Resultats de la cerca

Normalment es troba en el decurs d’una obra i implica un alentiment momentani, de més o menys durada, respecte del tempo general També es pot trobar a l’encapçalament d’una part o un moviment indicant la relació amb el tempo de la part o el moviment anterior

Normalment s’utilitzen com a sinònims de temps fort , temps greu , caiguda , etc tesi o temps feble , temps lleu , etc arsi Deriven dels termes que en la dansa grega clàssica s’aplicaven als moviments d’alçar el peu - arsis - o abaixar-lo - thesis - i que després serviren per a designar les parts més o menys accentuades dels peus poètics llatins L’expressió per arsin et thesin fou utilitzada per G Zarlino i T Morley per a referir-se a la inversió del contrapunt -generalment en el cànon canon per arsin et thesin - Malpurg fou un dels primers que donà a aquesta expressió el…

Com a gènere literari el seu origen es remunta a l’Antiguitat clàssica -destaquen Els idillis , de Teòcrit, i Les bucòliques 44-43 aC, de Virgili- La tradició cristiana recollí aquesta temàtica utilitzant-la sobretot en les dramatitzacions nadalenques Durant el Renaixement i el Barroc, fins ben entrat el segle XVIII, el gènere pastoral fou molt conreat Molts madrigals del segle XVI empraren textos d’aquesta mena, com també molts dels oratoris i les cantates dels segles XVII i XVIII Oratori de Nadal , de H Schütz cantates 85, 104 i 112, de JS Bach Messiah , de GF Händel, etc La influència d’…

Es fa servir sobretot en l’orquestra i la banda En la classificació Hornbostel-Sachs, aeròfon de columna instrument de vent pròpiament dit tipus flauta Té els seus orígens en un tipus de pifre militar, anomenat flauta suïssa, que encara es toca i que consisteix en un tub curt i cilíndric de fusta de boix, molt semblant a una flauta travessera del Renaixement, i de petites dimensions El seu ús en l’orquestra començà esporàdicament al segle XVIII Al segle XIX, L van Beethoven, en la seva Simfonia número 5 , fou un dels primers compositors a emprar-lo Instrument transpositor, el flautí sona una…

Originalment utilitzat més com a indicador de caràcter greu, solemne que de tempo , la seva definició és imprecisa i varia molt entre compositors, èpoques o, fins i tot, obres concretes

Per extensió, també designa una obra, fragment, o moviment d'una obra —concert, sonata o simfonia— escrita en aquest tempo El terme fou utilitzat, entre d’altres, per L van Beethoven segon moviment de la Simfonia núm 2 , segon intermezzo d’ Egmont , etc i GF Händel o les àries Comfort ye , del Messiah , Ombra mai fù , de Serses , etc Moltes àries i cavatine dels operistes italians del segle XIX porten aquesta indicació

Pot ser de fusta o de metall, de posició fixa o clavat en el bastidor en els instruments menys evolucionats tècnicament, i més o menys ajustable per mitjà de cordes, petites falques o sistema de claus, en aquells instruments que requereixen mantenir una tensió determinada de la membrana amb relació al seu so

Les notes rítmicament més accentuades, és a dir, aquelles a les que corresponen els valors rítmics més llargs -no pas accentuades en sentit dinàmic, tonal o d’altre tipus-, ocupen una part qualsevol unitat mètrica compàs, temps, divisió, etc mètricament menys accentuada -més lleu, més dèbil- que la que ocupen les notes rítmicament menys accentuades Molt freqüentment implica la presència de síncopes síncope Un cas particular de ritme contrari és l’anomenat ritme llombard

Després d’un primer intent fallit amb la farsa Les originaux que el portà a fer-se monjo trapenc durant un temps, retornà als escenaris parisencs amb l' opéra-ballet L’Europe galante , amb música d’André Campra 1697, l’èxit de la qual el convertí en un dels llibretistes més sollicitats de la França del seu temps Entre d’altres, escriví llibrets per a òperes d’André-Cardinal Destouches Issé , 1697 Amadis de Grèce , 1699 i Marin Marais Alcyone , 1706 Séméle , 1709 Adaptà també textos de l' Antic Testament , que musicaren AC Destouches i Louis Clérambault Polemitzà amb Voltaire a favor d’un…

En la teoria de la música, el prefix ’hipo-' s’afegeix al nom dels modes autèntics per a referir-se als plagals, l’àmbit dels quals és una 4a J inferior respecte dels autèntics Així, els quatre modes autèntics del sistema medieval dòric, frigi, lidi i mixolidi es converteixen en els quatre plagals anomenats hipodòric, hipofrigi, hipolidi i hipomixolidi Posteriorment, H Glareanus Dodecachordon , 1547 hi afegí els modes hipoeoli i hipojònic