La mallerenga cuallarga (Aegithalos caudatus) viu a tota mena de boscos, principalment de terra baixa, on se la veu volant d’un arbre a l’altre, sempre en estols compactes dels quals sorprèn la rapidesa de moviments. Té, com la resta de mallerengues, una manera característica de moure’s per les branquetes, voltant-les insistentment i gairebé contínuament. Aquesta mallerenga, però, no es confon amb cap altra per l’aspecte que li dona la cua, molt més llarga que el cos.
Ramon Torres.
Als Països Catalans la mallerenga cuallarga és sedentària i nidificadora comuna; falta a les zones costaneres de l’extrem meridional del Principat i del País Valencià, a les comarques del migjorn, a una bona part de la Depressió de l’Ebre i l’Empordà, i a les cotes més altes dels Pirineus (a la Catalunya Nord arriba fins als 1600 m). També manca a les Balears i solament hi ha alguna citació d’individus en pas. La migració té lloc des del final de setembre fins al final d’octubre, i el pas primaveral del febrer al març. En general, però, la majoria d’individus, tant aquí com a Europa, resten a les seves àrees reproductores, i tan sols es desplacen per tal d’escapar-se del fred, o en els típics moviments dispersius del final de l’estiu.
És comuna a tot tipus de boscos oberts i amb abundant sotabosc. També la trobarem tot sovint a arbredes fluvials de salzes (Salix), pollancres (Populus) i freixes (Fraxinus), amb atapeït sotabosc d’esbarzers (Rubus) o saücs (Sambucus). Altres hàbitats adients per a la seva reproducció poden ser jardins propers a zones forestals o àrees amb arbrat dispers barrejat amb arbusts de gran dimensió. Per contra, sembla tenir una forta aversió per zones baixes i àrides.
La reproducció té lloc bastant aviat; la parella comença a construir el seu típic niu ja al final de febrer. Aquest niu, de forma ovoide i amb un petit forat a la part lateral superior, triga bastant a ser acabat, per la qual cosa les primeres postes es retarden bastant (última desena de març, començament d’abril). Tot sovint col·laboren en la cria dels petits altres parelles que han perdut la seva cria o individus desaparellats. En acabar la cria es formen estols de mitja dotzena o més d’individus (6-12, el més corrent), que mantenen i defensen, envers d’altres grups, uns territoris de deambulació d’uns 250-300 m de radi. Si el fred és fort, tot el grup fuig cap a contrades més bonancenques, on ocupa tot sovint arbredes de fruiters o parcs. El mal temps és, sens dubte, la causa més important de mortaldat entre les mallerengues cuallargues, especialment durant la nit. Per reduir-la, els diferents individus de l’estol dormen sempre tots plegats, donant-se calor els uns als altres, hàbit que continua fins i tot la primera part del període de nidificació, en la qual el niu encara no és acabat. Les parelles poden mantenir-se d’un any a l’altre. En apropar-se el període reproductor, les femelles semblen eixamplar els seus moviments deambulatoris, i es poden arribar a aparellar amb mascles d’altres estols. Els mascles, però, quasi sempre establiran llurs territoris dintre del territori hivernal.