Sant Llorenç de Morunys

Situació

L’actual església parroquial de Sant Llorenç de Morunys, declarada monument històrico-artístic el 26 de febrer de l’any 1976, resta situada a l’extrem nord-occidental de l’antic nucli murat de la vila, contigu a la muralla dels segles XIII-XIV i al costat del portal de la Canal, entre aquest, la plaça de l’Església i el carrer Estret o de la Mare de Déu dels Colls.

Mapa: 292M781. Situació: 31TCG837662.

Hom pot arribar-hi des de Solsona, des de Berga o bé des de Tuixén-la Coma, per carreteres asfaltades. La vila dista 32 km de Berga, altres tants de Solsona i 6,700 de la Coma. (MRR)

Història

Detall d’alguns alous del monestir de l’Alt Cardener.

Diplomatari de Sant Llorenç de Morunys “Urgellia”, núm. IV, la Seu d’Urgell, pàg. 101

Sembla que la primera església de Sant Llorenç fou bastida a la darreria del segle IX (vers l’any 885) per una comunitat de clergues, tal vegada mossàrabs, que aprofità, per a establir-s’hi, les runes d’una vil·la romana, dita Noves, situada al peu del vell camí de la Seu d’Urgell a Cardona. La primera església devia ésser un temple petit de tres naus, semblant al de Sant Pere de Serrateix, amb capçalera central de planta ultrapassada o d’arc de ferradura i d’1,80 m de diàmetre. Els primers abats coneguts d’aquella comunitat de clergues foren els sacerdots Bo (~ 910) i Ciendiscle (~920-948); aquest darrer sembla que regí l’esmentada comunitat fins poc abans de l’any 948. Ambdós clergues havien servit les parròquies de Castelltort i del Cint, respectivament, abans d’ésser elegits abats de Sant Llorenç. I aquestes parròquies formaven part de la vall de Lord, districte del comtat d’Urgell compost per setze parròquies i pertanyent al bisbat de la Seu d’Urgell.

L’abadiat de Sant Llorenç de la vall de Lord, anomenat de Morunys des de l’any 992, degué ésser, de fet, una canònica o comunitat de clergues destinada a la cristianització de la vall que, amb un patrimoni inicial de 4 km², estengué ben aviat la seva influència per la vall de Lord Sobirà i Jussà, sota el patrocini de la família comtal d’Urgell, interessada a conservar la vall de Lord i el camí poblats, protegits i segurs. Així, el centre comunitari, emparat pels comtes, adquirí la curtis de Sant Pere de Ventolra (l’any 971), el temple i la Mola de la Mare de Déu de Lord (989?), molins a l’alt Cardener (992), la parròquia de Santa Eulàlia de les Cases de Posada (997) i, ben aviat, altres béns i drets, dintre l’esmentada vall. Mes enllà, Sant Llorenç anà adquirint béns (terres, vinyes, cases i esglésies) a Linya, Canet, Navès, Lloberola, Llanera, la Serra de Pinós, Biosca, Torà, Peracamps, Talteüll, Lladurs, la Llena; i fins a Tuixén, Josa i Torell, aigües amunt del riu Salit, i arribà a tenir sota la seva jurisdicció onze esglésies (cinc de les quals parroquials) onze cases dominicals, dotze alous, quinze parellades de terra de cultiu de secà, vinyes a disset llocs (amb una producció total superior a les 21 t de vi), set molins i altres drets a un total de trenta localitats.

La comunitat de clergues de Sant Llorenç, per mitjà d’esglésies de fundació privada, com la cella comtal de Sant Pere de Ventolra i l’esglesiola de la Mare de Déu de Lord, que es convertí en el centre espiritual de la comarca, o bé de les cinc parròquies de Santa Eulàlia de les Cases de Posada, Sant Andreu de Linya, Sant Pere Sasserra, Santa Maria de Lladurs i Sant Serni de la Llena, degué exercir, el segle X, una tasca important de cristianització. Però arran de la mort, l’any 1019, de l’abat Llobató, i a precs del bisbe sant Ermengol, amb intervenció de la família comtal, la comunitat de Sant Llorenç fou reformada, i fou nomenat abat Ponç, que ho era ja del monestir de Sant Serni de Tavèrnoles, on fou annexionat el nucli de Sant Llorenç que, de fet, restà reduït des d’aleshores a priorat benedictí. La benedictinització del cenobi de Sant Llorenç de Morunys, així i tot, és possible que fos lenta i no restés completada del tot fins l’any 1025.

Ben aviat el priorat benedictí rebé noves esglésies per tal que es fes càrrec de la seva cura d’ànimes, com la de Sant Serni del Grau, al lloc de Vilamantells, cedida al cenobi de Sant Llorenç l’any 1064 pel comte Ermengol III d’Urgell, o com la de Santa Creu d’Ollers, reincorporada el 14 d’octubre de 1084 al patrimoni del monestir.

Béns i drets del monestir de Sant Llorenç de Morunys el segle XI.

M. Riu, Diplomatari de Sant Llorenç de Morunys, “Urgellia”, núm. 4, la Seu d’Urgell 1981, pàgs. 191-193

Mentre, vers l’any 1030, la feudalització havia arribat a la vall de Lord. Els seus castells (la Pedra, Castelltort, Besora) havien estat transferits en feu a Arnau Mir de Tost, sota la senyoria de Ramon Guadall de Calders, fill natural del bisbe Guadall de Barcelona. I Arnau Mir, en testar l’any 1072, traspassà aquests castells al seu nét Guerau i a la seva filla Ledgarda, per tal que aquests els posseïssin pel mateix Ramon Guadall, circumstància que havia de facilitar amb el temps la intervenció a la vall de Lord de la casa vescomtal de Cardona, en detriment dels interessos prioritaris de la família comtal d’Urgell, i aprofitant les vinculacions amb el bisbat. Al mateix testament, Arnau Mir feia un llegat de tres unces d’or a l’església de Sant Llorenç el qual, unit a les quatre unces i a l’alou d’Olius, que l’any 1068 li havia deixat la seva muller Arsenda, demostren l’afecte que la família d’Arnau Mir tenia pel cenobi de Morunys, on restava soterrada sa filla Sança.

Sant Llorenç fou objecte de la reforma propugnada pel llegat pontifici Amato, enviat a la diòcesi d’Urgell pel papa Gregori VII. El comte Ermengol IV i el bisbe Bernat Guillem, el 17 d’agost de 1078, decidiren unir el monestir de Sant Llorenç al de Sant Andreu de Tresponts; l’any següent (1079) el comte transferí ambdós monestirs de Morunys i de Tresponts, a Santa Maria de Ripoll. Amb tot, el monestir de Tavèrnoles, també reformat, degué oposar-se a aquest arranjament, al·legant drets prioritaris, car, de fet, el priorat de Sant Llorenç no passà a Ripoll sinó que continuà depenent de l’abadiat de Sant Serni de Tavèrnoles fins al segle XVI.

Des de la darreria del segle XI, el domini de Tavèrnoles sobre el priorat de Morunys restà efectiu, però el segle XII, la presència de l’orde militar del Temple a la vall de Lord representà una interferència senyorial eclesiàstica nova que afectà principalment els drets dels ramaders de la zona. Durant el primer terç del segle XIII, en canvi, s’observa un procés d’enfortiment del priorat (restitucions de béns usurpats, intercanvis i compres, confirmacions de domini i nous establiments emfitèutics). Aquesta etapa de prosperitat a la darreria del romànic culminà, abans de finir el segle XIII, amb l’establiment dels primers pobladors fixos al voltant del cenobi de Sant Llorenç i en l’àmbit del seu cementiri, fet que originà la vila de Sant Llorenç de Morunys, que prengué cos legal el 14 de maig de 1297 per la concessió que “desitjant millorar el priorat “feren de comú acord l’abat Berenguer de Tavèrnoles i el prior de Sant Llorenç, Pere d’Aguilar, al vescomte de Cardona Ramon Folc VII per a edificar la vila i regir-la en règim de condomini. Els nous pobladors havien de pagar al prior un cens anual de dues gallines pel pati o solar de la casa, i el vescomte havia d’edificar una torre al cap del Puit o Puig, per tal de defensar el nucli de població que, el segle XIV, restà envoltat per una muralla pentagonal amb cinc portals als angles.

El segle XIV, el monestir continuava gaudint del seu ampli patrimoni; els seus priors en llogaven les rendes a veïns de Cardona, per períodes de tres i quatre anys, i n’obtenien com a mínim uns dos-cents sous anuals. Hom instituí la sagristia del monestir l’any 1346, i la fundació de successives capellanies, des del 1363, en què el prior Francesc d’Hortigues fundà el benefici de Sant Llorenç. L’any 1399, l’honorable Antoni Piquer instituí el benefici de Santa Bàrbara i Sant Miquel; el 1408, els priors de la confraria laïcal dels Colls instituïren el benefici de Santa Anna, i el prevere Pere Coromines, al seu testament, l’any 1454 instituí el benefici de Sant Benet. Així, de mica en mica, sorgien nous altars a l’església i s’incorporaven nous beneficiats a la comunitat clerical, mentre els monjos benedictins restaven reduïts amb freqüència al prior que regia l’església i priorat. Essent prior Jaume de Cardona, l’any 1483, el seu procurador, el prevere Antoni Esperics, capbrevà la vila de Sant Llorenç; aquest capbreu, sortosament conservat, ens proporciona la primera visió completa de la vila i de la seva rodalia, amb la distribució de places, carrers i cases i els noms de tots els caps de casa que hi vivien.

En ésser creat el bisbat de Solsona, el 19 de juliol de 1593, per butlla del papa Climent VIII, es declarà suprimit el priorat de Sant Llorenç i les seves rendes —unes cent trenta lliures barcelonines l’any— passaren a la mitra; el càrrec de prior restà vinculat a perpetuïtat al bisbe de Solsona i l’església prioral fou erigida en col·legiata. El bisbe Luis Sanz en prengué possessió l’any 1605, i confirmà els privilegis i usos del lloc. (MRR)

Església

Planta, a l’escala 1:200, del conjunt actual, amb l’església, el claustre i les dependències del monestir, afegides o reformades tardanament, sobre l’estructura inicial del segle XI.

E. Tripiana-Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya

La consagració de l’església romànica de Sant Llorenç de Morunys degué tenir lloc entre els anys 1027 i 1054. L’inici de la construcció devia començara la darreria del segle X, quan un incendi provocà la destrucció de l’edifici que la precedí. Això no obstant, no s’ha conservat l’acta solemne de consagració i dotació de l’església romànica, i l’ara de marbre blanc que hauria pogut aclarir, a través de les moltes signatures que mostrava incises, alguns detalls del fet i dels personatges que hi intervingueren, fou destruïda, com veurem, el juliol de 1936.

El temple del segle XI és de planta basilical. Consta de tres naus separades per pilars de secció cruciforme i cobertes amb volta de canó la central, reforçada per arcs torals de pedra calcària, i amb volta d’arestes encreuades les dues laterals, més baixes, com és habitual. Fou construït per cossos, començant per la capçalera, acabada amb tres absis de planta semicircular, dels quals resten dos. El conjunt fa 25 m de llarg per 15 m d’ample i 15 m d’alt al centre de la volta de la nau principal. L’amplada d’aquesta és de 7,50 m i les dues naus laterals fan la meitat: 3,75 m d’ample cada una.

Els dos cossos de paret que sobresurten pel damunt de les dues línies d’arcs de mig punt que separen les tres naus i que sostenen la volta de canó de la nau central, mostren dues fileres de finestres romàniques de doble esqueixada, encara subsistents, si bé en part aparedades i anul·lades per haver-se aixecat la teulada, amb la qual cosa perderen la seva funció d’il·luminar l’interior per ambdues bandes. A la quarta i darrera secció de la nau central, propera al cor modern, i restaurada encertadament l’any 1963, hi havia dues d’aquestes finestres, les quals foren recobertes, i una tercera aparegué a la paret de ponent, damunt l’arc que, al fons de la nau, dóna pas al cor. Aquesta paret del fons constituí la façana primitiva del temple romànic, damunt la qual hi hagué una petita espadanya de doble arcada, destruïda en obrir l’arc el segle XVII i construir el cor baix, al costat del nou campanar de torre, allargant així l’església per la banda occidental.

Sembla que el temple romànic tingué anteriorment una coberta de lloses de pedra calcària, col·locades directament damunt les voltes, la qual era insuficient per a evitar les humitats, per la qual cosa, abans de finalitzar el segle XIII, hom hi sobreposà una coberta de teules a dos vessants, i foren aixecats uns pilarets que reduïren l’eficàcia de les esmentades finestres laterals. Aleshores també calgué inutilitzar el campanaret d’espadanya que ja hem comentat. Si hom passa avui per damunt de les voltes laterals, pot veure encara, sota teulada, les característiques exteriors dels murs laterals romànics de la nau central; les pedres hi foren ben col·locades amb un parament allargassat, en filades horitzontals de 15-20 cm d’alt. Les peces de pedra calcària foren tallades a cops d’escoda i maceta, i les juntures foren fetes amb morter de calç blanca, un xic realçat, que mostra una cinta o filet sortint entre les pedres de la línia del mur uns 2 cm. Aquest filet havia de protegir la pedra de les inclemències del temps. Una cornisa seguida sobresurt a la part superior de les parets romàniques esmentades, coronant-les.

Les tres naus del temple foren lliurades dels successius enguixats entre els anys 1971 i 1975, gràcies a l’esforç d’Urbici Santamaria, arxiprest de Sant Llorenç. Aquestes naus tenien a la capçalera, com ja hem dit, tres absis de planta semicircular, dels quals resten encara: el de la nau de tramuntana, gairebé sencer, llis i amb una finestreta de doble esqueixada enmig, que el segle XVIII fou tapiada i substituïda per una altra de més baixa i descentrada. Aquest absis fou enguixat interiorment almenys un parell de vegades, però no sembla haver estat mai pintat, ni probablement arrebossat, durant el període romànic. L’absis de la nau principal fou decorat amb pintures, com veurem després. I el de la nau de migjorn, al costat del claustre, del qual també parlarem, fou arrasat el segle XVIII, per tal de crear un àmbit suficient de planta rectangular, destinat a acollir la sagristia de l’altar i la capella de la Mare de Déu dels Colls, meravella del barroc tardà o xorigueresc construïda entre els anys 1773 i 1789 per l’escultor de Folgueroles Josep Pujol. L’aprofitament de les pedres de l’absis romànic de la nau de migjorn a la paret del segle XVIII és perceptible actualment des del claustre.

L’absis de la nau central resta ornamentat a la cara exterior (que dóna al carrer Estret o de l’Església) amb bandes llombardes i contraforts alternats. Fou restaurat l’any 1960 traient-li l’arrebossat de guix i imitant, sense gaire finor, els filets realçats de les juntes de les pedres. Les tres grans finestres de doble esqueixada, obertes a l’altura del primer pis, resten molt modificades. En procedir a la neteja d’aquest absis, hom trobà una altra finestra cega al pis inferior, que hom cregué que pertanyia a una suposada cripta, fet que mai no fou confirmat. Una de les tres finestres altes fou anul·lada, i fou aprofitada, el segle XVIII, per a obrir un passadís elevat de comunicació de l’església amb la casa de la Mare de Déu dels Colls, a l’altre costat del carrer, on encara avui hi ha una volta, en iniciar-se aquest a la plaça de l’Església, sota la qual s’obre la porta de la casa de la Mare de Déudels Colls, edifici des del 1946 dedicat a guardar-hi les col·leccions del Museu del Patronat de la vall de Lord. Davant aquest absis principal del temple romànic hom construí, els anys 1712-1735, l’altar barroc de tres pisos que esculpí Joan Francesc Morató, escultor de Vic; el pis superior d’aquest altar fou destrossat i cremat l’any 1936, i els altres dos pisos que en resten sofriren també mutilacions considerables. La col·locació de l’altar barroc a l’absis principal i la conversió de la seva planta baixa en sagristia afectà força les pintures del segle XIII, a les quals ens referirem després, destruint-les a la part baixa i fragmentantles en encaixar les bigues dels diversos pisos.

Corona el presbiteri de la nau central en el seu primer tram una cúpula de base el·líptica elevada sobre trompes, enguixada i pintada el segle XIX, probablement pels artistes locals de la família Maura. A l’exterior, hom pot admirar encara les restes del cimbori romànic de base octagonal regular, que conserva el parament originari del segle XI.

El temple tingué tres portes, de les quals només subsisteix la del mur meridional que el comunicava amb les dependències monàstiques i que avui s’obre al claustre tardà. Una altra porta, a la façana de ponent, fou destruïda en construir la muralla de la vila al final del segle XIII o a l’inici del XIV. I la tercera, al mur de tramuntana, es pot veure aparedada, amb un gros parament de la darreria de l’edat mitjana, des de la plaça de l’Església. Al seu interior, fou aprofitat un arc de mig punt per a emmarcar la pila baptismal, i al costat seu s’obre una altra porta més gran, també d’arc de mig punt, la qual degué ésser construïda el segle XV, amb una decoració molt sòbria, a base d’una arquivolta de motllura tubular sortida, la qual trenca la fredor de les arestes agudes de la pedra de les dovelles, molt finament polides. A aquesta banda del temple, la dels sectors de tramuntana i de llevant, s’estengué un cementiri primitiu, utilitzat fins a la darreria del segle XV o l’inici del XVI, el qual ocupà almenys l’espai de la plaça de l’Església i del carrer Estret, davant els absis, car al subsòl d’aquest, sota la claveguera, no és difícil, en fer obres, trobar cistes o caixes de lloses amb enterraments datables els segles XI i XII.

Abans d’especificar algunes peces notables del temple, cal assenyalar que al subsòl de les naus hom pot veure algunes tombes dels segles XV al XVII, entre les rajoles del segle XVIII, i recordar: la gran pila baptismal de tradició romànica buidada en un bloc de pedra; la pica de l’aigua beneïda que hi ha al costat de la porta principal; i el retaule gòtic de L’esperit Sant, pintat per Lluís Borrassà i el seu esclau Lluc l’any 1419 per encàrrec dels cònsols i prohoms de la vila, destinat a servir al benefici de Sant Esperit existent ja l’any 1400 i influït per l’estil de Pere Serra. Aquest retaule, que costà tres-cents seixanta florins, presideix avui la capella dels Apòstols, construïda vers l’any 1560 per l’escultor Jeroni Sanxo. L’orgue del segle XVI (existent l’any 1593), molt modificat el segle XIX i malmès el XX, fou motiu perquè hom arbitrés una solució ben poc freqüent per a pujar-hi: buidar un dels pilars del temple i construir una escala dintre seu; aquesta ocasionà una clivella al llarg de la volta de la nau central, la qual fou omplerta la darrera restauració, a la vegada que era novament reforçat el pilar afectat.

Hom construí al costat del temple un campanar de torre, de planta rectangular, que feia 3,05 × 2,65 m a l’exterior i 2,20 × 1,85 m a l’interior. Aquest campanar, erigit el segle XII segons que sembla, amb murs de 0,85-0,90 m degué ésser reparat l’any 1402. El prior Arnau Guillem de Lordat destinà a aquesta finalitat la quantitat de quinze florins. Aquest campanar, situat a l’extrem nord-occidental del temple, fou arrasat, tal vegada perquè amenaçava ruïna, o bé a causa de la construcció de la muralla i el portal de la Canal, i fou substituït un xic més enllà, al costat de l’esmentat Portal, per un altre campanar de torre, més alt i més robust, encarregat el segle XVI al mestre Robert, d’origen francès, i construït entre els anys 1565 i 1575. Aquest campanar, que és l’existent actualment, fa 27,50 m d’alt i les seves parets 1,60 m de gruix i s’ha integrat en les fortificacions de la vila. L’escala de caragol per a pujar-hi consta de cent-divuit graons. La seva primera campana fou fosa l’any 1571 pels campaners Pere Calvet i Joan Nuyer, mestres especialistes del comtat de Foix. Hom pot veure a l’interior vestigis del pis on visqué el campaner. (MRR)

L’església de Sant Llorenç de Morunys s’adscriu perfectament a les formes de l’arquitectura llombarda del segle XI català, on podem situar-la, dintre el grup de basíliques sense transsepte, cobertes amb volta de canó a la nau central i d’aresta a les laterals, com l’església de Santa Eulàlia de Fullà, o alguns trams de Santa Maria d’Ovarra, tal i com ja va fer notar W.M. Whitehill.

Amb tot, l’església de Sant Llorenç presenta unes peculiaritats que la singularitzen dins el tipus. Aquestes peculiaritats, no indicades per Whitehill, es concentren en el tram presbiteral, en el qual les naus laterals han estat cobertes amb una volta de canó, mentre que la central ho fa amb una cúpula el·líptica, en una solució ambigua, més pròpia de les basíliques amb transsepte, i que no té parió en l’arquitectura del segle XI català, on no coneixem cap altra basílica amb cúpula a la nau central i sense transsepte. (JAA)

Claustre

El claustre resta situat al sud-est de l’església romànica. És de planta trapezoïdal (17 × 21 m, aproximadament) i resta cobert amb teulades d’un sol ves-sant, que s’inclinen des dels murs interiors vers les galeries. Data, en la seva forma actual, de la darreria del segle XVI, i fou construït en un sobri estil renaixentista, molt probablement damunt les restes d’un claustre anterior que és possible que només tingués una galeria davant la façana de la casa prioral, entre aquesta i el temple. El claustre presenta avui una columnata senzilla d’arcs de mig punt que recolzen sobre els àbacs que coronen les columnes cilíndriques, conservades a dos dels quatre costats (part de tramuntana i part de llevant), si bé en un estat deplorable.

L’octubre de 1982, en procedir a la neteja de l’arrebossat de la paret del claustre que coincideix amb el mur de migdia del temple del segle XI, a uns 4 m de distància de la porta romànica d’entrada al temple a la qual ja ens hem referit en parlar d’aquest, s’observà l’aparició d’una arcada de pedra calcària i d’1,10 m de llum, que arrenca a 3,10 m del nivell del sòl, i que se situa per damunt d’uns altres tres arquets cecs de pedra tosca, dels quals el primer fa també 1,10 m de llum, mentre els altres dos, més baixos, a 2,35 m del nivell del sòl, i al costat d’un pilar o lesena de 0,95 m d’amplada, formen una doble arcuació llombarda ben calçada de 0,50 m de llum que, per la talla de la pedra, correspon a l’inici del segle XI.

Manuel Segret, en prendre les mides anteriorment esmentades, observà que l’arcada primera i més alta, de pedra calcària com hem dit, es correspon exactament amb la fornícula de l’altar de la Puríssima, a l’interior del temple, en amplada i alçada, com també amb la fornícula que fou oberta a la part de tramuntana del temple, on hi ha actualment una imatge moderna de la Divina Pastora, i que es correspon amb la porta que donava accés a l’antic cementiri ja esmentat. Ambdues fornícules, doncs, podrien correspondre a les dues portes primitives que comunicaven l’església, a un nivell del terra superior en 1,50 m a l’actual, amb el cementiri monàstic per una banda (actual plaça de l’Església) i amb el monestir per l’altra, la de l’actual claustre.

A l’extrem de la paret de la façana de la Casa Rectoral, sota la finestra de la capella dels Dolors, i al costat mateix de la porta d’accés al temple des del claustre, hi ha encastada una lauda sepulcral, datable a l’inici del segle XV, en la qual, sota un Calvari destrossat l’any 1936, es llegeix: LAIOS: IAU: ACI: FR/ANCESQH: ROSIVOL: PREVA: OBIT: SIBI: ET: PATER: ET: MATER: EIUS. El prevere Francesc Rosivol o Rossinyol fou beneficiat de l’església prioral al final del segle XIV. (MRR)

Pintura

El temple romànic de Sant Llorenç s’enriquí, al final del segle XIII, amb pintures murals al fresc que cobrien tot l’absis major —d’alçada superior als 7 m— i el seu arc triomfal. Damunt aquestes pintures hom posà dues capes de guix, l’una el segle XVI i l’altra el XVIII. Les restes d’aquestes pintures murals, descobertes l’any 1950, a causa d’una intensa humitat que havia fet caure els arrebossats sobreposats, es conserven in situ, a la part alta de l’esmentat absis, molt malmeses. Mostren escenes del procés i martiri de sant Llorenç.

La història de la vida i mort del sant es traçà en tres files o pisos de compartiments, subdividits per una sanefa ornamental que individualitza les escenes; sota la volta de quart d’esfera, on fou representada una gran orla en forma d’ametlla, no sabem si amb una Theotokos o bé amb un Pantocràtor, i els símbols dels quatre evangelistes als angles, enmig d’un cel estrellat. La humitat havia esvaït els colors i les figures quan, l’any 1983, foren consolidades i netejades les restes per un equip de l’Institut de Restauració de Sant Cugat del Vallès.

Hom pot veure alguns fragments d’aquestes pintures en un dels vanos interiors d’una de les finestres romàniques del primer pis de l’absis, i una mostra de la sanefa que les emmarcà a l’arc frontal de l’absis, composta per una quadrícula decorada amb llaços vermells sobre un fons blanc i rombes blancs sobre un fons negre. El mateix motiu emmarcà les escenes de l’empresonament, el judici i el suplici del diaca màrtir sant Llorenç, les quals eren les més ben conservades, entre el primer pis i el segon de l’altar barroc. Vers l’any 1951, férem un informe destinat a la Junta de Museus, amb una reproducció a l’aquarel·la dels fragments més visibles. (MRR)

Bloc de pedra de l’absis primitiu

A les excavacions arqueològiques realitzades l’estiu de l’any 1970 al subsòl de la sagristia de l’altar major de l’església romànica de Sant Llorenç de Morunys, a 1,35 m de profunditat respecte al nivell actual del terra, hom trobà un petit fragment triangular de l’arrebossat de l’absis primitiu, de planta de ferradura. Aquest fragment d’arrebossat fa 15 X 15 cm i té un gruix de 15 mm. Amb un punxó, i amb lletres del segle X, hom hi escrigué, quan l’arrebossat restava encara al seu lloc del mur, les paraules SALUS XR/IS/TI. La mà que traçà aquesta inscripció a la paret de l’absis, abans que un incendi (no podem saber si fortuït) en provoqués la destrucció, era força àgil. Les lletres amiden uns 28 mm d’alçària.

El fragment es conserva actualment en una vitrina del primer pis del Museu del Patronat de la Vall de Lord (casa de la Mare de Déu dels Colls, Sant Llorenç de Morunys). (MRR)

Altar

Quan, l’agost de 1966, hom procedí a desmuntar la mesa d’obra de l’altar major de l’església parroquial de Sant Llorenç, que havia estat refeta diverses vegades, la darrera vers l’any 1950, es trobaren deu petits fragments d’una ara de marbre blanc, atribuïble al segle XI. Tres d’aquests fragments corresponen a l’orla o sanefa de la vora, i cinc tenen restes d’inscripcions incises, a les quals hom pot llegir un “Borrel sacer” i un “Rexopedus presbiter”. Aquests fragments es conserven a la vitrina, ja esmentada, del primer pis del Museu del Patronat de la Vall de Lord, a Sant Llorenç de Morunys mateix.

Des de l’any 1920, per un esment que en feu Domingo Llobet, era coneguda l’existència d’una ara de marbre blanc amb grafits. El juliol de 1936 fou esmicolada i no fou possible, després de l’any 1939, trobar-ne altres fragments que els que hom pietosament col·locà dintre la mesa de l’altar major, en refer-la. Dissortadament, no s’havia fet cap estudi global dels grafits esmentats però, sortosament, la imatge de l’ara ens l’ha conservada un vell clixé de l’Arxiu Mas (Sèrie A, núm. 9 357). Salvador Alavedra, en estudiar la fotografia l’any 1979 i comparar-la amb els petits fragments conservats de la peça, pogué establir que l’ara feia uns 80 × 90 cm, i que la seva motllura, conservada a tres dels quatre costats, era un treball de gust excepcional, bo i remarcant la profusió de grafits que n’omplien la superfície, incisos a la cara superior, i la similitud cal·ligràfica que oferien.

Alavedra considerà la peça de procedència sud-gàl·lica i hi llegí els noms següents: “Basilanus presbiter, Galanon, Giscafredus presbiter cum omnibus parentibus, Eliseus, Bulgara presbiter, Suniario sacer, Oriolus, Ospedus, Belascu, Ioannes, Ammet, Bernardus presbiter, Recredus, Cilene, Ioanis Foranis, Nicholaus, Moricio, Elionor, Esclavino presbiter”, i un parell més. Pensa Alavedra que una bona part hi foren escrits a la vegada pels assistents a la dedicació del temple.

Nosaltres, l’any 1958, hi havíem llegit també els noms de “Befredus presbiter, Barnaba sacer, Fridericus sacer, Genelon, Salamonis” i “Elbira”, a més de les inicials de major format I/ESUS/H/RISTUS/D/OMINUS/, treballant, com Alavedra, amb la fotografia de l’Arxiu Mas. Com ell, hem de deplorar que mai no s’hagués fet una anàlisi paleogràfica d’aquests grafits, corresponents majoritàriament a l’inici del segle XI. Els pocs noms aquí reproduïts són suficients per a indicar-nos la gran varietat del poblament de la zona i la diversitat de procedències dels pobladors. (MRR)

Bloc de pedra amb inscripció

Testimoni epigràfic inèdit. Escrit de sis ratlles, de dinou a cinc lletres cada una d’elles, l’alçada de les quals oscil·la entre 14 i 23 mm, amb un total de divuit paraules. Fet amb bona cal·ligrafia i amb domini de l’estilet o punxó, en una pedra calcària grisenca, que fou allisada curosament abans d’escriure-hi, constitueix un curiós testimoni de les característiques de l’escriptori del monestir de Sant Llorenç de Morunys.

La pedra fa 20 cm d’alt per 18 cm d’ample, i forma part, amb dues altres pedres, d’una de les filades de la cara que dóna a la nau central, del segon pilar cruciforme de la banda dreta de l’església romànica. Baixant del presbiteri a la nau, és al primer pilar a mà esquerra, que sosté una part de les restes de l’orgue. L’altura a què la pedra resta col·locada actualment (entre 1,58 i 1,79 m del nivell actual del terra de l’església) permet de contemplar molt bé la inscripció, car ve a l’indret dels ulls. Les mides de la pedra i l’estat de la inscripció, molt malmesa a la banda dreta, fan pensar que es tracta d’un reaprofitament d’una pedra, tal vegada procedent de l’església pre-romànica de Sant Llorenç, que precedí l’actual. D’altra banda, les abreviatures i la barreja de capitals, uncials i semiuncials en la lletra, ens porten a situar cronològicament la inscripció al final del segle X o bé, en tot cas, a l’inici del segle XI.

En procedir, l’any 1975, a treure les capes de guix que cobrien la pedra de les parets de la nau, aparegué aquesta inscripció, fins aleshores invisible, a causa de l’arrebossat posterior. Hem intentat de mirar si hi havia altres inscripcions a les pedres del voltant, però només hem pogut distingir-hi algunes ratlles, que poden haver estat ocasionals, i res més. Cal dir que aquesta pedra contrasta amb el parament allargassat del mateix pilar, molt propi dels primers decennis del segle XI, en què degué ésser erigit el temple actual.

No és fàcil de desxifrar què volgué escriure l’autor anònim (probablement un clergue) d’aquest testimoni epigràfic. N’hem fet diversos intents de lectura i, a la fi, ens decidim a donar-ne un de ben provisional, esperant que els experts ens el millorin:

PROPITIET TIBI DOMINO/ IAM SIC LIBERA/ SOMNUI ET SECULI/ ERUE A TE AN/IMA/ DE ORE/ NE PERDAS DEI/

L’autor desconegut del text sembla haver volgut manifestar, en l’esperit dels SALMS (les dues darreres línies recorden la invocació del Salm XXI) l’anhel que Déu sigui propici al qui s’allibera del somni i d’aquest món —al·lusió a la mort del fidel—, i li recomana que pregui que l’ànima no perdi Déu. (MRR)

Talla

Dintre l’església de Sant Llorenç de Morunys, presideix la capella i altar de la Mare de Déu dels Colls, una imatge de la Mare de Déu bruna, en posició sedent, amb l’Infant assegut damunt el genoll esquerre, vestit amb una túnica vermellenca, descalç i en acutud de beneir. És tradició que la imatge de la Mare de Déu dels Colls (antigament dita del Coll) fou trobada, el segle XIII, per dos monjos benedictins del monestir de Sant Llorenç i per un pastor, al collet proper a l’ermita de la Mare de Déu dels Àngels. Aquesta tradició es basa en el fet que en aquell collet hi havia ja l’any 1297 una església vella dedicada a la Mare de Déu. De la imatge que presidí l’altar fins l’any 1936 sols s’ha conservat una part del cap, car fou cremada el juliol d’aquell any. I amb aquest fragment, i una fotografia, l’any 1943 l’escultor de Sant Llorenç Jaume Pujol (àlies “El Pipes”) feu la imatge actual. És possible, amb tot, que la imatge de la Mare de Déu cremada l’any 1936 fos la que havia fet l’any 1711 l’escultor de Vic, Joan-Francesc Morató, per encàrrec dels prohoms de la vila, i no pas l’antiga o primitiva, a la qual la del segle XVIII ja devia haver substituït. Joan Serra i Vilaró conta en una de les seves obres que, vers els anys 1920, localitzà a les golfes d’una casa de la vila (la casa Llobet de Sant Llorenç) una imatge romànica de la Mare de Déu que, segons diu, havia estat vestida de roba abans d’ésser arraconada, car tenia el cap serrat per a col·locar-li la corona i una mà postissa, i el cap del Nen Jesús també era nou. J. Serra s’emportà aquesta imatge, i el 1960 la conservava encara a la seva casa de Tarragona, però no sembla pas que correspongui a cap de les quatre imatges que han heretat els seus parents. No sabem, doncs, què devia fer-se de la primitiva imatge de la Mare de Déu dels Colls.

El pare Narcís Camós, al seu Jardín de Maria…, escrit vers l’any 1653, recorda la tradició de la troballa de la marededeu al coll del Puit, i diu que la imatge és de fusta i pintada de vermell, amb el mantell blau. Diu a més, que té tres pams i tres quarts de pam d’alçada i que el Nen assegut enmig de la falda, mentre la imatge que presidí l’altar fins a l’any 1936, i de la qual es conserva una vella fotografia, tenia el Nen assegut sobre el genoll esquerre. Les poques dades d’aquesta imatge són, doncs, divergents.

L’actual capella de Nostra Senyora dels Àngels, al collet del Puit o Puig, fou bastida l’any 1682, per la confraria dels Colls. L’altar actual del temple parroquial fou erigit també per la confraria dels Colls, associació benèfica creada vers l’any 1343 i que perdurà fins al 1948. La confraria encarregà l’altar a l’escultor de Folgueroles Josep Pujol, l’any 1773. I aquest, amb l’ajuda de tres dels seus fills (Segimon, Francesc i Josep) i d’un fadrí escultor (Genis Solà), enllestí la talla i el muntatge de l’obra l’any 1784. Cinc anys més tard, el conjunt restava pintat i daurat, amb la col·laboració de Ramon Moliner, dels vigatans Pau Basil i Pau Bosch i, tal vegada també, de Lleïr Pujol, daurador de Sant Llorenç i fill de l’escultor principal. No sabem si aleshores fou col·locada al nou altar la imatge primitiva, vestida de roba, o bé la de Joan-Francesc Morató. És possible que aquesta fos reservada a la sagristia de la capella per treure-la en processó, car inventaris posteriors parlen de dues imatges. En tot cas, l’any 1920, no sembla pas que tingués culte la imatge primitiva. (MRR)

Bibliografia

Bibliografia sobre la història

• Manuel Segret i Riu i Manuel Riu i Riu: Una villa señorial catalana en el siglo XV: Sant Llorenç de Morunys, “Anuario de Estudios Medievales”, VI, Barcelona 1969-1971, pàgs. 345-409.
• Manuel Riu i Riu: Diplomatari del monestir de Sant Llorenç de Morunys (971-1613), “Urgellia”, IV, la Seu d’Urgell 1981-1982, pàgs. 187-259.
• Manuel Riu i Riu: El monestir de Sant Llorenç de Morunys els segles X i XI, “Urgellia”, V, la Seu d’Urgell 1982-1984, pàgs. 159-182. (MRR)

Bibliografia sobre l’església

• Manuel Riu i Riu: Campaña de excavaciones en el ámbito del antiguo monasterio de Sant Llorenç de Morunys (Lérida), “Noticiario Arqueológico Hispánico”, XVI, Madrid 1971, pàgs. 455-513.
• Manuel Segret i Riu: Aportacions a la historia de la vila de Sant Llorenç de Morunys, Institut d’Estudis Catalans, Barcelona 1978.

Bibliografia sobre l’escultura

• Manuel Riu i Riu: Campaña de excavaciones…, pàgs. 504-505, fig. 21.

Bibliografia sobre l’altar

• Manuel Riu i Riu: Campaña de excavaciones…, pàgs. 506-509, fig. 27, làm. XII, fot. 23.
• Salvador Alavedra: Les ares d’altar de Sant Pere de Terrassa-Egara, vol. II: (Inventari de les ares), ed. de l’autor, Terrassa 1979, pàgs. 153-156.

Bibliografia sobre la talla

• Manuel Secret i M. Assumpta Roig: Altar dels Colls. Història de la Confraria. Iconografia, Parròquia de Sant Llorenç, Berga 1984. pàgs. 23-28.