Situació
Torre rectangular d’època andalusina, feta amb grans carreus, integrada a les dependències del mas de Violí.
ECSA-J.Bolòs
Aquesta torre és situada a la partida de terres d’Algorfa, entremig de les dependències del mas de Violí, al límit de la segona terrassa del riberal del Segre.
Mapa: 31-16 (415). Situació: 31TBF818914.
A 3 km de Seròs per la carretera LP-7041 i a menys d’1 km del convent de Vinganya, cal prendre un camí a mà esquerra que condueix, després de 300 m, al mas de Violí, darrere el qual hi ha la torre dels Moros. (JRG-JBM)
Torre
El mas de Violí està format per una sèrie de construccions adossades en diferents èpoques, si bé la major part són d’aquest segle, o com a molt del passat, a excepció d’una estructura de planta quadrangular que se situa al sud del conjunt i que és molt més antiga.
Planta de la torre.
J.R. González-J.I. Rodríguez-J. Xandri
Es tracta d’una torre amb les cantoneres orientades als quatre punts cardinals: fa 6, 5 m de llargada i 4, 9 m d’amplada. L’únic mur fàcilment visible és el del sud-oest, ja que els del nord-oest i sud-est estan ja integrats en els coberts allí bastits. El del nord-est dona a una mena de pati situat al mig de les diferents construccions. La paret sud-oest està formada per set filades de carreus de mida gairebé megalítica, sobretot els tres inferiors, ja que després tan bon punt guanya alçada es fa també de mida més petita. Les pedres de la base fan 70 cm de llargada i 80 cm d’amplada de mida mitjana, si bé a la cantonada sud-oest n’hi ha una que fa 1, 30 m. Alguns carreus arriben a mesurar 30 cm de llargada i 80 cm d’amplada. Les filades superiors són de 40 cm d’alçada, és a dir, una mida més habitual. S’aprecia clarament el sòcol que forma la filada inferior que sobresurt 10 cm, mentre que també continua amb un lleuger esglaonament a la part oest la segona filada. El mur més visible és el millor conservat i té gairebé 5 m d’alçada. Hi ha indicis de morter que sembla antic, si bé la major part dels carreus són actualment de pedra seca i solament alguns tenen una capa de morter modern, posada més per tapar les juntures que per enganxar les pedres. El mur que dona al riu està una mica modificat pel cobert que se li afegí. El del pati interior és el que encara té una altura superior als altres a la cantonada nord, però tota la part oriental està refeta amb maçoneria: en aquest precisament es va obrir modernament una porta d’1 m d’ample que permetia accedir a peu pla a l’interior de l’edifici. Aquí es pot comprovar el gruix d’1 m que fan els blocs.
Per dins, l’estructura està coberta per un sostre i un pis de canyissos, posats quan fou utilitzada com a mas; a les parets hi ha senyals de moltes modificacions per a adequar la vella construcció als nous usos agropecuaris. D’entre aquests destaca el buidatge d’uns quadrats al mur de llevant per a posar arnes.
Al voltant del mas modern hi ha exposades pedres treballades, alguna pica, tambors de columna, etc. Pel camí d’accés a l’edificació s’aprecien encara restes de murs del que devia ser un ampli poblat situat al nord, i del qual entre d’altres coses s’han trobat dues sitges, de forma acampanada d’uns 250 cm de fondària, segons recorda l’actual propietari, Àngel Baró. Més al nord i a l’altra banda del camí, sempre seguint el nivell de l’aterrassament, hi ha la referència d’haver-se trobat sepultures. Actualment en un retall del camp encara es veuen ossos o algunes lloses ja totalment soltes, així com alguna que encara és in situ.
Per referències bibliogràfiques i orals les tombes localitzades són del tipus de llosa i tenen majoritàriament el mort col·locat en decúbit supí, amb una orientació est-oest. No obstant això, a la mateixa zona, fa uns vint anys es va trobar un esquelet posat de costat i amb el cap mirant a l’est, cosa que pot fer pensar que era musulmà.
La primera referència d’aquesta construcció la va donar J. Camí, el qual va publicar una fotografia en la qual es veu la torre gairebé exempta de construccions adossades, aleshores, amb un parell de filades més en la part superior. És constant la insistència popular a indicar que abans l’obra havia estat més alta. Després, la notícia i la fotografia farien fortuna i s’aniria divulgant en la historiografia l’existència de la torre. Per alguns autors, com A. García Bellido, R. Pita Mercé i D. Díez-Coronel, la torre és ibèrica; per d’altres, com J. Puig i Cadafalch, J. Lladonosa i F. Lara, és romana. Però també es planteja, amb una certa timidesa, la seva adscripció al món musulmà. R. Pita és el primer a indicar l’existència de ceràmica àrab, i a considerar també la torre com a tal o, si més no, la possibilitat que sigui reutilitzada en aquest moment. Després insistí en la datació islàmica per la troballa d’unes monedes d’or almohades, segons l’estudi de F. Mateu Llopis.
Resulta evident que ens trobem davant d’un poblat de relativa importància segons la quantitat i l’extensió superficial que coneixem de les seves restes. El material arqueològic recollit ens situa en un context islàmic que es cristianitzà progressivament després de la conquesta. La denominada torre dels Moros (o d’Algorfa) correspon a una estructura singular que, a falta d’altres dades, situem en època islàmica. Podria tractar-se del sistema defensiu d’una almúnia que hi podria haver a la zona, mitjançant una torre a la qual s’accedia per un primer pis. No podem considerar com J. Senra Ràfols la porteta actual com a original, la qual estaria situada en el punt d’inici de l’obra de tàpia de la part superior del mur. Probablement, aquesta torre també tenia els murs superiors de tàpia, com en el cas de la torre del Pilaret de Santa Quitèria. El seu paral·lel més semblant, però, és la torre de la Ràpita a Vallfogona de Balaguer, la qual també ha tingut diferents adscripcions cronològiques fins a la consideració actual que és islàmica. J. Giralt la data a les acaballes del segle IX. En el cas de Seròs, la torre dels Moros (o d’Algorfa) podria situar-se al voltant del segle X. La seva conservació és excepcional i esdevé un bon exemple per a conèixer l’hàbitat rural de l’alta edat mitjana. (JRG)
Bibliografia
- Camí, 1926-27, vol. I, pàg. 305; Serra I Ràfols, 1927-31, vol. VIII, pàgs. 85-86; Puig i Cadafalch, 1934, pàgs. 71-72; García Bellido, 1945, vol. I (III), pàg. 422; Pita, 1949, XII, pàg. 81; 1954B, XX, pàg. 317; 1954C, XVIII, pàg. 217; 1957, XXX, pàg. 116; 1959, pàg. 21; Díez-Coronel, 1963-65, XXVII-XXVIII, pàg. 84; Pita, 1964, pàgs. 374 I 376; Lara, 1970, pàgs. 628 I 644; Lladonosa, 1972-74, vol. I, pàg. 38; Lara, 1973B, pàgs. 44-46: Els Castells Catalans, 1979. vol. VI (II). pàg. 923.