La mallerenga carbonera (Parus major) tot i essent la més grossa de les mallerengues, no sobrepassa els 14 cm de llargada. Té el cap negre, amb galtes blanques i un pitet negre molt característic. Noteu a la fotografia, feta al delta del Llobregat, l’habilitat amb què es penja de qualsevol substrat vertical, que comparteix amb la resta de mallerengues, gràcies a l’estructura i la força dels dits.
Ramon Torres.
La mallerenga carbonera és una espècie sedentària molt comuna arreu dels Països Catalans, incloses les tres illes grans. Des del final de setembre fins als mesos de febrer-març poden arribar, a més a més, alguns migradors transpirinencs. De tant en tant, i a causa de la manca d’aliment als seus llocs d’origen (Escandinàvia, principalment), es produeixen per tot Europa moviments de tipus irruptiu, algunes restes dels quals poden arribar fins a casa nostra.
La mallerenga carbonera és originàriament una espècie forestal. Les majors densitats les assoleix als boscos coberts i madurs de caducifolis, i d’una forma especial als de cupulíferes (Quercus). Als boscos de coníferes, en canvi, és on té menors densitats. De tots els pàrids, potser per la seva menor agilitat, és el que tendeix a cercar el menjar més a prop del terra; això fa que, per a ell, l’estrat arbustiu sigui d’una gran importància i no l’afecti tant el tipus d’arbres. Per a niar necessita forats. La mallerenga carbonera, però, pot aprofitar qualsevol tipus d’obertura: escletxes d’arbres, parets i roques, caixes-niu i, fins i tot, testos o llaunes abandonades. Aquesta gran adaptabilitat fa que tot sovint la puguem trobar també a ambients no forestals, com camps d’oliveres o ametllers, jardins urbans, arbredes artificials, boscatges de rius i rierols, carrascars, tot tipus de campanya…, i per tant, que la seva distribució als Països Catalans sigui tan àmplia.
La reproducció té lloc des del març fins al juliol, fins i tot l’agost, i la data del començament és molt variable, segons el grau de bonança del temps. Els 6 o 7 polls que acostumen a tenir, tot i formant estols de joves, comencen cap a l’agost a dispersar-se i allunyar-se d’on varen néixer. Els estols de joves van reduint a poc a poc la seva àrea de deambulació, i uns individus aquí, d’altres allà, es van associant amb adults. Aquests adults són majoritàriament sedentaris i defensen un territori al voltant de la zona on han criat. Els estols hivernals que es formen són, així, normalment constituïts per dos individus adults, que formen parella, i quatre o cinc joves que no tenen, ni amb els adults ni entre ells, cap relació de parentesc. A més a més, el nombre de joves és meitat mascles meitat femelles. Els seus territoris de deambulació són formats per un nucli central, que és la zona més bona i on la parella es reprodueix, el territori bàsic de l’estol al voltant d’aquest nucli, que és defensat enfront d’altres grups, i una zona de preterritori per on també deambulen, tot sovint barrejats amb individus d’estols veïns. Cap a l’abril, la parella adulta torna a defensar el seu nucli i inicia la reproducció. Els individus joves de l’estol s’aparellen entre ells i comencen a defensar territoris dintre de l’anomenada zona bàsica. Si qualsevol dels adults mor, un dels joves de l’estol el substitueix i té accés, així, al nucli central. D’aquesta manera, també els adults, en compartir el territori hivernal, asseguren l’accessibilitat a una parella.