Les gialectals

Caràcters microscòpics principals de les gialectals: ascs, ascòspores i paràfisis de Gyalecta truncigena. Els dibuixos s’han basat en material tractat primer amb KOH i després amb lugol.

Biopunt, original de Mireia Giralt.

Són líquens crustacis, típicament amb algues Trentepohlia, que viuen de la zona tropical a la temperada, sobretot en llocs humits i poc il·luminats. Els apotecis són d’origen hemiangiocàrpic i presenten típicament el disc còncau i un marge propi prominent, paraplectenquimàtic. Els ascs tenen la paret prima, sense tolus, no amiloide o lleument I+ blau a la gelatina himenial. La dehiscència es fa per un porus. Les espores són incolores, transseptades i sovint també amb septes longitudinals. Les paràfisis són lliures i gruixudes, ramificades a l’àpex. Comprenen una única família, la de les gialectàcies (Gyalectaceae), encara poc estudiada al nostre país; per això en tenim poques dades.

Els apotecis prominents però molt còncaus, d’himeni ataronjat o vermellós, i la preferència per indrets humits i poc assolellats són alguns dels caràcters del gènere Gyalecta, que tenim aquí representat per una espècie típicament calcícola, G. jenensis (a dalt), i una altra de corticícola, G. ulmi (a baix).

Volkmar Wirth.

El gènere més ben representat és Gyalecta, amb unes 60 espècies, la meitat de les quals són presents a la flora europea. Però als Països Catalans només en coneixem fins ara 4 espècies. G. jenensis (=G. cupularis) és una espècie freqüent sobre roques carbonatades, especialment als llocs ombrívols de les zones muntanyoses. Es caracteritza pels seus apotecis de marge gruixut, prominent, de color blanc, més o menys crenulat, amb un disc de color taronja pàl·lid, i per les seves espores murals. G. schisticola és pròxima a l’anterior, però se’n diferencia pels apotecis amb el disc de color bru i per l’hipoteci més prim. Viu sobre gresos o esquistos carbonatats, a la regió mediterrània (Maresme, Baix Llobregat). Entre els tàxons epifítics cal destacar G. liguriensis, que ha estat trobada principalment sobre garrofer, figuera, avellaner i vinya, a la plana de Tarragona, i es caracteritza perquè té les espores murals en forma de llimona i el disc dels apotecis de color ocraci. Un altre tàxon generalment epífit, que viu sobre escorça i molses i que en algun cas també pot ésser epilític, és G. ulmi, que té apotecis amb el disc de color vermellós, de tonalitat variable, i el marge gruixut, persistent, de color blanc, i les espores només amb tres septes transversals. Aquesta espècie ha estat trobada sobre molses, a les roques de la fageda dels Ports de Beseit. G. truncigena, que viu a la base ombrejada de les alzines, a Tivissa, té espores amb 5-10 septes.

El gènere Pachyphiale es diferencia de l’anterior, que té normalment 8 espores per asc (rarament 16), perquè en té moltes més, entre 16 i 48 per asc. Solament P. carnea  ha estat trobada al nostre país (a Bunyol, País Valencià), sobre castanyer d’índies (Aesculus hippocastanum). Es caracteritza per les seves espores allargades (38-82 × 3-5 μm), fusiformes, amb 7-15 septes transversals, i pel disc dels apotecis de color bru vermellós.

Amb dubte, hom inclou en aquesta família el gènere Belonia, amb fructificacions tancades, amb aspecte de periteci, representat per B. calcicola i B. nidarosensis, de roques calcàries poc il·luminades, i Sagiolechia protuberans, de calcàries ombrívoles i humides, amb algues Trentepohlia i apotecis sèssils, amb espores transseptades, halonades.