Les serres del Boquerón, la Unde i el Mugrón

Les serres del Boquerón, la Unde i el Mugrón (1.11), entre els principals espais naturals del Sistema Ibèric.

Separant València de la planícia manxega, al sud de l’entrada del Xúquer en terres valencianes, i sempre a la banda occidental de la carretera Requena-Almansa, es troba l’alineament de tres massissos coneguts com el Boquerón, la serra Palomera o Muela de La Unde i la serra d’El Mugrón. La serra de la Palomera es prolonga lleugerament mitjançant l’alt de La Atalaya, entre Jarafuel i Aiora; més al sud la carretera acaba allunyant-se de Palomera i Mugrón, vorejant primer la petita serra de Montemayor de Aiora —o Rincón del Peñón del Moro— i la després ja gairebé desapareguda llacuna de San Benito. Els trets biogeogràfics i fins i tot el paisatge, semblen agermanar-se prou amb el més proper de les serres de Rubial i Martés, però hi manquen les espècies més exigents d’humitat i, per contra, se n’hi troben d’altres de climes secs i freds.

Encara que hi ha petites zones amb materials del Miocè i del Quaternari, al cor d’aquestes serres dominen els substrats del Cretaci, i n’apareixen a tots els termes municipals (Cofrents, Jalance, Jarafuel, Teresa de Cofrents, Zarra i Aiora). Els cims són sovint arrodonits, i destaquen els cimerals del Conejo (1066 m) i la Muela de Juey (1025 m), a la serra del Boquerón; a la Palomera el cim del mateix nom (1258 m) i el Circo de La Unde (1204 m), i al Mugrón el Puntal de Meca (1058 m) i el de Mediodía (1137 m); finalment a Montemayor s’arriba fins als 1105 m, mentre que La Atalaya assoleix els 982 m. Entre les serres de Palomera i Boquerón penetra al País Valencià un petit tram de la Muela de Carcelén, prolongació sudoccidental de la Palomera.

Les poblacions estan situades prop del llit dels rius Reconque i Cantabán, fins a la seva confluència al Xúquer, i aprofiten una vall on dominen els materials del Triàsic en fàries Keuper; aquests algepsars són l’hàbitat de la ensopeguera endèmica valenciana Limonium cofrentanum i d’altres dues exclusives de les rodalies d’Almansa i la vall de Cofrents (L. lobetanicum i L. sucronicum). Als terrenys calcaris que voregen el Mugrón creix la cua de gat endèmica Sideritis mugronensis, mentre que els cims estan coronats per brolles psicroxeròfiles d’un altre endemisme botànic força menys rar, Genista mugronensis (es produeix una expansió d’ambdues espècies que sembla estar relacionada amb la ramaderia extensiva).

Una porta biogeogràfica entre València i la Manxa

Aquesta barrera de muntanyes separa dos mons naturals ben distints: cap a l’est, el relleu abrupte del centre de València, progressivament més humit i càlid en acostar-se a la Mediterrània; cap a ponent, la immensa planícia manxega, sols trencada per petites línies de muntanyes properes d’Albacete. Els voltants del coll d’Almansa són una porta on la Manxa i el País Valencià van intercanviar durant milions d’anys un gran nombre d’espècies de plantes i animals; no obstant això, també són moltes les espècies que arribaren a aquest lloc sense aconseguir colonitzar altres zones. Així, un endemisme ben distribuït al País Valencià com és ara la pebrella (Thymus piperella) va sortir d’aquí potser fa milers d’anys i a hores d’ara sols es troba al territori manxec a la rodalia d’Alpera. En el món zoològic sembla donar-se el fenomen contrari; així, les espècies estepàries més estrictes (com el sisó) troben aquí el seu límit de distribució.

L’espai recull bones poblacions d’espècies animals rares a gran part del País Valencià. En el grup de les aus, potser el més estudiat fins ara, són conegudes les poblacions de picot garser gros, tallarol gros, tallareta comuna, mastegatatxes, merla roquera, calàndria, terrerola comuna i de l’esmentat sisó, a més d’algunes citacions de milà negre. En aquesta zona es troben alhora bones poblacions de rapinyaires diürns, encara que algunes espècies, com el voltor comú, van desaparèixer fa algunes dècades. Convé no oblidar tampoc la xarxa de petites basses que, sobretot a la rodalia de Casas de Madrona (Aiora), constitueixen un refugi fonamental per als amfibis i les serps d’aigua. Dins del grup dels rèptils, s’investiga actualment l’existència de tortugues mediterrànies a la rodalia d’Almansa (Albacete), encara que els darrers exemplars salvatges es capturaren fa prop de vint anys.

Quant a la flora, a més de les espècies ja esmentades, cal destacar l’excel·lent representació d’endemismes rupícoles iberollevantins; així, són prou notables la presència de Chaenorhinum tenellum i Campanula viciosoi, tàxons endèmics del Caroig i de les seves serres perifèriques. La identitat de C. viciosoi encara es troba en estudi i per a molts autors no es tracta d’un tàxon independent, sinó d’una varietat local o una introgressió entre Campanula rotundifolia i C. hispanica, totes dues espècies freqüents al massís.

La vegetació de les muntanyes és força variada, i s’hi barregen brolles i pastures amb extensions forestals —pinedes de pi blanc o més rarament altres formacions— gairebé contínues als obacs septentrionals. Hi destaquen excel·lents retalls de carrascars al Circo de la Unde, i, als llits dels barrancs ombrívols, freixenedes de freixe de fulla petita. Als obacs —encara que amb densitats baixes— els caducifolis, i sobretot el freixe de flor, donen lloc a paisatges admirables a la tardor; també pot sorprendre la presència d’altres indicadors de llocs humits com ara el boix i el gessamí o gesmiler groc (Jasminum fruticans).

Aquestes serres inclouen diversos tipus de brolles endèmiques, exclusives del paratge i la seva rodalia; hi destaquen així les formades pels brucs d’hivern i bruc valencià o de roca, bruc valencià amb boixerola, sàlvia amb Genista mugronensis, i pebrella amb pinzell o cor de roca (Hypericum ericoides). A més dels endemismes cal destacar la presència al Boquerón de l’estepa Cistus incanus, espècie pròpia de la Mediterrània oriental que troba aquí una de les disjuncions més significatives de tota la flora europea.

Pel que fa a la vegetació, s’hi observa una mena d’hibridació paisatgística entre les estructures manxegues i valencianes de comunitats semblants; de vegades, però, les espècies manxegues són massa aparents i arriben a dominar a causa de les seves dimensions. En aquest sentit, són força notables les pastures fresques amb el narcís endèmic Narcissus radinganorum —del grup de la macroespècie N. pseudonarcissus — a La Unde.

Un paisatge màgic carregat d’història

No es pot tancar la descripció d’aquestes serres sense esmentar el seu interès arqueològic i històric. A les mostres més aparents (per exemple, els castells de Montemayor, Aiora i Jalance), i a aquesta mena de convivència harmònica d’ermites i muntanyes properes als pobles, cal afegir-hi d’altres característiques peculiars. Així, la línia de muntanyes de Boquerón, Palomera i Mugrón, conté un dels conjunts prehistòrics més notables del País Valencià. Hi són coneguts diversos abrics i grans coves on romanen mostres de la colonització neolítica, entre les quals destaca la cova de Don Juan, a Jalance; tampoc no n’hi manquen per a atraure els espeleòlegs, com la cova Negra de La Unde. A la mateixa serra, però fora del País Valencià, hi ha la Cueva de la Vieja d’Alpera, que conté una de les mostres més significatives de pintures rupestres de l’art ibèric.

La serra del Mugrón sembla haver tingut un caràcter màgic per a les antigues civilitzacions. L’erosió donà lloc a monòlits i esperons de roca, arcs i d’altres moltes formes fantàstiques que fan aturar el visitant. Cap al nord-est de la serra, a la seva banda valenciana, es troben elements paisatgístics sorprenents, com el conegut Rincón de San Pascual, prop de la cova del mateix nom; en aquest indret, la forma de les roques fa deduir la seva possible idoneïtat com a santuari neolític. Més enllà, a l’extrem nord, s’hi troba la mostra arqueològica més excel·lent de la civilització ibera de tot el Llevant Ibèric: el Castellar de Meca, una ciutat fortificada i inexpugnable que, amb una situació privilegiada, va ser un nus comercial i social de màxim relleu fins a l’època romana. Dins del Castellar i als vessants del Puntal de Meca es disseminen vora dos-cents aljubs de fondària diversa; s’hi pot descobrir també una petita part dels murs de l’antiga fortificació que envoltava la ciutat dels íbers.

Tanmateix, el més impressionant de tot és el camí tallat en la pedra que des del peu de la serra puja com una serp cap al Castellar. Un tram es va construir excavant la roca amb un tall de més de 2 m de fondària i prop de 4 d’amplària durant més de 100 m de recorregut; al llit d’aquest camí, dos solcs marquen l’efecte erosiu de les dues rodes dels carruatges que el recorrien. A hores d’ara, el Castellar de Meca està declarat Bé d’Interès Cultural; malgrat això, el temps demostra que aquesta qualificació no és massa efectiva per a la seva protecció.