Situació
Restes de l’antic camí medieval, successor d’una via romana secundària que unia Lleida amb la ciutat de Celsa (l’actual Gelsa, a la riba esquerra de l’Ebre, als Monegres, Saragossa), travessant el Cinca per Massalcoreig.
ECSA-J.I. Rodríguez
L’anomenat camí del Diable és una llarga via de comunicació, els vestigis de la qual es poden resseguir al llarg dels termes de Soses, Aitona, Seròs i Massalcoreig; hom l’inclou en aquest terme municipal perquè el fragment encara conservat es troba a la partida de Matacanyes, dins el terme de Seròs. L’esmentada partida es troba al nord del nucli urbà de Seròs, al límit amb el de Fraga.
Mapa: 31-16 (415). Situació: 31TBF823956.
L’accés normal es realitza per la carretera C-242, de Fraga a Maials. A 2 km de Seròs hi ha l’encreuament amb la moderna carretera que duu a Massalcoreig, a l’esquerra i, a la dreta, a uns 100 m, trobem el lloc.
Història
El camí del Diable s’ha identificat en la bibliografia tradicional com una via romana secundària que probablement partia de la via principal d’Ilerda a Caesaraugusta, anava a travessar el Cinca per Massalcoreig i duia a la ciutat romana de Celsa, seguint paral·lela a l’Ebre. L’existència de diversos establiments d’època romana al llarg dels termes de Soses, Aitona i Seròs, tot seguint aquesta via, l’anomenada Vallcarrera a la riba dreta del Cinca, i les troballes romanes de Cardell així ho podrien confirmar. Aquesta via podria haver adquirit vital importància els darrers temps del període andalusí, en què es documenta la fundació de Massalcoreig per part de poblacions àrabs de Quraix (possible origen del topònim), un establiment la utilitat del qual devia ser controlar el pas del Cinca. Posteriorment, l’any 1201, i com a límit de la donació que Pere de Bellvís feu als trinitaris de Vinganya, figura Massalcoreig, el qual és al nord del que anomena la documentació camí de Lleida, que es podria identificar amb aquest camí del Diable.
Camí
El que podria ésser el traçat d’aquest camí a les terres del baix Segre es pot documentar parcialment tot seguint camins actuals, però tenint present que diverses obres modernes, com és el cas de l’autopista A-7, n’han fet desaparèixer alguns trams. Al terme de Soses, hi ha una antiga carrerada que es pot seguir a partir de la carretera N-II, en direcció sud-oest, a tocar del límit amb el terme de Fraga, que podria formar part d’aquest camí. Al terme d’Aitona, hi ha un altre fragment d’aquest camí, a poca distància del peu oest del turó de Montfred i igualment a tocar del límit amb el Baix Cinca, amb vestigis d’haver tingut un paviment de pedres. Al terme de Seròs, es localitza el fragment més important actualment conservat del camí. A uns 100 m al nord-est de la carretera C-242, comença una zona pavimentada amb lloses planes de pedra calcària sense treballar. Les formes són molt irregulars, però s’encavalquen entre elles per formar una superfície més o menys irregular, i tenen unes mides d’entre 20 i 40 cm. El lloc on es conserva millor el camí té una amplada aproximada de 3 m, tot i que l’enllosat no arriba a les vores del camí actual. Amb més o menys claredat es poden seguir vestigis d’aquest enllosat al llarg d’uns 500 m. Cap al sud-oest de la carretera, per on ara hi ha el traçat nou de la carretera LV-7045, a Massalcoreig, abans de la seva construcció s’hi veien les restes més ben conservades del camí, ja que al marge de l’enllosat de les mateixes característiques, al peu de la serra de Montllober, hi havia roderes de carro marcades sobre les lloses. Un cop s’arriba a la divisòria d’aigües amb el Cinca, al peu del poblat dels Budells, el camí desapareix i ja no se’n troba cap vestigi fins a Massalcoreig, a partir del qual el camí devia ésser l’antic camí de la Barca, que arriba fins al Cinca.
Sense una excavació arqueològica no podem assegurar que aquest enllosat sigui romà, medieval o, fins i tot, més modern, però és evident que en els primers temps de la conquesta cristiana havia de tenir gran importància en les comunicacions entre Lleida i les terres de l’Ebre.
Bibliografia
- Pita, 1962a, XXV, pàg. 333; Rodríguez, 1980, pàgs. 137-138; García-Rodríguez, 1992, pàgs. 362-363; García, 1995, pàgs. 184-187.