L’arquitectura civil i militar
Mapa del Solsonès amb la senyalització de totes les fortificacions de les quals tenim notícies anteriors a l’any 1300.
J. Calderer-L. Prat-J. Vigué
Vegeu: Castells del Solsonès anteriors al 1300.
Al Solsonès hi ha alguns edificis civils i militars que gairebé han esdevingut modèlics: els castells-torre d’Ardèvol i de Vallferosa, el castell senyorial de Riner, la torre de la Vila o bé el mas de la Creu de Pedra. Aquesta comarca també seria un bon lloc per a fer un estudi de la distribució dels castells en un territori fronterer i per a reconèixer com se’l repartiren, o bé com es distribuí l’hàbitat dins el terme de cada poble. Finalment, també convindria que continuessin les excavacions arqueològiques començades els anys seixanta i setanta per A. del Castillo i M. Riu, i represes darrerament amb l’excavació de la necròpoli propera a Sant Feliu d’Ossea. Vegem ara cada un dels diversos aspectes més detingudament.
La comarca del Solsonès és dividida en dues zones ben diferenciades: la vall de Lord i el baix Solsonès. La personalitat de la vall de Lord ja resta ben reflectida en la documentació medieval; fins i tot alguns documents parlen d’un “pagus” de Lord (any 960) situat dins el comtat d’Urgell.
Aquestes diferències que, en primer lloc, són morfològiques, comportaren també una evolució històrica diferent. En totes les comarques catalanes situades al llarg dels Prepirineus, des de la Ribagorça fins al Ripollès-Osona, veiem la contraposició entre les terres baixes i les terres altes: entre un Ripollès i una Plana de Vic, entre l’alt i el baix Berguedà, entre el Pallars Sobirà i el Pallars Jussà. Mentre les contrades altes feren més aviat de refugi, ja que el mateix relleu trencat feia de fortificació natural, les terres baixes i més planes foren zones de repoblament, on calgué establir una atapeïda xarxa de castells, capaços d’assegurar llur defensa.
Això fa que, tot i que no pugui ésser rebutjada la possible existència de castells a la vall de Lord abans de l’any 1000 —creiem que n’hi devia haver diversos, encara que els documents conservats gairebé no en facin esment—, no n’hagi restat gairebé cap testimoni. En canvi, el baix Solsonès passà a ésser, els segles IX i X, una part de la frontera, de la “marca” dels comtats catalans. Aquest fet motivà que hi fossin construïts una bona colla de castells, l’existència dels quals, si bé potser no resta gaire ben reflectida a la documentació d’aquesta època, la podem endevinar quan observem els documents posteriors i, sobretot, quan estudiem els testimonis monumentals que ens han arribat. Abans de l’any 1000, creiem que ja hi havia castells, com per exemple els de Besora, Lladurs, Solsona i també com els de Llobera, Peracamps, Riner, Clariana, Llanera, Vallferosa, Ardèvol, etc. I, tal com s’esdevingué al baix Berguedà, o bé a la Plana de Vic, la majoria d’aquests castells devien tenir el seu terme.
De totes aquestes construcciones militars suara esmentades, en relació amb aquesta primera època anterior a l’any 1000, cal destacar especialment les de Peracamps, Vallferosa i Ardèvol. Tots tres castells eren, certament, a la frontera, prop de la partió d’aigües entre els afluents del Cardener i els del Llobregós. Els interessants edificis que s’han conservat en aquests llocs ens poden ajudar a comprendre alguns aspectes importants de l’arquitectura militar d’aquests segles d’abans de l’any 1000. En primer lloc, l’existència de torres de planta rectangular i de planta circular. En segon lloc, les característiques de llur aparell constructiu: matusser, rústec, però amb alguns trossos d’opus spicatum; les torres de planta rectangular tenen, tanmateix, els carreus dels angles molt ben treballats. En tercer lloc, llur situació, descrita en cada un dels estudis monogràfics.
Durant els segles XI-XIII, al mateix temps que es produí la feudalització de la societat catalana, s’esdevingué l’aparició d’una funció nova per als castells. Alguns dels vells castells de frontera foren aprofitats pels nous senyors feudals, d’altres potser degueren ésser abandonats, transformats o bé reconstruïts; així mateix, també se’n bastiren molts de nous, en llocs on abans no n’hi havia hagut cap. Segurament, és d’aquest moment, per exemple, el castell de la Pedra. Això, no obstant, prop de la frontera, les fortificacions creades després de l’any 1000, tot i ésser segurament senyorials, mantingueren la funció de defensa i de protecció dels habitants de la vall o del terme; així, per exemple, ho podem veure al castell de Sallent de Solsonès.
No totes les noves fortificacions senyorials, eren, però, petites, com sembla que era el cas, per exemple, de l’encimbellat castell de la Pedra; també es feren construir castells més sumptuosos. El castell de Riner, fet —o més aviat, refet— ja al límit entre l’època romànica i la gòtica, té una impressionant sala molt alta; això no obstant, durant el Renaixement fou bastida al seu costat una altra sala amb arcades i columnes, encara més fastuosa.
Altres exemples de castells que foren edificats en aquella època al lloc on hi havia hagut una antiga fortificació, els podem trobar a Besora, a Lladurs, o bé a Olius. Els edificis de Besora i d’Olius demostren, a més a més, la utilització plena, en aquests segles, de les construccions de planta rectangular, les quals, d’altra banda, és cert que no s’havien abandonat mai en les edificacions senyorials.
En aquesta mateixa època posterior a l’any 1000, trobem per tot Catalunya l’aparició d’un nou tipus de construcció de planta quadrada o lleugerament rectangular, sovint amb diversos pisos, que es troba a mig camí entre les construccions pageses i les cases senyorials. A causa del seu alt cost, tanmateix, no podia ésser a l’abast de qualsevol pagès, encara que en època moderna aquests edificis hagin esdevingut sovint simples masies. D’aquestes construccions, a la vall de Lord en trobem uns quants exemples: la ja clàssica torre de la Vila, la torre de la Corriu, el mas Fonts de Besora, etc.
Sembla que, al món pagès, després d’una època de misèria força generalitzada, cap als segles XII o XIII es produí un cert enriquiriment d’una part dels seus membres, els quals pogueren arribar a tenir força terres —i àdhuc masoveries que en depenien — o bé pogueren, en algun cas, entrar al servei de la noblesa, per a actuar com a representants seus de cara a la resta de la pagesia. Aquests homes enriquits segurament volgueren fer uns edificis que es diferenciessin de la resta de les cases de pagès i que s’apropessin a les cases fortes senyorials. Per això és comprensible que es fessin construir unes cases amb diversos pisos i fetes amb pedres ja lleugerament treballades; edificis que fins i tot tenien una porta acabada amb un arc de mig punt fet amb acurades dovelles, exactament igual que les portes de qualsevol domus senyorial. Cal tenir present que, en certa manera, aquestes cases foren els precedents dels masos dels darrers segles medievals. Després de la crisi demogràfica, gairebé tots els pagesos que sobrevisqueren ja pogueren fer cases amb un pis superior destinat a les persones, damunt la planta baixa, on hi havia les corts del bestiar. Amb aquestes construccions ja hem entrat a parlar del món pagès.
L’hàbitat, al Solsonès, encara és molt dispers actualment, i el nombre de pobles agrupats o de viles és molt reduït. Cal suposar que, potser després d’una etapa d’agrupament inicial causat per motius de seguretat, tal com sembla que s’esdevingué en altres comarques, molt aviat es produí la dispersió dels llocs d’habitatge i es creà el típic paisatge actual, en el qual és característica l’existència arreu dels masos isolats. L’hàbitat agrupat, d’ençà de l’any 1000, sofrí, com gairebé arreu, un doble procés de desaparició natural i de creixement, en alguns casos, en relació amb la creació i l’expansió de noves viles —bàsicament, Solsona i Sant Llorenç de Morunys— i, en d’altres, també en relació amb la feudalització, encara que creiem que en aquestes contrades, en el món rural, el possible procés d’encastellament fou molt menys important que el procés de dispersió. El poblet d’Isanta, actualment abandonat, és un bon exemple de petita comunitat medieval: hi havia una església, un castell —segurament posterior a l’any 1000 i, per tant, d’origen feudal—, i també una sèrie de cases escampades —dispersió possiblement produïda al llarg d’aquests segles romànics—, al costat de les feixes que formaven la clariana de conreus, envoltada de boscs. Així mateix, encara ara, per exemple, el pla de Peracamps és una escampadissa d’explotacions rurals disperses. També hem d’esmentar, però, que en altres zones més meridionals —com Ardèvol—, a causa, potser, d’altres factors, l’hàbitat tendeix a ésser una mica més concentrat; també és així en les zones més septentrionals, on trobem ja una mica les característiques de l’hàbitat agrupat, típicament pirinenc: a la Coma, a la Pedra, a Canalda, etc.
Malgrat això, fins i tot en aquesta zona de la vall de Lord, l’hàbitat dispers era molt important; n’és un bon exemple el mas de la Creu de Pedra, excavat per Manuel Riu, el qual, d’altra banda, és també una mostra excel·lent de la senzillesa de l’estructura interna d’algunes de les edificacions pageses; aquest mas només és format per una cambra que feia de dormitori-menjador i per una altra que era destinada al bestiar.
En relació amb l’hàbitat, també cal fer esment de la importància que tingueren les esplugues, especialment abans de l’any 1000 —encara que això no vol dir que després fossin abandonades totes—. És probable que algun d’aquests refugis ja fos habitat abans de la invasió musulmana per agricultors o, especialment, per ramaders, d’una manera si fa o no fa temporal. Durant una bona part del segle VIII, les terres de l’alt Solsonès —on hi ha una bona part d’aquestes coves—, malgrat tot el que s’ha dit, restaren sota el domini dels musulmans com totes les altres valls del Pirineu català. No degué ésser fins que la Seu d’Urgell, vers l’any 785, passà a dependre dels francs, que aquestes contrades deixaren d’estar sota el govern, més o menys teòric, dels sarraïns, i prengueren un paper important com a llocs de refugi; degué ésser especialment al llarg del segle IX quan s’hi produí una forta immigració de gent vinguda del sud i quan és molt possible que nombrosos agricultors s’instal·lessin a les coves o esplugues. A l’acta de consagració de l’església parroquial de Canalda, de l’any 900, és esmentada una“spelunca Elisei”, una espluga d’Eliseu. Actualment, a les rodalies d’aquest poblet de Canalda, podem trobar almenys una dotzena d’esplugues o coves —molt ben situades al mapa “Port del Comte - Serra del Verd”, de l’Ed. Alpina—, potser les més espectaculars de les quals són les anomenades coves dels Moros, situades a la part baixa d’un gros espadat. En aquest cas, hom pot veure clarament que en alguna època han estat habitades: la paret del cingle ha estat solcada per fer-hi un caminoi, i a l’entrada de moltes de les coves hi ha restes de murs formats per pedres, algunes de les quals treballades, unides amb una espècie de morter, etc.
En relació amb el món dels artesans, cal assenyalar especialment el forn de Santa Creu d’Ollers, estudiat per Manuel Riu. Aquest forn, del segle XI, és un dels pocs forns medievals catalans coneguts, al costat gairebé només dels de Casa En Ponç, al Berguedà, i dels encara només excavats parcialment de Cabrera d’Anoia, a l’Anoia.
En relació amb el món de la terrisa anomenada popularment negra, cal fer esment també de l’estudi, encara inèdit, que I. Padilla feu de la ceràmica, en bona part del segle XII, trobada durant les excavacions realitzades els anys seixanta a l’antiga casa monàstica de Sant Pere de Graudescales.
Els ponts i els camins medievals del Solsonès, com els de gairebé tot Catalunya, encara han estat molt poc estudiats. L’estudi de Manuel Riu Els camins medievals i els ponts de Vall-llonga i de les Cases de Posada, publicat al núm. 2 de “Cardener”, ha estat un treball capdavanter en aquesta matèria.
Els camins són difícils, però, de conèixer, tot i que surten esmentats sovint a la documentació. Caldria un estudi paral·lel d’aquesta i sobre el terreny, gairebé municipi per municipi. A l’alta edat mitjana, sabem que hi havia un eix viari que venia de la Seu d’Urgell i anava vers Cardona —a l’article esmentat de M. Riu en podem veure dues fotografies—. També hi havia una via que anava de Sant Llorenç de Morunys a Berga —passava pel costat del mas de la Creu de Pedra—, una altra que seguia l’aigua d’Ora —pont de la vall d’Ora—, una altra que des de Solsona anava vers la Segarra, etc. De fet, la simple existència de viles o de castells mostra la necessitat que hi hagués una xarxa viària; l’important seria, però, saber en cada cas per on passaven i —això encara és mes difícil— com eren.
Els estudis de Joan Serra i Vilaró sobre els molins fariners medievals del Solsonès, foren dels més primerencs. I cal assenyalar que aquest historiador ja intuí, especialment en estudiar el molí dels Cups d’Olius, que vers els segles XII i XIII hi hagué un canvi molt important en relació amb aquesta indústria moguda per la força hidràulica: el pas del molí sense bassa i amb una canal al molí amb bassa i amb cup o pou. De molins d’aquest tipus, fets construir per algun senyor de la contrada, en tenim una bella mostra en l’esmentat molí dels Cups. També n’és un exemple, tant o més remarcable, el molí de Buidasacs, situat igualment al costat del riu Cardener, el qual, però, sembla que dissortadament molt aviat serà enderrocat.
Finalment, per acabar, ens agradaria de cridar l’atenció sobre alguns aspectes relacionats amb les sepultures i amb les necròpolis. Com en altres comarques veïnes —que potser han estat més ben estudiades—, pels treballs que ja han estat realitzats fins ara al Solsonès, creiem que hom pot afirmar que en aquesta comarca també hi hagué nombroses sepultures excavades a la roca; en trobem, per exemple, vers Vallferosa, prop de Peracamps, cap a Sant Feliu d’Ossea, a les rodalies del Miracle, etc. Hi hagué, així mateix, força tombes de lloses; per exemple, a Can Galzeran, a Clapers, prop de Claret, etc. Tot això, en realitat, però, només és una mostra. Un estudi detallat de qualsevol municipi del baix Solsonès ens donaria una riquesa de localitats tan alta com la que hem trobat, per exemple, al municipi de Viver i Serrateix al Berguedà o com la que s’ha trobat en algunes contrades de la comarca del Bages. De fet, Jaume Coberó ens ha indicat l’existència de més de quinze conjunts de sepultures olerdolanes o de lloses a la zona de Vallferosa, de Claret i de Cellers. En aquesta contrada ha trobat necròpolis prou representatives con la del Clot dels Nens Xics, de sepultures excavades a la roca, o la de can Galzeran, d’enterraments fets amb lloses. En relació amb el problema de l’època en què foren fetes aquestes tombes, cal dir que segurament hom les pot datar entre els anys 700 i 900, quan aquestes contrades del baix Solsonès eren un país de solitud (un document de l’any 803 esmenta la “solitudine Ardevolense”), on devien viure petites comunitats potser no establertes d’una manera ben permanent en els llocs, tot i que ocupaven aquesta terra de ningú, encara mancada d’organització política o eclesiàstica. No obstant aquesta hipòtesi, esperem que els resultats de les excavacions que s’han realitzat aquests darrers anys al terme de Navès aportin una mica de claror a aquests segles encara massa foscos. (JBM)
L’arquitectura religiosa
Mapa del Solsonès amb la senyalització de totes les esglésies de les quals tenim notícies anteriors a l’any 1300.
J. Calderer-L. Prat-J. Vigué
Vegeu: Esglésies del Solsonès anteriors al 1300
L’arquitectura romànica que ens ha arribat al Solsonès pot ésser identificada en uns pocs edificis d’una gran importància, els quals destaquen enmig d’un conjunt de petites edificacions, en les quals és perfectament visible com les formes constructives poden perdurar fora del temps que els és propi, lluny dels centres productors i renovadors de l’arquitectura.
També cal destacar el fet que, a part dels grans monuments, molt pocs edificis del Solsonès hagin estat objecte de processos d’exploració o restauració. Aquesta circumstància potser no és aliena al fet que a les terres de Lleida no hi hagi hagut un servei especialitzat de l’administració, com el de les diputacions de Girona o Barcelona, que tanta incidència han tingut en l’estat actual de moltes capelles romàniques. En aquest sentit, cal destacar, com a cas singular, el monestir de Sant Pere de Graudescales, el qual ha estat objecte d’una campanya d’excavació arqueològica, que ha posat al descobert les estructures del seu recinte monàstic i que, pocs anys abans, havia vist la seva església restaurada pel Servei de Catalogació i Conservació de Monuments de la Diputació de Barcelona(*), en una operació en alguns aspectes abusiva, però que salvà l’església d’un procés de ruïna que semblava irreversible.
Dels edificis del Solsonès construïts abans de l’any 1000, l’existència dels quals ens és coneguda per les fonts documentals, avui no sabem pràcticament res pel que respecta a les seves estructures, llevat de la possible absidiola, identificada l’any 1970 per Manuel Riu a les excavacions efectuades a l’església del monestir de Sant Llorenç de Morunys(*).
D’acord amb l’opinió de M. Riu, que segueixen X. Barral i X. Sitjes, les restes descobertes corresponen a una part de l’absidiola de migjorn, d’un temple amb capçalera triple, i, per tant, possiblement també amb tres naus, que devia tenir un absis central de planta rectangular, flanquejat per dues absidioles de planta de ferradura molt acusada, en una tipologia molt similar a la de l’església de Sant Quirze de Pedret, al Berguedà.
La possible absidiola de Sant Llorenç de Morunys, datable del segle X, constitueix l’únic exemple conegut al Solsonès d’edifici pre-romànic d’una certa monumentalitat, puix que la resta d’edificacions conegudes corresponen a construccions senzilles d’una nau. Caldria, potser, exceptuar l’església de Sant Martí de Tentellatge, però l’estat de les restes pre-romàniques d’aquest edifici i la manca d’exploracions al seu subsòl, fa que no puguem establir conclusions o hipòtesis al respecte.
Les esglésies, o fragments d’esglésies, de clara filiació preromànica, que s’han conservat, seguien el tipus més comú en l’arquitectura rural del segle X, amb una nau, capçada a llevant per un absis trapezoïdal, o quadrat. Aquest és el tipus que seguien edificis com Sant Julià de Pegueroles o Sant Martí de Joval, dels quals només es conserva l’absis, o Sant Julià de Viladebages, del qual possiblement també es conservi d’aquesta època el cos de la nau, amagat sota les transformacions que ha sofert. De l’església de Sant Andreu del Pujol Melós es conserva només un absis de planta rectangular, molt irregular, aprofitat i doblat exteriorment en un edifici més tardà, i que té un gran interès per a l’estudi de l’aprofitament de determinades estructures. Un cas molt conegut i altament singular tipològicament, és el representat per l’església de Sant Vicenç de Foix, el qual, amb la seva deforme irregularitat, constitueix un exemple de com, al medi rural, hom pot arribar a deformar un tipus arquitectònic per tal de cercar el màxim aprofitament del terreny.
L’església de Sant Lleïr de Casavella constitueix un exemple, sota les modificacions que ha tingut, del tipus més senzill d’església, d’una nau sense absis diferenciat, de filiació dubtosa, però que hom no pot descartar que fos realment construïda el segle X.
Dins l’arquitectura d’aquest segle, cal assenyalar també les restes de les estructures monàstiques excavades a Sant Pere de Graudescales, les quals constitueixen un bon exemple d’hàbitat comunitari del segle X. També cal esmentar la finestra conservada a l’església de Santa Magdalena de Sàlzer, d’una pedra retallada en forma de ferradura molt curiosa, i similar a una altra pedra, procedent de Santa Margarida de Timoneda, de datació dubtosa.
Entre aquestes esglésies del Solsonès construïdes el segle X i que ens han arribat en un estat més o menys recognoscible, cal destacar la de Santa Àgata de Clariana. Aquest és un edifici que, dins la seva senzillesa, presenta l’absis en planta semicircular ultrapassada, tipologia que trobem en edificis com l’oratori de Sant Jeroni de Vida o Argelers, al Rosselló. Com aquesta capella, i d’acord amb X. Barral(*), cal situar la construcció de Santa Àgata cap al final del segle X, o, fins i tot, ja dins el segle XI, inclosa dins un ampli grup d’edificis, construïts a cavall del canvi de segle, amb absis semicirculars molt profunds, precedits per un arc triomfal, lluny de les influències formals i tècniques de l’arquitectura llombarda.
Dins el mateix grup tipològic de Santa Àgata de Clariana, malgrat que amb unes característiques més matisades, especialment pel que respecta a l’absis, que és pràcticament semicircular, cal esmentar l’església de Santa Magdalena del Collell.
Junt a elles cal tenir en compte l’església de Sant Salvador de Golorons, de tipus molt similar a Santa Magdalena del Collell, però que en el seu aparell palesa ja influències de les tecnologies que aporta la nova arquitectura llombarda. L’església de Golorons és notable també per haver conservat fins a dates ben recents la coberta de la nau, resolta amb bigues longitudinals ja al seu origen.
Deixant de banda aquests edificis, de filiació més o menys clara, al Solsonès n’hi ha alguns considerats en algun moment com a pre-romànics, però que presenten encara força interrogants, com l’església de Sant Grau d’Anglarill, o la poc coneguda església de Sant Pere de Cuiner, l’exploració de la qual podria proporcionar sorpreses en relació amb la seva estructura original.
La migradesa del panorama arquitectònic del segle X al Solsonès canvia, si considerem els edificis construïts el segle XI.
D’aquesta època, i seguint els modes de l’arquitectura llombarda dominant, hi ha una llista relativament considerable d’esglésies construïdes amb total correcció, com les de Sant Martí de Vila-seca i Sant Miquel de Vallmanya, que representen els tipus més comuns, d’una nau amb absis semicircular, al qual han estat aplicats uns motius decoratius llombards. Cal destacar, però, l’església de la Santa Creu, a Sant Llorenç de Morunys, que té la peculiaritat que la franja central només té una arcuació, en una disposició poc comuna en l’arquitectura catalana. També cal assenyalar l’església de Sant Julià de Ceuró, en la qual els motius llombards s’estenen per les façanes de la nau, o la de Sant Miquel de Fontanet, que no tindria un especial esment, si no fos perquè a les arcuacions llombardes que decoren el seu absis han estat identificades recentment traces de pintura mural, que dibuixen un motiu vegetal estilitzat. Aquestes traces, juntament amb conjunts com el de Sant Joan de Boí, o fragments com el de Sant Romà de Valldarques, palesen que les esglésies del segle XI rebien molt sovint una decoració pictòrica a les seves façanes.
Del segle XI, però, es conserven al Solsonès dos edificis d’una gran importància, els quals es destaquen d’entre la resta de capelles construïdes aquest segle, i que són l’església del monestir de Sant Llorenç de Morunys i l’església de Sant Esteve d’Olius.
L’església i el conjunt monàstic de Sant Llorenç de Morunys constitueixen un monument molt poc conegut i d’una categoria excepcional, no solament per la qualitat de l’obra inicial, sinó també per la qualitat i l’estat de conservació de les diverses reformes i afegitons, com la capella barroca de la Mare de Déu del Coll, obra de Josep Pujol, que ocupa una de les absidioles originals, o el retaule, gòtic, de l’Esperit Sant, obra de Lluís Borrassà.
Del conjunt monàstic del segle XI només es conserva l’església, construïda d’acord amb els modes llombards, i que, sota les reformes i els afegitons, fa evident la seva estructura de planta basilical, sense transsepte, amb les naus laterals cobertes amb voltes d’aresta, i amb la peculiaritat de tenir una cúpula en el tram de la nau central anterior a l’absis.
Aquesta tipologia de basílica cupulada, sense transsepte, és extremadament singular, i no en coneixem cap altre exemplar a Catalunya. Podria tenir, però, una certa relació amb el fenomen existent en algunes esglésies d’una nau amb cúpula, sense transsepte, com la de Sant Miquel d’Olèrdola o Sant Pere de les Roques. El desig de verticalitat que representen la cúpula i el cimbori que la manifesta exteriorment, també es podria relacionar amb l’església de Sant Aventin de l’Arboust, a la diòcesi de Comenge, en la qual una planta basilical, sense transsepte, coberta amb volta d’aresta, disposa un poderós cimbori que no es manifesta interiorment, en el tram anterior a l’absis central.
Aquests són uns exemples llunyans i d’incerta relació amb el cas específic de Sant Llorenç de Morunys, que resta com un monument singular dins el seu tipus arquitectònic.
Molt diferent és el cas de Sant Esteve d’Olius, església d’una nau, de proporcions grandioses, amb una integració espacial entre nau i absis pràcticament total i dotada d’una gran cripta, la qual ocupa gairebé la meitat de llevant de l’església.
El fet que l’església d’Olius, tot i tenir només una nau, disposi d’una cripta monumental, constitueix una característica tipològicament singular, que trobem també en una altra església solsonina, construïda el segle XII, d’acord amb les formes llombardes evolucionades, que és la de Sant Pere de Madrona.
La singularitat de la presència d’una cripta a l’església d’Olius s’afegeix a altres aspectes, com la monumentalitat de proporcions i mides, o la total integració entre nau i absis, que fan de Sant Esteve d’Olius un cas anormal dintre el grup d’esglésies d’una nau del segle XI. Si en el seu conjunt, Olius és un edifici singular, la seva cripta, en la qual sembla evident el reaprofitament d’algunes peces d’origen anterior, té una filiació precisa i perfectament contextualitzable, car el seu tipus arquitectònic és el mateix de les altres grans criptes catalanes del segle XI, com les de Sant Pere de Vic, Sant Vicenç de Cardona o Sant Vicenç de Roda de Ribagorça. Aquestes criptes defineixen un grup tipològic compacte i coherent que es pot relacionar perfectament amb altres criptes europees contemporànies, o anteriors, com la de San Paragario de Noli, a la Ligúria.
Una altra cripta, del mateix tipus però més modesta que la d’Olius, que es conserva al Solsonès és la de l’església de Sant Celdoni i Sant Ermenter de Cellers. Aquest és un edifici molt restaurat i que fou començat amb un pla molt ambiciós, d’una nau amb tres absis en trèvol i absidioles addicionals flanquejant l’absis central. Aquest pla, iniciat encara seguint les formes llombardes, no fou acabat i l’església quedà limitada a la capçalera, la qual constitueix un dels exemples més ambiciosos del tipus d’església d’una nau amb tres absis en trèvol, com la de Sant Pere de Ponts, i realitzada en un moment en el qual les formes llombardes, com a sistema ornamental, anaven desapareixent.
Les formes llombardes, però, encara seguiren vigents, entrat el segle XII, en edificis rurals, com la interessantíssima església de Sant Pere de Graudescales, possiblement construïda al tombant del segle. Aquesta església i el conjunt monàstic que la completava, constitueixen un exemple molt valuós d’arquitectura monacal medieval i una mostra d’utilització de l’espai interior del temple al servei d’una comunitat i d’unes peculiars relacions amb la resta del seu conjunt. Sant Pere de Graudescales és una mostra de com l’estudi d’un monument no es pot separar del seu ús, ni del seu entorn natural o construït, encara que aquest hagi desaparagut.
L’església solsonina de Sant Pere de Madrona, de la qual ja hem parlat, constitueix un exemple més clar a la comarca, juntament amb les absidioles de Santa Maria de Solsona, d’uti-Iizació dels motius decoratius llombards, combinats amb la tècnica i l’acurat treball de la pedra, característic de l’arquitectura del segle XII.
Tot i que una part notable de les esglésies solsonines que se’ns han conservat, de les construïdes en època romànica, puguin ésser datades dintre el segle XII, són poques les esglésies que constitueixin un exemple clar dels tipus i tecnologia propis d’aquesta època. Així podríem esmentar, a part les esglésies de Cellers i de Madrona, les de Santa Magdalena de Vilaprinyó, a Sant Jaume del Tracs, o la curiosa església de planta circular de Santa Magdalena de les Planes, la qual és l’únic edifici de planta circular dels que es conserven a Catalunya, que hagi estat construït amb la tècnica polida del segle XII.
Amb tot, l’arquitectura religiosa del segle XII al Solsonès ha conservat un edifici que, malgrat el seu estat fragmentari i els múltiples interrogants que planteja, té un interès excepcional en el conjunt de l’arquitectura romànica catalana, que és l’antiga canònica, avui catedral, de Santa Maria de Solsona.
En el seu conjunt, la canònica de Solsona seguia el tipus comú de les estructures monàstiques medievals, organitzant-se entorn del pati obert d’un claustre, al costat de tramuntana del qual hi ha situada l’església. És en aquesta, precisament, on rauen els principals interrogants i l’excepcionalitat de la canònica. L’església de Santa Maria de Solsona presenta una planta molt irregular i forçada, deguda possiblement a preexistències, més que no pas a una voluntat premeditada, que juga els seus elements amb altres elements que, morfològicament, són coneguts, però que fan que el conjunt resultant sigui d’una extraordinària originalitat, sense paral·lelismes coneguts en l’arquitectura catalana.
Aquesta originalitat es manifesta en el joc de volums i espais generat per la peculiar relació de naus, transsepte i capçalera, en relació entre l’absis central i la nau, en la utilització de voltes nervades, encara vacil·lants, o en la singular composició de les façanes del campanar, on es manifesta un rar gust per l’ornamentació, que sembla tenir unes arrels ultrapirinenques.
És ben coneguda la relació de l’escultura tolosana amb l’obra de la canònica de Solsona. El desconeixement que encara tenim de l’edifici impedeix de precisar fins a quin punt aquestes relacions influïren també en l’arquitectura. Santa Maria de Solsona és, encara avui, un cúmul d’interrogants, els quals només es podran plantejar amb profunditat quan s’hagin realitzat les exploracions arqueològiques que permetin obtenir el màxim d’informació existent. Aleshores serà el moment de replantejar el paper de Santa Maria de Solsona dins el marc de l’arquitectura catalana, i plantejar, per què no?, les possibles influències que l’art solsoní tingué en la definició de l’anomenada “Escola de Lleida” i, més especialment, en la concepció de la Seu Vella de Lleida, obra cabdal del segle XIII català, de la qual fou un primer mestre, i potser tracista, un solsoní, Pere ça Coma, el qual començà l’obra lleidatana només quaranta anys després de la consagració de Santa Maria de Solsona. (JAA)
L’escultura monumental
La situació geogràfica original del Solsonès, tan prop de les terres de la zona occidental del país, com dels centres de producció més tradicionals i més forts de l’escultura romànica catalana, de l’Urgell al Ripollès, explica molt bé el conjunt d’influències i d’experiències que es desenvolupa al voltant de l’obra monumental de Santa Maria de Solsona.
Anteriorment cal remarcar els assaigs decoratius de la cripta dedicada a Santa Maria, a Sant Esteve d’Olius. Aquesta cripta, tan singular dins l’arquitectura romànica del segle XI, que hom relaciona amb les de la catedral de Vic, Sant Vicenç de Roda de Ribagorça o Sant Vicenç de Cardona, presenta una sèrie de columnes muntades sobre bases i que porten capitells constituïts per un cos troncopiramidal invertit, de forma molt senzilla, sense decoració.
L’escultura romànica major esclata al Solsonès amb l’obra de la catedral de Solsona. Aquesta, amb una consagració l’any 1162, feta probablement sobre una obra molt poc avançada, se situa completament durant el darrer terç del segle XII i els inicis del segle següent. Cal dir que, a nivell local, res no permetia de preveure aquest esclat, de la mateixa manera que la gran activitat dels tallers de Solsona no havia de tenir continuïtat. Com a Ripoll, l’escultura de la catedral de Solsona mostra l’activitat de mestres i aprenents en formació, la qual s’estén gairebé mig segle i s’esgota per ella mateixa, sense continuïtat.
Formats a la mateixa escola que els tallers del Ripollès veïns, i mostrant uns contactes amb els que en prendran el relleu a la catedral de Vic, les escultures de la capçalera de Santa Maria de Solsona se situen en un marc arquitectònic que ja ens sembla obert a experiències vingudes de fora, tal com demostren, en aquest cas, les arcades decoratives de l’interior de l’absis principal.
L’obra continua amb el que devia ésser una gran façana monumental, situada al costat septentrional de la nau. Aquesta façana, que imaginem ricament esculpida, i a la qual hom pot atribuir un Pantocràtor i un lleó en alt relleu, com en els models italians, ens és coneguda gairebé exclusivament per un relleu situat a la part alta, i que devia anar acompanyat d’un altre de simètric. Aquest relleu, que representa un àngel i un monstre, ja dóna la tònica del programa iconogràfic general d’aquesta façana, a la vegada que ens orienta cap a les escultures decoratives monumentals de les grans façanes del nord d’Itàlia.
A la part occidental de la basílica de Solsona hi ha el campanar, bellament decorat, el qual també ens dóna una idea de la profusió d’ornamentació arquitectònica del conjunt. Malauradament el claustre, que devia ésser probablement un dels més importants, a causa de la riquesa experimental de les fórmules utilitzades, no ha conservat l’estructura primitiva. El restituïm quadrat, amb arcades dobles i pilars probablement ornamentats amb relleus. Encara sabem menys del que era l’estructura o la decoració de l’eventual porta monumental, situada al cantó de ponent del monument.
L’escultura dispersa avui conservada al Museu Diocesà i Comarcal de Solsona, que prové de Santa Maria, s’ha de distribuir mentalment entre les diverses portes de l’església i del claustre, i entre les arcades i els pilars d’aquest darrer. D’entre aquests fragments cal destacar la columna amb dos personatges, interpretats recentment com Maria i sant Josep, la qual procedeix probablement de les arcades de la galeria del claustre. Amb els capitells de rica iconografia i un relleu amb escenes de cacera, potser podem imaginar unes galeries semblants a les de Sant Tròfim d’Arles o de Sant Bertran de Comenge, amb estàtues-columnes, que cal integrar dins una iconografia general.
La Mare de Déu, dita del Claustre, que hom ha atribuït respectivament a un conjunt de l’Epifania, situat en un timpà, o, encara, més recentment, a l’organització general del claustre, pot ésser considerada com una estàtua independent, situada a l’interior de l’església, objecte d’un culte particular, tal com són les imatges d’orfebreria de Maria, amb les quals la marededéu de Solsona presenta tants punts de contacte.
Tant la Mare de Déu com les estàtues-columna o els capitells plantegen el problema general de les relacions entre aquestes produccions i l’escola d’escultura de Tolosa de Llenguadoc, formada al voltant de l’obra de Gilabertus. Aquesta relació, que queda plantejada en l’obra de Solsona, encara amb més claredat que no pas a Ripoll, ens permet de diferenciar l’obra mestra que constitueix la Mare de Déu amb l’Infant de l’altra producció formada probablement al seu voltant. En tot cas, els tallers d’escultura de Solsona semblen oberts a molts contactes i relacions exteriors i assimilen els ensenyaments, com, precisament en aquest cas, les fórmules tolosanes.
Amb el portal del claustre, format amb àmplies arquivoltes, decorades d’elements geomètrics, entrem en una relació que s’estableix entre el Solsonès i la regió de Lleida. Aquest tipus de portal n’és un clar testimoni per la freqüència amb què es troba en terres lleidatanes. Amb ell es tanca la producció escultòrica de l’obra de Santa Maria de Solsona, que tants elements reuneix, per situar estilísticament i geogràficament la producció escultòrica més elaborada dins aquesta zona.
L’obra de Santa Maria de Solsona és tan important per ella mateixa i per les seves relacions amb l’exterior, que fa oblidar una mica les altres produccions regionals. És clar que la major part de les portades del Solsonès són constituïdes per un parell d’arcades de mig punt en degradació, amb dovelles poc sovint decorades i a vegades amb capitells o impostes ornamentats.
Com exemple d’elements figurats, distribuïts a les dovelles exteriors de les portades, podem esmentar el cas de Santa Maria de Puig-Aguilar, on apareix algun tema iconogràfic que pot desenvolupar elements d’iconografia general, com a Santa Maria de Covet. A Sant Lleïr de Casavella la porta d’entrada presenta una decoració figurada als brancals sota les impostes i a l’intradós.
Els elements procedents de Santa Maria de Torredenegó, avui conservats al Museu Diocesà i Comarcal de Solsona, mostren clarament un estat ja molt avançat de l’escultura romànica regional, que ja se situa a les fronteres del gòtic. Escultures tosques, amb formes molt geometritzades que pertanyen ja, probablement, a un període difícil de situar dins la primera meitat del segle XIII. Aquesta és la data que creiem adient per a una producció que es perllonga a la regió de manera més o menys continuada i que és difícil de datar. Cal recordar els elements de Sant Pere de Llobera i també el portal, potser lleugerament anterior, conservat al Museu Diocesà i Comarcal de Solsona, i que no és pas impossible que procedeixi del mateix conjunt de Santa Maria. Es una porta més senzilla, amb una arquivolta plana, decorada amb un fullam, i un timpà ocupat completament per un grifó. Ara com ara és impossible de situar aquesta porta, que mostra les variants estilístiques utilitzades a Solsona al voltant de l’obra de Santa Maria.
Malgrat la importància d’aquests tallers, la seva manca de continuïtat queda clarament reflectida als capitells procedents de Sant Pere de Madrona, de grans dimensions, avui conservats al Museu Diocesà i Comarcal de Solsona. Josep Puig i Cadafalch s’hi interessà, i amb raó, perquè, malgrat l’aspecte tosc d’aquestes obres, el resultat estilístic del treball dels escultors forneix informació sobre l’estat de l’escultura, ja ben entrat el segle XIII. La fidelitat als models romànics hi és clara, més eficaç en el capitell decorat amb centaures que als altres. La manera tan seca de tractar les formes fa pensar en la utilització de la policromia, la qual tant devia canviar l’aspecte general d’aquestes obres. És interessant recordar que, mentre l’escultura de Santa Maria de Solsona no ens ha deixat cap nom escrit, ni d’escultor, ni de mestre d’obres, els capitells de Sant Pere de Madrona ens han conservat el nom d’un Mirus (Miró), el qual cal afegir a la llista dels artistes que actuaren a la Catalunya romànica. (XBA)