Resultats de la cerca
Es mostren 52 resultats
balada
Música
Cançó folklòrica de forma estròfica i caràcter narratiu que, per transmissió oral, s’estengué per Europa des del final de l’Edat Mitjana.
Les balades tradicionals narren una història o un fet de manera condensada però completa, generalment fent referència a esdeveniments tràgics, amors o llegendes religioses, amb recursos efectistes i, sovint, amb la intervenció de diàlegs A partir de la repetició de determinades fórmules, i amb simplicitat expositiva, aconsegueixen una retòrica dramàtica molt eficaç La transmissió oral situa les balades en un procés continu de recreació i transformació tant dels versos com de la melodia, que s’adeqüen a estils melòdics de diferents èpoques Tant a Europa com a l’Amèrica del Nord presenten…
Claudie Marcel-Dubois
Música
Etnomusicòloga francesa.
Estudià piano, etnologia, antropologia, organologia i etnomusicologia a París Treballà amb C Sachs i A Schaeffner al departament d’etnomusicologia del Museu de l’Home 1934-40 i el 1945 fundà i dirigí el departament d’etnomusicologia del Museu Nacional de les Arts i Tradicions Populars a París El 1961 esdevingué professora a l’École des Hautes Études de la capital francesa i rebé un doctorat honorari de la Universitat de Laval, al Quebec Es dedicà principalment a estudiar l’evolució dels instruments populars i a la classificació sistemàtica de la música folklòrica francesa de tradició …
música tradicional
Música
Música de caràcter popular llegada per la tradició.
El concepte està amarat de la visió romàntica de la cultura i per aquesta raó hom considera aquesta música preponderantment rural i portadora de valors ètnics música ètnica L’anonimat i la transmissió oral són algunes de les principals característiques que habitualment li són atorgades, però cal tenir en compte que el fet que se’n desconeguin els autors no ha de fer caure en el mite romàntic de la creació collectiva, i que ja fa temps que es transmet també mitjançant la fixació escrita i els enregistraments sonors Hom relaciona aquestes músiques amb funcions molt específiques…
Mesomedes
Música
Poeta i intèrpret grec de cítara.
Era un esclau manumès de l’emperador Adrià, que el protegí i el posà al seu servei com a músic i poeta líric Després de la mort d’Adrià, passà al servei d’Antoní Pius De les obres que li són atribuïdes, destaquen un panegíric a Antínous -un fidel esclau d’Adrià-, un himne al sol, un altre a Callíope -musa de la poesia èpica- i un tercer a Nèmesi, a més de dos epigrames Tots aquests poemes tenen un gran interès perquè són acompanyats de la notació del cant amb què han de ser interpretats Aquest cant es caracteritza per l’ús del sistema diatònic, el mode lidi i la imitació de l’accentuació…
Giovanna Marini
Música
Compositora italiana.
Seguí estudis clàssics de música al Conservatori de Roma El 1960, al llarg d’una recerca sobre la història del moviment obrer a Itàlia, duta a terme amb Italo Calvino, Pier Paolo Pasolini i altres intellectuals, es desvià de la música clàssica per cercar fonts musicals populars i tradicionals Publicà un àlbum de cançons populars, Nuovo Canzoniere Italiano , i ha compost música per a diversos espectacles de cinema i teatre És autora d’un sistema de notació particular per a la literatura musical oral El 1974 participà en la fundació de l’Escola de Música del Testaccio, a Roma, on…
cant copte
Música
Música pròpia de l’Església Copta (el terme copte designa els cristians autòctons d’Egipte), essencialment música litúrgica.
D’origen monàstic i popular, heretà melodies de l’Egipte faraònic i grecoromà, però també rebé influències jueves, siríaques i, en menor grau, àrabs en aquest cas, la influència fou més aviat a la inversa Els cants litúrgics s’han transmès sobretot per via oral sovint els cantors eren cecs, i els manuscrits presenten una notació ecfonètica incipient, poc estudiada encara Les principals formes musicals són la litànica, la responsorial, l’antifònica sobretot en les psalies i la himnòdica especialment en les theotokia Hom distingeix entre els tons anual, festiu, penitencial, etc…
romanç
Música
Gènere cançonístic de tipus narratiu, molt popular, escrit en versos en què els parells presenten normalment rima assonant.
En sentit estricte, el terme s’atribueix a la balada heroica o històrica, però també s’aplica de manera més generalitzada a altres tipus de cançons de caràcter narratiu Difoses bàsicament per tradició oral al llarg dels segles des de l’Edat Mitjana, moltes d’aquestes composicions poètiques provenen d’antics poemes èpics Els primitius romanços es componien generalment d’hemistiquis octosíllabs, bé que, per influx del romance castellà molt abundant en la literatura d’aquesta llengua, acabà imposant-se el vers heptasíllab La melodia, cantada generalment de forma monòdica i amb…
Constantin Brailoiu
Música
Etnomusicòleg romanès naturalitzat francès.
Estudià a Lausana i al Conservatori de París Començà la seva activitat professional com a compositor i crític musical, però els seus interessos es decantaren ben aviat vers el folklore El 1928 fundà l’Arxiu de Folklore de la Societat Romanesa de Compositors, de la qual era el secretari general S’interessà per l’estudi de la música de tradició oral i realitzà molt treball de camp en diferents regions romaneses El 1948 s’establí a París, on collaborà amb el CNRS al departament d’etnomusicologia del Museu de l’Home i a l’Institut de Musicologia de la Universitat de París-Sorbona Les…
Josep Crivillé i Bargalló
Música
Etnomusicòleg i compositor.
Estudià al Conservatori Municipal de Música de Barcelona i amb C Marcel-Dubois, amb qui s’especialitzà en etnomusicologia, a la Sorbona de París Fou professor d’aquesta matèria al Conservatori Municipal de Música de Barcelona i investigador responsable de la Fonoteca de Música Tradicional del Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana de la Generalitat de Catalunya, institució des de la qual impulsà nombrosos projectes de recuperació de la música de tradició oral Fou també membre de la Societat Internacional de Musicologia i de la Societat Catalana de…
,
notació ecfonètica
Música
El seu nom deriva del grec ekphonéo, que significa ’declamar'.
Serveix per a facilitar la recitació de les lliçons, i en general dels textos bíblics, tant en els ritus cristians com en l’hebreu Els signes que utilitzen els diferents tipus de notació ecfonètica comprenen lletres, punts i traces semblants als neumes, que probablement reprodueixen els gestos de les mans del director del cor El seu significat no sempre és clar Entre les més antigues destaca la notació siríaca, codificada abans del segle V i desenvolupada de manera completa abans del segle XI utilitza més de trenta signes, si bé la meitat estan en funció dels més importants Es diu que la…
Paginació
- 1
- 2
- 3
- 4
- 5
- 6
- Pàgina següent
- Última pàgina