El massís de Madres

L’alineació del puig d’Escotor i el pic de la Pelada, darrere del prat de gesp del primer terme, i al fons de tot, el Montcoronat. És interessant de remarcar el dèbil port i la distribució esparsa dels pins negres situats a més altitud.

Jaume Orta

El massís de Madres (1.8), entre els principals espais naturals dels Pirineus i Pre-pirineus.

El massís de Madres cobreix prop de 30 000 ha repartides, en ordre d’importància decreixent, entre els departaments dels Pirineus Orientals, l’Aude i l’Arieja. Situat a la zona axial de la serralada pirinenca i allunyat 70 km de la Mediterrània, constitueix un conjunt geològic molt diversificat i complex. Es compon, a grans trets, d’una important massa granítica que inclou el cim, al nord; una banda calcària on es localitzen els pics de la Pelada i d’Escotó, el mont Coronat i Vilafranca de Conflent; la resta de la regió és de naturalesa esquistosa.

Des d’un punt de vista climàtic, els vessants nord i sud estan molt individualitzats. Així, el primer recull les precipitacions provinents de l’Atlàntic —importants i ben repartides al llarg de tot l’any—, i és afectat per freqüents boires i neus persistents. L’altre vessant, al sud, pertany a una àrea de relativa sequedat que s’estén des de la costa a la Cerdanya; les precipitacions són sorprenentment poc abundants, fins i tot en cotes altes, i la nebulositat és feble durant totes les estacions. La part catalana del massís és delimitada aproximadament per la plana del Capcir, a l’oest; al sud per la vall de la Tet; a l’est per la de Mosset, i al nord per la línia de crestes que passen pel coll de Jau, la Gleva i el pic de Madres. L’altitud varia entre els 350 i els 2469 m.

Una flora excepcional

Solana coberta de pi roig (Pinus sylvestris) sota les Roques Blanques.

Jaume Orta

Més de 2000 m de gradient altitudinal i la gran varietat geològica dels substrats han afavorit l’existència d’una flora d’excepcional riquesa. Aquí els límits altitudinals de cada estatge de vegetació són poc fixes i varien molt segons la topografia i la natura del sòl. D’una manera general, la relativa sequedat del clima local i el substrat en part calcari afavoreixen que nombroses espècies arribin a major altitud que als massissos veïns.

A l’estatge basal, mediterrani, l’alzina ocupa els pendents més forts i els terrenys més degradats. També estan associades a aquest estatge la campànula gran (Campanula speciosa) i Alyssum lapeyrousianum, i hom hi troba l’eriçó (Erinacea anthyllis), que té aquí l’única localitat nord-pirinenca. Només la florida el mes d’abril de les estepes negra, blanca i de muntanya ja es mereix la passejada. Un poblament d’alzina a 1600 m d’altitud sobre el Roc de Sant Julià, a la banda sud del mont Coronat, és únic en aquesta altitud a la Catalunya Nord. A partir dels 1000-1200 m creix el roure martinenc, més barrejat de blades i erables que a qualsevol altre punt de la regió; les coloracions tardorals de les fulles d’aquests arbres sedueixen naturalistes i visitants.

El pi roig mostra aquí una extensió remarcable, creixent en formació continua des dels 900 m d’altitud fins als voltants dels 2000 m a les calcàries del mont Coronat. Les pinedes són sovint pures, però el sotabosc s’alegra de març a maig amb les flors blanques, roses i blaves de la fetgera (Hepatica nobilis). En el sotabosc arriba a haver-hi un important recobriment de savina de muntanya, espècie que té aquí la millor àrea dels Pirineus catalans. Aquestes pinedes calcícoles donen lloc, després de la seva destrucció per l’home, a una jonceda muntanyenca, a base d’espígol (Lavandula angustifolia), que ocupa grans extensions de terreny al mont Coronat. La pineda de pi roig creix també sobre els esquistos; aquest tipus de bosc, però, ha estat sovint destruït pels pastors. Actualment aquestes àrees de pastura són colonitzades pel bàlec a les solanes, i per gòdua als obacs.

El faig apareix a les obagues, a partir dels 1000 m; de vegades només a partir dels 1400 m. En guanyar altitud es passa molt gradualment al bosc mixt de faigs i avets quan les condicions locals d’humitat ho permeten.

L’estatge subalpí es caracteritza pel pi negre, que forma boscos sovint molt esclarissats. A la solana, el sotabosc de les pinedes és a base de diferents arbusts: boixerola, ginebró, bàlec, bruguerola (Calluna vulgaris), etc., mentre que a l’obaga els matollars de neret (amb Gentiana burseri, Homogyne alpina i d’altres) troben les condicions d’humitat estival suficients, com també protecció contra les glaçades primaverals, gràcies a una capa de neu que s’hi manté llargament.

L’estatge alpí és reduït, car el massís culmina a 2469 m. El terreny és cobert bàsicament per gesp (Festuca eskia), mentre que Festuca airoides creix als altiplans culminants. Aquest és el món de les plantes en coixinet, les gencianes i les saxífragues (Silene acaulis, Gentiana alpina, G. verna, Saxifraga moschata, etc.). Una planta única al món creix a Madres; és Alyssum pyrenaicum, que només es troba a la font de Comps i potser ja hauria desaparegut sota la "predació" dels botànics del segle passat i començament de l’actual si no hagués nascut sobre una paret calcària inaccessible. Amb tot, res no aturava els colleccionistes de rareses, que tractaven de seccionar-ne les tiges (amb trets d’escopeta!) per a recollir el preciós trofeu caigut al peu del penya-segat.

Tres reintroduccions reeixides

La creació de reserves de caça ha possibilitat, arreu de la serralada pirinenca, la recuperació de les poblacions d’isard (Rupicapra rupicapra). En la imatge, un cabrit de pocs dies.

Claude Novoa

És a partir del Capcir, on foren reintroduïts cérvols l’any 1960, que l’espècie ha colonitzat Madres. A aquells animals, originaris de les planes del nord de França, els va agradar prou el seu nou país, i es van multiplicar i escampar àmpliament. Actualment ocupen els boscos caducifolis, i també les pinedes de pi negre fins a una alçada de 2200 m. El cabirol també ha estat objecte de diferents repoblacions des de fa una trentena d’anys, i s’ha implantat molt bé. Ocupa una ampla franja altitudinal, des de sota l’estatge montà fins al subalpí, i guanya regularment nous territoris. Les primeres marmotes de Madres van ser alliberades l’any 1970. Posteriorment s’han multiplicat, i si bé es localitzen preferencialment a les tarteres dels circs glacials culminants, de vegades excaven els seus caus a menor altitud, cap als 1800 m.

L’isard és menys abundant que a d’altres massissos envoltants. Això no obstant, els efectius progressen, car l’espècie gaudeix d’una gestió cinegètica prudent. L’any 1974 la població es reduïa a una trentena d’individus; el 1983 se l’estimava en més de cent, i continua creixent actualment, bé que a un ritme lent. A l’hivern, com que s’ha tornat refiat gràcies a una caça moderada, arriba a freqüentar matollars de caràcter mediterrani, a baixa altitud. L’almesquera (Galemys pyrenaicus), endemisme pirinenc i ibèric, freqüenta els torrents almenys fins als 1900 m d’altitud.

Els carnívors són representats per nombroses espècies. La guineu ocupa, fins i tot a l’hivern, tot el gradient altitudinal; la marta és abundant als boscos de coníferes, mentre que la fagina és present des dels afores dels pobles als medis supraforestals. El gat salvatge, rar com a tot arreu, s’estima les bosquines accidentades i els caos de rocs amb cobertura forestal, però evita les zones massa nevades. Hom troba també l’ermini, la mostela, etc. La presència ocasional de l’ós bru s’explica pels desplaçaments d’algun individu provinent de l’Arieja. El linx nòrdic sembla freqüentar discretament el massís; l’abundància d’algunes de les seves preses potencials, particularment la llebre i el cabirol, i la tranquil·litat actual de certs sectors de Madres són condicions afavoridores al manteniment d’alguns individus.

L’avifauna nidificant comprèn un centenar d’espècies. Al peu del massís, sobre les ribes de la Tet i les parets calcàries de Vilafranca de Conflent viu una avifauna típicament mediterrània, amb tallarol emmascarat, tallarol de garriga, capsigrany, merla blava, etc. Fins al segle darrer hi havia també merla de cua blanca, el més desertícola dels còlits del país. A l’altre extrem del gradient altitudinal, es troba una avifauna d’alta muntanya, amb exemples com el cercavores i la gralla de bec groc. La perdiu blanca rondava encara per les carenes de Madres abans del 1980. La població era petita perquè el biòtop favorable cobria poca extensió, i a més era aïllada de la del Carlit per la plana del Capcir i de la del Puigmal-Costabona i el Canigó per la vall de la Tet. La feblesa dels efectius i el relatiu isolament feien fràgil la població, i és possiblement per això que sembla haver desaparegut. En tot cas, la presència de la perdiu blanca no ha pogut ser confirmada des del començament dels anys vuitanta. Dues altres gallinàcies poblen encara Madres: la perdiu xerra habita les landes de gran altitud, a tota època, mentre que el gall fer és present sobretot a la banda de ponent. La comunitat de rapinyaires és rica: el xoriguer és el més freqüent, però l’àguila daurada s’hi reprodueix també cada any, com també l’esparver d’estany, el falcó pelegrí, l’aligot, l’esparver i l’astor. El més gran dels rapinyaires nocturns, el duc, cria als penyals, en altituds baixes. El gamarús, forestal, és comú. Recentment diferents localitats de nidificació del mussol pirinenc han estat descobertes als boscos de pi negre.

Una vintena d’espècies d’amfibis i rèptils poblen el massís, integrant una fauna on s’associen elements mediterranis amb d’altres de muntanyencs. Entre els darrers es troba el tritó pirinenc, l’únic amfibi endèmic dels Pirineus. Trobar fortes densitats locals de salamandra, comprovar la resistència al fred de les granotes vermelles sobre la neu, o veure un mascle de tòtil transportant els seus ous són fets comuns.

Estat de conservació

L’any 1977 va ser lliurat a l’administració un dossier per a proposar la creació d’una Reserva Natural en una part del massís. Nou anys més tard, un decret ministerial donà protecció oficial a 422 ha del municipi de Jujols, 2137 ha de Noedes i 407 de Conat, això totalitzava una superfície, no fragmentada, de 3016 ha. Això és encara massa poc, i l’extensió de l’àrea protegida cap al nord és desitjada intensament pels naturalistes. La caça no hi és pas prohibida, però 2325 ha, en diferents parcel·les, són classificades com a Reserva de Caça al conjunt del massís.

L’amenaça més important sobre el fràgil equilibri ecològic de Madres és sens dubte la creació de pistes forestals. Encara ara, s’alteren alegrement valls força intactes mitjançant poderosos buldòzers. Les associacions de protecció de la natura estan totalment indefenses contra aquestes grans agressions: les figures de protecció de les reserves naturals franceses són tan poc rigoroses que fins i tot és també possible la creació d’una carretera al si dels espais protegits. Això ja s’ha vist a Jujols, on ha anat de poc perquè la petita reserva no fos desfigurada per una nova pista; els conservacionistes finalment van aconseguir aturar les màquines quan aquestes ja havien aplanat uns quants centenars de metres. La circulació per algunes pistes ha estat prohibida, però no sempre es respecta aquesta normativa.

En el capítol dels fets positius de les darreres dècades cal assenyalar una veritable presa de consciència de la població resident als pobles on se situen les reserves naturals.

Consells per al visitant

S’accedeix a la part catalana de Madres per la carretera N-116, bé venint de l’est, per Perpinyà, o bé de l’oest, des de Puigcerdà o Mont-Lluís. A partir d’aquesta carretera, són possibles nombrosos itineraris en cotxe, per exemple vers Censà, Jujols, el coll de Portús o Noedes.

Tot i que el massís està apartat dels grans circuits d’itineraris excursionistes, com ara el sender de gran recorregut que va d’Hendaia a Banyuls (GR10), les possibilitats d’excursions i travessies són nombroses; cap d’elles no ofereix realment dificultats.

Un bell circuit, anomenat la volta al Coronat, porta en tres dies a Jujols, Conat, Noedes i el coll del Portús, recorrent el vessant sud a baixa i mitjana altitud. Els itineraris d’un sol dia són nombrosos; el més conegut surt del coll del Portús (1730 m) i arriba al Gorg Estelat (2020 m) i el Gorg Negre (2080), indrets absolutament encisadors.

Dues Cases de la Reserva acullen actualment el visitant, l’una a Noedes i l’altra a Jujols. La primera organitza cursets diversos (entomologia, ornitologia, mastozoologia, descoberta dels rastres dels animals, etc.), destinats a grups; la segona s’orienta cap al turisme de pas. Són obertes al juliol i l’agost, tots els dies, i els caps de setmana durant la resta de l’any.

Gràcies a les grans diferències d’altitud, el botànic podrà treballar-hi durant molts mesos: els pendents assolellats de Vilafranca es cobreixen de flors mediterrànies a partir d’abril, mentre que, encara al juliol, les carenes i els rasos culminants es troben clapejats de flors de les plantes en coixinet. Els mesos de maig i juny són favorables per a escoltar els cants dels ocells; d’altra banda, els bolets es fan abundants sobretot des del final d’agost fins a octubre.