Alguns dels avenços de la cirurgia i la medicina catalanes del segle de la Il·lustració van tenir una certa irradiació a Europa, a l’Amèrica Hispànica i a les illes del Pacífic i la costa de la Xina. I això a desgrat de la supressió, a partir del 1714, de vuit universitats de la corona catalanoaragonesa, que havia decidit la monarquia borbònica guanyadora de la guerra de Successió.
L’expedició filantròpica de la vacuna (1803-1810)
Pere Virgili (Vilallonga del Camp, 1699 – Barcelona, 1776), va aprendre l’art de la cirurgia a Tarragona, amb Gabriel Riera i, després, estudià medicina a les universitats de Montpeller i París. El 1743 publicà Sur une bronchotomie faite avec succès. El 1748, el govern de la monarquia hispànica li encarregà la fundació d’un centre universitari de primera categoria a la ciutat que tenia el monopoli del comerç amb Amèrica, el Col·legi de Cirurgia de Cadis, que era el primer que s’organitzava al sud dels Pirineus. El 1760 aconseguí la creació d’un segon centre d’ensenyament superior de les noves tècniques quirúrgiques: el Col·legi de Cirurgia de Barcelona.
Virgili formà uns deixebles catalans molt eficaços, entre els quals hi havia Antoni de Gimbernat, Josep Queraltó, Francesc Argerich i Andreu Muntaner.
Gimbernat
Antoni de Gimbernat (Cambrils, 1734 – Madrid, 1816) estudià a Cervera i a Cadis, amb Virgili. Després de treballar com a director al Col·legi de Cirurgia i a l’Hospital de la Santa Creu de Barcelona, fou comissionat per fer recerca, juntament amb Marià Ribes, a París, Londres, Edimburg i Amsterdam. A Londres ideà una tècnica quirúrgica que actua sobre una fibra muscular i que des d’aleshores és coneguda arreu del món com a operació de Gimbernat, lligament de Gimbernat. El 1778, Gimbernat i Ribes van rebre l’encàrrec de crear a Madrid un nou Col·legi de Cirurgia. El 1793 publicà Nuevo método de operar en la hernia crural, un text que es va traduir i publicar en tres llengües: francès, anglès i alemany. El 1799 aconseguí la unificació dels estudis de medicina i cirurgia (per bé que aquesta decisió tardà molt a dur-se a la pràctica).
Queraltó
Josep Queraltó (Sant Martí Sarroca, ~ 1750 – Madrid, 1805) estudià a Barcelona i esdevingué metge militar de l’exèrcit espanyol. Com a tal va treballar a Alger (1775) i a partir del 1776 dirigí l’hospital militar del nou virregnat de Buenos Aires o del Riu de la Plata. El 1800 fou encarregat de dirigir un estudi epidemiològic sobre la febre groga a Andalusia.
Argerich
Francesc Argerich (les Pallargues, 1721 – ?, ~ 1785) estudià medicina, arribà a ser sotsdirector del Col·legi de Cirurgia de Cadis, fundat i dirigit per Pere Virgili, i després fou destinat com a metge militar a Buenos Aires, la capital del virregnat del Riu de la Plata. El seu fill, Cosme Argerich (Buenos Aires, 1758 – 1820) estudià per suggeriment del pare a la Universitat de Cervera, i, de tornada a Buenos Aires, participà en la Revolució de Maig del 1810 i en la formació de la nova facultat de Medicina i Cirurgia de Buenos Aires (1812). El seu net, Francesc-Cosme Argerich i Martí (Barcelona, 1784 – Montevideo, 1846) és considerat fundador de l’Escola mèdica argentina.
Muntaner
Andreu Muntaner i Virgili (Falset, 1740 – ?, ?), format al Col·legi de Cirurgia de Cadis, esdevingué metge de la Marina espanyola, i molt aviat fou destinat a Mèxic. Se’l considera iniciador –amb molts entrebancs burocràtics– de l’organització, vers el 1768, del Col·legi de Cirurgia de Ciutat de Mèxic (que seria el tercer de les Espanyes, després dels de Cadis i Barcelona).
La volta al món d’uns metges vacunadors
La introducció de les vacunes al regne de les Espanyes, i en concret de la vacuna contra la verola, es va fer l’any 1800 per la vila de Puigcerdà, i duta a terme pel metge Francesc Piguillem (Puigcerdà 1770 – 1826) només quatre anys després de la descoberta del metge britànic Edward Jenner.
La verola havia esdevingut una causa important de mortalitat a Europa i de mortalitat massiva, catastròfica, a Amèrica, car la població havia estat, històricament, molt menys en contacte amb aquesta malaltia contagiosa i, doncs, hi estava molt menys adaptada. Al final del segle XVIII, a l’Amèrica Hispànica, i en especial a les grans aglomeracions urbanes, la malaltia feu estralls. La demanda de les autoritats colonials d’algun tipus d’actuació per part de la metròpoli fou molt forta. Així, el Consell d’Índies de la monarquia hispànica projectà una vacunació massiva a Amèrica i a Oceania. Disposava de dos homes molt indicats per a dirigir-la, els metges Francesc Balmis i Berenguer (Alacant, 1753 – 1819) i Josep Salvany i Lleopart (Barcelona, 1777 – Cochacamba, Bolívia, 1810). El primer, format a l’Hospital Militar d’Alacant; el segon, al Col·legi de Cirurgia de Barcelona.
Tres anys més tard de la presentació de la vacuna de la verola per Francesc Piguillem, el 30 de novembre de 1803 iniciava la seva ruta des de la Corunya la Reial Expedició Filantròpica de la Vacuna, formada per cinc naus de correu de guerra, amb dos objectius: la vacunació massiva de la població i l’establiment d’unes juntes de vacuna locals amb caràcter permanent.
En una primera fase, la del trajecte Tenerife-Puerto Rico-Puerto Cabello-Caracas, l’expedició fou única. Des de Caracas, la vacuna va arribar a València, Maracaibo, Cumaná, l’illa Margarita i la Guaiana.
La vacunació antivariolosa de 1804-10 dirigida pels doctors Francesc Balmis i Josep Salvany i que ha estat considerada “l’última gran aventura de l’època de la Il·lustració” va constituir la primera vacunació massiva i sistemàtica realitzada al continent americà.
És, doncs, una bona mostra de les potencialitats de la Il·lustració catalana i, en concret, de la qualitat de la medicina i de la cirurgia il·lustrada generada, amb ben pocs mitjans propis, des de l’àrea dels Països Catalans.
Josep Salvany
El grup format a Caracas amb l’objectiu de vacunar les poblacions dels Andes fou dirigit pel qui era fins aquell moment sotsdirector de l’expedició, el metge Josep Salvany i Lleopart. El seu grup va patir les dificultats més grans. Per exemple, naufragà prop de Barranquilla, però va aconseguir salvar els fluids de la vacuna i els equips mèdics i arribà a la seva primera destinació: Cartagena.
Des d’allà es dirigí a Panamà, i després, al març del 1805, seguí les ciutats des dels Andes fins a La Paz, a Bolívia. Segons Salvany, en la seva subexpedició s’havien realitzat, fins al març del 1809, un total aproximat de 256 000 vacunacions. Malalt, Salvany no va poder retornar al seu país, i morí a Cochabamba, Bolívia, el 21 de juliol de 1810.
Francesc Balmis
A partir de Caracas, l’expedició es dividí: Balmis encapçalà la que es dirigí a l’Havana i Veracruz. I aleshores una part anà cap a la ciutat de Mèxic i Acapulco, per vacunar la població de l’interior de Mèxic, i l’altra, fins a Guatemala. El grup de Veracruz, dirigit per Balmis, travessà el Pacífic fins a les Filipines, on vacunà unes 9 000 persones. Navegà, després, fins a Canton i Macau, a les costes de la Xina, on va tenir problemes per a difondre-hi la vacuna. La tornada es va fer per l’Índic i el cap de Bona Esperança.
Des d’allà es dirigí a Panamà, i després, al març del 1805, seguí les ciutats des dels Andes fins a La Paz, a Bolívia. Segons Salvany, en la seva subexpedició s’havien realitzat, fins al març del 1809, un total aproximat de 256 000 vacunacions. Malalt, Salvany no va poder retornar al seu país, i morí a Cochabamba, Bolívia, el 21 de juliol de 1810.