Resultats de la cerca
Es mostren 38 resultats
Eliseu Meifrén: el professionalisme d'un company de viatge dels modernistes
Una de les carreres més llargues de pintor de la generació modernista va ser la d’Eliseu Meifrèn Roig, que tingué activitat durant uns seixanta anys, des de les primeres obres documentades, del 1878, fins a la immediata postguerra Aquesta longevitat i l’habilitat amb què el pintor va navegar en la complexa època artística que li tocà de viure fan d’ell un dels artistes catalans de la seva generació més coneguts pel públic Meifrèn havia nascut el 1857 –encara que Pantorba corregia equivocadament 1859– a Barcelona, on moriria el 1940 Inicià estudis de Medicina, que deixà molt aviat, i es formà…
Cloenda: dos itineraris modernistes
Montserrat Villaverde
S’equivocarà qui es cregui que el Modernisme català va ser un art sedentari Com ja s’ha vist en algun altre lloc d’aquesta collecció sobre el Modernisme, sovint des de Catalunya aquest estil es va escampar arreu Per tancar precisament l’obra, en aquest volum en què s’ha parlat dels estils parallels al Modernisme però no pròpiament d’ell, hem volgut retornar al tema protagonista de tot el conjunt i no deixar de tenir-lo present ni que fos en les últimes pàgines del volum final S’ha pensat per a això oferir uns itineraris que illustrin millor el caràcter mòbil del Modernisme i alhora que…
El modernisme no omple tota la seva època
Raimon Casellas, en una estatueta per Josep Reynés detall Sitges Garraf, Cau Ferrat RM Tendim a simplificar les coses, i quan parlem del Modernisme se’ns fa evident una època, per a uns més llarga i per a d’altres més curta —des dels anys vuitanta del segle XIX fins a les acaballes del primer decenni del xx—, quan en realitat hauríem de pensar no en tota una època sinó estrictament en una actitud cultural existent en ella Dic això perquè és freqüent que, per simplificar, la gent s’imagini el Modernisme com una etapa de la història de la cultura catalana, durant la qual canvien les coses i…
Botànica popular
Els usos de les plantes Cirerer d'arboç florit, i amb fruits de l'any anterior a la mateixa branca Enciclopèdia Catalana – Eugeni Sierra Les societats humanes sempre han gestionat la natura en la qual han basat i desenvolupat la seva existència Les diferents ètnies humanes han modulat l’entorn natural al mateix temps que eren modulades per ell, i l’experiència d’aquesta interacció ha originat un cúmul de sabers De pares a fills i d’avis a néts potser convé precisar que és majoritàriament de mares a filles i d’àvies a nétes, sense voler dir que pares, fills i néts no hi facin cap paper tot…
Anglada-Camarasa i els postmodernistes de París
D’ençà que Santiago Rusiñol i Ramon Casas –i Miquel Utrillo, i Sebastià Junyent, i Andreu Solà i Vidal, i Laureà Barrau, i Manuel Feliu de Lemus, i Joan Sala, i Jaume Vilallonga, i el mateix Meifrèn– passaren per París en l’època fundacional del Modernisme, aquella capal esdevingué la meca de l’art modern català, i ben aviat una nova onada d’artistes joves hi anà, i molts d’ells s’hi establiren fins a integrar-se amb més o menys intensitat en la vida artística de la capal de França El paradigma del pintor català modernista de París és Hermen Anglada-Camarasa Bé que nascut a Barcelona, l’any…
La influència de l'Art Nouveau en la pintura del tombant de segle
Sempre que es parla del Modernisme és obligat fer una sèrie d’aclariments per tal de puntualitzar què significà a Catalunya aquest moviment artísticocultural, quines influències va rebre i quina fou realment la seva singularitat dins el context europeu El Modernisme havia estat considerat la versió catalana de l’ Art Nouveau internacional, denominació que va escampar-se arreu d’Europa, per bé que a Itàlia es parlava de Liberty o a Àustria de Sezession El cert és que avui, ja al segle xxi, l’ Art Nouveau s’associa ràpidament a un repertori iconogràfic protagonitzat per la figura…
Pasqua i primavera
Montse Catalán
La Pasqua Abans de la reforma litúrgica del 1969, Dissabte Sant era el Dissabte de Glòria Al matí, les campanes anunciaven la Resurrecció i tothom sortia als balcons fent soroll amb estris casolans, acompanyant el seguici dels justos que Jesús en la seva Resurrecció s’emportava al cel A Barcelona, els canons de Montjuïc esclataven en salves Però després de la reforma, no és fins a la vetlla pasqual que l’Església celebra la Resurrecció, tenint en compte els tres dies que han de transcórrer des de la mort de Jesús La litúrgia de la vetlla pasqual inclou tots els símbols de l’inici de l’any…
La geografia
Les geografies populars Pau Vila a la dreta, una de les figures més rellevants de la geografia catalana, en una fotografia del 1936, quan tenia 47 anys Centre Excursionista de Catalunya A Catalunya, la geografia és una disciplina que ha estat popular, i de fet, alguns geògrafs, especialment Pau Vila, han arribat a assolir notorietat pública Això és degut molt probablement al paper que el territori ha tingut en la recuperació i la construcció de la identitat catalana, ben diferent del cas basc, per exemple, on la disciplina clau ha estat tradicionalment l’antropologia més o menys cultural A…
El gravat i l'ex-libris
El gravat noble durant el Modernisme Des de la invenció de la impremta fins a començament del segle XIX, les úniques tècniques de reproducció gràfica van ser la xilografia i la calcografia Per aconseguir estampes amb aquestes tècniques és imprescindible la figura d’un gravador que treballi la superfície del bloc de fusta ζύλον, en el cas de la xilografia, o de la planxa de coure χαλκός, en el de la calcografia En tots dos casos, el resultat és l’obtenció de matrius «gravades» de manera manual Per bé que la major part dels gravadors del segles XV al XIX van ser d’ofici, dedicats a reproduir…
La colla del safrà i les seves derivacions
Joaquim Mir 1873-1940 Sol i ombra 1894 Oli Barcelona, Museu d’Art Modern-MNAC MNAC Durant la darrera dècada del segle XIX, un grup d’artistes catalans de la generació postmodernista que aleshores tot just encetaven la seva carrera, lligaren els seus camins en el que hom coneix com La Colla del Safrà, dita així per una particularitat estètica clau –no pas l’única– dels seus paisatges pictòrics la saturació de grocs i ocres a què sotmetien sovint les seves composicions Aquest apellatiu potser el va donar algun escèptic visitant a la Sala Setena de l’Exposició de Belles Arts i Indústries…