Situació
Absis romànic mig ofegat per construccions dels segles XVIII i XIX.
F. Tur
L’església de Sant Sadurní de Vilavenut, centra el petit poble de Vilavenut de cases més o menys agrupades, situat a la part septentrional del terme, no lluny de la riera de la Farga.
Mapa: L39-12(296). Situació: 31TDG853654.
Aquesta església es troba al peu de la carretera de Galliners a Banyoles, al punt quilomètric 6,5. (APF)
Història
Segons la butlla de Benet VIII de l’any 1017, el monestir de Banyoles posseïa diversos béns en aquest indret de Vilavendut. El 1209 trobem consignada l’església de “Sancti Saturnini de Vilavenuto”. Els delmes del lloc eren cobrats per Dalmau de Creixell, qui prestà l’homenatge al bisbe de Girona, Alemany d’Aiguavia, el 1226. (ASA)
Església
L’església de Sant Sadurní de Vilavenut és una construcció d’una nau capçada a llevant per un absis semicircular, si bé als segles XVIII i XIX sofrí notables modificacions, de tal manera que de l’església romànica només resten l’absis i els murs de la façana de ponent, llevat de la portalada.
Planta del temple romànic, mig cobert per ampliacions tardanes.
J. Moner i J. Riera
Així i tot, aquestes parts estan ben conservades i mostren un aparell de carreus de pedra sorrenca ben tallats, d’uns 25 × 40 cm, així com la imposta interior convexa de quart de cercle.
Al centre de l’absis hi ha una finestra de doble esqueixada amb llinda d’arc de mig punt monolítica, i sobre la porta de ponent, del segle XIX, s’observen els brancals d’una altra similar.
L’obra romànica original s’ha de situar cap al final del segle XIII. (JMC-JRM)
Forja
L’església de Sant Sadurní de Vilavenut conserva una ferramenta, un picaporta i un forrellat de tradició romànica. La ferramenta forma les típiques tiges horitzontals decorades amb tres espirals afrontades. La cinta és bastant ampla i està solcada per una canal central. La làmina de ferro que constitueix les espirals, en canvi, és molt estreta i de secció quadrada. Les volutes són petites i no es decoren amb el solc central característic.
Detall de la ferramenta i el forrellat de tradició romànica conservats a la porta de l’església.
F. Tur
Els dos picaportes estan situats a la mateixa altura. Els anells es decoren amb peces bicòniques equidistants, i el peu té la vora exterior dentada i la superfície decorada amb dos cercles concèntrics amb forats circulars. La semisfera que sosté l’anella s’ornamenta amb quatre creus gregues retallades.
Alguns elements semblants són representats escultòricament en el fris d’un pilar de la galeria sud del claustre de la catedral d’Elna, en una escena que s’ha volgut interpretar com la del Quo Vadis. És del final del segle XII i mostra, a cada batent, un picaporta i dues bandes amb volutes. El fet que les portes del claustre de la catedral d’Elna, datades del segle XIV, tinguin el mateix dibuix demostra la llarga pervivència d’aquests motius tradicionals.
El forrellat presenta la forma característica acabada amb un cap zoomòrfic (vegeu sobre això l’estudi d’altres peces similars: Sant Julià de Corts i Santa Maria d’Orfes, que són analitzades en aquest mateix volum). (JMAL)
Bibliografia
- Constans, 1985, pàgs. 78-79; Monsalvatje, XVII, 1910, pàg. 39.