Resultats de la cerca

La mostra presentada a Roma la primavera del 2000 amb el títol L’Idea del Bello Viaggio per Roma nel Seicento con Giovan Pietro Bellori , ens proposava un suggerent recorregut per l’obra d’una sèrie d’autors que havien configurat el cànon esteticoplàstic del tractadista italià Hom, des de Catalunya, voldria intentar fer un recorregut que mostrés un llegat configurat, igual que a Itàlia, per a artistes de dins i fora del país, les obres dels quals, amb deutes i aportacions, haguessin creat el nostre imaginari cultural i artístic Però no tenim un Bellori, i la nostra contribució a l’art europeu…

El terme neoclassicisme defineix el moviment estètic de base intellectual, sorgit al començament del segle XIX, que es caracteritza per la recuperació dels models –cànons i temes– del classicisme grecoromà Així, l’esgotament de les fórmules del Barroc va derivar cap a la recerca de la línia pura i el predomini de temàtiques mitològiques Tanmateix, aquest estil va coexistir amb reminiscències del Barroc i, alhora, amb tendències que ja assenyalaven una concepció romàntica Per bé que a Catalunya els representants més destacats del neoclassicisme van sobresortir en el camp de l’escultura, un…

Un camp, tal vegada inesperat, de la ciència popular és el que es podria anomenar la ciència domèstica o casolana Ciència del concret, com diria Claude Lévi-Strauss Una ciència “primera” més que primitiva, que es defineix pel seu caràcter instrumental i per la seva utilitat immediata, que actua amb els mitjans a l’abast, amb objectes materials que, per aquesta acció concreta, es converteixen en objectes de coneixement, i que fa de l’inventar o experimentar una mena de bricolatge que opera, no tant per mitjà de conceptes sinó d’objectes Sens dubte, aquesta ciència del concret no fou pas menys…

L’any 1984, l’artista Ben Vautier, nascut el 1935 escrivia «Il n’y a pas de peuple sans “sa” langue Il n’y a pas de langue sans “sa” culture Il n’y a pas de culture sans son avantgarde, sans “sa” différence» Apelles Fenosa 1899-1988, el gran escultor català universal, explicava així la seva catalanitat «Ésser català és molt important, Escolteu, amb un vas només pot beure vi una persona, mentre que amb un porró el vi és de totsRemarqueu bé aquest detall, és molt important Un poble que ha inventat el porró és un gran poble» Joan Miró 1893-1983 donava sovint visions molt personals de la…

Així com el capítol anterior ha estat dedicat a tractar amb una certa amplitud dels diversos àmbits en què es manifesta l’arquitectura religiosa dels segles del gòtic, el que ara comença tractarà més puntualment, d’una forma gairebé esquemàtica, d’alguns dels aspectes més destacats que n’emmarquen l’evolució formal i estilística per tal de posar de manifest les diverses etapes que recorre l’arquitectura gòtica catalana Massa sovint s’han valorat les grans obres del segle XIII que representen un impuls monumental excepcional des de la perspectiva del romànic tardà i consegüentment com a…

L’art cortès del 1400 es va viure de forma molt intensa a la Corona d’Aragó Marcat per una forta base italianitzant, havia de deixar un rastre inesborrable que va condicionar la realitat artística catalana de tot el segle XV En pintura es van fondre els seus models amb les primeres experiències del flamenquisme Quan arribà l’etapa de les segones generacions del gòtic internacional es feu evident la convivència de mestres com Despuig i Cirera –artistes que esgoten els models oferts per Lluís i Francesc Borrassà, per Mates, per Ramon de Mur o per Guerau Gener– amb pintors que oferirien nous…

Si és difícil de diferenciar la cultura popular de la cultura pròpiament dita en un sentit genèric i universal, és evident que aquesta problemàtica és extensiva a l’art Pel que fa al cas, els diferents punts d’anàlisi adoptats solen variar, encara que dins una línia interdisciplinària els resultats no tenen per què ser discordants En efecte, veiem que, des de l’òptica de la història de l’art, l’art popular ha estat el gran absent, i això també es pot fer extensible a la perspectiva antropològica o etnológica, on es veu que l’art té molt poca cabuda, i perquè sol considerar-se com una…

Històricament el poder civil ha tendit a dotar-se d’una litúrgia i d’una simbologia pròpies, moltes vegades carregada de connotacions quasi religioses i plasmada en una sèrie d’objectes i d’elements que interessen especialment des de la perspectiva de les arts decoratives i sumptuàries els atributs de la reialesa i de les altes dignitats, la decoració i el mobiliari de les seus d’institucions i d’organismes de govern, la indumentària i les ensenyes corporativesEn definitiva, tot allò que té a veure amb la posada en escena i els rituals del poder La màxima expressió d’això es troba naturalment…

Notes per a una història singular Tot i que els ex-libris –aquestes marques de propietat que s’adhereixen a les guardes d’un llibre per indicar-ne la pertinença-nasqueren, pròpiament, just després de la invenció de la impremta dins, ja, la segona meitat del segle XV, és fàcilment presumible que, funcionalment considerats com a simples inscripcions manuscrites, hagin acompanyat els llibres en la gairebé tres vegades millenària història de la seva existència Tanmateix, no manquen documents en l’etapa preexlibrística anterior a la impremta, com la plaqueta de terra cuita esmaltada en blau cel,…

El mot «art» suggereix, generalment, el procés creatiu o la manera de fer les coses, subjecte –en la seva forma final– a determinats cànons estètics És a dir, art és un producte en relació amb un concepte de bellesa, sigui quin sigui el context social, cultural o temporal Partint d’aquesta visió, òbviament molt genèrica i global, l’art qualificat de popular s’identifica amb aquell que té per objecte embellir, d’una manera creativa i agradosa, allò que pertany a la vida quotidiana de les classes populars Això és, l’art no com a finalitat en ell mateix, sinó com a cosa funcional, que acompanya…