Castell del Papiol

Situació

Vista aèria d’aquest castell, restaurat i encara habitat, que presideix la població.

ECSA - J. Todó

El castell s’alça sobre la roca i la població, al puig del Papiol (135 m), que dista 4 km de Molins de Rei per la carretera de Sabadell.

Mapa: 36-16(420). Situació: 31TDF174882.

Història

El 18 de gener de l’any 1115 els comtes Ramon Berenguer III i Dolça infeudaren als germans Arnau Pere i Bernat Pere el castell del Papiol i l’honor del dit castell perquè el tinguessin, el posseïssin i el defensessin, però se’n reservaren la potestat, la quarta part de les eixides i els plets i, com a dominicatura, la torre amb el porxo que hi ha al davant sobre el Llobregat, on els comtes es farien, tal com diu el document, una mansió sota la roca. Els germans esmentats es declaraven homes sòlids dels comtes i s’obligaven a tenir el castell i a defensar el seu honor contra qui fos, excepte contra el seu senyor Jordà i contra Ramon Mir, que sabem que eren del llinatge dels Santmartí, també vassalls comtals.

No és un fet accidental ni secundari que el 1115 el comte Ramon Berenguer III hagués infeudat el castell del Papiol a uns vassalls seus. Recordem que és en aquests anys que es produïren dues escomeses almoràvits contra el pla i la vall del Llobregat, el 1107 la primera i la segona els anys 1114-15. El comte, per tant, després del perill, que no sabem de quina manera va afectar el Papiol, volia assegurar-se fermament la possessió del castell, que acomplia una funció estratègica com a enllaç entre la vall del Llobregat, que dominava, i el Vallès proper. En el mateix sentit s’ha d’entendre la concessió de franqueses a la vila del Papiol que atorgà el seu fill, Ramon Berenguer IV, el 1132.

El 1206 el rei Pere el Catòlic donà en feu a Ramon de Papiol el cens i l’usatge que tenia al castell del Papiol, amb reserva de la host i cavalcada i de la senyoria i potestat. És documentat que Galceran de Papiol, que devia ser del mateix llinatge, acompanyà el dit monarca a la batalla de les Navas de Tolosa (1212) i que un personatge homònim era al seguici de Jaume i quan visità Roma i Sicília. Sembla que els Papiol també acompanyaren el Conqueridor a Mallorca. El 1315, amb permís episcopal i reial, es traslladà al castell la parròquia de Santa Eulàlia, que era al Puig Madrona, quan n’era el rector Jaume de Campdelme i el senyor del lloc Galceran de Papiol, que el tenia com a feu reial. Aquest trasllat s’ha d’entendre en el sentit que els intents de consolidació del poblament al lloc començaven a reeixir i que ja hi devia haver un incipient nucli agrupat a l’entorn del castell. En aquest mateix segle, Pere el Cerimoniós atorgà de nou franqueses a la vila del Papiol.

El 24 de maig de 1448 el violent terratrèmol que afectà bona part de Catalunya feu caure el castell del Papiol i produí la mort de tres homes, tal com consigna el dietari de la Generalitat. Tot i aquesta afirmació, només degueren enderrocar-se els pisos alts, perquè als baixos es conserva bona part de la construcció romànica. Modernament ha estat restaurat.

Castell

Planta, a escala 1:400, del castell amb indicació dels sectors més antics o romànics.

P. Poll

És una gran construcció, en bon estat i habitada, amb façanes altes i llises i finestres només als pisos alts, reconstruïda després del terratrèmol del 1448. Les restes d’estructures romàniques dels baixos es troben englobades dins la fàbrica exteriorment poligonal de la fortalesa i es poden reconèixer fàcilment. Es conserven parcialment dues torres romàniques, una al nord, rodona, i una altra a migdia, quadrada i més tardana. Es conserva també una sala amb aparell d’opus spicatum i volta de canó i un corredor cobert amb volta de falsa ferradura. Entre la sala i el corredor hi ha un espai quadrat inaccessible, que segurament deu contenir la cambra baixa o túnel del pou que hi ha a la terrassa del primer pis. Al costat de tramuntana d’aquest espai hi ha una petita estança romànica coberta amb volta que en la restauració realitzada els anys setanta es cregué que era la masmorra del castell. Això no obstant, sembla que es tracta d’un dipòsit de cereals. Pertot hi ha restes de murs clarament romànics de diverses èpoques, que per la seva solidesa van ser reaprofitats en la renovació fonamental del castell, feta després del terratrèmol del 1448.

De les estructures medievals conservades, la sala és la més antiga, amb el seu eix longitudinal orientat de SE a NW; les seves parets són construïdes amb opus spicatum i es poden datar dins del segle X. Es cobreix amb una volta de canó bastant plana i de generatriu irregular, la qual segurament devia ser construïda en una data força més tardana. El que hem anomenat corredor de pas és bastant estret per la banda nord (1,40 m) i una mica més ample a migdia (uns 2,50 m). Tot i que la seva aparença podria induir a fer-lo més antic, l’aparell dels seus murs indica que és contemporani de la torre rodona, anterior al 1115. S’obre per la banda nord amb un arc de mig punt escanyat i la seva volta, també escanyada, que neix sobre un replanet, és formada per llosetes i carreus disposats a plec de llibre, travats fortament i sòlidament amb un morter abundant de calç. No té una generatriu única, sinó que s’adapta a l’orientació marcada pels murs convergents en un extrem i divergents en l’altre. Conserva restes de l’encanyissat.

La torre que hi ha més al nord és una de les que hi havia el 1115. Només es conserva la meitat aproximadament del semicilindre del pis baix o inferior. Fa 2 m de diàmetre interior i el gruix dels seus murs és d’1 m. Actualment aquest tros de torre resta englobat dins els murs més gruixuts i acabats en angle recte de les façanes de tramuntana i de llevant del castell. Segurament no la devien enderrocar perquè el mur romànic de la torre deu actuar com a contrafort i el seu interior serveix d’amagatall. La paret exterior de la torre es veu des d’una estança situada just darrere la façana de tramuntana del castell, estança que entre els segles XVI i XVII devia ser utilitzada com a presó, ja que, a més de no tenir obertures, conserva uns bonics grafits, de la mena que se solen trobar a les masmorres dels castells, situats en un lloc alt que difícilment pot ser contemplat. S’hi representa una gran galera armada amb canons. L’aparell de la torre és de pedres i carreus sense tallar, desbastats, més o menys rectangulars o quadrats, disposats en filades horitzontals d’una manera una mica barroera, amb un morter de calç abundant.

La torre quadrada que es conserva devia substituir la que el 1115 era contra el Llobregat i tenia un porxo. Aquesta torre quadrada és situada a la part més meridional del castell, bastida al punt més alt de la roca, sobre el Llobregat. A l’interior fa 2,60 × 2,60 m de costat i els seus murs tenen un gruix d’1,65 m. Orientada aproximadament segons els punts cardinals, té l’entrada a la façana de llevant, formada per un arc de mig punt adovellat i amb un arc pla a l’interior, on es fermava la porta, per la qual cosa sabem que donava a l’exterior.

Aquesta torre és una construcció característica de la darreria del romànic, dins el segle XIII. És bastida amb bon aparell de carreus rectangulars molt regulars disposats en filades homogènies. La volta que cobreix el pis inferior de la torre és escarsera. Per la banda de llevant al segle XVIII es feren algunes modificacions als murs romànics de la torre, quan s’hi empotraren unes premses destinades a la fabricació de vi.

El dipòsit o cisterna de grans és un petit espai rectangular, les parets i volta del qual tenen un lliscat per aïllar les parets d’humitats. El dipòsit és format per dos compartiments separats per un mur que arriba només a mitja alçada, per sota de la línia d’arrencada de la volta, i que és del mateix tipus dels murs perimetrals. L’alçada màxima del dipòsit és d’uns 3 m, per la qual cosa, tenint en compte la profunditat dels compartiments i l’amplada, la seva cabuda aproximada és d’uns 14 m3. Els murs, allà on el lliscat ha caigut i es pot observar el parament, són formats per carreus rectangulars escodats, col·locats en filades regulars, en una disposició molt semblant a la de la torre rodona, raó per la qual situaríem la construcció del dipòsit també en el temps de Ramon Berenguer III. Mentre que la porta actual d’accés va ser oberta en la restauració recent, l’obertura del sostre té un carreuat romànic similar al de les parets i lloses grans al punt d’enllaç amb la volta. Aquesta és construïda en dos trams o cintrades, i només en un petit sector reconstruïda superficialment; és de mig punt i conserva perfectament marcat i visible l’encanyissat, sobre el qual hi ha restes del lliscat aïllant.

Bibliografia

• Martí i Albanell, 1926
• Els castells catalans, vol. I, 1967, pàgs. 452-458
• Monreal-Riquer, 1955-58
• Pagès, 1992, en premsa