falling Down (1993) tractava d’un home blanc de classe mitjana autodestructiu que s’enfronta als americans africans, els coreans i els hispans a Los Angeles. La futurista Blade Runner (1982) mostra una ciutat fosca, la llengua de la qual barreja l’espanyol, el japonès i l’anglès. En les ciutats imaginàries ressonaven les imatges dels aldarulls que van succeir el 1992 a Los Angeles després que un jurat deixés en llibertat els policies blancs acusats d’apallissar un conductor negre. Hi ha molts mitjans de comunicació que no expliquen la complexitat de Los Angeles, i mostren més els conflictes entre les comunitats blanques i negres que no pas la ciutat multicultural que és, com tampoc no parlen de les divisions, les necessitats i les esperances que li corresponen.