Resultats de la cerca

La banda litoral del Montgrí constitueix probablement el sector més esquerp de tota la Costa Brava Anna Motis El massís del Montgrí 23, entre els principals espais naturals del litoral català i valencià Entre l’Alt i el Baix Empordà, separant la plana del Fluvià de la del Baix Ter, s’estén el Montgrí un massís modest, de només 310 m, però on es troben alguns valors biològics prou notables El relleu es caracteritza per un marcat contrast entre el vessant nord, de pendent suau, i el meridional, que cau molt més bruscament A la banda costanera el massís té espadats impressionants que arriben a…

La costa de la Marenda és considerablement abrupta i retallada En la Imatge, el cap de l’Abella i, al fons, el de Biarra, en un dia rúfol del començament de la primavera Jaume Orta La Reserva Marina de Cervera-Banyuls 22, entre els principals espais naturals del litoral català i valencià Entre Banyuls i Cervera de la Marenda, la costa presenta uns 6 km de penya-segats i petites cales d’una gran bellesa que conserven encara un estat bastant natural Formen part del tram litoral estés entre Argelers i Llançà, amb similituds clares amb la península del cap de Creus En aquesta zona, on la serra de…

Caràcters microscòpics principals de les gialectals ascs, ascòspores i paràfisis de Gyalecta truncigena Els dibuixos s’han basat en material tractat primer amb KOH i després amb lugol Biopunt, original de Mireia Giralt Són líquens crustacis, típicament amb algues Trentepohlia , que viuen de la zona tropical a la temperada, sobretot en llocs humits i poc illuminats Els apotecis són d’origen hemiangiocàrpic i presenten típicament el disc còncau i un marge propi prominent, paraplectenquimàtic Els ascs tenen la paret prima, sense tolus, no amiloide o lleument I + blau a la gelatina himenial La…

La mallerenga carbonera Parus major tot i essent la més grossa de les mallerengues, no sobrepassa els 14 cm de llargada Té el cap negre, amb galtes blanques i un pitet negre molt característic Noteu a la fotografia, feta al delta del Llobregat, l’habilitat amb què es penja de qualsevol substrat vertical, que comparteix amb la resta de mallerengues, gràcies a l’estructura i la força dels dits Ramon Torres La mallerenga carbonera és una espècie sedentària molt comuna arreu dels Països Catalans, incloses les tres illes grans Des del final de setembre fins als mesos de febrer-març poden arribar…

La mallerenga cuallarga Aegithalos caudatus viu a tota mena de boscos, principalment de terra baixa, on se la veu volant d’un arbre a l’altre, sempre en estols compactes dels quals sorprèn la rapidesa de moviments Té, com la resta de mallerengues, una manera característica de moure’s per les branquetes, voltant-les insistentment i gairebé contínuament Aquesta mallerenga, però, no es confon amb cap altra per l’aspecte que li dona la cua, molt més llarga que el cos Ramon Torres Als Països Catalans la mallerenga cuallarga és sedentària i nidificadora comuna falta a les zones costaneres de l’…

L’òliba Tyto alba és un rapinyaire nocturn mitjà entre 32 i 34 cm d’aspecte inconfusible, a causa dels tons claríssims o daurats de tot el seu cos beix i marró clar al dors i les ales, blanc o crem al pit i l’abdomen, altrament tot clapat de motes negres o molt fosques, i també a causa de les grans ulleres que li emmarquen la cara És un devorador de petits vertebrats els ossos i pèls dels quals regurgita polidament egagròpiles, de crit llòbrec i esfereïdor, hoste habitual de torres i campanars Tony Tilford/Index L’òliba és una espècie sedentària, hivernant i nidificadora als…

La tórtora turca Streptopelia decaocto , com la illustrada a la fotografia, feta a Grècia, s’ha incorporat recentment a la nostra fauna silvestre És d’un color beix uniforme, tret de la punta de les ales, que són negres, i té un semicollar negre i blanc molt ben marcat presenta una cua força llarga i afuada La tórtora domèstica S risoria és prou semblant i la diferenciació s’ha de fer principalment per la veu Anna Motis Aquesta tórtora penetrà a Europa des d’Àsia al començament del segle actual, si bé la seva veritable expansió cap a l’Occident es produí a partir de l’any 1928 Aquesta…

Panoràmica sobre la vall de Sant Aniol Davant i a l’esquerra, els esquerps pendents de la serra de Talaixà, coberts per alzinars al fons, el massís de Canigó Ernest Costa L’alta Garrotxa 111, entre els principals espais naturals dels Pirineus i Pre-pirineus La conca mitjana del Fluvià i l’alta de la Muga, al nord de la plana olotina, constitueixen una de les àrees més notables dels Pre-pirineus Orientals, tant des del punt de vista paisatgístic com pel que fa al poblament biològic Aquesta vasta àrea —de més 300 km 2 i amb una densitat d’habitants molt baixa— ha conservat excellentment la…

Perspectiva de la serra del Boquerón des del sud, amb un característic relleu tabular Ramon Dolç Les serres del Boquerón, la Unde i el Mugrón 111, entre els principals espais naturals del Sistema Ibèric Separant València de la planícia manxega, al sud de l’entrada del Xúquer en terres valencianes, i sempre a la banda occidental de la carretera Requena-Almansa, es troba l’alineament de tres massissos coneguts com el Boquerón, la serra Palomera o Muela de La Unde i la serra d’El Mugrón La serra de la…

El congost de Fraguerau, que separa les serres del Montsant i de la Llena, és particularment atractiu per les espectaculars formes erosives de les roques conglomeràtiques Vegeu com el bosc de ribera ressegueix fidelment el curs del riu Montsant Jaume Orta La serra del Montsant 110, entre els principals espais naturals del sistema litoral català Situat dins el sector occidental de la Serralada Litoral Catalana, el Montsant forma un bloc molt individualitzat i característic que s’estén en direcció E/NE-W/SW al llarg de gairebé 20 km El seu vessant meridional s’aixeca altivament sobre el Priorat…