La geografia

Les geografies populars

A Catalunya, la geografia és una disciplina que ha estat popular, i de fet, alguns geògrafs, especialment Pau Vila, han arribat a assolir notorietat pública. Això és degut molt probablement al paper que el territori ha tingut en la recuperació i la construcció de la identitat catalana, ben diferent del cas basc, per exemple, on la disciplina clau ha estat tradicionalment l’antropologia més o menys cultural. A Catalunya, conèixer el territori era acostar-se a la diversitat i al fet diferencial, i molta gent s’hi ha dedicat, des de punts de vista i professions diferents. La reputació de Pau Vila es pot constatar no tan sols en les cites que geògrafs i no geògrafs fan encara de l’obra d’aquest autor, o en la perdurabilitat de la seva divisió comarcal, sinó també en el fet de tenir una plaça, una plaça ben gran, dedicada a la seva memòria, a la ciutat de Barcelona, tot i que ell era sabadellenc.

Per aquest motiu, és possible encara avui parlar d’unes geografies populars, i el seu coneixement ha de ser fonamental per a complementar els estudis i les recerques que l’Acadèmia fa per explicar la inserció del país en l’alta modernitat globalitzada, i les seves característiques i conseqüències. Per a acostar el coneixement d’aquestes geografies populars, s’han organitzat tres apartats diferents i complementaris. En primer lloc, se’n destaquen alguns elements considerats fonamentals; en segon lloc, s’aborden els coneixements geogràfics que es deriven de la vida quotidiana dels habitants de Catalunya; i, en tercer lloc, finalment, es fa un breu acostament a les geografies mítiques que ha creat la literatura al llarg del temps.

La Cerdanya, de la qual la imatge ofereix una vista des de Prullans, fou el tema de la primera gran obra geogràfica de Pau Vila, i ha esdevingut, sobretot pels seus bells paratges i pel clima, una de les grans destinacions del turisme interior i residencial.

Enciclopèdia Catalana

A mesura que la geografia acadèmica, que alguns voldrien denominar més pretensiosament científica, s’anava consolidant en els diversos sistemes d’ensenyament europeus des del final del segle XIX, les geografies populars anaven quedant recloses en els àmbits domèstics –entre la gent gran no escolaritzada–, i iniciaven, per tant, un procés lent d’extinció. Eren els coneixements que s’expressaven en les dites dels avis i de les àvies, amb una diferència també de gènere que seria molt interessant d’anar estudiant i aprofundint. Pot parlar-se així, doncs, d’unes geografies populars, en plural, que són anteriors a la institucionalització universitària de la disciplina, ja que el coneixement del territori que tenien les persones depenia molt de les característiques diferents de cada lloc i de cada comarca. Aquestes geografies populars estarien així formades per un conjunt desigual que inclou, almenys, unes toponímies diferencials, el coneixement pràctic, moltes vegades per a la previsió d’uns o altres meteors atmosfèrics o d’altre tipus; el domini de les propietats, beneficioses o perjudicials, d’unes plantes, d’unes herbes o d’uns animals i els subproductes concrets de cada contrada. El concepte mateix de coneixement popular exclou la sistematització, i la generalització de qualsevol dels coneixements dispersos, però que tot i així solien ser ben vius entre la població en general i que es mostraven amb una lògica aclaparadora. La seva diversitat, d’altra banda, desborda l’estricte camp de la geografia i els duu cap a una botànica o una meteorologia popular, tal com s’entenen avui i com ho mostren els altres capítols. De tota manera, i sense cap ànim reivindicatiu, caldria dir que aquests coneixements eren molt més geogràfics que altra cosa, ja que derivaven clarament d’una combinació de fets diversos, més o menys ben relacionats, i mai de la constatació de lleis o d’elements d’una sola disciplina articulada.

A Catalunya, en bona part gràcies al retard tradicional del sistema universitari espanyol i de la ciència i la recerca, en general, les geografies populars perduraren potser més que no en altres països europeus, com França o, sobretot, Alemanya, els quals marcaren primer que ningú els camins de les futures institucionalitzacions científiques. Més encara, quan gran part del coneixement geogràfic s’inicià a través de l’excursionisme, facilitant en gran manera l’intercanvi de coneixements populars i científics en la pràctica del lleure al camp, tan pedagògica.

En aquest sentit, doncs, no és gens estrany que Pau Vila, un gran excursionista, el 1975, en la commemoració a Puigcerdà dels cinquanta anys de la publicació del seu llibre sobre la Cerdanya, que fou la seva primera gran obra geogràfica, comentés que, el llibre, l’havien escrit els pagesos de la comarca que havia anat a entrevistar. És ben il·lustratiu de la concepció d’una geografia que es fa sobretot amb els peus, és a dir, amb les espardenyes, les xiruques o les vambes, segons les èpoques.

Els socis fundadors de l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques: d’esquerra a dreta, Pau Gibert, R. Padrós, Josep Fiter, M. Ambròs, Eudald Canibell i Romà Arnet.

Enciclopèdia Catalana/Arxiu Fotogràfic del Centre Excursionista de Catalunya

Des d’un llunyà 1876, en què es fundà l’Associació Catalana d’Excursions Científiques, que donà lloc al Centre Excursionista de Catalunya, milers de dependents i dependentes, escrivents i secretàries, dones de casa, treballadors i treballadores de tots els rams i de totes les ciutats una mica grans de Catalunya han recorregut el país, amb tren o a peu, amb bicicleta o amb cotxe, aprenent i ensenyant coneixements geogràfics que han passat a formar part del patrimoni col·lectiu català. Cal insistir en el caràcter eminentment urbà de l’excursionisme, ja que en els àmbits rurals o més ruralitzats no es pot donar l’enyor de les arrels agrícoles i naturals que es troba en la base del moviment alpinista i excursionista del segle XIX europeu, conseqüència clara de la difusió de la industrialització. Així, doncs, aspectes de la geologia i de la climatologia, de la botànica i de la zoologia, de l’economia i de la sociologia, de la historiografia i de l’art han teixit un ordit poderós en el qual s’ha establert de fet la trama de la geografia catalana contemporània. Fins que avui, amb l’eclosió de les geografies universitàries i el relatiu esmorteïment de l’excursionisme, substituït pel turisme de cap de setmana i dels famosos ponts festius, les geografies populars s’haurien convertit en un objecte d’estudi més antropològic o arqueològic que qualsevol altra cosa.

Un fort entroncament entre sabers populars i geografia acadèmica s’ha produït a Catalunya. I amb molt d’èxit, a l’entorn de la tradició de les anomenades monografies locals. D’alguna manera, podria semblar que la Geografia (així, amb majúscules) s’ocupa de les escales regionals, nacionals i global, mentre que els coneixements populars s’apleguen sobretot entorn de l’escala local. Ja el 1950, se celebrà a Martorell la primera Assemblea Intercomarcal d’Estudiosos, que aplegava molts erudits locals, historiadors, advocats, economistes i geògrafs, o simples afeccionats interessats tots, però, en la geografia local, en l’estudi del territori proper, de les seves característiques, dels seus noms i de les seves parts. Pot considerar-se com una mena de continuació de les topografies mèdiques que durant bona part del segle XIX elaboraren alguns metges amb preocupacions socials i higienistes i, algunes vegades, vagament polítiques. Un dels instruments fonamentals que cohesionà aquest corrent fou la guia per a l’elaboració de les monografies locals, que s’inspirà essencialment en el mètode d’estudi de la geografia urbana publicat el 1922 pel geògraf francès Raoul Blanchard i el qual havia estat ja traduït al català el 1931 en el Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, que en féu una separata molt difosa. Aquesta vinculació amb l’excursionisme és clau en l’explicació de l’aparició i la continuïtat de les assemblees d’estudiosos locals. A través de l’excursionisme, la geografia acadèmica, d’influència francesa, o alguna de les seves característiques, s’estenia així per Catalunya com una geografia molt popular. La figura senyera que liderà aquest corrent fou sens dubte l’advocat i geògraf reusenc Josep Iglésies, tot i que cada assemblea sol comptar amb algun estudiós local de prestigi nacional, moltes vegades vinculat al món acadèmic. En el periple territorial d’aquestes assemblees, sobretot els primers anys, hi glatia un fervent nacionalisme català una mica soterrat que trobava una seguretat més gran reunint-se en la llunyania de la metròpoli barcelonina; era l’època que el mateix J. Iglésies batejà com el de la geografia de les catacumbes. Ell mateix, en un article titulat “Presència de l’excursionisme dins la cultura catalana”, publicat a L’excursionisme a Catalunya. Cent anys del Centre Excursionista de Catalunya, del 1975, escrivia:

“L’excursionisme ha estat durant molts anys el fogar de la ciència catalana, és a dir, de la ciència sentida i vestida en la nostra llengua […] Tingueu present que en la llar de l’excursionisme s’ha encès el primer caliu de la prosa científica catalana.”

El paper crític de la geografia apareixia així associat al nacionalisme català, combatut i perseguit pel nacionalisme espanyol durant els anys del franquisme. Vora aquest aspecte més conegut dels coneixements geogràfics populars, cal destacar-ne encara algun altre, no menys important per minoritari que pugui ser. En connexió directa amb els centres excursionistes i els ateneus populars, als barris més obrers d’algunes ciutats catalanes s’anà introduint el principi que el coneixement ajudaria a fer lliures les persones, dins d’un sistema de treball industrial introduït pel capitalisme internacional que provocava l’embrutiment cultural dels treballadors. Sorgí així un interès pel coneixement d’altres terres i d’altres regions, per introduir altres experiències i ajudar a explicar l’evolució geopolítica i econòmica mundial. L’internacionalisme de molts dels moviments obrers hi empenyia, despertant la curiositat per experiències i fets dels països industrials d’Europa i dels Estats Units d’Amèrica del Nord primer, i de la Unió Soviètica, després. Articles de diaris i revistes, generalment ben il·lustrats, fullets i conferències, difonien aquest tipus de coneixement. Dins d’aquest context, l’obra del famós geògraf anarquista francès, Elisée Réclus, assolí una extraordinària difusió, especialment el conjunt de L’homme et la Terre (1905-1908), els sis volums de la qual foren traduïts al castellà pel també anarquista Anselmo Lorenzo, només un any després de l’edició original, a l’editorial barcelonina Maucci. Durant els primers anys del franquisme, aquesta tradició era encara ben viva, i alguns diumenges grups d’obrers es reunien en àrees rústiques per fer un dinar popular, i ho aprofitaven per a discutir fragments d’aquella obra. Va ser com l’oportunitat perduda d’enllaçar una geografia acadèmica i rigorosa amb el saber i la voluntat popular en un esperit crític i d’esquerres.

La geografia que pot anomenar-se periodística perquè la fan periodistes o, almenys, es publica en diaris i revistes, constitueix un altre dels elements vius de les geografies populars. Els periodistes que s’interessen pel territori, tant amb relació a aspectes locals com a terres més o menys llunyanes, solen constituir seccions pròpies en els diaris de qualsevol àmbit i, d’una manera o altra fan una geografia que es transmet a sectors ben allunyats de les universitats i generalment més majoritaris. Sol tractar-se en aquest cas de descripcions molt estereotipades i que cerquen més l’anècdota que no la categoria, però que aconsegueixen recollir informació i descriure un indret, de vegades amb prou gràcia, o bé inspirar el viatge. Els geògrafs contemporanis han desertat força d’aquest gènere, i ells mateixos són els qui han deixat el camí obert a qualsevol altre professional. Pau Vila, capdavanter en tantes coses en la geografia catalana, va ser capaç d’escriure uns articles en el diari barceloní “La Publicitat”, els anys de la dècada de 1930, prou interessants per a ser recollits posteriorment en un llibre, però el seu exemple no ha estat gaire imitat. El periodisme local ha estat molt important, sobretot, a Barcelona, començant potser pel lleidatà Manuel Angelon, en ple segle XIX, o seguint per Andreu Avel·lí Artís, Sempronio, que entre els anys 1970 i 1995 publicà onze llibres de tema barceloní; el valencià Josep Candel, el cronista de “La Vanguardia” Lluís Permanyer, o el malaguanyat Josep Maria Huertas Claveria, entre molts d’altres. A escala catalana, cal destacar els articles també a “La Publicitat” entre els anys 1926 i 1929 del lleidatà Joan Santamaria, que publicà el 1936 amb el nom Visions de Catalunya. Ja posteriorment, i en un nivell intermedi entre el periodisme i la creació literària, cal esmentar l’obra de Josep Pla, sobretot els seus relats de viatges, alguns dels quals culminaren en l’edició de la seva famosa Guia de Catalunya, el 1971; l’acurada i aparentment senzilla prosa de Josep Pla, la seva ironia constant i la seva genialitat descriptiva en fan, de fet, un gran geògraf no professional, i per tant popular.

Una de les formes de transmissió de les geografies populars són les obres de periodistes i escriptors, com els llibres de viatges de J.M. Espinàs.

Enciclopèdia Catalana

En un altre nivell, però amb una gran obra també periodística i literària, destaca Josep Maria Espinàs, el qual inicià el 1957 els seus populars llibres de viatges, el primer al Pirineu de Lleida, i posteriorment la sèrie a peu que l’ha dut per quasi tota la Península Ibèrica. Tot això sense comptar les nombroses guies i llibres de viatges fets per excursionistes i senderistes en el cas de Catalunya, i traduïts generalment en el cas dels que són dedicats a països estrangers. Els articles de viatges, en general, han esdevingut així una gran moda amb la difusió del turisme de masses des del final de la dècada de 1960.

Els reportatges del “National Geographic Magazine”, en revista primer, i en tots els altres formats posteriorment, ha derivat cap al protagonisme de la imatge, tant fotogràfica com cinematogràfica, i n’ha allunyat encara més els geògrafs professionals. L’origen de la revista explica en bona part el seu concepte latent d’exotisme, d’arrels clarament colonialistes, o almenys eurocèntriques, que s’aplica moltes vegades en aquest tipus de literatura, encara que darrerament ha derivat més cap a posicions ambientalistes i vagament proteccionistes.

La gastronomia, els menjars, han estat sempre també una font quasi inexhaurible d’informació i divulgació de coneixements geogràfics, i cada dia esdevé més popular i difosa; alguns cuiners semblen avui més líders d’opinió que els intel·lectuals o els professionals lletrats, quasi com els futbolistes. Els menjars són una veritable síntesi de la cultura local, expressada en la forma de preparar i cuinar els aliments i en les formes i moments de menjar-ne, mentre que els aliments, al mateix temps, són el producte de la suma de les condicions naturals i culturals de la terra. Per tant, la gastronomia permet una veritable geografia popular i pràctica, quotidiana, que ensenya les característiques naturals i culturals d’un país i alhora permet l’enriquiment del patrimoni a través de la creativitat de les cuineres i dels cuiners. Actualment, la gastronomia a Catalunya, com a tot arreu d’altra banda, es mou entre dos corrents antagònics, però que poden conviure gràcies a la diversitat de consums i de consumidors i a la flexibilitat dinàmica que s’imposa en la societat contemporània. D’una banda, hi ha la creixent moda de les cuines regionals i nacionals diverses, que ha dut molta gent a familiaritzar-se amb alguns trets, més o menys verídics, de les tradicions exòtiques, com les xineses, àrabs, italianes o de Kentucky, o de tradicions regionals, com la gallega o l’andalusa, que constituirien un dels signes de l’alta modernitat globalitzada. De l’altra, apareix un culte vers l’anomenada cuina mediterrània, basada en l’ús de l’oli d’oliva, en la qual cal incloure la catalana tradicional, i que significa el manteniment de la tradició pròpia i l’acostament a un pretès equilibri dietètic i saludable, i per tant ecològic, d’alguna manera.

A més de la procedència dels productes alimentaris ells mateixos i de les formes de preparar-los i cuinar-los, també es troba una informació geogràfica notable en els menús i les cartes dels restaurants; el fet que molts plats duguin aparellat a la descripció, més o menys fidel, de la seva composició, el nom o l’adjectiu del seu lloc d’origen, real o atribuït, no és gens negligible. Així, una modesta truiteta d’ou, a casa nostra, pot esdevenir una truita a la francesa, mentre que la truita de patates ha monopolitzat l’atribució d’espanyola, més que qualsevol altre plat. L’ensalada russa només canviava de nom dins de les esferes militars del franquisme, per al qual rus i bolxevic eren una mateixa cosa, i en feien dir ensalada nacional; abans del predomini de les hamburgueses dels fast food contemporani hi havia també uns bistecs russos. De la mateixa manera, la paella és valenciana (avui segurament el plat nacional espanyol per excel·lència), el gaspatxo andalús, la favada asturiana, el cocido madrileny, el lluç a la basca, el caldo gallec o la crema catalana, en la més petita i coneguda geografia regional culinària. Algunes vegades l’atribució és molt més precisa i localitzada, com en el cas de les escalopes milaneses, dels calamars a la romana, del pa de viena, de la Viena del Roine, al sud de Lió, d’on vénen les lioneses, o de la mostassa de Dijon. De vegades, pot haver-hi discussions i diferències en les denominacions, com en el cas de la salsa maonesa que molts volen maionesa, com de forma oficialitzant assenyala el diccionari d’Enciclopèdia Catalana, fins i tot en la segona edició. La crema i els espinacs són clarament els més catalans dels plats, la primera per cremada i els segons pel fet de contenir panses i pinyons. En canvi, moltes coses, quasi sempre amb força mantega o crema de llet, són a la francesa; quan es posa sobrassada a algun plat resulta a la mallorquina, i quan s’empren herbes aromàtiques mediterrànies sol ser a l’estil provençal. En la geografia de les cartes dels restaurants es pot llegir també el pas del temps i els canvis de l’alta modernitat que ha dut la globalització; així, abans eren plens d’expressions franceses, com ara meunier, parmentier, vol-au-vent, coulis, mentre que avui apareixen el sushi i el hummus, la feta i el swarma. Això per no entrar en les produccions especials de vins o de formatges, d’olis o de carns que han consolidat denominacions d’origen d’una geografia agropecuària de qualitat, en el moment de l’extinció de l’agricultura tradicional. La informació de cartes i menús es difon més enllà dels seus usuaris i clients, ja que els restaurants expliciten públicament als carrers i places de les ciutats i viles el seu origen o la seva especialitat. Tot d’informacions geogràfiques, doncs, més o menys entenedores per al gran públic que originen unes geografies populars que tendeixen cap a una geografia complexa en la vida quotidiana de moltes persones.

Alguns indrets, locals o comarcals, van lligats indefectiblement a un producte o a una recepta. Algunes vegades aquesta difusió s’empara sota el criteri de reconeixement de lloc d’origen (DOP), a imitació de la Champagne, del Cognac o del Jerez, com pot ser el cas del vi del Penedès, de l’oli de Borges, de l’anxova de l’Escala, de l’avellana de Reus, del calçot de Valls, del pollastre del Prat de Llobregat, de la poma de Girona, del torró d’Agramunt o de la pera de Lleida…, però d’altres ho són només per la difusió popular. Així, tothom ha sentit parlar de la gamba de Palamós, del trinxat de la Cerdanya, dels bunyols de l’Empordà, del mató de Montserrat, del xató de Vilanova o de Sitges, de les patates de Prades o dels pastissets de Tortosa.

Les geografies quotidianes

Les geografies quotidianes són més desconegudes i poc estudiades, i solen deixar pocs testimonis escrits directes, però, en canvi, estan més difoses entre la població ja que es deriven de l’apropiació i els usos de l’espai que dia rere dia fan les ciutadanes i els ciutadans de Catalunya. Per tant, són també més diverses i subjectives, dinàmiques i canviants, i d’aquí la seva major dificultat per a ser estudiades. Alguns llocs han estat i són atractius per a les persones, mentre que uns altres els són repulsius o, si més no, els fan por; de tota manera, la major part dels llocs els són indiferents o per desconeguts o, contràriament, per massa coneguts i habituals. Moltes vegades, justament, ha hagut de ser la mirada de l’altre, del foraster o de l’estranger, la que ha fet que la gent del país prengui consciència del seu propi lloc o d’alguna de les seves característiques. La geografia acadèmica ha definit aquesta atracció per alguns llocs com a topofília, mentre que l’aversió constituiria la topofòbia i podria dir-se que la resta, doncs, crea una topoindiferència, que sol ser la majoritària. El geògraf sinoamericà Yi-Fu Tuan publicà un llibre sobre les topofílies molt interessant el 1974, relacionant els llocs amb la seva percepció per part dels ciutadans amb relació a les actituds i els valors morals i culturals. Està per fer una aplicació d’aquest enfocament a Catalunya, però poden avançar-se’n alguns trets generals i, com és lògic, sempre discutibles.

Un primer tret característic de l’imaginari català respecte al seu territori és la seva orofília, és a dir, la seva preferència per les muntanyes, els turons i els indrets alterosos, en general. Potser per la combinació del fet objectiu de la formació històrica de Catalunya a partir dels Pirineus, amb la tradicional insalubritat de les terres baixes inundables i plenes de mosquits a l’estiu, amb la seqüela tradicional de la malària, ha generat aquesta tendència a valorar més els llocs alts. Així, monestirs i santuaris, castells i monuments, ciutats i viles apareixen encimbellats en muntanyes i turons, i són objecte de visita, de peregrinació i veneració. I amb les muntanyes, les seves valls: d’Aran o d’Andorra, Ferrera o Fosca. En el llenguatge comú, a més, s’hi veu reflectida aquesta tendència en el fet que la gent considera que baixa quan va cap a casa seva i que puja quan va a casa d’altres, independentment de les pujades i baixades reals del relleu. Aquesta preferència muntanyenca no és un fet rar ni excepcional, sinó que és coherent amb la moda de l’alpinisme que els anglesos imposaren a Europa a partir de la segona meitat del segle XIX. Significa el triomf de l’esperit pragmàtic dels britànics –els quals, de fet, inventaren també el turisme modern amb les famoses guies Cook– sobre el romanticisme francès, teòricament més pròxim a Catalunya, que imposava l’exotisme, les gitanes i els bandolers de Sierra Morena. D’aquesta manera, les postals de Suïssa esdevingueren la imatge del paradís desitjat per al descans dels habitants de la ciutat: muntanyes, amb neu o sense, amb boscos de verd intens, llacs i pastures, amb vaques o sense, poblaren revistes i calendaris i formaren quadres ingenus que decoraren les parets de l’imaginari col·lectiu català. Els xalets d’estil suís han estat, per aquesta raó, cobejats per molts nou-rics que han volgut reproduir-los fora de context, en moltes ocasions. Mossèn Cinto fou el gran cantor d’aquest muntanyisme i el seu poema, Canigó, potser el més vibrant i popular dels seus manifestos; la famosa Atlàntida, en canvi, hauria seguit el destí del continent, la pàtria perduda i mai no retrobada del tot.

A Catalunya, aquesta fília per les muntanyes es veu complementada per una altra que privilegia el nord respecte del sud; d’aquesta manera, les grans muntanyes mítiques de Catalunya se solen trobar al nord de la latitud de Barcelona, començant per Montserrat, la muntanya sagrada, seguint pel Montseny, la muntanya de les ametistes, i acabant per tants pics i massissos dels Pirineus, com el Canigó o el Cadí, la Pica d’Estats o el Pedraforca. Les muntanyes del migjorn, en canvi, blanques de calcàries i seques, ben típiques de la Mediterrània, no són, ni de bon tros, tan apreciades, són àrees de toponegligència. Potser pesa en aquest fet el prestigi general d’Europa i el desprestigi tradicional de Castella, com a pols genèrics d’aquest tipus d’atracció. Una mateixa preferència nòrdica pot apreciar-se respecte de la costa catalana, essent la Costa Brava una de les regions més topofíliques del litoral, mentre que les platges del migjorn s’haurien deixat en una mena de buit que atreia només els locals i també el turisme de l’interior i de l’Aragó. Tot de fites culturals ornen aquell litoral i mostren aquesta clara preferència, des de l’obra de Joaquim Ruyra, a la famosa urbanització de S’Agaró, les ruïnes d’Empúries o les cales de Salvador Dalí. Fins i tot la coneguda sarsuela Marina, de Francesc Camprodon, amb música del mestre navarrès Emilio Arrieta, cantava les costes de llevant de Barcelona i les platges de Lloret. Els intents de desenvolupament local de Sitges que van fer Santiago Rusiñol i els seus amics hagueren d’esperar l’èxit internacional per a assolir la fama que avui té.

Un altre element pel qual els catalans havien mostrat sempre les seves preferències foren les fonts i deus de muntanya, lligades per tant també a aquell indret privilegiat. L’escassetat de l’aigua ho justifica plenament; com la calor de l’estiu, que aconsella aprofitar la frescor de les aigües corrents. De les fonts que poblen els vessants del Montjuïc barceloní a les fonts del Llobregat, tot un reguitzell de brolladors han atret aplecs i excursions, caminades i menjars populars. Els boscos frondosos han estat també atractius, especialment els de les espècies caducifòlies de la flora europea, com les fagedes de Jordà o de Santa Fe, o l’històric bosc de Poblet. La caça de bolets aplega anualment milers de ciutadans als boscos catalans, en unes quantitats que amenacen d’acabar amb el recurs que tant aprecien.

Els pessebres tradicionals de les llars catalanes solien ser una clara representació d’aquest paisatge imaginari. Les muntanyes de suro, enfarinades de neu i cobertes d’una molsa, espècie avui protegida, recreen una Palestina impossible, amb les fonts d’aigua i els seus rius i llacs, només amb el famós caganer com a representant autòcton de l’escatologia local.

Les planes, així, solen restar amagades rere una boira més persistent que la real. Ni les planes deltaiques atreien la població, que fugia dels mosquits, ni les planes de l’interior figuren com a destinació cobejada a la majoria dels catalans que no en són fills. S’hi passa de llarg per les carreteres i les autopistes, s’hi circula amb els trens lents o ràpids, però no s’hi se sol fer parada; només un cafè o un descans de la bufeta haurien fet famosos llocs com la Penedella. Aquesta toponegligència probablement va permetre l’extensió dels conreus, sobretot després del regadiu, amb produccions especialitzades com la fruita o l’arròs que en transformaren del tot el paisatge natural. Només recentment, la moda del turisme rural ha empès els ciutadans i les ciutadanes a omplir parcialment i temporalment el gran buit rural; quan l’oblit s’apodera de l’activitat més antiga del món, aquesta es recupera per al consum de masses.

Els sectors pròxims als cementiris, rebutjats per la majoria de la població, només són ocupats pels qui no poden triar. La imatge mostra el barraquisme vora el cementiri de Montjuïc, a Barcelona, a mitjan s. XX.

Enciclopèdia Catalana – Pilar Aymerich

En les àrees urbanes també hi ha uns indrets privilegiats i uns altres de menystinguts, que orienten el camí i el passeig i poden, fins i tot, condicionar les preferències residencials de les persones i, de retruc, els preus del mercat immobiliari. La preferència tradicional del centre enfront de les perifèries ha anat canviat al llarg dels temps. Primer, quan la mobilitat era escassa i la gent es desplaçava a peu o en cavalleries, el centre era el lloc de residència i de compra privilegiat; amb el creixement i la complexificació dels espais urbans i amb l’augment de la mobilitat interna amb transports públics i privats, des dels inicis del segle XX, el centre o algunes parts centrals esdevingueren sorolloses i denses, topofòbiques, mentre que algunes parts de la perifèria, sobretot les urbanitzades amb la fórmula de la caseta i l’hortet, foren cobejades com a àrees residencials, topofíliques. Les forces centrífugues i centrípetes de residents i d’activitats conviuen contradictòriament a les nostres ciutats i viles avui, i poden generar per a un mateix indret fòbies i fílies en grups i persones diferents. Així, abans, els afores, els suburbis, els ravals i les baixamars eren topofòbics per a la majoria de la població i s’hi refugiaven els pobres i els delinqüents, els qui no podien triar; esdevenien així marginals perquè habitaven els marges de les ciutats; algunes àrees centrals adoptaren aquestes característiques socials i econòmiques amb el temps, fent la marginalitat més visible i més present, com s’esdevingué amb el famós Barri Xinès de Barcelona. Tradicionalment també, i per raons semblants, les àrees properes als cementiris i als abocadors, a les presons i a les centrals elèctriques, i als despoblats, eren clarament topofòbiques. Així, grans àrees de la ciutat, on vivien les classes mitjanes, eren toponegligides, mentre que els centres històrics amb els seus monuments i les seves botigues, amb les seves institucions i els seus bars i restaurants, teatres i cinemes, eren topofílics i atreien propis i forans, i poblaren la literatura urbana d’escenaris de tota mena. Actualment, però, l’avenç dels sentiments de la inseguretat i de la por han dut cap a la fòbia respecte dels espais públics i oberts, mentre que els espais closos i privats, climatitzats i vigilats atreuen la majoria de la població. La segregació de funcions i de persones, d’activitats i de grups socials, les arquitectures fredes de la modernitat han afavorit en gran part l’extensió d’aquesta por al buit que avui representen alguns centres urbans o polígons industrials en dies de festa, o els nous espais públics de disseny, siguin places dures o, fins i tot, jardins.

Del joc constant i dinàmic de fílies i fòbies múltiples i diferents, individuals i col·lectives, es van creant així unes geografies mítiques que condicionen en gran manera l’ús que es fa del territori, i a diversos nivells. La gent s’habitua a fer uns camins, a peu o en cotxe, i no canvia per por del canvi i del desconegut, lluny de la racionalitat i de la proximitat entre origen i destinació. Així, per exemple, també es creen unes rivalitats locals entre pobles i ciutats veïnes que perduren al llarg dels temps i dels canvis socials, econòmics, polítics i culturals que els haurien d’afectar. En aquest sentit, pot esmentar-se el cas de la rivalitat entre les capitals del Vallès occidental, que ha generat unes conegudes dites populars: “Terrassa mala raça, Sabadell mala pell”. O també en el cas de les capitals comarcals de l’interior que rivalitzaren en diversos moments ran de la construcció de les grans infraestructures de comunicació: “Manresa podrà ser superada, però no podrà ser mai Igualada”. Com les rivalitats entre ciutats i viles de les Terres de l’Ebre, que només són capaces de posar-se d’acord en la seva rivalitat cap a la vella capital tradicional i seu episcopal de Tortosa. De vegades, són les condicions naturals, les que han generat una mala fama en algun indret, més o menys gran, com el que reflecteix la dita “No hi ha Urgell sense flagell”. Altres vegades, són petites anècdotes locals, verídiques o inventades, les que generen una mala fama, un motiu, mig insult mig burleta, com el “Sant Pol, quina hora és?” que es pregunta als ciutadans de Sant Pol de Mar, al Maresme, estigmatitzat per algú que hauria construït un rellotge de sol amb para-sol per a protegir-lo. De vegades, també, la rivalitat pot ser fins i tot interna en un mateix municipi, com és el cas de Cambrils, al Baix Camp, on se solen referir al seu famós port com l’afegitó de mar, i no accepten oficialment en el seu topònim el descriptiu de Mar.

No cal dir que lògicament és la ciutat de Barcelona la que ha originat més motius i malnoms en les regions i comarques catalanes, empesos per les constants relacions d’amor i odi que s’estableixen amb la capital; així, pot sentir-se com els barcelonins són denominats despectivament camacos, pel seu català central mal après, o com els pixapins, per l’activitat que solen fer més en les seves sortides al camp, o com els de can Fanga, sembla que per aquells netejadors de sabates de llautó o de ferro colat que moltes cases barcelonines tenien a l’entrada. Podria esmentar-se, fins i tot, el cas de la ciutat de Sabadell on es refereixen de vegades a Barcelona com si fos només el port de Sabadell; també els de Reus ho diuen de Tarragona, en una altra de les rivalitats prou conegudes. De vegades, les relacions d’incomoditat no s’estableixen amb el territori o la localitat, sinó amb el nom, com fou el cas, per exemple, del municipi d’Utxafava, al Pla d’Urgell, quan els seus habitants volgueren canviar el topònim perquè els sonava malament i aconseguiren denominar-lo Vila-sana. Algunes vegades, aquests canvis de nom o simplement d’ortografia poden arribar a provocar conflictes locals d’una importància relativa, com s’esdevingué en el cas de Caçà de la Selva, per exemple, que en un moment determinat va optar per la grafia “ss” per evitar males lectures per part de parlants d’altres llengües que no tenen la “ç”.

En un nivell més material, d’altra banda, el territori sol carregar-se de signes, fites i senyals que marquen llocs atractius o repulsius, sobretot per la memòria de fets dramàtics o festius que s’hi hagin esdevingut. Així, per exemple, algunes portes velles de fusta de cases antigues d’alguns pobles pirinencs conserven encara restes de les creus que indicaven que algú d’allà havia estat processat pel tribunal de la Inquisició. Era una funció d’alerta als altres ciutadans, com les creus que els israelites pintaren a les seves portes per evitar l’entrada de l’àngel exterminador, en l’episodi de les famoses plagues d’Egipte. En un sentit contrari, d’allunyar els possibles mals averanys, cal interpretar les palmes que llueixen encara en alguns balcons o el llorer beneït per Rams, o algunes imatges del Sagrat Cor que es conserven rere les portes de moltes cases, i altres elements introduïts més recentment de tradicions foranes. Igualment hi havia hagut el costum de posar en pedra o en ceràmica la paraula benvinguts a l’entrada de moltes cases. En l’àmbit col·lectiu podrien interpretar-se així les imatges, capelletes i fornícules de santes i de sants que hi ha encara a molts carrers catalans, testimonis del culte popular. Molt més espectaculars i visibles encara són les grans creus i les imatges del Sagrat Cor, de braços generalment oberts, que durant el franquisme es col·locaren en llocs alterosos com si fos per a protegir les poblacions. El clar precedent d’aquest fet són els anomenats temples expiatoris. El primer fou l’església del Sagrat Cor de París, construïda per fer perdonar els pecats de la ciutat després del sollevament de la Comuna, del 1871. Barcelona té dos temples expiatoris: la inacabada Sagrada Família de Gaudí i el temple del Tibidabo, que pretenien fer perdonar els incidents de la Setmana Tràgica del 1909, ben lluny de la ciutat del perdó sobre la qual escriví Joan Maragall un bellíssim article el mateix any i que no li volgueren publicar.

Els records dels morts, sobretot, són molt presents a tot el territori. Làpides i creus recorden morts, generalment violentes, als vianants. La guerra civil de 1936-39 generà molts d’aquests petits monuments dedicats als morts del bàndol guanyador. Avui en dia, creus, fotografies i rams de flors recorden les morts en accident de carretera, que són tan nombroses. La mort, així, a través de la voluntat de la preservació de la memòria dels difunts, que en volen fer els seus familiars i amics, es troba present al territori i contribueix a modelar el paisatge, com ho feien els cementiris rurals, aïllats dalt d’un turó i marcats pels xiprers que sobresurten dels seus murs.

Les geografies literàries

La literatura de ficció, poemes i novel·les, ha contribuït moltes vegades a crear unes geografies mítiques a través de la selecció i descripció dels llocs que en són escenaris, autèntics o inventats. El mite artístic contribueix així a dibuixar una nova geografia literària, molt difosa entre el públic lector, que destaca uns llocs sobre els altres i que moltes vegades acaba incorporant-se al territori mateix a través de la toponímia o amb museus, monuments i rutes turístiques.

Tot i que cal destacar que moltes vegades els autors inventen noms per a llocs reals, que recreen quan volen explicar un ambient determinat o que els ajuden a descriure els seus personatges i les seves accions. Inventar el territori del tot, però, és molt difícil, i la majoria dels llocs utòpics que alguns autors intenten crear solen ser fets de retalls sortits de les seves experiències vitals o literàries. Les raons per les quals un autor copia la realitat o la transforma explícitament és un gran tema de recerca de la crítica literària; aquí només interessa constatar i comentar el fet, fer-ne una presentació connectada a les geografies populars amb les quals és directament relacionat.

Com és lògic, la literatura catalana té una abundosa geografia imaginària, especialment a partir de la Renaixença. Cal recordar, respecte a la importància dels llocs geogràfics, que el poema considerat fundacional d’aquest moviment, l’Oda a la pàtria, fou escrit el 1833 per Bonaventura Carles Aribau, de Madrid estant, dedicat a Gaspar Remisa, propietari de la fàbrica tèxtil per a la qual treballava d’escrivent; des de Madrid, Aribau sentí l’enyor de Catalunya. Aquest tema és molt habitual en tota la literatura; la ciutat, el lloc es recupera justament quan es perd, quan es deixa, quan algú se n’allunya i se’n va. I ben significativament els turons són el primer element que recorda Aribau en el seu poema.

Fer una geografia literària de Catalunya més o menys completa o exhaustiva és prou difícil, però unes fites més importants destaquen per sobre de moltes altres. Així, tothom coneix Vilaniu com el Valls de Narcís Oller, Feixes com la Terrassa de Jaume Cabré, Comarquinal com el Vic de Miquel Llor, Sinera com l’Arenys de Salvador Espriu o Torena com el Llessui també de Jaume Cabré. En molts llibres, la ciutat o el lloc surt amb el seu nom propi, sense voluntat d’amagar res, com és el cas de Gualba, la de mil veus, de la novel·la d’Eugeni d’Ors del 1915, o el de Sant Carles de la Ràpita, de la novel·la La ciutat invisible d’Emili Rosales, del 2005, per posar només dos exemples separats per noranta anys, entre els quals n’hi ha molts d’altres. Es tracta sempre de llibres que han aconseguit una difusió àmplia que supera de llarg l’escala local, en la qual la bibliografia seria, lògicament, molt més gran.

Un segon nivell es pot trobar en les regions que han tingut un tractament literari privilegiat i de vegades reiterat, com els cingles de Bertí en els Sots feréstecs de Raimon Casellas, La muntanya d’ametistes pel Montseny de Guerau de Liost, o el massís del Montgrí a Solitud de Víctor Català. En aquest segon nivell, però, no es troben tan sols les muntanyes de la topofília catalana de què s’ha tractat, sinó que la diversitat d’orígens dels diferents autors ha permès un tractament molt més ampli i menys preconceptuós. Pot destacar-se en aquest sentit, i a tall d’exemple revelador, l’èxit literari de les Terres de l’Ebre, amb fites tan significatives com tota l’obra de Jesús Moncada, a partir de la seva Mequinensa natal avui desapareguda sota les aigües i per tot l’Ebre fins a la desembocadura, passant pels versos del tortosí Gerard Vergés, i arribant a les vigoroses descripcions de les peculiaritats naturals i socials del delta en l’obra de Sebastià Juan i Arbó, per esmentar uns autors ben diferents entre ells.

Tot això per no parlar de Barcelona i els centenars d’autors que en llengües diverses l’han narrada, totalment o parcialment, amb tons diversos, complementaris i contradictoris. El 2003 en publicaren un primer recull amb 212 títols i no hi eren tots, i des de llavors n’han seguit sortint més encara, cosa que permet traçar moltes geografies literàries de la ciutat que en part ja són explotades en diverses rutes turístiques. I, finalment, cal esmentar alguns autors que han tractat literàriament i han construït imatges mil vegades repetides de quasi tot Catalunya i més enllà. L’un, mossèn Cinto Verdaguer i els seus poemes, l’altre, Josep Pla i els seus relats i la seva ja esmentada guia.

Tot plegat, doncs, literatura i menjars, periodisme i excursionisme han teixit, almenys els darrers cent setanta-cinc anys, unes vigoroses geografies populars, desigualment conegudes pels ciutadans i ciutadanes de Catalunya i relativament menystingudes per la geografia universitària. Però aquí estan com una tradició sòlida i diversa que ajuda a entendre una mica més el país i la seva gent.