Resultats de la cerca

El rebliment dels estanys afavoreix la colonització de la vegetació aquàtica, com ara en aquest estany glacial de la regió de les Bulloses, que exhibeix extensos poblaments de càrex inflat Carex rostrata Michel Cambrony El massís del Carlit 17, entre els principals espais naturals dels Pirineus i Pre-pirineus El massís del Carlit és vorejat a ponent per l’alta vall de l’Arieja, al sud-est per la petita vall del Querol afluent del Segre, al sud i a l’est per les planes de la Cerdanya i el Capcir, respectivament, i al nord es prolonga encara dins l’Arieja Occitània l…

Àrea de distribució de la sargantana pallaresa Iberolacerta aurelioi als Països Catalans Estudis recents han comptat uns 20-25 exemplars per hectàrea als principals nuclis de població de l’espècie IDEM, a partir de dades dels autors La sargantana pallaresa Iberolacerta aurelioi és una espècie petita que fa poc més de 5 cm de llargada corporal, tot i que s’han observat adults de fins a 6,5 cm de longitud Les femelles són lleugerament més grans que els mascles La coloració dorsal dels exemplars adults és beix o olivàcia, amb dues franges laterals fosques limitades per línies blanquinoses i…

L’os Ursus arctos experimenta una lenta recuperació els seus rastres poden ser trobats des de la Ribagorça occidental fins a la Cerdanya i el Capcir, i des de la vall de Manyanet al Pallars Jussà i l’Arieja S’estima que el nombre d’ossos fluctua entre 14 i 16 Jordi Ruiz-Olmo L’os bru Ursus arctos es va extingir definitivament a la darreria del segle XX Segons diferents autors, l’últim os autòcton dels Pirineus catalans podria haver desaparegut entre el 1987 i el 1991 Aquest fet va originar moltes queixes del collectiu conservacionista a l’Estat francès com a conseqüència, es va aprovar un…

La sargantana aranesa Iberolacerta aranica és una espècie saxícola pròpia de l’alta muntanya que, a casa nostra, només habita a la Vall d’Aran Se la pot observar assolellant-se sobre les pedres entre mitjan maig i mitjan octubre Albert Montori La sargantana aranesa Iberolacerta aranica és una sargantana d’alta muntanya que es va escindir de l’espècie Lacerta monticola el 1993 Es tracta d’una sargantana petita Els exemplars de femella tenen una longitud mitjana de 5,7 cm cap i cos i els mascles de 5,4 cm, bé que s’han observat femelles adultes de 6,7 cm i mascles adults de fins a 6,2 cm La…

El ratpenat de cova Miniopterus schreibersi és un quiròpter d’ales estretes i llargues, capaç d’efectuar vols ràpids i grans migracions És freqüent a tota la península Ibèrica, on es refugia principalment en cavitats naturals i en mines abandonades de vegades també s’allotja en soterranis, com en el cas del castell de Cotlliure Jordi Corbera, a partir de fonts diverses El ratpenat de Schreibers o de cova és l’únic representant europeu de la subfamília dels miniopterins És de dimensions mitjanes i un dels trets que el caracteritza i el fa fàcilment identificable és la forma arrodonida i…

L’alineació del puig d’Escotor i el pic de la Pelada, darrere del prat de gesp del primer terme, i al fons de tot, el Montcoronat És interessant de remarcar el dèbil port i la distribució esparsa dels pins negres situats a més altitud Jaume Orta El massís de Madres 18, entre els principals espais naturals dels Pirineus i Pre-pirineus El massís de Madres cobreix prop de 30 000 ha repartides, en ordre d’importància decreixent, entre els departaments dels Pirineus Orientals, l’Aude i l’Arieja Situat a la zona axial de la serralada pirinenca i allunyat 70 km de la Mediterrània, constitueix un…

L’estany petit de Juclà, a la capçalera de la vall del mateix nom, presidit pel pic d’Escobes Ernest Costa Les valls d’Andorra 15, entre els principals espais naturals dels Pirineus i Pre-pirineus El Principat d’Andorra és situat al bell mig dels Pirineus axials De 468 km 2 d’extensió, és integrat per la conca del riu Valira, encara que el sector més baix d’aquesta pertany a la comarca de l’Alt Urgell A l’alçada de les Escaldes la vall de la Gran Valira es parteix en dues, les quals són recorregudes pels rius Valira del Nord i Valira d’Orient i al seu torn subdividides en diferents valls…

El metamorfisme dels terrenys prealpins dels Països Catalans és hercinià Si bé és admesa la presència de roques precambrianes en alguns massissos nordpirinencs i també probablement a l’Albera, l’existència de roques amb evidències d’haver sofert un episodi corresponent al metamorfisme precambrià resulta més problemàtica La presència, en alguns gneis dels massissos nordpirinencs, de minerals relictes d’origen metamòrfic que no es corresponen amb les associacions minerals pròpies del metamorfisme hercinià, ha estat interpretada com un argument favorable a l’existència de roques metamòrfiques…

Les races autòctones de mamífers domèstics mereixen, si més no, una menció aquí En primer lloc, pel seu evident interès pel que fa al sosteniment de l’home, en segon lloc, per la seva condició de patrimoni biològic com a reserva genètica, palesada a través de la diversificació en ecotipus locals, i finalment perquè el bestiar de peu forcat i de peu rodó, especialment en règim extensiu, és un important modelador del paisatge i, per tant, un factor ecològic de primer ordre en determinades zones les àrees de muntanya, per exemple Els artiodàctils i els altres ungulats en general s’han manifestat…

El terrenys del cicle triàsic dels Pirineus i, en particular, dels Pirineus catalans, presenten un desenvolupament força semblant a l’observat a la vora oriental d’Ibèria El límit inferior del cicle és marcat per una discordança regional, poc perceptible i pràcticament només subratllada per un conglomerat allà on els terrenys triàsics segueixen les fàcies saxonianes del Permià, i més aparent allà on en desborden els límits per reposar sobre un substrat més antic, al llarg d’una superfície d’alteració subaèria El límit superior és constituït per una discontinuïtat sedimentària al sostre d’una…